(2) LA CITTÀ DELLE DONNE, de Federico Fellini (1980)

El femení fellinià

L'univers femení a través de la mirada de Fellini compta, en primera instància, amb una valenta i contundent denúncia del masclisme universal. Es denuncia obertament el comportament nauseabund masculí que, per una idea irracional, pensa que l’home és superior a la dona i la pot cosificar al seu antull. L’exaltació del moviment feminista i de l’alliberament de la dona es porta fins a l’extrem per tal de mostrar la necessitat de la idea de revolució i igualtat.

D’altra banda, el director —com és costum en la seua filmografia— s’endinsa en somnis infantils com una mena de catarsi on aflora el seu despertar sexual, amb tots els seus desitjos i impulsos que ha anat acumulant al llarg de la seua vida.

Tanmateix, l’obra resulta massa llarga perquè el director s’emborratxa en un maremàgnum de metàfores i en una teatralitat excessiva. Un film menor, però amb aspectes interessants.

LA CITÀ DELLE DONNE. 1980. Itàlia. Color. 140 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Marcello Mastroianni, Anna Prucnal, Bernice Stegers, Donatella Damiani, Jole Silvani, Ettore Manni
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini

Música: Luis Bacalov
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítique de Fellini (clique en aquest mateix enllaç)

(2) E LA NAVE VA, de Federico Fellini (1983)

Acostar-se a l'altre

Ll vaixell serà el punt de trobada intercultural i de relació entre diferents classes socials, on Fellini llança, al seu galliner particular, dos grups de persones dispars. Un espai on membres de l’alta societat europea es barregen amb refugiats serbis que, arran del començament de la Primera Guerra Mundial, s’havien llançat al mar fugint dels seus perills. La reunió primigènia es devia al funeral de la diva de l’òpera Edmea Tetua i el seu propòsit era celebrar les exèquies escampant-ne les cendres pel mar Egeu. El director italià caricaturitza els comportaments i les cognicions d’aquesta aristocràcia, que està acompanyada de músics propers a la cantant difunta.

Tanmateix, a mitjan metratge la trama fa un salt amb l’arribada dels refugiats. D’aquesta manera, és molt interessant l’anàlisi moral que proposa el film, ja que al principi s’observa la reticència d’alguns membres de la classe elitista. El capità, fidel als seus principis i als codis legals, acull els refugiats i no pensa desfer-se’n. Després, arriba l’evolució i la metamorfosi quan es produeix un acostament i una connexió entre tots dos grups; un missatge clar de la pel·lícula que ens diu que no som tan diferents, simplement éssers humans, i que, de vegades, n’hi ha prou d’acostar-se a l’altre per entendre’l i empatitzar-hi.

L’obra és un trop de la vida a través del vaixell que acull diferents personatges. Per això, també és una crida a l’entesa, tot i que en el seu pòsit existeix un vernís pessimista (la petició del vaixell austrohongarès i el trist final de foc creuat), atesa la impossibilitat de trobar un món millor on redistribuir la riquesa, ja no material, sinó espiritual.

E LA NAVE VA. 1983. Itàlia. Color. 132 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Freddie Jones, Barbara Jefford, Victor Poletti
Guió: Tonino Guerra y Federico Fellini

Música: Gianfranco Plenizio
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(3) ASSAIG D'ORQUESTRA, de Federico Fellini (1979)

L'orquestra del món

Les contradiccions i misèries humanes ficades en un rasclet, en un auditori per a orquestra on variades personalitats reaccionen de manera diferent davant del mateix estímul. La jerarquia, la sinergia, la unió, la individualitat; tot està contemplat en aquesta metàfora felliniana sobre les relacions humanes i el funcionament del món.

El director, el sindicalista i els músics actuen com a estrats socials, cadascun amb el seu rol a exercir. Tanmateix, les peces no encaixen i el caos emergeix com a amo i senyor de la situació (fantàstica l'escena de la revolució).

Fellini realitza, així, una subtil crítica a la societat capitalista i a la impossibilitat de generar entesa i bondat davant de tanta divisió social. Ni horitzontalment (entre els mateixos músics), ni verticalment (la relació amb el director): el film té una postura molt clara pel que fa a la dificultat que tenim per a correspondre'ns com a éssers humans.

A aquest fals documental no li falta l'humor (l'home escoltant el partit per la ràdio) ni les encertades reflexions filosòfiques i mundanes quan els músics són entrevistats. Del seu pensament brollen unes belles i introspectives definicions dels seus trets psicològics influenciats per l'instrument i per l'art de la música.

Assaig d'orquestra em sembla un film valent i arriscat del director italià, però el que més em sedueix és la poesia que hi ha sota aquesta brillant faula.

PROVA D'ORCHESTRA. 1979. Itàlia. Color. 70 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Balduin Baas, Clara Colosimo, Elizabeth Labi, Ronaldo Bonacchi, Ferdinando Villella
Guió: Federico Fellini

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(2) CASANOVA, de Federico Fellini (1976)

Estimable, però excessiva

El director italià opta per disseccionar la figura del seu protagonista per enfrontar-lo a la realitat de la vida, juntament amb la decadència moral de l'aristocràcia i la burgesia. Així, el personatge és conscient de la seva vulnerabilitat i és presoner dels seus dubtes existencials. Les seves habilitats sexuals, lluny de ser un aliat en la seva realització personal, actuen com a obstacle a l'hora de mostrar la seva intel·lectualitat. Casanova lluita, viatja, es mou pel món i intenta trobar-se a si mateix. Les escenes, torbadores i impactants, se succeeixen al llarg del metratge: competicions sexuals, voyeurisme, dones forçudes... El protagonista adora la feminitat i s'apropa a allò que és diferent.

La versió personal de Fellini sobre Giacomo Casanova és un exercici fílmic caòtic, grotesc i irreverent. Una proposta arriscada amb tints surrealistes acompanyada de la magistral i hipnòtica música de Nino Rota. Amb moments brillants —especialment la cort de Württemberg, una extravagant òpera plena de teclats psicodèlics culminada amb un coit de nina de porcellana— i d'altres de més desafortunats, la pel·lícula conté molts alts i baixos.

Malgrat la seva encertada atmosfera i ambientació, de la seva aconseguida barreja entre l'oníric, el còmic i el sexual i de la gran interpretació de Donald Sutherland, el resultat és estimable, encara que excessiu en tots els sentits, també en les dues hores i mitja de metratge.

IL CASANOVA DI FEDERICO FELLINI. 1976. Itàlia. Color. 148 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Donald Sutherland, Tina Aumont, Cicely Browne, Carmen Scarpitta, Clara Algranti, Daniela Gatti, Margareth Clémenti, Olimpia Carlisi, Chesty Morgan, Leda Lojodice, Silvana Fusacchia, Clarissa Mary Roll 
Guió: Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(2) BLOCK-NOTES DI UN REGISTA, de Federico Fellini (1962)

Una hora en el procés creatiu fellinià

Fellini reflexiona al voltant d'alguns projectes no nascuts que sempre va tenir presents, com “El viatge de Mastorna”, sobre escenes rebutjades com la de l'home del sac a “Les nits de Cabiria” i respecte dels seus treballs futurs (en aquell moment ja s'estava gestant “Fellini Satyricon”).

A través d'una imatgeria ad hoc i de personatges coneguts en la seva filmografia (Marcello Mastroianni, Giulietta Masina, etc.), el director italià reflecteix la seva metodologia i les seves preocupacions en el seu procés creatiu. L'obra està rodada en 16 mm per a televisió i majoritàriament en anglès, ja que el seu origen es remunta al moment en què el productor de televisió de l'NBC, Peter Goldfarb, decideix enregistrar un programa d'una hora de durada sobre la feina de Fellini. Un document interessant que ens permet conèixer i aprofundir en la seva manera de fer cinema.

BLOCK-NOTES DI UN REGISTA. 1969. Itàlia. Color. 52 Min.

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Personas documental

Guió: Federico Fellini, Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota

Fotografia: Pasqualino di Santis

Crítiques de Fellini (clicar en aquest enllaç per a llegir-les)

(1) HISTÒRIES EXTRAORDINÀRIES, de Roger Vadim, Louis Malle y Federico Fellini (1968)

Ineficaces pinzellades

Potser tinc la culpa jo com a espectador. Després de tants anys llegint els relats de Poe i devorant els films de sèrie B de Roger Corman, potser el meu subconscient no anava a permetre cap aproximació diferent de les històries de l'autor bostonià. No ho sé. El que sí que sé és que aquesta pel·lícula —dividida en tres episodis de quaranta minuts cadascun— de tribut a Edgar Allan Poe no m'hi ha arribat, encara més, m'he sentit indiferent cap a les seues imatges i, en conclusió, m'ha decebut. Tot això sense perjudici de reconéixer el mèrit dels tres directors: Vadim, Malle i Fellini en el seu intent de donar una nova pinzellada al romanticisme fosc de l'escriptor.

"Metzengerstein" de Roger Vadim, és una desencertada adaptació on no funciona ni el pretés toc eròtic pervers ni els seus intents pseudosurrealistes del director francés (l'únic a ressaltar és la seua encertada música de tensió). El resultat és un atac frontal a l'esperit de l'obra de Poe. (0)

"William Willson", de Louis Malle, és una correcta versió en què Malle juga amb l'element del doppelgänger (vocable alemany que defineix el doble fantasmagòric) amb un halo poètic i ombrívol de la consciència i la moral del protagonista. (2)

Finalment, a "Tobby Dammit", de Federico Fellini com bé anuncia a l'inici de l'episodi, és una versió lliure del relat. És interessant observar el contrast existent entre la tenebrositat de Poe barrejada amb el segell personal fílmic de Fellini que, al contrari que Vadim, té uns resultats mitjanament satisfactoris. Funciona més com a espectacle que una altra cosa. (2)

HISTOIRES EXTRAORDINAIRES. 1968. França. Color. 121 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Jane Fonda, Peter Fonda, Alain Delon, Brigitte Bardot, Terence Stamp, Salvo Randone 
Guió: Federico Fellini, Louis Malle, Roger Vadim, Bernardino Zapponi, Clement Biddle Wood, Daniel Boulanger, Pascal Cousin. Historias: Edgar Allan Poe

Música: Diego Masson, Jean Prodromidès, Nino Rota

Fotografia: Tonino Delli Colli, Claude Renoir, Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest enllaç per a llegir-les)

(2) GIULIETTA DELS ESPERITS, de Federico Fellini (1965)

El meu món construït, la meua desilusió

Aquest treball del realitzador italià, la seua primera pel·lícula en color, segueix l'estil de la seua anterior obra —8½— la qual va trencar definitivament amb el seu esquema fílmic. Si en aquella es retratava la crisi personal i de creativitat d'un director de cinema, en aquesta es mostra la desil·lusió, el desassossec i la decepció d'una dona de mitjana edat en adonar-se de la infidelitat del seu marit. 

L'obra, molt simbòlica i metafòrica, utilitza la càmera per crear plans impossibles amb l'objecte de realçar i manifestar els sentiments i emocions amagats de la protagonista, una mena de submersió dins del seu subconscient. La narració gira entorn també a aspectes i situacions de la seua vida que han influenciat la seua personalitat actual: d'ahí les el·lipsis superrealistes de la seua infància i dels seus progenitors. Giulietta no sap on agafar-se: si als seus dots de clarividència o al modus vivendi de la seua veïna, la model que organitza bacanals davant de casa seua. Els seus pensaments flueixen i volen donar curs als seus anhels, però, tot es queda estancat. Ella vol fugir —no sap si físicament o anímicament— però vol escapar i la seua ment és una constant pugna entre l'amor que professa al seu marit i la cruel realitat. 

Giuliteta Massina, un cop més, interpreta un excel·lent paper, els seus gestos reforcen les seues emocions i allò que la pel·lícula vol transmetre. Fellini fa un producte, estrambòtic i simbòlic, amb tocs surrealistes i de comèdia, amb una estètica innovadora i modernista molt avançada a la seua época. El resultat és un espectacle estimable, encara que com a espectador, com ja em va passar amb 8½ davant tal maremàgnum al·legòric, no acabe d'entrar del tot en ell.

GIULIETTA DEGLI SPIRITI. 1965. Itàlia. Color. 148 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Giulietta Masina, Sandra Milo, Mario Pisu, Valentina Cortese, Valeska Gert, José Luis de Vilallonga, Friedrich von Ledebur, Sylva Koscina, Caterina Boratto, Milena Vukotic, Anne Francine, Luisa Della Noce, Lou Gilbert, Silvana Jachino, Elena Fondra 
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano 

Música: Nino Rota
Fotografia: Gianni Di Venanzo

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(2) 8½ (HUIT i MIG), de Federico Fellini (1963)

Bloqueig creatiu i personal

Podríem dir que, fins a aquesta pel·lícula que ens pertoca, Les Nits de Cabiria (1957) va ser l'última obra del realitzador italià on la seua narració fílmica tenia un desenvolupament més o menys convencional (dit això, sense perjudici dels seus elements innovadors duts a terme als seus previs treballs). És a partir de La Dolce Vita (1960) quan introdueix unes estructures —tant tècniques (enquadres, escenografia, moviments de cambra, etc.) com en el plantejament de la trama (aspectes onírics i surrealistes, distribució de l'escena, llenguatge cinematogràfic, etc.) — que trenquen amb els esquemes corrents i habituals tant del cinema en general com en el seu particular. 

Si a La Dolce Vita tractava sobre les peripècies d'un periodista desorientat al món de la faràndula, ara, a 8½ s'endinsa en les preocupacions i les obsessions d'un director de cinema que està travessant un bloqueig en el seu procés creatiu. Els seus problemes, però, no pertanyen només a l'àmbit artístic i laboral, sinó que també es traslladen a la relació amb la parella. Així, Guido Anselmi, de quaranta-tres anys s'estanca en el seu nou film, aparentment encastat, encara que en realitat, la parafernàlia muntada (actors, escenaris, etc.) no és més que un reflex fidel del seu estat d'ànim i de la seua vida personal: algú que s'hi sent buit i no troba cap escletxa de llum en la seua turmentada existència actual. 

Totes aquestes cavil·lacions i manies tenen un punt psicoanalític que Fellini mostra a través dels records del seu protagonista: la seua infància, els seus pares, el col·legi, la relació poc afectiva amb la figura paterna... Tal com apunta aquesta teoria, tots aquells successos que ens ocorren a la nostra infància marquen el nostre desenvolupament posterior. Guido és un producte dels seus esdeveniments i circumstàncies, cosa que l'obra ho remarca durant la totalitat del metratge. 

Els seus pensaments són exposats a l'espectador d'una manera catàrtica, ja siga a través de metàfores, somiejos, simbolismes i alternances entre el fet fictici i la cosa real. D'aquesta manera, se succeeixen una gran quantitat de situacions que fa referència i mostren les preocupacions, les pors i les obsessions del personatge principal. 

Fellini pinta un fresc surreal, circense, cabareter, extravagant i grotesc que deixa l'espectador sumit en la desesperació de Guido, el seu protagonista. En conseqüència, el públic assistent s'identifica, comprén i assimila les dificultats que experimentem els éssers humans davant d'una crisi personal d'aquest calibre. 

8½ és una pel·lícula interessant en tots els aspectes anteriorment comentats (de fet, ha tingut una gran influència al cinema posterior i hi ha molts exemples de films que la tenen com a referent), si bé —per a un servidor, autor d'aquesta crítica— li va resultar una mica feixuga (a estones, tediosa) a causa de tants pensaments sacsejats pel martiri i el patiment, tantes contínues aparicions de personatges i tantes elucubracions intel·lectuals.

8½ (OTTO E MEZZO). 1963. Itàlia. Blanc i Negre. 140 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Anouk Aimée, Sandra Milo, Rossella Falk, Barbara Steele, Madeleine LeBeau, Caterina Boratto, Eddra Gale, Guido Alberti, Jean Rougeul  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Gianni Di Venanzo

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(2) LLUMS DE VARIETATS, de Federico Fellini i Alberto Lattuada (1950)

Varietats interpersonales

L'òpera prima que Federico Fellini va codirigir juntament Alberto Lattuada és un correcte retrat dels esculls experimentats per les actrius i actors de les companyies ambulants de varietats (varietés) de mitjans de segle XX a Itàlia. Nòmades que viatgen sense rumb fix a canvi d'uns escassos beneficis que, almenys, els permeten sobreviure. 

En l'obra es mostra la vida quotidiana de l'època, així com en el context de la indústria teatral on els grans empresaris tenien el control de les grans representacions. A més, tots dos directors s'endinsen en l'estudi de les relacions personals de el grup actoral. Checco (Peppino de Filippo); falder com pocs, té com a parella a Melina (Giulietta Masina); enamorada bojament d'ell, però al mateix temps defraudada després de l'arribada a la companyia de Lily (Carla de l'Poggio), l'únic objectiu serà arribar al més alt en l'escena de l'espectacle, estant fins i tot disposada a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Així, la instrumentalització de Checco per part de Lily, serà el motor del film, ja que, des de l'arribada d'aquesta, el funcionament de el grup canviarà radicalment. 

Luci del Varietà és una encertada visió per part del tàndem Fellini-Lattuada de l'espectacle de varietats per dins de la Itàlia postguerra i de les relacions humanes. El seu pòsit tendre, còmic i irònic ens anuncia la maquinària esdevenidora de l'univers fellinià. Aquesta obra també va ser un referent i inspiradora de pel·lícules de la mateixa temàtica com Cómicos, de Juan Antonio Bardem i El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernan-Gómez.

LUCI DEL VARIETÀ. 1950. Itàlia. Blanc i Negre. 93 Min.

Direcció: Federico Fellini i Alberto Lattuada

Intèrprets: Peppino De Filippo, Carla del Poggio, Giulietta Masina, John Kitzmiller, Dante Maggio, Checco Durante, Gina Mascetti, Giulio Cali, Folco Lulli

Guió: Alberto Lattuada, Tullio Pinelli, Federico Fellini

Música: Felice Lattuada

Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) EL XEIC BLANC, de Federico Fellini (1952)

Un xeic de fang

Les nostres vides sempre estan forjades de somnis. Somnis en els quals volem trobar allò que millore el que ens ha estat donat fins a aquest moment. Somnis que poden ser més o menys inabastables depenent del nostre objectiu. Aquest segon llargmetratge de Fellini ens fa aquestes preguntes solapades: Som feliços amb el que tenim en l'actualitat? Ens sentim satisfets i realitzats? 

El realitzador italià explica la història de Wanda, una jove italiana acabada de casar que se sent absolutament disgustada amb la seva vida actual. Lectora voraç de fotonovel·les, anhela tenir una trobada amb Fernando Rivoli, el galant i xeic blanc de la seva revista. Aprofitant la seva lluna de mel a Roma, abandona el seu marit per trobar-se amb el seu "príncep blau". El que en un principi sembla ser una trobada furtiva i exprés, fa un gir inesperat. 

La pel·lícula està envernissada de deliciosos tocs còmics, amb situacions d'embolics en què el marit Ivan Cavalli es troba en una tessitura de constant tensió: dubtes sobre la seva dona, aparentar bones formes amb la família, etc. I darrere de tot aquest escenari hi ha una lliçó o, més aviat, un reflex de la vida mateixa en forma de contrastos entre l'ideal i el real: una lluita interna que tenim els éssers humans des de la nostra existència. De vegades, no en queda més que resignar-se i conformar-nos amb el que tenim: "tu ets el meu xeic blanc", com li diu Wanda Giardino Cavalli al seu marit al final de la pel·lícula o, per contra, confiar en nosaltres mateixos i anar fins al final. .

 

LO SCEICCO BIANO. 1952. Itàlia. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Federico Fellini 

Intèrprets: Alberto Sordi, Brunella Bovo, Leopoldo Trieste, Giulietta Masina, Lilia Landi, Ernesto Almirante, Fanny Marchiò, Iole Silvani, Gina Mascetti

Guió Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano. Història: Michelangelo Antonioni

Música: Nino Rota

Fotografia: Arturo Gallea

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) ELS INÚTILS, de Federico Fellini (1953)

  Traint  Epicur

Quan l'hedonisme es posa en pràctica per algú no qualificat és un fet que comporta, irremeiablement, danys col·laterals. Aquesta recerca deL plaer sol tenir un efecte terapèutic per a la persona, ja que habitualment condueix a una absència d'aflicció. No obstant això, pot ser que aquesta inexistència per a la psique —especialment si es té empatia— es convertisca en dolor per als altres. Fellini trasllada aquesta coneguda i constant exploració, per part de l'ésser humà, a una colla de joves de vint anys de la Itàlia dels anys cinquanta, la majoria dels quals intenten viure del sacrifici dels seus familiars o amics. Buits de contingut i d'expectatives, només tenen en la seua ment passar l'estona sense fer res, muntar festes i veure la vida deambular davant dels seus nassos, sense ser conscients de la seua finitud ni del seu significat.
No falten les diferents personalitats que conformen els grups, és a dir; el líder, l'espavilat, l'introvertit, l'irreverent (Alberto)... Un continu —que va del tret més egoista (Fausto) al més insolent (Moraldo) — ubicat en una societat paternalista on la dona és un simple objecte que és utilitzada per pur divertiment sexual (concurs de misses, la instrumentalització de Sandra, flirtejos al cinema ...). En definitiva, éssers humans que aporten molt poc a la societat; una inutilitat manifesta —extrapolable en l'actualitat— que té davant a la seua generació anterior: els seus pares. Aquests progenitors acaben avergonyits —després de tants anys de lluita (postguerra, condicions de vida, treball...)— de la conducta estèril dels seus descendents.
L'escena desesperada de la recerca de la Sandra i el bebé mostra la metamorfosi de Fausto. Amb cos d'home i ment de xiquet és conscient de la seua vacuïtat en adonar-se de les conseqüències catastròfiques que pot tenir el seu comportament. Conducta aquesta que li obre les portes a la seua redempció final (seqüència que, per cert, desentona una mica).
Els inútils, malgrat la seua aparença banal i festiva, és un retrat dur i profund que ofereix un indici d'esperança en l'escena del tren. En ella s'observa com apareixen dues generacions. Una, la del jove Moraldo; penedit, intenta fugir de l'opressió claustrofòbica de la seua ciutat habitual i, una altra; la de l'infant que intenta llaurar el seu futur treballant, capta amb la seua mirada el missatge subreptici que li emet Moraldo: "fuig i escapa de la inutilitat".

I VITELLONI. 1953. Itàlia. Blanc i Negre. 101 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Alberto Sordi, Franco Fabrizi, Franco Interlenghi, Leopoldo Trieste, Leonora Ruffo, Lida Baarova  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(4) LA STRADA, de Federico Fellini (1954)

 

Realitat Social, Realitat Emocional

Fellini plasma mitjançant aquest fantàstic retrat social les dificultats que ha de travessar la població en la Itàlia de la postguerra. La seua arrencada ja és esgarrifosa: una mare es veu "obligada" a vendre la seua filla gran a un recent vidu, treballador de circ ambulant. A partir, d'ací la pel·lícula passa a través dels ulls de Gelsomina (fantàstica, un cop més, Giulietta Massina) que representa la bondat i ingenuïtat quasi infantil. El seu objectiu és ser feliç i sembla estar expectant perquè el vent bufe a favor seu. No obstant això, es topa amb la vida mateixa, i les hostilitats que comporta. Els interessos personals, els laments del desamor, la manca d'empatia, l'enveja, l'engany ..., tot es gira en contra seu. Ella és víctima d'una dependència emocional cap al seu botxí del qual sent un amor autoimposat.

La història es va desenvolupant mitjançant un halo poètic, social, còmic, humanístic i emocional. De fons, la recurrent i hipnòtica melodia de Nino Rota ens condueix al moment més dur de la vida: la mort. La benignitat i blanor de Gelsomina, que no suporta el dolor dels altres, la farà embogir. Zampanò caurà en el compte de tot després (gran paper el d'Anthony Quinn); el seu plor i desesperació en la magistral última escena així ho manifesten.

El realitzador italià afirmava que "el neorealisme hauria d'abastar no només la realitat social, sinó també la realitat espiritual, la realitat metafísica i tot el que hi ha dins l'home". Ací, ho va brodar.

LA STRADA . 1954. Italia. Blanco y Negro.

Dirección: Federico Fellini

Intérpretes: Anthony Quinn, Giulietta Masina, Richard Basehart, Aldo Silvani, Marcella Rovere, Livia Venturini

Guión: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)
Música: Nino Rota

Fotografía: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) LA TRAMPA ("IL BIDONE"), de Federico Fellini (1955)

L'estafa de la vida

Un sistema de vida que obliga a guanyar diners per poder (sobre)viure comporta diferents mètodes per poder assolir-los. D'aquesta manera, es pot aconseguir mitjançant diferents oficis a canvi d'un salari (digne, ja seria farina d'un altre paner). Tot i això, les coses no són tan fàcils perquè, a partir d'ací, entren en joc valors tan negatius com la corrupció, el negoci i les desigualtats. Un sistema econòmic com el capitalista és sinònim d’iniquitat i, per tant, d’injustícia. Per això als lobbies no els interessa conceptes tan anticapitalistes com la Renda Bàsica Universal perquè realment el que ha predominat a la societat fins als nostres dies ha estat l'engany mitjançant l'estafa. Això és el que transmet Federico Fellini en aquesta pel·lícula a través de l'angoixa i la solitud del seu personatge principal. 

Il bidone, forma part, al costat de La Strada i Les nits de Cabiria de “La trilogia de la solitud”. Fellini, en aquest film, segueix el rastre de les seues creacions: éssers emocionalment desorientats i inadaptats que busquen una sortida a la seua angoixant situació. En aquest cas se centra en la figura d'August: víctima d'una desconnexió amb el seu entorn més proper —familiar, especialment la seua filla— focalitza el seu modus vivendi a les estafes per treure profit econòmic de les classes més desafavorides. Aquesta manera tan indigna i immoral de procedir –molt coneguda al llarg de la història (política, banca i elits poderoses)– serà l'eix central dels seus protagonistes amb motivacions diferents. Així, Picasso —qui somia viure de la pintura i explica a la seua dona una farsa sobre com es guanya la vida— o el mateix August són súbdits, marionetes de qui realment mouen els fils. El realitzador italià fa ací un retrat contundent fins a arribar a “humanitzar” el seu protagonista a través del sentiment de culpa i, alhora, també ens “enganya” a nosaltres, perquè crea una il·lusió sobre la seua bondat i el seu apropament quimèric a la realitat. 

Aquesta obra és una altra mostra d'anàlisi del caràcter psicològic dels éssers humans i una estupenda descripció de la societat italiana de mitjans dels anys cinquanta, a més d'una reflexió encertada sobre la solitud i el buit existencial.

IL BIDONE. 1955. Itàlia. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Federico Fellini 

Intèrpretes: Broderick Crawford, Giulietta Masina, Richard Basehart, Franco Fabrizi, Alberto de Amicis

Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli

Música: Nino Rota

Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(4) LES NITS DE CABIRIA, de Federico Fellini (1957)

Víctimes d'un món desigual

Sense apartar-se de la denúncia social a través de l'esclavitud de la prostitució i de les desigualtats socials, Fellini ens explica la història de Cabiria, una dona que, malgrat tots els contratemps pels que ha de travessar, mostra un optimisme vital indestructible. I és que, com pedra de Sísif, la protagonista ha de començar des de zero cada vegada que, donant pals de cec, intenta aconseguir el somni d'una relació afectiva. És aleshores quan es reivindica i lluita per sobreviure expressant la seua fortalesa com a mecanisme de defensa davant les adversitats.
Cabiria viu en un món d'indefensió, tanmateix, no cessarà en el seu afany de trobar la seua pròpia felicitat fins a arribar al cruel i dur final que l'espera. La fermesa que manifesta en les seus volicions no està exempta d'una mirada crítica del director cap a la societat preponderant, és a dir; un poble sotmès al jou del poder que cosifica a les dones i ofereix la religió com a única alternativa en el que creure i estimar.
Tots dos mons, classe alta i classe baixa, apareixen molt ben delimitats. El seu punt de trobada són les cerimònies religioses on la hipocresia es mou amb total llibertat amb aquells que instrumentalitzen la vulnerabilitat humana (explotació sexual) per després mostrar la seua devoció davant la Madonna (molt significativa l'escena en la qual el camioner sol·licita serveis sexuals i, en front, la imatge de la processó allunyant-se).
Existeix en Cabiria una forta creença en les persones. Se sent molt identificada amb el bon samarità que ajuda a la gent o amb el religiós que es preocupa pel seu benestar. El seu desemparament la portarà a demanar ajuda a la divinitat; és una víctima més d'un món desigual, un món que el realitzador italià retrata magistralment al llarg d'aquesta imprescindible pel·lícula.
Immensa Giulieta Massina, tant en la seua fantàstica vis còmica com en la interpretació dramàtica.

LES NITS DE CABIRIA (LE NOTTI DI CABIRIA). 1957. Italia. Blanco y Negro.

 Direcció: Federico Fellini
Intèrprets: Giulietta Masina, François Périer, Amedeo Nazzari, Aldo Silvani, Franca Marzí, Ennio Girolami, Mario Passante, Dorian Gray, Franco Fabrizi
Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli
Música: Nino Rota
Fotografía: Aldo Tonti 

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) LA DOLCE VITA, de Federico Fellini (1960)

Atrapat en el (des)plaer

Sempre recorde aquesta pel·lícula em ve al cap la imatge de la Fontana de Trevi. Una imatge prodigiosa, portentosa, amb una força que no perd mai vigor així passen els anys. Els ulls d'Anita Ekberg, l'elegància i la cega inclinació de Marcelo Mastroianni cap a ella, l'aigua, els llums reflectits en ells... I és que La Dolce Vita és sorprenent i admirable per la seua imatgeria visual, per la utilització dels amplis espais i pel seu desenvolupament coral. A més, passa comptes amb el periodisme sensacionalista més ferotge, un groguisme que s'arrossega d'una manera ignominiosa fins als nostres dies. Al bell mig està Marcelo Rubini: bohemi, vividor i faldiller, va bambant d'un lloc a un altre buscant la notícia més enganxosa. 

D'entre tanta faràndula sorgeixen —això és també un dels grans mèrits de l'obra— aspectes dramàtics i existencialistes. Així, els intents per llevar-se la vida —a causa de no sentir-se estimada—de la parella de Marcelo, els problemes entre ells, l'episodi amb el pare de Marcelo, la mort del xiquet en l’esdeveniment del miracle i, especialment, el suïcidi del seu amic Steiner, pessimista existencialista, després de matar els seus dos fills xicotets.  

Marcelo se sent ofegat i vol escapar però no li resulta senzill fugir d'un hedonisme trufat d'alcohol i perversió. Tres hores de metratge on el director italià amalgama i conjumina diferents aspectes socials, humans i filosòfics. Un gran treball.

LA DOLCE VITA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 175 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Anouk Aimée, Yvonne Furneaux, Magali Noël, Alain Cuny, Annibale Ninchi, Lex Barker, Walter Santesso, Ida Galli, Jacques Sernas, Nadia Gray, Valeria Ciangottini, Riccardo Garrone, Audrey McDonald  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(2) BOCCACIO '70 , de Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti (1962)

Moral flamejada

Aquesta extensa pel·lícula està dividida en quatre relats —quatre actes tal com resa en els títols anunciants—. Monicceli, Fellini, Visconti i De Sica. Cadascú fa un migmetratge d'uns cinquanta minuts aproximadament per explicar històries de relacions, contradiccions, moralitats i pulsions humanes, evocant, és clar, Boccacio. 

Renzo i Luciana (Renzo i Luciana), de Mario Monicelli, és autèntic cinema social. Aquest episodi conta les dificultats d'una parella per trobar un pis. A causa d'això, es veuen obligats a viure amb els membres de la família de Luciana. A més a més, estan sotmesos als abusos contractuals del cap de l'empresa en la qual tots dos treballen. Amor sotmés a les condicions socials a la Itàlia dels seixanta. (2). 

Les temptacions del Doctor Antonio (Le tentazionni del Dottor Antonio), de Federico Fellini és una meravellosa ratllada —en el bon sentit de l'expressió— del director italià. Per ella desfilen la beateria, la hipocresia i la doble moral d'aquesta casta de castradors que encapçalarien el rànquing de qualsevol llista de pervertits. Magnífics Peppino de Filippo i la gran Anita Ekberg que fagocita els instints més primaris d'aquest inquisidor, vingut a menys, del segle XX. (3)

El treball (Il lavoro), de Luchino Visconti. Amb guió basat en relats de Guy Maupassant ("Al costat del llit") i Arthur Schintzler ("La senyoreta Elsa") es rebla el clau als excessos comesos pel seu marit amb senyoretes de companyia. Seducció i reflexió en aquest interessant episodi. Les llàgrimes finals de Rommy Schneidder donen compte de les seues profunditats emocionals. (2)

Finalment, La Rifa (La Riffa), de Vittorio de Sicca és —de lluny— el pitjor dels capítols d'aquest film. Totalment prescindible, un autèntic nyap més proper al landisme que una altra cosa i amb tints masclistes. Per a oblidar. (0)

 

BOCCACIO '70. 1962. Itàlia. Color. 210 Min

Direcció: Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti

Intèrprets: Germano Gilioli, Marisa Solinas, Peppino De Filippo, Anita Ekberg, Antonio Acqua, Eleonora Nagy, Dante Maggio, Donatella Della Nora, Giacomo Furia, Alfredo Rizzo, Alberto Sorrentino, Monique Berger, Polidor, Romy Schneider, Tomás Milián, Romolo Valli, Sophia Loren

Guió: Cesare Zavattini, Luchino Visconti, Suso Cecchi d'Amico, Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli, Giovanni Arpino, Italo Calvino, Mario Monicelli

Música: Nino Rota, Armando Trovajoli, Piero Umiliani

Fotografia: Otello Martelli, Giuseppe Rotunno, Armando Nannuzzi

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(1) FELLINI SATYRICON, de Federico Fellini (1969)

Erroni experiment Petronià

Versió lliure del clàssic de Petroni on el realitzador italià obre la seua imaginació per mostrar un fresc absolutament absurd. El seu anhel d'experimentació i la barreja amb el seu univers propi donen com a resultat una infinitat de vaivens i de situacions que desemboquen en un despropòsit difícilment assimilable. La seua pretesa extravagància no fa més que insuflar nerviosisme a l'espectador. La pel·lícula, caòtica, fa aigües per tot arreu i no funciona en absolut. Fluixíssima.

FELLINI SATYRICON. 1969. Itàlia. Color. 129 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Martin Potter, Hiram Keller, Max Born, Salvo Randone, Magali Noël, Alain Cuny, Tanya Lopert, George Eastman, Donyale Luna, Carole André  
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini (Libro: Petronius)

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)