(2) The Divine Comedy "Bang Goes the Knighthood" [2010]

Estimable disc del grup de Neil Hannon amb el seu segell particular indie barrejat amb aires anyecs simfònics. Cançons nostàlgiques com “Down in the Street Belo”, el vals homònim “Bang goes the Knighthood”, “Have You Ever Been in Love” o “When a Man Cries” es conjuguen amb cançons divertides, cabareteres o de so simfònic setenter com “The Complet Bank”, “Assume the Perpendicular” i “Can You Stand Upon a Leg” (magnífic l'agut final).
En definitiva un treball entretingut i ple de matisos que no fa més que consolidar a aquesta més que digna banda.

(3) GREEN ZONE, de Paul Greengrass [2010]

Exercici d'autocrítica

Valenta –per la seva mirada cap a dintre en tractar-se d'un film americà- i interessant cinta en la qual a través de les creixents sospites del seu protagonista (un immens Matt Dammon), podem observar les mentides que van impulsar una ocupació junt a tots els seus tèrbols interessos creats.
Els motius d'una guerra amb el fals argument de les Armes de Destrucció Massiva, porta amb si un paisatge de mort i destrucció per a vergonya (?) de la terna de les Açores i el funest resultat de les 191 víctimes de la massacre de Madrid.
Quanta gent innocent va haver de pagar les conseqüències?

GREEN ZONE. 2010. USA-Bri-Fra. Color
Direcció: Paul Greengrass
Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Amy Ryan, Brendan Gleeson, Jason Isaacs, Khalid Abdalla
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Brian Helgeland
Música: John Powell

(2) LESLIE, MY NAME IS EVIL, de Reginald Harkema [2010]

Innocència sagnant

Al fil d'allò que s'ha comentat en l'anterior post , aquesta pel•lícula que comentarem conté suficients vímens com per a embastar una perfecta història.
Realment el tema és molt interessant i, de fet, es poden constatar amb la proposta del director amb diversos episodis entremesclats que inviten a la reflexió: Vietnam, el fanatisme religiós, el conservadorisme, la revolució hippy, els dubtes morals del jove que formava part del jurat popular...
I, a pesar, d'algunes llacunes -com el psicòpata de disseny que interpreta Ryan Robbins, la falta d'aprofundiment en la psicologia de la Cheerlader o la realització a manera de telefilm, la cinta aconsegueix mantindre el seu atractiu.

LESLIE, MY NAME IS EVIL. 2010. Canada. Color
Direcció: Reginal Harkemer
Intèrprets: Gregory Smith, Kristen Hager, Ryan Robbins, Kristin Adams, Kaniehtiio Horn, Angelica Scannura, Sarah Gadon, Tracy Wright, Don Mckellar, Travis Milne
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Jonathon Cliff
Música: Paul Kehayas

(3) CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL [1995]

Pertorbació en cadena

La primera vegada que vaig conèixer la història de Charles Manson a través d’aquest documental, em vaig quedar sorprés per l'esglaiadora radiografia d'un dels criminals més torbadors de la història. Horroritza adonar-se de l'existència d'aquest tipus de ments patològiques i del seu gran poder de manipulació.
També resulta impactant el futur que aquest misteriós psicópata els va procurar a les seues joves acòlites. Hom es pregunta: Com és possible deixar el control d'un mateix a la mercè d'altra persona? Què és el que passaria per les seves ments alienades?.
Tot això ens condueix a l'impressionant contrast final entre els integrants de la, en altres temps, “Família”: la ratificació d'un i el penediment –com si haguessin despertat d'un mal somni- d'unes altres.

CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL. 1995. USA
Direcció:Peter Tarshis

(5) The Doors "The Doors" [1967]

Primer disc d'aquesta banda californiana que suposa una autèntic exemple de domini, destresa i compenetració. Músics tècnicament impecables com Ray Manzarek en els teclats, Robby Krieger a la guitarra i l'extraordinària veu de JIm Morrison qui, junt amb els seus inquietants textos, donen forma a aquest disc fonamental en la història del Rock.
En els seus solcs hi podem trobar superbs clàssics com “Break on Trough (to the other side)”, “Light my fire” I els deu minuts que tanquen el disc amb l'èpica “The End”. Hipnótiques i psicodèliques melodies com la fantástica “Soul Kitchen”, la balada “The Crystal Ship” i la impressionant “End of the night”. Temes rock barrejats amb el seu peculiar estil abanderat pel virtuós, sucós i psicodèlic teclat de Manzarek com “I looked at you”, “Twentieht Century Fox” o “Take it as it comes”.
Aixi com també dos covers: Una adaptacio de la melodía del tándem Weill-Bretch, la festiva “Alabama Song (Whiskey Bar) i la magistral versió del blues de Willie Dixon “Back Door Man” amb un Manzarek i un Morrison portentosos.
En definitiva una autèntica obra mestra que tindrà una espècie de continuació en el seu següent disc, l'estupend Strange Days (67).

The Doors:
L.A Woman (71)

CANÇONS OCULTES: Manager's Blues, de Revólver (Si no hubiera que correr, 1992)

Si hi ha una cosa per la qual destaca Carlos Goñi és per la seva habilitat en les sis cordes. Fundador, a banda de Revólver, de grups com Garaje o Comité Cisne, aquest cantant i guitarrista ha estat des de l'any 82 deixant el seu segell particular en cadascun dels seus projectes. Encara que a la seva discografia impera la irregularitat, és just reconèixer els seus colps precisos en alguns dels seus temes. Goñi mai no ha amagat la seva devoció pels clàssics (és evident les seves contínues picades d’ullet a Springsteen). En aquesta ocasió el seu homenatge al blues és francament admirable amb la cançó que tanca el disc del seu segon L.P Si no Hubiera que Correr (92). M'estic referint a “Manager’s Blues”: Un sensacional blues que no pot deixar indiferent tant per la seva magnífica atmosfera creada com pels seus demoledors puntejos de guitarra.

CANÇONS OCULTES: Viva Corrales, de Las Ruedas (Viva Corrales, 1988)

Una de les millors cançons del rock espanyol i no sé fins a quin punt desconeguda. Las Ruedas van ser un grup de rock madrileny que a mitjan dels 80 van realitzar el seu primer EP per després realitzar tres discos més fins a la seva dissolució en 1993. Discos discrets però dignes, amb un toc d'independència i amb algunes cançons que van excel.lir i van tenir certa ressonància com “Ok Nastassia Kinsky” o “Rosa’s Motel”, però no de la qualitat suprema d'aquesta magnífica “Viva Corrales”.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 2.- "La Depressió": Canción para una Depresión, de J.B. Humet (Hay que vivir, 1981)

Encara que no haja sigut seguidor de la seua trajectòria i no es trobe dins de les meues predileccions, cal reconéixer que Joan Bautista Humet sempre ha sigut prou hàbil a l'hora de descriure realitats socials.
"Canción para una depresión" detalla intel•ligentment les sensacions i percepcions d'aquest trastorn de l'estat de l'ànim. El cantautor actua com un perfecte analista, detallant la simptomatologia d'aquesta dolència contemporània que es reforça per eixe aire malenconiós que imprimeix a la seva melodia.
Identificable per a molts, didàctica per a tots.

Uno no sabe lo que pasa,
qué luna cambió,
que se introdujo en casa
y te atrapó.

Uno se apaga de repente,
sin saber porqué,
enfermo de algo inexistente
que va oprimiéndote.

La tarde pasa tan despacio,
y hay tanto espacio en un rincón,
que uno quisiera correr de un tirón,
huir hasta el portal,
y ya no hay solución.

Es algo más que pesadumbre,
es más soledad,
que arrastra la costumbre
por dónde va.

Ese silencio impertinente
que insiste en hablar,
y no hay amor y no hay ausente
que lo pueda calmar.

Es esa vida sin sentido,
o aquel amor que embarrancó.
O simplemente que has vuelto a saber
del hombre que partió
y no pudiste ser.

Uno se agarra a cualquier cosa,
por no reventar,
y acaba por hallar
la mas airosa.

Buscando amores más cercanos
por la habitación,
abandonándose a sus manos
y a la imaginación.

La soledad da tanto miedo
y hay tantos miedos que aliviar,
pero no cede, de nada sirvió,
se irá como llegó,
se irá sin avisar.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 1.- "L'Educació": Esos locos bajitos, de J.M. Serrat (En tránsito, 1981)

D'entre les moltes virtuts que li podem atribuir, Joan Manuel Serrat sempre ha destacat pel seu enginy a l'hora d'escriure textos i poemes (a més de musicar versos de famosos poetes). La següent cançó -que pertany al seu disc En Tránsito (81)- és un autèntic tractat de pedagogia. D'una manera intel•ligent el cantautor descriu com és l'evolució dels nostres menuts, com ens influeixen i com els transmetem. Tot això condensat en 4 minuts i acompanyat d'una perfecta melodia. Carlos Varela va realitzar una magnífica versió del tema en l'homenatge al cantautor en Serrat… eres único (95).

A menudo los hijos se nos parecen,
así nos dan la primera satisfacción;
esos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

CANÇONS OCULTES: El Blues del Colgao, de Acero (Acero, 1983)

Heus ací una d'eixes cançons que il•lustra perfectament els somnis de llibertat d'una generació. Blues, jupes de cuiro i diversió. Acero, grup alacantí que va tindre una certa repercussió en els 80, va llançar un E.P. homònim de heavy-rock en què incloïa aquesta espècie d'himne (em consta que es va cantar prou en nits de festa) .
Bon blues de qualitat, enginyosa lletra i una intel•ligent descripció d'una realitat social.
Per a gaudir.

RESUM MUSICAL 2009

"The Boss" en plena forma. Millor Disc 2009 per a Rockmetratge.

Aquest blog té una cita obligada anual en resumir allò que ens ha deparat el panorama musical. Com sempre ens trobem amb una gran varietat de treballs destacables, altres que no han estat a l'altura del que esperaven i alguna que una altra decepció.
Heus ací un tomb per aquest passat 2009:
Les creacions de Bruce Springsteen solen ser apostes fermes i segures. El de New Jersei no deixa de sorprendre últimament amb notables entregues. El seu Working on a Dream és per a Rockmetratge el millor disc de l'any. No és per a menys. El seu folk-rock ens ha deixat dotze estimables melodies més la magnífica i "oscaritzada" “The Wrestler”.
El demolidor From Hell to Texas dels Nashville Pussy ha suposat un treball impactant amb una gran frescor replet de potents temes. Els Sunday Drivers amb el seu The End of Maiden Trip certifica que els toledans continuen gaudint de bona salut amb cançons amb sabor beatlelià i el seu preciosista indie-rock. El “Black Key” Dan Auerbach ha realitzat un molt interessant treball d'arrels blues amb la fantàstica “Keep it hid” com a estendard.
Ha sorprès també l'estimable debut de Telekinesis. Melodies indie-pop amb un to jovial. Guitarres i cors rítmics en forma de cançons com “Tokio” o “Coast of carolina” exemplifica una banda a tenir en compte.
Després de la seua fantàstica recuperació en el sensacional One day it will please us to remember even this (06), els New York Dolls continuen amb el seu energètic rock amb grans temes com “Lonely so long”.
Encara que lluny de la mestria dels seus dos últims treballs, el disc homònim de Wilco manté el seu emotiu country-rock en cada un dels seus solcs. El conceptual The Harzards of Love de The Decemberists és una interessant i arriscada proposta simfònica amb línia narrativa inclosa. Antony and the Jonsons segueix emocionant-nos amb la seua sensibilitat aclaparadora amb The Crying light. Yo La Tengo, encara que per baix de les seues possibilitats, ens ha deixat un parell de grans peces ampliades com “Fireside” i “And the gliter is gone”.
Cada vegada més veig la proximitat del gran cantautor Conor Oberst al Bob Dylan de Blonde on Blonde (66). Pot semblar una exageració però la instrumentalització mostrada en el seu Outer South és clarament esperançador per als seus pròxims treballs.
Els novaiorquesos Pains of Being Pure At Heart han mostrat la seua frescor pop amb un debut prometedor.
Encara que un poc irregular el Journal for a Plague Lovers de Maniac Street Preachers conté dues peces mestres com la que inicia el treball “Peeled Aples” o la que el finalitza, la magnífica balada “William last words”. Ha estat per baix de l'anterior Averia y Redención nº 7 (07) el cantautor Quique Gonzalez. Daiquiri Blues manté un to acceptable amb cançons i lletres ben treballades però amb certa sensació de monotonia en escoltar-lo.
Encara que discrets també cal destacar el folk-indie d'Elvis Perkins, el rock-blues de Joe Bonamassa, l'eclecticisme Devendra Banhart, l'elegància de Necko Case, la mixtura jazz-folk-rock de la incombustible Rickie Lee Jones, el rock dur de Wolfmother, el tranquil folk de King of Convenience i l'intent –a vegades encertat, a vegades fallit, dels U2 per acostar-se a les seues arrels.
Tant Green Day com Fito & Fitipaldis han realitzat una espècie de continuació dels seus últims treballs però sense els resultats esperats. És cert que hi ha alguns temes rescatables però sense produir-nos l'entusiasme d'aleshores.
Finalment The XX emanen en el seu debut una delicada atmosfera pop replet de ritmes relaxants. Però analitzat globalment, trobem un ambient massa repetitiu i pesat per a l'oient.
Aquest ha sigut tot el que he pogut escoltar enguany. Atesa la impossibilitat de comprendre'-ho tot m'haguera agradat atendre altres treballs com per exemple l'últim dels Flaming Lips o John Frusciante. En fi, espere poder fer-ho en una altra ocasió.
Fins al pròxim resum!

MILLORS DISCS 2009

1.- Bruce Springsteen "Working on a Dream"

2.- Nashville Pussy "From Hell to Texas"

3.- The Sunday Drivers "The End of Maiden Trip"

4.- Dan Auerbach "Keep it Hid"

5.- Telekinesis "Telekinesis!"

MILLORS FILMS 2009

1.- El secreto de sus ojos, de Juan José Campanella

2.- Sicko, de Michael Moore

3.- Retorno a Hansala, de Chus Gutiérrez

4.- Vals con Bashir, de Ari Folman

5.- Agora, de Alejandro Amenabar

(3) NI CONTIGO NI SIN TI, de Gerardo Herrero [1992]

Relacions Humanes

Aquest curtmetrarge és un perfecte retrat sobre las interrelacions humanes. Situat en el microcosmos d'un veïnat, aquesta parella d'ancians mostra totes les nostres inseguritats i contradiccions. Un relat social que s'ajusta perfectament a la psicología humana amb una interpretació magistral de Paco Rabal i María Luisa Ponte.

NI CONTIGO NI SIN TI. 1992. Esp.
Direcció: Gerardo Herrero
Intérprete: Paco Rabal, María Luisa Ponte
Guió: Gerardo Herrero, según el cuento de Julio Ramón Ribeyro "Tristes querellas en la vieja quinta"
Fotografía: José Luis Lopez Linares

(4) CAMPEONES, de Antonio Conesa [1997]

L'esport com a unió

M’agradaria recalcar que aquest post està totalment allunyat de tot el que hem viscut aquest darrer mes. El fet es que l’espatlament d’una societat s’ha vist maquillada per allò que en temps del General Franco s’anomenava –evocant a la citació de Marx- “el opio del pueblo”.
La història es repeteix: Els ciutadà corrent és el qui està pagant les conseqüències d’una crisi econòmica causada per l’avarícia capitalista.
El mundial de futbol era una bona excusa per a emmudir la remor d’un poble tip de tants de retalls econòmics, laborals i socials. D’aquesta manera la cosa ha eixit redona. Ha guanyat la selecció i la gent s’ha quedat totalment narcotitzada mentres rendeixen homenatge a 23 persones que s’embutxacaran la no menyspreable quantitat de 600.000 euros cadascú.
A més a més aguaita una perillosa exaltació de la paranoia ultranacionalista que s’aboca ja siga amb descaradura; programes televisius rancis i caducs on s’intenta imposar (la història es repeteix una altra vegada) “la indisoluble unidad de España” (els quals ufanosos, trauen pit quan mostren imatges des de Barcelona on hi apareixen banderes españoles), o amb la subtilesa de les declaracions de certs personatges mediàtics, tant polítics com de l´opinió publica.
Sent haver-me estés en el preàmbul d’aquest comentari. No he pogut evitar, però, precisar el títol del curt i les seues conseqüències clorofòrmiques en la societat.
Campeones és una història de sentiments. El curt utilitza com a fil conductor l’última jornada de la temporada 70-71 en la qual es jugaven el títol de lliga tres equips: el Barça, l’Atlètic de Madrid i el València. Els protagonistes, pare i fill, tots dos seguidors de l’Atl. Madrid, viuen aparentment un dia il.lusionant a causa de l’alt de percentatge que tenia el seu equip d’abastar el campionat. No obstant això, dintre d’eixe núvol de jovialitat s’amaguen emocions i conflictes familiars que Conesa ho mostra d’una manera molt hàbil.
El curtmetratge es un homenatge a la passió per un esport al voltant del qual -com a fidels aficionats a uns colors- podem trobar conceptes tan universals com l’amor i l’amistat. I es que tot no està en guanyar o perdre, en ser més o menys competitiu, en la excel.lència o la mediocritat, sinó en ser essers humans lliures i emocionalment intel.ligents.
De visió imprescindible i amb un final molt emotiu. No us ho perdeu!

CAMPEONES. 1997. Esp. B/N
Direcció: Antonio Conesa
Intérprets: Manuel Morón, Consuelo Trujillo, Paco Catalá, Javier Pereira, Lorena Rosado, Yohana Cobo
Guió: Pablo Olivares, Antonio Conesa
Fotografía: Teo Delgado
Música: Angel Illarramendi

(2) NASHVILLE PUSSY "From Hell to Texas" [2009]

Contundent sisè disc d'aquesta banda nord-americana deutora del rock and roll i del hard-rock amb solcs autènticament potents. D'aquesta manera els esclats de guitarra van desfilant per l'àlbum com la magnífica “I’m so high”, la poderosa “Speed Machine”” (amb so clàssic de western que inclou galopades de cavalls) o l'enèrgica “*Drink driving man” –totes tres amb traços que recorden a grups com AC/DC o al heavy metal de grups com Motörhead si fem compte de l’esquinçada veu de Blaine Cartwright-.
La surenya i rocanrolera “Lazy Jesus” o la més rítmica “Why, why, why”- juntament amb altres temes que mantenen el coratjós esperit del disc- no fan més que evidenciar que, per la seva potència i peculiaritat, estem davant un dels treballs més interessants d'aquest passat any.

(2) EL RETRAT DE DORIAN GRAY, de Oliver Parker [2010]

El Retrat d'Oliver Parker

Moltes vegades des de la crítica artística -tant formal com informal-, sempre ha existit una especial controvèrsia entre la dicotomia llibre-pel•lícula. Gran quantitat d'espectadors se senten decebuts si la història reflectida en la pantalla no s'adequa fidelment a l'obra original o, també, si els personatges i situacions divergeixen amb “la pel•lícula” que s'havien format en el seu cervell.
No estic d'acord amb aquest corrent d'opinió. Creo que quan ens enfrontem davant un film l'argument del qual és una adaptació d'una novel•la, hauríem de destriar clarament entre el llenguatge escrit i el fílmic. Caldria valorar la qualitat del treball deixant constant aquest tipus de variables externes que no fan més que intoxicar la nostra objectivitat.
Aquesta visió del Retrat de Dorian Gray que ens mostra Oliver Parker és un clar exemple d’alló que hem comentat ja que s'allunya bastant del relat de Oscar Wilde -especialment en la descripció de l'època representada i en la psicologia dels personatges-. No obstant això i encara que l'esperit de la narració es manté a estones, el director es decanta per un enfocament estètic en el qual s'emfatitza els elements eròtics (amb unes escenes molt ben aconseguides) i que dóna com a resultat un film entretingut en el qual m'agradaria destacar la magnífica interpretació de Colin Firth en el paper Lord Henry Wotton.

(2) Dan Auerbach "Keep It Hid" [2009]

El primer disc en solitari del component de Black Keys, Dan Auerbach, ens deixa un estimable compendi d’arrels blues amb pinzellades folk com l’acústica “Trouble weighs a ton”, les electritzants “I want so more” –cover de Wayne Carson Thompson – i “Heartbroken in disrepair” o l’emotiva balada “Whispered Word (pretty lies)”.
El soul també s’aguaita en la sensibilitat de “Real desire” , “When the nights comes” ens evoca a la grandesa musicalitat de Van Morrison. Després ens endinsem en els camins del blues-rock amb la peculiar “Mean Monsoon”, l’esquinçadora “The Prowl” o la majestuosa guitarra- amb una impecable percussió- de la homònima “Keep it hid”. El bon to es manté en temes com la rockera “My last mistake” i en la tranquil.litat de “When I left room”. Al penúltim tema, “Street Walkin’, Dan fa palesa de la seua habilitat a les sis cordes amb un solos molt propers a Hendrix.
Per acabar, la fabulosa “Goin’ Home” –pertanyent a la banda de sonora de l’interessant film de Ivan Reitman Up in the air-, es un excel.lent cant melòdic amb una entranyable atmòsfera de nostàlgia.

PAS ENRERE

De vegades un molt bon treball significa un entrebanc per al futur. Més encara si, consecutivament, s’han realitzat un bon grapat d’estimables discs i els seus fidels seguidors s’han acostumat a rebre eixa mena d’entregues. És el cas d’aquestos àlbums que anem a comentar, els quals, encara que alguns són dignes no arriben, ni de bon tros, a la qualitat dels seus antecessors.

Quelcom repetitiu resulta el darrer llarg de Fito & Fitipaldis, i no es perquè no continga cançons meritòries sinó perquè dóna la sensació de ja haver escoltat eixes melodies anteriorment, especialment en els notables Lo más lejos a tu lado (03) y Por la boca vive el pez (06).
Un xic de frescor ha perdut Devendra Banhart respecte a l’eclèctic Smokey rolls down thunder canyon (07), encara que s’ha d’apreciar la seua bon arrancada amb les seues primeres quatre cançons (magnífica “Angelica”) totes portadores de seu segell característic; eixe misteriós i fascinant indie-hippy-psicodèlic ( a escoltar el psico-hard “Hot rats”).
No acaba d’omplir del tot Popular Songs, la darrera llarga duració dels incombustibles Yo la Tengo, més si el comparem amb el seu precedent I am not afraid of You and I will beat your ass (06). Això si, els de Nova Jersey no deixen de facturar grans temes eixamplats com els onze mintus de “Fireside” o els quinze de “And the gliter is gone”.
Després dels superbs A ghost is born (04) i Sky blue sky (07) els nord-americans Wilco havien deixat el llistó molt alt. No obstant això aquest Wilco (The Album) és un apreciable disc que roman el seu magnífic country-rock i la seua sensibilitat aplastant. “You and I” y l’etermament admirable “Everlasting everything” són una bona prova.

(1) Fito & Fitipaldis "Antes de que Cuente Diez" [2009] Valoració: 1,35
(2) Devendra Banhart "What Will Be" [2009] Valoració: 1,66
(2) Yo La Tengo "Popular Songs" [2009] Valoració: 1,81
(2) Wilco "Wilco (The Album)" [2009] Valoració:1,95

CANÇONS OCULTES: Criatura dolcíssima, de Lluís Llach (Somniem, 1979)

Somniem és, al meu parer, un dels discs més fluixos del cantautor empordanés. Tanmateix hi podem trobar aquesta autèntica meravella en la qual Llach musica un preciós poema d’amor de Joan Fuster. La seua instrumentació -que encara emfatitza més l’emotivitat original del text-ens condueix a una sort d’estat hipnòtic en què la tendresa és el factor predominant.

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

(5) Pink Floyd "The Piper at the Gates of Dawn" [1967]

Sorprenent i innovadora obra clau de la psicodèlia i del denominat space-rock conduïda per l'aclaparadora personalitat de Syd Barret.
Pels seus solcs ens introduïm en un món lisèrgic, oníric, surreal acompanyat de sons circumdants i hipnòtiques melodies com “Astronomy Dominé”, els deu minuts de la còsmica “Insterestelar Overdrive” replets de matisos sonors i amb un magistral inici garatger que comprén una constant línia de baix absolutament fascinant o les àcides “The Scarecrow”, “Bike”, “Flaming” i “Chapter 24”.
Esment especial mereix la magistral “Take up thy stethoscope and walk”, únic tema compost pel baixista Roger Waters que és un magnífic joc de teclats, baix i percussió amb salvatges polsacions de guitarra i al•lucinants harmonies vocals.
“Llucifer Sam” i “Matilda mother” són intrigants delícies que conjuguen psicodèlia i melodia a parts iguals.
“The Gnome” ens transporta una suggeridora fantasia onírica infantil a través de la veu de Syd. “Pow R. Toc H.”, tema instrumental compost pels quatre components de la banda, és una experimentació jazzística en la qual el genial Waters ens delecta amb uns sorprenents efectes vocals que continuarà realitzant en la dilatada carrera del grup.
Obra mestra.

CANÇONS OCULTES: No Blues, de La Blues Band de Granada (La vida no es fácil, 1995)

Aquesta sensacional cançó pertany a La vida no es fácil, tercer disc d'aquesta formació granadina qui, junt amb els genials Caledònia Blues Band, abanderen el blues a Andalusia.
"No Blues" està acompanyada per la portentosa veu -amb aguts pròxims a Joplin i Plant- de Connie Resch. Un elegant blues al voltant del qual podem trobar la vertadera raó de la composició i el seu feeling en la seua interpretació. Música en estat pur. Música original i autèntica allunyada de les melodies edulcorades amb les que cada dia els mass media ens volen infectar.
Val la pena deixar-se portar per la seua guitarra i per la hipnòtica veu de Connie. Una delícia per a les oïdes i un plaer per a l'ànima.

CANÇONS OCULTES: What game Shall we play today, de Chick Corea (Return to forever, 1972)

Return to Forever és la banda que va crear el pianista Chik Corea durant la dècada dels 70 junt amb altres grans músics del gènere. El seu disc homònim és el paradigma del Jazz-Fusion. “What game Shall we play today” és l'única cançó cantada (no instrumental) de l'àlbum. Una màgica estructura de ritmes brasilers acompanyada per la fantàstica veu de la percussionista Flora Purim. Per a gaudir.

CADÈNCIA FOLK

Els següents quatre discs -produïts el passat any- que tot seguit comentarem, posseeixen la característica de compartir matisos pertanyents a la música folk que estan acompanyats de les peculiaritats pròpies de cada compositor, per això els resultats són de qualitat desigual encara que globalment estimables.
La cantautora nord-americana Necko Case amb el seu rock-pop de tints country-folk ha realitzat un disc irregular amb algunes cançons apreciables i elegants proveïdes de la seua suavitat vocal en què podem destacar “This tornado loves you” i el single “People got a lotta nerve”
Folk amb càlides harmonies instrumentals i vocals -a l'estil d'uns Simon & Garfunkel del segle XXI- és la proposta de Kings of Convenience quins, amb el seu quart disc d'estudi Declaration of Dependence, han aconseguit un acceptable disc compost per temes que inviten a la quietud i a la relaxació com “24-25” i “Me in you”, entre altres.
El fill de l'actor Anthony Perkins, el cantautor nord-americà Elvis Perkins, pràctica una espècie de folk-indie que beu de les fonts de Dylan o Morrison. Aquest estimable Elvis Perkins in Dearland té clars exemples -cal descatar un quartet amb una gran riquesa instrumental (contrabaix, saxo, trombó, clarinet, harmònium)- com ara la festiva “Doomsday”, el single “Chains, chains, chains” o la bella “Shampoo”.
The Harzards of Love és un interessant disc conceptual de la banda The Decemberists amb traços rock i folk-simfònic en què el grup ens trasllada a l'edat mitjana amb una línia narrativa entrellaçada entre els temes. El seu tema més destacat en l'homònima “The Harzards of Love”, així com la seua variant en què intervé un encertat cor de xiquets.

(2) The Decemberists "The Hazards of Love" [2009] Valoració: 1,89
(2) Elvis Perkings "Elvis Perkins in Dearland" [2009] Valoració: 1,77
(2) Kings of Convenience "Declaration of Dependence" [2009] Valoració: 1,64
(2) Necko Case "Middle Cyclone" [2009] Valoració:1,57

CANÇONS OCULTES: You Take my Breath Away, de Queen (A Day at the Races, 1976)

D'entre les moltes virtuts que li podem atribuir a aquest quartet britànic en la seua dilatada carrera, cal destacar la seua faceta clàssica pròxima al romanticisme. “You take my breath away" és una cançó allunyada dels clixés de la banda que els mass media ens han repetit fins a la sacietat (em referisc a temes com “We are the champions” o “We will rock you”) i pertany al seu àlbum A Day at the Races (76). El piano clàssic i la veu del seu compositor estan al servei d'un bell poema d'amor amb una magnífica harmonia vocal que li confereix una atmosfera malenconiosa, sensible i emocional.

LA DÈCADA MÀGICA DE "EL BOSS"

En les acaballes d'aquesta dècada dels 2000, és just reconèixer la segona joventut experimentada per un dels genis vivents del rock contemporani. I és que durant l'esmentada dècada Springsteen ens ha oferit, a més de les seues nombroses gires, cinc magnífics discs que no fan més que confirmar el seu gran estat de forma i el seu intacte talent creatiu. Fruit d'això és la seua gran capacitat per a despatxar al públic àlbums quasi amb periodicitat anual.
Després de set anys sense realitzar un disc d'estudi, Bruce va sorprendre a tots amb The Rising (02), un superb L.P. amb grans temes que ens evoquen a les seues grans creacions. Tres anys més tard va arribar Devil & Dust (05) un apreciable disc de folk deutor dels seus anteriors Nebraska (82) i The Ghost of Tom Joad (95). La magnífica revisitació de l'obra de Pete Seeger va arribar l'any següent amb el seu treball We Shall Overcome (06). Va ser el seu segon disc consecutiu sense la E. Street Band, no obstant va estar acompanyat d'una excepcional banda amb secció de vents inclosa. Folk, gospel, swing i bluegrass es congreguen en un dels millors discs de la dècada que va ser premi Grammy al millor disc de Folk Tradicional. Un any més tard Bruce es reuneix novament amb la seua banda de sempre en Magic (07) un acceptable disc de rock amb bons temes encara que menor si el comparem amb The Rising. Springsteen tanca la dècada amb Working on a Dream (09) un àlbum de rock i folk de gran qualitat que certifica el bon estat de forma del seu creador.
Si a aquests cinc discs que hem esmentat li afegim la seua total entrega en els seus concerts realitzats en les constants gires internacionals, podem afirmar que estem davant d'un músic infatigable i un autèntic exemple a seguir tant per a les actuals generacions com per a les venidores. Esperem ara una altra dècada tan màgica com aquesta.

(2) The Sunday Drivers "The End of Maiden Trip" [2009]

Encara que inferior als seus predecessors -Little Heart Attack (04) i Tiny Telephone (07)- els toledans continuen mantenint una bona línia en cada entrega. Es tracta ara de The End of Maiden Trip, un estimable treball amb clares influències de The Beatles i dels actuals Wilco.
Temes enganxosos -en el bon sentit del terme- com el que exerceix de single “My Plan” que destaca per aplicar distintes variacions: des del mes profund indie-rock fins a la més refinada melodia, “Smile” o la fantàstica “I” que recorden als seus primers singles, melodies d'estil Beatle com “Everityhing remind me of you”, balades rock setenteres com “Hold on to love” (important l'aportació de Lyndon Parish) o “Row”, l'experimentació de “So What” acompanyada en els seus compassos finals d'una guitarra d'aires de rock-llatí (la influència de Santana és evident) i l'homenatge a Lou Reed i a la Velvet Underground en “Specially (Today)” certifiquen el bon estat de forma en què es troba actualment la banda.

Valoració: 2,09

(3) Bruce Springsteen "Working on a Dream" [2009]

El geni no descansa. Continua en forma i, a més, creant bons discs durant aquest últim decenni. Aquesta vegada es tracta de Working on a Dream, un àlbum compost per belles melodies que entremescla sons pop, rock i folk. “Outlaw Pete” evocació western, amb una estructura semblant a les seues creacions setenteres, és un correcte tema amb anotacions pop adherides a l'inconfusible segell Springsteen. La vigorosa ”Lucky Day” manifesta tota l'elaboració instrumental de la E. Street Band. Dues balades com l'homònima “Working on a dream” i “Queen of the supermarket” simbolitzen la tendresa malenconiosa de l'àlbum amb uns apreciables arranjaments que li confereixen una delicadesa molt relaxant. Inqüestionable és la qualitat de “What love can do” amb una consistent cadència de cordes. Cal destacar especialment “This Life” que és un sorprenent exercici vocal -magnífics acords- del Boss acompanyat d'una bella simfonia amb nostàlgics aires d'esperança. En aquests moments apareix una espècie d'interludi i som transportats a l'època del blues amb la gran “Good Eye” en què sobrevola l'esperit harmònic i vocal de Little Walter i Howlin' Wolff, respectivament. “Tomorrow never knows” és un cant optimista d'estil country prou plàcid. Immediatament ens trobem amb els tranquils i pausats “Life itself” i “Kingdom of days” els quals compten amb una atmosfera molt emotiva. Encara que no és menyspreable, un tant embafosa resulta “Surprise, surprise”, al meu parer la cançó més fluixa del disc. L'homenatge a Danny Federici “The Last carnaval” és un bella balada amb uns preciosos cors. I com a Bonus track, la magnífica “The Wrestler” -guanyadora del Globus d'Or a la millor cançó per la pel·lícula homònima- en què ens encontrem amb un Springsteen en estat pur, qui ens mostra la seua vessant més folk i que suposa un magnífic coronament a un digne treball.

Valoració: 2,69

(4) SICKO, de Michael Moore [2009]

Terrorisme d'Estat

Imagineu-vos als Estats Units d'Amèrica com una gran poma amb una magnífica i abellidora aparença exterior. No detingueu el vostre pensament i continueu amb la il·lusió. Apareix ara un home rabassut, de mitjana edat amb gorra i ulleres qui, amb una navalla, comença a pelar la poma assossegadament. Una vegada tallada en fines làmines comencem a observar com el seu interior dista enormement del seu aspecte original ja que aquesta fruita pomàcia està totalment podrida.
Açò és el que ha fet Michael Moore amb el seu magnífic documental Sicko. Una demolidora crítica al sistema sanitari nord-americà: La sanitat en poder del sector privat amb l'únic objectiu d'obtenir beneficis a costa de la salut de la societat. A través de les seues imatges esglaiadores podem reparar en famílies destrossades -per la mort d'algun familiar (fills, marits)- perquè la seua asseguradora no els va permetre l'operació. Malalts abandonats a causa de la falta de solvència per a pagar la seua estada a l'hospital o a persones obligades a decidir, després d'un accident laboral, quin dels dos dits restituir depenent de la suma de l'operació (permitiu-me la redundància).
Sicko és, a més, un documental de contrasts: 1.- La diferència que mostra el director entre diversos llocs: Creuar la frontera canadenca és, per a un ciutadà americà, introduir-se en un nou món on la sanitat és solidària, doncs és pública i s'aplica a tot el món. Moore passeja la seua càmera per altres països on la sanitat està socialitzada (fins i tot en el demonitzat país cubà). 2.- L'ignominiós tracte rebut per part de l'administració americana cap als bombers, policies i rescatadors de l’11 de setembre. “Van respondre amb vertader heroisme”, “Els devem tot!” -van dir al principi-. Després la cosa es va complicar. Molts van patir efectes secundaris (problemes de respiració, fibrosi pulmonar, insomni, deficiències psicològiques…) per la seua ajuda incondicional als seus conciutadans. Centenars de rescatadors no eren empleats estatals però van estar a la Zona Zero per a tirar una mà. Ací és quan el govern va dir “No són la nostra responsabilitat! Perquè no estan en la nostra plantilla”. Van ser tractats com a escòria sense un subsidi per a la seua malaltia. Moore els va portar a Cuba on van rebre una atenció gratuïta i de qualitat.
Diu el seu director: Per què un país lliure no pot tenir assegurança mèdica? Al cap i a la fi tots estem en el mateix vaixell i, més enllà de les nostres diferències, ens afonem o nadem junts. Així sembla en tots els altres llocs. Es cuiden entre si més enllà de les seues discrepàncies. Quan veiem una bona idea d'un altre país, l'adoptem. Si fan un cotxe millor, el conduïm. Si fan un vi millor, el bevem. Així que si tenen una forma millor d'atendre als malalts, d'ensenyar-los als seus fills, de cuidar els seus bebès, de simplement ser bons amb el proïsme, quin és el nostre problema? Per què nosaltres no podem fer-ho? Viuen en un món del "nosaltres" en compte de "jo". Mai no arreglarem res fins que no entenguem bé això. Les forces poderoses esperen que mai no ho fem perquè continuem sent l'únic país del món occidental sense atenció mèdica gratis i universal.
És EE.UU. un país totalment desenvolupat?
S'ha de veure.

SICKO. 2007. USA. Color
Direcció: Michael Moore
Intérprets: Personajes de documental
Fotografía: Andrew Black
Música: Erin O'Hara

(3) LA VENTANA, Carlos Sorín [2009]

Les últimes hores

Un dels majors mérits d'aquest film és la gran quantitat de sensacions que transmet arran de la seua senzillesa narrativa. La naturalitat dels seus plantejaments es tradueix en un llenguatge fílmic minimalista que cuida al màxim tots els detalls. Sorín, deutor del cinema d'autor europeu, ens condueix a una aproximació de la mort i intenta cercar respostes a qüestions com: Què és el que ens pot passar pel cap en els nostres últims instants? Preguntes que suposen una interessant reflexió i que estan descrites moltes vegades mitjançant metàfores: el piano en desús, el tic-tac del rellotge de paret, el vals de Chopin, els continus silencis i la recurrent finestra com a única via de escapament per a aferrar-se a la naturalesa de la vida.
La ventana agrupa tots els ingredients que componen el nostre cicle vital. D'aquesta manera la soledat és tractada amb especial cura, com una barreja de carència i malenconia que atrapa el nostre protagonista.
Un bell i poètic film que val la pena conèixer.

LA VENTANA. 2008. Argentina-Esp. Color
Direcció: Carlos Sorín
Intèrprets: Antonio Larreta, María del Carmen Jimenez, Emilse Roldán, Roberto Rovira, Victoria Herrera, Arturo Goetz
Guió: Carlos Sorín y Pedro Maizal
Fotografía: Julián Apezteguia
Música: Nicolás Sorín

CANÇONS OCULTES: Twilight, d'U2 (Boy, 1980)

La prolífica producció de temes que des de fa sis lustres ens han oferit els irlandesos U2 pot fer oblidar solcs tan magnífics com aquest.
“Twilight” és la segona cançó pertanyent al seu disc de debut Boy (80). No és la més coneguda d'aquest exitós treball (des de 1984 no la toquen en els concerts), no obstant, al meu parer, aquesta peça reuneix totes les virtuts de la banda: des de la peculiar veu de Bono fins a l'esquinçadora guitarra de The Edge. En aquest tema, l'inconfusible segell personal del grup apareix impregnat de traços psicodèlics i hard amb uns frenètics puntetjos de guitarra absolutament poderosos.

(4) Bob Dylan "Street Legal" [1978]

Fantàstic dihuitè disc d'estudi d'aquest cantautor nord-americà que, amb nova banda, reuneix nou cançons d'una gran qualitat. Mandolines, saxos (tenor i soprano) i fastuosos cors femenins (molt pròxim al gospel) juguen un paper preponderant en aquest bellíssim treball.
“Changing of the guards” és un meravellós cant acompanyat per uns persistents cors i orgues. El segon solc, el magnífic blues-rock “New pony” destaca per la seua línia rítmica de guitarra molt pròxima al hard. “No time no think”, “True love tends to forget”, “We better talk this over” i “Where are you tonight” són cançons que representen l'esperit del disc amb uns texts i una instrumentació treballada.
El single “Baby stop crying” és una meravellosa balada harmoniosa amb una lletra inspirada en el “Stop breaking down” del bluesman Robert Johnson. “Is your love in vain?” mostra la vessant més malenconiosa del treball.
Per finalitzar, “Señor (Tales of yankee power)” és, al meu parer, la millor cançó del disc. Una espècie de càntic celestial amb una lírica a la recerca de respostes i ornamentada amb una excel·lent composició en què es conjuguen a la perfecció tots els instruments utilitzats a l'àlbum. Una autèntica joia.
Valoració: 3,71