Rock & Cinema

NICOLAS JAAR & SCOUT LA RUE

2012-01-30T15:41:00.000+01:00

Nicolas Jaar, músic electrònic novaiorquès amb arrels xilenes, porta diversos EPs en el seu haver i un disc d'estudi Space is only noise (11). Malgrat la seva joventut es diu que està revolucionant aquest estil de música.
“With just one glance” és una cançó gravada amb Scout LaRue (filla de Bruce Willis i Demi Moore), famosa perquè la seva mare va aparèixer embarassada i nua a la portada de la revista Vanity Fair.

La seva veu hipnòtica i sensual reforcen els ritmes d'aquesta suggestiva cançó.

"BIG" JOE TURNER, UN PIONER IMPRESCINDIBLE

2012-01-17T23:37:00.000+01:00

A causa de la saturació d'escoltar música actual i de no trobar res fora del normal, hom a vegades es pregunta quina és la música que realment li fa estremir. Quan arribe a aquest estat, per descongestionar, sempre recórrec al purisme del blues, del rock o del boogie-woogie. Ací és quan em retrobe amb el meu venerat "Big" Joe Turner (1911-1985): "Shake, Rattle and Roll", "Corrine, Corrina", "Teenage Letter", "Still in Love", "Crawdad Hole", "Roll 'Em Pete".
Un pioner imprescindible i fonamental.

PARECE QUE ANDA SUELTO SATANÁS

2011-11-30T18:09:00.007+01:00

No, no ho dic pel que estem travessant en l'actualitat. Em referisc a una cançó que va escriure Luis Eduardo Aute en el seu estimable àlbum Albanta (78). Una visió apocalíptica del cantautor que sorprèn per la seva lírica absolutament perversa.

Segons expliquen, Aute va explicar el procés de creació en un concert. Transcric textualment el que va escriure un assistent al concert en un fòrum d'internet:

Aute va dir en el concert que va escriure la cançó que exposes després d'un dia d'estiu a Madrid, amb una calor asfixiant, en ple agost, i en què va decidir acostar-se al camp a descansar i veure si allà s'estava més fresquet. Ens va explicar que anava per la carretera i, tot d'una, es va generar un embús espectacular i que, segons avançava, va descobrir que el motiu havia estat un accident d'un cotxe de recent casats que s'havia estavellat contra un cotxe funerari. Així que la novia anava amb el seu vestit blanc tenyit de roig corrent i cridant a tot arreu, el noví tirat per allà, a prop del mort, el taüt s'havia obert segons crec recordar. Sé que així escrit no sona especialment divertit, però Aute li va donar una dosi d'humor negre certament còmica.
Al marge de la veracitat o no del que s’ha exposat el que sí és evident és que Aute al 78 va realitzar, sense adonar-se'n, una cançó profètica i el Satanàs a què es refereix el tenim en la dictadura dels mercats financers que estem patint actualment ...

Però això no s'acaba ací. Aquesta cançó va donar per més i va ser versionada per músics amb una vessant molt més rockera i fins i tot grups de rock-dur.
Si fem un repàs cronològic ens trobem que Baron Rojo realitzar una versió en el seu primer disc d'estudi Larga vida al rock & roll (81):

El controvertit Teddy Bautista la va cantar en directe, en el concert que va realitzar Aute per al seu disc Entre amigos (83):

I, finalment, l'any 2004 Rosendo Mercado va fer una versió en el seu disc Rarezas:

JOE SATRIANI vs. COLDPLAY

2011-11-16T21:14:00.006+01:00

Heus ací una altra controvèrsia pel que fa a plagis entre diferents bandes o solistes que tant han proliferat al llarg dels anys en la música contemporània.
Aquesta vegada, Coldplay -assenyalats també pel seu últim single- i Joe Satriani. Dues cançons: "Viva la vida"-del seu disc homònim Viva la vida (08) - i la instrumental "If I could fly"-del seu disc Is there love in space? (04) -, respectivament.
Satriani va imposar una demanda a Coldplay per incorporar "porcions originals substancials" de la seva cançó.
Al video teniu un exemple de les dues cançons perquè pugueu jutjar.

CANÇONS OCULTES: This Love, de The Magic Numbers (The Magic Numbers, 2005)

2011-10-31T17:36:00.003+01:00

Pertanyent al seu estimable disc de debut The Magic Numbers (05), aquesta bella cançó és un magnífic exercici de classicisme que barreja dolçor, melodia i tendresa.
La suavitat vocal, les relaxades cordes de les guitarres i violins li imprimeixen un halo melancòlic en el qual ens submergim quan sonen les seues primeres notes.
Un preciós tema, per tancar els ulls i deixar-se portar ...

The Magic Numbers - This Love

CANÇONS OCULTES: Mi prima y sus pinceles, de Josele Santiago (Las golondrinas etcétera, 2004)

2011-10-16T23:48:00.009+02:00

Pertanyent al seu primer disc en solitari, el magnífic Las golondrinas, etcètera (04), "Mi prima y sus pinceles" és una autèntica delícia lírica i instrumental en el qual destaquen la veu desgarrada de Josele Santiago, el so malenconiós slide de la guitarra de Pablo Novoa (ex Golpes Bajos) i el bell piano acompanyant de Luca Frasca.
No sé si és oculta o no, però ... vaja cançó.

Josele Santiago - Mi prima y sus pinceles

MILLORS DISCS 2010

2011-10-03T00:39:00.007+02:00

1.- The Black Keys "Brothers"

2.- The Wave Pictures "Susan Rode the Cyclone"

3.- JayMay "Long Walk to Never"

4.- The Divine Comedy "Bang Goes the Knighthood"

5.- The New Pornographers "Together"

(2) The Black Keys "Brothers" [2010]

2011-09-22T20:51:00.008+02:00

Dan Auerbach ja ens va oferir no fa molt un estimable disc, Keep it hit (09), on realitzava un interessant incursió en diferents estils. Ara junt a Patrick Carney -el seu duo de sempre- han realitzat un gran treball que es caracteritza per la seua gran frescor i potència.
Els Black Keys convencen amb la seva proposta de blues descarnat, el seu rock garatger i les seves pinzellades soul.
Destacar el seu potent blues "She's long home", el seu instrumental "Black Mud", el seu suggestius motown "Never give you up" i "Unknown brother".

MILLORS FILMS 2010

2011-09-06T23:36:00.006+02:00

1.- Buried, de Rodrigo Cortés

2.- Soul Kitchen, de Fatih Akin

3.- Ajami, de Scandar Copti i Yaron Shani

4.- Ciudad de vida y muerte, de Lu Chuan

5.- Conocerás al hombre de tus sueños, de Woody Allen

(2) Jaymay "Long walk to never" [2010]

2011-08-07T20:28:00.006+02:00

Jaymay ja va demostrar en el seu fantàstic Autumn Fallin’ (08) que té una capacitat portentosa per compondre belles melodies.
Seguint amb el seu harmoniós i cadenciós new-folk, la cantautora novaiorquesa ens brinda aquesta vegada un brillant EP de cinc cançons en què predomina el seu hipnòtic preciosisme minimalista.
Crec que no exagere si afirme que estem davant d'un autèntic talent que pot fer història.
Estarem atents.

Crítiques de JayMay:
Autumn Fallin' (2008)

&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://jaymay.bandcamp.com/album/long-walk-to-never"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;Long Walk To Never by Jaymay&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;

(2) The New Pornographers "Together" [2010]

2011-07-31T21:25:00.003+02:00

Cinquè disc d'estudi d'aquesta banda canadenca que es caracteritza sobretot per la seva gran solidesa. Els seus vessants més popers, melòdics i rockers són el denominador comú en cançons tan notables com "Moves", "Crash years" o "Your hands (together)".
Els ritmes brillants de "Silver Jenny Dollar", "Sweet talk, sweet talk" i "A bite out of my bed", la puresa indie de "If you ca't see my mirrors" i sobretot la mà de Necko Case (es nota la influència Middley Cyclone (09), el seu últim disc en solitari) en cançons de magnificència vocal i de dolçor sonora com "Valkyrie in the roller disc" o "Daughter of sorrow", donen com a resultat un interessant disc capaç d'aportar matisos nous cada vegada que s’escolta.

(2) The Soft Pack "The Soft Pack" [2010]

2011-07-22T00:00:00.006+02:00

Primer disc d'aquest grup californià que destaca per la seua frescor i els seus ritmes trepidants. El seu pop-rock amb reminiscències garatgeres (escolteu "Move along" o "Flammable") mostra tota la seva vitalitat en un treball de deu cançons que a excepció de la experimental "Parasites" ronden els dos o tres minuts.
I tot això dóna lloc a magnífics solcs com les seues dos primeres cançons que obren el disc, les enèrgiques "C'mon" i "Down on loving", la melòdica amb tints pop "More or less", la reposada "Mexico" o la incisiva i guitarrera "Pull out".
Bon so d'una banda a tenir en compte.

(1) Spoon "Transference" [2010]

2011-06-30T23:56:00.002+02:00

Sempre és fàcil trobar bones cançons en cada entrega d'aquesta banda texana, de fet és el que passa al treure el cap a l'interior d'aquest, el seu vuitè disc, Trasnference. El seu prometedor arrencada amb grans temes com "Is love forever?" o "The mistery zone" ens evoca al seu anterior i estimable Ga, Ga, Ga, Ga, Ga (07). No obstant totes aquestes bones sensacions es van diluint posteriorment amb algunes peces prescindibles. Una llàstima perquè tot i contenir moments interessants el resultat és una obra inconsistent i irregular.
Una altra vegada serà.

(3) CIUDAD DE VIDA Y MUERTE, de Lu Chan [2010]

2011-06-20T23:31:00.004+02:00

Crueltat en estat pur

1937. Guerra xinès-japonesa. Les tropes nipones arriben a la capital xinesa Nanking on es cometen tota classe d'atrocitats.
D'una manera propera al documental, amb una composició -blanc i negre- i una descripció totalment classicista, el realitzador Lu Chan ens mostra un esgarrifós relat on la seva mirada, aparentment allunyada, reflecteix allò més "inhumà de la nostra condició humana".
A més del seu argument absolutament estremidor, la seva lectura més suggestiva és la de ser un al.legat antibel.licista i una interessant invitació a la reflexió sobre la nostra naturalesa.
Concha d'Or al Festival de Sant Sebastià. No deixarà ningú indiferent. S'ha de veure.

CIUDAD DE VIDA Y MUERTE. 2010. Xinesa. Blanc i Negre
Direcció: Lu Chan
Intèrprets: Liu Ye (general Lu), Hideo Nakaizumi (Kadokawa), Fan Wei (Sr. Tang), John Paisley (John Rabe), Gao Yuanyuan (Miss Jiang), Yuko Miyamoto, Yiyan Jiang (Xiao Jiang)
Guió: Lu Chan
Música: Liu Tong
Fotografía: Cao Yu

(2) Teenage Fanclub "Shadows" [2010]

2011-06-11T12:01:00.004+02:00

Tot i quedant lluny de les seues millors obres com Bandwagonesque (91), els escocesos Teenage Fanclub han realitzat un estimable disc -encara que una mica repetitiu- on predomina un aire malenconiós a través de tots els seus solcs.
En aquest treball, més Byrds que mai, deixen grans temes com el fantàstic single "Baby lee", el rock amb aires pop "The fall"o el folk-rock "When I still have thee".
Bones melodies i cors amb evocacions sesenteres. Esperem que aquesta veterana banda - amb és el seu huité disc d’estudi -continue passejant la seva creativitat molts anys més.

(3) AJAMI, de Scandar Copti i Yaron Shani [2010]

2011-05-31T22:20:00.003+02:00

Xoc de cultures

Cinc històries entrellaçades conformen aquest magnífic film en el qual es presenta un barri multicultural amb un impactant xoc de cultures. La conflictiva convivència entre jueus, musulmans i cristians és presentada en una comunitat tancada amb un gran realisme (més encara si tenim present que està protagonitzada per actors no profesionals).
La seua mestria narrativa, a la manera d'un trencaclosques -la influència de Pulp Fiction és clara-, afegeix al film un aire d'intriga que aconsegueix encara més identificar-nos amb la trama i els seus personatges.
Aquest interessant film dels directors Yaron Shani (jueu) i Scandar Copti (palestí cristià) va aconseguir la Càmera d'Or al Festival de Cannes i ha estat nominada a l'Oscar a la millor pel lícula de parla no anglesa.

AJAMI. 2010. Israel y Alemania. Color
Direcció: Scandar Copti y Yaron Shani
Intérprets: Shahir Kabaha (Omar), Ibrahim Frege (Malek), Fouad Habash (Nasri), Youssef Sahwani (Abu-Lias), Ranin Karim (Hadir), Eran Naim (Dando), Scandar Copti (Binj), Elias Sabah (Shata), Hilal Kabob (Anan), Nisrin Rihan (Ilham)
Guió: Scandar Copti y Yaron Shani
Música: Rabiah Buchari
Fotografía: Boaz Yehonatan Yaacov

(3) SOUL KITCHEN, de Fatih Akin [2010]

2011-05-09T21:06:00.003+02:00

Viu el moment

Sempre ens aconsellen que hem de prendre'ns la vida amb filosofia. Ens parlen del sentit de l'humor com quelcom terapèutic, que hem de ser positius i que hem de ser capaços de sobreposar-nos davant les adversitats.
Un bon exemple del que s'ha comentat en el paràgraf anterior seria la proposta d'aquesta magnífica comèdia. El seu realitzador, Fatih Akin, recull tots aquests principis i els reflecteix en una sèrie de situacions amb un gran repertori de personatges i ambients descrits d'una manera molt intel.ligent.
El resultat és una divertida, fresca, trepidant i llibertària pel .lícula amb una eclèctica banda sonora que recull traços soul dels setanta, funk, tradició, electrònica i reggae.
Premi especial del jurat al Festival de Venècia. Absolutament recomanable.

SOUL KITCHEN. 2010. Alemania. Color
Direcció: Fatih Akin
Intèrprets: Adam Bousdoukos, Moritz Bleibtreu, Birol Ünel, Udo Kier
Guió: Fatih Akin, Adam Bousdoukos
Fotografía: Rainer Klausmann

(1) Arcade Fire "The Suburbs" [2010]

2011-05-02T00:53:00.003+02:00

Em va agradar bastant el debut d'Arcade Fire amb Funeral (04), un disc amb una gran riquesa melòdica i instrumental. El seu posterior Neon Bible (07), encara que mantenint la seva línia estilística amb sons post-rock i orquestracions glam, no va aconseguir ni de lluny la qualitat del seu predecessor, amb un excés d'ornamentació i ampulosidad en les seues melodies.
En la meva opinió aquest The Suburbs, encara que amb algun moment apreciable, segueix amb la mateixa tònica monòtona que Neon Bible.
Un disc totalment sobrevalorat.

CANÇONS OCULTES: Buscando tu luz, de Carlos Segarra (Las edades de Lulú, 1990)

2011-04-19T21:39:00.003+02:00

Tema corresponent a la Banda Sonora Original de Las Edades de Lulú (Bigas Luna, 1990), basada en la novel.la de Almudena Grandes, en la qual el director mostra un erotisme explícit autènticament alliberador.
La música original del film correspon a Carlos Segarra-excepte "Walk on the wild side", de Lou Reed (magnífica la sensualitat de l'escena)-, en què el cantant de Los Rebeldes mostra el seu segell particular, deixant en els seus temes una barreja inquietant entre romanticisme, perversió, ingenuïtat i atmosfera rocker romàntica anys 50-60.
Aquesta cançó, "Buscando tu luz", és una bona prova.

(4) Supertramp "Breakfast in America" [1979]

2011-03-28T22:02:00.009+02:00

Un reprotxe que sempre se li ha atribuït a aquest disc és de ser excessivament comercial i d'allunyar-se de la línia simfònica-progressiva de les seves obres magnes com Crime of the Century (74) o Crisis, What Crisis? (75).
De vegades quan un grup musical no fa més que crear obres mestres com a rosquilletes, alguns crítics, intolerants davant qualsevol intent de renovació, esperen a l'aguait per posar fre a aquest continu bon estat de forma.
Breakfast in America era una bona excusa: Algunes cançons enganxoses (en el bon sentit) i ritmes més digeribles podien ser un blanc perfecte per a això. No obstant, i si analitzem el treball, no estaria de més preguntar-nos si és habitual fer un disc d'estudi en el qual es puguen extreure, si més no, fins a sis singles (el seixanta per cent, en aquest cas).
Amb bombes del calibre de "The Logical Song" (intel.ligent utilització de les esdrúixoles) i l'homònima "Breakfast in America" (magnífic el trombó) s'adverteix que estem davant un treball que té molt a oferir. Però si continuem podem descobrir fantàstiques melodies com "Goodbye Stranger", precioses balades de la qualitat de "Lord is it mine" (Hodgson) i "Casual Conversations" (Davies).
Una de les millors cançons de Supertramp, al meu entendre, és la impressionant "Take the long way home", amb una emotiva entrada d'harmònica i un hipnòtic ritme de teclat. Una autèntica genialitat de Roger Hodgson.
Però això no és tot, si examinem les quatre cançons restants (que les podríem definir com menys "seductores" davant d'una primera escolta) ens trobem amb la dolçor de "Oh Darling", la desesperació de "Just another nervous Wreck”. A més, també, de l'expressivitat emocional del seu pròleg "Gone Hollywood" i del seu fantàstic epíleg "Child of visión" on deixen clar que el seu vessant progressiu està totalment intacte, atesa la improvisació i l'extensió de la peça.
Belles melodies, sonoritat de teclats i harmonia vocal i lírica. Comercial i edulcorat per a alguns. La resta, a disfrutar.

Crítiques de Supertramp:
"Crisis, What Crisis?" (1975)

(2) Ray LaMontagne and The Pariah Dogs "God Willin' & The Creek Don't Rise " [2010]

2011-03-15T23:36:00.004+01:00

Quart disc del cantautor de New Jersey i primer amb la col.laboració d'una banda. Els músics de The Pariah Dogs són els que l'acompanyen en aquest treball impregnat d'expressions folk, country i soul.
La seua peculiar finor vocal, la seva sensibilitat melòdica i la seva solvent execució doten el disc d'una evident senzillesa clàssica. I és que el cantautor aconsegueix el seu objectiu en la creació d'aquest treball, tan allunyat dels dictats comercials com pròxim al seu academicisme (The Band, Stephen Stills ...).
A destacar la cançó que tanca el disc, "Devil's in the Jukebox" un fabulós compendi blues-soul amb una harmònica fascinant.

(2) The Wave Pictures "Susan Rode the Cyclone." [2010]

2011-03-07T21:49:00.006+01:00

Aquesta prolífica banda de rock britànica ha realitzat amb Susan Rode the Cyclone un estimable disc que en les seves successives escoltes ens transporta als diferents derivats de la música rock com el prog, la psicodèlia i el country-folk. Aquestes diferents expressions són fagocitades pel grup per, al mateix temps, harmonitzar amb la seva treballada lirica i el seu personal estil indie.
La guitarra punyent i els característics trets vocals del seu cantant David Tattersall imprimeixen una gran personalitat a cadascuna de les seves melodies: "Kittens", "American Boom" o el magnífic single "Sweetheart" són una bona prova.

(3) Bruce Springsteen "Greetings from Asbury Park N.J." [1973]

2011-02-26T00:34:00.004+01:00

L'òpera prima del cantant de New Jersey és un estupend disc de folk-rock amb clares influències de Bob Dylan. Al disc podem trovar-hi a la E. Street Band i els seus magnífics instrumentistes amb Clarence Clemons com a estendard.
En Greetings From Asbury Park N.J. s’adverteix la portentosa capacitat lírica i compositiva d'un autor que segueix emanant qualitat en cadascun dels seus discos al llarg de la seva prolífica carrera.
Cançons que a mesura que ha transcorregut el temps s'han convertit en autèntics himnes, especialment en els seus directes, com la deliciosa “Growin’ up”, el jazz-rock de "Spirit in the night”, l'enèrgica malenconia de “For you” o la rítmica de “It’s hard to be a Saint in the city”.
Destacar altres grans peces com la vivor que desprenen “Blinded by the light” o "Does this bus stop at 82nd Street?", la quietud de “Mary Queens of Arkansas”, la bellesa de la balada “The Angel” i finalment la preciosa “Lost in the Flood” una suggestiva barreja d'instrumentació i lirisme.
Un treball que va obrir les portes a un dels més grans autors de la música contemporània.

(4) The Doors "Strange Days" [1967]

2011-02-15T21:15:00.005+01:00

La màgia continua. Si el seu primer disc homònim era una obra mestra, aquest treball suposa una espècie de continuació estilística i de composició. I és que una bona part dels temes que componien Strange Days van ser composts al mateix temps que els inclosos en el primer àlbum del grup editats al principi del mateix any. En Strange Days també es troba concentrat l'esperit de The Doors, un grup que va elevar la concepció artística de la música pop afrontant assumptes transcendentes per a la societat en la qual vivien.
El rock-hipnòtic, que passeja per tots els seus solcs, és manejat a la perfecció per aquesta banda de brillants músics al costat de l'extraordinària capacitat vocal de Jim Morrison.
La proposta de l'àlbum es mostra des del principi en la seva surrealista portada d'estètica circense i, especialment, en el seu contingut: la lírica i la psicodelia impreses en belles balades com “You’re lost Little girl” i “I Ca’t See your Face in my Mind", la disbauxa de sons torbadors en “Moonlight Drive”, els portentosos exercicis de mixtura d'expressió musical en les impressionants “People are Strange”, “Strange Days”, “My Eyes Have Seen you”, “Unhappy Girl” i l'espectacular deliri de sons pop-rock, amb una poderosa càrrega sexual, que suposa el seu single “Love me Two Times”.
Morrison deixa la seva petjada poètica amb la somiadora “Horse Latitudes” , recitada pel cantant amb sons ombrius de fons.
L'esquinçador tema final “When the Music Over”, és un extens poema èpic que tanca aquest fantàstic disc que -com “The End”, tema que tanca el seu anterior treball- és un joc d'interacció dramàtica entre els músics i la veu de Morrison amb un clarificador missatge per a la joventut de l'època: “Volem el món i ho volem ara” (“We want the world and We want it, now”).
Amb aquest disc el grup californià es va reafirmar com un dels més innovadors i controvertits de la dècada dels 60.

Crítiques de The Doors:
"The Doors" (1967)
"L.A. Woman" (1971)

(4) BURIED, de Rodrigo Cortés [2010]

2011-01-31T18:53:00.003+01:00

Espai limitat, qualitat immensa

Haig de reconèixer que, al principi, tenia certes reticències sobre la qualitat d'una pel•lícula que únicament es desenvolupava dins d'un taüt. Si a això afegim els seus 94 minuts de metratge, les meves reserves s'acreixien encara més. Pensava que, per a aquest tipus de trama, tal vegada un curt podria arribar a ser interessant, però mai no un llargmetratge.
Evidentment, i després de visionar aquesta excel•lent pel•lícula, em vaig adonar que els meus prejudicis estaven bastant allunyats de la realitat.
Buried, és un magnífic exemple de com es pot construir una història aparentment senzilla, amb pocs recursos, per convertir-la en un profund film, amb les seves parts entrellaçades i amb lectures que van més enllà la seva la seua simple visió.
Únicament des de l'interior de la caixa -sense mostrar-nos l'exterior- la història t'atrapa des del seu inici i sorgeix una barreja de complicitat i empatia que ens condueix irremeiablement a la identificació amb la impotència i l'angoixa que pateix el seu protagonista (un portentós Ryan Reynolds). Des de la seva claustrofòbica ubicació el personatge ha d'enfrontar-se a la pressió de segrestadors, a la indiferència de companyies i institucions i a la crueltat de la seva pròpia empresa.
Una odissea que bé podria servir de metàfora per a l'actual societat en la qual vivim; controlada pels més poderosos i en la qual només ens deixen una minúscula escletxa per la més absoluta resignació. I és que els que controlen el nostre destí són uns autèntics mestres per mostrar-nos el camí de l'aprenentatge de la indefensió.

BURIED. 2010. Esp. Color
Direcció: Rodrigo Cortés
Intèrprets: Ryan Reynolds, Robert Paterson
Guió: Chris Sparling
Fotografía: Eduard Grau
Música: Victor Reyes

(3) David Bowie "Low" [1977]

2011-01-22T01:07:00.004+01:00

Després de la seva incursió en el soul, Bowie, de la mà de Brian Eno, va començar la seva marxa experimental amb la música electrònica i ambiental.
D'aquesta col•laboració va néixer la coneguda trilogia berlinesa (1977-1979) amb aquests treballs: Low (77), Heroes (77) i Lodger (79).
Low va ser l'el seu primer disc en aquesta aventura alemanya i, al meu entendre, el de més qualitat. El disc utilitza influències del Krautrock (especialment de Kraftwerk), però no deixa de combinar-los amb el pop o amb el rock hipnòtic dels seus inicis. Obre l'obra “Speed of life”, un fantàstic instrumental que conjuga riffs guitarrers amb teclats ambientals. La psicoelectrònica “Breaking Glass” és una curta peça amb una gran veu de Bowie. “What in the world”, “Always crashing in the same car”, “Be my wife” entrarien dins d'aquesta primera fase del disc que la podríem denominar ambient-rock per les seves ràfegues psicodèliques i electròniques.
“A new career in a town” comença amb sons techno, donant un salt inesperat a la malenconia popera, acompanyada d'una magnífica harmònica. “Sound of Vision” és un single extraordinari, amb ganxo, bailable i amb una fantàstica línia de baix.
A partir d'ací es dóna pas al més purista so ambient. Atmosfera electrònica, de vegades clasicista i amb una gran textura vocal (fabulosos els càntics de “Warszawa”).
En resum, una obra que després de més de tres dècades contínua sent un paradigma de modernitat.

Crítiques de David Bowie:
"Hunky Dory" (1971)
"Ziggy Stardust" (1972)

PERSÉPOLIS, de Marjane Satrapi [2002-2004]

2011-01-07T21:09:00.004+01:00

Marjane Satrapi comença el còmic fent una succinta introducció de la història del seu país per a així fer-nos comprendre millor una autobiografia que està repleta d'anècdotes vinculades al context social que li va tocar viure. Pertanyent a una família acomodada, progressista i seguidora de la revolució (quan encara no havia adquirit el seu vessant islamista), la historieta ens relata a través dels ulls de l'autora -des de la seva infància, adolescència i joventut- l'opressió que va sofrir la societat iraniana a les mans dels guardians de la revolució. Una petjada que es va quedar impregnada en les generacions posteriors mitjançant els mètodes inhumans dels seus governants. I és que és impossible no identificar-se amb l'esperit rebel que emana la protagonista durant tota la història. Els seus encerts, els seus errors (que també els mostra), les seves anades i vingudes, la seva occidentalización i la seva “desoccidentalizació”…
En definitiva un còmic autènticament didàctic que serveix per a despertar consciències, per a allunyar-nos del nostre ingenu (i no tan ingenu) etnocentrisme i per a denunciar les injustícies que sofreixen els països amb suficients recursos dels quals se n'aprofiten les grans potències per a tirar les seves urpes a costa de la població.

Pd.-Un tribunal del règim iranià ha condemnat al cineasta Jafar Panahi a sis anys de presó i a vint anys d'inhabilitació per a rodar pel•lícules, escriure guions, parlar amb mitjans de comunicació estrangers o viatjar fora del seu país. El director a més de les seves pel•lícules, va donar suport a l'opositor Mir Hosein Musavi.

(2) The Divine Comedy "Bang Goes the Knighthood" [2010]

2010-12-27T18:16:00.003+01:00

Estimable disc del grup de Neil Hannon amb el seu segell particular indie barrejat amb aires anyecs simfònics. Cançons nostàlgiques com “Down in the Street Belo”, el vals homònim “Bang goes the Knighthood”, “Have You Ever Been in Love” o “When a Man Cries” es conjuguen amb cançons divertides, cabareteres o de so simfònic setenter com “The Complet Bank”, “Assume the Perpendicular” i “Can You Stand Upon a Leg” (magnífic l'agut final).
En definitiva un treball entretingut i ple de matisos que no fa més que consolidar a aquesta més que digna banda.

(3) GREEN ZONE, de Paul Greengrass [2010]

2010-12-15T00:22:00.006+01:00

Exercici d'autocrítica

Valenta –per la seva mirada cap a dintre en tractar-se d'un film americà- i interessant cinta en la qual a través de les creixents sospites del seu protagonista (un immens Matt Dammon), podem observar les mentides que van impulsar una ocupació junt a tots els seus tèrbols interessos creats.
Els motius d'una guerra amb el fals argument de les Armes de Destrucció Massiva, porta amb si un paisatge de mort i destrucció per a vergonya (?) de la terna de les Açores i el funest resultat de les 191 víctimes de la massacre de Madrid.
Quanta gent innocent va haver de pagar les conseqüències?

GREEN ZONE. 2010. USA-Bri-Fra. Color
Direcció: Paul Greengrass
Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Amy Ryan, Brendan Gleeson, Jason Isaacs, Khalid Abdalla
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Brian Helgeland
Música: John Powell

(2) LESLIE, MY NAME IS EVIL, de Reginald Harkema [2010]

2010-12-06T00:20:00.002+01:00

Innocència sagnant

Al fil d'allò que s'ha comentat en l'anterior post , aquesta pel•lícula que comentarem conté suficients vímens com per a embastar una perfecta història.
Realment el tema és molt interessant i, de fet, es poden constatar amb la proposta del director amb diversos episodis entremesclats que inviten a la reflexió: Vietnam, el fanatisme religiós, el conservadorisme, la revolució hippy, els dubtes morals del jove que formava part del jurat popular...
I, a pesar, d'algunes llacunes -com el psicòpata de disseny que interpreta Ryan Robbins, la falta d'aprofundiment en la psicologia de la Cheerlader o la realització a manera de telefilm, la cinta aconsegueix mantindre el seu atractiu.

LESLIE, MY NAME IS EVIL. 2010. Canada. Color
Direcció: Reginal Harkemer
Intèrprets: Gregory Smith, Kristen Hager, Ryan Robbins, Kristin Adams, Kaniehtiio Horn, Angelica Scannura, Sarah Gadon, Tracy Wright, Don Mckellar, Travis Milne
Guió: Reginal Harkemer
Fotografía: Jonathon Cliff
Música: Paul Kehayas

(3) CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL [1995]

2010-11-30T23:16:00.005+01:00

Pertorbació en cadena

La primera vegada que vaig conèixer la història de Charles Manson a través d’aquest documental, em vaig quedar sorprés per l'esglaiadora radiografia d'un dels criminals més torbadors de la història. Horroritza adonar-se de l'existència d'aquest tipus de ments patològiques i del seu gran poder de manipulació.
També resulta impactant el futur que aquest misteriós psicópata els va procurar a les seues joves acòlites. Hom es pregunta: Com és possible deixar el control d'un mateix a la mercè d'altra persona? Què és el que passaria per les seves ments alienades?.
Tot això ens condueix a l'impressionant contrast final entre els integrants de la, en altres temps, “Família”: la ratificació d'un i el penediment –com si haguessin despertat d'un mal somni- d'unes altres.

CHARLES MANSON: UN VIATGE AL MAL. 1995. USA
Direcció:Peter Tarshis

(5) The Doors "The Doors" [1967]

2010-11-14T12:56:00.007+01:00

Primer disc d'aquesta banda californiana que suposa una autèntic exemple de domini, destresa i compenetració. Músics tècnicament impecables com Ray Manzarek en els teclats, Robby Krieger a la guitarra i l'extraordinària veu de JIm Morrison qui, junt amb els seus inquietants textos, donen forma a aquest disc fonamental en la història del Rock.
En els seus solcs hi podem trobar superbs clàssics com “Break on Trough (to the other side)”, “Light my fire” I els deu minuts que tanquen el disc amb l'èpica “The End”. Hipnótiques i psicodèliques melodies com la fantástica “Soul Kitchen”, la balada “The Crystal Ship” i la impressionant “End of the night”. Temes rock barrejats amb el seu peculiar estil abanderat pel virtuós, sucós i psicodèlic teclat de Manzarek com “I looked at you”, “Twentieht Century Fox” o “Take it as it comes”.
Aixi com també dos covers: Una adaptacio de la melodía del tándem Weill-Bretch, la festiva “Alabama Song (Whiskey Bar) i la magistral versió del blues de Willie Dixon “Back Door Man” amb un Manzarek i un Morrison portentosos.
En definitiva una autèntica obra mestra que tindrà una espècie de continuació en el seu següent disc, l'estupend Strange Days (67).

The Doors:
L.A Woman (71)

CANÇONS OCULTES: Manager's Blues, de Revólver (Si no hubiera que correr, 1992)

2010-11-01T21:10:00.003+01:00

Si hi ha una cosa per la qual destaca Carlos Goñi és per la seva habilitat en les sis cordes. Fundador, a banda de Revólver, de grups com Garaje o Comité Cisne, aquest cantant i guitarrista ha estat des de l'any 82 deixant el seu segell particular en cadascun dels seus projectes. Encara que a la seva discografia impera la irregularitat, és just reconèixer els seus colps precisos en alguns dels seus temes. Goñi mai no ha amagat la seva devoció pels clàssics (és evident les seves contínues picades d’ullet a Springsteen). En aquesta ocasió el seu homenatge al blues és francament admirable amb la cançó que tanca el disc del seu segon L.P Si no Hubiera que Correr (92). M'estic referint a “Manager’s Blues”: Un sensacional blues que no pot deixar indiferent tant per la seva magnífica atmosfera creada com pels seus demoledors puntejos de guitarra.

CANÇONS OCULTES: Viva Corrales, de Las Ruedas (Viva Corrales, 1988)

2010-10-25T18:14:00.001+02:00

Una de les millors cançons del rock espanyol i no sé fins a quin punt desconeguda. Las Ruedas van ser un grup de rock madrileny que a mitjan dels 80 van realitzar el seu primer EP per després realitzar tres discos més fins a la seva dissolució en 1993. Discos discrets però dignes, amb un toc d'independència i amb algunes cançons que van excel.lir i van tenir certa ressonància com “Ok Nastassia Kinsky” o “Rosa’s Motel”, però no de la qualitat suprema d'aquesta magnífica “Viva Corrales”.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 2.- "La Depressió": Canción para una Depresión, de J.B. Humet (Hay que vivir, 1981)

2010-10-11T18:09:00.005+02:00

Encara que no haja sigut seguidor de la seua trajectòria i no es trobe dins de les meues predileccions, cal reconéixer que Joan Bautista Humet sempre ha sigut prou hàbil a l'hora de descriure realitats socials.
"Canción para una depresión" detalla intel•ligentment les sensacions i percepcions d'aquest trastorn de l'estat de l'ànim. El cantautor actua com un perfecte analista, detallant la simptomatologia d'aquesta dolència contemporània que es reforça per eixe aire malenconiós que imprimeix a la seva melodia.
Identificable per a molts, didàctica per a tots.

Uno no sabe lo que pasa,
qué luna cambió,
que se introdujo en casa
y te atrapó.

Uno se apaga de repente,
sin saber porqué,
enfermo de algo inexistente
que va oprimiéndote.

La tarde pasa tan despacio,
y hay tanto espacio en un rincón,
que uno quisiera correr de un tirón,
huir hasta el portal,
y ya no hay solución.

Es algo más que pesadumbre,
es más soledad,
que arrastra la costumbre
por dónde va.

Ese silencio impertinente
que insiste en hablar,
y no hay amor y no hay ausente
que lo pueda calmar.

Es esa vida sin sentido,
o aquel amor que embarrancó.
O simplemente que has vuelto a saber
del hombre que partió
y no pudiste ser.

Uno se agarra a cualquier cosa,
por no reventar,
y acaba por hallar
la mas airosa.

Buscando amores más cercanos
por la habitación,
abandonándose a sus manos
y a la imaginación.

La soledad da tanto miedo
y hay tantos miedos que aliviar,
pero no cede, de nada sirvió,
se irá como llegó,
se irá sin avisar.

CANÇONS DIDÀCTIQUES: 1.- "L'Educació": Esos locos bajitos, de J.M. Serrat (En tránsito, 1981)

2010-09-28T21:52:00.006+02:00

D'entre les moltes virtuts que li podem atribuir, Joan Manuel Serrat sempre ha destacat pel seu enginy a l'hora d'escriure textos i poemes (a més de musicar versos de famosos poetes). La següent cançó -que pertany al seu disc En Tránsito (81)- és un autèntic tractat de pedagogia. D'una manera intel•ligent el cantautor descriu com és l'evolució dels nostres menuts, com ens influeixen i com els transmetem. Tot això condensat en 4 minuts i acompanyat d'una perfecta melodia. Carlos Varela va realitzar una magnífica versió del tema en l'homenatge al cantautor en Serrat… eres único (95).

A menudo los hijos se nos parecen,
así nos dan la primera satisfacción;
esos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

CANÇONS OCULTES: El Blues del Colgao, de Acero (Acero, 1983)

2010-09-18T15:52:00.003+02:00

Heus ací una d'eixes cançons que il•lustra perfectament els somnis de llibertat d'una generació. Blues, jupes de cuiro i diversió. Acero, grup alacantí que va tindre una certa repercussió en els 80, va llançar un E.P. homònim de heavy-rock en què incloïa aquesta espècie d'himne (em consta que es va cantar prou en nits de festa) .
Bon blues de qualitat, enginyosa lletra i una intel•ligent descripció d'una realitat social.
Per a gaudir.

RESUM MUSICAL 2009

2010-09-05T23:51:00.004+02:00

"The Boss" en plena forma. Millor Disc 2009 per a Rockmetratge.

Aquest blog té una cita obligada anual en resumir allò que ens ha deparat el panorama musical. Com sempre ens trobem amb una gran varietat de treballs destacables, altres que no han estat a l'altura del que esperaven i alguna que una altra decepció.
Heus ací un tomb per aquest passat 2009:
Les creacions de Bruce Springsteen solen ser apostes fermes i segures. El de New Jersei no deixa de sorprendre últimament amb notables entregues. El seu Working on a Dream és per a Rockmetratge el millor disc de l'any. No és per a menys. El seu folk-rock ens ha deixat dotze estimables melodies més la magnífica i "oscaritzada" “The Wrestler”.
El demolidor From Hell to Texas dels Nashville Pussy ha suposat un treball impactant amb una gran frescor replet de potents temes. Els Sunday Drivers amb el seu The End of Maiden Trip certifica que els toledans continuen gaudint de bona salut amb cançons amb sabor beatlelià i el seu preciosista indie-rock. El “Black Key” Dan Auerbach ha realitzat un molt interessant treball d'arrels blues amb la fantàstica “Keep it hid” com a estendard.
Ha sorprès també l'estimable debut de Telekinesis. Melodies indie-pop amb un to jovial. Guitarres i cors rítmics en forma de cançons com “Tokio” o “Coast of carolina” exemplifica una banda a tenir en compte.
Després de la seua fantàstica recuperació en el sensacional One day it will please us to remember even this (06), els New York Dolls continuen amb el seu energètic rock amb grans temes com “Lonely so long”.
Encara que lluny de la mestria dels seus dos últims treballs, el disc homònim de Wilco manté el seu emotiu country-rock en cada un dels seus solcs. El conceptual The Harzards of Love de The Decemberists és una interessant i arriscada proposta simfònica amb línia narrativa inclosa. Antony and the Jonsons segueix emocionant-nos amb la seua sensibilitat aclaparadora amb The Crying light. Yo La Tengo, encara que per baix de les seues possibilitats, ens ha deixat un parell de grans peces ampliades com “Fireside” i “And the gliter is gone”.
Cada vegada més veig la proximitat del gran cantautor Conor Oberst al Bob Dylan de Blonde on Blonde (66). Pot semblar una exageració però la instrumentalització mostrada en el seu Outer South és clarament esperançador per als seus pròxims treballs.
Els novaiorquesos Pains of Being Pure At Heart han mostrat la seua frescor pop amb un debut prometedor.
Encara que un poc irregular el Journal for a Plague Lovers de Maniac Street Preachers conté dues peces mestres com la que inicia el treball “Peeled Aples” o la que el finalitza, la magnífica balada “William last words”. Ha estat per baix de l'anterior Averia y Redención nº 7 (07) el cantautor Quique Gonzalez. Daiquiri Blues manté un to acceptable amb cançons i lletres ben treballades però amb certa sensació de monotonia en escoltar-lo.
Encara que discrets també cal destacar el folk-indie d'Elvis Perkins, el rock-blues de Joe Bonamassa, l'eclecticisme Devendra Banhart, l'elegància de Necko Case, la mixtura jazz-folk-rock de la incombustible Rickie Lee Jones, el rock dur de Wolfmother, el tranquil folk de King of Convenience i l'intent –a vegades encertat, a vegades fallit, dels U2 per acostar-se a les seues arrels.
Tant Green Day com Fito & Fitipaldis han realitzat una espècie de continuació dels seus últims treballs però sense els resultats esperats. És cert que hi ha alguns temes rescatables però sense produir-nos l'entusiasme d'aleshores.
Finalment The XX emanen en el seu debut una delicada atmosfera pop replet de ritmes relaxants. Però analitzat globalment, trobem un ambient massa repetitiu i pesat per a l'oient.
Aquest ha sigut tot el que he pogut escoltar enguany. Atesa la impossibilitat de comprendre'-ho tot m'haguera agradat atendre altres treballs com per exemple l'últim dels Flaming Lips o John Frusciante. En fi, espere poder fer-ho en una altra ocasió.
Fins al pròxim resum!

MILLORS DISCS 2009

2010-08-25T21:04:00.005+02:00

1.- Bruce Springsteen "Working on a Dream"

2.- Nashville Pussy "From Hell to Texas"

3.- The Sunday Drivers "The End of Maiden Trip"

4.- Dan Auerbach "Keep it Hid"

5.- Telekinesis "Telekinesis!"

MILLORS FILMS 2009

2010-08-09T12:10:00.006+02:00

1.- El secreto de sus ojos, de Juan José Campanella

2.- Sicko, de Michael Moore

3.- Retorno a Hansala, de Chus Gutiérrez

4.- Vals con Bashir, de Ari Folman

5.- Agora, de Alejandro Amenabar

(3) NI CONTIGO NI SIN TI, de Gerardo Herrero [1992]

2010-07-24T18:58:00.010+02:00

Relacions Humanes

Aquest curtmetrarge és un perfecte retrat sobre las interrelacions humanes. Situat en el microcosmos d'un veïnat, aquesta parella d'ancians mostra totes les nostres inseguritats i contradiccions. Un relat social que s'ajusta perfectament a la psicología humana amb una interpretació magistral de Paco Rabal i María Luisa Ponte.

NI CONTIGO NI SIN TI. 1992. Esp.
Direcció: Gerardo Herrero
Intérprete: Paco Rabal, María Luisa Ponte
Guió: Gerardo Herrero, según el cuento de Julio Ramón Ribeyro "Tristes querellas en la vieja quinta"
Fotografía: José Luis Lopez Linares

(4) CAMPEONES, de Antonio Conesa [1997]

2010-07-17T12:25:00.007+02:00

L'esport com a unió

M’agradaria recalcar que aquest post està totalment allunyat de tot el que hem viscut aquest darrer mes. El fet es que l’espatlament d’una societat s’ha vist maquillada per allò que en temps del General Franco s’anomenava –evocant a la citació de Marx- “el opio del pueblo”.
La història es repeteix: Els ciutadà corrent és el qui està pagant les conseqüències d’una crisi econòmica causada per l’avarícia capitalista.
El mundial de futbol era una bona excusa per a emmudir la remor d’un poble tip de tants de retalls econòmics, laborals i socials. D’aquesta manera la cosa ha eixit redona. Ha guanyat la selecció i la gent s’ha quedat totalment narcotitzada mentres rendeixen homenatge a 23 persones que s’embutxacaran la no menyspreable quantitat de 600.000 euros cadascú.
A més a més aguaita una perillosa exaltació de la paranoia ultranacionalista que s’aboca ja siga amb descaradura; programes televisius rancis i caducs on s’intenta imposar (la història es repeteix una altra vegada) “la indisoluble unidad de España” (els quals ufanosos, trauen pit quan mostren imatges des de Barcelona on hi apareixen banderes españoles), o amb la subtilesa de les declaracions de certs personatges mediàtics, tant polítics com de l´opinió publica.
Sent haver-me estés en el preàmbul d’aquest comentari. No he pogut evitar, però, precisar el títol del curt i les seues conseqüències clorofòrmiques en la societat.
Campeones és una història de sentiments. El curt utilitza com a fil conductor l’última jornada de la temporada 70-71 en la qual es jugaven el títol de lliga tres equips: el Barça, l’Atlètic de Madrid i el València. Els protagonistes, pare i fill, tots dos seguidors de l’Atl. Madrid, viuen aparentment un dia il.lusionant a causa de l’alt de percentatge que tenia el seu equip d’abastar el campionat. No obstant això, dintre d’eixe núvol de jovialitat s’amaguen emocions i conflictes familiars que Conesa ho mostra d’una manera molt hàbil.
El curtmetratge es un homenatge a la passió per un esport al voltant del qual -com a fidels aficionats a uns colors- podem trobar conceptes tan universals com l’amor i l’amistat. I es que tot no està en guanyar o perdre, en ser més o menys competitiu, en la excel.lència o la mediocritat, sinó en ser essers humans lliures i emocionalment intel.ligents.
De visió imprescindible i amb un final molt emotiu. No us ho perdeu!

CAMPEONES. 1997. Esp. B/N
Direcció: Antonio Conesa
Intérprets: Manuel Morón, Consuelo Trujillo, Paco Catalá, Javier Pereira, Lorena Rosado, Yohana Cobo
Guió: Pablo Olivares, Antonio Conesa
Fotografía: Teo Delgado
Música: Angel Illarramendi

(2) NASHVILLE PUSSY "From Hell to Texas" [2009]

2010-07-05T22:54:00.010+02:00

Contundent sisè disc d'aquesta banda nord-americana deutora del rock and roll i del hard-rock amb solcs autènticament potents. D'aquesta manera els esclats de guitarra van desfilant per l'àlbum com la magnífica “I’m so high”, la poderosa “Speed Machine”” (amb so clàssic de western que inclou galopades de cavalls) o l'enèrgica “*Drink driving man” –totes tres amb traços que recorden a grups com AC/DC o al heavy metal de grups com Motörhead si fem compte de l’esquinçada veu de Blaine Cartwright-.
La surenya i rocanrolera “Lazy Jesus” o la més rítmica “Why, why, why”- juntament amb altres temes que mantenen el coratjós esperit del disc- no fan més que evidenciar que, per la seva potència i peculiaritat, estem davant un dels treballs més interessants d'aquest passat any.

(2) EL RETRAT DE DORIAN GRAY, de Oliver Parker [2010]

2010-06-24T22:11:00.005+02:00

El Retrat d'Oliver Parker

Moltes vegades des de la crítica artística -tant formal com informal-, sempre ha existit una especial controvèrsia entre la dicotomia llibre-pel•lícula. Gran quantitat d'espectadors se senten decebuts si la història reflectida en la pantalla no s'adequa fidelment a l'obra original o, també, si els personatges i situacions divergeixen amb “la pel•lícula” que s'havien format en el seu cervell.
No estic d'acord amb aquest corrent d'opinió. Creo que quan ens enfrontem davant un film l'argument del qual és una adaptació d'una novel•la, hauríem de destriar clarament entre el llenguatge escrit i el fílmic. Caldria valorar la qualitat del treball deixant constant aquest tipus de variables externes que no fan més que intoxicar la nostra objectivitat.
Aquesta visió del Retrat de Dorian Gray que ens mostra Oliver Parker és un clar exemple d’alló que hem comentat ja que s'allunya bastant del relat de Oscar Wilde -especialment en la descripció de l'època representada i en la psicologia dels personatges-. No obstant això i encara que l'esperit de la narració es manté a estones, el director es decanta per un enfocament estètic en el qual s'emfatitza els elements eròtics (amb unes escenes molt ben aconseguides) i que dóna com a resultat un film entretingut en el qual m'agradaria destacar la magnífica interpretació de Colin Firth en el paper Lord Henry Wotton.

(2) Dan Auerbach "Keep It Hid" [2009]

2010-06-15T00:11:00.003+02:00

El primer disc en solitari del component de Black Keys, Dan Auerbach, ens deixa un estimable compendi d’arrels blues amb pinzellades folk com l’acústica “Trouble weighs a ton”, les electritzants “I want so more” –cover de Wayne Carson Thompson – i “Heartbroken in disrepair” o l’emotiva balada “Whispered Word (pretty lies)”.
El soul també s’aguaita en la sensibilitat de “Real desire” , “When the nights comes” ens evoca a la grandesa musicalitat de Van Morrison. Després ens endinsem en els camins del blues-rock amb la peculiar “Mean Monsoon”, l’esquinçadora “The Prowl” o la majestuosa guitarra- amb una impecable percussió- de la homònima “Keep it hid”. El bon to es manté en temes com la rockera “My last mistake” i en la tranquil.litat de “When I left room”. Al penúltim tema, “Street Walkin’, Dan fa palesa de la seua habilitat a les sis cordes amb un solos molt propers a Hendrix.
Per acabar, la fabulosa “Goin’ Home” –pertanyent a la banda de sonora de l’interessant film de Ivan Reitman Up in the air-, es un excel.lent cant melòdic amb una entranyable atmòsfera de nostàlgia.

PAS ENRERE

2010-06-01T21:54:00.006+02:00

De vegades un molt bon treball significa un entrebanc per al futur. Més encara si, consecutivament, s’han realitzat un bon grapat d’estimables discs i els seus fidels seguidors s’han acostumat a rebre eixa mena d’entregues. És el cas d’aquestos àlbums que anem a comentar, els quals, encara que alguns són dignes no arriben, ni de bon tros, a la qualitat dels seus antecessors.

Quelcom repetitiu resulta el darrer llarg de Fito & Fitipaldis, i no es perquè no continga cançons meritòries sinó perquè dóna la sensació de ja haver escoltat eixes melodies anteriorment, especialment en els notables Lo más lejos a tu lado (03) y Por la boca vive el pez (06).
Un xic de frescor ha perdut Devendra Banhart respecte a l’eclèctic Smokey rolls down thunder canyon (07), encara que s’ha d’apreciar la seua bon arrancada amb les seues primeres quatre cançons (magnífica “Angelica”) totes portadores de seu segell característic; eixe misteriós i fascinant indie-hippy-psicodèlic ( a escoltar el psico-hard “Hot rats”).
No acaba d’omplir del tot Popular Songs, la darrera llarga duració dels incombustibles Yo la Tengo, més si el comparem amb el seu precedent I am not afraid of You and I will beat your ass (06). Això si, els de Nova Jersey no deixen de facturar grans temes eixamplats com els onze mintus de “Fireside” o els quinze de “And the gliter is gone”.
Després dels superbs A ghost is born (04) i Sky blue sky (07) els nord-americans Wilco havien deixat el llistó molt alt. No obstant això aquest Wilco (The Album) és un apreciable disc que roman el seu magnífic country-rock i la seua sensibilitat aplastant. “You and I” y l’etermament admirable “Everlasting everything” són una bona prova.

(1) Fito & Fitipaldis "Antes de que Cuente Diez" [2009] Valoració: 1,35
(2) Devendra Banhart "What Will Be" [2009] Valoració: 1,66
(2) Yo La Tengo "Popular Songs" [2009] Valoració: 1,81
(2) Wilco "Wilco (The Album)" [2009] Valoració:1,95

CANÇONS OCULTES: Criatura dolcíssima, de Lluís Llach (Somniem, 1979)

2010-05-17T21:03:00.005+02:00

Somniem és, al meu parer, un dels discs més fluixos del cantautor empordanés. Tanmateix hi podem trobar aquesta autèntica meravella en la qual Llach musica un preciós poema d’amor de Joan Fuster. La seua instrumentació -que encara emfatitza més l’emotivitat original del text-ens condueix a una sort d’estat hipnòtic en què la tendresa és el factor predominant.

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

(5) Pink Floyd "The Piper at the Gates of Dawn" [1967]

2010-04-25T21:34:00.003+02:00

Sorprenent i innovadora obra clau de la psicodèlia i del denominat space-rock conduïda per l'aclaparadora personalitat de Syd Barret.
Pels seus solcs ens introduïm en un món lisèrgic, oníric, surreal acompanyat de sons circumdants i hipnòtiques melodies com “Astronomy Dominé”, els deu minuts de la còsmica “Insterestelar Overdrive” replets de matisos sonors i amb un magistral inici garatger que comprén una constant línia de baix absolutament fascinant o les àcides “The Scarecrow”, “Bike”, “Flaming” i “Chapter 24”.
Esment especial mereix la magistral “Take up thy stethoscope and walk”, únic tema compost pel baixista Roger Waters que és un magnífic joc de teclats, baix i percussió amb salvatges polsacions de guitarra i al•lucinants harmonies vocals.
“Llucifer Sam” i “Matilda mother” són intrigants delícies que conjuguen psicodèlia i melodia a parts iguals.
“The Gnome” ens transporta una suggeridora fantasia onírica infantil a través de la veu de Syd. “Pow R. Toc H.”, tema instrumental compost pels quatre components de la banda, és una experimentació jazzística en la qual el genial Waters ens delecta amb uns sorprenents efectes vocals que continuarà realitzant en la dilatada carrera del grup.
Obra mestra.

CANÇONS OCULTES: No Blues, de La Blues Band de Granada (La vida no es fácil, 1995)

2010-04-11T12:48:00.002+02:00

Aquesta sensacional cançó pertany a La vida no es fácil, tercer disc d'aquesta formació granadina qui, junt amb els genials Caledònia Blues Band, abanderen el blues a Andalusia.
"No Blues" està acompanyada per la portentosa veu -amb aguts pròxims a Joplin i Plant- de Connie Resch. Un elegant blues al voltant del qual podem trobar la vertadera raó de la composició i el seu feeling en la seua interpretació. Música en estat pur. Música original i autèntica allunyada de les melodies edulcorades amb les que cada dia els mass media ens volen infectar.
Val la pena deixar-se portar per la seua guitarra i per la hipnòtica veu de Connie. Una delícia per a les oïdes i un plaer per a l'ànima.

CANÇONS OCULTES: What game Shall we play today, de Chick Corea (Return to forever, 1972)

2010-04-02T01:08:00.003+02:00

Return to Forever és la banda que va crear el pianista Chik Corea durant la dècada dels 70 junt amb altres grans músics del gènere. El seu disc homònim és el paradigma del Jazz-Fusion. “What game Shall we play today” és l'única cançó cantada (no instrumental) de l'àlbum. Una màgica estructura de ritmes brasilers acompanyada per la fantàstica veu de la percussionista Flora Purim. Per a gaudir.

CADÈNCIA FOLK

2010-03-22T22:08:00.006+01:00

Els següents quatre discs -produïts el passat any- que tot seguit comentarem, posseeixen la característica de compartir matisos pertanyents a la música folk que estan acompanyats de les peculiaritats pròpies de cada compositor, per això els resultats són de qualitat desigual encara que globalment estimables.
La cantautora nord-americana Necko Case amb el seu rock-pop de tints country-folk ha realitzat un disc irregular amb algunes cançons apreciables i elegants proveïdes de la seua suavitat vocal en què podem destacar “This tornado loves you” i el single “People got a lotta nerve”
Folk amb càlides harmonies instrumentals i vocals -a l'estil d'uns Simon & Garfunkel del segle XXI- és la proposta de Kings of Convenience quins, amb el seu quart disc d'estudi Declaration of Dependence, han aconseguit un acceptable disc compost per temes que inviten a la quietud i a la relaxació com “24-25” i “Me in you”, entre altres.
El fill de l'actor Anthony Perkins, el cantautor nord-americà Elvis Perkins, pràctica una espècie de folk-indie que beu de les fonts de Dylan o Morrison. Aquest estimable Elvis Perkins in Dearland té clars exemples -cal descatar un quartet amb una gran riquesa instrumental (contrabaix, saxo, trombó, clarinet, harmònium)- com ara la festiva “Doomsday”, el single “Chains, chains, chains” o la bella “Shampoo”.
The Harzards of Love és un interessant disc conceptual de la banda The Decemberists amb traços rock i folk-simfònic en què el grup ens trasllada a l'edat mitjana amb una línia narrativa entrellaçada entre els temes. El seu tema més destacat en l'homònima “The Harzards of Love”, així com la seua variant en què intervé un encertat cor de xiquets.

(2) The Decemberists "The Hazards of Love" [2009] Valoració: 1,89
(2) Elvis Perkings "Elvis Perkins in Dearland" [2009] Valoració: 1,77
(2) Kings of Convenience "Declaration of Dependence" [2009] Valoració: 1,64
(2) Necko Case "Middle Cyclone" [2009] Valoració:1,57

CANÇONS OCULTES: You Take my Breath Away, de Queen (A Day at the Races, 1976)

2010-03-14T22:50:00.005+01:00

D'entre les moltes virtuts que li podem atribuir a aquest quartet britànic en la seua dilatada carrera, cal destacar la seua faceta clàssica pròxima al romanticisme. “You take my breath away" és una cançó allunyada dels clixés de la banda que els mass media ens han repetit fins a la sacietat (em referisc a temes com “We are the champions” o “We will rock you”) i pertany al seu àlbum A Day at the Races (76). El piano clàssic i la veu del seu compositor estan al servei d'un bell poema d'amor amb una magnífica harmonia vocal que li confereix una atmosfera malenconiosa, sensible i emocional.

LA DÈCADA MÀGICA DE "EL BOSS"

2010-03-07T21:42:00.002+01:00

En les acaballes d'aquesta dècada dels 2000, és just reconèixer la segona joventut experimentada per un dels genis vivents del rock contemporani. I és que durant l'esmentada dècada Springsteen ens ha oferit, a més de les seues nombroses gires, cinc magnífics discs que no fan més que confirmar el seu gran estat de forma i el seu intacte talent creatiu. Fruit d'això és la seua gran capacitat per a despatxar al públic àlbums quasi amb periodicitat anual.
Després de set anys sense realitzar un disc d'estudi, Bruce va sorprendre a tots amb The Rising (02), un superb L.P. amb grans temes que ens evoquen a les seues grans creacions. Tres anys més tard va arribar Devil & Dust (05) un apreciable disc de folk deutor dels seus anteriors Nebraska (82) i The Ghost of Tom Joad (95). La magnífica revisitació de l'obra de Pete Seeger va arribar l'any següent amb el seu treball We Shall Overcome (06). Va ser el seu segon disc consecutiu sense la E. Street Band, no obstant va estar acompanyat d'una excepcional banda amb secció de vents inclosa. Folk, gospel, swing i bluegrass es congreguen en un dels millors discs de la dècada que va ser premi Grammy al millor disc de Folk Tradicional. Un any més tard Bruce es reuneix novament amb la seua banda de sempre en Magic (07) un acceptable disc de rock amb bons temes encara que menor si el comparem amb The Rising. Springsteen tanca la dècada amb Working on a Dream (09) un àlbum de rock i folk de gran qualitat que certifica el bon estat de forma del seu creador.
Si a aquests cinc discs que hem esmentat li afegim la seua total entrega en els seus concerts realitzats en les constants gires internacionals, podem afirmar que estem davant d'un músic infatigable i un autèntic exemple a seguir tant per a les actuals generacions com per a les venidores. Esperem ara una altra dècada tan màgica com aquesta.

(2) The Sunday Drivers "The End of Maiden Trip" [2009]

2010-02-28T22:02:00.004+01:00

Encara que inferior als seus predecessors -Little Heart Attack (04) i Tiny Telephone (07)- els toledans continuen mantenint una bona línia en cada entrega. Es tracta ara de The End of Maiden Trip, un estimable treball amb clares influències de The Beatles i dels actuals Wilco.
Temes enganxosos -en el bon sentit del terme- com el que exerceix de single “My Plan” que destaca per aplicar distintes variacions: des del mes profund indie-rock fins a la més refinada melodia, “Smile” o la fantàstica “I” que recorden als seus primers singles, melodies d'estil Beatle com “Everityhing remind me of you”, balades rock setenteres com “Hold on to love” (important l'aportació de Lyndon Parish) o “Row”, l'experimentació de “So What” acompanyada en els seus compassos finals d'una guitarra d'aires de rock-llatí (la influència de Santana és evident) i l'homenatge a Lou Reed i a la Velvet Underground en “Specially (Today)” certifiquen el bon estat de forma en què es troba actualment la banda.

Valoració: 2,09

(3) Bruce Springsteen "Working on a Dream" [2009]

2010-02-21T23:37:00.004+01:00

El geni no descansa. Continua en forma i, a més, creant bons discs durant aquest últim decenni. Aquesta vegada es tracta de Working on a Dream, un àlbum compost per belles melodies que entremescla sons pop, rock i folk. “Outlaw Pete” evocació western, amb una estructura semblant a les seues creacions setenteres, és un correcte tema amb anotacions pop adherides a l'inconfusible segell Springsteen. La vigorosa ”Lucky Day” manifesta tota l'elaboració instrumental de la E. Street Band. Dues balades com l'homònima “Working on a dream” i “Queen of the supermarket” simbolitzen la tendresa malenconiosa de l'àlbum amb uns apreciables arranjaments que li confereixen una delicadesa molt relaxant. Inqüestionable és la qualitat de “What love can do” amb una consistent cadència de cordes. Cal destacar especialment “This Life” que és un sorprenent exercici vocal -magnífics acords- del Boss acompanyat d'una bella simfonia amb nostàlgics aires d'esperança. En aquests moments apareix una espècie d'interludi i som transportats a l'època del blues amb la gran “Good Eye” en què sobrevola l'esperit harmònic i vocal de Little Walter i Howlin' Wolff, respectivament. “Tomorrow never knows” és un cant optimista d'estil country prou plàcid. Immediatament ens trobem amb els tranquils i pausats “Life itself” i “Kingdom of days” els quals compten amb una atmosfera molt emotiva. Encara que no és menyspreable, un tant embafosa resulta “Surprise, surprise”, al meu parer la cançó més fluixa del disc. L'homenatge a Danny Federici “The Last carnaval” és un bella balada amb uns preciosos cors. I com a Bonus track, la magnífica “The Wrestler” -guanyadora del Globus d'Or a la millor cançó per la pel·lícula homònima- en què ens encontrem amb un Springsteen en estat pur, qui ens mostra la seua vessant més folk i que suposa un magnífic coronament a un digne treball.

Valoració: 2,69

(4) SICKO, de Michael Moore [2009]

2010-02-14T01:03:00.008+01:00

Terrorisme d'Estat

Imagineu-vos als Estats Units d'Amèrica com una gran poma amb una magnífica i abellidora aparença exterior. No detingueu el vostre pensament i continueu amb la il·lusió. Apareix ara un home rabassut, de mitjana edat amb gorra i ulleres qui, amb una navalla, comença a pelar la poma assossegadament. Una vegada tallada en fines làmines comencem a observar com el seu interior dista enormement del seu aspecte original ja que aquesta fruita pomàcia està totalment podrida.
Açò és el que ha fet Michael Moore amb el seu magnífic documental Sicko. Una demolidora crítica al sistema sanitari nord-americà: La sanitat en poder del sector privat amb l'únic objectiu d'obtenir beneficis a costa de la salut de la societat. A través de les seues imatges esglaiadores podem reparar en famílies destrossades -per la mort d'algun familiar (fills, marits)- perquè la seua asseguradora no els va permetre l'operació. Malalts abandonats a causa de la falta de solvència per a pagar la seua estada a l'hospital o a persones obligades a decidir, després d'un accident laboral, quin dels dos dits restituir depenent de la suma de l'operació (permitiu-me la redundància).
Sicko és, a més, un documental de contrasts: 1.- La diferència que mostra el director entre diversos llocs: Creuar la frontera canadenca és, per a un ciutadà americà, introduir-se en un nou món on la sanitat és solidària, doncs és pública i s'aplica a tot el món. Moore passeja la seua càmera per altres països on la sanitat està socialitzada (fins i tot en el demonitzat país cubà). 2.- L'ignominiós tracte rebut per part de l'administració americana cap als bombers, policies i rescatadors de l’11 de setembre. “Van respondre amb vertader heroisme”, “Els devem tot!” -van dir al principi-. Després la cosa es va complicar. Molts van patir efectes secundaris (problemes de respiració, fibrosi pulmonar, insomni, deficiències psicològiques…) per la seua ajuda incondicional als seus conciutadans. Centenars de rescatadors no eren empleats estatals però van estar a la Zona Zero per a tirar una mà. Ací és quan el govern va dir “No són la nostra responsabilitat! Perquè no estan en la nostra plantilla”. Van ser tractats com a escòria sense un subsidi per a la seua malaltia. Moore els va portar a Cuba on van rebre una atenció gratuïta i de qualitat.
Diu el seu director: Per què un país lliure no pot tenir assegurança mèdica? Al cap i a la fi tots estem en el mateix vaixell i, més enllà de les nostres diferències, ens afonem o nadem junts. Així sembla en tots els altres llocs. Es cuiden entre si més enllà de les seues discrepàncies. Quan veiem una bona idea d'un altre país, l'adoptem. Si fan un cotxe millor, el conduïm. Si fan un vi millor, el bevem. Així que si tenen una forma millor d'atendre als malalts, d'ensenyar-los als seus fills, de cuidar els seus bebès, de simplement ser bons amb el proïsme, quin és el nostre problema? Per què nosaltres no podem fer-ho? Viuen en un món del "nosaltres" en compte de "jo". Mai no arreglarem res fins que no entenguem bé això. Les forces poderoses esperen que mai no ho fem perquè continuem sent l'únic país del món occidental sense atenció mèdica gratis i universal.
És EE.UU. un país totalment desenvolupat?
S'ha de veure.

SICKO. 2007. USA. Color
Direcció: Michael Moore
Intérprets: Personajes de documental
Fotografía: Andrew Black
Música: Erin O'Hara

(3) LA VENTANA, Carlos Sorín [2009]

2010-01-30T00:48:00.002+01:00

Les últimes hores

Un dels majors mérits d'aquest film és la gran quantitat de sensacions que transmet arran de la seua senzillesa narrativa. La naturalitat dels seus plantejaments es tradueix en un llenguatge fílmic minimalista que cuida al màxim tots els detalls. Sorín, deutor del cinema d'autor europeu, ens condueix a una aproximació de la mort i intenta cercar respostes a qüestions com: Què és el que ens pot passar pel cap en els nostres últims instants? Preguntes que suposen una interessant reflexió i que estan descrites moltes vegades mitjançant metàfores: el piano en desús, el tic-tac del rellotge de paret, el vals de Chopin, els continus silencis i la recurrent finestra com a única via de escapament per a aferrar-se a la naturalesa de la vida.
La ventana agrupa tots els ingredients que componen el nostre cicle vital. D'aquesta manera la soledat és tractada amb especial cura, com una barreja de carència i malenconia que atrapa el nostre protagonista.
Un bell i poètic film que val la pena conèixer.

LA VENTANA. 2008. Argentina-Esp. Color
Direcció: Carlos Sorín
Intèrprets: Antonio Larreta, María del Carmen Jimenez, Emilse Roldán, Roberto Rovira, Victoria Herrera, Arturo Goetz
Guió: Carlos Sorín y Pedro Maizal
Fotografía: Julián Apezteguia
Música: Nicolás Sorín

CANÇONS OCULTES: Twilight, d'U2 (Boy, 1980)

2010-01-20T15:46:00.003+01:00

La prolífica producció de temes que des de fa sis lustres ens han oferit els irlandesos U2 pot fer oblidar solcs tan magnífics com aquest.
“Twilight” és la segona cançó pertanyent al seu disc de debut Boy (80). No és la més coneguda d'aquest exitós treball (des de 1984 no la toquen en els concerts), no obstant, al meu parer, aquesta peça reuneix totes les virtuts de la banda: des de la peculiar veu de Bono fins a l'esquinçadora guitarra de The Edge. En aquest tema, l'inconfusible segell personal del grup apareix impregnat de traços psicodèlics i hard amb uns frenètics puntetjos de guitarra absolutament poderosos.

(4) Bob Dylan "Street Legal" [1978]

2010-01-13T15:06:00.002+01:00

Fantàstic dihuitè disc d'estudi d'aquest cantautor nord-americà que, amb nova banda, reuneix nou cançons d'una gran qualitat. Mandolines, saxos (tenor i soprano) i fastuosos cors femenins (molt pròxim al gospel) juguen un paper preponderant en aquest bellíssim treball.
“Changing of the guards” és un meravellós cant acompanyat per uns persistents cors i orgues. El segon solc, el magnífic blues-rock “New pony” destaca per la seua línia rítmica de guitarra molt pròxima al hard. “No time no think”, “True love tends to forget”, “We better talk this over” i “Where are you tonight” són cançons que representen l'esperit del disc amb uns texts i una instrumentació treballada.
El single “Baby stop crying” és una meravellosa balada harmoniosa amb una lletra inspirada en el “Stop breaking down” del bluesman Robert Johnson. “Is your love in vain?” mostra la vessant més malenconiosa del treball.
Per finalitzar, “Señor (Tales of yankee power)” és, al meu parer, la millor cançó del disc. Una espècie de càntic celestial amb una lírica a la recerca de respostes i ornamentada amb una excel·lent composició en què es conjuguen a la perfecció tots els instruments utilitzats a l'àlbum. Una autèntica joia.
Valoració: 3,71

RESULTATS DISCRETS

2009-12-21T21:10:00.006+01:00

Després de l'extraordinari I am a bird now (millor disc per a Rockmetratge 2005), Antony Hegarty continua amb els seus màgics registres malenconiosos i emocionals carregats, això sí, de més experimentació progressiva. El resultat està lluny del seu anterior treball però conté temes estimables com la cançó que obri el disc “Her eyes are underneath the ground”, un nostàlgic tema, tan bell com la veu i el piano que l'acompanya, la jovial “Kiss my name” o la bella melodia “Epilepsy is dàncing”.
Els veterans U2 han realitzat un disc -un poc procliu a l'experiment musicocultural- amb massa alts i baixos i sense consistència. No obstant es poden trobar bons moments en cançons com l'homònima “No line on the horizon”, l'evocadora “Unknown caller”, la rockera “Stand up comedy” o la introspectiva “Withe as snow”.

(2) Antony & The Johnsons "The Crying Light" [2009] Valoració:1,82
(2) U2 "No Line On The Horizon" [2009] Valoració: 1,64

(3) CADILLAC RECORDS, de Darnell Martin [2009]

2009-12-14T00:16:00.003+01:00

I Got The Blues

Interessant aproximació als orígens de la música contemporània a través de la història de Leonard Chess, un emigrant polonès que va crear el conegut segell discogràfic -capdavanter del blues- “Chess Records”. Leonard va aconseguir el seu somni, a més d'un elenc d'artistes d'una gran qualitat musical (a causa del seu bon ull a l'hora cercar talents). I és que per la casa Chess van desfilar figures de la importància de Muddy Waters, Little Walter, Howlin' Wolf, Chuck Berry, Etta James…
Atés l'entrebanc d'aprofundir en cada un dels artistes, la pel•lícula realitza una succinta pinzellada sobre les bases -que van tenir la seua arrancada als camps surenys de cotó- d'aquest tipus de música i la seua posterior comercialització. Des d'un punt de vista sociocultural el director contempla el negoci de la indústria discogràfica, la rivalitat i l'amistat entre músics, la seua agitada vida, els problemes amb l'alcohol i l'heroïna, la segregació racial…
I com a narrador de la història actua el Déu (I am the blues) del blues, Willie Dixon. Creador aquest de gran part dels èxits dels artista esmentats i figura influent entre els emblemàtics del rock (Led Zeppelin, Steve Ray Vaughan, Jeff Beck, Rolling Stones, Eric Clapton…). Gran encert per part de la directora la utilització de la seua veu en off com a fil conductor de l'argument.
Cal destacar també anècdotes i curiositats amb referencia a plagis musicals (quan Chuck Berry se n'adona per la ràdio que els Beach Boys els ha copiat les notes d'una cançó seua) o de l'admiració professada cap a aquests músics per icones del rock posteriors a ells (quan apareixen uns jóvens Rolling Stones demostrant la seua total admiració per un Muddy Waters en declivi). Amb relació a açò últim, va ser a Europa on existia una total devoció per aquests músics, així que des d'allí fou on es va reactivar la carrera –de manera pòstuma o no- de cadascú.
Beyoncé apareix recreant la figura d'una autodestructiva Etta James i realitza una tan sorprenent com magnífica interpretació. La seua portentosa veu en les gravacions és combinada amb el seu domini absolut de tots els registres dramàtics.
La direcció d'actors està molt aconseguida en la que destaca Adrien Brody en el paper de Leonard Chess.
Una didàctica història del blues perquè tot el món, sobretot la joventut actual, siga conscient d'on vénen tots eixos meravellosos ritmes i sentiments que trobem en cada acord i nota de les cançons actuals en la música popular. I és que com va dir Willie Dixon: “Vam crear el tipus de música que pot convertir-se en el que siga: Rhythm And Blues, Rock and Roll, Hip Hop. Siga el que siga allò que toques, xicon, estarem allí amb tu.”

CADILLAC RECORDS. 2009. USA. Color
Direcció: Darnell Martin
Intèrprets: Adrien Brody, Jeffrey Wright, Beyoncé Knowles, Columbus Short, Cedric The Entertainer, Emmanuelle Chriqui, Eamonn Walker, Mos Def, Gabrielle Union
Guió: Darnell Martin
Fotografía: Anastas Michos
Música: Terence Blanchard

CANÇONS OCULTES: Terry's song, de Bruce Springsteen (Magic, 2007)

2009-12-05T01:15:00.003+01:00

Terry's Song és la cançó oculta per antonomàsia. Springsteen va decidir incloure-la a l'àlbum d'una manera subreptícia (per això no apareix en els seus títols de crèdit).
Aquest va ser el seu homenatge al seu gran amic Terry Magovern (Bruce ja la va interpretar al seu funeral).
El tema és una bellíssima elegia folk amb una lletra que evoca tot el que l'autor sent per la figura d'una persona que l'ha acompanyat durant una gran part de la seua vida, i que, alhora, representa un bell cant nostàlgic a la profunditat de l'amor i l'amistat. Una autèntica obra mestra.

PARACUELLOS, de Carlos Giménez [1976-2003]

2009-11-26T18:09:00.003+01:00

Todo Paracuellos engloba els sis volums que l'autor Carlos Giménez va realitzar entre 1977 i 2003. Estem davant d’una magnífica visió d'una part de la postguerra espanyola enquadrada “en los hogares de la Obra Nacional de Auxilio Social”. Aquesta sèrie d'historietes té com a fil conductor als òrfens que va deixar la guerra civil, la qual passa comptes a la paranoia falangista (amb el malvat instructor Antonio com màxim exponent) i a la repressió que va exercir el franquisme sobre la societat espanyola.
La inculcació de l'esperit nacional era el seu objectiu. I les seues víctimes, com sempre, els més febles: els xiquets. Un blanc perfecte per al seu diabòlic pla: Instrumentalitzar la innocència d'uns sers vulnerables i fàcilment manipulables per a insuflar el seu verí dogmàtic (que tant de mal ha fet a tantes generacions de l'estat espanyol i del qual, malauradament, encara queden badalls). Aquestes criatures significaven una fàcil presa per a eixa colla de covards com eren tots els dirigents, components i adlàters del règim franquista.
El patiment, la soledat, la fam dels xiquets estan plasmades d'una manera esglaiadora. Però, al contrari, també s'aguaiten els seus somnis (dibuixar còmics), els seus jocs, els seus codis i el seu sentit de l'humor (genial l'episodi de “A Dios rogando…” on es posa de manifest la hipocresia i la doble moral de la classe feixista). Però si he de triar alguna vinyeta em quede quan Cagapoco impregna de merda a l'esperpèntica infermera, sobretot quan un s'imagina a eixe grotesc personatge com a símbol de l'Espanya franquista
Segons paraules del mateix Carlos Giménez: “M'agradaria que aquestos relats que es conten en els sis àlbums de la sèrie Paracuellos foren considerats no sols com la història d'uns col·legis rars i perversos, sinó a més, també, com una xicoteta part de la història de la postguerra espanyola. Potser una part no molt important en termes generals, però en termes particulars, per als que ens va tocar viure-la i per als nostres familiars, prou important com per a voler deixar constància d'ella”.
Un còmic de lectura imprescindible per a entendre el nostre passat. Què com sé tot això? Porque me lo ha dicho Zampabollos que oyó como se lo contaban a la directora.

(4) THE VISITOR, de Tom McCarthy [2009]

2009-11-17T21:03:00.005+01:00

Mestissatge cultural

Magnífic al·legat a favor de la convivència entre cultures representat a través de la solitària mirada d'un gris professor d'economia d'universitat. El seu protagonista -un magistral Richard Jenkins- superara els seus entrebancs personals gràcies a la trobada accidental amb una parella d'immigrants “il·legals”, provinents de països tan desconeguts per al ciutadà mitjà nord-americà com Síria i Senegal. El seu desencant esdevé en una nova manera de veure i gaudir la vida -expressat metafòricament mitjançant l'instrument tradicional africà yembé-, a causa de, entre altres coses, la bonica amistat que sorgeix amb el jove i alegre Tarek, la qual suposa una reflexió sobre l'absurditat de les barreres establides per la societat entre la diferència d'edat. Entre les moltes lectures del film cal destacar la solidaritat del professor que col·lideix frontalment amb la incomprensió del drama de la immigració en la societat nord-americana.
Una deliciosa cinta independent altament recomanable.

THE VISITOR. 2009. USA. Color
Direcció: Tom McCarthy
Intérprets: Richard Jenkins, Hiam Abbass, Haaz Sleiman, Danai Gurira, Maggie Moore
Guió: Tom McCarthy
Fotografía: Oliver Bokelberg
Música: Jan A.P. Kaczmarek

THE SUNDAY DRIVERS. Sala Mirror - València

2009-11-09T21:45:00.003+01:00

Consolidats com una les bandes més importants de l'estat espanyol els toledans The Sunday Drivers van presentar el seu últim treball The End of Maiden Trip a la Sala Mirror de València. “(Hola) to see the animals” va ser la cançó que va obrir un repertori nodrit de bones cançons, moltes d'elles concentrades en els seus magnífics Little Heart Attacks i Tiny Telephone.
La banda va oferir en la seua hora i mitja de concert gran part de les seues melodies elaborades amb un so cristal·lí i una marcada instrumentació. El seu últim disc és un llarg estimable que, pel que es va observar a la sala, ha deixat empremta entre els seus fans. Així ho va agrair el seu cantant quan va comentar: “Estoy escuchando cómo estáis cantando nuestras nuevas canciones. Estamos flipados”. No obstant la bogeria col·lectiva va arribar quan van interpretar les seus bombes: “Do it”, “On my mind”, “Love our love”, “She”, “Paranoid” o el seu últim single “My plans”.
“Cuando empezamos siempre nos preguntaban acerca de los Beatles. Nosotros contestábamos que preferíamos escuchar otras cosas. Bueno, pues ha llegado el momento de quitarnos las máscaras”, va sentenciar el seu cantant. I va ser llavors quan es va produir el seu particular homenatge als fab four amb la interpretació per part del duo format per Jero Romero i Lyndon Parish d'una bella versió acústica de “In mi life”. Va destacar també l'experimentació de “So what” amb un gran de treball de Fausto Pérez a la guitarra i l'acostament beat de “Everything reminds me of you” demostrant al públic la seua gran versatilitat.
A l'hora dels típics bis va impressionar en gran manera quan van interpretar “Little heart Attacks” -al meu parer la seua millor cançó- i “Rainbows of colours” amb una sensacional part instrumental que va suposar el colofó d'un gran concert caracteritzat per la seua suavitat, la seua emoció i el seu dinamisme.

CANÇONS OCULTES: Kama-sutra, de Brincos (Mundo, Demonio y Carne, 1970)

2009-11-02T21:51:00.003+01:00

Insòlita obra mestra del rock espanyol protagonitzada per uns musicalment madurs Brincos els quals tractaven a través del progrock experimentar en nous sons que els introduïra en el mercat anglosaxó. La formació era prou diferent de la dels seus inicis. L'alma mater Fernando Arbex i el baixista Vicente Gonzalez anaven acompanyats ara dels germans Morales a les guitarres i de l'excel·lent teclista Oscar Lazprilla.
El seu rock psicoprogressiu es va traduir en el disc conceptual Mundo, Demonio y Carne el qual va tenir la seua versió anglesa World, Devil & Body per a eixe mercat.
Després de prou esforços al final vaig poder aconseguir ambdós discs. Al meu parer, tècnicament, no se'ls pot tractar com a versions pel fet que cada obra conté cançons que no estan en l'altra. De tal manera que, per exemple, aquest Kama-sutra no es troba en la “versió anglesa”.
Però la cançó en si és una esplèndida incursió en el rock psicodèlic trufada de sons hindús i deutora de cançons com “Within you without you” del Harrison més oriental del Sgt. Peppers. Set minuts conformen aquesta peça instrumental realment sorprenent tant per la seua qualitat com pel context social en què es va produir. Una cançó oculta que és una autèntica delícia tant per a aquells que la descobreixen com per als qui la tornen a visitar.

CANÇONS OCULTES: Reaction!, de Los Canarios (Single, 1971)

2009-10-20T21:36:00.004+02:00

A finals dels 60 i principis dels 70 existien grups en l'estat español allunyats de tota la brutícia repressora i “anticultural” que imperava al territori. Un d'ells eren Los Canarios que destacaven per fagocitar els ritmes provinents d'Anglaterra i dels Estats Units per a plasmar-los mitjançant la seua nodrida instrumentació en temes valents i arriscats deutors del soul i la psicodèlia regnant en l'època. Molt li deu la música actual espanyola a aquest tipus de grups pioners. L'actualment controvertit Teddy Bautista capitanejava aquesta insòlita banda de la qual més endavant comentarem la seua discografia. M'agradaria destacar un single que van llançar en 1971. La cançó Reaction! és un contundent soul amb tints de rock dur i uns magnífics cors que li donen un suggestiu so motown. Un tema no prou valorat atesa la seua qualitat. Si vols ésser honrat, vés-te'n de la terra on ets nat.

(4) David Bowie "Ziggy Stardust" [1972]

2009-09-30T21:55:00.003+02:00

Trencar esquemes, innovar, establir avantguarda, crear tendències... Açò (i molt més) és el que es podria comentar sobre aquest sensacional cinqué disc del prolífic David Bowie (el vertader títol original del qual és The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars). Es tracta d'un àlbum conceptual sobre una història galàctica, rockera i sexualment dicotòmica repleta de cançons extraordinàries i màgiques com “Five Years”, “Soul Love”, “Starman” que reflecteixen un inquietant compendi de folk, rock i glam-espacial. Entre aquests tres temes es troba “Moonage Daydream” que és una bella melodia amb una magistral guitarra de Mick Ronson. Cal destacar també el folk-psicodèlic de “It Ain't Easy”, la sensualitat de la balada “Lady Stardust”, el rock clàssic de “Star” i “Suffragette City”, el garatge de “Hang on to yourself” i l'epíleg melancòlic folk-soul de “Rock 'n' Roll Suicide”. Cal ressaltar especialment la potència elèctrica oferida en “Ziggy Stardust” amb un mític riff de guitarra acompanyat per la fantàstica veu de Bowie.
Al meu parer el més meritori d'aquest treball -a part de mantindre la seua vigència inspiradora- és l'addicció que crea en l'oient des de primera vegada que s'escolta (característica peculiar de la primera etapa del cantant britànic).
Vaig adquirir el disc amb motiu del 25 aniversari de l'àlbum. A banda de les onze cançons, el treball arreplegava altres gravacions com remasteritzacions, remescles i demos originals. Em va fascinar la maqueta de Lady Stardust, sobretot pel seu so nu; el piano solo que acompanya a la suggeridora veu de Bowie li dóna un caire més enigmàtic que captiva inevitablement a l'oient.

Valoració: 3,78

BLUES, HARD-ROCK I CANTAUTORS

2009-09-22T20:29:00.004+02:00

Per tal de ressenyar tots els discs escoltats l'any passat, inserisc en aquest post els tres últims que quedaven per comentar. Comence per l'homenatge que li tributa al blues el genial guitarrista Gary Moore amb el seu estimable Bad for your baby. Des que va donar el seu gir del hard-rock al blues, allà per l'inici de la dècada dels 90, l'irlandés ha creat grans treballs (Still got the blues (90) i After hours (92), especialment). Bad for you baby -que no abasta la qualitat dels dos mencionats- està compost per creacions pròpies i per les següents quatre versions: Muddy Waters (“Walking´ thru de park” i “Someday baby”), J.B Lenoir (“Mulle Boogie”) i Al Kooper ("I Love You More Than You'll Ever Know"). Aquesta última és, al meu parer, el més fluix del disc. Es tracta d'un cover poc atractiu que està eixamplat innecessàriament i d'una manera molt edulcorada (el guitarrista sempre ens sol oferir, desafortunadament, en cada àlbum alguna cançó passada de sucre i de minuts). No obstant el treball posseeix fantàstics solcs de collita pròpia: “Down the line”, “Umbrella man” o el magnífic blues “Did you ever feel lonely” són una bona prova d'això.
Els australians AC/DC, encara que no deceben, continuen despatxant discos amb una proposta (ritme, riffs, veu) calcada als seus treballs de sempre, encara que és just reconéixer que aquestes melodies recurrents les executen a la perfecció.
El cantautor Nacho Vegas ens ha oferit enguany dos álbums: Lucas 15 i El manifiesto desastre, ambdós fidels a la seua idiosincràsia com a cantautor allunyat de radiofòrmules. Lucas 15 el va gravar junt amb Xel Perereda i és un llarg que arreplega una mostra del cançoner tradicional asturià adaptat a la seua realitat folk-rock amb un resultat prou digne. D'altra banda El manifiesto desastre no acaba de quallar en el seu conjunt. A pesar de contindre alguna bon tema com “Dry Martini, S.A”, “Detener el tiempo” o la que dóna el nom al disc “El manifiesto desastre”, la monotonia impera al llarg de la majoria dels seus solcs.

(2) Gary Moore "Bad for your Baby" Valoració: 2,08
(2) AC/DC "Black Ice" Valoració: 1,52
(1) Nacho Vegas "El Manifiesto Desastre" Valoració: 1,33

(3) Cuchillo "Cuchillo" [2008]

2009-09-10T21:56:00.005+02:00

Magnífic debut d'aquest duet barceloní amb un primer disc homònim que comporta una proposta valenta i arriscada. Rock psicodèlic, folk, progressiu i krautrock es convenen en un àlbum replet d'elements lisérgics on la màgia calidoscòpica emana en abundància a través de tots els seus solcs.
Escoltant “Come with me”, la cançó que obri el disc, s'endevina la influència de Syd Barret -tant en Pink Floyd, com en els seus llargs en solitari- en el treball de la banda. Evocacions hipnòtiques beatlelianes apareixen en “It will be ok”, un magnífic tema amb l'encertada veu d'Israel Marco. “Mi estricta libertad” recorda per moments a Los Planetas pel seu ritme pausat i els seus recursos vocals, però és sobretot una bella cançó amb una constant guitarra d'estil oriental. “Summertime in Sweden” i “Breathing again” són un clar exemple de l'habilitat d'ambdós per a combinar a la perfecció guitarra i percussió. Com va dir Israel Marco en una entrevista: “La clau està en traure profit de la limitació de ser dos. A vegades arribes més a l'essència de la cançó, jugues més amb el buit, el silenci, i és molt més directe, més cru”.
“The house” mostra la vessant més experimental, així com també la inquietant “Grauen”, una espècie d'interludi surrealista que dóna pas a “Cuando te canto”, composició conductora a l'inici d'un so dolç, suau i instrumental per a, en els seus compassos finals, transitar cap a un exercici vocal –junt amb el joc sempitern entre guitarra i percussió- que recorda als pioners Brincos en l'òptica més progressiva del seu estimable World, Devil & Body.
Els seus tres temes finals “To come back”, “Behind” i “Black and White numbers” estan tractats pel duet des d'una perspectiva més melòdica. Són tres elegants i belles harmonies que tanquen un treball sensacional, considerat per aquest blog com un dels millors de l'any i que atribueix als seus creadors –Israel Marco (guitarra, veu) i Daniel Domínguez (bateria, percussió)- la condició d'exploradors musicals.
Valoració: 2,78

RESUM MUSICAL 2008

2009-09-03T22:12:00.007+02:00

JayMay ha realitzat, per a ROCKMETRATGE, el millor disc de l'any

Aquest any passat ens ha deparat en conjunt una acceptable col·lecció de treballs amb diferents estils i propostes. Heus ací un succint repàs a aquelles obres que he tingut l'oportunitat d'escoltar, sent conscient de l'existència d'altres treballs els quals, a causa de la impossibilitat d’abastar tota la producció anual, em veuré obligat a ometre.
Fantàstic el càlid pop-folk de la cantautora novaiorquesa Jaymay amb el seu Autumn Fallin', el qual és un admirable disc amb deu bells solcs carregats d'emocions musicals i que ha sigut escollit per ROCKMETRATGE com a millor disc de l'any. No queda a la saga la proposta psicodèlica dels barcelonins Cuchillo, una magnífica opera prima repleta d'elements lisèrgics. També és admirable la regressió de Tom Petty amb el seu grup Mudcrutch, llarg homònim farcit de country, folk i rock; una autèntica delícia per a l'actual dècada. Seguint per semblants llocs el cantant Eli "Paperboy" Reed ha construït una magnífica revisitació del soul amb Roll with you, gràcies sobretot a una veu portentosa, instal·lada en uns acords propis del soul d'antany. I si continuem per la senda marcada ens trobem amb el garatge-rock de The Fleshtones i el seu Take a good look, amb un estil que ens retrotrau inevitablement als mítics The Sonics.
Deu cançons directes posseïdores d'un ritme frenètic són el que ens ofereixen els veterans REM en Accelerate. Un autèntic encert. Com també ho ha sigut la sempiterna proposta instrumental dels escocesos Mogwai. Josele Santiago, per la seua banda, ha aconseguit transmetre les bones sensacions del seu primer disc en solitari.
The Black Crowes continuen realitzant bons discs amb la seua aposta pel rock clàssic. El Bad for your baby de Gary Moore ha sigut una molt apreciable revisitació del blues. 22 Songs és el nom de l'últim disc de Paul Weller. Un treball valent i arriscat amb una paleta cromàtica francament admirable.
El segon àlbum de Fiction Plane, Left side of the brain, és un treball prometedor. Aquest trio londinenc capitanejat per Joe Sumer (fill se Sting i amb una veu molt pareguda a la del seu progenitor) exerciten un rock vigorós mesclat amb belles melodies (“Two Sisters”).
Pel que fa a la temàtica folk-rock cal destacar a John Mellencamp i Conor Oberst, aquest últim allunyat de la seua anterior banda Bright Eyes. El rock ombriu de Nick Cave & The Seeds ha deixat empremta amb el seu Dig, Lazarus Dig un treball que encara que un poc irregular no deixa indiferent.
Angel of destruccion de Marah és un disc de rock-pop amb alguns bons moments. A pesar dels alts i baixos, es poden catalogar com acceptables els treballs d'Okkerville River, Fleet Floxes i Nada Surf en tots tres rock, folk i indie és la temàtica dominant.
Encara que faltats de consistència, han sigut una grata sorpresa els treballs del madrileny Remate amb el seu Safe & Sound, una obra amb reminiscències del glam setenter i el debut de Russian Red en I love your glasses en el que s'ha pogut comprovar la seua habilitat per a la composició. També és apreciable La ley innata, l'últim disc conceptual d'Extremoduro.
Si ens endinsem en una línia més melòdica caldria destacar tres treballs irregulars però amb algunes bones cançons: el post-rock dels islandesos Sigur Ros, el rock-folk assossegat dels Lambchop i les melodies amb secció de vents del baladiste Ron Sexsmith.
Drive-By Truckers segueixen amb la seua línia country i rock sureny amb un últim disc que encara que estimable ha sigut inferior al seu anterior A blessing and a curse. Beck, per la seua banda, s'ha recuperat del seu anterior entropessó en The Information i amb aquest Modern Guilt (amb un arrancada espectacular en les seues quatre primeres cançons) s'acosta més a l'esperit d'Odelay.
Els veterans AC/DC no aporten res de nou amb un so molt semblant als seus anteriors treballs, no obstant sempre es pot rescatar alguna que una altra cançó que destaque de la majoria com és el cas de “Anything goes”. Primal Scream han realitzat un pas arrere amb Beatiful future, encara que és just comentar que el llistó que van deixar en el seu anterior treball Riot citiy blues era molt alt. També The Raconteurs han estat per baix de la seua anterior obra Broken boy soldiers. Consolers of the lonely conté alguna cançó apreciable però últimament, ja ho vaig dir en el resum de l'any passat, Jack Withe no acaba de convéncer si s’atenim al talent que atresora.
I per finalitzar, absolutament decebedors han sigut els treballs de Kings of Lion, Supergrass, Coldplay, Nacho Vegas i The Magnetic Fields. Sobretot si tenim en compte que Kings of Lion van ser escollits com a creadors del millor disc 2008 amb Because of Times en aquest blog i Coldplay van realitzar en els seus inicis dos superbs primers discs.
Sent no haver-hi pogut escoltar l'ultim de Guns N' Roses, així com també als Queen amb la seua nova formació amb Paul Rodgers al capdavant. Han sigut bons discs? Fins al pròxim resum!

MILLORS DISCS 2008

2009-08-23T21:15:00.004+02:00

1.- JayMay "Autumn Fallin'"

2.- Cuchillo "Cuchillo"

3.- Mudcrutch "Mudcrutch"

4.- Eli Paperboy & The True Loves "Roll with you"

5.- REM "Accelerate"

MILLORS DISCS 2007

2009-08-03T20:56:00.002+02:00

1.- Kings of Leon "Because of the times"

2.- Jet Lag "Forever"

3.- Wilco "Sky blue sky"

4.- The Sunday Drivers "Tiny telephone"

5.- Marc Ford "Weary and wired"

MILLORS DISCS 2006

2009-07-30T22:18:00.000+02:00

1.- Bruce Springsteen "We shall overcome. The Seeger sessions"

2.- New York Dolls "One day it will please us to remember even this"

3.- Primal Scream "Riot city blues"

4.- The Flaming Lips "At war with the mystics"

5.- The Raconteurs "Broken brown soldier"

MILLORS DISCS 2005

2009-07-23T19:25:00.001+02:00

1.- Antony and The Johnsons "I'm a bird now"

2.- Paul Mccartney "Chaos and creation in the backyard"

3.- Paul Weller "As is now"

4.- Jet Lag "Jet lag"

5.- Bruce Springsteen "Devil & Dust"

ROCK, FOLK I SIMFONIA URBANA

2009-07-16T20:02:00.011+02:00

Fent referència a la música creada per compositors pertanyents a l'estat espanyol, comentem quatre treballs realitzats en 2008. Dos d’ells en parla anglesa (Russian Red i Remate) i els dos restants en llengua castellana (Extremoduro i Josele Santiago)
El debut discogràfic de Russian Red es caracteritza per una apreciable suavitat acústica acompanyada per una magnífica, potent i vibrant veu. Bona atmosfera melancòlica en cançons com “Cigarretes” ,“Gone, play on” o “Take me home”. Ressaltar també l'encertat cover de Cindy Lauper “Girls just want to have fun”, adaptat perfectament al terreny de la cantant. Un llarg prometedor.
Valent, arriscat i digne és La ley innata, el nové treball d'estudi d'Extremoduro. Es tracta d'un àlbum conceptual fragmentat en sis parts (una introducció, quatre moviments i una coda). Melodies i líriques recurrents actuen com a element unificador en un treball que utilitza la música simfònica (quartet de corda, oboé, flauta…) en “Dulce introducción al caos” i “Primer movimiento: El sueño”, el seu rock urbà més característic en “Tercer movimiento: Lo de dentro” i fins i tot el flamenc progressiu en “Coda flamenca: (Otra realidad)”. Cuidats arranjaments en la instrumentació i agudes lletres són els factors més destacables d'aquest honest disc.
Reminiscències de Lou Reed, folk, pop i rock componen l'últim disc de Remate. Aquest músic ha creat un treball replet de bones cançons, melodies hipnòtiques i glam setenter. Encara que faltat de consistència és un àlbum a tindre en compte.
El debut de Josele Santiago en Las golondrinas etcètera (04) va ser sensacional. El disc amb un ambient més assossegat respecte al seu grup Los Enemigos tenia, a més d'uns textos molt intel·ligents, uns exquisits arranjaments de piano i guitarra. Cançons com “Ole papa”, “Tragón”, “Rompes mi canción” o l'obra mestra “Mi prima y sus pinceles” (quina gran cançó!) configuraven un L.P. que va suposar un èxit de vendes i de crítica (millor disc nacional per a les revistes Rolling Stones i Rock de Luxe). Posteriorment amb Garabatos (06) el compositor va perdre tota la frescor del seu treball anterior. No obstant, ara amb aquest Loco Encontrao, encara que sense arribar a les cotes del seu debut, ha aconseguit assemblar-se prou. Junt amb el seu grup "Sus Menudencias” pels seus temes passegen ritmes rock, swing i jazz. Cançons portentoses com “Mar de fondo” i l'apoteòsica instrumentació final de “De repente nada” donen compte d'uns resultats satisfactoris.

(2) Russian Red "I Love Your Glasses" Valoració:1,66
(2) Extremoduro "La Ley Innata" Valoració: 1,66
(2) Remate "Safe & Sound" Valoració: 1,79
(2) Josele Santiago "Loco Encontrao" Valoració: 2,15

ARRUGAS, de Paco Roca [2008]

2009-07-09T21:29:00.007+02:00

En principi aquest blog estava concebut per a fer comentaris sobre música i cinema. No obstant això, m' agradaria eixamplar-lo a diferents arts com en aquest cas el còmic.
Comence amb una obra de Paco Roca anomenada “Arrugas”. Aquest treball que ha sigut guardonat amb el “Premio Nacional de Comic 2008”, és una magnífica anàlisi sobre la senectut.
Els nostres majors, eixa gent que amuntona saviesa i experiència, son mostrats com a víctimes de la més profunda soledad sense el valor que els haurien d'oferir els seus descendents. Aquestos viuen allunyats dels seus acostats en una residencia dividida en dues plantes: La de baix; en la qual estan els qui es poden valer per ells mateix i la de dalt; en la qual apareixen els ancians que necessiten assistència. Tanmateix, per damunt de tot açò sobrevola el pitjor (és possible que hi haja alguna cosa més dolenta?). Parle d' eixa malaltia tan terrible, i sobretot cruel, com és el Mal d'Alzheimer, encarregada d'aniquilar la història individual de cadascú.
Altres factors com l'amistat (de Miguel amb Emilio), la picaresca (del mateix miguel), els anhels de llibertat i emancipació (la magnífica escena de la fugida amb el cotxe dels tres ancians) conformen un relat entretingut i rigorós, però principalment, ens ajuda a reflexionar sobre quin és el paper que juguem amb relació als nostres majors: són suficientment valorats i respectats?, així com també en la presa de consciència sobre l'esmentada malaltia neurodegenerativa i els seus efectes devastadors.
Altament recomanable.

SOLCS MALENCONIOSOS

2009-07-02T23:24:00.005+02:00

La música tranquil·la i relaxant amb certa tendència a la malenconia -llegat de grups de principis dels setanta- continua actualment vigent i conviu en perfecta harmonia junt amb altres vessants musicals prou més allunyades. Aquests quatre treballs -realitzats a 2008- que a continuació comentarem exemplifiquen eixa successió i tots ells, dins de les seues comprensibles llacunes, tenen aspectes a destacar.
El classicisme de Ron Sexsmith en Exit strategy of the soul es tradueix en belles melodies amb apreciables seccions de vents en “This is how I now”, “One last round” i “Music to my ears”, així com senyals al mestre Mccartney en “Impossible song”. Un treball digne encara que en el seu conjunt es ressent per la seua excessiva dulcificació.
Màxima quietud en l'últim treball de Lambchop. Sensualitat soul, mescladissa de folk, simfònic i retalls jazz conformen un acceptable treball replet d'alts i baixos però amb grans cançons com “Slipped, dissolved and loosed” i “A hold of you”.
Multitud d'harmonies vocals, gospel i sentiments d'arrels americanes abrigades per un folk classicista, no exempt d'elements psicodèlics ens condueixen al primer L.P. homònim de Fleet Foxes. Aquesta banda de Seattle ha aconseguit crear un bon treball que té l'habilitat de fagocitar les primigènies influències folk adaptades a la seua peculiar manera d'entendre la música en les seues composicions. Obviant alguns temes reiteratius que, en alguns aspectes, donen una sensació de lleu monotonia, cançons com “Red squirrell, sun rises”, White winter hymnal” o “Tiger mountain peasant song” mostren el camí d'un futur prometedor.
Seguint per semblants passatges ens trobem amb Okkerville River i el seu estimable “The Stands in”. Rock-folk impreses en belles melodies evocadores del primer indie dels 80 i l'emotiva veu de Will Sheff es reflecteix en grans temes com “Blue tulip”, “Loast coastlines” i “Starry stairs” amb una precisa secció de vents.

(2) Ron Sexsmith "Exit Strategy of the Soul" Valoració: 1,50

(2) Lambchop "Oh Ohio" Valoració: 1,65
(2) Fleet Foxes "Fleet Foxes" Valoració: 1,78
(2) Okkerville River "The Stands in" Valoració: 1,82

(1) Kings of Leon "Only by the night" [2008]

2009-06-25T19:13:00.004+02:00

Sempre he pensat que un dels exercicis més difícils en la composició musical és la realització de balades. Una vegada immersos en tal ocupació, poden ocórrer coses tan dispars com que la peça siga una magistral partitura emotiva o que, al contrari, caiga en les profunditats de la més vergonyant frevolesa.
Kings of Leon han destacat per la seua precisió en tal procés creatiu, no obstant en aquesta última entrega han demostrat tenir la pólvora mullada. Si Because of the times (07) va ser una perfecta combinació de temes tranquils i el seu particular noise-rock amb arrels surenyes -millor disc 2007 per a rockmetratge-, aquest Only by the night és el seu antagonista: balades que no arriben ni de lluny a la profunditat de “True love way” o “Arizona” i amb peces rockeres que es queden totalment a mitjan camí si exceptuem la magnífica “Closer”.
En definitiva, un salt arrere d'aquesta banda de Tenesse que ens deixa un poc dubitatius davant dels seus futurs treballs. Esperem que s'allunyen d'aquesta línia tan edulcorada i reprenguen la contundència del seu fantàstic Because of the times.
Valoració: 1,28

CANÇONS OCULTES: Turn it again, de Red Hot Chili Peppers (Stadium Arcadium, 2006)

2009-06-18T20:56:00.006+02:00

Stadium Arcadium és el nové treball en estudi d'aquesta banda californiana Un ambiciós projecte en forma de doble disc amb 28 cançons que són un combinat del seu genuí estil funk-rock -aquest en menor grau- i de la seua vessant rock amb traços psico-hard que sempre han mostrat, més o menys obertament, en les seues entregues. Un estimable disc que no agrada als més puristes del grup pel seu distanciament respecte als seus primers treballs. Dit açò em ve a la memòria una frase d'un seguidor seu qui afirmava que des de Californication (99) els Red Hot Chili Peppers són “mes que una gran banda, una banda gran”.
Polèmiques a part m'agradaria rescatar “Turn it again”. Un tema que conjuga les seues millors virtuts, en la qui destaca el seu excepcional guitarrista John Frusciante -un músic, hereu dels grans guitarristes del rock (Hendrix Page, etc.) qui li dóna un toc especial a la banda amb els seus majestuosos riffs- i el seu apoteòsic solo de guitarra cap al final de la cançó.

CANÇONS OCULTES: Sweet brother Malcom, de Richard Ashcroft (Keys to the world, 2006)

2009-06-10T22:31:00.004+02:00

Tercer disc en solitari del cantant de The Verve amb un treball, al meu parer, no prou valorat. Es tracta d'una honesta col·lecció de cançons acompanyades d'una inquietant atmosfera malenconiosa, però també combinades amb altres peces d’estil Britpop (“Why not nothing”) o soul-funk (“Music is power”).
M'agradaria rescatar el seu sisè tema "Sweet brother Malcom”, una cançó que reuneix -tant en la seua música (excel·lents cordes) com en la seua lletra (oda poètica a l'absència terrenal)- una subtilesa sentimental, reforçada i ornamentada per la tonalitat vocal del seu intèrpret, amb un resultat molt emotiu.

(3) Los Piratas "Manual para los fieles" [1997]

2009-06-04T00:08:00.006+02:00

Immens quart disc d'aquesta banda gallega amb què aconsegueixen, tant per la seua profunditat lírica com per la seua capacitat sonora, la plena maduresa. Manual para los fieles està prop de diferents estils però manté simultàniament el seu segell distintiu que millora gràcies a un Iván Ferreiro amb una veu esguerrada, portentosa i, al mateix temps dúctil, perquè s'acomoda perfectament a l'atmosfera que desprèn cada tema.
La seua introducció és un tema tradicional que dóna pas a la magnífica “Fecha caducada” amb guitarres constants i melòdiques entrellaçades amb un el seu rock potent -present en la majoria de l'obra- atorgant-li una tonalitat absolutament atraient. “Mi Coco” és una bella balada amb tints malenconiosos recolzat per la lletra i la veu del seu líder. En aquest moment del disc és quan som engolits per la força de “La canción de la tierra”, magistral manifest ecologista assaonat amb una gran empremta sonora rockera, a més de l'excel·lent col·laboració de Kepa Junquera que aporta un so espectacular amb la seua Trikitixa (acordió diatònic de botons basc). Una autèntica delícia.
Continuant amb el passeig pel disc ens trobem amb les fantàstiques “M”, genial peça i melodia amb una relaxant veu -que actua com a consciència- de Cristina Perales i “Te echaré de menos” que és una gran tonada amb la veu acompanyant de Sole Jimenez.
“Mi matadero clandestino (big stations)” posseeix un gran ritme de baix, suggestius trets lírics i harmònics, així com la com la col·laboració en segona veu de Miqui Puig. “Canción para pris”, “Tr” i “”Tan fácil” segueixen amb la mateixa línia i, encara que dignes, són els temes més fluixos de l'àlbum. Destacar l'encertada elecció, en l'equador del disc, de l'interludi de temàtica tradicional que alerta a l'oient dels nous camins que queden per descobrir.
Ara ens endinsem a l'abisme amb “Comarcal al infierno”, el seu "Simpathy for the devil" particular, que representa una magnífica aproximació del grup al Hard-Rock.
En els últims compassos trobem l'acceptable “Mr. Wah Wah" i l'efecte purificador que representa “El viaje sideral del pequeño saltamontes en modo D 2ª parte”, que opera com un artefacte de recuperar records. Una temàtica psicodèlica i surrealista encarregada de resumir totes les peces escoltades per a recompondre-les en forma de cançó i que, amb la suau veu rap d'Antón Reixa, ens deixa sumits en un feliç atordiment.
Per finalitzar, “Tristura” una notable peça, amb lletra de Rosalía de Castro, composta per Alfonso Román i Paco Serén que suposa un tancament excepcional a un treball que per la seua qualitat perdurarà en l'imaginari col·lectiu musical a l'estat espanyol. Un treball que guanya cada vegada que l'escoltes. Per a gaudir.

Valoració: 3,17

CANÇONS OCULTES: Walk On, de Deep Purple (Bananas, 2003)

2009-05-26T18:46:00.003+02:00

Segons el meu criteri hi ha cançons que per diverses causes passen totalment desapercebudes. Què hi ha d'aquella cançó que sempre ens va captivar però que pertanyia a eixe disc tan fluix? I d'eixe estimable tema de l'últim treball d'aquella vella banda que ja quasi ningú li presta atenció? Tal vegada, la incomprensible decisió de no llançar com a single la nostra peça preferida d'un àlbum va ser el que va fomentar el seu oblit encara que, segurament, hauran d'existir altres motius.
De totes les maneres, independentment de les raons, és evident que aquesta situació comentada deriva en què una gran part del públic puga arribar a desconèixer temes que, potser en altres circumstàncies, hagueren sigut més valorats.
I és per això que, des d'aquesta nova secció, m'agradaria rescatar cançons del seu confinament, per a exercir amb elles una espècie d'alliberament amb l'objecte d'impulsar el seu descobriment. Accepte propostes.
Comence per una cançó de Deep Purple, extreta del seu disc Bananas (03). Dessetè àlbum de la banda sense ja els seus emblemàtics Jon Lord als teclats (substituït pel senyor Don Airey) i Ritchie Blackmore a la guitarra (reemplaçat per Steve Morse), però sí amb l'excel·lent veu d'Ian Gillan, el baix de Roger Glover i la bateria d'Ian Paice. Com era d'esperar estem davant una obra menor -encara que digna- en la discografia del grup, la qual compta amb bones cançons com “House of Pain”. Fidels al seu estil Hard-Rock i amb apunts simfònics, el disc va passar sense pena ni glòria per a crítica i públic. No obstant, entre els seus solcs podem trobar una extraordinària cançó anomenada “Walk on” la qual, al meu entendre, perfectament podria entrar dins dels seus discs grans. Balada amb base blues i grandiosa melodia acompanyada per l'eficaç veu de Gillan
Vaig assistir al concert de presentació del disc a Múrcia en 2003. Vaig esperar amb anhel l'execució de "Walk on" en directe, però també va romandre oculta per a la banda perquè, per a la meua desgràcia, no va entrar en el seu repertori.
En fi, desitge recobrar amb aquest post l'atenció d'aquesta cançó. Confie que agrade.

L'INTIMISTA ANTONIO VEGA (en memòria)

2009-05-18T21:08:00.005+02:00

Sentiria traïts els meus orígens musicals si no fera una ressenya al recentment desaparegut Antonio Vega. Cofundador, junt amb el seu cosí Nacho García, d'un dels grups més emblemàtics del rock a l'estat español com van ser els Nacha Pop, sempre va destacar per la seua capacitat per a escriure interessants texts sonors dotats d'una penetrant aurèola malenconiosa. Després va prosseguir la seua carrera en solitari amb algunes creacions prou interessants com “El sitio de mi recreo” o “Se dejaba llevar”
En la meua primerenca joventut un bon amic -qui ja no l'he tornat a veure des de llavors-, sempre em recomanava dues peces curtes dels Nacha Pop. S'anomenaven "Luz de Cruce" i “Sin conversación” (amb veu de Nacho), ambdues del seu disc Más números, otras letras (83). Ací vos les deixe en record del meu antic company, un tal Roger, component d'un grup que crec que s'anomenava Dulces Tiranos (si per casualitat lliges açò alguna vegada, deixa comentari) i, sobretot, en homenatge a l'intimista i introspectiu Antonio Vega.

REINVENTAR I INNOVAR

2009-05-09T11:05:00.005+02:00

Al meu parer reinventar-se a un mateix es torna imprescindible per a aquells autors que porten molts anys al terreny musical. Aquests artistes s'arrisquen a quedar-se estroncats en aquelles composicions que tant van impactar en les seues primeres entregues si no s'exposen a aventurar-se en noves experimentacions enllaçades amb el seu mètode intrínsec. De la mateixa manera considere fonamental la capacitat d'innovació de músics que s'estan refermant amb les seues noves creacions amb l'objecte de deixar una empremta distintiva de la seua qualitat.

Tot açò és pot exemplificar amb l'escolta d'aquestos quatre treballs realitzats al 2008 i que comentem a continuació.
Segueix en la seua bona línia el cantautor nord-americà Conor Oberst. Després d'apartar-se de la seua banda ha debutat amb un disc en solitari guarnit del seu característic neofolk amb la magnífica “Cape canaveral” com a màxim exponent.
John Mellencamp amb Live, Death, Love and Freedom ofereix un estimable treball de folk-rock quasitradicional. Bones mostres d'això són la melòdica i tranquil·la “Longest Days”, l'interessant rock-country “John Cockers” i la superba “A ride back home”.
Després de l'estimable As is now (05), Paul Weller -en altre temps líder de grups com The Jam i Style Council -ha oferit un treball arriscat i ambiciós amb una interessant proposta repleta de diferents tints cromàtics (rock, psicodèlia, ambient, freejazz, soul, funk, folk... ) El disc obri amb la fantàstica “Light Nights” amb guitarra acústica i folk d'aires psicodèlics. Després podem apreciar cançons d’estil pop-rock com “All I wanna do (is be with you)”, el single “Have you maid up your mind”, les experimentals i instrumentals “111” i “Night lights”, la surrealista i inquietant “God”, el magnífic interludi de caire sisenter “The Dark Pages Of September Lead To The New Leaves Of Spring” i el meravellós optimisme que desprèn en “Sea spray”. Destacable també les col·laboracions, entre altres, de Noal Gallagher (Oasis) en “Echoes assalt the sound” i Graham Coxon (Blur) en “Black Rive”.
El post-rock dels escocesos Mogwai en el seu sisè disc d'estudi titulat The Hawk is Howling, és un bon treball amb progressions harmòniques ben estructurades que captiven l'oient. “I'm Jim Morrison, I'm dead” és la seua carta de presentació en l'arrancada del disc amb un ambient psicoprogresiu crepuscular molt encertat. Peces sensitives de gran calat emocional com “The sun smell remolque loud”, melodies relaxants amb matisos hipnòtics com “I love you, I'm going to blow” o reminiscències floydianes com “Scotland's shame” no fan més que certificar la sobrietat d'una banda d'essència instrumental, diferent i innovadora.

(2) Conor Oberst "Conor Oberst" Valoración: 1,99
(2) John Mellencamp "Life, Death, Love and Freedom" Valoració: 2,00
(2) Paul Weller "22 Dreams" Valoració: 2,06
(2) Mogwai "The Hawk is Howling" Valoració: 2,15

(3) VALS CON BASHIR, de Ari Folman [2009]

2009-04-23T19:09:00.004+02:00

La màquina de matar feixistes

"This machine kills fascits" ("Aquesta màquina mata feixistes") era la inscripció que portava en la seua guitarra el cantautor de folk americà Woody Guthrie. El seu inofensiu instrument suplantava a les agressives armes que simbolitzaven tot el que ell detestava. La seua guitarra era un mecanisme de defensa utilitzat per a lluitar contra l'opressió, la guerra i el feixisme.
L'art com a mitjà per a comprometre's amb el món en què vivim. Eixa va ser la utopia de Woody i eixa és la influència que el bluesmen i altres artistes del seu temps han deixat fins als nostres dies.
Vals con Bashir, és això. A banda d'un magnífic film docuanimat és una cinta compromesa. Una manera de recobrar la memòria i de denunciar uns fets que mai no haurien de quedar com a impunes. La matança en Sabrà i Chatila a càrrec de falangistes cristians libanesos amb la vergonyosa connivència de l'estat israelià és desbloquejada de la ment del protagonista (director de la cinta qui en aquell moment complia el servei militar en l'exercite hebreu).
A través de passatges onírics i de conversacions amb companys i participants de l'època, el realitzador mamprén un viatge d'exploració que li servirà per a revelar tot l'horror que guardava latent en el seu esperit. Magnífica la narració a manera de documental amb unes imatges animades molt aconseguides i que, al mateix temps, estan reforçades per una encertada elecció musical. Una excel·lent forma de continuar amb el llegat de Woody Guthrie que suposa una espècie de teràpia per a l'autor: Cine contra la impunitat. Cine com a màquina de matar feixistes

VALS CON BASHIR. 2009. Isr-Fra-Al. Color
Direcció: Ari Folman
Guió: Ari Folman
Música: Max Richter
Montaje: Nili Feller

(2) Eli "Paperboy" Reed & The True Loves "Roll With You" [2008]

2009-04-13T23:53:00.007+02:00

Eli “Paperboy” Reed s'ha encarregat d'agafar el testimoni que va deixar Amy Winehouse en 2007 amb Back to Black. Una més que digna continuació repleta de referències al soul sisenter amb evocacions de les grans veus del gènere (Sam Cooke, Wilson Picket, Otis Redding...).
Dotat d'una admirable capacitat vocal -a més d'una excel·lent banda a les seues esquenes- la seua òpera prima Roll With You representa una espècie de resurrecció del soul en cançons com la magnifica secció de vents de “Stake your claim”, “Am I wasting my time” que sembla extreta del repertori de Redding, l'ostensible força que ofereix en “I’m gonna getcha back”, balades de soul genuí com “(Am I just) Fooling myself” i la magnífica ofrena a James Brown en eixa agitada barreja de soul, gospel i funk que desprèn “(Doin' the) Boom Boom”.
En resum, una extraordinària i poderosa veu d'un cantant que junt amb la citada Amy, s'albira com l'autèntic rei del renascut estil durant els pròxims anys.

Valoració: 2,42

(3) GRAN TORINO, de Clint Eastwood [2009]

2009-03-31T23:43:00.004+02:00

Clint Eastwood en plena forma

Van ser eixos desconeguts. Sí, aquella gent que la prejutjava com a bàrbara. Una banda d'indesitjables amb l'únic objectiu d'usurpar-nos aquesta terra que ens pertany i canviar-nos uns costums forjats al llarg de la història.
El més esperat és que hagueren sigut la meua família o els meus acostats. Però no. Van ser ells, els meus forans veïns, els qui van aconseguir traure el millor de mi. Eixe potencial latent que sempre vaig tenir. Una força interior mai no demostrada que a causa de les meues erràtiques accions i els meus traumes de joventut va quedar ancorada en els fons del meu esperit.
Per això us vaig oferir la vida. Per això et vaig donar el meu bé més preat.

GRAN TORINO. 2008. USA. Color
Direcció: Clint Eastwood
Intèrprets: Clint Eastwood, Christopher Carley, Bee Vang, Ahney Her, Brian Haley, Geraldine Hughes, Dreama Walker, Brian Howe, John Carroll Lynch
Guió: Nick Schenk
Fotografía: Tom Stern
Música: Kyle Eastwood y Michael Stevens

GENEROSITAT ROCKERA

2009-03-25T22:43:00.005+01:00

És grat contemplar com el rock clàssic s'introdueix en l'imaginari musical de bandes que, independentment de la seua experiència, donen clara mostra de la seua font d'influència en produccions que ens retrotrauen a un rock de sabor anyenc.
Fiction Plane, la banda de Joe Summer, fill de Sting, ha realitzat un treball prou estimable. Pop melòdic, agitació rockera, llampades reagges i vuitanteres, així com elements psicodèlics, ronden per cada solc junt amb la sòbria veu de Joe (en alguns moments increïblement semblant a la del seu progenitor).
“Death Machine” i “Drink” són dos clars exemples del contrast entre el rock esguerrat i la balada harmoniosa presents en el grup. “Running the country” i “Cross the line” són dues peces a destacar per la seua arriscada instrumentació i per la seua proposta psicodèlica. Un grup a seguir.
Els germans Rich i Chris Robinson al front de The Black Crowes realitzen un encomiable compendi de Rock, Hard, Folk, Blues i Country en Warpaint. Consolidats en el panorama musical des que debutaren amb Shake your money maker (90), el grup -encara que amb menys fuel que llavors- continua il·lusionant amb eixa barreja de rock clàssic i sureny. Com a prova, el magnífic blues-rock “God's got it”.
Quan escoltes The Fleshtones et preguntes: Estan ací els Sonics? Perquè aquests veterans de Nova York són deutors i hereus del garatge-rock primigeni que despatxaven els americans The Sonics a mitjan dels anys 60.
Take a good look , replet de temes curts que estan sustentats per guitarres garatgeres i per la veu esguerrada de Peter Zaremba ens porta a escoltar bombes tan notables com la intensa “First day (are you coming on to me)”, la surfera “Ruby's old estafe” o el seu senyal als citats Sonics en “New York City”. En definitiva, energia a dolls fabricada per aquestos incombustibles rockers novaiorquesos.

(2) Fiction Plane "Left Side Of The Brain" Valoración: 2,06
(2) The Black Crowes "Warpaint" Valoració: 2,14
(2) The Fleshtones "Take a Good Look" Valoració: 2,18

(4) EL TRUCO DEL MANCO, de Santiago A. Zannou [2008]

2009-03-17T21:31:00.006+01:00

Working on a dream

Contundent, arriscada i estupenda òpera prima del realitzador Santiago A. Zannou qui analitza a la perfecció tant la psicologia d'uns personatges com les circumstàncies d'uns ambients no habituals en el cinema convencional. Si això li afegim l’honestedat del realitzador a l'hora de tractar la condició de discapacitat del seu protagonista principal el resultat és un film que deixa una empremta indeleble en la ment de l'espectador.
La història de Cuajo i els seu somni (el projecte de muntar un estudi de musica hip hop), és una bellíssima metàfora sobre l'afany de superació (“A mi no me digas que no se puede”). L'entrebanc de les deficiències físiques son suplides amb escreix per una prodigiosa força moral, tot el contrari que el seu company Adolfo, fill d'immigrant alcohòlic i amb problemes d'addicció a les drogues. Tots dos amb famílies desestructurades lluiten fugir dels tripijocs de carrer amb l’esperança de trobar un treball digne, per a d’aquesta manera autorealitzar-se en el millor que saben fer: cantar i mesclar.
La direcció atrau, especialment, pel seu realisme i per mostrar la cara més crua de la vida amb totes les seues amargures. La marginació que a causa de l'atzar del naixement en barris perifèrics marginals han de patir els protagonistes esdevé en una autentica lliçó de fortesa i de convicció.
Cal destacar la interpretació de Juan M. Montilla “El Langui” y de Ovono Candela (magistral la ultima escena on presenta el seu habitual posat impertèrrit amb el rostre ensanguinat).
Per tot això, podem afirmar que El truco del manco és un film que destil.la honestedat, frescor i sinceritat en tots els seus aspectes. Valga el títol del darrer disc del Boss per resumir l’esperit d’aquesta obra. De visió imprescindible.

EL TRUCO DEL MANCO. 2008. Esp. Color
Direcció: Santiago A. Zannou
Intèrprets: Juan Manuel Montilla, Ovono Candela, Javier Iglesias, Elio Toffana, Fanny Gatibelza, Juan Navarro, Alicia Orozco, Mala Rodriguez
Guió: Santiago A. Zannou e Iván Morales
Fotografía: Albert Pascual
Música: Woulfrank Zannou

(2) Mudcrutch "Mudcrutch" [2008]

2009-03-09T22:10:00.012+01:00

Mudcrutch va ser el primer grup de Tom Petty abans de formar la seua banda de sempre, The Heartbreakers. En l'actualitat s'han tornat a reunir per a fer aquesta obra homònima.
Estem davant d'un atractiu disc d'arrels on podem apreciar totes les influències country, folk i rock de l'autor. Peces tradicionals tan magnífiques com “Shady Groove” i “June Apple”, de collita pròpia com la sensacional “The wrong thing to do” amb ascendència del Dylan més elèctric, la fantàstica balada “Crystal River” o la moguda “Bootleg Flyer”.
Per finalitzar, cal destacar l'estimable cover de Dave Dudley “Six days on the road” que és una autèntica delícia rockera i la versió de The Byrds “Lover of the Bayou”, magistral revisitació representada per una perfecta conjunció de guitarra amb la resta d'instruments dotada d'una gran capacitat emotiva.

Valoració: 2,35

(3) CENIZAS DEL CIELO, de J.A.Quirós [2008]

2009-03-03T23:57:00.011+01:00

¿Per què has de fotre'm la vida?

Hi havia una lletra d’una cançó (La gent vol viure en pau) del grup de folk-fusió català Companyia Elèctrica Drama que deia quelcom així: “…la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana…”. Doncs bé, aquesta frase encaixaria perfectament en el pensament de Federico, el protagonista del film.
I és que deixant a banda la contraposició i les contradiccions que mostra el realitzador entre el progrés i el respecte a la terra, el que és evident en aquesta obra és l’alteració (i manipulació) que pateix un paisatge originàriament tranquil i rural.
La causa de Federico -qui durant tota la seua vida ha lluitat per tancar eixa monstruositat (la central tèrmica) adherida a la seua realitat concreta- s’enriqueix amb l’aparició de Ferguson, escriptor escocés de guies turístiques que irromp per casualitat a causa d’una avaria de la seua roulotte en el lloc on es desenvolupa la història. Aquest s’amera involuntàriament d’una realitat injusta i dels esdeveniment que envolten el grup amb el qual es belluga Federico. Arran d’això naix una complicitat entre ambdós que es barreja amb la influència que té amb la gent del poble.
Cenizas del cielo és una pel.lícula optimista i llibertària amb un bon grapat de dosis d’humor (la metàfora de l’esperança en el naixement de Kyoto -nom que li posa al vedell en homenatge al Compromís-, l’abraç al cirerer, el golf…) que es combina amb el dramatisme de l’atemptat contra el medi ambient i contra el modus vivendi d’una estructura social acostumada al contacte directe amb la natura.
Però el súmmum del desvergonyiment arriba quan acusen al protagonista de delicte ecològic, i es que, a propòsit de la cançó de l’encapçalament d’aquest post, la pel.lícula ens fa meditar sobre les accions dels nostres mandataris, així com el perquè de vegades la gent humil ha de suportar qüestions alienes a la seua voluntat per a engreixar les butxaques dels poderosos.
Amor, reivindicació, amistat, poesia i denúncia es convenen en aquest magnífic film de J.A Quirós, un director compromés que ja va donar comptes de la seua vàlua al seu anterior treball Pídele cuentas al rey (que per cert, l’anomenen com a una mena d’autohomenatge).
Ressaltar, per finalitzar, la immensa interpretació de Celso Bugallo, un excel.lent actor (qui ja ho va demostrar en la Noche de los girasoles) on podem comprovar com l’edat avançada no està en absolut renyida amb el bon treball d’un actor.

CENIZAS DEL CIELO. 2008. Esp. Color
Direcció: José Antonio Quirós
Intèrprets: Celso Bugallo, Clara Segura, Gary Piquer, Fran Sariego, Beatriz Rico, Txema Blasco, Raquel Evia, Eduardo Antuña, Nicolas Fernandez, Carlos Kaniowski
Guió: Dionisio Pérez y José Antonio Quirós
Fotografía: Álvaro Gutiérrez
Música: Ramón Prada

ENCERTS PARCIALS

2009-02-23T23:41:00.008+01:00

Ens endinsem en el comentari de sis discs realitzats l'any que hem deixat i que -almenys parcialment- compleixen amb les expectatives creades:

Amb una notable milloria respecte al seu anterior The Information (07), Beck ens ofereix en aquest Modern Guilt un prometedora arrancada amb quatre primeres cançons (“Orphans”, “Gamma Ray”, “Chemtrails” i “Modern Guilt”) que són una encertada combinació de Rock, Garatge i Psicodèlia, llàstima que algunes de la resta de peces es diluïsquen en una inoportuna experimentació. Destacar també el tema que tanca el disc, l'apreciable balada “Volcano”.
Inferior al seu darrer llarg A blessing and a curse (06), els nord-americans Drive- By Truckers continuen amb el rock “sureño” per a plasmar-ho en un ambiciós treball de 19 cançons. Brighter than creation's dark és una obra que combina influències de grups com Lynyrd Skynyrd amb el neocountry tan peculiar de la banda i que resulta -a causa de la seua alternança de grans temes amb altres més avorrits- tan estimable com excessiu.
Els islandesos Sigur Ros reflecteixen el seu post-rock de reminiscències simfòniques en el seu últim redó Með suð i eyrum við spilum endalaust. Obra que ens introdueix dins del seu univers melòdic i que, malgrat en alguns passatges hi haja una excessiva grandiloqüència, suposa un agradable exercici de relaxació.
Power pop i Rock alternatiu és la proposta de Nada Surf en Lucky; replet de melodies enèrgiques amb contínues guitarres encara que amb la sensació de massa similitud entre elles. Ressaltar la magnífica dolçor a dues veus de la seua ultima cançó “The film did not go assalt”.
La setena entrega de Marah és un disc de rock-pop inspirat a estones i quelcom inconsistent però, no obstant, amb bones peces com “Coughing up blood”, “Santos de madera”, “Angels of destruccion” i “Wilderness” que és un interessant collage final de deu minuts amb una trepidant instrumentació (gaites incloses).
Per últim, l'australià Nick Cave expandeix el seu característic rock amb tints ombrius a la seua darrera entrega. Pinzellades surreals, grans texts i gemecadores guitarres conformen aquest Dig, Lazarus Dig que -encara que amb algunes llacunes- conté temes tan formidables com “Lie down here (and be my girl)”, “More news from nowhere” i l'excepcional balada “Jesús of the moon”

(2) Beck "Modern Guilt" Valoración: 1,68

(2) Drive- By Truckers "Brighter Than Creation's Dark" Valoració: 1,70

(2) Sigur Ros "Med Sum I Eyrum Vid Spilum Endalaust" Valoració: 1,71

(2) Nada Surf "Lucky" Valoració: 1,76

(2) Marah "Angels of Destruction" Valoració: 1,83

(2) Nick Cave & The Bad Seeds "Dig, Lazarus Dig" Valoració: 1,89

SENSE SUBSTÀNCIA

2009-02-15T22:54:00.011+01:00

Analitzem ara quatre discs produïts durant el passat any per grups i músics consolidats en el panorama actual i que, no obstant, han suposat un intent fallit per enfortir la seua posició en l'ambient musical.
L'embolic de pop, rock i tecno -així com la seua evocació dels vuitanta- que proposen Magnetic Fields en el seu Distortion no acaba de convèncer, més prompte deixa l'oient en una sensació general de monotonia.
Els britànics Supergrass van tenir el seu moment més àlgid amb la publicació del seu fantàstic homònim Supergrass (99) i amb la seua digna continuació Life on the other planets (02); ambdós oferien un rock prou peculiar, deutor del glam i el simfònic. No obstant, els seus següents treballs -tant el seu Road to rouen (05), com aquest Diamond Hoo Ha- han perdut la frescor i l'enginy dels seus antecessors, amb unes cançons que es queden sempre a mitjan camí.
Em va agradar el primer disc de la reunió de Jack White provinent de White Stripes per a formar The Raconteurs. El seu Broken brown soldier (06) va ser una acceptable i arriscada obra amb reminiscències psicodèliques i beatlelianes. No obstant, no puc dir el mateix del seu últim Consolers of the Lonely perquè, a excepció d'alguns interessants passatges, resulta -a causa de la seua aguda instrumentació- massa carregós.
Lluny del magnífic i stonià Riot city blues (06), els escocesos Primal Scream s'acosten en aquest Beatiful Future massa a l'electre-rock i presenten un treball amb molts alts i baixos encara que amb alguna que altra cançó apreciable com “Beatiful Summer”.
Per tant, quatre treballs que estan desproveïts de la suficient substància per a entusiasmar.

(1) The Magnetic Fields "Distortion" Valoració: 1,07
(1) Supergrass "Diamond Hoo Ha" Valoració: 1,21
(1) The Raconteurs "Consolers of the Lonely" Valoració: 1,36
(1) Primal Scream "Beatiful Future" Valoració: 1,37

(3) LA VIDA DE LOS OTROS, de Florian Henckel von Donnersmarck [2007]

2009-02-02T23:44:00.008+01:00

Sonata per a un bon home

Interessant producció alemanya guanyadora d'un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa que suposa una revenja contra el sistema governant de l'extinta Republica Democràtica Alemanya (RDA).
Des d'un punt de vista cinematogràfic cal destacar la seua posada en escena amb una atmosfera grisa -molt ben aconseguida- que simbolitza el règim dominant, així com la magnífica interpretació de Ulrich Mühe en el paper d'espia com a oficial de la Stasi (la policia secreta alemanya de l'estat).
Si bé l'obra no aprofundeix en els aspectes que comporten a aquest sistema a realitzar mètodes tan contundents -algunes veus han titlat a la pel·lícula de parcial i d'oferir una visió irreal sobre la RDA (segons comenten està realitzada per part de ciutadans occidentals (wessi) en contra dels de l'est (ossi) amb l'objecte de perpetuar el Mur que contínua vigent a la ment col·lectiva d'ambdues Alemanyes)- el més rellevant al meu entendre -al marge d'altres aspectes d'interès com les relacions del grup de dissidents- és tant el retrat sobre la soledat que ofereix el director com el conjunt de processos mentals que experimenta l'oficial, una persona freda, calculadora i escrupolosa, per a arribar a participar afectivament, mitjançant les escoltes, amb les seues víctimes. I és que durant l'espionatge brollaran, d'un lloc recòndit del seu esperit, les seues voluntats més reprimides.
Cal destacar l'habilitat del director en el darrer tram del film, amb una intriga molt intel·ligent que desemboca en la conversió de Gerd Wiesler a la filantropia.

LA VIDA DE LOS OTROS. 2007. Alemanya. Color
Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck.
Intèrprets: Martina Gedeck, Ulrich Mühe, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme, Hans-Uwe Bauer, Volkmar Kleinert, Matthias Brenner, Herbert Knaup.
Guió: Florian Henckel von Donnersmarck
Música: Gabriel Yared y Stéphane Moucha.
Fotografía: Hagen Bogdanski.
Vestuari: Gabriele Binder.

(4) Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen [2008]

2009-01-23T20:39:00.010+01:00

Escabrós hedonisme

Woody Allen torna, una vegada més, a demostrar que maneja com ningú la psicologia dels personatges. Estem davant una comèdia impregnada per una atmosfera hedònica i sensual que es materialitza en un triangle amorós on s'entremesclen diferents personalitats.
El conservadorisme de la futura esposa Vicky (Rebecca Hall) -rígida en les seues pròpies regles i cautelosa en els seus actes, la qual cosa li impedeix realitzar allò que més desitja- contrasta amb la desinhibició de Cristina (Scarlett Johansson) i el seu afany per experimentar. D'altra banda, Juan Antonio (Javier Bardem) pintor bohemi i partidari d'assaborir el “ara i ací”, sorgeix com a motor de la relació. La seua latent càrrega sexual fa trontollar les emocions i preceptes de Vicky a l'experimentar una espècie de “rebuig-acceptació” cap a la seua persona. Al mateix temps, aquesta força eròtica impacta com un obús tant a la ment com en el cos de Cristina.
Tal triangle es complica amb l'aparició del personatge de María Elena (Penélope Cruz) qui continua mantenint una tempestuosa relació amb Juan Antonio i que influirà en el nexe d'unió dels personatges.
Com sempre el director, deixant al marge la seua meritòria capacitat per a la comèdia, ens obliga a reflexionar sobre les relacions dels essers humans, les seues volicions i els seus comportaments. Existeix l'amor perfecte i impol·lut? Reprimim els nostres actes pel manteniment d'eixe amor? Promiscuïtat? Amor Lliure? Fidelitat amb contenció?
En definitiva, una altra bona mostra de l'ofici del realitzador amb un infinitat de lectures i interpretacions.

VICKY CRISTINA BARCELONA. 2008. USA-Esp. Color
Direcció: Woody Allen
Intèrprets: Javier Bardem, Scarlett Johansson, Rebecca Hall, Penélope Cruz, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Chris Messina
Guió: Woody Allen
Fotografia: Javier Aguirresarobe

(3) EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA [2008]

2009-01-20T22:17:00.014+01:00

Justícia, Reparació, Dignitat i Veritat

Important documental amb el qual, a través de diversos testimonis, s’exposa la dimensió de les atrocitats de la repressió franquista tant a la ciutat de València com a altres poblacions del territori valencià.
Aquest acurat treball és fruit de la investigació duta a terme pel Fòrum per la Memòria arran del descobriment per la seu banda de les fosses comunes al cementeri de València, on ja s’han identificat 26.000 cadàvers d’assassinats per la dictadura franquista que constaven com a desapareguts.
Amb els testimonis -sobre les tortures i afusellaments- dels familiars de les víctimes es desprén una angoixa que simbolitza la injustícia traspassada i fagocitada entre generacions.
També es un document de denúncia a l’Ajuntament de València a causa de la seua barbàrie, comesa al cementiri de la ciutat, en construir nínxols sobre les tombes de milers de víctimes.
Una obra que li trau els colors i deixa en evidència a la quimèrica democràcia de l’estat espanyol. Amb una manera d’actuar –pel que fa a la reparació de la dignitat de les víctimes i a la revisió del seu passat més tràgic- molt allunyada dels exemples realitzats en països com Xile, Alemanya o Argentina, i que ha estat justificada en el vergonyós “pacte de silenci” de la transició.

EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA. Les fosses silenciades del cementeri. 2008.
Direcció: Daniel Lopez Izquierdo
Intèrprets: Personatges implicades en la investigació i familiars de les víctimes
Guió: Anna Justo
Fotografia: Jonathan Blasco
Música: Pere Jou

(3) IRINA PALM, de Sam Garbarski [2007]

2009-01-12T01:22:00.008+01:00

L'amor vertader

A l´hora de parlar sobre aquesta obra la primera cosa que m'assalta al cap -encara que aparentment no tinga relació- són les peripècies del protagonista de la magnífica pel·lícula de Rob Reiner, La princesa prometida. Westley, el seu personatge, anhela en les seues aventures aconseguir un dels sentiments més nobles i, al mateix temps, utòpics que puguen existir: L'amor vertader. De què estem parlant? D'un procés psicobioquímic? D'una invenció dels poetes? Tal vegada, una pertorbació transitòria? Al final del film, el cavaller aconsegueix a la seua princesa, encara que no sabem si eixa màgia perdurarà eternament.
No obstant sí que existeixen, al meu parer, actuacions que defineixen molt bé l'amor vertader. Segons el meu criteri -i fent referència a la perspectiva logoterapèutica de Victor Frankl en la lluita del ser humà per trobar-li sentit a la vida- hi ha alguns gests pels quals realment val la pena viure, conductes que són universals i que subsistiran al llarg del temps.
És ací quan m'agradaria endinsar-me en l'obra que ens ocupa. La història de Maggie en el seu afany per aconseguir diners per a pagar el tractament mèdic que necessita per al seu nét, és francament commovedora: Que -amb l'objecte de salvar a un ser volgut- una dona de mitjana edat, viuda, sense a penes coneixement de les pràctiques sexuals no convencionals, arribe a ser capaç de realitzar masturbacions en un club eròtic a desconeguts a través d'un forat (Glory Hole / Forat Gloriós), és un dels exercicis d'amor més bells que s'hagen pogut subscriure en la història de la humanitat.
De la trama cal destacar el component psicològic dels personatges en les seues interrelacions, així com la modificació de comportament que experimenten quan descobreixen els episodis de la protagonista. D'aquesta manera el seu fill queda terriblement irritat en sorprendre sa mare al club. D'altra banda la seua nora, malgrat no haver tingut mai una bona relació amb ella, arriba a agrair-li el sacrifici i abnegació pel seu fill. Al terreny laboral, ressalta la difícil connexió que manté amb la seua companya de treball (acomiadament laboral motivat per la pèrdua de clientela a causa de la gran habilitat de Maggie en els “treballs manuals”) la qual -després d'una gran amistat- deriva en la trista separació entre ambdues. Al seu cercle d’“amigues” -un grup d'harpies que es passaven la major part del temps desprestigiant-la- queda retratada l'artificialitat del grup i, finalment, la sinuosa relació amb el propietari de l'antre la qual, afortunadament, esdevé com la nova gran esperança de la seua vida.
Al final, aquest gir radical es converteix en un alliberament per a Maggie, on es descobreix a si mateixa i al seu Jo interior, deixant al mateix temps un vestigi perenne i absolut: l'amor vertader cap al seu nét.

IRINA PALM. 2007. Gb. Color
Direcció: Sam Garbarski
Intèrprets: Marianne Faithfull, Miki Manojlovic, Kevin Bishop, Siobhan Hewlett, Dorka Gryllus, Jenny Agutter, Corey Burke, Meg Wynn Owen, Susan Hitch, Flip Webster
Guió: Sam Garbarski, Philippe Blasband, Martin Herron
Fotografia: Christophe Beaucarne
Música: Ghinzu

(4) Supertramp "Crisis? What crisis?" [1975]

2008-12-27T02:04:00.007+01:00

Crime of the century va posar el llistó molt alt en la carrera d'aquest magnífic grup simfònic que va tenir en els anys 70 la seua dècada -sinó l'única- més reivindicable. Així i tot, la pressió que els podia haver passat factura a causa de l'èxit i la qualitat del seu anterior treball, no els va afectar en absolut. La banda capitanejada per Davies & Hodgon va realitzar una espècie de continuació amb un grapat de superbes cançons.
L'obra emprèn el seu recorregut amb la tranquil·la introducció “Easy does it” la qual enllaça amb la dinàmica guitarra de “Sister Moonshine”, dues cançons amb una suggestiva acústica. El rock-blues “Ain´t nobody but me” és un gran tema que frega la instrumentació hard, “A Soapbox opera”, bellíssima simfonia que desplega les qualitats compositives de Roger Hodgson, deixa l'oient en una espècie d'estat hipnòtic. En l'equador del disc trobem l'obra mestra “Another's man woman” amb un Rick totalment inspirat en la seua execució pianística i amb una magnífica part instrumental com a punt culminant del tema. “Lady” i “Poor boy” -a base de ritmes de teclat i cor- acrediten el seu característic segell. Una de les meues preferides és “Just a normal day”, sobretot per la sensibilitat que desprèn la seua melodia i pel joc vocal entre el tàndem de compositors. “The meaning”, la seua cançó mes arriscada, té una gran qualitat amb incursions jazzístiques (sempre persistent la fonamental aportació de Helliwell en els instruments de vent). La mítica “Two of us”, que tanca tots els seus concerts suposa un admirable epíleg per a aquest recomanable àlbum.
Per finalitzar, ressaltar la seua enginyosa i mordaç portada en què podem veure el seu saxofonista descansant plàcidament en una gandula -ombrel·la i còctel inclòs- junt a un paisatge totalment desolador (mai no una escenificació serà tan sempiterna com aquesta).

Valoración: 4,08

(1) Coldplay "Viva la vida" [2008]

2008-12-14T23:48:00.004+01:00

Si hi ha un grup a l'actualitat que deteste són els britànics Keane. Tant les seues cançons mel·líflues com les seues melodies apegaloses del seu horrorós Hopes and Fears (04) sempre m'han produït una espècie d'aversió que em condueix cap a la desconnexió de qualsevol reproductor que comence a emanar les seues notes musicals.
M'irritava quan, en aquell moment, la premsa especialitzada començava a comparar-los amb la banda de Chris Martin. No entenia com a un grup que havia sigut capaç de gestar obres tan interessants com Parachutes (00) o, en menor grau, A rush of blood to the head (02), ambdues -sobretot la primera- d'una extraordinària puresa i amb certes reminiscències del "sinfonisme setenter", se'ls podia comparar amb semblant badoqueria.
No obstant, desgraciadament, el quartet s'ha esforçat a donar la raó als qui pregonaven dita analogia. Si X&Y (05) ja va suposar un vertader salt arrere en la seua discografia amb el seu afany de crear música d'estadi a base de formules arxiconegudes, aquest Viva la vida or death and all his friends és un autèntic descens als inferns. Cançons facilones, singles fets a mesura per als 40 principales com la penosa “Viva la vida”, embafoses beneiteries com “Lovers in Japan”, peces de sabor prefabricat com “Violet hill” i tonades ximples i assequibles per al gran públic com “Death and all his friends” fan que es complisca el desencant que s'endevinava en el seu anterior treball. Alguns encerts com “Yes” amb el seu aire oriental que recorda a “Daylight” de A rush of blood to the head, només fan que maquillar el resultat d'aquesta obra. Espere que el talent de Chris Martín reflote en les seues pròximes entregues, perquè un altre fiasco com aquest m'obligarà a dimitir com a seguidor.