(3) LA VIDA PRIVADA DE SHERLOCK HOLMES (1970), de Billy Wilder

Mirada a l'interior del detectiu

La privacitat de cadascú està molt allunyada de la percepció i valoració que la resta de la gent fa de nosaltres. És ben sabut que l'ésser humà és vulnerable i està ple de febleses, perquè, realment... qui no en té, de febleses? Causa estranyesa, però, quan aquestes provenen d'un heroi. I en aquest cas, el nostre heroi és l'arxiconegut Sherlock Holmes.

Doncs bé, ací Billy Wilder —de manera valenta i arriscada— el presenta com algú vulnerable, per moments dubitatiu, consumidor de cocaïna i analfabet emocional pel que fa a l'amor: un Holmes més "humà", en definitiva. Aquest fet potser és el cor subreptici, motor de la història que el director austríac ens vol contar. I ho fa de manera segmentada, amb dues trames. La primera mitja hora, molt divertida i intel·ligent, hi predomina la comicitat. La resta del temps ja s'endinsa en el misteri que caracteritza els relats del detectiu britànic, tot i que no s'oblida de l'humor i dels diàlegs ocurrents.

Les peces del guió estan molt ben acoblades i el relat aguanta el seu ritme. A més, hi està acompanyat per unes solvents interpretacions, especialment la del Dr. Watson. Un film per a revisitar en qualsevol moment: no ens defraudarà.

THE PRIVATE LIFE OF SHERLOCK HOLMES. 1970. Regne Unit. Color. 125 Min.

Direcció: Billy Wilder
Intèrprets: Robert Stephens, Colin Blakely, Geneviève Page, Christopher Lee, Tamara Toumanova, Clive Revill, Irene Handl

Guió: Billy Wilder, I.A.L. Diamond. Personatge: Arthur Conan Doyle

Música: Miklós Rózsa

Fotografia: Christopher Challis

(2) STALAG 17, de Billy Wilder (1953)

Resultats parcials

Aquesta pel·lícula és una adaptació d'una obra de teatre sobre la història d'un grup d'aviadors americans que es troben al barracó (Stalag) 17 d'un camp de presoners alemany. Als Stalags podien estar internats —d'acord amb la Convenció de Ginebra del 1929— només els presoners de guerra, mai no els civils. 

Al film, cada vegada que els presoners intentaven una fugida o alguna pràctica clandestina eren immediatament descoberts, llegant a la conclusió que un era un traïdor. A partir d'això comença un joc psicològic molt interessant per esbrinar qui era el delator. No els va ser difícil arribar a la conclusió que era Sefton, un home impassible i cínic que feia tripijocs amb els soldats alemanys. 

Com deia, aquesta és la part més suggestiva de la pel·lícula perquè d'alguna manera ens transmet la tensió i el dolor emocional que patien els presoners. No obstant això, l'obra també opta per introduir elements de comicitat que si bé tenen el seu punt de diversió (amb diàlegs aguts i despreocupats) lleven una mica de credibilitat a la història. Hi ha vegades que és complicat conjugar tots dos gèneres i més en aquest tipus de qüestions tan delicades i dures. Aquesta vegada, malauradament, no va acabar de funcionar.

 

STALAG 17. 1953. Estats Units. Blanc i negre. 120 Min

Direcció: Billy Wilder

Intèrprets: William Holden, Don Taylor, Otto Preminger, Robert Strauss, Harvey Lembeck, Richard Erdman, Peter Graves, Neville Brand, Sig Ruman, Gil Stratton, William Pierson, Peter Baldwin

Guió: Billy Wilder, Edwin Blum. Teatro: Donald Bevan, Edmund Trzcinski

Música: Franz Waxman

Fotografia: Ernest Laszlo

(4) DIES PERDUTS (THE LOST WEEKEND), de Billy Wilder (1945)

Radiografia de l'addicció a l'alcohol

Hi ha en aquest interessant film dos elements que sustenten la trama i que són analitzats amb una admirable profunditat. El més visible és, evidentment, l'addicció a l'alcohol. Wilder plasma un contundent i impressionant retrat de la dependència de l'alcohol a través d'un jove escriptor, Don Birnam, que recorre a aquest tipus de beguda per aconseguir un alt nivell d'inspiració a l'hora de seure davant de la màquina d'escriure. D'altra banda, l'altre element que subjau darrere és l'amor abnegat que Helen professa al Don. Una dona que lluitarà per ell fins a l'extenuació, fins i tot veient les dificultats de la seva recuperació. 

Don Birnam, està absolutament perdut i tots els seus desitjos i somnis són diluïts per les ganes irrefrenables de beure. No pot concentrar per escriure, no pot estar disposat per estimar, és una ànima en pena que divaga sense rumb. L'ajuda del seu germà i l'amor incondicional de Helen no són suficients per redreçar i sol "reviu" quan ingereix el licor. 

Tota aquesta trama; dura i aspra, està acompanyada d'una excel·lent planificació (el pla zenital que remarca la influència i la vampirització de l'whisky o el contrapicat quan el malalt li explica a l'escriptor el que li pot passar). Per finalitzar, cal ressaltar la sòbria interpretació de Ray Miland i les imatges de les seves al·lucinacions que són totalment sorprenents i impactants. Magnífic film .

 

THE LOST WEEKEND. 1945. USA. Blanc i Negre. 101 Min.

Direcció: Billy Wilder

Intèrprets: Ray Milland, Jane Wyman, Phillip Terry, Howard Da Silva, Doris Dowling, Frank Faylen, Mary Young, Anita Bolster, Lilian Fontaine, Frank Orth, Lewis L. Russell

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. (Novel·la: Charles R. Jackson)

Música: Miklós Rózsa

Fotografia: John F. Seitz