La banda de Conor Oberst se supera en aquesta entrega de tretze cançons on el grup manté el seu estil folk-rock i, a més, reinventa la seua influència dylaniana. Si bé, el seu anterior album I´m wide awake, It´s morning era un disc digne, però que donava una sensació general de llangor, en aquest el grup guanya des d´un punt de vista instrumental i melòdic, a banda dels seus textos cuidats i extensos. En ell trobem grans cançons com la jovial “Four winds” -fenomenal el constant violí-, la diferent en estil (new music) però suggestiva pels seu influx coral aràbic “Coat check dream song” i “If the brakeman turns my way” en la qual l´autor pren un glop de la font de Dylan. D´altra banda cal destacar el sensacional arranjament de “Middleman”, i el gran colofó harmoniós de “Soul singer in a session band”. La resta es compon de temes grats d´escoltar. Tal vegada el disc es beneficiaria si s´haguera prescindit d´alguns minuts o d´alguna peça com la tediosa “Lime tree”, no obstant això, Cassadaga, és un disc acceptable, treballat i més madur que el seu predecessor.
Carta de presentació d´un dels grups innovadors del hard-rock i posterior heavy metal. La seua influència derivada del blues elèctric i el rock barrejada amb la seua atmosfera fosca i tenebrosa -sols cal mirar la portada- li van donar una profunditat sonora que, junt a la veu ombriua de Ozzy Osbourne i als magnífics riffs de Tony Iommi, esdevingué en un segell inconfusible de la banda en els seus primers discs. A més de la font d´inspiració que ha suposat, per a molts grups posteriors, la seua estètica i disseny mefistofèlic La cançó homònima que obri el disc resulta estremidora: la tempesta i campanes fúnebres, la instrumentació i la veu sinistra de Ozzy li donen una caire teatral i tètric no exempt de qualitat. Tot seguit, l´harmònica bluesera del cantant dóna pas a “The Wizzard” i a la contundència de la guitarra de Iommi amb el contrast de bateria i baix on el grup demostra tota la seua vivacitat Entre les més aclamades de la història del grup trobem “N.I.B” (abreviatura de Nativity in black ) en la qual Geezer Butler fa una gran introducció amb el seu baix. “Behind the wall of sleep”, conté uns dels millors solos del disc i “Sleepping village” comença lentament per a passar a l´enjogassament de Iommi amb l´instrument. Per últim dos covers: un de Crows anomenat “Evil woman” que no passa de discret i, cal destacar, sobretot l´altre de The Aynsley Dunbar Retaliation anomenat “The Warning” que és una magistral revisitació eixamplada mitjançant una guitarra d´aire zeppeliana i amb una sensacional base rítmica. “Wicked World” originàriament no formava part del disc però fou introduïda en posteriors edicions. La cançó és un compendi de les influències que ha tingut la banda i és la que tanca un treball que destaca, més que per la qualitat, per la seua fonamental aportació a la configuració i cimentació del heavy metal.
La banda de Conor Oberst se supera en aquesta entrega de tretze cançons on el grup manté el seu estil folk-rock i, a més, reinventa la seua influència dylaniana. Si bé, el seu anterior album I´m wide awake, It´s morning era un disc digne, però que donava una sensació general de llangor, en aquest el grup guanya des d´un punt de vista instrumental i melòdic, a banda dels seus textos cuidats i extensos.
