CANÇONS OCULTES: Walk On, de Deep Purple (Bananas, 2003)

Segons el meu criteri hi ha cançons que per diverses causes passen totalment desapercebudes. Què hi ha d'aquella cançó que sempre ens va captivar però que pertanyia a eixe disc tan fluix? I d'eixe estimable tema de l'últim treball d'aquella vella banda que ja quasi ningú li presta atenció? Tal vegada, la incomprensible decisió de no llançar com a single la nostra peça preferida d'un àlbum va ser el que va fomentar el seu oblit encara que, segurament, hauran d'existir altres motius.
De totes les maneres, independentment de les raons, és evident que aquesta situació comentada deriva en què una gran part del públic puga arribar a desconèixer temes que, potser en altres circumstàncies, hagueren sigut més valorats.
I és per això que, des d'aquesta nova secció, m'agradaria rescatar cançons del seu confinament, per a exercir amb elles una espècie d'alliberament amb l'objecte d'impulsar el seu descobriment. Accepte propostes.
Comence per una cançó de Deep Purple, extreta del seu disc Bananas (03). Dessetè àlbum de la banda sense ja els seus emblemàtics Jon Lord als teclats (substituït pel senyor Don Airey) i Ritchie Blackmore a la guitarra (reemplaçat per Steve Morse), però sí amb l'excel·lent veu d'Ian Gillan, el baix de Roger Glover i la bateria d'Ian Paice. Com era d'esperar estem davant una obra menor -encara que digna- en la discografia del grup, la qual compta amb bones cançons com “House of Pain”. Fidels al seu estil Hard-Rock i amb apunts simfònics, el disc va passar sense pena ni glòria per a crítica i públic. No obstant, entre els seus solcs podem trobar una extraordinària cançó anomenada “Walk on” la qual, al meu entendre, perfectament podria entrar dins dels seus discs grans. Balada amb base blues i grandiosa melodia acompanyada per l'eficaç veu de Gillan
Vaig assistir al concert de presentació del disc a Múrcia en 2003. Vaig esperar amb anhel l'execució de "Walk on" en directe, però també va romandre oculta per a la banda perquè, per a la meua desgràcia, no va entrar en el seu repertori.
En fi, desitge recobrar amb aquest post l'atenció d'aquesta cançó. Confie que agrade.

L'INTIMISTA ANTONIO VEGA (en memòria)

Sentiria traïts els meus orígens musicals si no fera una ressenya al recentment desaparegut Antonio Vega. Cofundador, junt amb el seu cosí Nacho García, d'un dels grups més emblemàtics del rock a l'estat español com van ser els Nacha Pop, sempre va destacar per la seua capacitat per a escriure interessants texts sonors dotats d'una penetrant aurèola malenconiosa. Després va prosseguir la seua carrera en solitari amb algunes creacions prou interessants com “El sitio de mi recreo” o “Se dejaba llevar”
En la meua primerenca joventut un bon amic -qui ja no l'he tornat a veure des de llavors-, sempre em recomanava dues peces curtes dels Nacha Pop. S'anomenaven "Luz de Cruce" i “Sin conversación” (amb veu de Nacho), ambdues del seu disc Más números, otras letras (83). Ací vos les deixe en record del meu antic company, un tal Roger, component d'un grup que crec que s'anomenava Dulces Tiranos (si per casualitat lliges açò alguna vegada, deixa comentari) i, sobretot, en homenatge a l'intimista i introspectiu Antonio Vega.

REINVENTAR I INNOVAR

Al meu parer reinventar-se a un mateix es torna imprescindible per a aquells autors que porten molts anys al terreny musical. Aquests artistes s'arrisquen a quedar-se estroncats en aquelles composicions que tant van impactar en les seues primeres entregues si no s'exposen a aventurar-se en noves experimentacions enllaçades amb el seu mètode intrínsec. De la mateixa manera considere fonamental la capacitat d'innovació de músics que s'estan refermant amb les seues noves creacions amb l'objecte de deixar una empremta distintiva de la seua qualitat.

Tot açò és pot exemplificar amb l'escolta d'aquestos quatre treballs realitzats al 2008 i que comentem a continuació.
Segueix en la seua bona línia el cantautor nord-americà Conor Oberst. Després d'apartar-se de la seua banda ha debutat amb un disc en solitari guarnit del seu característic neofolk amb la magnífica “Cape canaveral” com a màxim exponent.
John Mellencamp amb Live, Death, Love and Freedom ofereix un estimable treball de folk-rock quasitradicional. Bones mostres d'això són la melòdica i tranquil·la “Longest Days”, l'interessant rock-country “John Cockers” i la superba “A ride back home”.
Després de l'estimable As is now (05), Paul Weller -en altre temps líder de grups com The Jam i Style Council -ha oferit un treball arriscat i ambiciós amb una interessant proposta repleta de diferents tints cromàtics (rock, psicodèlia, ambient, freejazz, soul, funk, folk... ) El disc obri amb la fantàstica “Light Nights” amb guitarra acústica i folk d'aires psicodèlics. Després podem apreciar cançons d’estil pop-rock com “All I wanna do (is be with you)”, el single “Have you maid up your mind”, les experimentals i instrumentals “111” i “Night lights”, la surrealista i inquietant “God”, el magnífic interludi de caire sisenter “The Dark Pages Of September Lead To The New Leaves Of Spring” i el meravellós optimisme que desprèn en “Sea spray”. Destacable també les col·laboracions, entre altres, de Noal Gallagher (Oasis) en “Echoes assalt the sound” i Graham Coxon (Blur) en “Black Rive”.
El post-rock dels escocesos Mogwai en el seu sisè disc d'estudi titulat The Hawk is Howling, és un bon treball amb progressions harmòniques ben estructurades que captiven l'oient. “I'm Jim Morrison, I'm dead” és la seua carta de presentació en l'arrancada del disc amb un ambient psicoprogresiu crepuscular molt encertat. Peces sensitives de gran calat emocional com “The sun smell remolque loud”, melodies relaxants amb matisos hipnòtics com “I love you, I'm going to blow” o reminiscències floydianes com “Scotland's shame” no fan més que certificar la sobrietat d'una banda d'essència instrumental, diferent i innovadora.

(2) Conor Oberst "Conor Oberst" Valoración: 1,99
(2) John Mellencamp "Life, Death, Love and Freedom" Valoració: 2,00
(2) Paul Weller "22 Dreams" Valoració: 2,06
(2) Mogwai "The Hawk is Howling" Valoració: 2,15