ENCERTS PARCIALS

Ens endinsem en el comentari de sis discs realitzats l'any que hem deixat i que -almenys parcialment- compleixen amb les expectatives creades:

Amb una notable milloria respecte al seu anterior The Information (07), Beck ens ofereix en aquest Modern Guilt un prometedora arrancada amb quatre primeres cançons (“Orphans”, “Gamma Ray”, “Chemtrails” i “Modern Guilt”) que són una encertada combinació de Rock, Garatge i Psicodèlia, llàstima que algunes de la resta de peces es diluïsquen en una inoportuna experimentació. Destacar també el tema que tanca el disc, l'apreciable balada “Volcano”.
Inferior al seu darrer llarg A blessing and a curse (06), els nord-americans Drive- By Truckers continuen amb el rock “sureño” per a plasmar-ho en un ambiciós treball de 19 cançons. Brighter than creation's dark és una obra que combina influències de grups com Lynyrd Skynyrd amb el neocountry tan peculiar de la banda i que resulta -a causa de la seua alternança de grans temes amb altres més avorrits- tan estimable com excessiu.
Els islandesos Sigur Ros reflecteixen el seu post-rock de reminiscències simfòniques en el seu últim redó Með suð i eyrum við spilum endalaust. Obra que ens introdueix dins del seu univers melòdic i que, malgrat en alguns passatges hi haja una excessiva grandiloqüència, suposa un agradable exercici de relaxació.
Power pop i Rock alternatiu és la proposta de Nada Surf en Lucky; replet de melodies enèrgiques amb contínues guitarres encara que amb la sensació de massa similitud entre elles. Ressaltar la magnífica dolçor a dues veus de la seua ultima cançó “The film did not go assalt”.
La setena entrega de Marah és un disc de rock-pop inspirat a estones i quelcom inconsistent però, no obstant, amb bones peces com “Coughing up blood”, “Santos de madera”, “Angels of destruccion” i “Wilderness” que és un interessant collage final de deu minuts amb una trepidant instrumentació (gaites incloses).
Per últim, l'australià Nick Cave expandeix el seu característic rock amb tints ombrius a la seua darrera entrega. Pinzellades surreals, grans texts i gemecadores guitarres conformen aquest Dig, Lazarus Dig que -encara que amb algunes llacunes- conté temes tan formidables com “Lie down here (and be my girl)”, “More news from nowhere” i l'excepcional balada “Jesús of the moon”

(2) Beck "Modern Guilt" Valoración: 1,68

(2) Drive- By Truckers "Brighter Than Creation's Dark" Valoració: 1,70

(2) Sigur Ros "Med Sum I Eyrum Vid Spilum Endalaust" Valoració: 1,71

(2) Nada Surf "Lucky" Valoració: 1,76

(2) Marah "Angels of Destruction" Valoració: 1,83

(2) Nick Cave & The Bad Seeds "Dig, Lazarus Dig" Valoració: 1,89

SENSE SUBSTÀNCIA

Analitzem ara quatre discs produïts durant el passat any per grups i músics consolidats en el panorama actual i que, no obstant, han suposat un intent fallit per enfortir la seua posició en l'ambient musical.
L'embolic de pop, rock i tecno -així com la seua evocació dels vuitanta- que proposen Magnetic Fields en el seu Distortion no acaba de convèncer, més prompte deixa l'oient en una sensació general de monotonia.
Els britànics Supergrass van tenir el seu moment més àlgid amb la publicació del seu fantàstic homònim Supergrass (99) i amb la seua digna continuació Life on the other planets (02); ambdós oferien un rock prou peculiar, deutor del glam i el simfònic. No obstant, els seus següents treballs -tant el seu Road to rouen (05), com aquest Diamond Hoo Ha- han perdut la frescor i l'enginy dels seus antecessors, amb unes cançons que es queden sempre a mitjan camí.
Em va agradar el primer disc de la reunió de Jack White provinent de White Stripes per a formar The Raconteurs. El seu Broken brown soldier (06) va ser una acceptable i arriscada obra amb reminiscències psicodèliques i beatlelianes. No obstant, no puc dir el mateix del seu últim Consolers of the Lonely perquè, a excepció d'alguns interessants passatges, resulta -a causa de la seua aguda instrumentació- massa carregós.
Lluny del magnífic i stonià Riot city blues (06), els escocesos Primal Scream s'acosten en aquest Beatiful Future massa a l'electre-rock i presenten un treball amb molts alts i baixos encara que amb alguna que altra cançó apreciable com “Beatiful Summer”.
Per tant, quatre treballs que estan desproveïts de la suficient substància per a entusiasmar.

(1) The Magnetic Fields "Distortion" Valoració: 1,07
(1) Supergrass "Diamond Hoo Ha" Valoració: 1,21
(1) The Raconteurs "Consolers of the Lonely" Valoració: 1,36
(1) Primal Scream "Beatiful Future" Valoració: 1,37

(3) LA VIDA DE LOS OTROS, de Florian Henckel von Donnersmarck [2007]

Sonata per a un bon home

Interessant producció alemanya guanyadora d'un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa que suposa una revenja contra el sistema governant de l'extinta Republica Democràtica Alemanya (RDA).
Des d'un punt de vista cinematogràfic cal destacar la seua posada en escena amb una atmosfera grisa -molt ben aconseguida- que simbolitza el règim dominant, així com la magnífica interpretació de Ulrich Mühe en el paper d'espia com a oficial de la Stasi (la policia secreta alemanya de l'estat).
Si bé l'obra no aprofundeix en els aspectes que comporten a aquest sistema a realitzar mètodes tan contundents -algunes veus han titlat a la pel·lícula de parcial i d'oferir una visió irreal sobre la RDA (segons comenten està realitzada per part de ciutadans occidentals (wessi) en contra dels de l'est (ossi) amb l'objecte de perpetuar el Mur que contínua vigent a la ment col·lectiva d'ambdues Alemanyes)- el més rellevant al meu entendre -al marge d'altres aspectes d'interès com les relacions del grup de dissidents- és tant el retrat sobre la soledat que ofereix el director com el conjunt de processos mentals que experimenta l'oficial, una persona freda, calculadora i escrupolosa, per a arribar a participar afectivament, mitjançant les escoltes, amb les seues víctimes. I és que durant l'espionatge brollaran, d'un lloc recòndit del seu esperit, les seues voluntats més reprimides.
Cal destacar l'habilitat del director en el darrer tram del film, amb una intriga molt intel·ligent que desemboca en la conversió de Gerd Wiesler a la filantropia.

LA VIDA DE LOS OTROS. 2007. Alemanya. Color
Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck.
Intèrprets: Martina Gedeck, Ulrich Mühe, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme, Hans-Uwe Bauer, Volkmar Kleinert, Matthias Brenner, Herbert Knaup.
Guió: Florian Henckel von Donnersmarck
Música: Gabriel Yared y Stéphane Moucha.
Fotografía: Hagen Bogdanski.
Vestuari: Gabriele Binder.