(3) THE CASTLE, de Lina Lužytė (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

Supeditar els nostres somnis a tot

Unos episodis aparentment normals com poden ser l'adaptació d'una família lituana a Irlanda, juntament amb els seus problemes quotidians (l'àvia amb demència i la mare gairebé sense recursos, treballadora d'una planta de processament de peix) esdevenen en un gir inesperat manejat fantàsticament per Lina Lužytė. I és que el que al principi semblava que anava a ser un relat de lluita per véncer les dificultats (malaltia mental, problemes adolescents i relació mare-filla) es converteix en una mena de thriller que dispara frontalment a l'emotivitat i la sensibilitat de l'espectador. 

Monika i la seua mare Jolanta, totes dues amb gran talent per a la música, es dediquen a fer petits concerts en funerals amb l'objecte d'aconseguir un complement als diners que entren a casa. Davant l'oferta de treball —que els ofereix Liam Maguire, un misteriós empresari musical que troben en un enterrament adjacent— per tocar a The Castle (un prestigiós recinte proper a la capital irlandesa), la ment de Monika comença a divagar quina és la millor manera d'afrontar-ho. Els problemes sorgeixen quan la seua mare, atabalada pel seu treball i desmotivada amb el món de la música, decideix vendre el teclat de totes dues. 

L'adolescència, aquest primer estadi en el qual ens és més difícil prendre decisions, portarà a Mónica a escollir entre diverses opcions. Un cop observat el seu comportament conduït pels seus processos mentals, la pel·lícula ens fa preguntar: ¿què hauríem fet nosaltres en aquesta edat?, hi ha alguna patologia en ella atenent a la seua manera d'actuar? Aparentment no, però, la seua cega ambició l'obligarà a decantar-se per la determinació més errònia. El personatge principal sent com qualsevol ésser humà i fa l'efecte que cada acte comés està estudiat per no passar-se de la ratlla, sent conscient del seu alt risc. Al final, l'àvia s'endinsa cap al mar i la mirada de la seua néta desprén tendresa en forma de mà que l'empeny cap a la seua mort, però també cap al seu alliberament: contradiccions humanes.  

Lluitar pels nostres somnis sense importar-nos els mitjans per aconseguir-los. Difícil decisió en una pel·lícula, molt ben narrada i construïda, que fa estremir i reflexionar a l'espectador.

 

PILIS. 2020. Lituània. Color. 91 Min

Direcció: Lina Luzyte

Intèrprets: Barbora Bareikyte, Gabija Jaraminaite, Jurate Onaitite, Andrei Ciopec, Martyna Peszko

Guió: Lina Luzyte

Música: Jonas Jurkunas

Fotografia: Michael Lavelle

(2) POPPY FIELD, d'Eugen Jebeleanu (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Retuyeos"

Homosexualitat no normalitzada

No és fàcil viure en contextos i societats on no està normalitzada l'homosexualitat. Poppy Field passa a Romania, on —com es pot observar— hi ha grups homòfobs que lluiten per erradicar el que ells consideren una malaltia. 

L'acció succeeix en un dia quan Cristi, agent de policia, va a una operació en la qual un grup neosfascista boicoteja la projecció d'una pel·lícula queer. Una volta entra a les instal·lacions, comença a experimentar una sèrie de sensacions i dissonàncies que li bloquegen el seu comportament. Quan un membre del grup el reconeix, davant el risc de ser delatat, les seues pors i inseguretats es multipliquen per mil. 

El film realitza una valenta denúncia a aquests grups extremistes junt amb la passivitat dels aparells de l'estat (els agents tracten a les víctimes, és a dir, el públic assistent, com si foren ells els agitadors) i és, a més, un cant a l'amor en si, amb independència de l'orientació sexual. 

Rodada de manera senzilla, utilitzant moltes vegades càmera en mà per imprimir-la de més realisme, l'obra està dotada de llargues i interessants converses on sobresurten la inquietud i l'aflicció del protagonista. 

En definitiva, una suggestiva reflexió sobre la situació de l'homosexualitat a Romania. I és que, el fet que un agent de policia ho siga, xoca frontalment amb els estereotips conformats en les ments més masculinitzades (en el sentit pejoratiu del terme).

 

CÂMP DE MACI. 2020. Romania. Color. 81 Min

Direcció: Eugen Jebeleanu

Intèrprets: Conrad Mericoffer, Alexandru Potocean, Radouan Leflahi, Cendana Trifan, Ionut Niculae, Alex Calin

Guió: Ioana Moraru

Fotografia: Marius Panduru

(2) FIRST COW, de Kelly Reichardt (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

Amistat en temps difícils

Una història d'amistat, l'any 1820 conforma aquest minimalista western d'autor; un relat de subsistència i supervivència on es pot apreciar tota la naturalesa silvestre de l'Amèrica de segle XIX. Tal com diu l'immigrant xinés, King Lu, cal aprofitar les oportunitats que apareixen en un món on els més desfavorits estan condemnats a patir. Tots dos, conscients el risc que corren, retornen cada dia a munyir a la primera vaca apareguda al territori. Amb això, pretenen complir els seus somnis en altres llocs on emprendre noves idees i negocis. 

La pel·lícula desenvolupa la trama des dels inicis quan el cuiner Figowitz (Cookie) és contractat per una expedició de caçadors de pells. En aquest espai de temps coneix a King Lu, qui fuig d'un grup de russos que el persegueix. La primera part és força parsimoniosa fins a arribar al negoci dels bunyols, cuinats amb llet de la vaca del patró. És ací, en aquest moment, quan l'obra comença a cobrar ritme i on arriba el seu punt més interessant. Belles imatges i exteriors en una cinta estimable, dura i realista, però amb alts i baixos.

FIRST COW. 2020. Estats Units. Color. 121 Min

Direcció: Kelly Reichardt

Intèrprets: John Magaro, Orion Lee, Toby Jones, Ewen Bremner, Scott Shepherd, Gary Farmer, Lily Gladstone, Alia Shawkat, John Keating, Dylan Smith

Guió: Jonathan Raymond, Keely Reichardt (Novela: Jonathan Raymond)

Música: William Tyler

Fotografia: Christopher Blauvelt

(3) VOICES IN THE WIND, de Nobuhiro Sowa (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

El telèfon del vent

Som a casa tan tranquils i ens assabentem pels mitjans de comunicació que hi ha hagut una desgràcia natural arreu de món. Ens alarmem i, inconscientment, fem càbales de les baixes probabilitats que allò passe a casa nostra. És un mecanisme de defensa, una estratègia per tranquil·litzar-nos. I, sí, ho sentim per tota aquesta gent desconeguda i aliena a nosaltres que ha mort o que ha quedat òrfena dels seus éssers estimats. La vida continua i el succés es torna com aquell núvol que, amenaçant, planava sobre els nostres caps. 

Voices in the wind és un film catàrtic i terapèutic. Mitjançant el viatge d'una adolescent de dèsset anys que busca trobar respostes a tot el que li ha esdevingut en els darrers anys (va perdre als seus pares i al seu germà en el tsunami de Ōtsuchi en 2011). Viu amb la seua tia a Hiroshima, i aquesta cau malalta. És per això que la protagonista decideix escapar per emprendre una travessia, dura i incerta, cap als seus orígens). En el seu camí es troba amb persones i situacions que l'ajudaran en el seu aprenentatge existencial: l'anciana marcada per la bomba d'Hiroshima, el treballador de la central nuclear amb la pèrdua de la seua família per l'accident nuclear de Fukushima, la parella, propers a ser pares, que li transfereixen tot el seu afecte i suport, la família kurda ..., fins i tot l'episodi dels tres delinqüents que l'assetgen li servirà com a ensenyament. 

La pel·lícula té el seu punt d'abatiment representat a través del rostre i caràcter taciturn del seu personatge principal. En essencia, aquesta obra és nostàlgica, malenconiosa, metafòrica i poètica on en cada seqüència absorbim totes les sensacions i percepcions que es manifesten latents en els seus fotogrames. El telèfon del vent serà l'element suprem, el zenit que actua com a sanador de les males emocions que circumden l'interior de les víctimes. 

El film resulta, a la fi, una mica extens perquè que es recrea de vegades en determinades escenes, potser alguna que una altra retallada en el muntatge li haguera donat més agilitat, encara que no per això deixe de ser una estimable cinta.

 

KAZE NO DENWA. 2020. Japó. Color. 139 Min

Direcció: Nobuhiro Sowa

Intèrprets: Shoko Ikezu, Serena Motola, Toshiyuki Nishida, Hidetoshi Nishijima, Tomokazu Miura

Guió: Kyôko Inukai, Nobuhiro Suwa

Música: Hiroko Sebu

Fotografia: Takahior Hairaba

(2) MARYGOROUN, de Daria Woszek (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Retueyos"

Alliberar-se als cinquanta

Amb una estètica atraient, dels huitanta i, moltes vegades, a manera de videoclip, aquesta pel·lícula tracta de mostrar els temors, les inseguretats i somnis d'una dona virginal de mig segle d'edat. Les seues relacions, secrets i enamoraments suren en unes seqüències trufades de comèdia i dramatisme. El fet que la directora expose i plantege un tema no gaire habitual en qualsevol manifestació artística —com és el lloc que ocupen i la sexualitat que experimenten persones que acaben de superar la mitjana edat i amb camí directe a la senectut— afegint-li, a més, una sorprenent ornamentació funky-panki, podem dir que estem davant d'un film estimable, valent i arriscat. No obstant això, tot aquest maremàgnum de pensaments i desitjos es queden estancats sense realment connectar del tot amb l'espectador, resultant avorrida per moments.

MARIJKI. 2020. Polònia. Color. 75 Min. 

Direcció: Daria Woszek

Intèrprets: Grazyna Misiorowska, Janusz Chabior, Barbara Kurzaj, Magdalena Kolesnik, Agnieszka Wosinska, Michal Majnicz, Pawel Smagala.

Guió: Sylwester Piechura, Aleksandra Swierk, Daria Woszek

Música: Marcin Macuk
Fotografia: Michal Pukowiec