PARACUELLOS, de Carlos Giménez [1976-2003]

Todo Paracuellos engloba els sis volums que l'autor Carlos Giménez va realitzar entre 1977 i 2003. Estem davant d’una magnífica visió d'una part de la postguerra espanyola enquadrada “en los hogares de la Obra Nacional de Auxilio Social”. Aquesta sèrie d'historietes té com a fil conductor als òrfens que va deixar la guerra civil, la qual passa comptes a la paranoia falangista (amb el malvat instructor Antonio com màxim exponent) i a la repressió que va exercir el franquisme sobre la societat espanyola.
La inculcació de l'esperit nacional era el seu objectiu. I les seues víctimes, com sempre, els més febles: els xiquets. Un blanc perfecte per al seu diabòlic pla: Instrumentalitzar la innocència d'uns sers vulnerables i fàcilment manipulables per a insuflar el seu verí dogmàtic (que tant de mal ha fet a tantes generacions de l'estat espanyol i del qual, malauradament, encara queden badalls). Aquestes criatures significaven una fàcil presa per a eixa colla de covards com eren tots els dirigents, components i adlàters del règim franquista.
El patiment, la soledat, la fam dels xiquets estan plasmades d'una manera esglaiadora. Però, al contrari, també s'aguaiten els seus somnis (dibuixar còmics), els seus jocs, els seus codis i el seu sentit de l'humor (genial l'episodi de “A Dios rogando…” on es posa de manifest la hipocresia i la doble moral de la classe feixista). Però si he de triar alguna vinyeta em quede quan Cagapoco impregna de merda a l'esperpèntica infermera, sobretot quan un s'imagina a eixe grotesc personatge com a símbol de l'Espanya franquista
Segons paraules del mateix Carlos Giménez: “M'agradaria que aquestos relats que es conten en els sis àlbums de la sèrie Paracuellos foren considerats no sols com la història d'uns col·legis rars i perversos, sinó a més, també, com una xicoteta part de la història de la postguerra espanyola. Potser una part no molt important en termes generals, però en termes particulars, per als que ens va tocar viure-la i per als nostres familiars, prou important com per a voler deixar constància d'ella”.
Un còmic de lectura imprescindible per a entendre el nostre passat. Què com sé tot això? Porque me lo ha dicho Zampabollos que oyó como se lo contaban a la directora.

(4) THE VISITOR, de Tom McCarthy [2009]

Mestissatge cultural

Magnífic al·legat a favor de la convivència entre cultures representat a través de la solitària mirada d'un gris professor d'economia d'universitat. El seu protagonista -un magistral Richard Jenkins- superara els seus entrebancs personals gràcies a la trobada accidental amb una parella d'immigrants “il·legals”, provinents de països tan desconeguts per al ciutadà mitjà nord-americà com Síria i Senegal. El seu desencant esdevé en una nova manera de veure i gaudir la vida -expressat metafòricament mitjançant l'instrument tradicional africà yembé-, a causa de, entre altres coses, la bonica amistat que sorgeix amb el jove i alegre Tarek, la qual suposa una reflexió sobre l'absurditat de les barreres establides per la societat entre la diferència d'edat. Entre les moltes lectures del film cal destacar la solidaritat del professor que col·lideix frontalment amb la incomprensió del drama de la immigració en la societat nord-americana.
Una deliciosa cinta independent altament recomanable.

THE VISITOR. 2009. USA. Color
Direcció: Tom McCarthy
Intérprets: Richard Jenkins, Hiam Abbass, Haaz Sleiman, Danai Gurira, Maggie Moore
Guió: Tom McCarthy
Fotografía: Oliver Bokelberg
Música: Jan A.P. Kaczmarek

THE SUNDAY DRIVERS. Sala Mirror - València

Consolidats com una les bandes més importants de l'estat espanyol els toledans The Sunday Drivers van presentar el seu últim treball The End of Maiden Trip a la Sala Mirror de València. “(Hola) to see the animals” va ser la cançó que va obrir un repertori nodrit de bones cançons, moltes d'elles concentrades en els seus magnífics Little Heart Attacks i Tiny Telephone.
La banda va oferir en la seua hora i mitja de concert gran part de les seues melodies elaborades amb un so cristal·lí i una marcada instrumentació. El seu últim disc és un llarg estimable que, pel que es va observar a la sala, ha deixat empremta entre els seus fans. Així ho va agrair el seu cantant quan va comentar: “Estoy escuchando cómo estáis cantando nuestras nuevas canciones. Estamos flipados”. No obstant la bogeria col·lectiva va arribar quan van interpretar les seus bombes: “Do it”, “On my mind”, “Love our love”, “She”, “Paranoid” o el seu últim single “My plans”.
“Cuando empezamos siempre nos preguntaban acerca de los Beatles. Nosotros contestábamos que preferíamos escuchar otras cosas. Bueno, pues ha llegado el momento de quitarnos las máscaras”, va sentenciar el seu cantant. I va ser llavors quan es va produir el seu particular homenatge als fab four amb la interpretació per part del duo format per Jero Romero i Lyndon Parish d'una bella versió acústica de “In mi life”. Va destacar també l'experimentació de “So what” amb un gran de treball de Fausto Pérez a la guitarra i l'acostament beat de “Everything reminds me of you” demostrant al públic la seua gran versatilitat.
A l'hora dels típics bis va impressionar en gran manera quan van interpretar “Little heart Attacks” -al meu parer la seua millor cançó- i “Rainbows of colours” amb una sensacional part instrumental que va suposar el colofó d'un gran concert caracteritzat per la seua suavitat, la seua emoció i el seu dinamisme.

CANÇONS OCULTES: Kama-sutra, de Brincos (Mundo, Demonio y Carne, 1970)

Insòlita obra mestra del rock espanyol protagonitzada per uns musicalment madurs Brincos els quals tractaven a través del progrock experimentar en nous sons que els introduïra en el mercat anglosaxó. La formació era prou diferent de la dels seus inicis. L'alma mater Fernando Arbex i el baixista Vicente Gonzalez anaven acompanyats ara dels germans Morales a les guitarres i de l'excel·lent teclista Oscar Lazprilla.
El seu rock psicoprogressiu es va traduir en el disc conceptual Mundo, Demonio y Carne el qual va tenir la seua versió anglesa World, Devil & Body per a eixe mercat.
Després de prou esforços al final vaig poder aconseguir ambdós discs. Al meu parer, tècnicament, no se'ls pot tractar com a versions pel fet que cada obra conté cançons que no estan en l'altra. De tal manera que, per exemple, aquest Kama-sutra no es troba en la “versió anglesa”.
Però la cançó en si és una esplèndida incursió en el rock psicodèlic trufada de sons hindús i deutora de cançons com “Within you without you” del Harrison més oriental del Sgt. Peppers. Set minuts conformen aquesta peça instrumental realment sorprenent tant per la seua qualitat com pel context social en què es va produir. Una cançó oculta que és una autèntica delícia tant per a aquells que la descobreixen com per als qui la tornen a visitar.