(4) EL SABOR DE LAS CIRERES, d'Abbas Kiarostami (1997)

Canviar el pensament

Els petits detalls són els vertaders constructors dels universos emocionals de cada persona. Nodreixen, amb petites cullerades terrenals, el sentit de l’existència; tanmateix, una mena de núvol inconscient n’encega la presència recurrent. Solem gaudir-ne, però sense donar-los la importància o el valor que realment mereixen. Aquesta manca de valoració ens priva del plaer de gaudir plenament de qualsevol esdeveniment, aparentment insignificant, que la vida ens presenta.

Recorde haver llegit fa molts anys en una revista una dona que explicava que un disc de Serrat (no sé si era Cada loco con su tema o Fa vint anys que tinc vint anys) li havia salvat la vida. Aleshores em preguntava com era possible que un simple vinil tinguera tant de poder vital. En aquest film ocorre una cosa semblant, només que, en lloc d’un disc musical, és un cirerer. Com déiem al principi: petits detalls alimentats de quotidianitat.

La cinta narra la història d’un home de mitjana edat que té al cap la idea de suïcidar-se i vol trobar algú que l’ajude a fer-ho a canvi d’una suma de diners suculenta. En el seu propòsit es trobarà amb diversos personatges que hauran d’intentar assumir, sempre sense èxit, la seua complicada proposta.

Kiarostami presenta una història aparentment senzilla, una road movie pels turons de Teheran en què l’atzar anirà posant davant del protagonista diferents candidats perquè l’assistisquen en la seua extravagant empresa. La pel·lícula no explica què li passa realment ni què l’ha portat a prendre aquesta decisió. Segons ell, és una cosa incomprensible per als altres perquè ningú sent el que ell sent. Fins que, al final, es troba amb el savi taxidermista, el discurs del qual —entre filosòfic i psicològic, i amb una bella càrrega poètica— faria aplaudir fins i tot el mateix Sòcrates, Beckett i Pessoa.

Així, per contrarestar el seu intent de convéncer-lo, li parla —d’una manera planera, però molt rica en matisos— del canvi de pensament com una via catàrtica per a afrontar els problemes incrustats en el seu interior; una cosa semblant a la reestructuració cognitiva, com es coneix en psicologia. Aquestes referències psicològiques, metafòriques i poètiques fan d’aquesta obra un fascinant estudi de la complexitat humana, que mostra una connexió sana i balsàmica entre natura i vida.

El director també aborda amb molta valentia el tema del suïcidi, un problema social envoltat d’estigmes i tabús que es manifesta a través de la interpretació excel·lent d’Homayoun Ershadi. L’espectador té el privilegi de veure com es comporta una persona que ha decidit per endavant suïcidar-se. Podríem arribar a preguntar-nos: com ajudaríem aquest home a canviar de parer? Perquè el protagonista, atesa la seua obstinació a aconseguir que algú es comprometa a soterrar-lo, ofereix aquesta possibilitat a les persones a qui exposa la seua convicció; tanmateix, la gran majoria de les persones que se suïciden ho fan sense donar cap senyal.

El sabor de les cireres —títol bellíssim i poètic— és un film assossegat, ponderat, un cant a l’esperança de ser i d’existir i, especialment, de gaudir del que tenim a l’abast de la mà. El final és obert perquè cadascú de nosaltres reflexione sobre el miracle de viure.

 

TA'M E GUILASS. 1997. Iran. Color. 98 Min.

Direcció: Abbas Kiarostami

Intèrprets: Homayoun Ershadi, Abdolrahman Bagheri, Afshin Bakhtiari, Safar Ali Moradi, Mir Hossein Noori

Guioó: Abbas Kiarostami

Fotografía: Homayon Payvar

(5) L'HABITACIÓ DEL FILL, de Nanni Moretti (2001)

Fantàstic estudi del dol

L'espai de temps, la història i l'àmbit per viure-hi. Així es podria sintetitzar el nostre pas —fugaç i efímer— per una estructura configurada pel capritxós atzar on la genètica, l'ambient i el territori cauen dins o fora —segons els plaga— d'un paraigua obert. Un cop aterrem i obrim els ulls ens ocorreran situacions —un bon grapat d'elles incontrolables— amb les quals haurem de bregar per sortir-nos-en, encara que —moltes, moltíssimes vegades— ho farem debades.

La infantesa, la joventut, la maduresa i la senectut: períodes de vida —com de l'aurora al capvespre— dels quals som partícips per acabar sent espectadors. Tanmateix, la ventura, la casualitat i la contingència hi romanen a l'aguait —amb el seu corbellot— per tal d'arrancar, de soca-rel si cal, la nostra essència i, per extensió, la nostra ànima.

Una baralla de la xicalla, saltar a la corda, un golàs en l'esbargiment, un curs aprovat, el cofoiament del fet de sentir-te independent, la decepció, la construcció d'una vida, la consciència de la nostra finitud... D'això, a l'engròs, es compon la vida, sempre —és clar— que tingues la sort d'haver nascut al Primer Món. Sí, vivim d'esquena i no sabem d'on vindran les bastonades ni com ens desenvoluparem en moments de vertadera crisi.

És difícil fer front al traspàs d'un ésser estimat. Hi podem fer qualsevol anàlisi i parlar de processos de dol; no obstant això, el dolor resta dins del nostre cor emocional tot esquinçant-lo amb les seues urpes de ferro. 

Nanni Moretti va més enllà i parla de la mort —sobtada i inesperada— d'un fill adolescent en una família, més o menys acomodada, d'una petita ciutat del nord d'Itàlia. Giovanni, el pare, és psicoanalista i sembla que se sent realitzat amb tot allò que l'envolta: la feina, els hobbies, la seua dona i els seus dos fills adolescents. 

A parer meu, és molt difícil reflectir el sofriment i el turment en qualsevol manifestació artística. Vull dir, és fàcil mostrar-lo, però molt complicat aprofundir i explorar en la seua naturalesa.  Com representar, doncs, eixe dolor en la pantalla? No sabria respondre a eixa pregunta; l'única cosa que faria seria recomanar a qualsevol persona que veiés aquesta joia del cinema italià perquè comprovés per ella mateixa allò que estic escrivint. 

Amb un guió molt ben estructurat, la mestria del realitzador s'assaboreix en cadascuna de les seqüències. Així, la trama s'origina amb els problemes normals que pot tenir una família (treball, fills, matrimoni, etc.) fins que arriba la terrible notícia que fa trontollar tot l'estat emocional d'aquesta unitat social. En conseqüència, ni el pare, ni la mare ni la germana saben com gestionar una situació tan desplaent.

El sentiment de culpa estarà aguaitant contínuament: què hauria passat si jo no haguera fet eixa atenció domiciliària? I si en compte d'això haguera fet l'altre? I si...? Una tortura constant, feixuga i pertorbadora, que minva la salut mental de qui la pateix.

Hom sap com en aquest tipus de processos les emocions, les sensacions i els trasbalsos bullen per dins de l'ésser humà; doncs bé, aquesta cinta té la virtut de mostrar-los amb una senzillesa a les imatges absolutament sorprenent. Així és: nosaltres com a espectadors no ho veiem empíricament, sinó que d'alguna manera ho percebem, i això és un mèrit immens dels autors, actors i actrius d'aquest film.

La família, destrossada, a poc a poc anirà paint el tràngol, especialment quan reba la carta d'una amiga del fill —amb sentiments recíprocs— que servirà com a vehicle purificador per a abastar un recer de pau interior en la seua existència. 

Molt encertada, per cert, l'elecció del magnífic tema de Brian Eno "By This River" perquè li dona un caire reconfortant a l'estat anímic dels protagonistes.

Aquesta pel·lícula és descarnada, dura i colpidora, i parla sobre la mort, però també sobre la vida. És per això que és una obra positiva i esperançadora, perquè li dona un sentit a la nostra realitat quotidiana i perquè, a banda de fer palesa la nostra inexorable limitació i la injusta supeditació a l'esquizofrènic atzar, s'expressa amb molta emotivitat des de dins del cor i suposa —a banda d'una lliçó de bon cinema— una lliçó de vida. Obra mestra.

 

LA STANZA DEL FIGLIO. 2001. Itàlia. Color. 100 Min.

Direcció: Nanni Moretti

Intèrprets: Nanni Moretti, Laura Morante, Jasmine Trinca, Giuseppe Sanfelice, Sofia Vigliar, Renato Scarpa.

Guió: Nanni Moretti, Linda Ferri, Heidrun Schleef

Música: Nicola Piovani

Fotografia: Giuseppe Lanci

(3) CLOSE, de Lukas Dhont (2022)

La censura social

Aquest film aborda la manera com les pressions socials influeixen en les relacions personals i en el desenvolupament emocional dels joves. En el recorregut de la nostra vida desfilen conceptes psicològics i socials que, si bé no ens n'adonem, modelen les nostres accions. Per exemple, una cosa que ens obliga conforme a les voluntats de la resta és la desitjabilitat social. Necessitem l'aprovació de la gent del voltant, cosa que ens obliga a comportar-nos dintre de les normes estandarditzades i que pertanyen a tot el que és políticament correcte. Si en l'adultesa ja hi té influència, ja podem imaginar-nos com afaiçona la nostra personalitat en la infantesa.

Això és precisament el que experimenten Léo i Rémi, de tretze anys. Amics íntims —poal i corda— alliberats dels condicionants i estereotips socials, mostren el seu afecte i la seva estima públicament fins que arriba la censura social dels seus iguals. Un dels dos segueix la norma i rebutja l'altre. Són xiquets, direm, però no tothom reacciona de la mateixa manera davant de les mateixes circumstàncies perquè, si les diferències individuals —sovint oblidades en l'educació— es mantenen constants i no són considerades, poden tenir un efecte devastador en la persona.

No m'hi endinsaré més perquè no vull fer espòiler, però aquesta pel·lícula explora aquests processos psicològics, juntament amb la culpa. Les imatges ho reflecteixen però de manera àgilment soterrada, especialment a través dels silencis de Léo. Tot plegat, barrejat amb la seva càlida planificació, conforma un film profundament necessari i emotiu.

CLOSE. 2022. Bèlgica. Color. 104 Min.

Direcció: Lukas Dhont

Intèrprets: Émilie Dequenne, Léa Drucker, Kevin Janssens, Eden Dambrine, Gustav De Waele, Igor van Dessel, Marc Weiss

Guió: Lukas Dhont, Angelo Tijssens

Música: Valentin Hadjadj

Fotografia: Frank van den Eeden

(3) MANTÍCORA, de Carlos Vermut (2022)

El tigre amb cap humà

Vull deixar clar que el personatge presentat en aquesta pel·lícula em causa una profunda repulsió. Al meu entendre, no hi ha delicte més fastigós que el que perpetra constantment aquesta escòria immunda cap a la humanitat. Tot i això, m'he preguntat moltes vegades com són en realitat aquestes persones, com es comporten en el seu dia a dia, quins són els seus pensaments i quins processos mentals els porten a cometre actes tan terribles i depravats.

Aquesta història planteja aquestes qüestions i intenta "comprendre" i "humanitzar" (em costa horrors escriure aquestes dues paraules en aquest context —cal adonar-se que estan posades entre cometes—) Julián, un pedòfil que intenta fugir de la seua aberrant anormalitat. El seu guió, de manera positiva, intenta enganyar-nos, en mostrar Julián com un bon samarità quan salva el xiquet de l'incendi. Perquè, per als ulls dels altres, Julián és un jove amable que treballa com a dissenyador de videojocs i és molt apreciat pels seus amics. Ell és conscient de la seua monstruositat i intenta allunyar els seus dimonis, especialment quan entaula una relació amorosa amb Diana (el seu físic de xiqueta l'atreu perquè és associatiu). Tot i això, les coses es compliquen quan la seua empresa descobreix el seu pertorbador secret.

Mantícora és un film incòmode i arriscat que aborda un tema summament controvertit (en cap moment empatitze amb el personatge, ni tan sols en el seu intent per llevar-se la vida). La seua atmosfera és fosca i torbadora (no és per a menys, sabent el que es cou a la ment malalta del seu protagonista) i els seus resultats són més que interessants (em sembla molt encertada l'analogia mitològica del títol i la de la creació dels monstres al videojoc amb ell mateix). L'única pega que hi posaria seria respecte del final (a partir de l'hospital); el considere innecessari i inversemblant, cosa que no entela la suggeridora proposta de fer que l'espectador experimente emocions contraposades en aquesta tragèdia interior d'un malalt mental.

MANTÍCORA. 2022. Espanya. Color. 115 Min.

Direcció: Carlos Vermut

Intèrprets: Nacho Sánchez, Zoe Stein, Vicenta N'Dongo, Catalina Sopelana, Ignacio Ysasi, Joan Amargós, Miquel Insua, Álvaro Sanz Rodríguez, Javier Lago, Ángela Boix, Aitziber Garmendia, Arantxa Zambrano

Guió: Carlos Vermut

Fotografia: Alana Mejía González

(2) LOS DESAFÍOS, de Claudio Guerín, José Luis Egea i Víctor Erice (1969)

Violència intrínseca a l'ésser humà

Reflexió al voltant de la violència estructurada en tres episodis (aproximadament 35 minuts per història). La introducció de cadascun és similar perquè del no-res (unes interrelacions aparentment normals) s'arriba al més absurd paroxisme (espiral de violència). Tots tres comparteixen un aire de modernitat, extravagància i llibertat força allunyats del context social de l'època, així com un component proper al surrealisme.Ara bé, malgrat les semblances esmentades, cada capítol té el seu propi enfocament a l'hora d'expressar la violència:

Episodi 1 - Director: Claudio Guerín

Una barreja de control paternal, infidelitat i testosterona darwinista s'ajunten en aquesta estrambòtica història on les relacions es difuminen a mesura que avança el relat. (2)

Episodi 2 - Director: José Luis Egea

Infidelitats i mentides. Maduresa versus joventut. Gelosia i masclisme. Eixelebrada al principi, però tensa, molt tensa, després. Fantàstics Alfredo Mayo i Julia Gutiérrez Caba. Recorda el Saura de Peppermint Frappé. (2)

Episodi 3 - Director: Víctor Erice

Psicodèlica, caòtica i estrafolària (amb mico inclòs). Molt allunyat de les propostes posteriors, el director presenta una cinta entre cosmopolita i hippie. Al meu entendre, la més fluixa de les tres. (2)

En tots ells el final és pertorbador. Brilla la major part del planter actoral excepte Dean Selmier, que apareix en tots els episodis, sempre sense ànima i sense magnetisme.

LOS DESAFÍOS. 1969. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: Claudio Guerín, José Luis Egea y Víctor Erice

Intèrprets: Francisco Rabal, Asunción Balaguer, Dean Selmier, Julia Gutiérrez Caba, Alfredo Mayo, Fernando Sánchez Polack, Barbara Deist, Teresa Rabal, Daisy Granados, Julia Peña, Luis Suárez

Guió: Rafael Azcona, Claudio Guerín, José Luis Egea, Víctor Erice

Música: Luis de Pablo. Canciones: Dave Da Costa

Fotografia: Luís Cuadrado, Teodoro Escamilla

(3) MARATÓ DE TARDOR, de Georgi Daneliya (1979)

Mentides, mentides, mentides

Les relacions interpersonals, concretament les de parella, solen anar acompanyades de mentides. Algunes són piadoses, altres intencionades, però totes consubstancials als éssers humans. Potser, amb la veritat per davant, no podríem suportar la realitat i seria pitjor: no se sap (tampoc voldria posar-ho com a objecte de debat en aquestes línies). El que sí que és cert és que les seues conseqüències serien variades i imprevisibles.

Amb to de comèdia, però sense obviar les seues connotacions dramàtiques, Gueorgui Danéliia aborda la infidelitat en les relacions a través del seu protagonista Andrei Pàvlovitx Buzikin, mestre d'institut i traductor de literatura anglesa. Aquest, timorat, juga a dues bandes amb la seua esposa i la seua amant, però sempre enfanga les coses. No es decideix, no vol ofendre ningú, no fa cap pas avant i la seua inseguretat genera angoixa per tot arreu.

Són situacions que, tot i ser universals, esdevenen divertides. Tota la pel·lícula és un "tornar a començar", com un cercle viciós: eixida en xandall per a córrer (se sent forçat amb el professor danés Hansen), promeses incomplertes i el seu final —com en el joc de l'oca— executa un retrocés a la casella inicial.

Marató de  tardor és una comèdia (o tragicomèdia) de la vida, ben rodada i amb diàlegs encertats que fa que, com a espectadors, ens adonem de la nostra vulnerabilitat i les nostres contradiccions.

OSENNIY MARAFON. 1979. URSS. Color. 90 Min.

Direcció: Georgi Daneliya

Intèrprets: Oleg Basilashvili, Natalya Gundareva, Marina Neyolova, Evgeniy Leonov, Norbert Kuchinke

Guió: Aleksandr Volodin, Georgi Daneliya

Música: Andrei Petrov

Fotografia: Sergei Vronsky

(1) LA DESCONOCIDA, de Pablo Maqueda (2023)

Barreja desconcertant

No he he vist ni coneixia l'obra de teatre en què està basada aquesta pel·lícula; tampoc sé si sobre l'escenari funciona millor. El que sí que sé és que, com a peça cinematogràfica, té la sort de comptar amb una bona història.

L'abús de menors a través de les xarxes socials és una xacra social des que aquesta tecnologia va arribar per quedar-se, i és fonamental reflectir i denunciar aquest fet a la pantalla gran. Només per la seva valentia a l'hora d'abordar una cosa tan sòrdida i repulsiva, la cinta ja arrenca amb un punt a favor.

Ara bé, el llargmetratge no aprofita adequadament els seus recursos i fa una barreja desconcertant entre el ciberassetjament sexual a menors (grooming) i les parafílies adultes. He de confessar que, al principi, aquest joc de dinàmiques de poder canviants em va interessar; tanmateix, el ritme acaba decaient a causa d'una narració deficient, deixant una sensació d'oportunitat perduda.

LA DESCONOCIDA. 2023. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Pablo Maqueda

Intèrprets: Laia Manzanares, Manolo Solo, Eva Llorach, Blanca Parés, Vega Céspedes

Guió: Pablo Maqueda, Haizea G. Viana, Paco Bezerra. Obra: Paco Bezerra

Música: Helena Hidalgo

Fotografia: Santiago Racaj

(2) TENÉIS QUE VENIR A VERLA, de Jonás Trueba (2022)

Diferent i personal

Estem davant d'una pel·lícula de seixanta minuts (se n'anomena migmetratge, però algun dia caldrà dir als quatre vents que qualsevol mena de metratge és, simplement, això: una pel·lícula), i a dins hi trobem: una escena força llarga d'un concert de Chano Domínguez i un viatge que la parella protagonista realitza en tren en el qual, com a espectadors, recorrem el paisatge a través de la finestra una bona estona.

Doncs bé, si restàrem tota aquesta duració, no sé quants minuts de "temps efectiu" tindria aquest film. És aquesta cinta una llauna? Doncs jo dic que no, perquè Jonás Trueba ho té molt clar, continua amb la mateixa tònica i amb les constants del seu cinema. Un cinema que cerca la naturalitat i que sacrifica altres aspectes tècnics o actorals de cara a la galeria en benefici del conjunt de l'obra.

Així és aquest treball que parla sobre l'amistat, sobre la parella, ple de referències culturals i obert a una infinitat d'interpretacions. No podem dir que sigui rodó, però sí que és valent, arriscat, personal, diferent i amb elements d'interès.

TENÉIS QUE VENIR A VERLA. 2022. Espanya. Color. 64 Min.

Direcció: Jonás Trueba

Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Francesco Carril, Irene Escolar

Guió: Jonás Trueba

Fotografia: Santiago Racaj

(2) EN LA CIUDAD SIN BRÚJULA, d'Antonio Savinelli (2016)

Tristesa eufòrica

Aquesta pel·lícula és un clar exemple que, en la senzillesa, moltes vegades es pot mostrar una gran quantitat de valors humans. Sense estar dotada d’un gran pressupost —existeixen algunes llacunes en el film, com els salts tan ràpids de seqüències que s’utilitzen com a preàmbul al desenvolupament de la trama—, el realitzador usa adequadament els recursos cinematogràfics i narratius per a contar una història d’autodescobriments i emocions. De fet, l’obra fa un ús perseverant de l’el·lipsi per a reflectir els sentiments, els buits interns, les pors i inseguretats («massa bo per a ser veritat») de la parella protagonista. Així mateix, la poètica és un referent constant que deambula pel metratge des dels primers instants al poble de Xella fins a l’arribada i instal·lació a València del personatge principal.

Pascual i Anna miren de trobar el seu lloc perquè, com una brúixola avariada, se senten desorientats. L’atracció mútua serveix com a detonant per a exposar les personalitats de cadascun, darrere de les quals amaguen una intrahistòria molt influent en les seues vides (el drama de la immigració d’Anna i la solitud, juntament amb els secrets familiars, de Pascual).

La veu en off de Pascual, com a narrador omniscient, ens guia en un treball on imperen els fets metafòrics i els llocs comuns (el gos Rufo, l’amant de son pare, el comptador de la llum, la brúixola per a trobar Anna, el botiguer, la botiga, el passejador amb el gos…), sense que falten tampoc, dins del dramatisme, les pinzellades còmiques, com la frase de Pilar, la casera: «sent el que ha passat amb ton pare, qui era, per cert?»; o en l’expressió tan suggeridora que utilitza el protagonista en definir l’enamorament que sent davant l’hongaresa Anna: «era més bonica que el meu poble».

Finalment, la sensació que ens transmet és com la que experimenta el seu protagonista davant la mort de son pare: una tristesa eufòrica, una sensació que és com la vida mateixa; i aquesta estimable cinta fa una reflexió molt encertada sobre ella.

EN LA CIUDAD SIN BRÚJULA. 2016. Espanya. Color. 80 Min.

Direcció: Antonio Savinelli

Intèrprets: Javier Mejía, Agnes Kiraly

Guió: Mario Fernandez Alonso y Antonio Savinelli

Música: Gilberto Luna, Gualberto Ibarreto, Mikalojus Čiurlionis, Chronis Taxidis, Rick Treffers, Fernando Milagros

Fotografia: Javier Lombana

(3) ARGENTINA 1985, de Santiago Mitre (2022)

Nunca más

És important precisar que, mantenint constants les dues variables que constitueixen el títol d'aquesta crítica, el guió d'aquesta pel·lícula està perfectament estructurat des de l'inici. De fet, compta amb una narració summament àgil, que provoca que l'espectador —la seva estètica retro i dels anys vuitanta també hi ajuda— se senti immers i identificat amb la trama. La tipografia de la màquina d'escriure ens convida a endinsar-nos en un dels esdeveniments més abjectes que han tingut lloc en la història recent de l'Argentina.

Com apuntava al paràgraf inicial, la seva factura tècnica no té cap objecció. A més, compta amb una encertada posada en escena i direcció d'actors. El que fa Ricardo Darín és francament escandalós. Un actor portentós que millora qualsevol obra que hagi de representar.

Doncs bé, si el seu embolcall és notable, el seu contingut no es queda enrere. Un cop es combinen tots els elements esmentats, la pel·lícula es converteix en un transmissor elèctric de sentiments i emocions. Percebem la injustícia, percebem el valor, percebem, en definitiva, els contrastos humans. D'aquesta manera, les seves imatges ens ajuden a entendre el context històric, la por i les penúries per les quals van haver de passar nombrosos argentins. I som conscients que aquest al·legat per la justícia universal és una manera d'alertar-nos sobre la importància de preservar els valors veritablement democràtics i de l'exigència que qualsevol govern cuidi els seus ciutadans.

Emocions a dojo: la transformació de la mare de l'ajudant fiscal, el discurs memorable de Strassera amb la seva famosa frase Nunca más, que es converteix en una crida universal a la memòria històrica, i la rellevància del judici, que va marcar un abans i un després en els processos judicials contra els líders d'un país.

Didàctica, honesta i emocional. Una lliçó de cinema que mereix ser vista.

ARGENTINA 1985. 2022. Argentina. Color. 140 Min.

Direcció: Santiago Mitre

Intèrprets: Ricardo Darín, Peter Lanzani, Norman Briski, Claudio Da Passano, Héctor Díaz, Alejandra Flechner, Alejo García Pintos, Carlos Portaluppi, Brian Sichel, Walter Jacob, Laura Paredes, Gina Mastronicola

Guió: Santiago Mitre, Mariano Llinás

Música: Pedro Osuna

Fotografia: Javier Juliá

(3) EL CRIMEN DE CUENCA, de Pilar Miró (1980)

Relat impactant

Tot i que, en realitat, el matís predominant és l’atemporalitat, aquesta obra fa trontollar els fonaments de la justícia espanyola durant els primers anys del segle XX. La directora Pilar Miró es decanta per la contundència i per un estil directe, ja que de la pantalla sorgeixen, sense cap mena de contemplacions, duríssimes escenes de tortures per part de l’aparell estatal. De fet —a causa de la narració tan explícita de les tortures per part del cos de la Guàrdia Civil—, va portar el Govern de la UCD, amb el seu ministre Ricardo de la Cierva al capdavant, a posar la pel·lícula a disposició de l’autoritat militar. D’aquesta manera, la cinta va quedar segrestada durant més d’un any i mig i la seua directora va ser objecte d’un procés militar. Finalment, es va estrenar a mitjan 1981, i va ser l’única pel·lícula espanyola prohibida durant la democràcia després de la desaparició de la censura el 1977.

Amb aquest film es posa en dubte el concepte de justícia i la presumpció d’innocència en un procediment judicial tercermundista en què les víctimes eren com funàmbuls que caminen per un filferro destensat, ja que depenien absolutament de l’atzar: cal observar que la sort de tots dos dependrà del jutge d’instrucció que en aquell moment ocupava el càrrec; d’aquesta manera —desafortunadament per a Gregorio i León—, van passar d’un primer jutge ponderat que va sobreseure la causa a un altre que era totalment parcial. 

La pel·lícula també fa referència a les desigualtats socials existents i a les condicions de pobresa a què estava sotmesa la població. La corrupció política, juntament amb l’afany de venjança —del diputat Contreras i del capellà de la parròquia—, també hi són presents, amb la persistent obstinació del sector conservador.

Finalment, és molt interessant observar com els rumors infundats i la brutalitat coercitiva de les pallisses es poden convertir en arguments poderosos. Així, els dos jornalers —i també la dona de Gregorio— dubten de la innocència de l’altre. Tot plegat ens trasllada a una reflexió esquinçadora: com actuaríem nosaltres en la mateixa situació? Delataríem, fins i tot mentint, un amic?

Memorables els actors i impactant l’aparició del Cepa quan escolta la veu del romanç del cec. El crimen de Cuenca és un al·legat fantàstic contra la tortura i la vulneració dels drets de la ciutadania. Recomanable.

EL CRIMEN DE CUENCA. 1980. Espanya. Color. 92 Min.

Direcció: Pilar Miró

Intèrprets: Amparo Soler Leal, Fernando Rey, Héctor Alterio, José Manuel Cervino, Mary Carrillo, Francisco Casares, Eduardo Calvo, José Vivó, Félix Rotaeta, Guillermo Montesinos, Mercedes Sampietro, Assumpta Serna, Daniel Dicenta

Guió: Salvador Maldonado, Pilar Miró. Idea: Juan Antonio Porto

Música: Antón García Abril

Fotografia: Hans Burmann

(3) IMITACIÓ A LA VIDA, de Douglas Sirk (1959)

Nascudes per a patir

Llàgrimes tenyides de patiment recorren les galtes d'Annie. Després de tota una vida d'abnegació per la seua filla i d'escampar el bé per tot arreu, no ha sigut corresposta. Tot i que és víctima d'un context social marcat per la discriminació racial, Annie està feta d'una pasta especial; lluita per sobreviure, empatitza amb la gent i defensa els seus fins a les darreres conseqüències. 

Som al 1947. Racisme als Estats Units. La segregació i la discriminació són com un núvol gros farcit d'angoixa que aguaita constantment les persones de raça negra. Una atmosfera poc propícia per a realitzar-se com a persona.

Aquest melodrama tracta diversos aspectes inherents a les relacions i particularitats humanes com ara l'amor, la superació personal (no es pot obviar la història de Lora Meredith), l'amistat i el masclisme. Així i tot, des del meu punt de vista, l'eix central és el racisme (tant el latent com el palés). La crítica a la societat estatunidenca és evident. Ara bé, dit això, és important destacar la destresa i l'enginy de Douglas Sirk en afaiçonar una obra que conté moltes peces. Aquestes van des de la marginació (que seria la peça més gran) fins als problemes mundans (les més petites).

Imitació a la vida parla de l'enfonsament psicològic i de la indefensió, de la marginació i l'estigmatització propiciades per un supremacisme institucional. Un film commovedor que, malgrat que trepitja camins relliscosos propers a la sensibleria, no hi cau. Ans al contrari: expressa, transmet, emociona i arriba a l'espectador.

IMITATION OF LIFE. 1959. Estats Units. Color. 124 Min.

Direcció:  Douglas Sirk
Intèrprets: Lana Turner, John Gavin, Sandra Dee, Robert Alda, Susan Kohner, Dan O'Herlihy, Juanita Moore, Troy Donahue, Sandra Gould, Ann Robinson

Guió: Eleanore Griffin, Allan Scott. Novel·la: Fannie Hurst

Música: Frank Skinner

Fotografía: Russell Metty

(3) GENT CORRENT, de Robert Redford (1980)

Patiment universal

El globus terraqüi està conformat per persones, la seua extensió és plena de gent corrent. Gent senzilla, comuna i humil que les passa magres per superar les adversitats que els presenta la vida. Podem exercir diferents oficis, cobrar una nòmina, pagar les factures, etc., i també fer front als inevitables problemes quotidians. Cadascú amb els seus, però dificultats i inconvenients al capdavall. En la pel·lícula ens trobem davant d’una família adinerada i, presumiblement, amb tot a favor per ser feliç. Tanmateix, un esdeveniment negatiu —com és la mort accidental d’un ésser estimat— els iguala amb altres tipus de famílies de diferent classe social en la categoria de, tal com resa el títol del film, gent corrent. 

De vegades ens escarrassem massa a fer que passen coses extraordinàries, no habituals, quan el que és realment sorprenent són les anades i vingudes, les coses bones i les dolentes, les alegries i les penúries que hem d’experimentar en el nostre dia a dia.

És necessari que l’art —en les seues múltiples disciplines— expresse l’esdevenir terrenal a través d’una mirada objectiva i distant que reflectisca els sentiments i les emocions dels éssers humans. A parer meu, aquesta òpera prima de Robert Redford plasma aquesta idea i s’acosta a una manera de fer cinema més introspectiva, guaitant a l’interior dels personatges i analitzant els seus pensaments i sensacions.

En el film afloren aspectes tan delicats i sensibles com el suïcidi, la mort prematura o el dolor patern. Elements que estan ahí i que, encara que fem l’impossible per invisibilitzar-los, són companys de viatge en la nostra travessia vital. No és el mateix sentir el dolor que veure’l des de fora, no és el mateix assabentar-se d’una defunció aliena que experimentar-la en la nostra pròpia carn i no és el mateix sentir la paraula suïcidi amb les seues connotacions asèptiques que sentir-ne els efectes quan una persona pròxima es lleva la vida.

Com pot una persona sintetitzar o assumir desgràcies com la mort o l’intent de suïcidi d’un fill? Com afrontar, en el cas de Conrad, la pèrdua del seu germà? No hi hauria prou tinta al món per a expressar i descriure amb paraules una quantitat de patiment semblant. Tanmateix, aquesta pel·lícula aconsegueix mostrar totes aquestes disposicions emocionals a través d’un profund estudi anímic dels personatges. Narrada amb senzillesa, però amb astúcia, la història revela els diferents caràcters i comportaments dels afectats en aquesta concatenació de circumstàncies adverses. L’eix de l’obra és Conrad, un adolescent que ha de passar per l’experiència traumàtica de la mort del seu germà en un accident a alta mar en què es trobaven tots dos. Consumit pel sentiment de culpa, intenta suïcidar-se. Amb la seua mare —freda i amb dificultats per a expressar les seues emocions— manté una relació distant i amb el seu pare —comprensiu, que pateix en silenci sense donar eixida a la seua dissort— intenta reconnectar. La companya que coneix al cor serà la seua gran esperança per a eixir del pou en què està enfonsat.

Finalment, hi ha un personatge molt important en el film que és la figura del psiquiatre. El seu paper com a espectador imparcial i objectiu té una influència preponderant en l’evolució del protagonista. Conrad necessita afecte correspost i es fon en una abraçada amistosa amb el seu psiquiatre, segellant així la nostra vulnerabilitat i, al mateix temps, la nostra fortalesa com a éssers humans i com a gent corrent.

ORDINARY PEOPLE. 1980. Estats Units. Color. 123 Min.

Direcció: Robert Redford
Intèrprets: Donald Sutherland, Mary Tyler Moore, Judd Hirsch, Timothy Hutton, M. Emmet Walsh, Elizabeth McGovern, Dinah Manoff, Fredric Lehne, Adam Baldwin, James Sikking, Basil Hoffman, Quinn K. Redeker

Guió: Alvin Sargent, Nancy Dowd. Novel·la: Judith Guest

Música: Diversos autors

Fotografía: John Bailey

(4) ORDET (LA PARAULA), de Carl Theodor Dreyer (1955)

El dubte com a resposta

Ordet és una pel·lícula molt completa, en el sentit que, en un període de temps tan curt —tot just dues hores de film—, hi són condensades totes les reflexions transcendentals de l’ésser humà: ciència enfront de religió, escepticisme, fe cega, confrontacions entre religions, la renúncia a la llibertat humana, substituïda per una vida de sofriment en ofrena a Déu i, especialment, múltiples lectures i interpretacions que ens portarien a un debat interminable.

La «bogeria» de Johannes ens fa dubtar, i aquest és un dels elements que més m’interessen de la pel·lícula. El dubte sobre qui som, d’on venim, on anem. La qüestió perenne que n’hi ha d’haver un perquè. Johannes introdueix aquesta incertesa i fa que l’espectador es qüestione constantment allò que veu i, en última instància, allò que creu saber.

Un altre aspecte important és la fe de les filles d’Inger. Confien en el seu oncle i tenen una fe d’acer en les possibilitats de Déu i en el «poder que li ha atorgat al seu oncle». Una fe absoluta que contrasta amb les diferents posicions religioses que s’enfronten al llarg de la pel·lícula.

Crec que, dins d'aquesta obra —desconec les conviccions de Dreyer—, hi ha una crítica o una lloança, segons les interpretacions de l'espectador, de les restriccions que ens imposa una societat marcada per una religió rígida: viure per a Déu, morir per a Déu, amb una anhedonia imperant. La lúgubre posada en escena remarca aquest sentiment i accentua la sensació d'una existència sotmesa a unes creences que condicionen la vida dels personatges.

I després hi ha les interpretacions. Em semblen magistrals. Els silencis, les mirades desviades, el to deprimit, quasi inhibit, reforcen molt més els diàlegs i els soliloquis. Aquesta contenció fa que els gestos, les pauses i les mirades adquirisquen un pes extraordinari, fins al punt que allò que no es diu pot resultar tan important com allò que s’expressa.

I al final, la fantasia (¿?), la resurrecció, la vida, la confusió, l’astorament, el dubte. Un desenllaç que no fa més que replantejar-nos les coses i fer-nos reflexionar sobre l’existència. I potser és precisament aquesta incertesa final la que permet que totes les qüestions plantejades durant la pel·lícula romanguen obertes a la interpretació.

Un film imprescindible, magistral, que ningú hauria de deixar de veure.

ORDET. 1955. Dinamarca. Blanc i negre. 125 Min. 

Direcció: Carl Theodor Dreyer

Intèrprets: Henrik Malberg, Emil Hass Christensen, Cay Kristiansen, Preben Leerdorff-Rye, Birgitte Federspiel, Ejner Federspiel, Ann Elisabeth Rud, Henry Skjaer
Guió: Carl Theodor Dreyer. Obra: Kaj Munk

Música: Paul Schierbeck
Fotografia: Henning Bendtsen

(3) LA MEVA NIT AMB MAUD, d'Éric Rohmer (1969)

La raó davant del desig

Tercero dels seus sis contes morals, el més notable d’aquest film de Rohmer és que tanca, des d’una planificació aparentment senzilla, una gran quantitat d’elements que ens ajuden a reflexionar. Darrere d’un interessant discurs filosoficoteològic-científic s’amaga un desig primitiu de l’ésser humà per satisfer les seues necessitats emocionals i fisiològiques. És en aquestes disquisicions quan desfilen conceptes com les matemàtiques de Pascal, el jansenisme, la fidelitat, la gelosia, l’Església i el dolor davant d’un amor no correspost. Dit això, impacta com, a través d’unes brillants imatges fílmiques, es dona un pes molt important als diàlegs. Les converses —canalitzades pel filtre de Jean-Louis— tenen una profunditat que ens porta a analitzar i qüestionar aspectes rellevants que afecten la nostra existència.

La realització intenta recollir tot allò que té lloc en la ment dels protagonistes, encara que siga aparentment nimi. D’ací la importància que es dona a les escenes dels sermons (amb una durada, a més, relativament llarga) i el significat que tenen per als protagonistes (com es pot observar en les seues expressions i gestos facials).

Jean-Louis topa amb una sèrie de qüestions morals que afecten el seu sistema de creences. És per això que intenta donar coherència als seus principis, pensaments i cognicions a través d’un discurs «filocatòlic» (respectuós i educat respecte de les —com ell diu— «altres religions»; ja siguen l’ateisme, l’agnosticisme i/o la irreligiositat) que intenta justificar tant els seus actes com el seu comportament. Des que va veure Françoise per primera vegada, es va fer la promesa (ir)racional de contraure matrimoni amb ella. Tanmateix, ensopega («voluntàriament i inconscientment») amb Maud i Françoise, dos pols oposats les personalitats dels quals són antitètiques. La nit amb Maud suposa un detonant i un punt d’inflexió que el submergeix en els dilemes morals esmentats. Se sent molt bé amb Maud i amb la seua actitud libèrrima; no obstant això, l’ombra de Françoise —més semblant a ell— l’assetja constantment. La seua ment juga a cavall entre les dues: del que és convencional al que és singular, del que és estable al que és vel·leïtós i del que és innocent al que és libidinós.

Al final, aquestes dues històries paral·leles tenen un desenllaç sorprenent i inesperat; tot està connectat des de la seua nit amb Maud.

MA NUIT CHEZ MAUD. 1969. França. Blanc i negre. 105 Min. 

Direcció: Éric Rohmer

Intèrprets: Jean-Louis Trintignant, Françoise Fabian, Marie-Christine Barrault, Antoine Vitez, Léonide Kogan, Guy Léger, Anne Dubot
Guió: Éric Rohmer

Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Fotografía: Néstor Almendros

(3) LA SOLITUD DEL CORREDOR DE FONS, de Tony Richardson (1962)

La insubordinació davant la injustícia

La vida de no ha sigut un camí de roses; sempre en el lloc més baix de les capes socials, mai no ha pogut decidir per si mateix en veure’s obligat a complir els desitjos dels altres. Tot i no sentir-se orgullós que el seu pare no fora capaç de secundar la vaga dels seus companys a canvi d’un augment de sou, sabia que, d'alguna manera, solia imitar eixa conducta servil. La mort d'aquest li suposa travessar una experiència traumàtica en la seua adolescència. A tot això, cal afegir la seua pertinença a una família desestructurada amb una relació freda i fracturada per part dels seus progenitors. En el transcurs de la seua adolescència, fruit d'un robatori en un forn, acabarà en un reformatori i allà dins experimentarà una analogia amb el que passava en la societat, és a dir: el domini dels poderosos sobre els vulnerables.

A l'interior del jove hi ha un sentiment de rebel·lia i de ràbia, com si es preguntara el perquè d'aquestes diferències de classes. En traslladar-lo al correccional és quan s'adona de com es reprodueixen els mateixos mecanismes que en la societat: a la cúspide el director del centre, per davall els seus adlàters (treballadors de la institució) i en el fons els interns que han d'acatar les ordres dels de dalt. En mostrar les seues qualitats com a corredor de fons es convertirà en el "xic preferit" del director, cosa que el farà sentir malament per mimetitzar els patrons que ell tant detestava. Tanmateix, arriba un moment en què el seu inconformisme explota i la seua decisió final aconseguirà deslligar la seua venjança, que el farà sentir alliberat.

El film utilitza la metàfora constant de la solitud del corredor, que és la mateixa que pateix l'obrer oprimit, el ciutadà abandonat per l'Estat o els éssers humans davant les desigualtats socials. Tony Richardson el retrata —a base de flashbacks— d'una manera impecable, amb un peculiar llenguatge fílmic propi del free cinema i amb una sensacional última escena en la carrera de competició quan hi apareixen, mentre corre, moments importants de la seua existència prèvia.

THE LONELINESS OF THE LONG DISTANCE RUNNER. 1962. Estados Unidos. Blanco y negro. 99 Min. 

Dirección: Tony Richardson

Intérpretes: Tom Courtenay, Michael Redgrave, Avis Bunnage, Alec McCowen, James Bolam, James Fox
Guion: Alan Sillitoe

Música: John Addison
Fotografía: Walter Lassally

(2) PROYECTO LÁZARO, de Mateo Gil (2016)

Jugant a ser déus

Els avanços tecnològics en el camp de la medicina són un fet evident. Tot i que actualment és prou controvertit posar sobre la taula l'abast de les tècniques de conservació artificial, sabem, però, que és un concepte latent. En conseqüència, el nostre futur com a éssers humans està a l’expectativa d'una correcta aplicació de les ciències de la vida durant els pròxims anys.

Des d'aquest punt de vista, Proyecto Lázaro em sembla un film valent perquè situa l'estudi de la bioètica com quelcom inherent i crucial per al desenvolupament humà. A més, en les seues imatges, l'obra ens alerta dels perills que comporta el control per part de l'espècie humana del curs natural de la natura. A través de la veu en off del protagonista, la cinta ens proposa reflexions, entre poètiques i filosòfiques, sobre el sentit de la vida (les xicotetes coses, el viure, el morir...).

La metàfora de viure una vida que no es vol viure (éssers esclavitzats) juntament amb la subreptícia denúncia del control que exerceix sobre nosaltres el poder invisible (en forma d'inversors i multinacionals) completen un film amb aspectes més que interessants.

PROYECTO LÁZARO. 2016. Españaa. Color. 102 Min.

Dirección: Mateo Gil

Intérpretes: Tom Hughes, Oona Chaplin, Barry Ward, Charlotte Le Bon, Julio Perillán, Rafael Cebrián, Bruno Sevilla, Daniel Horvath, Alex Hafner, Godeliv Van den Brandt

Música: Lucas Vidal

Fotografía: Pau Esteve Birba

(3) KALAK, d'Isabella Eklöf (2023)

Marcat pel passat

La paraula groenlandesa Kalak té una doble accepció: depenent del context i de la situació, tant pot significar "persona noble" com "cap de fava". A en Jan, tant se li'n dona. Fuig d'un passat escabrós, de quan el seu pare abusava d'ell en la seva adolescència. Per això, va marxar a Groenlàndia amb la seva dona i els seus dos fills, i no vol tornar a Dinamarca. 

Una vegada instal·lat, treballa com a infermer, però es refugia en una vida torbadora. A causa del seu trauma del passat, adopta un comportament estrany. Vol apropar-se a la cultura de la terra que l'acull. Ho fa de manera encertada quan tracta d'aprendre la llengua dels natius. Tanmateix, no para de flirtejar amb altres dones, tenint-hi fins i tot relacions. El que inquieta més és que la parella consent aquestes relacions, i l’amant, a sobre, és rebuda amb naturalitat a la mateixa casa familiar amb els fills presents (cal dir que la pel·lícula no explica aquesta conducta submisa de la parella).

Els dies passen i, sota la façana d’una aparent normalitat, la disfunció familiar es fa cada cop més evident. En Jan viu amb un elefant dins l’estança de la seva ànima, però es resisteix a reconèixer-lo.

Kalak és un film honest on es retraten subtilment les pors que arrosseguem del passat. També és una obra valenta, ja que denuncia la pederàstia i l’abús infantil amb fermesa. La seva càmera parla de les nostres complexitats i contradiccions, sense necessitat de grans discursos. I com a rerefons, Groenlàndia: ¿què millor que la cultura i els paisatges groenlandesos per a metaforitzar l'etnocentrisme i conscienciar-nos sobre la diversitat cultural i les diferències, tant socials com individuals?

KALAK. 2023. Noruega. Color. 125 Min.

Direcció: Isabella Eklöf, Kim Leine, Sissel Dalsgaard Thomsen

Intèrprets: Emil Johnsen, Asta Kamma August, Soren Hellerup, Connie Kristoffersen, Anders Mossling, Hans Jukku Noahsen, Berda Larsen, Bertram Krassel, Emilie Steen, Ole Silassen, Vittus Ingemann, Vigga Tukula

Guió: Isabella Eklöf, Kim Leine, Sissel Dalsgaard Thomsen

Fotografia: Nadim Carlsen

(2) EL BAR, d'Álex de la Iglesia (2017)

Tensió per sobreviure

Álex de la Iglesia fa una incursió més en una història apocalíptica i en la seua manera peculiar d'arrossegar l'ésser humà a situacions límit. Vull ressaltar que aquesta primera frase de l'article no està escrita en sentit negatiu, més aviat al contrari; posa èmfasi en el fet que el director fa servir com ningú aquest tipus de narracions, ja que sap extreure un suc, molt àcid per cert, als episodis que proposa.

En la pel·lícula que ens ocupa, un grup de gent queda atrapada (on fa l’ullet de forma cinèfila a La cabina de Mercero o a El ángel exterminador de Buñuel) en un bar a conseqüència d'un tret que rep al cap un client que acabava d'eixir. A partir d'ací sorgeix el més interessant del film; dins d'aquesta atmosfera tan tensa, diferents personalitats comencen a experimentar una espècie de darwinisme social, un matx psicològic amb l'objectiu de sobreviure. Després ja venen una sèrie de girs, sorpreses i artificis que, units a alguns excessos, fan que el film es vaja desinflant un poc. No obstant això, és just valorar el segell distintiu de l'univers Iglesia que, encara que puga tenir alts i baixos, posseeix una filmografia digna de veure.

EL BAR. 2017. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: Álex de la Iglesia

Intèrprets: Mario Casas, Blanca Suárez, Carmen Machi, Terele Pávez, Jaime Ordóñez, Secun de la Rosa, Alejandro Awada, Joaquín Climent, Mamen García, Jordi Aguilar, Diego Braguinsky, Sue Flack

Guió: Álex de la Iglesia y Jorge Guerricaechevarría

Música: Carlos Riera y Joan Valent

Fotografia: Ángel Amoros

(3) DOS EN LA CARRETERA, de Stanley Donen (1967)

El pas del temps en les relacions de parella

Quant que s'ha parlat sobre les relacions de parella i el seu desenvolupament! Segons matemàtics i psicòlegs —els primers per estadística i els segons per emocions—, l'amor és un sentiment d'estima profunda que arrenca amb molta força, però que a poc a poc, com una flama, es va apagant amb el temps. 

Que, per exemple, un dia de molta basca esdevingui el millor dia de la teva vida només ho pot aconseguir aquell que estigui enamorat fins a les calces. En canvi, si un matrimoni gaudeix de tots els luxes, no és estrany que s’ho passi d’allò més avorrit. Aquestes contradiccions s'expliquen per la condició psicològica —positiva o negativa, segons el cas— que naix de l’activitat neuronal en connectar amb una altra persona per la qual tenim una disposició emocional.

Doncs bé, aquesta pel·lícula —que, com pertoca, està amanida amb humor i dramatisme— és una autèntica anàlisi de les unions afectives perquè fa una repassada dels vincles sentimentals de la seva parella protagonista des que es van conèixer. És en un viatge de Londres a la Riviera francesa quan Joanna i el seu marit Mark reviuen els romàntics començaments de la seva relació, els primers anys del matrimoni i les respectives infidelitats.

La història ens parla de la dificultat del compromís i de la convivència en parella, de la petjada que deixa en els seus components el pas del temps (per això eixos fantàstics contrastos que les imatges ens ofereixen, que van des de quan eren feliços fins al desencant actual). En el present, el dilema roman: no saben si divorciar-se o bé continuar acceptant-se tal com són.

La música de Henry Mancini, els bells escenaris, les suggestives situacions i els tocs de comèdia conformen una pel·lícula que, a més de ser entretinguda, explora la dinàmica de les relacions de parella amb profunditat i ens convida a meditar sobre les seves complexitats i contradiccions.

TWO FOR THE ROAD. 1967. Estats Units. Color. 111 Min.

Direcció: Stanely Donen
Intèrprets: Audrey Hepburn, Albert Finney, Eleanor Bron, William Daniels, Gabrielle Middleton, Claude Dauphin, Jacqueline Bisset, Nadia Gray, Georges Descrières, Judy Cornwell

Guió: Frederic Raphael 

Música: Henry Mancini

Fotografia: Christopher Challis