dilluns, 31 de gener del 2011

(4) BURIED, de Rodrigo Cortés [2010]

Espai limitat, qualitat immensa
Haig de reconèixer que, al principi, tenia certes reticències sobre la qualitat d'una pel•lícula que únicament es desenvolupava dins d'un taüt. Si a això afegim els seus 94 minuts de metratge, les meves reserves s'acreixien encara més. Pensava que, per a aquest tipus de trama, tal vegada un curt podria arribar a ser interessant, però mai no un llargmetratge.
Evidentment, i després de visionar aquesta excel•lent pel•lícula, em vaig adonar que els meus prejudicis estaven bastant allunyats de la realitat.

Buried, és un magnífic exemple de com es pot construir una història aparentment senzilla, amb pocs recursos, per convertir-la en un profund film, amb les seves parts entrellaçades i amb lectures que van més enllà la seva la seua simple visió.
Únicament des de l'interior de la caixa -sense mostrar-nos l'exterior- la història t'atrapa des del seu inici i sorgeix una barreja de complicitat i empatia que ens condueix irremeiablement a la identificació amb la impotència i l'angoixa que pateix el seu protagonista (un portentós Ryan Reynolds). Des de la seva claustrofòbica ubicació el personatge ha d'enfrontar-se a la pressió de segrestadors, a la indiferència de companyies i institucions i a la crueltat de la seva pròpia empresa.
Una odissea que bé podria servir de metàfora per a l'actual societat en la qual vivim; controlada pels més poderosos i en la qual només ens deixen una minúscula escletxa per la més absoluta resignació. I és que els que controlen el nostre destí són uns autèntics mestres per mostrar-nos el camí de l'aprenentatge de la indefensió.

BURIED. 2010. Esp. Color
Direcció: Rodrigo Cortés
Intèrprets: Ryan Reynolds, Robert Paterson
Guió: Chris Sparling
Fotografía: Eduard Grau
Música: Victor Reyes

dissabte, 22 de gener del 2011

(3) David Bowie "Low" [1977]

Després de la seva incursió en el soul, Bowie, de la mà de Brian Eno, va començar la seva marxa experimental amb la música electrònica i ambiental.
D'aquesta col•laboració va néixer la coneguda trilogia berlinesa (1977-1979) amb aquests treballs: Low (77), Heroes (77) i Lodger (79).

Low va ser l'el seu primer disc en aquesta aventura alemanya i, al meu entendre, el de més qualitat. El disc utilitza influències del Krautrock (especialment de Kraftwerk), però no deixa de combinar-los amb el pop o amb el rock hipnòtic dels seus inicis. Obre l'obra “Speed of life”, un fantàstic instrumental que conjuga riffs guitarrers amb teclats ambientals. La psicoelectrònica “Breaking Glass” és una curta peça amb una gran veu de Bowie. “What in the world”, “Always crashing in the same car”, “Be my wife” entrarien dins d'aquesta primera fase del disc que la podríem denominar ambient-rock per les seves ràfegues psicodèliques i electròniques.
“A new career in a town” comença amb sons techno, donant un salt inesperat a la malenconia popera, acompanyada d'una magnífica harmònica. “Sound of Vision” és un single extraordinari, amb ganxo, bailable i amb una fantàstica línia de baix.
A partir d'ací es dóna pas al més purista so ambient. Atmosfera electrònica, de vegades clasicista i amb una gran textura vocal (fabulosos els càntics de “Warszawa”).
En resum, una obra que després de més de tres dècades contínua sent un paradigma de modernitat.

Crítiques de David Bowie:
"Hunky Dory" (1971)
"Ziggy Stardust" (1972)

divendres, 7 de gener del 2011

PERSÉPOLIS, de Marjane Satrapi [2002-2004]

Marjane Satrapi comença el còmic fent una succinta introducció de la història del seu país per a així fer-nos comprendre millor una autobiografia que està repleta d'anècdotes vinculades al context social que li va tocar viure. Pertanyent a una família acomodada, progressista i seguidora de la revolució (quan encara no havia adquirit el seu vessant islamista), la historieta ens relata a través dels ulls de l'autora -des de la seva infància, adolescència i joventut- l'opressió que va sofrir la societat iraniana a les mans dels guardians de la revolució. Una petjada que es va quedar impregnada en les generacions posteriors mitjançant els mètodes inhumans dels seus governants. I és que és impossible no identificar-se amb l'esperit rebel que emana la protagonista durant tota la història. Els seus encerts, els seus errors (que també els mostra), les seves anades i vingudes, la seva occidentalización i la seva “desoccidentalizació”…
En definitiva un còmic autènticament didàctic que serveix per a despertar consciències, per a allunyar-nos del nostre ingenu (i no tan ingenu) etnocentrisme i per a denunciar les injustícies que sofreixen els països amb suficients recursos dels quals se n'aprofiten les grans potències per a tirar les seves urpes a costa de la població.

Pd.-Un tribunal del règim iranià ha condemnat al cineasta Jafar Panahi a sis anys de presó i a vint anys d'inhabilitació per a rodar pel•lícules, escriure guions, parlar amb mitjans de comunicació estrangers o viatjar fora del seu país. El director a més de les seves pel•lícules, va donar suport a l'opositor Mir Hosein Musavi.