(4) L'HOME QUE VA MATAR LIBERTY VALANCE, de John Ford (1962)

Treballant per una societat justa

L'educació com a base per a conformar la importància de les normes i l'ordre de la ciutadania. Si això ja és difícil en la societat contemporània, podem imaginar-nos com seria en l'època del vell oest que es mostra a la pel·lícula. Un far west —ja en el seu crepuscle— on John Ford fa una aproximació al canvi que suposa l'impacte del ferrocarril amb unes normes cíviques més properes a una sana civilització, allunyada de la venjança i del comportament assilvestrat (ja se sap: el conegut i recurrent wild west). Com dèiem, era època de canvis (o, si més no, d’intents de canvi): educació en lloc d’ignorància, substituir la llei del més fort per una llei justa (si se’m permet l’oxímoron)... En definitiva, modernitat —amb el bon sentit del terme— que poguera conduir la gent cap a una societat més igualitària.

I si també se'm dona la llicència per a personificar, diria que Ransom Stoddard seria la democràcia (però la democràcia vertadera), que Liberty Valance seria la corrupció (característica intrínseca de la violència), que Tom Doniphon seria l'equilibri i la bravura (la bravura revolucionària d'un poble que s'aixeca contra el poder establert) i, finalment, que Marshal Link Appleyard seria la covardia (el poble estult i acovardit). No cal dir que no m'oblide d'altres personatges importants com Dutton Peabody, Pompey, Hallie..., cadascun reforçant alguns o tots dels valors esmentats.

I tot aquest preàmbul social se sustenta gràcies a una història que conté un pols narratiu, unes imatges, situacions i posada en escena que, des del primer moment i d'alguna manera, ens impliquen i ens comprometen com a espectadors i espectadores. 

Els gèneres es barregen des de la tragèdia fins a la comèdia amb personatges molt accentuats, com hem dit adés: el dolent, el valent, l'intel·lectual, el covard... Elements cinèfils admirables que es combinen amb un simbolisme progressista. Sí, progressista, perquè aquest film és un cant a la llibertat, una invitació a ser lliures com a éssers humans, a poder expressar-nos, a tenir drets i a buscar una igualtat —tot i que el tema racial i de la dona encara estava en bolquers— que assente les bases d'una democràcia justa i real.

 

THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE. 1961. Estats Units. Color. 119 Min.

Direcció: John Ford

Intèrprets: John Wayne, James Stewart, Vera Miles, Lee Marvin, Andy Devine, John Carradine, Edmond O'Brien, Ken Murray, Jeanette Nolan, Woody Strode, John Qualen, Lee Van Cleef, Denver Pyle, Strother Martin, Willis Bouchey, Carleton Young

Música: Cyril J. Mockridge

Fotografia: William H. Clothier

(2) E LA NAVE VA, de Federico Fellini (1983)

Acostar-se a l'altre

Ll vaixell serà el punt de trobada intercultural i de relació entre diferents classes socials, on Fellini llança, al seu galliner particular, dos grups de persones dispars. Un espai on membres de l’alta societat europea es barregen amb refugiats serbis que, arran del començament de la Primera Guerra Mundial, s’havien llançat al mar fugint dels seus perills. La reunió primigènia es devia al funeral de la diva de l’òpera Edmea Tetua i el seu propòsit era celebrar les exèquies escampant-ne les cendres pel mar Egeu. El director italià caricaturitza els comportaments i les cognicions d’aquesta aristocràcia, que està acompanyada de músics propers a la cantant difunta.

Tanmateix, a mitjan metratge la trama fa un salt amb l’arribada dels refugiats. D’aquesta manera, és molt interessant l’anàlisi moral que proposa el film, ja que al principi s’observa la reticència d’alguns membres de la classe elitista. El capità, fidel als seus principis i als codis legals, acull els refugiats i no pensa desfer-se’n. Després, arriba l’evolució i la metamorfosi quan es produeix un acostament i una connexió entre tots dos grups; un missatge clar de la pel·lícula que ens diu que no som tan diferents, simplement éssers humans, i que, de vegades, n’hi ha prou d’acostar-se a l’altre per entendre’l i empatitzar-hi.

L’obra és un trop de la vida a través del vaixell que acull diferents personatges. Per això, també és una crida a l’entesa, tot i que en el seu pòsit existeix un vernís pessimista (la petició del vaixell austrohongarès i el trist final de foc creuat), atesa la impossibilitat de trobar un món millor on redistribuir la riquesa, ja no material, sinó espiritual.

E LA NAVE VA. 1983. Itàlia. Color. 132 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Freddie Jones, Barbara Jefford, Victor Poletti
Guió: Tonino Guerra y Federico Fellini

Música: Gianfranco Plenizio
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(4) ATRACAMENT PERFECTE, de Stanley Kubrick (1956)

La influència dels altres

Igual que l’atracament que es planeja a la pantalla, el tercer llargmetratge de Kubrick conté un guió molt elaborat, meticulós i conscienciós. La seva trama, fantàsticament ben travada, està farcida de les diferents històries personals que amaga cada membre de la banda.

Johnny Clay, després de passar cinc anys a la presó, tracta d’elaborar un procediment estudiat al mil·límetre amb un grup de cinc persones de confiança. Tanmateix, assolir la perfecció —aquest somni perenne de l’ésser humà (la vida perfecta, el cos perfecte, el robatori perfecte, el crim perfecte…)— suposa una recerca constant en la qual sempre s’acaba topant amb un mur infranquejable. Com a màxim, únicament es troben indicis i moments de perfecció que ens condueixen al desencís.

Johnny deixa de banda una variable crucial com són les cognicions. Així, cada persona amaga una història dins seu que implica unes volicions i uns processos mentals que es manifesten en conductes impossibles de controlar. 

A més, hem de tenir en compte un factor molt important com són els tercers, que serien aquelles persones vinculades emocionalment als actors principals de determinades accions i que tenen una gran influència sobre ells. Sherry Peatty, l’esposa de George, n’és un clar exemple; el domini i la influència que exerceix sobre el seu marit condicionaran el desenvolupament dels esdeveniments.

Tot plegat farà que la sinergia del grup acabi feta miques, amb conseqüències mortíferes.

THE KILLING. 1956. Estats Units. Blanc i negre. 83 Min.

Direcció: Stanley Kubrick
Intèrprets: Sterling Hayden, Vince Edwards, Coleen Gray, Jay C. Flippen, Ted de Corsia, Marie Windsor, Elisha Cook Jr., Joe Sawyer, Timothy Carey, Tito Vuolo, Kola Kwariani, Dorothy Adams

Guió: Stanley Kubrick. Novel·la: Lionel White. Diàlegs: Jim Thompson

Música: Gerald Fried

Fotografia: Lucien Ballard

(3) I ARA, QUÈ ENVAÏM, de Michael Moore (2015)

Un altre món és possible

S'ha de reconéixer que aquest documentalista té una gràcia especial per narrar i estructurar històries. Els seus treballs, didàctics, profunds i entretinguts alhora, combinen a la perfecció el drama amb notes d'ironia i humor, captant la mirada de l'espectador. Són tires i tires de metratge compromeses amb la idea d'un món igualitari i del bé comú que fugen del pamflet i s'endinsen en el rigor.

Aquesta vegada satiritza la paranoia invasora del seu país girant la truita: el seu objectiu és envair Europa, agafar les millors idees i aplicar-les als Estats Units. D'aquesta manera, el cineasta va visitant diferents indrets on es duen a terme mesures universals de benestar: salari digne, alimentació infantil, fre als delictes bancaris... i els compara amb l'actitud de l'imperi americà, tot recalcant que moltes d'eixes idees provenen originàriament d'allí.

La seua càmera càustica, farcida d'ironia i mala llet, es transforma també en un al·legat a favor de l'interés col·lectiu en què els conciutadans es protegeixen els uns als altres. Moore, com s'ha esmentat adés, sap contar-ho fantàsticament intercalant imatges d'arxiu i entrevistes amb les seues punyents i divertides aparicions.

Cal veure-la i revisitar-la de tant en tant per tal de no oblidar que un altre món és possible.

WHERE TO INVADE NEXT. 2015. Estats Units. Color. 106 Min.

Direcció: Michael Moore

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Michael Moore

Fotografia: Jayme Roy, Richard Rowley

(3) O QUE ARDE, d'Oliver Laxe (2019)

Què és el que crema realment?

Veure aquesta pel·lícula és endinsar-se en una barreja d’experiència sensorial i emocional. Si bé la història conté un innegable rerefons dramàtic, les imatges tenen una gran potència visual. D’aquesta manera, la pantalla es recrea en el foc i els incendis dels boscos gallecs com a metàfora de la desconnexió entre l’ésser humà i la natura.

La trama presenta la contradicció de mostrar un Amador, el protagonista, amant de la natura i de la vida assossegada, juntament amb la seua piromania. Això sí, una vegada compleix la condemna, arriba a l’aldea i es redimeix. A partir d’aleshores, comença a combregar amb la seua mare i amb l’entorn, i intenta apropar-se als seus veïns.

Però tot es desbarata. Apareix un nou incendi. No se sap qui n’és el responsable. La pel·lícula tampoc ho explica: vol que siguem nosaltres, els espectadors, els qui ho interpretem.

O que arde és un treball que aglutina diferents matisos i lectures. Parla de la soledat, de la falta d’acceptació, de l’autoestima, de la natura, de la Galícia profunda… Tot plegat, amb una dimensió universal i extrapolable a qualsevol psicologia.

O QUE ARDE. 2019. Espanya. Color. 89 Min.

Direcció: Oliver Laxe

Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez, Inazio Abrao, Elena Mar Fernández, David de Peso, Alvaro de Bazal

Guió: Santiago Fillol, Oliver Laxe

Fotografia: Mauro Herce

(2) EN UN MOLL DE NORMANDIA, d'Emmanuel Carrère (2021)

Cadascuna al seu lloc

Escoltem i llegim notícies sobre la precarietat laboral. De vegades ho hem viscut en la nostra pròpia carn. D'altres, algú ens ho ha explicat. Pot ser que aquests fets queden com a simples rumors o desperten la nostra consciència, però la veritat és que, lamentablement, tenim un elefant a l'habitació. Des de les institucions s'intenta lluitar-hi, però de manera insuficient. És l'esclavatge del segle XXI. Mentre que uns pateixen, alguns grans empresaris (i no tan grans), mancats d'ètica, s'enriqueixen.

Marianne Winckler, reconeguda escriptora de llibres, conscienciada amb el tema de la precarietat laboral, amaga la seua identitat i sol·licita treballar com a netejadora en un poble de Normandia per experimentar de primera mà com són les condicions laborals de les treballadores. És ací quan realment s'adona de les situacions tan dures, amb salaris baixos i hores interminables, per les quals han de passar. Això l'ajudarà a elaborar fidelment un llibre de denúncia. Tot i això, s'adona d'un altre aspecte que segurament, al principi, no li passava pel cap: el bon ambient de treball, la solidaritat de les companyes i l'enllaç tan fort que estableix amb Christèle i Marilou. Començarà llavors una lluita interna en la mateixa Marianne, perquè realment no sap si veritablement el fi justifica els mitjans.

Se li podria atribuir una narració una mica redundant i un metratge més llarg del que realment necessitava; tot i això, Le Quai d'Ouistreham és una interessant història de denúncia sobre la situació laboral d'aquestes treballadores. Aporta, a més, una reflexió important sobre l'ètica en els mètodes utilitzats pels periodistes i els literats per dur a terme els seus projectes. Com diu Christèle al final del film: "cadascuna al seu lloc".

LE QUAI DE OUISTREHAM. 2021. França. Color. 102 Min.

Direcció: Emmanuel Carrère
Intèrprets: Juliette Binoche, Hélène Lambert, Léa Carne, Didier Pupin, Evelyne Porée, Patricia Prieur, Émily Madeleine, Nathalie Lecornu, Louise Pociecka, Aude Ruyter, Jérémy Lechevallier, Kévin Maspimby

Guió: Emmanuel Carrère, Hélène Devynck. Novel·la: Florence Aubenas

Música: Mathieu Lamboley

Fotografia: Patrick Blossier

(3) AVARÍCIA, d'Erich von Stroheim (1924)

L'esclavitud dels diners

Si fem una anàlisi de la història de la humanitat, arribem a la trista conclusió que el nostre comportament gira al voltant del rèdit econòmic. Malauradament, fins als nostres dies ha imperat la persecució d’aquest benefici mitjançant l’especulació: una mena de capitalisme financer l’únic objectiu del qual és l’acumulació de diners per a l’enriquiment personal. 

Aixafar els uns perquè els altres puguen viure bé: aquesta és la consigna. Ens trobem, doncs, que hem passat de la recerca de la veritat en l’antiguitat a la del capital; és a dir, de la filantropia a la misantropia.

Erich von Stroheim aconsegueix amb Avarícia un fidel reflex del que s’ha comentat. Una obra atemporal que mostra d’una manera molt directa totes les pulsions internes agressives de l’ésser humà en pro de l’afany materialista. Una actitud que anteposa l’individualisme a la col·lectivitat.

La pel·lícula reflexiona sobre aquesta obsessió addictiva que dona lloc a la corrupció i a l’enveja, capaç, a més, de trencar relacions interpersonals i vides. Les imatges del film, igual que el seu guió, estan tenyides d’una aspra profunditat, de la qual s’extrau, des del més soterrat del nostre ésser, aquesta absurda obstinació per complicar-nos l’existència.

Les seues imatges colpidores —fantàstica l’escenografia i les expressions interpretatives dels seus protagonistes—, amb un missatge negatiu i real alhora, doten la cinta d’una profunda intensitat. Cal destacar també l’innovador ús de detalls metafòrics i premonitoris, com ara l’enterrament que apareix darrere del casament o l’atac del gat als periquitos.

En definitiva, una cinta didàctica i reflexiva que cal veure.

GREED. 1924. Estats Units. Blanc i negre. 125 Min. Cinema mut.

Direcció: Erich von Stroheim
Intèrprets: Zasu Pitts, Gibson Gowland, Jean Hersholt, Dale Fuller, Tempe Pigott, Sylvia Ashton, Chester Conklin, Joan Standing

Guió: Erich von Stroheim, June Mathis. Novela: Frank Norris
Fotografía: William H. Daniels, Ben Reynolds