(2) EL BAR, d'Álex de la Iglesia (2017)

Tensió per sobreviure

Álex de la Iglesia fa una incursió més en una història apocalíptica i en la seua manera peculiar d'arrossegar l'ésser humà a situacions límit. Vull ressaltar que aquesta primera frase de l'article no està escrita en sentit negatiu, més aviat al contrari; posa èmfasi en el fet que el director fa servir com ningú aquest tipus de narracions, ja que sap extreure un suc, molt àcid per cert, als episodis que proposa.

En la pel·lícula que ens ocupa, un grup de gent queda atrapada (on fa l’ullet de forma cinèfila a La cabina de Mercero o a El ángel exterminador de Buñuel) en un bar a conseqüència d'un tret que rep al cap un client que acabava d'eixir. A partir d'ací sorgeix el més interessant del film; dins d'aquesta atmosfera tan tensa, diferents personalitats comencen a experimentar una espècie de darwinisme social, un matx psicològic amb l'objectiu de sobreviure. Després ja venen una sèrie de girs, sorpreses i artificis que, units a alguns excessos, fan que el film es vaja desinflant un poc. No obstant això, és just valorar el segell distintiu de l'univers Iglesia que, encara que puga tenir alts i baixos, posseeix una filmografia digna de veure.

EL BAR. 2017. Espanya. Color. 12 Min.

Direcció: Álex de la Iglesia

Intèrprets: Mario Casas, Blanca Suárez, Carmen Machi, Terele Pávez, Jaime Ordóñez, Secun de la Rosa, Alejandro Awada, Joaquín Climent, Mamen García, Jordi Aguilar, Diego Braguinsky, Sue Flack

Guió: Álex de la Iglesia y Jorge Guerricaechevarría

Música: Carlos Riera y Joan Valent

Fotografia: Ángel Amoros

(3) DOS EN LA CARRETERA, de Stanley Donen (1967)

El pas del temps en les relacions de parella

Quant que s'ha parlat sobre les relacions de parella i el seu desenvolupament! Segons matemàtics i psicòlegs —els primers per estadística i els segons per emocions—, l'amor és un sentiment d'estima profunda que arrenca amb molta força, però que a poc a poc, com una flama, es va apagant amb el temps. 

Que, per exemple, un dia de molta basca esdevingui el millor dia de la teva vida només ho pot aconseguir aquell que estigui enamorat fins a les calces. En canvi, si un matrimoni gaudeix de tots els luxes, no és estrany que s’ho passi d’allò més avorrit. Aquestes contradiccions s'expliquen per la condició psicològica —positiva o negativa, segons el cas— que naix de l’activitat neuronal en connectar amb una altra persona per la qual tenim una disposició emocional.

Doncs bé, aquesta pel·lícula —que, com pertoca, està amanida amb humor i dramatisme— és una autèntica anàlisi de les unions afectives perquè fa una repassada dels vincles sentimentals de la seva parella protagonista des que es van conèixer. És en un viatge de Londres a la Riviera francesa quan Joanna i el seu marit Mark reviuen els romàntics començaments de la seva relació, els primers anys del matrimoni i les respectives infidelitats.

La història ens parla de la dificultat del compromís i de la convivència en parella, de la petjada que deixa en els seus components el pas del temps (per això eixos fantàstics contrastos que les imatges ens ofereixen, que van des de quan eren feliços fins al desencant actual). En el present, el dilema roman: no saben si divorciar-se o bé continuar acceptant-se tal com són.

La música de Henry Mancini, els bells escenaris, les suggestives situacions i els tocs de comèdia conformen una pel·lícula que, a més de ser entretinguda, explora la dinàmica de les relacions de parella amb profunditat i ens convida a meditar sobre les seves complexitats i contradiccions.

TWO FOR THE ROAD. 1967. Estats Units. Color. 111 Min.

Direcció: Stanely Donen
Intèrprets: Audrey Hepburn, Albert Finney, Eleanor Bron, William Daniels, Gabrielle Middleton, Claude Dauphin, Jacqueline Bisset, Nadia Gray, Georges Descrières, Judy Cornwell

Guió: Frederic Raphael 

Música: Henry Mancini

Fotografia: Christopher Challis

(1) DONNIE DARKO, de Richard Kelly (2001)

Embolic de llauna

De vegades, barrejar massa ingredients a la mateixa cassola i no posar-hi la quantitat escaient pot donar com a resultat un plat poc reeixit. Això és, precisament, el que li passa a aquesta pel·lícula que amb el temps ha esdevingut de culte, però que, a parer meu, tot i tenir alguns moments rescatables, es perd en els seus enrevessats bucles. Conills de llauna, drama adolescent, religió, pseudofilosofia, viatges en el temps... És més del que pot abastar.

Cal dir que les bones intencions per a fer-nos reflexionar són incontestables; ara bé, com a espectador no em crec res i em fa la sensació que tot està fet com de joguina.

Podria escampar-me més en l’anàlisi d’alguns valors humans que aquesta obra tracta (i sí, ho fa; això no ho negaré), però crec que no paga la pena perquè ni de bon tros n'augmenta la qualitat. Perquè Donnie Darko, a més de ser un film que, globalment, no funciona, és un embolic pretensiós i mal resolt.

DONNIE DARKO. 2001. Estats Units. Color. 113 Min.

Direcció: Richard Kelly 
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Jena Malone, Mary McDonnell, Drew Barrymore, Patrick Swayze, Holmes Osborne, Maggie Gyllenhaal, Noah Wyle, James Duval, Beth Grant, Ashley Tisdale, Jerry Trainor, Lee Weaver

Guió: Richard Kelly 

Música: Michael Andrews

Fotografia: Steven Poster

(2) SI JO TINGUÉS UN MILIÓ, de James Cruze, H. Bruce Humberstone, Ernst Lubitsch, Norman Z. McLeod, Stephen Roberts, William A. Seiter, Norman Taurog (1932)

Diners inesperats

L'industrial John Glidden està prop de la mort. Fart d'estar envoltat de voltors (família i suposats amics) que esperen el seu traspàs per gaudir de la seua fortuna, decideix repartir la seua herència a l'atzar (tirant una gota d'aigua sobre el llistí telefònic). A partir d'eixe fet es desenvolupen huit històries, amb diferent qualitat artística, supeditades a l'esmentat eix central. Tot i que en elles predomina la comicitat, sempre hi queda un ressol dramàtic i social on podem trobar diferents aspectes de la condició humana. Vet ací:

(4) China Shop, de Norman Z. McLeod

A parer meu aquesta primera història és la més completa perquè hi mescla amb mestria comèdia i drama. Henry Peabody és infeliç tant a la feina com a casa. Té la mala sort (escenes hilarants) de, involuntàriament, trencar peces de porcellana de la tenda. El cap li ho descompta de la nòmina i, a més, la seua muller el bonega. L'arribada del xec per part de Glidden desembocarà en un desenllaç molt divertit. 

(3) Violet, de Stephen Roberts

La solitud i desesperança d'una prostituta (Violet) es veuen reflectides i denunciades en aquest episodi. Comicitat i cine social.

(2) The Forger (El falsificador), de H. Bruce Humberstone

Seguint el fil de l'anterior narració, ara se centra en la figura d'un falsificador. Una intel·ligent trama en espiral que demostra que no sempre l'aparentment bo ens portarà la felicitat. 

(2) Road Hogs (Conductors que canvien constantment de carril), de Norman Z. McLeod

Aquesta història té la seua agudesa, deutora dels gags i slapstick de l'època; no obstant això, és un poc feixuga per a l'espectador amb tanta col·lisió automobilística. 

(3) Death Cell (La cel·la de la mort), de James Cruze

Aquest episodi és el més cru de tots. La ignominiosa pena de mort (avui dia instal·lada en alguns estats dels EUA) és el denominador comú. La duresa fagocita qualsevol besllum de comèdia. Interessant. 

(2) The Clerk (L'empleat), d'Ernst Lubitsch

Aquest capítol de Lubitsch és molt breu, previsible, però amb una posada en escena molt enginyosa. 

(2) The Three Marines (Els tres marins), de William A. Seiter

Un embolic molt divertit d'aquest trio que al final es gira contra ells. 

(3) Grandma (L'àvia), de Stephen Roberts

Aquest suposarà l'epíleg que tanca el cercle i on el senyor Glidden posa la guinda a les seues aventures. Molt divertida. 

IF I HAD A MILION. 1932. Estats Units. Blanc i negre. 140 Min. 

Direcció: James Cruze, H. Bruce Humberstone, Ernst Lubitsch, Norman Z. McLeod, Stephen Roberts, William A. Seiter, Norman Taurog

Intèrprets: Gary Cooper, Charles Laughton, George Raft, Jack Oakie, Richard Bennett, Charles Ruggles, Frances Dee, W.C. Fields
Guió: Robert Hardy Andrews, Claude Binyon, Whitney Bolton, Malcolm Stuart Boylan, John Bright, Joseph L. Mankiewicz, Sidney Buchman, Lester Cole, Isabel Dawn, Ernst Lubitsch, Boyce DeGaw, Oliver H.P. Garrett, Harvey Gates, Grover Jones, Lawton Mackall, William Slavens McNutt, Robert Sparks

Música: John Leipold
Fotografia: Harry Fischbeck, Charles Edgar Schoenbaum, Gilbert Warrenton, Alvin Wyckoff

(2) LA CITTÀ DELLE DONNE, de Federico Fellini (1980)

El femení fellinià

L'univers femení a través de la mirada de Fellini compta, en primera instància, amb una valenta i contundent denúncia del masclisme universal. Es denuncia obertament el comportament nauseabund masculí que, per una idea irracional, pensa que l’home és superior a la dona i la pot cosificar al seu antull. L’exaltació del moviment feminista i de l’alliberament de la dona es porta fins a l’extrem per tal de mostrar la necessitat de la idea de revolució i igualtat.

D’altra banda, el director —com és costum en la seua filmografia— s’endinsa en somnis infantils com una mena de catarsi on aflora el seu despertar sexual, amb tots els seus desitjos i impulsos que ha anat acumulant al llarg de la seua vida.

Tanmateix, l’obra resulta massa llarga perquè el director s’emborratxa en un maremàgnum de metàfores i en una teatralitat excessiva. Un film menor, però amb aspectes interessants.

LA CITÀ DELLE DONNE. 1980. Itàlia. Color. 140 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Marcello Mastroianni, Anna Prucnal, Bernice Stegers, Donatella Damiani, Jole Silvani, Ettore Manni
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini

Música: Luis Bacalov
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítique de Fellini (clique en aquest mateix enllaç)

(4) L'HOME QUE VA MATAR LIBERTY VALANCE, de John Ford (1962)

Treballant per una societat justa

L'educació com a base per a conformar la importància de les normes i l'ordre de la ciutadania. Si això ja és difícil en la societat contemporània, podem imaginar-nos com seria en l'època del vell oest que es mostra a la pel·lícula. Un far west —ja en el seu crepuscle— on John Ford fa una aproximació al canvi que suposa l'impacte del ferrocarril amb unes normes cíviques més properes a una sana civilització, allunyada de la venjança i del comportament assilvestrat (ja se sap: el conegut i recurrent wild west). Com dèiem, era època de canvis (o, si més no, d’intents de canvi): educació en lloc d’ignorància, substituir la llei del més fort per una llei justa (si se’m permet l’oxímoron)... En definitiva, modernitat —amb el bon sentit del terme— que poguera conduir la gent cap a una societat més igualitària.

I si també se'm dona la llicència per a personificar, diria que Ransom Stoddard seria la democràcia (però la democràcia vertadera), que Liberty Valance seria la corrupció (característica intrínseca de la violència), que Tom Doniphon seria l'equilibri i la bravura (la bravura revolucionària d'un poble que s'aixeca contra el poder establert) i, finalment, que Marshal Link Appleyard seria la covardia (el poble estult i acovardit). No cal dir que no m'oblide d'altres personatges importants com Dutton Peabody, Pompey, Hallie..., cadascun reforçant alguns o tots dels valors esmentats.

I tot aquest preàmbul social se sustenta gràcies a una història que conté un pols narratiu, unes imatges, situacions i posada en escena que, des del primer moment i d'alguna manera, ens impliquen i ens comprometen com a espectadors i espectadores. 

Els gèneres es barregen des de la tragèdia fins a la comèdia amb personatges molt accentuats, com hem dit adés: el dolent, el valent, l'intel·lectual, el covard... Elements cinèfils admirables que es combinen amb un simbolisme progressista. Sí, progressista, perquè aquest film és un cant a la llibertat, una invitació a ser lliures com a éssers humans, a poder expressar-nos, a tenir drets i a buscar una igualtat —tot i que el tema racial i de la dona encara estava en bolquers— que assente les bases d'una democràcia justa i real.

 

THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE. 1961. Estats Units. Color. 119 Min.

Direcció: John Ford

Intèrprets: John Wayne, James Stewart, Vera Miles, Lee Marvin, Andy Devine, John Carradine, Edmond O'Brien, Ken Murray, Jeanette Nolan, Woody Strode, John Qualen, Lee Van Cleef, Denver Pyle, Strother Martin, Willis Bouchey, Carleton Young

Música: Cyril J. Mockridge

Fotografia: William H. Clothier

(2) E LA NAVE VA, de Federico Fellini (1983)

Acostar-se a l'altre

Ll vaixell serà el punt de trobada intercultural i de relació entre diferents classes socials, on Fellini llança, al seu galliner particular, dos grups de persones dispars. Un espai on membres de l’alta societat europea es barregen amb refugiats serbis que, arran del començament de la Primera Guerra Mundial, s’havien llançat al mar fugint dels seus perills. La reunió primigènia es devia al funeral de la diva de l’òpera Edmea Tetua i el seu propòsit era celebrar les exèquies escampant-ne les cendres pel mar Egeu. El director italià caricaturitza els comportaments i les cognicions d’aquesta aristocràcia, que està acompanyada de músics propers a la cantant difunta.

Tanmateix, a mitjan metratge la trama fa un salt amb l’arribada dels refugiats. D’aquesta manera, és molt interessant l’anàlisi moral que proposa el film, ja que al principi s’observa la reticència d’alguns membres de la classe elitista. El capità, fidel als seus principis i als codis legals, acull els refugiats i no pensa desfer-se’n. Després, arriba l’evolució i la metamorfosi quan es produeix un acostament i una connexió entre tots dos grups; un missatge clar de la pel·lícula que ens diu que no som tan diferents, simplement éssers humans, i que, de vegades, n’hi ha prou d’acostar-se a l’altre per entendre’l i empatitzar-hi.

L’obra és un trop de la vida a través del vaixell que acull diferents personatges. Per això, també és una crida a l’entesa, tot i que en el seu pòsit existeix un vernís pessimista (la petició del vaixell austrohongarès i el trist final de foc creuat), atesa la impossibilitat de trobar un món millor on redistribuir la riquesa, ja no material, sinó espiritual.

E LA NAVE VA. 1983. Itàlia. Color. 132 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Freddie Jones, Barbara Jefford, Victor Poletti
Guió: Tonino Guerra y Federico Fellini

Música: Gianfranco Plenizio
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)