(3) KIKI, EL AMOR SE HACE, de Paco León (2016)

 
Vitalitat i compendi de parafílies 

Aquest remake del film australià Little Death de Josh Lawson (2014) està canalitzat a través del filtre del talentós Paco Leon i el resultat és una divertidíssima comèdia amb un tractament honest, obert, desacomplexat i valent sobre les parafílies sexuals.
Estructurada en històries paral·leles la cinta ens ofereix situacions totalment hilarants (genials les escenes de l'excitació a causa de les llàgrimes en el funeral i la del telèfon eròtic amb el sordmut). 
En conclusió, estem davant d'una pel·lícula trepidant i vitalista, amb excel·lents actors, que suposa un cant a la llibertat, a la diversitat i la la felicitat. 

KIKI, EL AMOR SE HACE. 2016. España. Color.
Direcció: Paco León
Intérprets: Paco Leon, Ana Katz, Belen Cuesta, Natalia de Molina, Álex Garcia, Candela Peña, Luis Callejo, Luis Bermejo, Maria Paz Sayago, Alexandra Gimenez, David Mora, Maite Sandoval, Blanca Apilánez, Rea Gutierrez, Yaël Belicha, Fernando Soto, Josele Roman, Sergio Torrico
Guió: Paco León, Fernando Perez (Historia original: Josh Lawson)
Música:
FotografIa: Kiko de la Rica

(4) JO, DANIEL BLAKE, de Ken Loach (2016)

Crida a la rebel·lió

Heus ací un exemple de cinema compromès, una proposta molt valenta en la qual Loach mostra tot el cinisme del neoliberalisme i del sistema capitalista, una espècie de "darwinisme cultural" que tracta d'aixafar a la població i a les classes més desfavorides.
Jo, Daniel Blake, posa de manifest la solidaritat en contraposició a la maldat en una història que no deixa canya dreta. És un clara botifarra al poder invisible que ho controla tot des de les més altes esferes, arrossegant tot el que comporta; desnonaments, pobresa energètica, bancs d'aliments, etc. (¿Ens recorda això a alguna cosa?)
Imprescindible film, una crida a la conscienciació i a la rebel·lió de la població contra la injustícia del sistema social en el qual vivim. 

JO, DANIEL BLAKE. 2016. Regn Unit. Color.
Direcció: Kean Loach
Intèrprets: Dave Johns, Hayley Squires, Dylan McKieman, Briana Shan
Guió: Paul Laverty
Música: George Fenton
Fotografia: Robbie Ryan

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(3) EL CIUDADANO ILUSTRE, de Gastón Duprat y M. Cohn [2016]

Descobrint la veritat

Daniel Montovani, el protagonista de El ciudadano ilustre, és un escriptor que acaba de guanyar el premi Nobel de Literatura, tanmateix, és un home gris. Quan rep el guardó podem apreciar un to pessimista en les seues paraules pronunciades al discurs de la cerimonia: "és com la fi de la meua aventura creativa". Tant en els seus gestos com en la seua conducta hi ha un punt de neguit i, tot i tenir a la seua mà tota la riquesa material, sent un enorme buit al seu interior. A més, ha de fer front a una agenda atapeïda per complir amb el seu expedient de la seua (ex) professió. ¿Què li queda ara? ¿Haurà de viure de les rendes d'escriptor?
Hi ha moments en la vida en què el subconscient i l'atzar s'agafen de la mà. Sales, el seu poble, es trobava allotjat en algun lloc recòndit del seu cervell i l'arbitrarietat d'una resposta afirmativa o negativa davant la possibilitat que se li va obrir, van forjar una decisió que al final es va convertir en malèvola.
És ací, en acceptar la invitació per a ser nomenat ciutadà il·lustre de Sales, quan comença el torbador malson que experimenta durant la seua estada al poble de la seua infància, adolescència i joventut. Lluny de les il·lusions i esperances dipositades al principi, Daniel es troba en una societat xocant, estranya i insòlita. Tot explota contra ell i els comportaments estranys se succeeixen; l'hostilitat del cacic, els ressentiments subrepticis de l'amic, el pesat que el vol convidar a esmorzar, l'engany de la jove, el pare desesperat que li demana una gran suma de diners per la malaltia del seu fill ...
Hi ha un punt de desconnexió entre l'escriptor i el seu poble natal. Molta gent el considera com algú que va trair a les seues arrels i que després els va deixar mal parats en els seus llibres. Sembla que tot estiga mal resolt, des de les metafòriques fallades mecàniques dels cotxes fins a la seua relació amb el seu primer amor (amb bes insubstancial inclòs).
Amb tot aquest recorregut, arribem a un final que és com un conte de terror amb una tensió magistralment aconseguida (el trajecte de la camioneta veient els personatges sinistres em van recordar a "La Cabina" d'Antonio Mercero).
Afortunadament, les adversitats es tornen en avantatges i aquest episodi en la vida de l'escriptor li donarà peu per reprendre la seua creativitat.
Premi Goya a la millor pel·lícula iberoamericana el 2016 i amb un Oscar Garcia imponent. Un excel·lent film que cal veure’l.

EL CIUDADANO ILUSTRE. 2016. Argentina. Color.
Direcció: Gastón Duprat y Mariano Cohn
Intèrprets: Oscar Martínez, Dady Brieva, Andrea Frigeiro, Belén Chavanne
Guió: Andrés Duprat
Música: Toni M. Mir
Fotografía: Gastón Duprat y Mariano Cohn

(3) FÚSI, de Dagur Kári [2016]

La utopia complida

De l'esdevenir de la vida mai no solem eixir airosos. Els bons i mals moments van alternant però no hi ha finals feliços. Les coses es torcen, així que som nosaltres els que hem de trobar la solució que més s'acoste a aquest ideal de felicitat.
El protagonista del film experimenta aquesta realitat vital. Ja en l'edat dels quaranta es troba inserit dins d'una atmosfera asfixiant: l'egoisme del nucli familiar, l’assetjament laboral, la incomprensió i la seua solitud (magistralment mostrada en la pel·lícula). Tot això el porta a una inhibició existencial i social que es veu augmentada per una personalitat, -forjada al llarg de la seua existència, - tendent al retraïment.
Amb aquestos elements seria difícil solucionar els problemes que se'ns presenten, però, dins de la seua aparent debilitat, hi ha una fortalesa interior que el porta a donar la volta a una bona part dels obstacles amb què es troba.
La història de Fúsi retrata la utopia de l'ésser humà d'aconseguir la rectitud, la solidaritat i la benevolència. El maniqueisme amb què se'ns adoctrinava des de la nostra infància, allò que se'ns deia constantment de "Sigues bo", "Digues sempre la veritat", "Ajuda als altres", "Haz bien y no mires a quien"..., és fagocitat pel personatge traduint-se en un comportament peculiar, una espècie de bondat i ingenuïtat inherent a la seua personalitat. Això, lluny d'enfonsar-lo en la seua intraversió, l'utilitza com a recurs positiu, especialment en l'amistat tan bonica que manté amb la xiqueta (que és com la seua projecció, quelcom així com un reflex, com el seu altre jo) i en l'amor que sorgeix amb la seua companya de curs de ball. Les dues relacions fan treure el millor d'ell. I encara que es topa amb l'acusació d'abús i la bipolaritat de la potencial parella, troba el seu camí que el porta a fugir de la toxicitat i de les seues pors.
Fusi no necessita la maldat, no necessita competir. Simplement estimant i cooperant se sent realitzat i aconsegueix els seus propòsits. Interessant reflexió proposada pel film.
Absolutament recomanable
  

FÚSI (VIRGIN MOUNTAIN). 2016. Islandia. Color.
Direcció: Dagur Kári
Intèrprets: Gunnar Jónsson, Ilmur Kristjáanssdótir, Margrét Helga
Guió: Dagur Kári
Música:
Fotografia: Rasmus Videbaek