Un retret que sempre se li ha atribuït a aquest disc és el de ser excessivament comercial i d'allunyar-se de la línia simfònica-progressiva de les seues obres mestres, com Crime of the Century (74) o Crisis, What Crisis? (75).De vegades, quan un grup musical no fa més que crear obres mestres com si foren rosquilletes, alguns crítics —intolerants davant qualsevol intent de renovació— esperen a l'aguait per posar fre a aquest estat continu de gràcia.
Breakfast in America era una bona excusa: algunes cançons enganxoses (en el bon sentit del terme) i ritmes més digeribles podien ser un blanc perfecte. No obstant això, si analitzem el treball, no estaria de més preguntar-nos si és habitual fer un disc d'estudi del qual es puguen extreure, almenys, fins a sis singles (el 60%, en aquest cas).
Efectivament, amb bombes del calibre de "The Logical Song" (intel·ligent utilització de les esdrúixoles) i l'homònima "Breakfast in America" (magnífic el trombó), s'adverteix que estem davant d'un treball que té molt a oferir. A més, podem descobrir melodies fantàstiques com "Goodbye Stranger", precioses balades de la qualitat de "Lord Is It Mine" (Hodgson), "Casual Conversations" (Davies) o gaudir de la impressionant "Take the Long Way Home", amb una entrada emotiva d'harmònica i un ritme hipnòtic de teclat (en la meua opinió, una de les millors cançons d'aquesta banda, una autèntica genialitat de Roger Hodgson).
Però això no és tot: si examinem les quatre cançons restants (que podríem definir com menys "seductores" a primera escolta), ens trobem amb la dolçor d'"Oh Darling", la desesperació de "Just Another Nervous Wreck", l'expressivitat emocional del seu pròleg "Gone Hollywood" i l'impressionant epíleg "Child of Vision", on deixen clar que el seu vessant progressiu està totalment intacte, gràcies a la improvisació i l'extensió de la peça.
Belles melodies, sonoritat de teclats i harmonia vocal i lírica. Comercial i ensucrat per a alguns. La resta, a gaudir!.
Crítiques de Supertramp:
"Crisis, What Crisis?" (1975)
