RESUM MUSICAL 2009

"The Boss" en plena forma. Millor Disc 2009 per a Rockmetratge.

Aquest blog té una cita obligada anual en resumir allò que ens ha deparat el panorama musical. Com sempre ens trobem amb una gran varietat de treballs destacables, altres que no han estat a l'altura del que esperaven i alguna que una altra decepció.
Heus ací un tomb per aquest passat 2009:
Les creacions de Bruce Springsteen solen ser apostes fermes i segures. El de New Jersei no deixa de sorprendre últimament amb notables entregues. El seu Working on a Dream és per a Rockmetratge el millor disc de l'any. No és per a menys. El seu folk-rock ens ha deixat dotze estimables melodies més la magnífica i "oscaritzada" “The Wrestler”.
El demolidor From Hell to Texas dels Nashville Pussy ha suposat un treball impactant amb una gran frescor replet de potents temes. Els Sunday Drivers amb el seu The End of Maiden Trip certifica que els toledans continuen gaudint de bona salut amb cançons amb sabor beatlelià i el seu preciosista indie-rock. El “Black Key” Dan Auerbach ha realitzat un molt interessant treball d'arrels blues amb la fantàstica “Keep it hid” com a estendard.
Ha sorprès també l'estimable debut de Telekinesis. Melodies indie-pop amb un to jovial. Guitarres i cors rítmics en forma de cançons com “Tokio” o “Coast of carolina” exemplifica una banda a tenir en compte.
Després de la seua fantàstica recuperació en el sensacional One day it will please us to remember even this (06), els New York Dolls continuen amb el seu energètic rock amb grans temes com “Lonely so long”.
Encara que lluny de la mestria dels seus dos últims treballs, el disc homònim de Wilco manté el seu emotiu country-rock en cada un dels seus solcs. El conceptual The Harzards of Love de The Decemberists és una interessant i arriscada proposta simfònica amb línia narrativa inclosa. Antony and the Jonsons segueix emocionant-nos amb la seua sensibilitat aclaparadora amb The Crying light. Yo La Tengo, encara que per baix de les seues possibilitats, ens ha deixat un parell de grans peces ampliades com “Fireside” i “And the gliter is gone”.
Cada vegada més veig la proximitat del gran cantautor Conor Oberst al Bob Dylan de Blonde on Blonde (66). Pot semblar una exageració però la instrumentalització mostrada en el seu Outer South és clarament esperançador per als seus pròxims treballs.
Els novaiorquesos Pains of Being Pure At Heart han mostrat la seua frescor pop amb un debut prometedor.
Encara que un poc irregular el Journal for a Plague Lovers de Maniac Street Preachers conté dues peces mestres com la que inicia el treball “Peeled Aples” o la que el finalitza, la magnífica balada “William last words”. Ha estat per baix de l'anterior Averia y Redención nº 7 (07) el cantautor Quique Gonzalez. Daiquiri Blues manté un to acceptable amb cançons i lletres ben treballades però amb certa sensació de monotonia en escoltar-lo.
Encara que discrets també cal destacar el folk-indie d'Elvis Perkins, el rock-blues de Joe Bonamassa, l'eclecticisme Devendra Banhart, l'elegància de Necko Case, la mixtura jazz-folk-rock de la incombustible Rickie Lee Jones, el rock dur de Wolfmother, el tranquil folk de King of Convenience i l'intent –a vegades encertat, a vegades fallit, dels U2 per acostar-se a les seues arrels.
Tant Green Day com Fito & Fitipaldis han realitzat una espècie de continuació dels seus últims treballs però sense els resultats esperats. És cert que hi ha alguns temes rescatables però sense produir-nos l'entusiasme d'aleshores.
Finalment The XX emanen en el seu debut una delicada atmosfera pop replet de ritmes relaxants. Però analitzat globalment, trobem un ambient massa repetitiu i pesat per a l'oient.
Aquest ha sigut tot el que he pogut escoltar enguany. Atesa la impossibilitat de comprendre'-ho tot m'haguera agradat atendre altres treballs com per exemple l'últim dels Flaming Lips o John Frusciante. En fi, espere poder fer-ho en una altra ocasió.
Fins al pròxim resum!

RESUM MUSICAL 2008

JayMay ha realitzat, per a ROCKMETRATGE, el millor disc de l'any

Aquest any passat ens ha deparat en conjunt una acceptable col·lecció de treballs amb diferents estils i propostes. Heus ací un succint repàs a aquelles obres que he tingut l'oportunitat d'escoltar, sent conscient de l'existència d'altres treballs els quals, a causa de la impossibilitat d’abastar tota la producció anual, em veuré obligat a ometre.
Fantàstic el càlid pop-folk de la cantautora novaiorquesa Jaymay amb el seu Autumn Fallin', el qual és un admirable disc amb deu bells solcs carregats d'emocions musicals i que ha sigut escollit per ROCKMETRATGE com a millor disc de l'any. No queda a la saga la proposta psicodèlica dels barcelonins Cuchillo, una magnífica opera prima repleta d'elements lisèrgics. També és admirable la regressió de Tom Petty amb el seu grup Mudcrutch, llarg homònim farcit de country, folk i rock; una autèntica delícia per a l'actual dècada. Seguint per semblants llocs el cantant Eli "Paperboy" Reed ha construït una magnífica revisitació del soul amb Roll with you, gràcies sobretot a una veu portentosa, instal·lada en uns acords propis del soul d'antany. I si continuem per la senda marcada ens trobem amb el garatge-rock de The Fleshtones i el seu Take a good look, amb un estil que ens retrotrau inevitablement als mítics The Sonics.
Deu cançons directes posseïdores d'un ritme frenètic són el que ens ofereixen els veterans REM en Accelerate. Un autèntic encert. Com també ho ha sigut la sempiterna proposta instrumental dels escocesos Mogwai. Josele Santiago, per la seua banda, ha aconseguit transmetre les bones sensacions del seu primer disc en solitari.
The Black Crowes continuen realitzant bons discs amb la seua aposta pel rock clàssic. El Bad for your baby de Gary Moore ha sigut una molt apreciable revisitació del blues. 22 Songs és el nom de l'últim disc de Paul Weller. Un treball valent i arriscat amb una paleta cromàtica francament admirable.
El segon àlbum de Fiction Plane, Left side of the brain, és un treball prometedor. Aquest trio londinenc capitanejat per Joe Sumer (fill se Sting i amb una veu molt pareguda a la del seu progenitor) exerciten un rock vigorós mesclat amb belles melodies (“Two Sisters”).
Pel que fa a la temàtica folk-rock cal destacar a John Mellencamp i Conor Oberst, aquest últim allunyat de la seua anterior banda Bright Eyes. El rock ombriu de Nick Cave & The Seeds ha deixat empremta amb el seu Dig, Lazarus Dig un treball que encara que un poc irregular no deixa indiferent.
Angel of destruccion de Marah és un disc de rock-pop amb alguns bons moments. A pesar dels alts i baixos, es poden catalogar com acceptables els treballs d'Okkerville River, Fleet Floxes i Nada Surf en tots tres rock, folk i indie és la temàtica dominant.
Encara que faltats de consistència, han sigut una grata sorpresa els treballs del madrileny Remate amb el seu Safe & Sound, una obra amb reminiscències del glam setenter i el debut de Russian Red en I love your glasses en el que s'ha pogut comprovar la seua habilitat per a la composició. També és apreciable La ley innata, l'últim disc conceptual d'Extremoduro.
Si ens endinsem en una línia més melòdica caldria destacar tres treballs irregulars però amb algunes bones cançons: el post-rock dels islandesos Sigur Ros, el rock-folk assossegat dels Lambchop i les melodies amb secció de vents del baladiste Ron Sexsmith.
Drive-By Truckers segueixen amb la seua línia country i rock sureny amb un últim disc que encara que estimable ha sigut inferior al seu anterior A blessing and a curse. Beck, per la seua banda, s'ha recuperat del seu anterior entropessó en The Information i amb aquest Modern Guilt (amb un arrancada espectacular en les seues quatre primeres cançons) s'acosta més a l'esperit d'Odelay.
Els veterans AC/DC no aporten res de nou amb un so molt semblant als seus anteriors treballs, no obstant sempre es pot rescatar alguna que una altra cançó que destaque de la majoria com és el cas de “Anything goes”. Primal Scream han realitzat un pas arrere amb Beatiful future, encara que és just comentar que el llistó que van deixar en el seu anterior treball Riot citiy blues era molt alt. També The Raconteurs han estat per baix de la seua anterior obra Broken boy soldiers. Consolers of the lonely conté alguna cançó apreciable però últimament, ja ho vaig dir en el resum de l'any passat, Jack Withe no acaba de convéncer si s’atenim al talent que atresora.
I per finalitzar, absolutament decebedors han sigut els treballs de Kings of Lion, Supergrass, Coldplay, Nacho Vegas i The Magnetic Fields. Sobretot si tenim en compte que Kings of Lion van ser escollits com a creadors del millor disc 2008 amb Because of Times en aquest blog i Coldplay van realitzar en els seus inicis dos superbs primers discs.
Sent no haver-hi pogut escoltar l'ultim de Guns N' Roses, així com també als Queen amb la seua nova formació amb Paul Rodgers al capdavant. Han sigut bons discs? Fins al pròxim resum!

RESUM MUSICAL 2007

Kings of Leon han realitzat, per a Rockmetratge, el millor disc de l´any

Dintre del que hom pot arribar a abastar a l´hora d´escoltar música i si tenim en compte que aquest any en curs ja està ben avançat, potser siga el moment de fer un repàs a allò que ens ha oferit aquest passat 2007.
Si bé la collita no ens ha proporcionat cap obra mestra, almenys si ens ha deparat grates sorpreses, bons discs i alguna que altra decepció.
El Because of Times de Kings of Leons es per ROCKMETRATGE el millor disc de l´any. Amb un potent blues-rock d´aires surenys, els germans Followill han gestat un disc replet de bones cançons amb partícules noise i reggae, a més d´alguna que altra excel.lent balada. Ha sigut una molt grata sorpresa l´últim treball de Jet Lag. Amb nou vocalista han sabut fins i tot millorar la línia que portaven abans, cosa gens fàcil.
Fantàstics els Wilco i el seu Sky blue sky. La banda de Jeff Tweedy ha gravat un disc plàcid i assossegat que recorre al rock amb barrejes folk sense deixar de costat els solos de guitarra. Magnífica “Impossible Germany”.
Els toledans The Sunday Drivers, encara que un esglaó per baix dels fantàstic Little heart attack, han presentat un estimable tercer treball amb un pop-rock tradicional molt prop dels mètodes anglosaxons.
Han funcionat bastant bé els treballs en solitari de Marc Ford (ex Black Crowes) i Eddie Vedder (cantant de Pearl Jam), el primer reivindicant el rock clàssic, i el segon seguint el deixant més tranquil del seu grup.
Bon disc del “Boss” Springsteen, però per baix de les seues possibilitats. A aquesta mena de genis cal exigir-los més, sobretot després de les estupendes darreres entregues (fora de Devil and Dust). Així i tot ens deixa grandíssimes cançons com “Terry´s Song”.
Ha sigut una agradable sorpresa el soul de Amy Winehouse, el càlid folk de Josh Rouse i el rock intimista de Quique Gonzalez & La Aristocracia del Barrio.
Menció apart mereix el Cassadaga de Bright Eyes després de reinventar amb enginy el folk dylanià. El valencià Siwel ens mostra el seu univers personal en un estimable i plàcid A Healthy Shift. Cal ressaltar també l´ecleticisme psico-hippie de Devendra Banhart i el flamenc psicodèlic del darrer treball de Los Planetas en La Leyenda del Espacio.
Fins ací el primer bloc de discs, diguem-ne, “de primer nivell”. Ara anem a endisar-nos-en en una sèrie d´obres que encara que són acceptables han resultat irregulars:
El grunge-rock de Foo Fighters i, sobretot, el british rock dels Babyshambles de Pete Doherty han sigut quelcom repetitius. The Hold Steady ha impactat per la seua mixtura entre Thin Lizzy i Bruce Springsteen però a l'escoltar-los fa la sensació com si els haguera faltat rematar la feina. Rickie Lee Jones alterna entre grans cançons i altres prescindibles. P.J. Harvey més calmada, s´ha assegut al piano i ha fet un disc pausat d´aire romàntic amb moments dignes peró que no acaba de funcionar del tot, ja que cau en la monotonia.
Marlango pareix que posen, cada vegada que ofereixen quelcom nou, la marxa arrere. Spoon ha mostrat un pop-rock interessant a estones i Mccartney no ha defraudat, encara que ha mostrat un nivell més baix que en la darrera entrega.
Es esperançador el segon disc dels texans Midlake els quals empren un pop sinfònic prou convincent, es troba a faltar més cançons de la qualitat com la que obri el disc, la fantàstica “Roscoe”.
Passem, per finalitzar, al tercer i últim apartat referent a algunes obres que han decebut sobre manera. Més encara si ajuntem a músics de grans grups com Paul Simonon (baixista de The Clash), Simon Tong (guitarrista de The Verve) i Damon Albarn ('alma mater' de Blur). Diferents estils -rock, funk, ambiental i progressiu- que no donen un resultat satisfactori al projecte, a excepció d´algun passatge salvable com "History Song”. Alguns l'havien volgut equiparar amb el Parklife de Blur (més que una afirmació pareix una broma). Com és habitual, aquestes reunions quasi sempre resulten un fracàs.
Arcade Fire han estat molt inferiors aquesta segona vegada; massa ornamentació i ampul.lositat. Radiohead pareix que s´hagen preocupat més per llançar gratuïtament el seu treball a la xàrcia, que per la qualitat de les seues peces, i això és nota amb excès en el resultat final. Què dir de Withe Stripes? Molt poca cossa, un disc absolutament decebedor i és que el grup no alça el cap des de Elephant. Jack White és perd massa en els aguts sons de guitarra i en experimentacions que no porten a cap lloc.
Sé que hi hauran més grups, més treballs interessant que no he tingut l'avinentesa d´escoltar. Si algun lector considera alguna obra imprescindible que no s´haja parlat en aquest post, agrairia que fera el suggeriment. Ah! Per cert! Promet escoltar i comentar el darrer doble de Eagles que m´han dit que està molt bé.