(3) AVARÍCIA, d'Erich von Stroheim (1924)

L'esclavitud dels diners

Si fem una anàlisi de la història de la humanitat, arribem a la trista conclusió que el nostre comportament gira al voltant del rèdit econòmic. Malauradament, fins als nostres dies ha imperat la persecució d’aquest benefici mitjançant l’especulació: una mena de capitalisme financer l’únic objectiu del qual és l’acumulació de diners per a l’enriquiment personal. 

Aixafar els uns perquè els altres puguen viure bé: aquesta és la consigna. Ens trobem, doncs, que hem passat de la recerca de la veritat en l’antiguitat a la del capital; és a dir, de la filantropia a la misantropia.

Erich von Stroheim aconsegueix amb Avarícia un fidel reflex del que s’ha comentat. Una obra atemporal que mostra d’una manera molt directa totes les pulsions internes agressives de l’ésser humà en pro de l’afany materialista. Una actitud que anteposa l’individualisme a la col·lectivitat.

La pel·lícula reflexiona sobre aquesta obsessió addictiva que dona lloc a la corrupció i a l’enveja, capaç, a més, de trencar relacions interpersonals i vides. Les imatges del film, igual que el seu guió, estan tenyides d’una aspra profunditat, de la qual s’extrau, des del més soterrat del nostre ésser, aquesta absurda obstinació per complicar-nos l’existència.

Les seues imatges colpidores —fantàstica l’escenografia i les expressions interpretatives dels seus protagonistes—, amb un missatge negatiu i real alhora, doten la cinta d’una profunda intensitat. Cal destacar també l’innovador ús de detalls metafòrics i premonitoris, com ara l’enterrament que apareix darrere del casament o l’atac del gat als periquitos.

En definitiva, una cinta didàctica i reflexiva que cal veure.

GREED. 1924. Estats Units. Blanc i negre. 125 Min. Cinema mut.

Direcció: Erich von Stroheim
Intèrprets: Zasu Pitts, Gibson Gowland, Jean Hersholt, Dale Fuller, Tempe Pigott, Sylvia Ashton, Chester Conklin, Joan Standing

Guió: Erich von Stroheim, June Mathis. Novela: Frank Norris
Fotografía: William H. Daniels, Ben Reynolds

(3) EL CIRC, de Charles Chaplin (1928)

  La llunyania més propera

Patir fam, no tenir faena, robar per sobreviure, l'explotació laboral, la violència intrafamiliar, la cobdícia, l'amistat i l'amor. Eixos huit conceptes, tan connaturals a l'existència, són passats a través del filtre de Charles Chaplin, qui té l'habilitat d'encreuar elements tan contraposats amb uns resultats més que satisfactoris. Podríem dir que el seu tipus de cinema representa la llunyania més propera entre la tragèdia i la comèdia. 

En aquesta obra que ens ocupa, el director britànic ofereix un divertiment continu que intenta amagar l'inevitable sofriment que experimenten els éssers humans. D'aquesta manera, el comportament a correcuita de l'actor i els recurrents gags del film ajuden a esmortir-lo. Però el més important és que, després de veure la pel·lícula, serem conscients de quines coses són les que hem de parar esment en aquesta vida.

THE CIRCUS. 1928. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 72 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Al Ernest Garcia, Merna Kennedy, Harry Crocker, George Davis, Henry Bergman

Guió: Charles Chaplin

Música: Charles Chaplin

Fotografia: Roland Totheroh

(2) ARMES A L'ESPATLLA, de Charles Chaplin (1918)

  Mirada als combatents de guerra

Les tragèdies es poden comptar de diverses maneres. Normalment, es tendeix a mostrar-les de manera crua perquè l'espectador s'estremesca i s'acoste a experimentar les seues sensacions. Narrar aquests esdeveniments tan escabrosos a través del filtre de l'humor és una tasca força difícil. Tot i això, Charles Chaplin va ser un mestre introduint la comicitat en els aspectes dramàtics del seu cinema, això sí; sense deixar de gaidó ni frivolitzar sobre la realitat i el patiment que ocasionen als seus personatges.

En aquesta pel·lícula, un migmetratge de 36 minuts, el director nord-americà fa una aproximació a la I Guerra Mundial. L'estada al front, els escamots, les guàrdies, les trinxeres, les missions contra els enemics... Charlie és el protagonista. Tot gira al seu voltant. Els inevitables entrebancs que es troba seran afrontats mitjançant les seues ficades de pota en una atmosfera de caos amb un slapstick continu.

Armes a l'espatlla és una mirada als combatents en plena guerra. El film reflecteix les seues penúries, les seues esperances i les seues interrelacions. Un espai de temps crític que Chaplin humanitza, retratant així —amb el seu segell inconfusible— el món real i el seu profund antibel·licisme.

SHOULDER ARMS. 1918. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 36 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Edna Purviance, Syd Chaplin, Loyal Underwood, Henry Bergman, Tom Wilson, Albert Austin, Jack Wilson

Guió: Charles Chaplin

Fotografia: Roland Totheroh

(4) THE HIGH SIGN (EL GUARDAESPATLLES), de Buster Keaton i Edward F. Cline (1921)

Memorable escena final

No és fàcil barrejar a una persona corrent amb una banda de mafiosos, però Keaton embolica el guió per tal de convertir al protagonista en guardaespatlles i (potencial) assassí al mateix temps (com les contradiccions de la vida, però intensificades al màxim). És impressionant com en tan sols vint minuts la comicitat i el drama desfilen per les seves imatges al costat  d’una trama consistent. La seva escena final —en un espai tancat— és absolutament colpidora, trepidant i, alhora, divertida, cosa que fa palesa de la capacitat imaginativa i l'enginy d'aquest director (més si tenim en compte que es va rodar l'any 1921 amb recursos limitats).

En les primeres imatges ja hom s'introdueix en el seu univers visual (amb el seu sempitern rostre inexpressiu) i la seva àgil narració. Sense voler, la inèrcia de la seva proposta t'arrossega a un indret bastit d'alegries i penes. Rius, és clar que rius, però les seqüències et recorden l'element ambivalent que té la vida. Una lliçó de cinema de Keaton.

THE HIGH SIGN. 1921. Estats Units. Blanc i negre. 21 Min. Cinema mut.

Direcció: Buster Keaton i Edward F. Cline
Intèrprets:  Buster Keaton, Bartine Burkett, Charles Dorety, Al St. John

Guió: Buster Keaton i Edward F. Cline
Fotografia: Elgin Lessley

(3) L'ÚLTIM, de F.W. Murnau (1924)

La marginació de la gent gran

A banda de la qualitat tècnica i la innovació del metratge —és important destacar la quasi absència d'intertítols— m'agradaria posar èmfasi, primerament, en un aspecte del film que resulta sempitern. Si bé, en el temps actual, s'ha intentat dreçar, al final ha quedat com un maquillatge que tapa una podridura provinent de l'estat i les institucions. Em referisc a la marginació —des de diferents vessants, ja siguen laborals, socials o familiars— que sofreix la gent major. Per exemple, hui en dia una persona que sobrepasse els quaranta-cinc anys té un munt d'entrebancs a l'hora de trobar feina. A banda, sembla que eixe segment de població no existisca als ulls de la societat o, en els pitjors dels casos, són com un paquet que molesten i acaben confinats en un centre residencial.

“L'últim” exposa de manera molt intel·ligent aquesta iniquitat que, en comptades excepcions culturals d'algunes determinades societats, relega als majors a l'ostracisme. A més, la pel·lícula mostra el pes tan gran que tenen les classes socials en el tractament de les persones. De fet, la valoració —subjetiva— que tenen els altres de nosaltres depèn molt d'allò que tesoregem i això és un clar indicatiu del tipus de societat en què vivim.

Tornant al paràgraf de l'inici, Murnau demostra una vegada més que és un autèntic mestre de la filmació. Així, els moviments de càmera supleixen les retolacions, tot donant a la història un punt més de versemblança. I, per últim, cal ressaltar la fantàstica utilització de les ombres (el film pertany al moviment cinematogràfic —de tendència expressionista— Kammerspiel) on es reforça la tensió que emana la disposició interna de l'obra.

DER LETZTE MANN. 1924. Alemanya. Blanc i negre. 90 Min. Cinema mut.

Direcció: F.W. Murnau
Intèrprets: Emil Jannings, Maly Delschaft, Max Hiller, Emilie Kurz, Hans Unterkircher, Olaf Storm

Guió:  Carl Mayer
Música: Giuseppe Becce, Florian C. Reithner, Karl-Ernst Sasse, Werner Schmidt-Boelcke
Fotografia: Karl Freund

(3) ELS TRES LLUMS, de Fritz Lang (1921)

Mort versus amor

"L'amor és més poderós que la mort", així glossava "Terry's Song", l'emotiva lletra de la cançó de Bruce Springsteen. Sembla mentida, però ací, on estem, flueixen energies capaces de fer front a allò que ens és desconegut. Sentiments, passions i emocions que s’atreveixen a connectar, coordinar i perdurar eternament fins a la nostra desaparició. 

Intriga, acció —fins i tot moments còmics— al costat de les interessants reflexions amb les aparicions de la mort (evident influència posterior en el Seté Segell de Bergman) fan d'aquest film un element innovador i grat de veure. I és que "Els tres llums" és un gran espectacle visual on apareix la confrontació entre l'amor i la mort. Una mort que està farta de jugar sempre amb el rol d'emissari de les desgràcies alienes i que, en aquesta faula, dóna la possibilitat de demostrar si eixe sentiment tan fort que experimentem les persones pot acabar victoriós. 

L'atmosfera ombrívola —que aguaita junt amb els clarobscurs— tenyeix el metratge d'una tensió que ens acompanya fins al darrer minut, on es demostra la màxima del Boss. Per a gaudir.

 

DER MÜDE TOD. 1921. Alemanya. Blanc i Negre. 105 Min.

Direcció: Fritz Lang

Intèrprets: Lil Dagover, Walter Janssen, Bernhard Goetzke, Hans Sternberg, Max Rückert, Max Adalbert, Wilhelm Diegelmann

Guió: Fritz Lang, Thea von Harbou

Música: Giuseppe Becce

Fotografia: Bruno Mondi, Erich Nitzschmann, Herrmann Saalfrank, Bruno Timm, Fritz Arno Wagne

(4) LA PASSIÓ DE JOANA D'ARC (1928), de Carl Theodor Dreyer

Mort i alliberament en primers plans

Una obra cinematogràfica és un mitjà pel qual es transmet una informació que l'espectador haurà de descodificar i interpretar segons els processaments cognitius. La nostra primera sensació i percepció ens arriba a través del guió i la seua posada en escena, però, en aquesta cinta, Dreyer afegeix un altre caire ampliant l'interior i, per tant, la psicologia dels personatges mitjançant moviments de càmera magistralment mesurats i estudiats, amb unes imatges que diuen molt més que les paraules. Amb això aconsegueix un efecte impactant, retratat a base de primers plans innovadors i impossibles contrapicats. Aquesta conjunció avantguardista consagra el director danés com a un autèntic adalil del llenguatge fílmic atorgant-li, a més, una gran importància i influència en la història del cinema. 

Les seqüències se centren en el procés i condemna per heretgia d'aquesta pagesa francesa, per això tot passa durant l'espai de temps que va des del seu judici fins a la decisió final del tribunal eclesiàstic. El patiment, els dubtes, les pressions per abjurar, la paranoia inquisitiva religiosa, el clam d'indulgència per part del poble..., conceptes que apareixen reflectits a la pel·lícula amb una intensa profunditat confinada en uns opressius espais tancats omplits pels rostres dels protagonistes. Si sumem els aspectes comentats al fantàstic treball actoral (magnífica, María Falconetti) i als gestos de complicitat metafòrics que hi ofereix (p. ex., el contrast entre la vida la mort quan apareix una dona alletant el seu nadó i la posterior imatge de Joana d'Arc a la foguera), el resultat és un film molt suggestiu i original —va ser rodat el 1927— que ha esdevingut un clàssic imprescindible de la cinematografia universal.

LE PASSION DE JEANNE D'ARC 1928. França. Blanc i Negre. 110 Min.

Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Maria Falconetti, Antonin Artaud, Eugène Silvain, André Berley, Maurice Schutz, Michel Simon

Guió:  Carl Theodor Dreyer, Joseph Delteil

Fotografia: Rudolph Maté, Goestula Kottula

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(2) THE LODGER: A STORY OF THE LONDON FOG, d'Alfred Hitchcock (1927)

Primers passos hitchcocknians

El recurs cinematogràfic del suspens que com bé sabem proliferarà al llarg de tota la filmografia del director és, a parer meu, la força motriu i l'aspecte més interessant d'aquest film. Evidentment, l'expectació que es crea davant de la vinguda de l'inquilí ens deixa com a espectadors inquiets i desitjosos de saber què ocorrerà en la trama. Espere que no se'm malinterprete: no estic dient que qualsevol pel·lícula que siga de suspens haja de tenir per se un suplement de qualitat, perquè aquest recurs s'ha de saber manejar i amb això el realitzador britànic era un autèntic mestre. Nogensmenys, el producte final ha d'anar més enllà i presentar un metratge on els diferents subgèneres que acompanyen a la incertesa proposta siguen plausibles i convincents. Malauradament, aquests es queden equidistants i, si bé elements tan habituals en la literatura i el cinema com l'amor, la gelosia i l'amistat s'aboquen des d'un inici i són crucials per al desenvolupament del teixit argumental, al final esdevenen en quelcom secundari. Sembla que tot siga ficat amb calçador per a, d'alguna manera, justificar així la intriga i el misteri. 

Amb tot, s'ha de reconéixer que l'atmosfera —benvolgut expressionisme— és molt escaient amb la boira londinenca com a metàfora de l'aguait del crim. No són inferiors, però, les interpretacions i els fantàstics recursos expressius que l'elenc actoral utilitza (hem de recordar que estem parlant del cinema mut i les dificultats a l'hora de mostrar la força interpretativa eren majors). També cal destacar seqüències memorables pel que fa a l'enamorament de Daisy i l'hoste; gestos, mirades, ganyotes que fan palesa de tots els sentiments i emocions dels protagonistes. 

Tornant altra vegada cap al costat negatiu, hi ha alguns aspectes que passen per inversemblants com ara la retirada dels quadros de les xiques roses per part de l'inquilí o la relació del triangle amorós. A més a més, el rol que desenvolupa Joe, el nuvi de Daisy, queda confús amb el seu comportament envers la seua parella. Per cert, què passa al final amb ell? Per a mi ha sigut l'heroi de la història i, tanmateix, queda relegat com un gos de Sant Bernat. 

Encara que aquest segon treball del director tinga les seues llums i ombres és important subratllar que va ser un caldo de cultiu per a les seues produccions posteriors que tant han aportat a l'art cinematogràfic. Ja es podia endevinar aleshores el que anava a venir després atesa la posada en escena i l'habilitat en combinar tensió, intriga i pessics d'humor. 

Per últim, m'agradaria comentar dos elements molt desencertats en la —diguem-ne— “postproducció” (cosa que no és culpa de Hitchcock). Primer, la traducció a l'espanyol del títol anglosaxó (El enemigo de las rubias) és absolutament ignominiós, més propi d'un grup de pseudoglam com las Nancy Rubias que d'una obra cultural. I, per últim, la segona cosa és l'aplicació de la música a les imatges: a vegades anacrònica i, la majoria del metratge repetitiva, amb unes pujades de so que em crispaven. No negaré que això hi haja influït en la meua percepció final.

THE LODGER: A STORY OF THE LONDON FOG. 1927. Regne Unit. Blanc i negre. 92 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Ivor Novello, Marie Ault, Arthur Chesney, June, Malcolm Keen, Eve Gray, Reginald Gardiner

Guió:  Alfred Hitchcock, Eliot Stannard. Novela: Belloc-Lowndes
Música: Thomas Newman
Fotografia: Gaetano di Ventimiglia

(3) VAMPYR (1932), de Carl Theodor Dreyer

La por està a la nostra ment

Vampyr pot arribar a ser desconcertant en el sentit de veure unes imatges que ens porten constantment a la confusió. No obstant això, aquest element distorsionador és el seu estímul principal, ja que va en consonància amb l'atmosfera que dimana l'obra. 

Dreyer proposa —igual que eixe estat entre somni i vigília que experimentem quan no sabem si estem adormits o desperts—un film absolutament oníric amb pinzellades surrealistes i expressionistes. La seua captivadora imatgeria pictòrica que viatja a través de l'estremidora utilització de les llums i les ombres, ens condueix a una estranya sensació de desassossec i tensió. I és que, des dels primers compassos, ens identifiquem amb el protagonista, amb qui compartim l'afany per descobrir el terrorífic misteri que vaga al seu voltant. 

No sabem si tot allò que s'esdevé és fruit de la imaginació d'un cap obsessionat pels fenòmens sobrenaturals, si és real o, al contrari, inexplicable. Simplement, avancem al costat del personatge principal a través de la simbologia (dalla, moviments d'ombres...), dels pocs diàlegs i de la música urgent que reforça a cops d'efecte el sobresalt general. 

Un film a cavall entre allò comprensible i allò inintel·ligible, entre el cinema silent i el sonor (rodada inicialment com a muda, se li va afegir posteriorment els escassos diàlegs que conté), entre la realitat i la ficció, entre allò conscient i allò inconscient que, amb la seua innovadora proposta —una manera diferent d'afrontar el llenguatge fílmic, mostrant imatges a partir de la ment, pertorbada o no, del protagonista— ha influenciat granment en el cinema posterior. Estranya, diferent, hipnòtica i, especialment, atractiva per alguna de les seues escenes impactants (especialment la de l'enterrament d'Allan Grey.

VAMPYR - DER TRAU DES ALLAN GREY. 1932. Alemanya. Color. 68 Min.

Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Julian West, Sybille Schmitz, Henriette Gérard, Albert Bras, Jane Mora, Maurice Schutz, Jan Hieronimko, Rena Mandel

Guió:  Carl Theodor Dreyer, Christen Jul. Novela: Joseph Sheridan Le Fanu
Música: Wolfgang Zeller
Fotografia: Rudolph Maté

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(3) LLIRIS TRENCATS, de D.W. Griffith (1919)

La recerca de l'harmonia en ambients sòrdids

José Mujica el polític uruguaià va ser president del seu país entre 2010 i 2015. Durant aquests anys —tal com resa la seva lluita quotidiana— va intentar construir un món just i igualitari. No obstant això, es va topar en el seu particular viatge cap a Ítaca, amb el monstre de l'oligarquia. Una història més d'una persona valenta que aparca els seus interessos individuals per donar un servei a la humanitat. Pensem en aquells que, d'alguna manera, han pretès canviar el món i en la multitud d'entrebancs —de vegades fins a la mort— que s'han trobat en la seva àrdua tasca. 

A Cheng Huan li va passar una cosa semblant. Independentment de la forma, el fons era el mateix; ajudar al proïsme i, en definitiva, millorar la societat en el context històric que l'atzar li havia procurat. La seva missió era una cosa inaudita, és a dir; amplificar el bé més enllà del seu propi territori, alguna cosa així com una espècie de globalització de la bondat. Amb tot, també es va trobar amb el desencant d'un entorn hostil ple d'egoisme i perfídia. 

La història del "home groc" es creua amb la de dos pols oposats: d'una banda, la covardia i malignitat del pare boxejador Battling Burrows i per una altra, la de la dolçor i debilitat de la filla Lucy Burrows. Tots dos representen la contraposició de dos mons i la lluita dels contraris: sensibilitat contra fredor, delicadesa contra grolleria, tendresa contra ràbia i mansuetud contra agressivitat. Betting Burrows simbolitza la fosca frustració davant l'afrontament de les circumstàncies. Com a conseqüència, la seva energia tòxica serà llançada contra la seva filla, qui haurà de suportar un calvari diari. 

Quan Cheng i Lucy es troben es produeix una mena de reacció química on brolla l'espontaneïtat, l'amor, la solidaritat i el gaudi per la vida. Tot i que vam assistir a l'inevitable trencament dels lliris, els efluvis metafòrics i poètics —acompanyats d'un constant halo de tristura— sobrevolen en aquest cant a la benignitat. En definitiva, un bell film que impacta pel seu joc d'imatges i les seves treballades interpretacions (especialment l'escena de l'armari). Convé destacar la seva manifesta repulsa a la xenofòbia i, sobretot, el seu missatge, mostrat a l'inici en els crèdits: "tots tenim una mica de Batalladors Burrowus" que convida a la reflexió de la mateixa manera que els ensenyaments de Mújica ho van fer .

BROKEN BLOSSOMS. 1919. Estats Units. Blanc i Negre. 90 Min.

Direcció: D.W. Griffith

Intèrprets: Lillian Gish, Richard Barthelmess, Donald Crisp, Arthur Howard, Edward Peil Sr., George Beranger, Norman Selby

Guió: D.W. Griffit, Thomas Burke

Música: Martin Achenbach

Fotografia: G.W. Bitzer

(4) EL XIC, de Charles Chaplin (1921)

  Tragicomèdia emocional

Charles Chaplin sempre ha sabut conjugar com ningú els moments tràgics amb els còmics. A més, en el rerefons de les seues pel·lícules subjau una profunda reflexió sobre l'essència dels éssers humans. En els primers compassos de The Kid ja podem observar com el realitzador mostra que davant de nosaltres no tenim una vida fàcil: la diferència de classes, la fam, la misèria, l'abandó ... Així, a mesura que el metratge avança, el film aprofundeix en els sentiments humans —exemplificat a la metamorfosi del seu protagonista— a través de la relació entre el vagabund i el xiquet. 
El segueix un cúmul de seqüències hilarants a través d'una intel·ligent utilització del slapstick que desemboquen en la sublim escena del somni. En ella, el director planteja la impossibilitat d'un món millor. Com la cançó de Lennon, podem imaginar una societat que viu el moment i que viu en pau, sense propietats, sense cobdícia i compartint amb els altres. No obstant això, malauradament no és així, ja que en el nostre context social cohabitem amb l'egoisme, l'enveja, la gelosia —genials els dimoniets—-, és a dir: sentiments negatius contra els quals haurem de lluitar per poder gaudir d'una vida relativament sana.
El final, emocionant, dóna bon compte del mestratge de Chaplin a l'hora de furgar en les nostres emocions. Magnífica.

THE KID. 1921. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 68 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Jackie Coogan, Edna Purviance, Carl Miller, Tom Wilson, Henry Bergman, Lita Grey

Guió:  Charles Chaplin

Fotografia: Rollie Totheroh

(3) FAUST, de F.W. Murnau (1926)

 Imatgeria reflexiva

A través d'una imatgeria prodigiosa, tot abordant conceptes tant mundans com filosòfics, Murnau s'endinsa en el mite de Faust. En aquesta obra, darrera filmada a Alemanya per donar pas al seu periple americà —que va començar amb la fantàstica Sunrise: A Song of Two Humans— el director alemany continua donant lliçons fílmiques amb una escenografia plena d’expressionisme. Basant-se en el text de Goethe, la cinta rellança en cada seqüència totes aquelles sempiternes reflexions que l'ésser humà es planteja al llarg de la seua existència. 
D'aquesta manera, temes com la finitud de la vida, la pèrdua de la joventut o l'hedonisme en constant pugna amb l'avorriment servicial als condicionants socioculturals, són mostrats amb l'objecte d’intercalar-se amb diversos aspectes que completen el film. Així, comprovem com d’allò que és terrorífic (els constants jocs de cambra, llums i ombres i vestuari), podem passar al còmic (el flirteig de tia Marta amb el Diable) fins a arribar al punt més tràgic i cruel (la mort de congelació del xiquet de bolquers i la condemna a la foguera de la mare).
En definitiva, una pel·lícula molt completa, tècnicament impecable i innovadora (cal recordar que va ser rodada el 1926).  

FAUST . 1926. Alemanya. Blanc i Negre. Muda

Dirección: F.W. Murnau

Intèrprets: Emil Jannings, Gösta Ekman, Camilla Horn, William Dieterle, Yvette Guilbert, Frida Richard, Eric Barclay, Hanna Ralph, Werner Fuetterer, Hans Brausewetter

Guió: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)

Fotografia: Carl Hoffmann

Crítiques de F.W. Murnau:
Sunrise: A Song of Two Humans (1927) 

(3) SUNRISE, de F.W Murnau [1927]

 Els joncs i la força visual

 ¿Què passa amb el poder didàctic del cinema? ¿Veuen els nostres menors i joves cinema clàssic? ¿Per què no s'ensenya a les escoles? Sembla que es menysprea la idea del setè art com a element educador, a través del qual, -amb la seua invitació a la reflexió-, el nostre cervell pot arribar a transformar-se.
Totes aquestes preguntes em van venir al cap una vegada estava visionant la cinta que ens ocupa. Realment és una solemne barbaritat que tot aquest seguit de joies clàssiques no es fomenten ni difonguen a les noves generacions.
Sunrise: A Song of Two Humans és el primer treball de Murnau rodat a Hollywood, una lliçó de cinema amb un llenguatge fílmic difícil de veure en l’actualitat. L'obra combina magistralment l'expressionisme característic del director amb el realisme cinematogràfic, la comèdia amb la intriga i el melodrama amb el romanticisme.
La força de les imatges, els moviments de càmera, les transparències, les sobreimpressions, les tensions sonores..., tot això supleix qualsevol tipus de diàleg i expressa de manera apassionada la psicologia dels personatges.
Talent i domini tècnic a dojo, Murnau en estat pur.  

SUNRISE: A SONG OF TWO HUMANS. 1927. USA. Blanc i Negre. Muda
Direcció: F.W. Murnau
Intérprets: George O'Brien, Janet Gaynor, Margaret Livingston
Guió: Carl Mayer
Música: Hugo Riesenfeld, Ernö Rapée
Fotografía: Charles Rosher, Karl Struss 

Crítiques de F.W. Murnau:
Faust (1926)