ROGER HODGSON "Plaça de Bous" - Alacant

   
Afortunadament, no va ser un somni

Conscient de trobar-se en una ciutat allunyada del món anglosaxó i de parlar una llengua diferent, Roger Hodgson va transmetre, el 14 d'agost de 2018, el seu amor per una ciutat com Alacant i el seu penediment per no dominar la llengua espanyola. És per això que va tenir la deferència —cosa que no fan tots— de comunicar-se amb l'audiència de manera pausada en anglès perquè una gran part del públic poguera entendre’l.
Música des del cor per a endinsar-se en les ànimes dels que l'escolten. Aquesta és la proposta que proclama el cantant i que l'ha portat al llarg de la seua carrera a signar un gran nombre de cançons emblemàtiques que formen part de la banda sonora de les nostres vides. Si bé, cada vegada que acaba un concert seu o dels Supertramp actuals, un sempre té la sensació que allò que ofereixen queda com coix (es troba a faltar les cançons, teclats i veu de Davies i els instruments de vent de Helliwell -en el primer- o la veu de Hodgson en el segon) sí que cal reconèixer que en la sessió vam poder observar a un Roger en plena forma i amb una banda bastant solvent.
I és que el músic de Portsmouth va oferir un set memorable, molt emocionant, ple de cançons de Supertramp (tretze cançons) i unes poques dels seus discos en solitari (quatre temes). Només començar el recital, van sonar les primeres notes amb l'harmònica de "Take The Long Way Home" i, sense adonar-te'n, ja estaves introduït en un món paral·lel aliè als problemes mundans. Després, "School", ¿estava al·lucinant ?, esperava el sol de piano del músic que l'acompanyava, ¿ho farà igual de bé que Rick?, ho va fer bé, però no tan bé. "In Jeopardy" del seu primer disc en solitari, "Breakfast in America", ¡es desencadena la bogeria !, ¿què més dóna com sonen? Vam viatjar del Crisis, What Crisis? a Crime of the Century, de la genial "Sister Moonshine" a l'emotiva "Hide in your Shell".
Més tard, immersos en una treva, buf ..., massa emocions deslligades, escoltem "Alone Came Mary" de Open the Door, dosi relaxant per arribar a la força de "The Logical Song", ¡quina pujada d’adrenalina!. Seguidament, Roger es va asseure al piano i va començar a sonar la melodia preciosista de "Lord is it Mine".
A mitat concert arribem a una altra xicoteta aproximació al seu últim treball amb "Animal Death" per introduir-se amb la guitarra en el tema del disc homònim "Even in the Quietest Moments" (com bé diu la cançó va suposar un moment d'assossec —i entendriment— extrem). El crit gutural d'un bebè ens va conduir al seu hit en solitari "Had a Dream" per arribar fins a la fabulosa interpretació de la progressiva "Child of Vision".
Per finalitzar, quatre extraordinaris bombes —"Dreamer", "Fools Overture" (indescriptibles les sensacions experimentades), "Give a Little Bit" i "It 's Raining Again"—en una nit absolutament màgica i inoblidable.

LOS DELTONOS "16 Toneladas" - València

 

  Una nit especial

Los DelTonos, influenciats per músics com els Fabulous Thunderbirds, Albert Collins i Albert King es van donar a conèixer a finals dels 80 amb una valenta proposta a través del blues-rock i, especialment, amb eixe disc mític que va ser Tres Hombres Enfermos (90).
El passat divendres 2 de febrer de 2018, a la sala "16 Toneladas" es van encarregar de donar un repàs a la trilogia bluesera concentrada en el període dels seus tres primers discos; el ja esmentat Tres Hombres Enfermos, Bien, mejor (92) i Rien, mejor (96). Un concert intens i amb una perfecta execució que durant les quasi dues hores van desfilar, entre d'altres, temes com “Siempre me estás llorando”, “Nada que hacer”, “Todavía no sabes mi nombre”, “No, señor”, “Escucha”, “Listo”, “Espérame”…, fins arribar a la histèria col·lectiva que es va desencadenar en els primers compassos de "Soy un hombre enfermo", cançó amb la qual el grup va experimentar, -i va eixamplar-, d'una manera impecable.
Va ser grat observar com la peculiar veu d'Hendrik Röver es manté intacta i, especialment, el generós dispendi d'energia vessat pel grup. Finalment, els seus constants bisos en forma de clàssiques bombes rockeres van deixar l'aroma d’una nit única protagonitzada per una banda especial.

THE SUNDAY DRIVERS. Sala Mirror - València

Consolidats com una les bandes més importants de l'estat espanyol els toledans The Sunday Drivers van presentar el seu últim treball The End of Maiden Trip a la Sala Mirror de València. “(Hola) to see the animals” va ser la cançó que va obrir un repertori nodrit de bones cançons, moltes d'elles concentrades en els seus magnífics Little Heart Attacks i Tiny Telephone.
La banda va oferir en la seua hora i mitja de concert gran part de les seues melodies elaborades amb un so cristal·lí i una marcada instrumentació. El seu últim disc és un llarg estimable que, pel que es va observar a la sala, ha deixat empremta entre els seus fans. Així ho va agrair el seu cantant quan va comentar: “Estoy escuchando cómo estáis cantando nuestras nuevas canciones. Estamos flipados”. No obstant la bogeria col·lectiva va arribar quan van interpretar les seus bombes: “Do it”, “On my mind”, “Love our love”, “She”, “Paranoid” o el seu últim single “My plans”.
“Cuando empezamos siempre nos preguntaban acerca de los Beatles. Nosotros contestábamos que preferíamos escuchar otras cosas. Bueno, pues ha llegado el momento de quitarnos las máscaras”, va sentenciar el seu cantant. I va ser llavors quan es va produir el seu particular homenatge als fab four amb la interpretació per part del duo format per Jero Romero i Lyndon Parish d'una bella versió acústica de “In mi life”. Va destacar també l'experimentació de “So what” amb un gran de treball de Fausto Pérez a la guitarra i l'acostament beat de “Everything reminds me of you” demostrant al públic la seua gran versatilitat.
A l'hora dels típics bis va impressionar en gran manera quan van interpretar “Little heart Attacks” -al meu parer la seua millor cançó- i “Rainbows of colours” amb una sensacional part instrumental que va suposar el colofó d'un gran concert caracteritzat per la seua suavitat, la seua emoció i el seu dinamisme.

SIWEL Edifici Octubre.- (Concert)

Dintre del cicle de música pop que ofereix el Centre de Cultura Contemporània Octubre: 4x4 (quatre cantautors valencians, quatre llengües diferents), s´han programat els concerts de Néstor Mir (en francés), Manolo Tarancón (en castellà), Pau Alabajo (en català) i Siwel (en anglès). El torn de Siwel fou el 14 de Febrer qui, acompanyat solament de la seua guitarra acústica i davant d´una sala plena, l´aforament de la qual era de vuitanta persones, va fer una repassada als seus tres treballs editats. El cantant es va centrar més en els darres dos discs Unforgettable moments of forgettable times i A healthy shift. El concert, eminenment acústic, de fet es va presentar sense la seua banda habitual, va començar amb el darrer single, la excel.lent “Debris” i va continuar amb diferents cançons del seu apreciable repertori. També l´autor va fer palesa la seua influència anglosaxona beat-pop amb dos covers dels Beatles estupendament interpretats: "I´ve just seen a face" i "Blackbird", el rock-folk i el country alternatiu -amb una versió de Ryan Adams- “Dicen que de vez en cuando hay que tocar una canción buena para despertar a la audiencia”, va comentar el cantant exercitant, alhora, el seu humor i la seua modéstia. En una hora de recital, Siwel, d´una manera senzilla, va fer gaudir al públic emprant la seua qualitat vocal i instrumental. Serà qüestió de seguir les seues properes actuacions.

SOLATGE Les Coves.- (Concert)

Solatge, va atraure l´atenció de la nit del dissabte. Molta gent esperava, anhelosa, el debut en directe d´aquest grup que, pels anys noranta va començar a fer els seus primers temptejos al món de la música, i va autoeditar el seu primer CD.
El seu repertori en viu està format per temes de diferents èpoques -des dels anys 50 fins els 90- i tenen la peculiaritat d´adaptar, en una gran majoria de la seua col.lecció, les lletres de les cançons. Així és com li donen un caire especial a la seua proposta que va des de l´humor àcid (Noches de bohemia) fins a la denuncia política (Esto es un atraco).
D´aquesta manera Solatge donaren un repàs a diferents estils musicals: el rock del sur de Lynyrd Skynyrd (Sweet home alabama), el rock urbà de Burning (No es extraño que tu estés loca por mi), el Rockabilly de Loquillo y los Trogoloditas (El ritmo del garaje), el flamenc-fusió de Navajita Platea, el 50s rock&roll de Ritchie Valens (Come on, let´s go i La Bamba), els derivats rockers de Dire Straits (Sultans of swing), Fito & Fitipaldis (Soldadito marinero), The Edsels (Rama lama ding dong), el folk valencià de Al Tall (El cant dels maulets), el punk més ferotge de Reincidentes (Vicio) i alguna que altra cançó més.
Felicitacions al grup per la seua gran actuació. Cal recalcar el seu esforç, el qual després de moltes hores d´assajos, va donar dissabte el seus fruits.
Esperem no tarden molt en oferir-nos un concert tant agradable com el que gaudirem.