(3) GENT CORRENT, de Robert Redford (1980)

Patiment universal

El globus terraqüi està conformat per persones, la seua extensió és plena de gent corrent. Gent senzilla, comuna i humil que les passa magres per superar les adversitats que els presenta la vida. Podem exercir diferents oficis, cobrar una nòmina, pagar les factures, etc., i també fer front als inevitables problemes quotidians. Cadascú amb els seus, però dificultats i inconvenients al capdavall. En la pel·lícula ens trobem davant d’una família adinerada i, presumiblement, amb tot a favor per ser feliç. Tanmateix, un esdeveniment negatiu —com és la mort accidental d’un ésser estimat— els iguala amb altres tipus de famílies de diferent classe social en la categoria de, tal com resa el títol del film, gent corrent. 

De vegades ens escarrassem massa a fer que passen coses extraordinàries, no habituals, quan el que és realment sorprenent són les anades i vingudes, les coses bones i les dolentes, les alegries i les penúries que hem d’experimentar en el nostre dia a dia.

És necessari que l’art —en les seues múltiples disciplines— expresse l’esdevenir terrenal a través d’una mirada objectiva i distant que reflectisca els sentiments i les emocions dels éssers humans. A parer meu, aquesta òpera prima de Robert Redford plasma aquesta idea i s’acosta a una manera de fer cinema més introspectiva, guaitant a l’interior dels personatges i analitzant els seus pensaments i sensacions.

En el film afloren aspectes tan delicats i sensibles com el suïcidi, la mort prematura o el dolor patern. Elements que estan ahí i que, encara que fem l’impossible per invisibilitzar-los, són companys de viatge en la nostra travessia vital. No és el mateix sentir el dolor que veure’l des de fora, no és el mateix assabentar-se d’una defunció aliena que experimentar-la en la nostra pròpia carn i no és el mateix sentir la paraula suïcidi amb les seues connotacions asèptiques que sentir-ne els efectes quan una persona pròxima es lleva la vida.

Com pot una persona sintetitzar o assumir desgràcies com la mort o l’intent de suïcidi d’un fill? Com afrontar, en el cas de Conrad, la pèrdua del seu germà? No hi hauria prou tinta al món per a expressar i descriure amb paraules una quantitat de patiment semblant. Tanmateix, aquesta pel·lícula aconsegueix mostrar totes aquestes disposicions emocionals a través d’un profund estudi anímic dels personatges. Narrada amb senzillesa, però amb astúcia, la història revela els diferents caràcters i comportaments dels afectats en aquesta concatenació de circumstàncies adverses. L’eix de l’obra és Conrad, un adolescent que ha de passar per l’experiència traumàtica de la mort del seu germà en un accident a alta mar en què es trobaven tots dos. Consumit pel sentiment de culpa, intenta suïcidar-se. Amb la seua mare —freda i amb dificultats per a expressar les seues emocions— manté una relació distant i amb el seu pare —comprensiu, que pateix en silenci sense donar eixida a la seua dissort— intenta reconnectar. La companya que coneix al cor serà la seua gran esperança per a eixir del pou en què està enfonsat.

Finalment, hi ha un personatge molt important en el film que és la figura del psiquiatre. El seu paper com a espectador imparcial i objectiu té una influència preponderant en l’evolució del protagonista. Conrad necessita afecte correspost i es fon en una abraçada amistosa amb el seu psiquiatre, segellant així la nostra vulnerabilitat i, al mateix temps, la nostra fortalesa com a éssers humans i com a gent corrent.

ORDINARY PEOPLE. 1980. Estats Units. Color. 123 Min.

Direcció: Robert Redford
Intèrprets: Donald Sutherland, Mary Tyler Moore, Judd Hirsch, Timothy Hutton, M. Emmet Walsh, Elizabeth McGovern, Dinah Manoff, Fredric Lehne, Adam Baldwin, James Sikking, Basil Hoffman, Quinn K. Redeker

Guió: Alvin Sargent, Nancy Dowd. Novela: Judith Guest

Música: Varios

Fotografía: John Bailey

(4) ORDET (LA PARAULA), de Carl Theodor Dreyer (1955)

El dubte com a resposta

Ordet és una pel·lícula molt completa, en el sentit que, en un període de temps tan curt —tot just dues hores de film—, hi són condensades totes les reflexions transcendentals de l’ésser humà: ciència enfront de religió, escepticisme, fe cega, confrontacions entre religions, la renúncia a la llibertat humana, substituïda per una vida de sofriment en ofrena a Déu i, especialment, múltiples lectures i interpretacions que ens portarien a un debat interminable.

La «bogeria» de Johannes ens fa dubtar, i aquest és un dels elements que més m’interessen de la pel·lícula. El dubte sobre qui som, d’on venim, on anem. La qüestió perenne que n’hi ha d’haver un perquè. Johannes introdueix aquesta incertesa i fa que l’espectador es qüestione constantment allò que veu i, en última instància, allò que creu saber.

Un altre aspecte important és la fe de les filles d’Inger. Confien en el seu oncle i tenen una fe d’acer en les possibilitats de Déu i en el «poder que li ha atorgat al seu oncle». Una fe absoluta que contrasta amb les diferents posicions religioses que s’enfronten al llarg de la pel·lícula.

Crec que, dins d'aquesta obra —desconec les conviccions de Dreyer—, hi ha una crítica o una lloança, segons les interpretacions de l'espectador, de les restriccions que ens imposa una societat marcada per una religió rígida: viure per a Déu, morir per a Déu, amb una anhedonia imperant. La lúgubre posada en escena remarca aquest sentiment i accentua la sensació d'una existència sotmesa a unes creences que condicionen la vida dels personatges.

I després hi ha les interpretacions. Em semblen magistrals. Els silencis, les mirades desviades, el to deprimit, quasi inhibit, reforcen molt més els diàlegs i els soliloquis. Aquesta contenció fa que els gestos, les pauses i les mirades adquirisquen un pes extraordinari, fins al punt que allò que no es diu pot resultar tan important com allò que s’expressa.

I al final, la fantasia (¿?), la resurrecció, la vida, la confusió, l’astorament, el dubte. Un desenllaç que no fa més que replantejar-nos les coses i fer-nos reflexionar sobre l’existència. I potser és precisament aquesta incertesa final la que permet que totes les qüestions plantejades durant la pel·lícula romanguen obertes a la interpretació.

Un film imprescindible, magistral, que ningú hauria de deixar de veure.

ORDET. 1955. Dinamarca. Blanc i negre. 125 Min. 

Direcció: Carl Theodor Dreyer

Intèrprets: Henrik Malberg, Emil Hass Christensen, Cay Kristiansen, Preben Leerdorff-Rye, Birgitte Federspiel, Ejner Federspiel, Ann Elisabeth Rud, Henry Skjaer
Guió: Carl Theodor Dreyer. Obra: Kaj Munk

Música: Paul Schierbeck
Fotografia: Henning Bendtsen

(3) LA MEVA NIT AMB MAUD, d'Éric Rohmer (1969)

La raó davant del desig

Tercero dels seus sis contes morals, el més notable d’aquest film de Rohmer és que tanca, des d’una planificació aparentment senzilla, una gran quantitat d’elements que ens ajuden a reflexionar. Darrere d’un interessant discurs filosoficoteològic-científic s’amaga un desig primitiu de l’ésser humà per satisfer les seues necessitats emocionals i fisiològiques. És en aquestes disquisicions quan desfilen conceptes com les matemàtiques de Pascal, el jansenisme, la fidelitat, la gelosia, l’Església i el dolor davant d’un amor no correspost. Dit això, impacta com, a través d’unes brillants imatges fílmiques, es dona un pes molt important als diàlegs. Les converses —canalitzades pel filtre de Jean-Louis— tenen una profunditat que ens porta a analitzar i qüestionar aspectes rellevants que afecten la nostra existència.

La realització intenta recollir tot allò que té lloc en la ment dels protagonistes, encara que siga aparentment nimi. D’ací la importància que es dona a les escenes dels sermons (amb una durada, a més, relativament llarga) i el significat que tenen per als protagonistes (com es pot observar en les seues expressions i gestos facials).

Jean-Louis topa amb una sèrie de qüestions morals que afecten el seu sistema de creences. És per això que intenta donar coherència als seus principis, pensaments i cognicions a través d’un discurs «filocatòlic» (respectuós i educat respecte de les —com ell diu— «altres religions»; ja siguen l’ateisme, l’agnosticisme i/o la irreligiositat) que intenta justificar tant els seus actes com el seu comportament. Des que va veure Françoise per primera vegada, es va fer la promesa (ir)racional de contraure matrimoni amb ella. Tanmateix, ensopega («voluntàriament i inconscientment») amb Maud i Françoise, dos pols oposats les personalitats dels quals són antitètiques. La nit amb Maud suposa un detonant i un punt d’inflexió que el submergeix en els dilemes morals esmentats. Se sent molt bé amb Maud i amb la seua actitud libèrrima; no obstant això, l’ombra de Françoise —més semblant a ell— l’assetja constantment. La seua ment juga a cavall entre les dues: del que és convencional al que és singular, del que és estable al que és vel·leïtós i del que és innocent al que és libidinós.

Al final, aquestes dues històries paral·leles tenen un desenllaç sorprenent i inesperat; tot està connectat des de la seua nit amb Maud.

MA NUIT CHEZ MAUD. 1969. França. Blanc i negre. 105 Min. 

Direcció: Éric Rohmer

Intèrprets: Jean-Louis Trintignant, Françoise Fabian, Marie-Christine Barrault, Antoine Vitez, Léonide Kogan, Guy Léger, Anne Dubot
Guió: Éric Rohmer

Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Fotografía: Néstor Almendros

(3) LA SOLITUD DEL CORREDOR DE FONS, de Tony Richardson (1962)

La insubordinació davant la injustícia

La vida de no ha sigut un camí de roses; sempre en el lloc més baix de les capes socials, mai no ha pogut decidir per si mateix en veure’s obligat a complir els desitjos dels altres. Tot i no sentir-se orgullós que el seu pare no fora capaç de secundar la vaga dels seus companys a canvi d’un augment de sou, sabia que, d'alguna manera, solia imitar eixa conducta servil. La mort d'aquest li suposa travessar una experiència traumàtica en la seua adolescència. A tot això, cal afegir la seua pertinença a una família desestructurada amb una relació freda i fracturada per part dels seus progenitors. En el transcurs de la seua adolescència, fruit d'un robatori en un forn, acabarà en un reformatori i allà dins experimentarà una analogia amb el que passava en la societat, és a dir: el domini dels poderosos sobre els vulnerables.

A l'interior del jove hi ha un sentiment de rebel·lia i de ràbia, com si es preguntara el perquè d'aquestes diferències de classes. En traslladar-lo al correccional és quan s'adona de com es reprodueixen els mateixos mecanismes que en la societat: a la cúspide el director del centre, per davall els seus adlàters (treballadors de la institució) i en el fons els interns que han d'acatar les ordres dels de dalt. En mostrar les seues qualitats com a corredor de fons es convertirà en el "xic preferit" del director, cosa que el farà sentir malament per mimetitzar els patrons que ell tant detestava. Tanmateix, arriba un moment en què el seu inconformisme explota i la seua decisió final aconseguirà deslligar la seua venjança, que el farà sentir alliberat.

El film utilitza la metàfora constant de la solitud del corredor, que és la mateixa que pateix l'obrer oprimit, el ciutadà abandonat per l'Estat o els éssers humans davant les desigualtats socials. Tony Richardson el retrata —a base de flashbacks— d'una manera impecable, amb un peculiar llenguatge fílmic propi del free cinema i amb una sensacional última escena en la carrera de competició quan hi apareixen, mentre corre, moments importants de la seua existència prèvia.

THE LONELINESS OF THE LONG DISTANCE RUNNER. 1962. Estados Unidos. Blanco y negro. 99 Min. 

Dirección: Tony Richardson

Intérpretes: Tom Courtenay, Michael Redgrave, Avis Bunnage, Alec McCowen, James Bolam, James Fox
Guion: Alan Sillitoe

Música: John Addison
Fotografía: Walter Lassally

(2) PROYECTO LÁZARO, de Mateo Gil (2016)

Jugant a ser déus

Els avanços tecnològics en el camp de la medicina són un fet evident. Tot i que actualment és prou controvertit posar sobre la taula l'abast de les tècniques de conservació artificial, sabem, però, que és un concepte latent. En conseqüència, el nostre futur com a éssers humans està a l’expectativa d'una correcta aplicació de les ciències de la vida durant els pròxims anys.

Des d'aquest punt de vista, Proyecto Lázaro em sembla un film valent perquè situa l'estudi de la bioètica com quelcom inherent i crucial per al desenvolupament humà. A més, en les seues imatges, l'obra ens alerta dels perills que comporta el control per part de l'espècie humana del curs natural de la natura. A través de la veu en off del protagonista, la cinta ens proposa reflexions, entre poètiques i filosòfiques, sobre el sentit de la vida (les xicotetes coses, el viure, el morir...).

La metàfora de viure una vida que no es vol viure (éssers esclavitzats) juntament amb la subreptícia denúncia del control que exerceix sobre nosaltres el poder invisible (en forma d'inversors i multinacionals) completen un film amb aspectes més que interessants.

PROYECTO LÁZARO. 2016. Españaa. Color. 102 Min.

Dirección: Mateo Gil

Intérpretes: Tom Hughes, Oona Chaplin, Barry Ward, Charlotte Le Bon, Julio Perillán, Rafael Cebrián, Bruno Sevilla, Daniel Horvath, Alex Hafner, Godeliv Van den Brandt

Música: Lucas Vidal

Fotografía: Pau Esteve Birba

(3) KALAK, d'Isabella Eklöf (2023)

Marcat pel passat

La paraula groenlandesa Kalak té una doble accepció: depenent del context i de la situació, tant pot significar "persona noble" com "cap de fava". A en Jan, tant se li'n dona. Fuig d'un passat escabrós, de quan el seu pare abusava d'ell en la seva adolescència. Per això, va marxar a Groenlàndia amb la seva dona i els seus dos fills, i no vol tornar a Dinamarca. 

Una vegada instal·lat, treballa com a infermer, però es refugia en una vida torbadora. A causa del seu trauma del passat, adopta un comportament estrany. Vol apropar-se a la cultura de la terra que l'acull. Ho fa de manera encertada quan tracta d'aprendre la llengua dels natius. Tanmateix, no para de flirtejar amb altres dones, tenint-hi fins i tot relacions. El que inquieta més és que la parella consent aquestes relacions, i l’amant, a sobre, és rebuda amb naturalitat a la mateixa casa familiar amb els fills presents (cal dir que la pel·lícula no explica aquesta conducta submisa de la parella).

Els dies passen i, sota la façana d’una aparent normalitat, la disfunció familiar es fa cada cop més evident. En Jan viu amb un elefant dins l’estança de la seva ànima, però es resisteix a reconèixer-lo.

Kalak és un film honest on es retraten subtilment les pors que arrosseguem del passat. També és una obra valenta, ja que denuncia la pederàstia i l’abús infantil amb fermesa. La seva càmera parla de les nostres complexitats i contradiccions, sense necessitat de grans discursos. I com a rerefons, Groenlàndia: ¿què millor que la cultura i els paisatges groenlandesos per a metaforitzar l'etnocentrisme i conscienciar-nos sobre la diversitat cultural i les diferències, tant socials com individuals?

KALAK. 2023. Noruega. Color. 125 Min.

Direcció: Isabella Eklöf, Kim Leine, Sissel Dalsgaard Thomsen

Intèrprets: Emil Johnsen, Asta Kamma August, Soren Hellerup, Connie Kristoffersen, Anders Mossling, Hans Jukku Noahsen, Berda Larsen, Bertram Krassel, Emilie Steen, Ole Silassen, Vittus Ingemann, Vigga Tukula

Guió: Isabella Eklöf, Kim Leine, Sissel Dalsgaard Thomsen

Fotografia: Nadim Carlsen

(2) EL BAR, d'Álex de la Iglesia (2017)

Tensió per sobreviure

Álex de la Iglesia fa una incursió més en una història apocalíptica i en la seua manera peculiar d'arrossegar l'ésser humà a situacions límit. Vull ressaltar que aquesta primera frase de l'article no està escrita en sentit negatiu, més aviat al contrari; posa èmfasi en el fet que el director fa servir com ningú aquest tipus de narracions, ja que sap extreure un suc, molt àcid per cert, als episodis que proposa.

En la pel·lícula que ens ocupa, un grup de gent queda atrapada (on fa l’ullet de forma cinèfila a La cabina de Mercero o a El ángel exterminador de Buñuel) en un bar a conseqüència d'un tret que rep al cap un client que acabava d'eixir. A partir d'ací sorgeix el més interessant del film; dins d'aquesta atmosfera tan tensa, diferents personalitats comencen a experimentar una espècie de darwinisme social, un matx psicològic amb l'objectiu de sobreviure. Després ja venen una sèrie de girs, sorpreses i artificis que, units a alguns excessos, fan que el film es vaja desinflant un poc. No obstant això, és just valorar el segell distintiu de l'univers Iglesia que, encara que puga tenir alts i baixos, posseeix una filmografia digna de veure.

EL BAR. 2017. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: Álex de la Iglesia

Intèrprets: Mario Casas, Blanca Suárez, Carmen Machi, Terele Pávez, Jaime Ordóñez, Secun de la Rosa, Alejandro Awada, Joaquín Climent, Mamen García, Jordi Aguilar, Diego Braguinsky, Sue Flack

Guió: Álex de la Iglesia y Jorge Guerricaechevarría

Música: Carlos Riera y Joan Valent

Fotografia: Ángel Amoros