(3) SOTA EL PES DE LA LLEI (DOWN BY LAW), de Jim Jarmusch (1986)

Intentant sortir de l'abisme

Les coses es torcen i no hi surt res: quantes vegades ens ha passat això? Quan ens ocorren, la vida ens demostra —una vegada més— que estem supeditats al capritxós atzar. Que la sort cal buscar-la? És clar que sí, però el que també és incontestable és que som uns titelles envoltats d'una vulnerabilitat que —si ens posarem a pensar-ho— ens envairia la paüra. Down by law,  amb les seues històries paral·leles i confluents ens ho exemplifica d'una manera bastant sincera.

No sé de quina manera ho fa, però Jim Jarmush sap donar-li a les seues produccions una atmosfera fresca, jovial i despreocupada. En aquest film, hi barreja molt intel·ligentment el drama amb la comèdia, bo i afegint valors com l'amistat i la solidaritat,  o estudis analítics com ara, les relacions interpersonals en situacions complexes.

El blanc i negre i la posada en escena, els diàlegs, les circumstàncies que es donen en les interaccions, l'encertada elecció actoral, la gosadia de Benigni... Tot eixe conglomerat impregna una història de fracassats —amb projectes malreeixits— que mai no perden l'esperança de trobar quelcom millor. De fons, la música de Tom Waits: entre fosca i lluminosa amb esquitxos jazzístics, la qual —igual que el film— ens transporta a un univers on es mostra un lumpen que sempre ha estat adherit als llocs més recòndits de les ciutats. Les seues veus, els seus desitjos, els seus patiments, en definitiva, la seua manera de sentir-se humans, estan perfilats amb mestria en aquesta magnífica pel·lícula.

DOWN BY LAW. 1986. Estats Units. Blanc i negre. 107 Min.

Direcció: Jim Jarmusch

Intèrprets: Tom Waits, John Lurie, Roberto Benigni, Nicoletta Braschi, Ellen Barkin, Billie Neal, Rockets Redglare, Vernel Bagneris

Guió: Jim Jarmusch

Música: John Lurie. Cançons: Tom Waits

Fotografia: Robby Müller

(3) EUROPA, EUROPA, d'Agnieszka Holland (1990)

Instint de supervivència

Per moltes càbales que fem mai no sabrem com actuaríem en un moment de vertadera crisi en la qual, un simple pas avant o enrere poguera determinar el fet de continuar vius o no. L'instint de supervivència —com a qualitat intrínseca humana— tracta de prendre la decisió més favorable per a la nostra integritat física. Tot i que és molt fàcil fer-hi dissertacions a posteriori, l'important és la nostra protecció personal que ens salvaguarde de les urpes d'una mort disposada a abraçar-nos i a engolir-nos.

Solomon Peri (Salek) —l’obra és una adaptació adaptació del seu llibre autobiogràfic— havia de decidir i així ho va fer. Per tal d'escapar de l'extermini nazi i salvar la seua vida es va fer passar per ari. Per aconseguir-ho va haver d'intentar dissimular la seua vida i també un dels seus trets físics més reveladors: la seua circumcisió que arrossegava des que era un nounat. Tanmateix, no només era això perquè a més a més es veia obligat a comportaments que anaven en contra dels seus principis. La pel·lícula ens posa contra la paret i ens força a preguntar-nos fins on seríem capaços d'arribar per tal de conservar la nostra vida.

Què seria, però, una vida sense motivacions, somnis o relacions humanes enriquidores? En semblants circumstàncies tampoc podem triar, no obstant això, sí que en seríem conscients del fet que per abastar-ho hauríem d'intentar, forçosament, sobreviure-hi. D'eixos temptejos naix a la pel·lícula l'experiència gratificadora que es tradueix en la figura de Robert: Salek i Robert, dos personatges estigmatitzats, un per la seua condició de jueu i l'altre per la seua homosexualitat. Sorprenentment, d'eixe aparent arbre caigut, s'aixecarà una unió, un tracte, una afinitat i una correspondència poètica i delicada.

L'amor impossible de Leni, l'amistat amb Gerd, les continues oscil·lacions per prendre partit pel Führer o Stalin —ensems amb una fosca i, alhora, atraient posada en escena— conformen un relat entre èpic, heroic, antibèl·lic i tràgic, però, sobretot, humà.

EUROPA, EUROPA. 1990. Alemanya. Color. 115 Min.

Direcció: Agnieszka Holland

Intèrprets: Marco Hofschneider, Julie Delpy, René Hofschneider, Piotr Kozlowski, André Wilms, Ashley Wanninger, Halina Labonarska

Guió: Agnieszka Holland. Autobiografia: Solomon Perel

Música: Zbigniew Preisner

Fotografia: Jacek Petrycki

(1) HISTÒRIES EXTRAORDINÀRIES, de Roger Vadim, Louis Malle y Federico Fellini (1968)

Ineficaces pinzellades

Potser tinc la culpa jo com a espectador. Després de tants anys llegint els relats de Poe i devorant els films de sèrie B de Roger Corman, potser el meu subconscient no anava a permetre cap aproximació diferent de les històries de l'autor bostonià. No ho sé. El que sí que sé és que aquesta pel·lícula —dividida en tres episodis de quaranta minuts cadascun— de tribut a Edgar Allan Poe no m'hi ha arribat, encara més, m'he sentit indiferent cap a les seues imatges i, en conclusió, m'ha decebut. Tot això sense perjudici de reconéixer el mèrit dels tres directors: Vadim, Malle i Fellini en el seu intent de donar una nova pinzellada al romanticisme fosc de l'escriptor.

"Metzengerstein" de Roger Vadim, és una desencertada adaptació on no funciona ni el pretés toc eròtic pervers ni els seus intents pseudosurrealistes del director francés (l'únic a ressaltar és la seua encertada música de tensió). El resultat és un atac frontal a l'esperit de l'obra de Poe. (0)

"William Willson", de Louis Malle, és una correcta versió en què Malle juga amb l'element del doppelgänger (vocable alemany que defineix el doble fantasmagòric) amb un halo poètic i ombrívol de la consciència i la moral del protagonista. (2)

Finalment, a "Tobby Dammit", de Federico Fellini com bé anuncia a l'inici de l'episodi, és una versió lliure del relat. És interessant observar el contrast existent entre la tenebrositat de Poe barrejada amb el segell personal fílmic de Fellini que, al contrari que Vadim, té uns resultats mitjanament satisfactoris. Funciona més com a espectacle que una altra cosa. (2)

HISTOIRES EXTRAORDINAIRES. 1968. França. Color. 121 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Jane Fonda, Peter Fonda, Alain Delon, Brigitte Bardot, Terence Stamp, Salvo Randone 
Guió: Federico Fellini, Louis Malle, Roger Vadim, Bernardino Zapponi, Clement Biddle Wood, Daniel Boulanger, Pascal Cousin. Historias: Edgar Allan Poe

Música: Diego Masson, Jean Prodromidès, Nino Rota

Fotografia: Tonino Delli Colli, Claude Renoir, Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest enllaç per a llegir-les)

(2) EL AMOR DE ANDREA, de Manuel Martín Cuenca (2023)

Desencís filial

Es obvi que en tota relació infructuosa de parella els més perjudicats són els fills. En situacions de falta d'entesa parental, el patiment s'allotja a l'ànima dels més vulnerables i mai no acaba de migrar. És inqüestionable que cadascú viu els seus sentiments de manera diferent, però siga com siga, hi ha mancances que són difícils de gestionar.

Andrea és una adolescent de quinze anys que vol recuperar l'amor del seu pare. Després de divorciar-se de la seua mare, va desaparéixer de les seues vides (incloses les dels seus germans xicotets Tomàs i Fidel). Ella té responsabilitats que no corresponen a una persona de la seua edat, perquè s'ha de fer càrrec dels seus dos germans la major part del temps. La seua mare treballa fora gairebé tot el dia i el seu pare (qui ha refet la seua vida amb una segona família) la ignora cada cop que va a la seua recerca. Ella està enmig d'una estranya ruptura, i és víctima (tant ella com els seus germans) d'un distanciament per part dels seus progenitors. Molt més gran per part del seu pare, qui se n'ha desentés, fins i tot econòmicament (és molt impactant observar la seua fredor, la seua —almenys— aparent insensibilitat i la seua desafecció envers els seus fills). La seua mare, que mai no ha fet res per intentar reconduir la situació de la seua filla amb el seu pare, li aconsella que no es faça més mal i que ho oblide tot. Andrea està trista, però és tenaç i no pararà fins a assolir la veritat.

Amb un halo de recança en la posada en escena i en els paisatges, el director transmet a la pantalla l'aflicció, el desencís, la decepció i la resignació de la protagonista. Els escenaris gaditans acompanyen aquesta estimable història de somnis incomplerts i famílies esfilagarsades, on l'amor és perseguit fins a les últimes conseqüències i que es consolida en el seu bellíssim pla final, amb Andrea i el seu amic —estesos en l'arena— prement-se la mà fortament i prometent-se un amor etern.

 

EL AMOR DE ANDREA. 2023. Espanya. Color. 101 Min.

Direcció: Mauel Martín Cuenca

Intèrprets:  Lupe Mateo Barredo, Irka Lugo, Jesús Ortiz, Agustín Domínguez, Fidel Sierra, Cayetano Rodríguez Anglada, Inés Amieva, Jose M. Verdulla Otero

Guió: Manuel Martín Cuenca, Lola Mayo

Música: Vetusta Morla

Fotografia: Eva Díaz

(3) ANATOMIA D'UNA CAIGUDA, de Justine Triet (2023)

Anatomia de les relacions humanes

Una caiguda —no sé sap si accidental o no— és la pedra filosofal que empenta als protagonistes d'aquest drama judicial a fer-se preguntes i a questionar. Perquè realment, a més de l'anàlisi per esbrinar un malastruc episodi, estem davant d'una anatomia relacional, un estudi psicològic que s'endinsa en la profunditat dels personatges. El xiquet, Daniel Maleski, ja ho deia en el juí: "... és com quan ens falten proves per a estar segurs de com succeeixen les coses, hem de mirar més enllà...". És, arran d'aquests fets, que la pel·lícula exposa diferents punts de vista i possibilitats. Aquesta proposta resulta molt atractiva per a l'espectador perquè, de certa manera, forma part d'un entramat humanista i intrigant.

Sandra Voyter, escriptora de professió, esdevé en la principal sospitosa després de l'estranya mort del seu marit, Samuel Maleski. De l'assumpte se'n fa càrrec Vincent Renzi, advocat de Sandra, amb el qual va tenir una història romàntica en el passat. Daniel Maleski, fill de Sandra i Samuel, va quedar cec després d'un accident, fet que va afectar la relació de la parella. 

Tota la trama gira al voltant d'aquests aspectes esmentats, i l'estructura del guió dissecciona cada circumstància, bo i fent conjectures per tal de tractar de lligar caps. I nosaltres, en qualitat d'espectadors tenim un repte, com un joc de tauler, com un cluedo on hem de resoldre un crim fent servir la deducció. En el judici, però, és quan s'hi posen totes les cartes sobre la taula. Amb els testimonis, els àudios i les converses que s'hi originen estem davant d'una trama fascinant. Uns que defensen la innocència i, altres la culpabilitat (com l'implacable fiscal del cas— que intenta convéncer al tribunal que la mort de Samuel no va ser pas un accident, sinó un assassinat a càrrec de Sandra).

Emocions, sentiments de culpa, suïcidi, procés analític i observació metòdica. No hi queda res al marge. Els diàlegs i les reflexions són d'una gran profunditat i la conversa (recollida en l'àudio) per part del matrimoni em sembla magistral, així com la interpretació de Sandra Hüller. Excel·lent film.

 

ANATOMIE D'UNE CHUTE. 2023. França. Color. 150 Min.

Direcció: Justine Triet

Intèrprets: Sandra Hüller, Samuel Theis, Swann Arlaud, Jehnny Beth, Saadia Bentaïeb, Milo Machado Graner, Antoine Reinartz, Camille Rutherford, Anne Rotger, Sophie Fillières, Pierre-François Garel, Vincent Courcelle-Labrousse

Guió: Arthur Harari, Justine Triet

Música: Diferents autors

Fotografia: Simon Beaufils

(3) CHINAS, d'Arantxa Echevarría (2023)

Xoc de cultures, integraciò i problemes d'identitat

Fa dècades era difícil trobar persones de diverses ètnies nascudes a Espanya. Per exemple, en l'àmbit esportiu, els jugadors de bàsquet, handbol o futbol que representaven la selecció ho feien posteriorment a haver-se nacionalitzat després d'un temps vivint al país. Actualment, la situació és diferent. Els nostres fills tenen amics amb trets diferents dels europeus, però que comparteixen la cultura, l'idioma i els costums de la societat, és a dir, són compatriotes.

Des d'un punt de vista objectiu, això hauria d'implicar una convivència sana, normal i enriquidora. No obstant això, els éssers humans som molt complicats, puix que tenim la capacitat (i el mal costum, per manca d'educació des de la base, cal dir-ho tot) d'enredar les coses. D'aquesta manera, una persona blanca i una altra amb trets orientals seran identificades pels altres en funció de la raça, és a dir, seran racialitzades. Tot i ser espanyola de naixement, la segona persona podrà enfrontar-se a etiquetes i estereotips, mentre que la primera serà considerada privilegiada.

Xoc de cultures i problemes d'identitat es manifesta en l'amistat de dues xiquetes de nou anys. Lucía, de segona generació d'immigrants nascuda a Espanya, se sent espanyola i només vol integrar-se amb la resta de les seues amigues a l'escola. Els seus pares tenen uns costums molt arrelats, treballen moltes hores al basar que regenten, no parlen gairebé espanyol i Lucía vol que siguen "normals" com els pares de les altres xiquetes. D'altra banda, Xiang és adoptada i té problemes d'adaptació, a més, no se sent identificada amb els pares perquè segons ella no són els vertaders. A aquest tàndem cal afegir Claudia, adolescent de dèsset anys i germana gran de Lucía. La va criar la seua àvia a la Xina fins als sis anys, per després viatjar a Espanya amb l'objectiu d'estar amb els seus pares una vegada establerts. Claudia ha de seguir la dura disciplina que li infonen els seus pares (de vegades no la deixen sortir, li exigeixen unes notes molt altes, ha de tenir cura de la seua germana, fer la burocràcia de la família...), bregar amb el comportament racialitzat dels seus pares iguals i suportar els problemes inevitables que comporta la seua edat adolescent.

Arancha Echevarría encerta plenament en tots els elements de la pel·lícula. El guió, escrit per ella mateixa, està perfectament estructurat, així com la construcció dels personatges, ja que reflecteix a la pantalla les seues alegries, els seus patiments, els seus anhels i les seues relacions. No era una tasca fàcil perquè tots aquests aspectes hi guardaven una certa complexitat: cultura, nacionalitat, integració, adaptació... conceptes difícils d'expressar i plasmar en dues hores de cel·luloide. Un altre punt destacable és el dibuix que fa de l'univers infantil: els jocs, les fantasies i l'humor (graciosíssimes Lucía i la seua amiga). Finalment, és important ressaltar l'elecció dels espais i els escenaris de fresc colorit, i unes interpretacions fantàstiques, especialment la de les tres xiquetes.

 

CHINAS. 2023. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Arantxa Echevarría

Intèrprets: Shiman Yang, Ella Qiu, Xinyi Ye, Leonor Watling, Pablo Molinero, Carolina Yuste, Yeju Ji, Julio Hu Chen

Guió: Arancha Echevarría

Música: Marina Herlop

Fotografia: Pilar Sánchez Díaz

(4) MADAME DE..., de Max Ophüls (1953)

   L'amor en la societat aristòcrata

Aquest interessant film té un bon grapat d'aspectes a destacar. Ara bé, el que més crida l'atenció és la seua admirable capacitat per a sorprendre'ns. Si al principi podem pensar que estem davant d'una comèdia d'embolics, a poc a poc ens adonem que es tracta d'una metamorfosi constant fins a abastar el seu tràgic final.

La força captivadora de la seua narració es convé perfectament amb una refinada posada en escena. Així les coses, l'elegància i les formes exquisides dels protagonistes es contradiuen amb uns actes que només fan que amagar unes volicions allunyades dels costums socials establerts.

Contextualitzat a finals de segle XIX, període de la Belle Époque, el triangle que formen Charles Boyer, Danielle Darrieux i Vittorio De Sica —així com les seues interpretacions— és absolutament fascinant. Louise i André són una parella, freda, que es respecten però no es volen: dormen en llits separats i en són conscients d'una infidelitat mútua. Per altra banda, Fabrizio, el diplomàtic italià passa de ser una persona impertorbable a comportar-se com un jove enamorat. Entre Louise i Fabrizio flueix un amor pur que es palpa en l'ambient, sense necessitat de paraules (l'escena dels vals inacabable). En definitiva, són peces que encallen perfectament en una atmosfera farcida de bones maneres, riquesa i (falsa) cortesia que el director les va movent al seu desig, al costat d'un molt intel·ligent joc de metàfores (les arracades).

Max Ophüls demostra que és un autèntic mestre a l'hora de fer rodar el mecanisme d'un llenguatge cinematogràfic —fantàstics moviments de càmera, excelsa ambientació i una estudiada minuciositat— difícil de veure i igualar hui en dia.

MADAME DE... 1953. França. Blanc i negre. 102 Min.

Direcció:  Max Ophüls

Intèrprets: Charles Boyer, Danielle Darrieux, Vittorio De Sica, Jean Debucourt, Jean Galland, Lia Di Leo, Mireille Perrey, Paul Azaïs, Hubert Noël, Claire Duhamel

Guió:  Max Ophüls, Marcel Achard, Annette Wademant. Novela: Louise de Vilmorin

Música: Georges Van Parys, Oscar Strauss

Fotografia: Christian Matras