(2) MISERICORDIA, d'Alain Guiraudie (2024)

Fosc visitant

Una foscor molt tèrbola travessa cada seqüència d'aquesta pel·lícula, perquè, tot i que es podria situar dins els gèneres del suspens i la intriga, costa de classificar. I és que els seus protagonistes responen a patrons patològics de la personalitat i, malgrat la seva aparença normal (rètor inclòs), l’espectador intueix que dins d’ells bateguen emocions ocultes que, a poc a poc, ha d’anar desxifrant. 

Un dels seus punts forts és la senzillesa formal: predominen els exteriors al bosc i les escenes interiors a la casa. Si a això hi afegim un cas de desaparició i la recerca del culpable, semblaria un relat de misteri convencional. Però el director ho pertorba tot subtilment, afegint-hi una capa psicològica inquietant que ens desorienta. L’odi, el desig sexual i la complexitat dels vincles maternofilials són elements difícils de representar, però aquí romanen latents durant tot el metratge i estimulen la interpretació de l’espectador. Ara bé, a parer meu, el guió sembla que m’hauria d’explicar més. Entenc que l’ésser humà pot perdre els papers, però hi ha comportaments al film que freguen la inversemblança. 

Malgrat això, la tensió i el ritme es mantenen sòlids, i la sensació final és la d’haver vist una pel·lícula diferent, estranya i perspicaç.

MISÈRICORDE. 2024. França. Color. 104 Min.

Direcció: Alain Guiraudie

Intèrprets:  Félix Kysyl, Catherine Frot, Jean-Baptiste Durand, Jacques Develay, David Ayala, Sébastien Faglain, Tatiana Spivakova, Elio Lunetta, Salomé Lopes

Guió: Alain Guiraudie

Música: Marc Verdaguer

Fotografia: Claire Mathon

(2) PARTHEPONE, de Paolo Sorrentino (2024)

Homenatge a Nàpols

Sense renunciar a la seva constant cinematogràfica, Sorrentino ens presenta —més que una obra de contingut explícit— un exercici d’estil canalitzat a través de les seves potents imatges plenes de significat. Aquest és, paradoxalment, el seu gran encert i, alhora, el seu gran error, perquè permet que el simbolisme s’apoderi del tema central i de les emocions dels protagonistes.

És un homenatge a la ciutat de Nàpols, però també un estudi de la feminitat que, a parer meu, es veu limitat per una visió excessivament lligada als cànons estètics. Només les dones belles mereixen atenció? La pel·lícula sembla sotmetre’s a una idea de bellesa esclavitzada, on la dona és més contemplada que compresa. El paral·lelisme amb Fellini és inevitable, però a diferència del director romà, la seva proposta és plena d’alts i baixos i, malgrat la seva aclaparadora posada en escena, no vaig aconseguir connectar-hi.

PARTHEPONE. 2024. Itàlia. Color. 117 Min.

Direcció: Paolo Sorrentino

Intèrprets: Celeste Dalla Porta, Stefania Sandrelli, Luisa Ranieri, Gary Oldman, Silvio Orlando, Dario Aita, Isabella Ferrari, Brando Improta, Peppe Lanzetta

Guió: Umberto Contarello, Paolo Sorrentino

Música: Lele Marchitelli

Fotografia: Daria D'Antonio

(2) LA TUTORIA, d'Halfdan Ullmann Tøndel (2024)

De la sospita al deliri

Aquest film arranca amb una proposta i un plantejament interessantíssim com és el bullying i l'assetjament sexual en l'àmbit educatiu. Alguna cosa ha sentit els professors per part dels mateixos alumnes i altres docents, però no n'estan segurs.  El cas és que Armand, un xiquet de sis anys és acusat de traspassar certs límits amb el seu amic i company de classe Jon. Davant la incertesa, la direcció del col·legi activa un protocol que semblava oblidat en un calaix i convoca els pares per abordar la situació. A partir d'eixe moment s'inicia un conflicte que cada minut que passa esdevé més feixuc i difícil de resoldre. Cal remarcar en aquest aspecte que la història guanya en solidesa perquè es mostren les interpretacions i posicionaments dels membres de la reunió, revelant també tensions latents entre ells. A més, ens adonem que hi ha una subtrama que subjau en la relació que existeix entre les famílies.

Tot això configura una primera hora de metratge ben construïda. Ara bé, hi ha un moment en què el llenguatge cinematogràfic canvia de manera brusca: la mare d'Armand no està d'acord en el protocol i esclata a riure de manera incontrolada. Una quilomètrica rialla (un peliu, massa) que obre pas a una narració més metafòrica, amb balls i coreografies que, si bé poden resultar suggeridores, també poden ser percebudes com a extravagants o fins i tot desconcertants. A parer meu, eixa disrupció i transformació del plantejament formal de l'obra ressent una mica els resultats. 

En qualsevol cas, el guió convida a una reflexió necessària sobre temes tan delicats com la sexualitat infantil, la fina línia entre el joc i la violència, o la gran distància que sovint separa el món adult del món infantil —especialment quan projectem les nostres pròpies pors sobre la canalla, obviant la seva mirada i realitat.

ARMAND. 2024. Noruega. Color. 117 Min.

Direcció: Halfdan Ullmann Tøndel

Intèrprets: Renate Reinsve, Ellen Dorrit Petersen, Endre Hellestveit, Øystein Røger, Janne Heltberg, Øyunn

Guió: Halfdan Ullmann Tøndel

Música: Ella van der Woude

Fotografía: Pål Ulvik Rokseth

(2) LA TRAMPA, de M. Night Shyamalan (2024)

Falta credibilitat

El valor principal d'aquesta pel·lícula —i potser el mèrit més gran del seu director— és la capacitat de mantenir la tensió narrativa al llarg de tota la projecció. Això no se li pot negar. També ho és la solidesa de les interpretacions, especialment la de Josh Hartnett, que resulta absolutament convincent. La idea central, ja que estem en els aspectes positius, no està gens malament: situar l’acció en un únic espai, un concert d’una estrella pop, i desenvolupar-hi quasi tota la trama. Shyamalan construeix, amb habilitat, un trencaclosques que hem d'anar recomponent.

Ara bé, els aspectes negatius no són menors. La inversemblança de moltes escenes pesa com una llosa: el protagonista se’n surt una vegada i una altra de situacions compromeses de manera massa fàcil, fins i tot barroera. Un dels exemples més flagrants és la relació amb la persona del merchandising —amb converses en què se li facilita tanta informació que quasi haguera faltat que li donés el compte corrent.

En definitiva, no m’ha semblat tan gran film com alguns l’han volgut presentar, però cal reconèixer que té els seus punts a favor. Una proposta entretinguda, amb bones intencions i amb encerts evidents, però també amb més d’una relliscada que li resta credibilitat.

TRAP. 2024. Estats Units. Color. 105 Min.

Direcció: M. Night Shyamalan

Intèrprets: Josh Hartnett, Ariel Donoghue, Saleka Shyamalan, Alison Pill, Hayley Mills, Jonathan Langdon, Vanessa Smythe, Marnie McPhail, Mark Bacolcol, Kid Cudi, Russ, Marcia Bennett, M. Night Shyamalan

Guió: M. Night Shyamalan

Música: Herdís Stefánsdóttir

Fotografía: Sayombhu Mukdeeprom

(2) FLOW, de Gints Zilbalodis (2024)

Visualment atractiva, però amb poc ritme

Moltes vegades em treu de polleguera veure pel·lícules on els animals (tant s'hi val que siguin d'animació o no) parlen. Encara que això no és sinònim de mala qualitat, si la realització no està ben feta, el resultat se'n ressent alamon. Tanmateix, Flow, sí que té l'encert de, tot i fer prosopopeia, dotar als personatges de realisme, perquè els animals no parlen, sinó que emeten sons característics de la seva espècie. Però, no només al repartiment, sinó també a les imatges: aquestes són espectaculars i d'una bellesa visual impressionant, fins al punt que és difícil discernir si són d'animació o imatges reals. 

Pel que fa al contingut, estem davant d'una història de superació a través d'un gat que es desperta en un món cobert d'aigua on la raça humana ha desaparegut. Aquest haurà d'adaptar-se a un entorn nou i relacionar-se amb altres animals per tal de sobreviure. La metàfora sobre la convivència és molt interessant, ja que les peripècies comencen amb desconfiança, però evolucionen cap a la solidaritat.

Aquesta dinàmica aporta una certa profunditat a la trama, que es fa més enriquidora quan la convivència entre els personatges es converteix en un factor fonamental per a l'èxit de la història. Tanmateix, el seu ritme excessivament pausat acaba provocant el tedi en l'espectador. És una llàstima, atès que la pel·lícula disposava de prou elements per aconseguir un resultat més destacat.

FLOW. 2024. Letònia. Color. 83 Min.

Direcció: Gints Zilbalodis

Intèrprets: Animació

Guió: Matiss Kaza i Gints Zilbalodis

Música: Rihards Zalupe i Gints Zilbalodis

Fotografia: Animació

(1) SANG ALS LLAVIS, de Rose Glass2024)

Pel·lícula de mentida

No vull escampar-me molt en l'anàlisi d'aquesta obra perquè crec que no s'ho mereix. Malgrat la seva façana colorista i atractiva aquest guió no se sustenta per cap de les seves quatre potes. Són films que ja s'han vist abans: personatges inversemblants que sembla que acabin de sortir d'un anunci de colònia, estètica de videoclip, i amb escenes "eròtiques" perquè el thriller sigui una mica humit, però res de res. Només trobem violència gratuïta, escenes de venjança, transformacions de "La Massa" i metàfores sense sentit. Com he dit només li salva la seva cuidada producció i algunes escenes que, al principi, semblaven prometre alguna cosa més.

LOVE LIES BLEEDING. 2024. Regne Unit. Color. 104 Min.

Direcció: Rose Glass

Intèrprets: Kristen Stewart, Katy O'Brian, Ed Harris, Anna Baryshnikov, Dave Franco, Jena Malone, Eldon Jones, Catherine Haun, Orion Carrington, Matthew Blood-Smyth, Keith Jardine, Jerry G. Angelo

Guió:  Rose Glass, Weronika Tofilska

Música: Clint Mansell

Fotografía: Ben Fordesman

(2) MAMÍFERA, de Liliana Torres (2024)

Maternitat no desitjada

Aquesta pel·lícula representa aquell cinema que s'endinsa en l'ànima dels personatges per a mostrar-nos la condició humana en la seva essència: sentiments, emocions i pors interns. A vegades, a la vida passem per moments que, tot i que no els donem la importància que mereixen, resulten crucials en el nostre desenvolupament personal. I, d'alguna manera, és això el que li passa a Lola, la protagonista d'aquesta història: un embaràs inesperat fa que comencen a trontollar-se els seus principis consolidats i la vida feliç que comparteix amb la seva parella, Bruno. Ella, que en un principi ho tenia tot clar, ara dubta, i necessita reafirmar-se perquè no sap a qui acudir.

L'obra examina a fons la psicologia dels dos protagonistes i aconsegueix transmetre el seu objectiu: la dificultat d'assolir canvis vitals i com aquests ens afecten. També fa una reflexió al voltant dels estereotips socials i la pressió per encaixar en les expectatives de la societat. En aquest sentit, la cinta analitza aquests aspectes en profunditat, especialment la relació de parella.

Tot plegat, Mamífera, malgrat que pot resultar una mica feixuga en l'exploració constant de les dèries i torbacions interiors dels personatges principals, és un film amb elements interessants que conté afegits narratius peculiars, com l'ús del collage, que aporten una perspectiva original.

MAMÍFERA. 2024. Espanya. Color. 97 Min.

Direcció: Liliana Torres

Intèrprets: Maria Rodríguez Soto, Enric Auquer, Ruth Llopis, Anna Alarcón, Ann Perelló, Mireia Aixalà, Maria Ribera, Anna Bertran

Guió: Liliana Torres

Música: Joan Pons

Fotografía: Lucía C. Pan

(1) VERANO EN DICIEMBRE, de Carolina África (2024)

Fluctuacions emocionals

És ben sabut que, en cada nucli de convivència, entren en joc diverses personalitats; per tant, cada una d’elles tindrà un comportament o un altre segons les circumstàncies. Això és precisament el que passa en aquesta història, que se centra en els vincles afectius de quatre germanes. Una d'elles té la seva vida muntada a l'Argentina i les altres tres segueixen camins diferents. La més petita viu a casa de la seva mare i s'encarrega de la seva àvia, una nonagenària amb demència senil. La llar de Teresa, la mare, és l'epicentre dels vincles i l'escenari on es commemora l'aniversari de qui va ser pare, marit i fill: una figura central absent, però encara present.

Al llarg de la trama, les emocions, els desitjos i les pors dels personatges comencen a fluir i a xocar entre si. Tanmateix, allò que inicialment hauria de ser un impuls que llançara la pel·lícula cap a un desenvolupament fructífer, es dilueix a causa d'una realització previsible i unes escenes que resulten forçades. Ara bé, no seria just ignorar l'intent d'aquesta obra per aprofundir en aspectes tan humans com les relacions familiars.

És cert que, a la segona meitat del metratge, l'acció es reorienta més cap als sentiments dels personatges, fet que permet una major empatia amb l'espectador. Tanmateix, el llast de la seva primera meitat, que considero absolutament fallida —ja que no aconsegueix funcionar ni en la seva càrrega emocional ni en les seves pretensions còmiques— acaba per esborrallar el seu objectiu.

VERANO EN DICIEMBRE. 2024. Espanya. Color. 97 Min.

Direcció: Carolina África

Intèrprets: Carmen Machi, Bárbara Lennie, Vicky Luengo, Irene Escolar, Antonio Resines, Beatriz Grimaldos, Lola Cordón, Silvia Marsó, Nacho Fresneda

Guió: Carolina África

Música: Sergio de la Puente

Fotografí: Kiko de la Rica