PERSÉPOLIS, de Marjane Satrapi [2002-2004]

Marjane Satrapi comença el còmic fent una succinta introducció de la història del seu país per a així fer-nos comprendre millor una autobiografia que està repleta d'anècdotes vinculades al context social que li va tocar viure. Pertanyent a una família acomodada, progressista i seguidora de la revolució (quan encara no havia adquirit el seu vessant islamista), la historieta ens relata a través dels ulls de l'autora -des de la seva infància, adolescència i joventut- l'opressió que va sofrir la societat iraniana a les mans dels guardians de la revolució. Una petjada que es va quedar impregnada en les generacions posteriors mitjançant els mètodes inhumans dels seus governants. I és que és impossible no identificar-se amb l'esperit rebel que emana la protagonista durant tota la història. Els seus encerts, els seus errors (que també els mostra), les seves anades i vingudes, la seva occidentalización i la seva “desoccidentalizació”…
En definitiva un còmic autènticament didàctic que serveix per a despertar consciències, per a allunyar-nos del nostre ingenu (i no tan ingenu) etnocentrisme i per a denunciar les injustícies que sofreixen els països amb suficients recursos dels quals se n'aprofiten les grans potències per a tirar les seves urpes a costa de la població.

Pd.-Un tribunal del règim iranià ha condemnat al cineasta Jafar Panahi a sis anys de presó i a vint anys d'inhabilitació per a rodar pel•lícules, escriure guions, parlar amb mitjans de comunicació estrangers o viatjar fora del seu país. El director a més de les seves pel•lícules, va donar suport a l'opositor Mir Hosein Musavi.

PARACUELLOS, de Carlos Giménez [1976-2003]

Todo Paracuellos engloba els sis volums que l'autor Carlos Giménez va realitzar entre 1977 i 2003. Estem davant d’una magnífica visió d'una part de la postguerra espanyola enquadrada “en los hogares de la Obra Nacional de Auxilio Social”. Aquesta sèrie d'historietes té com a fil conductor als òrfens que va deixar la guerra civil, la qual passa comptes a la paranoia falangista (amb el malvat instructor Antonio com màxim exponent) i a la repressió que va exercir el franquisme sobre la societat espanyola.
La inculcació de l'esperit nacional era el seu objectiu. I les seues víctimes, com sempre, els més febles: els xiquets. Un blanc perfecte per al seu diabòlic pla: Instrumentalitzar la innocència d'uns sers vulnerables i fàcilment manipulables per a insuflar el seu verí dogmàtic (que tant de mal ha fet a tantes generacions de l'estat espanyol i del qual, malauradament, encara queden badalls). Aquestes criatures significaven una fàcil presa per a eixa colla de covards com eren tots els dirigents, components i adlàters del règim franquista.
El patiment, la soledat, la fam dels xiquets estan plasmades d'una manera esglaiadora. Però, al contrari, també s'aguaiten els seus somnis (dibuixar còmics), els seus jocs, els seus codis i el seu sentit de l'humor (genial l'episodi de “A Dios rogando…” on es posa de manifest la hipocresia i la doble moral de la classe feixista). Però si he de triar alguna vinyeta em quede quan Cagapoco impregna de merda a l'esperpèntica infermera, sobretot quan un s'imagina a eixe grotesc personatge com a símbol de l'Espanya franquista
Segons paraules del mateix Carlos Giménez: “M'agradaria que aquestos relats que es conten en els sis àlbums de la sèrie Paracuellos foren considerats no sols com la història d'uns col·legis rars i perversos, sinó a més, també, com una xicoteta part de la història de la postguerra espanyola. Potser una part no molt important en termes generals, però en termes particulars, per als que ens va tocar viure-la i per als nostres familiars, prou important com per a voler deixar constància d'ella”.
Un còmic de lectura imprescindible per a entendre el nostre passat. Què com sé tot això? Porque me lo ha dicho Zampabollos que oyó como se lo contaban a la directora.

ARRUGAS, de Paco Roca [2008]

En principi aquest blog estava concebut per a fer comentaris sobre música i cinema. No obstant això, m' agradaria eixamplar-lo a diferents arts com en aquest cas el còmic.
Comence amb una obra de Paco Roca anomenada “Arrugas”. Aquest treball que ha sigut guardonat amb el “Premio Nacional de Comic 2008”, és una magnífica anàlisi sobre la senectut.
Els nostres majors, eixa gent que amuntona saviesa i experiència, son mostrats com a víctimes de la més profunda soledad sense el valor que els haurien d'oferir els seus descendents. Aquestos viuen allunyats dels seus acostats en una residencia dividida en dues plantes: La de baix; en la qual estan els qui es poden valer per ells mateix i la de dalt; en la qual apareixen els ancians que necessiten assistència. Tanmateix, per damunt de tot açò sobrevola el pitjor (és possible que hi haja alguna cosa més dolenta?). Parle d' eixa malaltia tan terrible, i sobretot cruel, com és el Mal d'Alzheimer, encarregada d'aniquilar la història individual de cadascú.
Altres factors com l'amistat (de Miguel amb Emilio), la picaresca (del mateix miguel), els anhels de llibertat i emancipació (la magnífica escena de la fugida amb el cotxe dels tres ancians) conformen un relat entretingut i rigorós, però principalment, ens ajuda a reflexionar sobre quin és el paper que juguem amb relació als nostres majors: són suficientment valorats i respectats?, així com també en la presa de consciència sobre l'esmentada malaltia neurodegenerativa i els seus efectes devastadors.
Altament recomanable.