(4) SIRÂT, d'Oliver Laxe (2025)

Viatge a l'infern

Si voleu fer un viatge cap a l'infern a través de la gran pantalla, aquesta pel·lícula és per a vosaltres. No ho dic en sentit pejoratiu, ans al contrari, perquè estem enfront d'un exercici de bon cinema que compleix la màxima dels objectius d'aquest art: despertar emocions en l'espectador. 

Les imatges, des d’un principi, són molt expressives: escenaris desèrtics del nord d’Àfrica que es combinen amb una càmera trepidant, testimoni de la macrofesta rave. Aquesta descarnada posada en escena es concilia amb un rerefons dramàtic que és la història de Luis—qui juntament amb el seu fill Esteban— porta mesos buscant a la seva filla per una rave que se celebra en el desert. 

Arran d’eixa tortuosa travessia el director teixeix un relat cru, que no deixa espai per a l’equilibri harmònic. Sense adonar-se'n, els protagonistes s’endinsen en un pèrfid atzucac que se’ls engoleix a mesura que hi avancen.  Laxe juga amb mestria amb els successos inesperats i els espectadors romanen bocabadats quan travessen el llindar d’un univers ple d'angoixa i patiment.

No sempre les coses ixen bé en la vida. De vegades la sort no t’acompanya ni apareixen deus ex machina per resoldre la situació. La indefensió i el desemparament són el denominador comú a molts indrets del món. I aquesta història és una de les moltes que pot ocórrer. 

Els primers plans i el reforçament dramàtic completen un film redó amb un Sergi López impressionant.  Escric aquestes paraules i no me'n puc des-fer del constant bombeig electrònic i dels episodis que m'acaben de contar. Real, però hipnòtica. Sensorial, però emocional. Dura, però inoblidable. Molt recomanable.

SIRÂT. 2025. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Oliver Laxe

Intèrprets: Sergi López, Bruno Núñez, Stefania Gadda, Joshua Liam Herderson, Tonin Javier, Jade Ouki, Richard Bellamyun

Guió: Oliver Laxe, Santiago Fillol

Música: Kangding Ray

Fotografía: Mauro Herce

(3) LA NOIA DE L'AGULLA, de Magnus von Horn (2024)

Un film que et parteix en dos

Una història absolutament aclaparadora com aquesta té molts elements que, en un principi, facilitarien la realització de qualsevol expressió artística. Ara bé, això és molt senzill de dir, però molt complicat d'executar. Perquè per a transmetre emocions negatives com l'angoixa, la recança i la indefensió es requereix una capacitat empàtica que profunditzi psicològicament en tots els racons de les ànimes que les pateixen. 

La impressió que tinc en veure aquesta pel·lícula és que el director Marcus Von Horn ho aconsegueix tan en forma com en contingut. La part tècnica que es compon de fotografia (el seu blanc i negre és decisiu en aquest aspecte), la posada en escena, la planificació i l'elecció dels escenaris reforcen la desconcertant foscor que desfila per cada fotograma. El guió, basat en fets reals, és tan escalofriant que el relat, in crescendo, fa que mai puguis imaginar fins a on pot arribar la crueltat i la inhumanitatt.

Estem en la Copenhague després de la Primera Guerra Mundial. Temps de misèria i patiment. No és fàcil guanyar-se la vida i tenir benestar social. Karoline busca obrir-se buit entre tanta penombra.  L'absència del seu marit desaparegut, l'enamorament amb l'empresari, el posterior embaràs i el trobament amb Dagmar —que ajuda mares desafavorides a col·locar els seus nounats en llars d’acollida— canviarà la seva vida.

Entre el drama i el gòtic pertorbador, aquest malson ens parteix en dos com a espectadors, deixant la sensació amarga i grisa que persisteix molt després dels crèdits, tot adonant-te que acabes de cruspir-te un gran film.

PIGEN MED NÅLEN. 2024. Dinamarca. Blanc i Negre. 113 Min.

Direcció: Magnus von Horn

Intèrprets: Vic Carmen Sonne, Trine Dyrholm, Besir Zeciri, Ava Knox Martin, Joachim Fjelstrup, Tessa Hoder, Søren Sætter-Lassen

Guió: Line Langebek Knudsen, Magnus von Horn

Música: Frederikke Hoffmeier

Fotografía: Michal Dymek 

(3) LAS CHICAS DE LA ESTACIÓN, de Juana Macías (2024)

(Des)protecció de menors

Aquesta pel·lícula llança una denúncia ferma contra les institucions públiques, en visibilitzar l'abandó al qual són sotmesos els menors tutelats, fruit de la incapacitat d'aquestes entitats per garantir la seguretat dels més vulnerables. De manera descarnada, la càmera mostra una realitat vergonyosa: els botxins —éssers sense escrúpols, buits de contingut humà, psicòpates pederastes ajudats per la silenciada connivència de l'administració— constitueixen una xarxa de prostitució de nenes per al rèdit d'alguns i el plaer patològic d'altres. En altres paraules: criminals del segle XXI.

La història de Jara, Álex i Miranda és absolutament impactant. La impotència, la ràbia i la sensació d'indefensió s'apoderen indefectiblement de l'espectador (l'escena del nen és senzillament repugnant). Impossible pertànyer al gènere humà cometent tals atrocitats, diria qualsevol persona cabal.

És important destacar la construcció del guió. Gràcies a la seva bona estructura i articulació, explicant la història des dels orígens, amb antics components del centre actuant com a executors dels corruptes. En la seva narrativa, insereix unes coreografies cantades, a base de trap i música pertanyent a la generació de les protagonistes, eines que enriqueixen la construcció del relat. Això serveix per vincular la narrativa amb la joventut de les protagonistes, generant una atmosfera única que subratlla el dolor i la rebel·lia del seu món.

Encerta la directora en la utilització d'actrius no professionals perquè aporta un aire de realisme als fets que es conten (cal recordar que aquesta pel·lícula està inspirada en un cas real succeït a Palma de Mallorca el 2019). També fa una bona elecció en la planificació i en la  banda sonora.

Tots esperàvem que el noi del centre comercial donés suport emocional a la protagonista, i que triomfessin l'amor i el seny. Però no va ser així perquè aquest noi era, en realitat, un reflex més d'eixa administració freda, absent i impassible que la película denuncia.

LAS CHICAS DE LA ESTACIÓN. 2024. Espanya. Color. 111 Min.

Direcció: Juana Macías

Intèrprets: Julieta Tobío, Salua Hadra, María Steelman, Daniel Mantero, Arantxa Aranguren, La Fanny, Xóan Fórneas, Elena Gallardo, Carla Gris, Pepo Llopis, Saida Santana

Guió: Isa Sánchez, Juana Macías

Música: Isabel Royán

Fotografía: Guillermo Sempere

(3) AMB FANFÀRRIA (EN FANFARE), d'Emmanuel Courcol (2025)

Reparar la injustícia del destí

Té mèrit coordinar en el temps limitat que té un metratge, elements tan naturals i vitals com els que presenta aquesta pel·lícula. Primerament la malaltia que té el protagonista. Després la germanor i els conflictes interfamiliars. I, finalment, l'amor incondicional per la música que experimenten els dos germans en el seu trobament. 

Courcol fa comèdia, fa drama, fa vida i dispara emocions per tot arreu en una obra amb molta força emocional que cuida tots els detalls. M'agrada perquè és vitalista i és optimista i perquè presenta tot allò que haguera pogut ser i no va ser. 

La música és, finalment, el canalitzador que actua com a catarsi, una mena de fil conductor emocional amb l'objectiu de connectar per sempre la vida de dues persones que el destí els va separar. Tot i que sorgeixen conflictes entre ells —el germà donant es queixa que l’altre va tenir més sort (la grossa, com ell deia) perquè va créixer en una família amb més recursos —, realment el fet de retrobar-se els va canviar la vida totalment i per a bé.

És una llàstima que el film es perda una mica a mitjan metratge, concretament en el procés de convergència entre els dos personatges. No obstant això, cal dir que compta amb una magnífica banda sonora, referències culturals en què predomina la melomania i un guió molt ben construït, amb ritme i interpretacions convincents. 

El final és absolutament memorable, amb l’escena impagable del Bolero de Ravel, on l’emotivitat es multiplica.

EN FANFARE. 2025. França. Color. 103 Min.

Direcció: Rodrigo Moreno

Intèrprets: Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin, Sarah Suco, Ludmila Mikaël, Jacques Bonnaffé, Nathalie Desrumaux

Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari

Música: Michel Petrossian

Fotografía: Maxence Lemonnier

(3) LOS DELINCUENTES, de Rodrigo Moreno (2024)

On és la llibertat?

Existeixen dos aspectes reveladors que fan entendre el missatge ocult d’aquest film. El primer són els noms d’alguns personatges que contenen les mateixes lletres —tot i que ordenades de manera diferent— que el protagonista Morán: Román, Morna, Ramón i Norma.  El segon fa referència al fet que el gerent del banc és interpretat pel mateix actor que encarna el líder dels interns de la presó.

Un d’aquests podria semblar una gota d’humor en un oceà de dramatisme; l’altre, una deixadesa del director. Tanmateix, el realitzador vol amplificar simbòlicament la idea central de l’obra: la dificultat d’assolir una llibertat plena. Així, el gerent del banc i el líder de la presó simbolitzen una mateixa figura de poder que ens trobarem, amb formes diverses, al llarg de la nostra vida. Per altra banda, els noms amb les mateixes lletres representen la influència social que, d’una manera o altra, exercim o patim entre iguals.

Perquè la pel·lícula és profundament existencial: qüestiona una vida rutinària i mancada de llibertat, on estàs supeditat a un cap que, durant la vida laboral —que no és poca cosa, representa un terç de la teva existència—, acaba anul·lant la teva personalitat. Però, alhora, la història ens col·loca en la tessitura de veure que, fins i tot fora d’aquesta estructura, la llibertat és difícil de gestionar. 

Som esclaus del nostre context. Morán troba en Norma l’amor de la seva vida, no obstant això, sacrifica tres anys de llibertat per poder tornar amb ella més endavant, però per gaudir de llibertat, cal renunciar a coses: no es pot tenir tot.

A més, el guió —intel·ligent i ben construït— introdueix subtrames interessants, com la relació entre els dos protagonistes i Norma, l’experiència negativa de Morán a la presó, o la pressió de la inspecció de l’asseguradora a la feina. Formalment, la cinta compta amb una posada en escena acurada, una música inquietant que recorda els films d’abans, una intriga que manté l’espectador en tensió, i unes interpretacions riques i matisades.

La reflexió filosòfica és present en tot moment (gaudim realment de llibertat?), però també hi trobem denúncia i crítica social, especialment pel que fa a l’explotació laboral.

Un film més que suggerent. “¿Adónde está la libertad?”, canten als crèdits finals els Pappo’s Blues, amb unes guitarres contundents. No cal dir res més.

LOS DELINCUENTES. 2024. Argentina. Color. 180 Min.

Direcció: Rodrigo Moreno

Intèrprets: Daniel Elías, Esteban Bigliardi, Margarita Molfino, Germán de Silva, Mariana Chaud, Gabriela Saidon, Laura Paredes, Cecilia Rainero, Javier Zoro, Lalo Rotavería, Iair Said, Adriana Aizemberg

Guió: Rodrigo Moreno

Música: Diferents artistes

Fotografía: Inés Duacastella, Alejo Maglio

(3) DREAM SCENARIO, de Kristoffer Borgli (2024)

Un malson captivador

Entre l'irracional i l'oníric camina aquest film que barreja comèdia, drama i realitat. És una història que no està exempta de conflictes: ¿què passa quan un esdeveniment inesperat trenca la nostra normalitat a la nostra vida? Creiem que tenim les eines adequades per a solucionar-ho tot, però realment no és així.

La trama se centra en Paul Matthews, un desventurat pare de família, veu com la seva vida fa un tomb quan milions d'estranys comencen a veure'l en somni. Tot i que aquest succés es troba fora de la realitat és fàcilment extrapolable a altres àmbits de la vida. Si no, ¿quantes vegades hem travessat per un tràngol que en un principi consideraven com irreparable? 

Paul, en els primers instants, aprofita el fenomen per a promocionar el seu llibre sobre biologia evolutiva, tanmateix, ben aviat descobreix la cara fosca de la fama: els oportunistes que volen treure’n profit. La cosa s'enfanga quan la intervenció de Paul, que en la fase inicial era passiva, esdevé violenta. Aquests malsons provocaran el recel de la gent envers ell. 

El director Kristoffer Borgli aborda diversos aspectes alhora. Primerament, critica la falsa aurèola de la fama i les seves conseqüències negatives (la cultura de la cancel·lació). Després, s'endinsa en la importància de ser conscients del que tenim i que sovint no valorem en el dia a dia: una casa, una família, una economia, una feina, uns coneixements construïts al llarg de la vida... I, acaba apuntant la nostra tendència a complicar-nos la vida innecessàriament. És força clarificadora l'escena sexual de presumpta infidelitat on fantasia i realitat s'allunyen completament, deixant constància de la impossibilitat d'assolir la perfecció.

I tot ho embasta de meravella: el sòlid guió, l’efectiva posada en escena i un magnífic Nicolas Cage que brilla en el paper principal.

En definitiva, un malson captivador que és entretingut i, el que és més important, ens fa reflexionar. Cal veure-la.

DREAM SCENARIO. 2024. Estats Units. Color. 96 Min.

Direcció: Kristoffer Borgli

Intèrprets: Nicolas Cage, Lily Bird, Julianne Nicholson, Jessica Clement, Star Slade, David Klein, Kaleb Horn, Liz Adjei, Paula Boudreau, Marnie McPhail, Noah Lamanna, Tim Meadows

Guió: Kristoffer Borgli

Música: Owen Pallett

Fotografía: Benjamin Loeb

(3) UN BODEGÓN CON FANTASMAS, d'Enrique Buleo (2025)

Mirada irreverent sobre la mort

He de ser sincer: en un principi pensava que no donava molt per aquest producte manxec. Els moments previs al visionat estaven marcats per un "escepticisme convençut". Ho corroboren les seves primeres imatges plenes de domesticitat i d’una manifesta austeritat: pocs recursos, enquadraments minimalistes i (alguns) actors no professionals. Doncs bé, amb aquests materials, qualsevol profà acabaria dubtant del seu èxit.

Tanmateix, només cal una mica de temps per adonar-se que la pel·lícula et prepara una —beneïda— trampa: una xarxa de la qual no pots escapar fins al final. I això és perquè el seu plantejament —malgrat la facilitat que tindria per a fer-ho— no cau en cap moment en el despropòsit.

Com bé sabem, la mort és una experiència dolorosa per a aquells que perden un ésser estimat. La manera d’afrontar-la depèn força de la cultura a la qual pertanyem. En la nostra, tan influenciada per la religió catòlica, sempre s’ha relacionat amb l’“altra vida”. Una altra vida més espiritual que física, atès que els qui es queden, d’alguna manera, “senten” la influència dels qui se’n van.

Doncs bé, aquesta comèdia negra, tan agosarada com divertida, compon un fresc de cinc episodis vinculats amb el fantàstic i el sobrenatural. Ara bé, alhora, amaga una punyent crítica social a la manca de llibertat en l’orientació sexual i a aquells que trafiquen amb la fe, manipulant creences i emocions per enriquir-se a costa de l’esperança dels altres. Qüestiona valors tradicionals com el matrimoni i relativitza l’amor etern i la fe. A més, planteja aspectes humanistes com la solitud (la necessitat de ser “posseïda”, en tota l’extensió de la paraula, per un home).

M’agradaria destacar, especialment, la seva originalitat en la mirada irreverent i surrealista sobre la mort. Atípica i insòlita, Bodegón con fantasmas és una raresa en el panorama actual que defuig allò que és convencional i imprimeix una narrativa que oscil·la entre l’absurd i el racional. Una mena de mirall deformant dels nostres dubtes existencials.

UN BODEGON CON FANTASMAS. 2025. Espanya. Color. 113 Min.

Direcció: Enrique Buleo

Intèrprets: Consuelo Trujillo, Pilar Matas, Fernando Sansegundo, Eduardo Antuña, Enric Benavent, Jordi Aguilar, Nuria Mencía, José Carabias

Guió: Enrique Buleo

Música: Sergio Bertran

Fotografía: Gina Ferrer

(3) SEMPRE ENS QUEDARÀ DEMÀ, de Paola Cortellesi2024)

La lluita continua

La tragèdia es pot retratar de moltes maneres: hom pot ser més descarnat o, tal vegada, pot intentar tamisar les desgràcies metafòricament. No obstant això, el resultat sempre estarà supeditat a la perícia del qui s'imagina les escenes per tal de donar una forma concreta a les imatges.

La història de Delia és absolutament colpidora. Casada amb un cafre que la maltracta psicològicament i l'agredeix de manera reiterada, s'ha de fer càrrec de la casa, dels tres fills i del sogre enllitat. A més a més, està pluriocupada (cosidora, empleada domèstica, neteja, reparacions de paraigües i de practicant). Tot i viure immersa en un cúmul constant d’adversitats, Delia té els seus somnis que intentarà fer complir.

La directora, i alhora protagonista del film, Paola Cortellesi, opta per un estil peculiar. Primer perquè hi presenta un blanc i negre que evoca al neorealisme (de fet, la història està contextualitzada en la postguerra de la Roma de l'any 1946) i, segon, perquè el maltractament domèstic moltes vegades està coreografiat (pinzellades que recorden al cinema de Nani Moretti). I la cosa funciona més que bé, perquè a banda de ser una botifarra al masclisme més recalcitrant, la posada en escena captiva l'atenció de l'espectador. 

Sí que és veritat que el fet de jugar amb l'ambigüitat (la seva possible fugida amb Nino juntament amb la jornada electoral) pot portar a confusió (a parer meu, un clar clivell de guió). Però cal valorar la proposta valenta d'aquest homenatge obert a la figura de la dona, centrant-se especialment en la primera vegada que va votar a la Itàlia postfeixista. Als títols finals apareix el següent text:

"A Itàlia, el diumenge 2 i el dilluns 3 de juny del 1946 es van celebrar les primeres eleccions amb dret a vot de les dones, i el 89% va votar. De 25 milions de votants, 13 milions van ser dones”.

M'agrada el seu títol metafòric d'esperança: és una crida perquè la lluita pels drets igualitaris de la dona continua. Un bon film.

C'È ANCORA DOMANI. 2024. Itàlia. Blanc i negre. 113 Min.

Direcció: Paola Cortellesi

Intèrprets: Paola Cortellesi, Valerio Mastandrea, Romana Maggiora Vergano, Emanuela Fanelli, Giorgio Colangeli, Vinicio Marchioni, Francesco Centorame, Raffaele Vannoli, Paola Tiziana Cruciani, Yonv Joseph, Alessia Barela, Federico Tocci

Guió: Furio Andreotti, Giulia Calenda, Paola Cortellesi

Música: Lele Marchitelli

Fotografia: Davide Leone

(3) IN WATER, de Hong Sang-soo (2024)

El procés de creació

Arribar a crear qualsevol cosa que tingui un mínim de qualitat artística és una tasca àrdua que porta molt de treball darrere. Has d'estar el moment escaient i que les muses, com deia Serrat, no et deixen de costat. Quants mals de cap, quantes hores i quants papers rebregats! Qui la rep no pot imaginar-se l’esforç que hi ha darrere d’eixa obra que està acollint en silenci.

El coreà Hong Sang-soo es llança literalment a la piscina i roda una pel·lícula minimalista i arriscada sobre la recerca d’inspiració d’un jove que intenta trobar una història convincent i atractiva a l’illa ventosa de Jeju per tal de rodar un curtmetratge. Per a aquesta empresa compta amb el suport d’un equip de dues persones: en realitat, només són el director i dos actors. La conversa amb una noia que troba entre les roques, mentre neteja la brossa, serà el detonant que li permetrà començar a desenvolupar la seva idea: una mena de pereta de Vickie, el viking que donarà pas a noves ocurrències.

Són molt interessants les converses entre els protagonistes i el retrat del dia a dia durant el procés de creació. De fet, hi ha dies que no roden, sinó que passegen per l’illa cercant els indrets amb la llum i els motius adequats.

Es conegida com la primera pel·lícula desenfocada de la història. Com a antecedent, recordo una pel·lícula de Woody Allen (Desmuntant Harry) en què Robin Williams apareixia borrós, però mai no havia vist una obra en què tot el metratge estigués desenfocat. 

¿Quina és la idea que ha volgut transmetre el director amb aquest desenfocament constant? No la conec amb certesa, però he de ser sincer: em sembla una decisió encertada. A parer meu, transmet perfectament la sensació d’ofuscació i el patiment intern del creador a l’hora de cercar una eixida als seus dubtes creatius.

M’agradaria destacar també la posada en escena dels paisatges marins. L’aigua, que es manté impertorbable, transmet una gran claredat i calma a les imatges. És, sens dubte, un film interessant per a gaudir.

MUL-AN-E-SEO. 2024. Corea del Sur. Color. 61 Min.

Direcció: Hong Sang-soo

Intèrprets:  Shin Seok-ho, Ha Seong-guk, Kim Seung-yun

Guió: Hong Sang-soo

Música: Hong Sang-soo 

Fotografia: Hong Sang-soo

(3) LES AVENTURES DEL PRÍNCEP ACHMED, de Lotte Reiniger (1926)

Primera animació de la història

Aquesta és la primera pel·lícula d'animació de la història. Rodada l'any 1926, adapta Les mil i una nits i ens transporta a contes fantàstics de bruixots, prínceps i donzelles. 

Costa de creure el magnífic treball que s'hi va dur a terme. A manera d'ombres xineses, el metratge ofereix una ambientació que atrapa i sorprèn. Val la pena passar una bona estona, tant adults com xiquets, i endinsar-se en aquest viatge màgic, oníric i entretingut.

DIE ABENTEUER DES PRINZEN ACHMED. 1926. Alemanya. Color. 65 Min.

Direcció: Lotte Reiniger

Intèrprets: Animació

Guió: Lotte Reiniger

Música: Wolfgang Zeller 

Fotografia: Animació. Carl Koch