(3) LA MEVA NIT AMB MAUD, d'Éric Rohmer (1969)

La raó davant del desig

Tercero dels seus sis contes morals, el més notable d’aquest film de Rohmer és que tanca, des d’una planificació aparentment senzilla, una gran quantitat d’elements que ens ajuden a reflexionar. Darrere d’un interessant discurs filosoficoteològic-científic s’amaga un desig primitiu de l’ésser humà per satisfer les seues necessitats emocionals i fisiològiques. És en aquestes disquisicions quan desfilen conceptes com les matemàtiques de Pascal, el jansenisme, la fidelitat, la gelosia, l’Església i el dolor davant d’un amor no correspost. Dit això, impacta com, a través d’unes brillants imatges fílmiques, es dona un pes molt important als diàlegs. Les converses —canalitzades pel filtre de Jean-Louis— tenen una profunditat que ens porta a analitzar i qüestionar aspectes rellevants que afecten la nostra existència.

La realització intenta recollir tot allò que té lloc en la ment dels protagonistes, encara que siga aparentment nimi. D’ací la importància que es dona a les escenes dels sermons (amb una durada, a més, relativament llarga) i el significat que tenen per als protagonistes (com es pot observar en les seues expressions i gestos facials).

Jean-Louis topa amb una sèrie de qüestions morals que afecten el seu sistema de creences. És per això que intenta donar coherència als seus principis, pensaments i cognicions a través d’un discurs «filocatòlic» (respectuós i educat respecte de les —com ell diu— «altres religions»; ja siguen l’ateisme, l’agnosticisme i/o la irreligiositat) que intenta justificar tant els seus actes com el seu comportament. Des que va veure Françoise per primera vegada, es va fer la promesa (ir)racional de contraure matrimoni amb ella. Tanmateix, ensopega («voluntàriament i inconscientment») amb Maud i Françoise, dos pols oposats les personalitats dels quals són antitètiques. La nit amb Maud suposa un detonant i un punt d’inflexió que el submergeix en els dilemes morals esmentats. Se sent molt bé amb Maud i amb la seua actitud libèrrima; no obstant això, l’ombra de Françoise —més semblant a ell— l’assetja constantment. La seua ment juga a cavall entre les dues: del que és convencional al que és singular, del que és estable al que és vel·leïtós i del que és innocent al que és libidinós.

Al final, aquestes dues històries paral·leles tenen un desenllaç sorprenent i inesperat; tot està connectat des de la seua nit amb Maud.

MA NUIT CHEZ MAUD. 1969. França. Blanc i negre. 105 Min. 

Direcció: Éric Rohmer

Intèrprets: Jean-Louis Trintignant, Françoise Fabian, Marie-Christine Barrault, Antoine Vitez, Léonide Kogan, Guy Léger, Anne Dubot
Guió: Éric Rohmer

Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Fotografía: Néstor Almendros

(3) LA SOLITUD DEL CORREDOR DE FONS, de Tony Richardson (1962)

La insubordinació davant la injustícia

La vida de no ha sigut un camí de roses; sempre en el lloc més baix de les capes socials, mai no ha pogut decidir per si mateix en veure’s obligat a complir els desitjos dels altres. Tot i no sentir-se orgullós que el seu pare no fora capaç de secundar la vaga dels seus companys a canvi d’un augment de sou, sabia que, d'alguna manera, solia imitar eixa conducta servil. La mort d'aquest li suposa travessar una experiència traumàtica en la seua adolescència. A tot això, cal afegir la seua pertinença a una família desestructurada amb una relació freda i fracturada per part dels seus progenitors. En el transcurs de la seua adolescència, fruit d'un robatori en un forn, acabarà en un reformatori i allà dins experimentarà una analogia amb el que passava en la societat, és a dir: el domini dels poderosos sobre els vulnerables.

A l'interior del jove hi ha un sentiment de rebel·lia i de ràbia, com si es preguntara el perquè d'aquestes diferències de classes. En traslladar-lo al correccional és quan s'adona de com es reprodueixen els mateixos mecanismes que en la societat: a la cúspide el director del centre, per davall els seus adlàters (treballadors de la institució) i en el fons els interns que han d'acatar les ordres dels de dalt. En mostrar les seues qualitats com a corredor de fons es convertirà en el "xic preferit" del director, cosa que el farà sentir malament per mimetitzar els patrons que ell tant detestava. Tanmateix, arriba un moment en què el seu inconformisme explota i la seua decisió final aconseguirà deslligar la seua venjança, que el farà sentir alliberat.

El film utilitza la metàfora constant de la solitud del corredor, que és la mateixa que pateix l'obrer oprimit, el ciutadà abandonat per l'Estat o els éssers humans davant les desigualtats socials. Tony Richardson el retrata —a base de flashbacks— d'una manera impecable, amb un peculiar llenguatge fílmic propi del free cinema i amb una sensacional última escena en la carrera de competició quan hi apareixen, mentre corre, moments importants de la seua existència prèvia.

THE LONELINESS OF THE LONG DISTANCE RUNNER. 1962. Estados Unidos. Blanco y negro. 99 Min. 

Dirección: Tony Richardson

Intérpretes: Tom Courtenay, Michael Redgrave, Avis Bunnage, Alec McCowen, James Bolam, James Fox
Guion: Alan Sillitoe

Música: John Addison
Fotografía: Walter Lassally

(2) PROYECTO LÁZARO, de Mateo Gil (2016)

Jugant a ser déus

Els avanços tecnològics en el camp de la medicina són un fet evident. Tot i que actualment és prou controvertit posar sobre la taula l'abast de les tècniques de conservació artificial, sabem, però, que és un concepte latent. En conseqüència, el nostre futur com a éssers humans està a l’expectativa d'una correcta aplicació de les ciències de la vida durant els pròxims anys.

Des d'aquest punt de vista, Proyecto Lázaro em sembla un film valent perquè situa l'estudi de la bioètica com quelcom inherent i crucial per al desenvolupament humà. A més, en les seues imatges, l'obra ens alerta dels perills que comporta el control per part de l'espècie humana del curs natural de la natura. A través de la veu en off del protagonista, la cinta ens proposa reflexions, entre poètiques i filosòfiques, sobre el sentit de la vida (les xicotetes coses, el viure, el morir...).

La metàfora de viure una vida que no es vol viure (éssers esclavitzats) juntament amb la subreptícia denúncia del control que exerceix sobre nosaltres el poder invisible (en forma d'inversors i multinacionals) completen un film amb aspectes més que interessants.

PROYECTO LÁZARO. 2016. Españaa. Color. 102 Min.

Dirección: Mateo Gil

Intérpretes: Tom Hughes, Oona Chaplin, Barry Ward, Charlotte Le Bon, Julio Perillán, Rafael Cebrián, Bruno Sevilla, Daniel Horvath, Alex Hafner, Godeliv Van den Brandt

Música: Lucas Vidal

Fotografía: Pau Esteve Birba

(3) KALAK, d'Isabella Eklöf (2023)

Marcat pel passat

La paraula groenlandesa Kalak té una doble accepció: depenent del context i de la situació, tant pot significar "persona noble" com "cap de fava". A en Jan, tant se li'n dona. Fuig d'un passat escabrós, de quan el seu pare abusava d'ell en la seva adolescència. Per això, va marxar a Groenlàndia amb la seva dona i els seus dos fills, i no vol tornar a Dinamarca. 

Una vegada instal·lat, treballa com a infermer, però es refugia en una vida torbadora. A causa del seu trauma del passat, adopta un comportament estrany. Vol apropar-se a la cultura de la terra que l'acull. Ho fa de manera encertada quan tracta d'aprendre la llengua dels natius. Tanmateix, no para de flirtejar amb altres dones, tenint-hi fins i tot relacions. El que inquieta més és que la parella consent aquestes relacions, i l’amant, a sobre, és rebuda amb naturalitat a la mateixa casa familiar amb els fills presents (cal dir que la pel·lícula no explica aquesta conducta submisa de la parella).

Els dies passen i, sota la façana d’una aparent normalitat, la disfunció familiar es fa cada cop més evident. En Jan viu amb un elefant dins l’estança de la seva ànima, però es resisteix a reconèixer-lo.

Kalak és un film honest on es retraten subtilment les pors que arrosseguem del passat. També és una obra valenta, ja que denuncia la pederàstia i l’abús infantil amb fermesa. La seva càmera parla de les nostres complexitats i contradiccions, sense necessitat de grans discursos. I com a rerefons, Groenlàndia: ¿què millor que la cultura i els paisatges groenlandesos per a metaforitzar l'etnocentrisme i conscienciar-nos sobre la diversitat cultural i les diferències, tant socials com individuals?

KALAK. 2023. Noruega. Color. 125 Min.

Direcció: Isabella Eklöf, Kim Leine, Sissel Dalsgaard Thomsen

Intèrprets: Emil Johnsen, Asta Kamma August, Soren Hellerup, Connie Kristoffersen, Anders Mossling, Hans Jukku Noahsen, Berda Larsen, Bertram Krassel, Emilie Steen, Ole Silassen, Vittus Ingemann, Vigga Tukula

Guió: Isabella Eklöf, Kim Leine, Sissel Dalsgaard Thomsen

Fotografia: Nadim Carlsen

(2) EL BAR, d'Álex de la Iglesia (2017)

Tensió per sobreviure

Álex de la Iglesia fa una incursió més en una història apocalíptica i en la seua manera peculiar d'arrossegar l'ésser humà a situacions límit. Vull ressaltar que aquesta primera frase de l'article no està escrita en sentit negatiu, més aviat al contrari; posa èmfasi en el fet que el director fa servir com ningú aquest tipus de narracions, ja que sap extreure un suc, molt àcid per cert, als episodis que proposa.

En la pel·lícula que ens ocupa, un grup de gent queda atrapada (on fa l’ullet de forma cinèfila a La cabina de Mercero o a El ángel exterminador de Buñuel) en un bar a conseqüència d'un tret que rep al cap un client que acabava d'eixir. A partir d'ací sorgeix el més interessant del film; dins d'aquesta atmosfera tan tensa, diferents personalitats comencen a experimentar una espècie de darwinisme social, un matx psicològic amb l'objectiu de sobreviure. Després ja venen una sèrie de girs, sorpreses i artificis que, units a alguns excessos, fan que el film es vaja desinflant un poc. No obstant això, és just valorar el segell distintiu de l'univers Iglesia que, encara que puga tenir alts i baixos, posseeix una filmografia digna de veure.

EL BAR. 2017. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: Álex de la Iglesia

Intèrprets: Mario Casas, Blanca Suárez, Carmen Machi, Terele Pávez, Jaime Ordóñez, Secun de la Rosa, Alejandro Awada, Joaquín Climent, Mamen García, Jordi Aguilar, Diego Braguinsky, Sue Flack

Guió: Álex de la Iglesia y Jorge Guerricaechevarría

Música: Carlos Riera y Joan Valent

Fotografia: Ángel Amoros

(3) DOS EN LA CARRETERA, de Stanley Donen (1967)

El pas del temps en les relacions de parella

Quant que s'ha parlat sobre les relacions de parella i el seu desenvolupament! Segons matemàtics i psicòlegs —els primers per estadística i els segons per emocions—, l'amor és un sentiment d'estima profunda que arrenca amb molta força, però que a poc a poc, com una flama, es va apagant amb el temps. 

Que, per exemple, un dia de molta basca esdevingui el millor dia de la teva vida només ho pot aconseguir aquell que estigui enamorat fins a les calces. En canvi, si un matrimoni gaudeix de tots els luxes, no és estrany que s’ho passi d’allò més avorrit. Aquestes contradiccions s'expliquen per la condició psicològica —positiva o negativa, segons el cas— que naix de l’activitat neuronal en connectar amb una altra persona per la qual tenim una disposició emocional.

Doncs bé, aquesta pel·lícula —que, com pertoca, està amanida amb humor i dramatisme— és una autèntica anàlisi de les unions afectives perquè fa una repassada dels vincles sentimentals de la seva parella protagonista des que es van conèixer. És en un viatge de Londres a la Riviera francesa quan Joanna i el seu marit Mark reviuen els romàntics començaments de la seva relació, els primers anys del matrimoni i les respectives infidelitats.

La història ens parla de la dificultat del compromís i de la convivència en parella, de la petjada que deixa en els seus components el pas del temps (per això eixos fantàstics contrastos que les imatges ens ofereixen, que van des de quan eren feliços fins al desencant actual). En el present, el dilema roman: no saben si divorciar-se o bé continuar acceptant-se tal com són.

La música de Henry Mancini, els bells escenaris, les suggestives situacions i els tocs de comèdia conformen una pel·lícula que, a més de ser entretinguda, explora la dinàmica de les relacions de parella amb profunditat i ens convida a meditar sobre les seves complexitats i contradiccions.

TWO FOR THE ROAD. 1967. Estats Units. Color. 111 Min.

Direcció: Stanely Donen
Intèrprets: Audrey Hepburn, Albert Finney, Eleanor Bron, William Daniels, Gabrielle Middleton, Claude Dauphin, Jacqueline Bisset, Nadia Gray, Georges Descrières, Judy Cornwell

Guió: Frederic Raphael 

Música: Henry Mancini

Fotografia: Christopher Challis

(1) DONNIE DARKO, de Richard Kelly (2001)

Embolic de llauna

De vegades, barrejar massa ingredients a la mateixa cassola i no posar-hi la quantitat escaient pot donar com a resultat un plat poc reeixit. Això és, precisament, el que li passa a aquesta pel·lícula que amb el temps ha esdevingut de culte, però que, a parer meu, tot i tenir alguns moments rescatables, es perd en els seus enrevessats bucles. Conills de llauna, drama adolescent, religió, pseudofilosofia, viatges en el temps... És més del que pot abastar.

Cal dir que les bones intencions per a fer-nos reflexionar són incontestables; ara bé, com a espectador no em crec res i em fa la sensació que tot està fet com de joguina.

Podria escampar-me més en l’anàlisi d’alguns valors humans que aquesta obra tracta (i sí, ho fa; això no ho negaré), però crec que no paga la pena perquè ni de bon tros n'augmenta la qualitat. Perquè Donnie Darko, a més de ser un film que, globalment, no funciona, és un embolic pretensiós i mal resolt.

DONNIE DARKO. 2001. Estats Units. Color. 113 Min.

Direcció: Richard Kelly 
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Jena Malone, Mary McDonnell, Drew Barrymore, Patrick Swayze, Holmes Osborne, Maggie Gyllenhaal, Noah Wyle, James Duval, Beth Grant, Ashley Tisdale, Jerry Trainor, Lee Weaver

Guió: Richard Kelly 

Música: Michael Andrews

Fotografia: Steven Poster