dissabte, 24 de juliol del 2010

(3) NI CONTIGO NI SIN TI, de Gerardo Herrero [1992]



Relacions Humanes

Aquest curtmetrarge és un perfecte retrat sobre las interrelacions humanes. Situat en el microcosmos d'un veïnat, aquesta parella d'ancians mostra totes les nostres inseguritats i contradiccions. Un relat social que s'ajusta perfectament a la psicología humana amb una interpretació magistral de Paco Rabal i María Luisa Ponte.

NI CONTIGO NI SIN TI. 1992. Esp.
Direcció: Gerardo Herrero
Intérprete: Paco Rabal, María Luisa Ponte
Guió: Gerardo Herrero, según el cuento de Julio Ramón Ribeyro "Tristes querellas en la vieja quinta"
Fotografía: José Luis Lopez Linares

dissabte, 17 de juliol del 2010

(4) CAMPEONES, de Antonio Conesa [1997]

L'esport com a unió
M’agradaria recalcar que aquest post està totalment allunyat de tot el que hem viscut aquest darrer mes. El fet es que l’espatlament d’una societat s’ha vist maquillada per allò que en temps del General Franco s’anomenava –evocant a la citació de Marx- “el opio del pueblo”.
La història es repeteix: Els ciutadà corrent és el qui està pagant les conseqüències d’una crisi econòmica causada per l’avarícia capitalista.
El mundial de futbol era una bona excusa per a emmudir la remor d’un poble tip de tants de retalls econòmics, laborals i socials. D’aquesta manera la cosa ha eixit redona. Ha guanyat la selecció i la gent s’ha quedat totalment narcotitzada mentres rendeixen homenatge a 23 persones que s’embutxacaran la no menyspreable quantitat de 600.000 euros cadascú.
A més a més aguaita una perillosa exaltació de la paranoia ultranacionalista que s’aboca ja siga amb descaradura; programes televisius rancis i caducs on s’intenta imposar (la història es repeteix una altra vegada) “la indisoluble unidad de España” (els quals ufanosos, trauen pit quan mostren imatges des de Barcelona on hi apareixen banderes españoles), o amb la subtilesa de les declaracions de certs personatges mediàtics, tant polítics com de l´opinió publica.
Sent haver-me estés en el preàmbul d’aquest comentari. No he pogut evitar, però, precisar el títol del curt i les seues conseqüències clorofòrmiques en la societat.
Campeones és una història de sentiments. El curt utilitza com a fil conductor l’última jornada de la temporada 70-71 en la qual es jugaven el títol de lliga tres equips: el Barça, l’Atlètic de Madrid i el València. Els protagonistes, pare i fill, tots dos seguidors de l’Atl. Madrid, viuen aparentment un dia il.lusionant a causa de l’alt de percentatge que tenia el seu equip d’abastar el campionat. No obstant això, dintre d’eixe núvol de jovialitat s’amaguen emocions i conflictes familiars que Conesa ho mostra d’una manera molt hàbil.
El curtmetratge es un homenatge a la passió per un esport al voltant del qual -com a fidels aficionats a uns colors- podem trobar conceptes tan universals com l’amor i l’amistat. I es que tot no està en guanyar o perdre, en ser més o menys competitiu, en la excel.lència o la mediocritat, sinó en ser essers humans lliures i emocionalment intel.ligents.
De visió imprescindible i amb un final molt emotiu. No us ho perdeu!

CAMPEONES. 1997. Esp. B/N
Direcció: Antonio Conesa
Intérprets: Manuel Morón, Consuelo Trujillo, Paco Catalá, Javier Pereira, Lorena Rosado, Yohana Cobo

Guió: Pablo Olivares, Antonio Conesa
Fotografía: Teo Delgado
Música: Angel Illarramendi



dilluns, 5 de juliol del 2010

(2) NASHVILLE PUSSY "From Hell to Texas" [2009]

Contundent sisè disc d'aquesta banda nord-americana deutora del rock and roll i del hard-rock amb solcs autènticament potents. D'aquesta manera els esclats de guitarra van desfilant per l'àlbum com la magnífica “I’m so high”, la poderosa “Speed Machine”” (amb so clàssic de western que inclou galopades de cavalls) o l'enèrgica “*Drink driving man” –totes tres amb traços que recorden a grups com AC/DC o al heavy metal de grups com Motörhead si fem compte de l’esquinçada veu de Blaine Cartwright-.
La surenya i rocanrolera “Lazy Jesus” o la més rítmica “Why, why, why”- juntament amb altres temes que mantenen el coratjós esperit del disc- no fan més que evidenciar que, per la seva potència i peculiaritat, estem davant un dels treballs més interessants d'aquest passat any.