(2) MOONLIGHT, de Barry Jenkins (2016)

 Sentiments reprimits

L'exploració humana a través dels sentiments de les persones que han patit ferides emocionals al llarg de la seua vida suposa un magnífic exercici artístic i didàctic que en aquest cas, Moonlight, ha sabut explotar encertadament. La pel·lícula —amb una narració dividida en capítols, fent joc amb els noms i malnoms del protagonista (Little-Chiron-Black) que corresponen respectivament a la seua infància, adolescència i maduresa— té la virtut de no aturar-se únicament en l'acció sinó que, mitjançant el seu ritme pausat i els necessaris silencis, tracta de mostrar què s'amaga a l'interior del seu personatge i com evoluciona el seu desenvolupament afectiu.
Chiron, malgrat la seua primerenca edat, ja comença a experimentar tremends colps a la vida: pertanyent a un nucli familiar desestructurat —sense figura paterna i amb mare drogadicta— és, a més víctima de l'assetjament físic i psicològic continuat per part dels seus companys d'escola a causa de la seua presumible condició sexual.
El film aborda d'una manera valenta el bullying, les drogues i l'homosexualitat manifestats en els sentiments oprimits i els seus consegüents bloquejos emocionals, fet que suposa un honest estudi al respecte. No obstant això, crec que la cinta compta amb una llacuna important. Al meu entendre la història grinyola una miqueta en el paper protector que juga el personatge de Juan; ¿realment un traficant de crac pot actuar com si fora un treballador social amb aquesta enorme capacitat d'empatia?  

MOONLIGHT. 2016. USA. Color. 
Direcció: Barry Jenkins
Intèrprets: Trevante Rhodes, Naomie Harris, Mahershala Ali, Ashton Sanders, André Holland, Alex R. Hibbert, Janelle Monáe, Jharrel Jerome, Shariff Earp, Duan Sanderson, Edson Jean
Guió: Barry Jenkins (Historia: Tarell Alvin McCraney)
Música: Nicholas Britlell
Fotografia: James Laxton

(3) EL REINO, de Rodrigo Sorogoyen (2018)

 

 Immoralitat en abundància

El saqueig constant a les arques públiques ha estat el denominador comú per part d'una d'una incessant corrupció sistèmica en la vida política. La veritat és que el que ha succeït a l'Estat Espanyol en els últims dóna per a molt joc cinematogràfic. És per reflexionar el fet que no es facen més treballs de denúncia social com aquest. S'entén que en el franquisme teníem la censura i tots els perills que comportava, però, ¿ara? ¿Potser la indústria es troba lligada de mans pel temor als anomenats poders invisibles (els polítics que actuen a l'ombra dels diners i la banca)? En altres paraules, estem davant de la neocensura, això és; si produïsc aquest tipus de pel·lícules seré marginat i censurat i el meu negoci desapareixerà.
Però més enllà de les estratègies que es poden utilitzar per donar un enfocament comercial a una obra o la raó de per què el cinema nacional no prolifera i aprofundeix més en aquest aspecte, cal reconèixer que El Reino és un film necessari que tots hauríem de visionar. La seua explícita denúncia ens relata en quina classe de mans hem estat aquests darrers temps i també ens alerta del que pot passar si no tallem d'arrel aquest tipus d'immoralitat.
Venir a aquest món com a abanderat d'una societat millor amb el fals propòsit de protegir el benestar dels altres per, finalment, desvalisar uns diners que pertanyien a tots aquells als qui s'havia de defensar, és un dels exercicis més nauseabunds que existeixen a la humanitat. I això és el que va passar amb aquests personatges pertanyents a les files d'un partit fàcilment recognoscible.
Sorogoyen realitza un inquietant thriller amb una càmera nerviosa i música electrònica que ajuda a entendre la frenètica activitat d'aquests adlàters de la corrupció; tant per lucrar-se de la ciutadania com per tapar les seues misèries una volta descoberts. I després hi ha altres variables de la personalitat humana que flueixen al voltant de tots aquests execrables personatges: la falsa solidaritat, la traïció, la mentida, l'engany, l'interès individual ..., en definitiva, la maldat elevada a l'enèsima potència.  

EL REINO. 2018. Esp. Color. 
Direcció: Ricardo Sorogoyen
Intèrprets: Antonio de la Torre, Josep Maria Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Mónica López, Bárbara Lennie, Luis Zahera, Francisco Reyes II, María de Nati, Paco Revilla, Sonia Almarcha, David Lorente, Andrés Lima, Óscar de la Fuente, Laia Manzanares, Max Marieges
Guió: Isabel Peña, Rodrigo Sorogoyen
Música: Oliver Arson
Fotografia: Álex de Pablo

Crítiques de Rodrigo Sorogoyen (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques): 

As bestas (2022)

(0) VILLAVICIOSA DE AL LADO, de Nacho G. Velilla (2016)

 Destrellatada

Encara que en un principi la idea argumental puga dur a pensar que anem a vore una comèdia delirant, res més lluny de la realitat. Aquest (sub)producte és una història molt destrellatada sense gens ni mica de gràcia que, a més, fa un tractament bastant frívol d'un tema tan delicat com és el de la prostitució. La inclusió de famosos insípids no fa més que empitjorar, més si cap, el resultat.
Per a oblidar.  

VILLAVICIOSA DE AL LADO. 2016. Esp. Color. 
Direcció: Nacho G. Velilla
Intèrpretes: Carmen Machi, Leo Harlem, Carlos Santos, Arturo Valls, Jorge Asín, Belén Cuesta, Macarena García, Jon Plazaola, Yolanda Ramos, Carmen Ruiz, Boré Buika, Salva Reina, Goizalde Núñez, Antonio Pagudo, Julieta Serrano, Miguel Rellán, Corinna Randazzo, Toni Sevilla, María Cruickshank, Alicia Fernández
Guió: Nacho G. Velilla, Oriol Capel, David S. Oliva, Antonio Sanchez
Músic: Juanjo Javierre
Fotografia: Isaac Vila

(2) APRENENT A CONDUIR, d'Isabel Coixet (2014)

 Taxiteràpia

A vegades pensem que la nostra vida ja està totalment resolta. Arribada la maduresa, tenim una economia, una família i una faena estable. Res no ens pot passar. El problema ve quan aquesta línia recta es desvia del traç marcat. En aquesta tessitura es troba la nostra protagonista Wendy; en tràmits de separació amb el seu marit qui l'ha abandonat per una escriptora més jove, —a la qual ella admirava pels seus llibres—, el seu pla de vida i tot el que havia construït, es ve totalment avall. Després d'una discussió amb la seua filla, la qual li retreu que ha de obrir-se més i anar-se'n amb ella o, almenys, anar a veure-la a pesar de la distància, Wendy decideix aprendre a conduir.
Fruit de l'atzar coneix a Darwan, refugiat polític, taxista, professor de conducció i hindú. El que en un principi havia de ser unes meres classes perquè el seu rumb de vida donara un tomb important, la relació entre tots dos va madurant cap a uns camins d'afecte i química recíproca.
Malgrat els obstacles, com és el xoc de cultures, les dificultats econòmiques per la qual travessa Darwan i el seu casament concertat, la seua relació suposa una espècie de teràpia per als dos. Es llegeix en l'ambient que alguna cosa pot sorgir (manifestat en la maldestra carícia d'ell), no obstant això, Wendy prefereix seguir amb la seua idealització (a causa de la seua por a repetir el fracàs de parella) i Darwan ho accepta esforçant-se per continuar amb el seu matrimoni.
La pel·lícula està molt ben ambientada amb dos pols oposats com són la ciutat de New York i el seu districte de Queens. Però Learning to Drive és, abans que cap altra cosa, una història d'amistat, de compressió i de suport mutu on els inevitables problemes inherents a la vida queden subjugats per aquesta força emocional.

LEARNING TO DRIVE. 2014. USA. Color. 
Direcció: Isabel Coixet
Intèrprets: Ben Kingsley, Patricia Clarkson, Grace Gummer, Sarita Choudhury, Jake Weber, Samantha Bee, Daniela Lavender, Matt Salinger, Michael Mantell
Guió: Sarah Kernochan
Fotografia: Manel Ruiz  

Crítiques d'Isabel Coixet: Elegy (2008), La llibrería (2017).

(4) GENESIS "Selling England by the Pound" (1973)

La veu de Peter Gabriel, al costat d'una instrumentació executada a la perfecció, donen com a resultat aquest memorable disc. L'exploració sonora es fa patent en cada peça; hipnotisme, experimentació, melodies pausades; "Dancin 'With The Moon Knight", talls pop-rock acompanyats d'un peculiar magnetisme; "I Know what I Like (In your Wardrobe"), virtuosisme pianístic; "Firth of Fifth", materials d'arquitectura musical impossibles; "The Battle of Epping Forest" i portes obertes a la fantasia i a l'ensomni; "The Cinema Show".
Davant de tant festí, l'obra ens ofereix algunes treves que ens permeten digerir i assumir tanta qualitat musical. D'aquesta manera podem trobar la mel·líflua i càlida aportació de Phil Collins a "More Fool of me", una mena d'interludi en la instrumental "After the Ordeal" i el colofó que tanca el treball —amb melodia que ens evoca l'inici— la magnífica "Aisle of Plenty".
Selling England by The Pound és un emblema del rock progressiu amb temes extensos, trufat d'interessants variants i canvis de ritme. Imprescindible.

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Dancing with the Moonlit Knight 
I Know what I Like (In your Wardrobe)

Firth of Fifth
The Battle of Epping Forest

Per escoltar el disco complet: 
Genesis "Selling England by the Pound" (1973)

(4) EL NOM DE LA ROSA, de Jean-Jacques Annaud (1986)

Tot un clàssic

Jean Jacques Annaud, amb dots de gran artesà, dirigeix amb absoluta mestria aquesta impecable adaptació de la novel·la d'Umberto Eco. La hipocresia, vestida de redemptora de les urpes del diable, circulava lliurement en una època en què el poble estava sotmès als capritxos d'eixa immensa minoria que suposava el poder clerical. A través d'un interessant relat de misteri, l'obra mostra el fanatisme religiós contraposat a la raó lògica on altres ordes religioses professaven idees que, sense allunyar-se del seu amor a Déu, buscaven una societat més justa i igualitària. 
Al metratge, de manera subtil, subjau una emocionant visió de l'amor i del desig sexual, cosa que batega en el seu desenvolupament com un concepte vital i, especialment, humà. 
Aquest bellíssim film desprèn una brillant atmosfera que s'introdueix en l'ànima de l'espectador. Les peces d'engranatge del seu guió i posada en escena encaixen a la perfecció en cadascuna de les seqüències. Això es reforça encara més per la impactant interpretació de Sean Connery: eterna, emblemàtica, supèrbia i important. Al llarg dels anys El nom de la rosa s'ha convertit en tot en clàssic; atenció al seu memorable i inesborrable final. Pera gaudir i visionar al llarg de la nostra existència.

EL NOM DE LA ROSA. 1986. França - Itàlia - Alemanya. Color. 

Direcció: Jean-Jaques Annaud
Intèrprets: Sean Connery, Christian Slater, F. Murray Abraham, Michael Lonsdale, Valentina Vargas, Ron Perlman, Feodor Chaliapin Jr., William Hickey, Volker Prechtel, Leopoldo Trieste, Helmut Qualtinger, Elya Baskin, Michael Habeck, Urs Althaus, Vernon Dobtcheff, Andrew Birkin
Guió: Andrew Birkin, Gérard Brach, Howard Franklin, Alain Godard (Novel·la Umberto Eco)
Fotografía: Tonino Delli Colli

Música: James Horner