(2) BOHEMIAN RHAPSODY, de Bryan Singer (2018)

 

La sinergia en la creació musical 

És difícil ser objectiu en l'anàlisi d'un film quan tot el que passa a les imatges forma, d'alguna manera, part de tu. Si has sigut un seguidor d'aquesta formació, si coneixes amb detall la seua discografia, si cada tema que escoltes pertany a la banda sonora de la teua vida o si revius la teua adolescència a través de la seua música; molt dolenta ha de ser la pel·lícula perquè no vibres en veure-la.
He de reconèixer que quan va aparèixer el tràiler no em va donar bones sensacions. Només veia a mers imitadors i tenia el pressentiment que seria un insuportable melodrama ploraner. No obstant això, l'obra té els seus aspectes d'interès centrats, especialment, en els problemes emocionals i pors del seu protagonista; la seua vulerabilitat como a esser humà malgrat la seua simbòlica deïtat ("Vine a veure’m quan sàpigues qui eres", frase crucial que li etziba el cambrer al final de la festa).
El film embotix, però, massa contingut en la narració —radiografía l'evolució del grup des dels seus inicis i ho combina amb una mena de biopic del cantant— cosa que afecta negativament el resultat final. Així mateix, es troba a faltar una profundització en la formació musical de Mercury i una indagació més completa en la psicologia dels personatges, ja que algunes relacions apareixen com a molt esquemàtiques. Així mateix, és inevitable que després de les constants el·lipsis, l'espectador més avançat en el coneixement de la banda, advertisca alguna que altra errada (¿la creació de "We Will Rock You" amb Freddy amb els cabells curts?).
De qualsevol manera, la pel·lícula està realitzada amb una gran factura i molt ben interpretada. Conté, igualment, encertats apunts pel que fa a la idiosincràsia de Queen, grup que no podria existir sense la participació de cada integrant; els quatre són magnífics compositors que han aportat innombrables hits a la banda (d'ahí que el magnat de la discogràfica -encara que també per motius financers-, plantege l'excel·lent "You're my Best Friend" de John Deacon en compte de "Bohemian Rhapsody"). Tenien un líder visible, però tots n'eren conscients que la participació de cadascú era crucial per al bon funcionament del conjunt. A més, l'enfonsament personal de Freddy Mercury en el seu periple en solitari —que també ho va ser en el musical (quina castanya Mr. Bad Guy)— es plasma perfectament en la història fins arribar a l'emotiu Live Aid.
Queen va ser una gran banda, especialment fins a 1980 (The Game), després van anar decaient. A través de la seua llarga trajectòria han aportat un bon grapat de bones cançons i discos. De tant en tant apareix una febre malaltissa per la banda cremant part del seu repertori (casos com "We are the Champions o "We Will Rock you"). Em sabria greu que ara, aprofitant l'estirada d'aquesta cinta o dels seus anteriors musicals, s’explotara fins a la sacietat la imatge icònica de Freddy Mercury (tal com van fer amb la figura de Che Guevara) o que una peça tan sorprenent i classicista com Bohemian Rhapsody esdevinguera en una mena de "música de Mercadona".
Finalment, una qüestió relacionada amb el comportament dels espectadors a les sales de cinema. Existeix el mal costum de no esperar-se fins a la finalització dels títols de crèdit. Aquesta vegada, a més d'aquests títols, teníem imatges impagables d'un concert de Queen en la seua època d'esplendor. Si no ho vols veure, allarga’t, però, per favor, no et quedes com una estàtua posant-te l'abric i molestant els altres.

BOHEMIAN RHAPSODY. 2018. USA. Color. 
Direcció: Bryan Singer
Intèrprets: Rami Malek, Joseph Mazzello, Ben Hardy, Gwilym Lee, Lucy Boynton, Aidan Gillen, Tom Hollander, Mike Myers, Alien Leech, Aaron McCusker, Jess Radomska, Max Bennet, Michelle Duncan
Guió: Anthony McCarten (HIstòria: Anthony McCarten, Peter Morgan)
Fotografía: Newton Thomas Sigel
Música: John Ottman (Cançons Queen)

(3) INCERTA GLÒRIA, de Agustí Villaronga (2017)

 

Fantàstica Núria Prims 

Contextualitzada en el Front d'Aragó, any 1937 en plena guerra civil, els dos bàndols, nacionals i republicans, estan dividits per una fina línia de manera que els dies descrits transcorren amb relativa tranquil·litat en un lloc temporalment inactiu. No obstant això, a Barcelona la vida és complicada davant de tant setge i amenaces d'atacs aeris. 

La batalla de la pel·lícula no és la que es produeix en el front sinó la que s'estableix entre la relació a quatre bandes que hi ha entre els personatges de Carlana, Lluís, Soleràs i Trini. 

Els episodis de Incerta glòria planen sobre la figura omnipotent de Carlana amb dos fills i viuda del cacic local. Dona marcada, tant física com psicològicament, des de xicoteta va ser víctima dels abusos del seu pare i posteriorment estigmatitzada per la societat. Davant la mort del seu marit per part dels republicans, comença la seua guerra particular; per això utilitza els recursos psicològics de què disposa per poder arribar a ser la dona més influent de la comarca. El seu magnetisme i intel·ligència per gestionar tots els fils que succeeixen al seu voltant seran la força central del film.
Per la seua banda, Lluís, jove oficial republicà, amb la seua parella i fill a Barcelona, quedarà enamorat per la força d'atracció que desprèn l'enigmàtica viuda. La seua obsessió per posseir-la el portarà a complir el que ella desitja com és el frau per realitzar un certificat de matrimoni (amb l'objecte d'aconseguir la casa del cacic). 

Soleràs, el seu amic, oficial baixat de categories per les seues constants fugides, viu enamorat de Trini, la dona de Lluís i és ell qui es juga el tipus viatjant a Barcelona per portar-li menjar a ella i el seu fill Ramonet. El seu company l’alertarà sobre el perill que comporta la que ell anomenava "la dona aranya". A partir d'ací, començaran a fluir i desencadenar-se un maremàgnum de passions, instints, traïcions i pèrfids comportaments retratats a través de l'excel·lent atmosfera que crea Agustí Villaronga. 

A destacar la intel·ligent utilització de les metàfores fílmiques (l'aranya negra) i la interpretació portentosa de Núria Prims qui fa millorar, més si és possible, aquest excel·lent film.

INCERTA GLÒRIA. 2017. Espanya. Color. 
Direcció: Agustí Villaronga
Intèrprets: Marcel Borrás, Nuria Prims, Oriol Pla, Bruna Cusí, Luisa Cavasa, Terele Pavez, Juan Diego, Fernando Esteso, Bruno Bergonzini, Mario Alberto Diez, David Bages, Jorge Usón, Roger Casamajor, Rubén Jimenez Sanz
Guió: Agustín Villaronga, Coral Cruz (Novela: Joan Sales)
Fotografía: Josep M. Civit
Música: Marcús Jgr

(3) EL FANTASMA DE LA LLIBERTAT, de Luis Buñuel (1974)

 La latència dels nostres actes 

A través de la metàfora i els somnis, Buñuel li fa una botifarra a l'ordre establert i deixa totes les convencions socials cap per avall. "El fantasma de llibertat" és especialment un film valent perquè s'atreveix a qüestionar tots els nostres actes comportamentals. ¿Què hi ha darrere de les nostres pulsions? ¿Quins processos cognitius intervenen per a reinterpretar la informació que arriba al nostre cervell i transformar-la en una conducta embolicada en paper de cel·lofana? ¿Què amaga en el seu interior eixe burgès que guarda les aparences? ¿En quin lloc recòndit del nostre ésser jeuen les nostres perversions més ocultes?
El film juga amb tots aquests elements fins al punt d'escandalitzar les ments més conservadores. Ens podem horroritzar davant eixe franctirador des de l'alt de l'edifici disparant, a tort i a dret, a transeünts, però no davant les notícies quotidianes de morts injustes al món. Veiem com una cosa estranya que la xiqueta desapareguda estiga realment en el lloc, però en canvi desatenem als nostres fills. Quedem indignats davant l'adulació d'un assassí després del judici, però li rendim homenatge a criminals governants.
Tot aquest missatge, amb el peculiar surrealisme del director aragonès, es plasma en la pantalla com una invitació a la reflexió. Estupenda pel·lícula transgressora.

LE FANTÔME DE LA LIBERTÉ. 1974. França. Color. 
Direcció: Luis Buñuel
Intérprets: Michel Piccoli, Jean Rochefort, Michael Londsale, Monica Vitti, Adriana Asti, Julien Bertheau, Jean-Claude Brialy, Adolfo Celi, Paul Frankeur, Pierre Maguelon
Guió: Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografía: Edmond Richard
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), La Vía Láctea (1969), Tristana (1970)

(3) LA LLAMADA, de Javier Ambrosi i Javier Calvo (2017)

 Sigues tu mateixa 

Adaptació cinematogràfica del musical homònim amb uns resultats notables tant en l'escenografia com amb la proposta de la història. Aquest film és una reivindicació de l’aforisme "sigues tu mateixa": que ningú ens pare per aconseguir els nostres somnis, que ningú ens diga què sentir, que ningú decidisca com hem de ser, i, sobre tot, que ningú ens prohibisca enamorar-nos; ja siga d'una persona del mateix sexe, d'una monja o d'un estrambòtic Déu. 

Malgrat la seua aparença trivial i d’utilitzar com a base la religió, estem davant d'un film catàrtic la positivitat de la qual ens porta a treure el millor de nosaltres mateixos. 

Per tot això, La Llamada és una delirant i hilarant comèdia; alliberadora, despreocupada, alegre, vital i amb unes situacions molt divertides. Cal destacar l'elenc d'actrius —especialment l'esplèndida interpretació de Gracia Olayo— amb un ganxo absolutament fascinant.  

LA LLAMADA. 2017. Espanya. Color.
Direcció: Javier Ambrosi y Javier Calvo
Intèrpretes: Macarena García, Anna Castillo, Belen Cuesta, Gracia Olayo, Secun de la Rosa, Richard Collins-Moore, María Isabel Días, Victor Elías, Esty Quesada, Mar Corzo.
Guió: Javier Ambrosi y Javier Calvo
Música: Leiva
Fotografía: Miguel Ángel Amoedo  

(3) LA LA LAND, de Damien Chazelle (2016)

¡Visca el Jazz!

Em va sorprendre molt gratament Damien Chazelle amb eixa magnífica història de competències, superació i relacions que va suposar el seu anterior film Whiplash (2014). Seguint el mateix camí, com és l'afany per aconseguir els somnis, s'introdueix ara a Los Angeles amb una obra impecable tant des d'un punt de vista tècnic com des d'una òptica narrativa.
La La Land, és un musical que compta amb una esplèndida escenografia acompanyada d'un gran treball actoral i musical (magnífica la Banda Sonora Original de Justin Hurwitz). El seu tema central Mia & Sebastian sona al llarg del film com si tinguera vida, tot actuant com un element desencadenant de totes les emocions que experimenten la parella protagonista. Hi ha una perfecta harmonia entre els anhels i motivacions de cada personatge i els seus moviments escènics i ritmes corporals, a més d'unes molt encertades reflexions sobre la música jazz.
No estic d'acord, com he llegit en algun article, que la història no importe. Més prompte al contrari, crec que el guió proposat tanca un sentiment profundament vital: el procés d'enamorament; una sensació que ens deixa marcats sempiternament en la nostra existència. ¿De quina manera representaríem aquesta emoció? Segurament ho faríem a través d'aquest fascinant món que crea Chazelle a la pel·lícula (o, almenys, alguna cosa que se li acostara bastant).  

LA LA LAND. 2016. USA. Color.
Direcció: Damien Chazelle
Intèrprets: Emma Stone, Ryan Gosling, John Legend, Rosemary Dewitt, J.K. Simmons, Finn Witrock, Sonoya Mizuno, Jason Fuchs, Calle Hernandez
Guió: Damien Chazelle
Música: Justin Hurwitz
Fotografía: Linus Sandgren  

(1) NADA, d'Edgar Neville (1947)

 Sense força

Infructuosa adaptació de la formidable novel·la de Carmen Laforet en part gràcies al càstig que va patir per part de la distribuïdora Cifesa; va retallar trenta-cinc minuts, es van eliminar exteriors barcelonins i Rafael Bardem va desaparèixer del film. Per aquest motiu està tot precipitat i introduït amb calçador en l'hora i quart de metratge, a més de mostrar abruptes el·lipsis. 

Es tracta d'una pel·lícula roma que no transmet en absolut l'esperit de l'obra -si bé algunes escenes encertades sobre la psicologia ombrívola de la família i l'atmosfera asfixiant i opressora de la casa; la il·luminació, les ombres i els contrapicats- però amb plantejaments totalment pedestres, especialment en el mal tractament que se li dóna al personatge de Roman. 

NADA. 1947. Espanya. Blanc i Negre.
Direcció: Edgar Neville
Intèrpretes: Conchita Montes, Rafael Bardem, Fosco Giachetti, Tomás Blanco, Mary Delgado, María Denis; María Cañete, Julia Caba Alba
Guió: Edgar Neville y Conchita Montes (Novela: Carmen Laforet)
Música: José Muñoz Molleda
Fotografía: Manuel Berenguer, Tonino Delli Colli

(2) LA RECONQUISTA, de Jonás Trueba (2016)

Pòsit nostàlgic 

El que més destaca de La Reconquista és el seu realisme. Les coses passen tranquil·lament, el temps no és obstacle perquè, si la parella protagonista ha de veure un concert, el cantautor toque tres cançons seguides, o, si se'n van a ballar, l'escena s'estenga sense embuts.  

Trueba exposa tot allò que vol explicar com una finestra indiscreta per la qual l'espectador pot espiar impunement. La càmera substitueix als nostres ulls; els personatges conversen en un restaurant i nosaltres observem els seus moviments, els seus gestos i les seues intencions.

A banda del que s'ha comentat, el guió parla sobre aquells factors que sempre queden en el nostre interior i que, d'alguna manera, mai no acabem de tancar.

El film és la història de Manuela i Olmos, la trobada de dos xics de trenta anys que es veuen després de quinze anys de passar per la seua primera i més intensa història d'amor. Les seues vides han canviat, però alguna cosa des d'una perspectiva emocional queda intacta, d'ahí que perdure un punt d'atracció entre tots dos. Després de que ella li mostra a Olmos una carta de fa anys, comencen a parlar de com són les seues vides en l'actualitat i dels seus projectes de futur, però subtilment es pot advertir que alguna cosa queda amagada en les seues paraules.

La pel·lícula deixa constància dels seus símbols representats a la missiva, la música de Rafael Berrio i les referències a l'art i la cultura. A més, consta de dues parts; la seua trobada com a adults i el bell relat visual de la seua relació com a adolescents. Tant en un com en altre es pot comprovar el contrast existent entre eixos dos mons tan diferents i com l'essència de la personalitat juga un paper crucial en el desenvolupament posterior.

En l'escena final Olmos rellegeix la carta deixant en ell un pòsit poètic, metafòric i nostàlgic, una cosa que també se li pot atribuir a aquest recomanable film.

LA RECONQUISTA. 2016. Espanya. Color.
Direcció: Jonás Trueba
Intèrprets: Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, Candela Recio, Pablo Hoyos, Rafael Berrio
Guió: Jonás Trueba
Música: Rafael Berrio
Fotografía: Santiago Racaj

(3) LA TRAMPA ("IL BIDONE"), de Federico Fellini (1955)

L'estafa de la vida

Un sistema de vida que obliga a guanyar diners per poder (sobre)viure comporta diferents mètodes per poder assolir-los. D'aquesta manera, es pot aconseguir mitjançant diferents oficis a canvi d'un salari (digne, ja seria farina d'un altre paner). Tot i això, les coses no són tan fàcils perquè, a partir d'ací, entren en joc valors tan negatius com la corrupció, el negoci i les desigualtats. Un sistema econòmic com el capitalista és sinònim d’iniquitat i, per tant, d’injustícia. Per això als lobbies no els interessa conceptes tan anticapitalistes com la Renda Bàsica Universal perquè realment el que ha predominat a la societat fins als nostres dies ha estat l'engany mitjançant l'estafa. Això és el que transmet Federico Fellini en aquesta pel·lícula a través de l'angoixa i la solitud del seu personatge principal. 

Il bidone, forma part, al costat de La Strada i Les nits de Cabiria de “La trilogia de la solitud”. Fellini, en aquest film, segueix el rastre de les seues creacions: éssers emocionalment desorientats i inadaptats que busquen una sortida a la seua angoixant situació. En aquest cas se centra en la figura d'August: víctima d'una desconnexió amb el seu entorn més proper —familiar, especialment la seua filla— focalitza el seu modus vivendi a les estafes per treure profit econòmic de les classes més desafavorides. Aquesta manera tan indigna i immoral de procedir –molt coneguda al llarg de la història (política, banca i elits poderoses)– serà l'eix central dels seus protagonistes amb motivacions diferents. Així, Picasso —qui somia viure de la pintura i explica a la seua dona una farsa sobre com es guanya la vida— o el mateix August són súbdits, marionetes de qui realment mouen els fils. El realitzador italià fa ací un retrat contundent fins a arribar a “humanitzar” el seu protagonista a través del sentiment de culpa i, alhora, també ens “enganya” a nosaltres, perquè crea una il·lusió sobre la seua bondat i el seu apropament quimèric a la realitat. 

Aquesta obra és una altra mostra d'anàlisi del caràcter psicològic dels éssers humans i una estupenda descripció de la societat italiana de mitjans dels anys cinquanta, a més d'una reflexió encertada sobre la solitud i el buit existencial.

IL BIDONE. 1955. Itàlia. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Federico Fellini 

Intèrpretes: Broderick Crawford, Giulietta Masina, Richard Basehart, Franco Fabrizi, Alberto de Amicis

Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli

Música: Nino Rota

Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(4) LES NITS DE CABIRIA, de Federico Fellini (1957)

Víctimes d'un món desigual

Sense apartar-se de la denúncia social a través de l'esclavitud de la prostitució i de les desigualtats socials, Fellini ens explica la història de Cabiria, una dona que, malgrat tots els contratemps pels que ha de travessar, mostra un optimisme vital indestructible. I és que, com pedra de Sísif, la protagonista ha de començar des de zero cada vegada que, donant pals de cec, intenta aconseguir el somni d'una relació afectiva. És aleshores quan es reivindica i lluita per sobreviure expressant la seua fortalesa com a mecanisme de defensa davant les adversitats.
Cabiria viu en un món d'indefensió, tanmateix, no cessarà en el seu afany de trobar la seua pròpia felicitat fins a arribar al cruel i dur final que l'espera. La fermesa que manifesta en les seus volicions no està exempta d'una mirada crítica del director cap a la societat preponderant, és a dir; un poble sotmès al jou del poder que cosifica a les dones i ofereix la religió com a única alternativa en el que creure i estimar.
Tots dos mons, classe alta i classe baixa, apareixen molt ben delimitats. El seu punt de trobada són les cerimònies religioses on la hipocresia es mou amb total llibertat amb aquells que instrumentalitzen la vulnerabilitat humana (explotació sexual) per després mostrar la seua devoció davant la Madonna (molt significativa l'escena en la qual el camioner sol·licita serveis sexuals i, en front, la imatge de la processó allunyant-se).
Existeix en Cabiria una forta creença en les persones. Se sent molt identificada amb el bon samarità que ajuda a la gent o amb el religiós que es preocupa pel seu benestar. El seu desemparament la portarà a demanar ajuda a la divinitat; és una víctima més d'un món desigual, un món que el realitzador italià retrata magistralment al llarg d'aquesta imprescindible pel·lícula.
Immensa Giulieta Massina, tant en la seua fantàstica vis còmica com en la interpretació dramàtica.

LES NITS DE CABIRIA (LE NOTTI DI CABIRIA). 1957. Italia. Blanco y Negro.

 Direcció: Federico Fellini
Intèrprets: Giulietta Masina, François Périer, Amedeo Nazzari, Aldo Silvani, Franca Marzí, Ennio Girolami, Mario Passante, Dorian Gray, Franco Fabrizi
Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli
Música: Nino Rota
Fotografía: Aldo Tonti 

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) LA DOLCE VITA, de Federico Fellini (1960)

Atrapat en el (des)plaer

Sempre recorde aquesta pel·lícula em ve al cap la imatge de la Fontana de Trevi. Una imatge prodigiosa, portentosa, amb una força que no perd mai vigor així passen els anys. Els ulls d'Anita Ekberg, l'elegància i la cega inclinació de Marcelo Mastroianni cap a ella, l'aigua, els llums reflectits en ells... I és que La Dolce Vita és sorprenent i admirable per la seua imatgeria visual, per la utilització dels amplis espais i pel seu desenvolupament coral. A més, passa comptes amb el periodisme sensacionalista més ferotge, un groguisme que s'arrossega d'una manera ignominiosa fins als nostres dies. Al bell mig està Marcelo Rubini: bohemi, vividor i faldiller, va bambant d'un lloc a un altre buscant la notícia més enganxosa. 

D'entre tanta faràndula sorgeixen —això és també un dels grans mèrits de l'obra— aspectes dramàtics i existencialistes. Així, els intents de suïcidi —a causa de no sentir-se estimada—de la parella de Marcelo, els problemes entre ells, l'episodi amb el pare de Marcelo, la mort del xiquet en l’episodi del miracle i, especialmente, el suïcidi del seu amic Steiner, pessimista existencialista, després de matar els seus dos fills xicotets.  Marcelo se sent ofegat i vol escapar però no li resulta senzill fugir d'un hedonisme trufat d'alcohol i perversió. Tres hores de metratge on el director italià amalgama i conjumina diferents aspectes socials, humans i filosòfics. Un gran treball.

LA DOLCE VITA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 175 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Anouk Aimée, Yvonne Furneaux, Magali Noël, Alain Cuny, Annibale Ninchi, Lex Barker, Walter Santesso, Ida Galli, Jacques Sernas, Nadia Gray, Valeria Ciangottini, Riccardo Garrone, Audrey McDonald  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(2) BOCCACIO '70 , de Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti (1962)

Moral flamejada

Aquesta extensa pel·lícula està dividida en quatre relats —quatre actes tal com resa en els títols anunciants—. Monicceli, Fellini, Visconti i De Sica. Cadascú fa un migmetratge d'uns cinquanta minuts aproximadament per explicar històries de relacions, contradiccions, moralitats i pulsions humanes, evocant, és clar, Boccacio. 

Renzo i Luciana (Renzo i Luciana), de Mario Monicelli, és autèntic cinema social. Aquest episodi conta les dificultats d'una parella per trobar un pis. A causa d'això, es veuen obligats a viure amb els membres de la família de Luciana. A més a més, estan sotmesos als abusos contractuals del cap de l'empresa en la qual tots dos treballen. Amor sotmés a les condicions socials a la Itàlia dels seixanta. (2). 

Les temptacions del Doctor Antonio (Le tentazionni del Dottor Antonio), de Federico Fellini és una meravellosa ratllada —en el bon sentit de l'expressió— del director italià. Per ella desfilen la beateria, la hipocresia i la doble moral d'aquesta casta de castradors que encapçalarien el rànquing de qualsevol llista de pervertits. Magnífics Peppino de Filippo i la gran Anita Ekberg que fagocita els instints més primaris d'aquest inquisidor, vingut a menys, del segle XX. (3)

El treball (Il lavoro), de Luchino Visconti. Amb guió basat en relats de Guy Maupassant ("Al costat del llit") i Arthur Schintzler ("La senyoreta Elsa") es rebla el clau als excessos comesos pel seu marit amb senyoretes de companyia. Seducció i reflexió en aquest interessant episodi. Les llàgrimes finals de Rommy Schneidder donen compte de les seues profunditats emocionals. (2)

Finalment, La Rifa (La Riffa), de Vittorio de Sicca és —de lluny— el pitjor dels capítols d'aquest film. Totalment prescindible, un autèntic nyap més proper al landisme que una altra cosa i amb tints masclistes. Per a oblidar. (0)

 

BOCCACIO '70. 1962. Itàlia. Color. 210 Min

Direcció: Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti

Intèrprets: Germano Gilioli, Marisa Solinas, Peppino De Filippo, Anita Ekberg, Antonio Acqua, Eleonora Nagy, Dante Maggio, Donatella Della Nora, Giacomo Furia, Alfredo Rizzo, Alberto Sorrentino, Monique Berger, Polidor, Romy Schneider, Tomás Milián, Romolo Valli, Sophia Loren

Guió: Cesare Zavattini, Luchino Visconti, Suso Cecchi d'Amico, Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli, Giovanni Arpino, Italo Calvino, Mario Monicelli

Música: Nino Rota, Armando Trovajoli, Piero Umiliani

Fotografia: Otello Martelli, Giuseppe Rotunno, Armando Nannuzzi

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(1) FELLINI SATYRICON, de Federico Fellini (1969)

Erroni experiment Petronià

Versió lliure del clàssic de Petroni on el realitzador italià obre la seua imaginació per mostrar un fresc absolutament absurd. El seu anhel d'experimentació i la barreja amb el seu univers propi donen com a resultat una infinitat de vaivens i de situacions que desemboquen en un despropòsit difícilment assimilable. La seua pretesa extravagància no fa més que insuflar nerviosisme a l'espectador. La pel·lícula, caòtica, fa aigües per tot arreu i no funciona en absolut. Fluixíssima.

FELLINI SATYRICON. 1969. Itàlia. Color. 129 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Martin Potter, Hiram Keller, Max Born, Salvo Randone, Magali Noël, Alain Cuny, Tanya Lopert, George Eastman, Donyale Luna, Carole André  
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini (Libro: Petronius)

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

ROGER HODGSON "Plaça de Bous" - Alacant

   
Afortunadament, no va ser un somni

Conscient de trobar-se en una ciutat allunyada del món anglosaxó i de parlar una llengua diferent, Roger Hodgson va transmetre, el 14 d'agost de 2018, el seu amor per una ciutat com Alacant i el seu penediment per no dominar la llengua espanyola. És per això que va tenir la deferència —cosa que no fan tots— de comunicar-se amb l'audiència de manera pausada en anglès perquè una gran part del públic poguera entendre’l.
Música des del cor per a endinsar-se en les ànimes dels que l'escolten. Aquesta és la proposta que proclama el cantant i que l'ha portat al llarg de la seua carrera a signar un gran nombre de cançons emblemàtiques que formen part de la banda sonora de les nostres vides. Si bé, cada vegada que acaba un concert seu o dels Supertramp actuals, un sempre té la sensació que allò que ofereixen queda com coix (es troba a faltar les cançons, teclats i veu de Davies i els instruments de vent de Helliwell -en el primer- o la veu de Hodgson en el segon) sí que cal reconèixer que en la sessió vam poder observar a un Roger en plena forma i amb una banda bastant solvent.
I és que el músic de Portsmouth va oferir un set memorable, molt emocionant, ple de cançons de Supertramp (tretze cançons) i unes poques dels seus discos en solitari (quatre temes). Només començar el recital, van sonar les primeres notes amb l'harmònica de "Take The Long Way Home" i, sense adonar-te'n, ja estaves introduït en un món paral·lel aliè als problemes mundans. Després, "School", ¿estava al·lucinant ?, esperava el sol de piano del músic que l'acompanyava, ¿ho farà igual de bé que Rick?, ho va fer bé, però no tan bé. "In Jeopardy" del seu primer disc en solitari, "Breakfast in America", ¡es desencadena la bogeria !, ¿què més dóna com sonen? Vam viatjar del Crisis, What Crisis? a Crime of the Century, de la genial "Sister Moonshine" a l'emotiva "Hide in your Shell".
Més tard, immersos en una treva, buf ..., massa emocions deslligades, escoltem "Alone Came Mary" de Open the Door, dosi relaxant per arribar a la força de "The Logical Song", ¡quina pujada d’adrenalina!. Seguidament, Roger es va asseure al piano i va començar a sonar la melodia preciosista de "Lord is it Mine".
A mitat concert arribem a una altra xicoteta aproximació al seu últim treball amb "Animal Death" per introduir-se amb la guitarra en el tema del disc homònim "Even in the Quietest Moments" (com bé diu la cançó va suposar un moment d'assossec —i entendriment— extrem). El crit gutural d'un bebè ens va conduir al seu hit en solitari "Had a Dream" per arribar fins a la fabulosa interpretació de la progressiva "Child of Vision".
Per finalitzar, quatre extraordinaris bombes —"Dreamer", "Fools Overture" (indescriptibles les sensacions experimentades), "Give a Little Bit" i "It 's Raining Again"—en una nit absolutament màgica i inoblidable.

(4) ANIMALS NOCTURNS, de Tom Ford (2016)

  Pensaments interns en conflicte

Susan es troba com buida. Casada però amb la sensació que, inconscientment, ha entrat dins de la "roda de la vida". Sempre va estar renegant de sa mare però al final va acabar repetint els mateixos clixés que ella. Va apartar al seu amor vertader no per seguir el que li dictava el seu interior, sinó, més aviat al contrari, perquè li ho ordenava la norma social. Galerista d'art, professional d'èxit, amb independència econòmica, però desmotivada. La seu "comoditat incòmoda" canvia quan arriba fins a les seues mans un llibre i una nota adjunta. És la del seu exmarit: "Estimada Susan, he escrit una novel·la que publicaré a la primavera. És diferent al que escrivia quan estàvem junts. Al final em vas donar la inspiració que necessitava per escriure de cor. Volia que fores la primera a llegir-lo, així que t'envie un esborrany. Estaré a Los Angeles fins dimecres, podríem veure'ns després de tant de temps. Et deixe el meu correu i el meu mòbil. Eduard.” 
Susan comença a llegir i ens introduïm en una diegesi estremidora, una road movie esgarrifosa, una espècie de barreja entre el Duel de Spielberg i el Funny Games de Haneke. I és que Animals Nocturns és una història dins d'una altra història. Mentre Susan va llegint la seua ment comença a rememorar la seua relació amb l'Eduard i es va adonant que hi ha una espècie d'estranya connexió entre la novel·la i la realitat. Tom Ford juga amb mestria amb aquests dos elements per deixar a l'espectador sense saber a què atenir-se en aquesta pel·lícula amb final obert: ¿és veritat allò què explica el llibre ?, ¿és un missatge subreptici el fet de no acudir a la cita al restaurant? , ¿potser una venjança?
La cinta té interessants i detingudes reflexions sobre quina és la nostra millor manera d'obrar en la vida; si seguir els nostres principis i criteris interns o, d'altra manera, caure en el pou sense fons de la dissonància cognitiva, és a dir; procedir quotidianament sota el jou d'un estat de desharmonia dels nostres pensaments.
El desassossec i angoixa de la narració del llibre al costat de la tristesa nostàlgica de la trama central conformen una estranya atmosfera que fa inevitable la no identificació del públic amb tot el que passa darrere de la pantalla. Excel·lent film i magnífica interpretació d'Amy Adams.

ANIMALS NOCTURNES (NOCTURNAL ANIMALS) 2016. USA. Color.
Direcció: Tom Ford
Intèrprets: Amy Adams, Jake Gillenhaal, Michael Shannon, Aaron Taylor-Johnson, Armie Hammer, Isla Fisher, Michael Sheen
Guió: Tom Ford (Novela: Austin Wright)
Música: Abel Korzeniowosky
Fotografía: Seamus McGarvey

(3) VERÓNICA, de Paco Plaza (2017)

 La fantasía com a escapada del buit interior

La clara divisió entre realitat i fantasia que planteja aquest film s'estableix a través d'una línia de temps present -amb uns personatges que han de lluitar contra els problemes quotidians- i les al·lusions a Bèquer, als rituals asteques i "als fenòmens del tot inexplicables" (tal com manifestava el estupefacte inspector de policia).
D'aquesta manera, la pel·lícula exposa molt intel·ligentment un altre caire enfrontat al fantàstic, això és; la solitud per la qual travessa l'adolescent protagonista davant d'uns fets que li han marcat la vida com són la mort del seu pare i el rol d'adult que li tocarà exercir. La seua situació familiar és totalment atípica: sa mare regenta un bar i serà ella qui s'haurà de fer càrrec tant de la casa com de la cura dels seus tres germans xicotets (massa responsabilitat i pressió per a una persona de tan sols tres lustres).
Entre tot eixe maremàgnum d'incomoditats, a l'interior de Verónica s'allotja l'anhel per parlar amb el seu progenitor que la portarà a utilitzar la ouija per contactar amb ell.
Amb tots aquests elements el director construeix un relat molt atractiu trufat amb imatges, música i colps d'efecte que aconsegueixen transmetre una tensió constant en l'espectador. Així doncs, podem afirmar que estem davant d'una obra sòlida amb les peces molt ben encaixades (xiquets, adolescents, temes d'Héroes del Silencio i la inquietant participació de la monja cega). Interessant film.

VERÓNICA. 2017. España. Color.
Direcció: Paco Plaza
Intèrprets: Sandra Escacena, Bruna Gonzalez, Claudia Placer, Ivan Chaverro, Ana Torrent, Consuelo Trujillo, Sonia Almarcha
Guió: Paco Plaza, Fernando Navarro
Música: Chucky Namanera
Fotografía: Pablo Rosso 

Crítiques de Paco Plaza en Rockmetratge: 
REC (2007)

(5) L'ÀNGEL BLAU, de Josef Von Stenberg (1930)

  Descens als inferns

Encara que es poden extreure múltiples lectures a partir del visionat d'aquest film basat en el llibre "El professor Unrat" d'Heinrich Mann ", L'àngel blau és sobretot una pel·lícula psicològica. Analitzant el comportament i la metamorfosi del seu protagonista, és inevitable reflexionar sobre quins són els mecanismes i processos psicològics que ens porten a actuar d'una determinada manera (pulsions sexuals i desitjos reprimits). Davant d'aquesta conjuntura no s’ha de deixar constant una variable externa tan crucial com seria la importància de la influència que uns éssers humans tenen sobre altres (qüestions d'índole social com les normes establertes i els convencionalismes).
El professor Immanuel Rath és un home solter de 57 anys que exerceix com a professor al Liceu masculí. Aparentment porta una vida fàcil, té una posició, una economia i és una persona versada i amb coneixements. La seua personalitat és la d'una persona metòdica, ordenada que ho té tot categoritzat i controlat. El seu procedir davant els seus alumnes és bastant sever amb un sistema d'educació anàleg a l'aforisme "la lletra per les anques entra". Posseïdor d'una moral reprimida, el docent explota quan descobreix a través d'unes postals que els seus alumnes van cada nit al cabaret "L'Àngel Blau" a veure a la ballarina principal. Una volta decideix acudir al local a donar una estirada d'orelles als seus pupils, el mestre s'introduirà dins d'un camí sense retorn en conèixer a l'artista principal de l'espectacle, la dona aranya, Lola Lola.
Rath serà anul·lat com a persona a través de l'immens poder seductor i psicològic de la vedette. La força eròtica que emana farà miques el seu sistema moral i tot alló construït fins aleshores s'esvairà com un castell de cartes fins a descendir als inferns. Al final, la seua bomba de rellotgeria interior esclatarà per arribar a la senda de la bogeria (el monumental quiquiriquic).
Josef Von Stenberg realitza una magnífica posada en escena amb tints de l'expressionisme alemany. La manera d'interpretació és clarament deutor del cinema mut, especialment en el seu actor principal Emil Janning i en la seua exageració dels gestos facials. Finalment, remarcar la immensa actuació de Marlene Dietrich en una pel·lícula absolutament impactant capaç d'alterar la consciència en l'espectador, cosa que dóna una mostra clara de la seua mestria.

EL ÁNGEL AZUL (DER BLAUE ENGEL). 1930. Alemanya. Blanc i Negre.
Direcció: Josef Von Stenberg
Intèrprets: Marlene Dietrich, Emil Jannings, Kurt Gerron, Rosa Valetti, Hans Albers, Eduard Von Winterstein
Guió: Carl Zuckmayer, Karl Vollmuller, Robert Liebmann (Novel·la; Heinrich Mann)
Música: Robert Liebmann
Fotografía: Günter Rittau, Hans Schneeberger

(3) GERTRUD, de Carl Theodor Dreyer (1964)

La impossibilitat de l'amor 

Dreyer realitza amb aquest film una interessant aproximació sobre el buit existencial i l'amor turmentat on els personatges —absorts, quasi sense observar-se i amb la mirada perduda— reflecteixen el seu neguit en les seues converses.  
La història de Gertrud és la d'una dona que busca l'amor sense condicions a través del triangle compost entre el seu matrimoni i el jove llibertari. La incapacitat per arribar a aquest sentiment emocional la conduirà a un infern interior que condicionarà la seua conducta al llarg de la seua existència.

La pel·lícula és, a més, una suggerent reflexió sobre la impossibilitat de l'amor, metaforitzada pel director danès per mitjà de somnis —el quadre de la colla de gossos— que porten a la seua protagonista el desencant d'una realitat no desitjada.  

GERTRUD. 1964. Dinamarca. Blanc i Negre.
Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Nina Pens Rode, Bendt Rothe, Ebbe Rode, Anna Malberg, Axel Strobye
Guió: Carl Theodor Dreyer (Novela de Hjalmar Soderberg "Gertrud")
Música: Jorgen Jersild
Fotografía: Henning Bendtsen

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(2) EL CAMINO, d'Ana Mariscal (1963)

Difícil adaptació

Tot i comptar amb algunes mancances a l'hora de captar l'esperit de l'obra —el film resulta ser una simple transcripció del llibre— estem davant d'una correcta adaptació de l'esplèndida novel·la de Miguel Delibes. Francament, la directora Ana Mariscal es va embrancar en una empresa difícil com era plasmar una narració que, encara que aparentment senzilla, guarda una sèrie de complexitats pròpies i inherents a l'ésser humà difícil d'establir en imatges. A això cal afegir tant les dificultats de l'època —va ser rodada en ple franquisme— cosa que obstaculitzava un treball en plena llibertat- com el metratge (és complicat comprimir en hora i mitja un relat d'aquest calibre). No obstant això, la pel·lícula està rodada amb ofici, amb una excel·lent ambientació i unes grans interpretacions, llàstima que li falte la força de Delibes i es quedi a mig camí.
Per finalitzar, ressenyar que hi va haver un altra adaptació del llibre, realitzat al 1977 per Josefina Molina en format de sèrie de cinc capítols, amb resultats similars al film comentat.  

EL CAMINO. 1963. Espanya. Blanco y Negro.
Direcció: Ana Mariscal
Intèrprets: José Antonio Mejías, Maribel Martín, Angel Díaz, Jesús Crespo, Julia Caba Alba, Mary Delgado, Mari Paz Pondal, Maruchi Fresno, Rafael Luis Calvo,
Guió: José Zamit, Ana Mariscal (Novel·la de Miguel Delibes "El camino")
Música: Gerardo Combau
Fotografía: Valentín Javier

LOS DELTONOS "16 Toneladas" - València

 

  Una nit especial

Los DelTonos, influenciats per músics com els Fabulous Thunderbirds, Albert Collins i Albert King es van donar a conèixer a finals dels 80 amb una valenta proposta a través del blues-rock i, especialment, amb eixe disc mític que va ser Tres Hombres Enfermos (90).
El passat divendres 2 de febrer de 2018, a la sala "16 Toneladas" es van encarregar de donar un repàs a la trilogia bluesera concentrada en el període dels seus tres primers discos; el ja esmentat Tres Hombres Enfermos, Bien, mejor (92) i Rien, mejor (96). Un concert intens i amb una perfecta execució que durant les quasi dues hores van desfilar, entre d'altres, temes com “Siempre me estás llorando”, “Nada que hacer”, “Todavía no sabes mi nombre”, “No, señor”, “Escucha”, “Listo”, “Espérame”…, fins arribar a la histèria col·lectiva que es va desencadenar en els primers compassos de "Soy un hombre enfermo", cançó amb la qual el grup va experimentar, -i va eixamplar-, d'una manera impecable.
Va ser grat observar com la peculiar veu d'Hendrik Röver es manté intacta i, especialment, el generós dispendi d'energia vessat pel grup. Finalment, els seus constants bisos en forma de clàssiques bombes rockeres van deixar l'aroma d’una nit única protagonitzada per una banda especial.

(3) VAMPIRE WEEKEND "Vampire Weekend" (2008)

Paul Simon va realitzar un extraordinari i valent treball el 1986 amb Graceland. El seu gran mèrit va ser que va actuar com una espècie de captor de sons i ritmes africans adaptant al seu personal estil. Al meu entendre, Vampire Weekend són, uns dignes continuadors del procés d'experimentació iniciat per l'autor de Newar (amb clares referències també als Talking Heads i a Peter Gabriel).
Aquest disc homònim de debut és un fantàstica barreja de rock-pop i efluvis africans. I és que, la banda novaiorquesa, té l'habilitat d'imprimir a les seues composicons una admirable frescor que va acompanyada de belles melodies pop i d'esplèndids ritmes afro-caribenys.
L'àlbum té una durada de "només" trenta-cinc minuts escampats al llarg d'onze temes -torne a insistir en el fet que deteste a eixos grups que inflen les seues creacions amb cançons insípides- i ja des de les primeres notes de "Mansford Roof" ens submergim dins d'un ambient impregnat de vintage musical amb ressonàncies vingudes del pop i la música ètnica. Si continuem, podrem gaudir, entre d'altres, amb peces de la vàlua de "Oxford Comma", el single "A-Punk" o "One" que engrandeixen encara més l'atmosfera d'aquesta interessant obra.  

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
Oxford Comma 
A-Punk

One (Black's Got a New Face)

Per escoltar el disco complet: 
Vampire Weekend "Vampire Weekend" (2008)

(3) ASCENSOR AL CADAFAL, de Louis Malle (1958)

  Les imperfeccions humanes

El punt de partida de Ascensor al Cadafal són els amants Julien Tavernier i Florence Carala. Tots dos ho tenen tot planejat. El seu amor desesperat els porta a intentar l'assassinat de Simon Carala, el marit d'ella, però una concatenació de circumstàncies els sumirà en un camí sense retorn.
Louis Malle dirigeix amb mestria aquesta adaptació de la novel·la homònima de Noël Calef. Diferents escenes es van succeint dins d'un bell marc de llums i ombres en el qual la càmera segueix constantment a Jean Moreau la presència de la qual domina tot l'eix central de la història tant en els diàlegs com en els silencis.
Els objectes tenen una vital importància en el film. Cada un d'ells actuen com a detonants de les situacions que van a esdevenir: l'oblit de la soga, el cotxe amb el motor encès, la càmera delatora i el claustrofòbic ascensor que actua com a temporitzador de la tensió i incertesa que viu el protagonista (traslladades a l'espectador).
El film és una història d'imperfeccions, —que van des dels fets que envolten als objectes fins als mateixos crims—, i, com no podia ser d'altra manera, està encarnada per éssers imperfectes (començant pels amants i acabant per la ingènua parella de joves que roben el cotxe de Tavernier). Tot això amb una excel·lent il·luminació de forts contrastos, i un temps narratiu propi del cinema noir que té el seu zenit en la magistral interpretació de Jean Moreau amb la seua recerca incessant i desesperada del seu amant que la conduirà cap a la foscor absoluta.
Els gestos i referències a Hitchcock així com la música de Miles Davies doten a la pel·lícula d'una atmosfera peculiar de suspens (destacar que Malle va projectar a Davies la pel·lícula sense música i aquest va improvisar la partitura) que és factor predominant d'aquesta fantàstica òpera prima de Louis Malle.  

ASCENSOR AL CADAFAL (ASCENSEUR POUR L'ECHAFAUD). 1958. França. Blanc i Negre.
Direcció: Louis Malle
Intèrprets: Maurice Ronet, Jean Moreau, Georges Poujouly, Lino Ventura, Yori Bertin, Elga Andersen, Ivan Petrovich
Guió: Louis Malle, Roger Nimier (Novela; Noël Calef)
Música: Miles Davis
Fotografía: Henri Decae

(3) MIA MADRE, de Nanni Moretti (2016)

La consciència de la mort

Mia madre retrata el sofriment humà davant la pèrdua d'un ésser estimat. Concretament se centra en aquest procés pel qual sabem que la persona en qüestió va, irremeiablement, a morir. No obstant això, mentrestant, hem de seguir el nostre camí i fer front als problemes quotidians; treball, família, separació, problemes amb filla adolescent...
La càmera està molt pendent de la metamorfosi del seu protagonista. D'aquesta manera, a mesura que va avançant el temps Margherita se n’adona d'una realitat que no vol acceptar, a causa d’això intenta aferrar-se a una esperança que se li escorre pels dits com un xicotet muntó d’arena.
La pel·lícula fa palesa de la manca de valoració que mostrem en vida davant la gent que ens importa. Ells hi són i creiem que mai van a faltar. És com una crida a la nostra ment, com un colp en forma de poema de Jorge Manrique: “…Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte…”. La proximitat de la mort ens fa prendre consciència de la importància d'aquests éssers humans que han sigut referents a la nostra existència. És aleshores quan en el film es disparen els records a través de flashbacks; grans moments que ja mai tornaran.
Hi ha una bona connexió entre la iaia i la néta, una honesta relació amb el suport mutu entre els dos germans, així com una mena de buit intermedi entre les mare s i les dues filles. Es van encaixant peces i, a poc a poc, arriba al moment del decés. I davant d'això, una lectura: Ada, - la mare, l'eix central del film- sempre estarà en la memòria de tots pel seu llegat de coneixement i bondat transmès cap als seus semblants al llarg del seu cicle vital (crucial l'escena balsàmica del seu antic alumne quan parla sobre ella).
Mia Madre és una pel·lícula amb una temàtica reflexiva interessant, amb fins i tot algun bon moment còmic com el del personatge histriònic de John Turturro. Se li pot criticar alguns alts i baixos i, de vegades, la seua falta de ritme, encara que el seu plantejament supleix aquest tipus de mancances.

MIA MADRE. 2016. Itàlia. Color.

Direcció: Nanni Moretti

Intèrprets: Marguerita Buy, Nanni Moretti, John Turturro, Pietro Ragusa, Gianluca Gobbi, Stefano Abbati, Anna Bellato
Guió: Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Valia Santella
Fotografía: Arnaldo Catinari

(4) ONIBABA, de Kaneto Shindo (1964)

 Supervivència i Naturalitat

Enquadrada dins el període de guerres, Onibaba és un retrat del Japó feudal on el seu director Kaneto Shindo ens mostra una història de supervivència: La mare i la dona del guerrer Kichi esperen el seu retorn. Mentrestant sobreviuen venent les pertinences dels samurais que les dues s'encarreguen de matar. L'arribada del seu amic a la guerra, Hichi, qui anuncia la mort de Kichi, crearà un canvi radical tant en la seua relació com en l'entorn on es desenvolupen. 

El film destaca per la seua sorprenent naturalitat a l'hora d'expressar sense embuts, -tant en les imatges com en la psicologia dels personatges-, les volicions i desitjos d'una complexa relació triangular on el desig sexual, la por a l'abandó i la necessitat de sentir-se protegit recorren un tortuosos camí amb una infinitat de sinuositats. 

La pel·lícula posseeix una impactant força visual, plena de simbolisme i amb una banda sonora que reforça el to misteriós que desprén una història on les seues contínues metàfores; -el forat, la màscara fantasmal i els joncs-, sobrevolen l'ànima de cadascuna de les tres personalitats.  

ONIBABA. 1964. Japó. Color.
Direcció: Kaneto Shindo
Intèrprets: Nobuko Otowa, Jitsuko Yoshimura, Kei Sato, Jukichi Uno, Taiji Tonoyama, Kentaro Kaji, Somesho Matsumoto, Hosui Araya, Michinori Yoshida
Guió: Kaneto Shindo
Música: Hikaru Hayashi
Fotografia: Kiyomi Kuroda

(3) RETORN A CASA, de Zhang Yimou (2016)

Víctimes d'un Estat injust

El drama humà pel qual travessen moltes persones, víctimes d'un estat autoritari és retratat en la figura de Lu Yanshi. Empresonat i allunyat de la seua dona i filla, fuig de la presó. El preu que ha de pagar per això és molt alt; la seua família, sempre sota l'amenaça de les represàlies i la seua filla, -ballarina que té dificultats per arribar al paper principal d'una obra-, desconnectada d'ell.
En el seu retorn a casa, una vegada proclamada l'amnistia, es trobarà amb una situació inesperada i és allà on hi apareix el millor de la cinta.
Existeixen en la història dues metàfores fonamentals com són l'amnèsia de la seua esposa i el piano. La primera simbolitza l'oblit amb què un estat injust deixa sumit als seus ciutadans i la segona actua com a motor del record d'un temps feliç. Tot i les desgràcies Lu Yanshi no es rendeix, es topa amb la desmemoria però el seu amor és abnegat. D'aquesta manera, lluitant contra les adversitats s'enfronta amb valentia a les seues dues tasques vitals; (re)consquistar a la seva esposa i (re)conciliar-se amb la seua primogènita. Aquesta és la manera d'arribar a la seua felicitat.
Zhang Yimou, amb un excel·lent guió i una realització impecable, aconsegueix un bell i metafòric film. Molt recomanable.

RETORN A CASA (GUI LAI). 2014. Xina. Color.
Direcció: Zhang Yimou
Intèrprets: Gong Li, Daoming Zhang, Guo Tao, Yan Ni, Li Chun, Zhang Jiayi, Liu Peiqi, Ding Jiali, Xin Baiqing, Zu Feng, Chen Xiaoyi
Guió: Zhou Jingzhi (Novela de Yan Geling)
Música: Takanobu Saito
Fotografia: Zhao Xiaoding

(4) EL SABOR DEL SAKE, de Yasujiro Ozu (1962)

La por a la soledat

Ozu té la virtut, a més de realitzar una excel·lent radiografia de la societat japonesa-, de contar les coses amb una senzillesa sorprenent. Amb El Sabor del Sake s'endinsa en el patriarcat i, d'aquesta manera, dissecciona la vida familiar per mostrar una societat masclista que deixa a les dones solteres a prop de l'ostracisme.
La pel·lícula posa de manifest la por a la solitud i les debilitats de l'ésser humà. Així mateix, és important apuntar com la guerra, -una constant en la filmografia del director-, planeja sobre el (sub)conscient dels personatges. Per finalitzar, tal com assenyala el seu títol, ressaltar eixe alcoholisme, sempre tenyit de recança, on es refugien els seus protagonistes.
Magnífic film.  

EL SABOR DEL SAKE (SAMNA NO AJI). 1962. Japón. Color.
Direcció: Yasujiro Ozu
Intèrprets: Chishu Ryu, Shima Iwashita, Shinichiro MIkami, Keiji Sada, Mariko Okada, Nobuo Nakamura, Teruo Yoshida
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takanobu Saito
Fotografia: Yujaru Atsuta 

Crítiques de Yasujiro Ozu en Rockmetratge: 
Primavera Tardana (1949)
Contes de Tòquio (1953)

(3) TRIANA "El Patio" (1975)

Disc clau en la història del rock espanyol i òpera prima de la banda. Amb aquest arriscat i innovador treball, Jesús de la Rosa, Juan José Palacios “Tele” i Eduardo Rodriguez van crear una fusió del rock progressiu, rock simfònic i flamenc anomenat Rock Andalús.
El segell personal és innegable, no obstant es poden apreciar influències de grups com Emerson, Like & Palmer, Pink Floyd, King Crimson o del “cante” més pur. D'eixa barreja hi trobem temes tan variats com “Sé de un lugar”, “Todo es de color”, versió de Lole y Manuel que funciona a manera d’interludi, els jocs de teclat i flamenc de “Diálogos”, el rock de “Luminosa Mañana” i “las bulerías” de “Recuerdos de una noche”.
Al capdavant d'aixó, però, destacaría aquestes dues obres mestres: “Abre la Puerta Niña” són deu minuts de fantàstic rock progresiu. Aquesta peça és una disbauxa instrumental i vocal que t’hipnotitza des del primer instant i “En el Lago”, bellísima melodía de set minuts de duració on conflueixen totes les virtuts musicals i al.lègoriques del grup. Imprescindible.

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
En el Lago 
Abre la Puerta Niña

Sé de un lugar

(3) EXTREMODURO "Agila" (1996)

Agila ( "Espavila" en el dialecte castúo) és el sisè àlbum del grup extremeny i té com a gran virtut una gestió molt intel·ligent a l'hora d’abordar diferents maneres de confluir el rock. Aquesta vegada la banda recorre a la utilització d'instruments de vent (saxo i flauta) i de metall (trombó de vares) per donar forma a cançons que van des de cadències més dolces i relaxades ("Buscando una luna"), passant pel punk bluessejat del "Dia de la Bestia", fins al rock més hard de "La carrera".
La lletra de Robe, -sempre aguda i incisiva-, té el suport de la fantàstica guitarra d'Iñaki "Milindris" Setién que li dóna un aire sensacional a tots els temes (brutal a "So Payaso").
Cal destacar la col·laboració d'Albert Pla a la veu en "¡Qué sonrisa tan rara!" i aquests dos immortals esclafits cap al final del disc com són "Correcaminos, estate al loro" i "La Carrera" (genial la seua irònica descripció “estudi-toxicològica”).
Va suposar la consolidació de la banda i, després de dues dècades, és un referent en el context musical actual.

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
Correcaminos, estate al loro

La carrera

So Payaso

Buscando una luna