(4) PENA DE MORT, de Tim Robbins (1995)

La pena capital: termòmetre de salut mental

La mirada clavada de Sean Penn en els ulls de Susan Sarandon en els segons previs a la seua execució, les seues paraules d’amor cap a ella i, per extensió, cap al món que està a punt d’abandonar, és l’últim colp —el més dur— durant el visionat d’aquest film, a la nostra consciència. I és que el valor més destacable d’aquesta obra és el seu constant martelleig en la ment de l’espectador i la seua —necessària— incomoditat, en què és difícil posicionar-nos a favor d’uns o dels altres. Així, podem sentir una barreja de compassió i repulsió per Matthew Poncelet, veure els pares com a intolerants, però, al mateix temps, comprendre’ls perfectament, o experimentar sentiments d’afecte i de rebuig cap a Helen Prejean davant la seua descontrolada benignitat. El resultat és un constant maremàgnum de contradiccions davant les accions de cadascun dels implicats en la història.

Tim Robbins realitza un treball valent, sense amagar absolutament res i exposant obertament una realitat crua i nua: la de l’assassinat despietat, la de la interrupció definitiva —homicida i abrupta— del futur de dos joves de díhuit anys, la del patiment etern dels pares, la de la mort d’un fill, la de la disjuntiva de considerar un criminal com un ésser humà… Moltes coses per a entendre, moltes coses per a analitzar: el perdó, la redempció, la culpa, la pau interior…, conceptes que s’interposen i es molesten entre si per a arribar a una reflexió que únicament es pot resoldre a través dels nostres conflictes interns.

D’altra banda, existeix en la pel·lícula una manifestació externa i objectiva com és la pena de mort, i vet ací el dilema: té un Estat dret a llevar la vida als seus habitants independentment dels crims o delictes que hagen comés? 

El film, a banda de reflexionar sobre cadascun dels aspectes i efectes col·laterals que desfilen al voltant d’aquest càstig, mostra un contundent al·legat contra la pena capital. La cinta té un fantàstic pols narratiu, utilitza flashbacks que actuen com a canalitzadors de la culpa (Poncelet, reconstruint els fets, i Prejean, matant l’animal durant la seua infància) i compta amb les estupendes interpretacions de Sean Penn com a acusat i de Susan Sarandon com a monja, allunyada de la religiositat oficial i pròxima a la teologia de l’alliberament. Ens ensenya a comprendre, a perdonar i a apagar el nostre odi i la nostra ira; en definitiva, a estimar. Cal veure-la. Molt emotiva.

DEAD MAN WALKING. 1995. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Tim Robbins
Intèrprets: Sean Penn, Susan Sarandon, Robert Prosky, Raymond J. Barry, R. Lee Ermey, Celia Weston, Peter Sarsgaard, Jack Black, Lois Smith, Scott Wilson, Roberta Maxwell, Margo Martindale, Kevin Cooney, Clancy Brown, Barton Heyman, Michael Cullen, Missy Yager, Nesbitt Blaisdell

Guió: Tim Robbins. Llibre: Helen Prejean

Música: David Robbins

Fotografia: Roger Deakins

(3) BRAVA, de Roser Aguilar (2017)

Ferides interiors

Janine és una persona mesurada. Treballa en un banc, té una feina estable i una bona economia. Ha aconseguit les metes que en un principi es va proposar. Tanmateix, se sent com desconnectada del món, buida i amb una vida en parella insípida (aquesta és la meva percepció en els primers instants del film).

La cosa s'agreuja quan arriba l'agressió sexual i, en aquest sentit, la pel·lícula mostra una proposta de denúncia molt valenta davant el desemparament al qual es veu sotmès el gènere femení davant d'aquesta injustícia social.

Bloquejada, plena de remordiments per callar en ser testimoni de la violació posterior de la jove, la Janine fuig. En la seva retirada visita el seu pare i troba una persona amb qui presumptament encaixa: en Pierre, el seu alter ego. No obstant això, amb el que es topa és amb un ésser marcat, ferit emocionalment i fracassat com a pare de família. Davant de tots dos apareixen falses esperances que s'entrecreuen amb explosions primitives.

L'obra conté encertadíssims apunts sobre les volicions i les pugnes que es troben en el món interior de la protagonista (el seguiment de la prostituta i d'en Pierre) i una interessant contraposició amb l'objectiu d'esbrinar la crisi personal de la Janine, és a dir: la divergència que existeix entre la “teoria” del pare i la “sensació” d'en Pierre. En aquesta dicotomia guanya l'amic de la família, però en Pierre és més toxicitat encara i el seu pare, com si fos una poesia de Goytisolo, és el recer de pau que necessita, ajudant-la a sortir de la seva desesperació. Magnífica interpretació de Laia Marull.

BRAVA. 2017. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: Roser Aguilar

Intèrprets: Laia Marull, Bruno Todeschini, Emilio Gutiérrez Caba, Sergio Caballero, Francesc Orella, Maria Ribera, Mikel Iglesias, Roger Príncep, Aino Sirje

Guió: Roser Aguilar i Alejandro Hernández

Música: Vicente Barrière

Fotografia: Diego Dussuel

(3) EL SECRET DE VIURE, de Frank Capra (1936)

Triomf de l'idealisme

Longfellow Deeds és un jove idealista, poeta i músic que toca la tuba i viu feliçment en un poblet petit de Vermont enmig de la Gran Depressió. Inesperadament, hereta una enorme fortuna de vint milions de dòlars d'un oncle llunyà, Martin Semple. L'advocat del seu oncle, John Cedar, el localitza i el porta a la ciutat de Nova York.

Aquest és el punt de partida d'aquesta pel·lícula que, a més de conjugar divinament el drama i la comèdia amb apunts humorístics molt enginyosos i inesperats, fa una interessant contraposició entre el bé i el mal (l'altruisme del personatge principal envers l'ambició d'advocats i periodistes). D'alguna manera, el seu guió —com també el seu protagonista— és utòpic i quixotesc, però per una altra, mostra tota la mala bava que és capaç d'aplicar l'ésser humà per treure rèdit econòmic. Com la vida mateixa, s'intenta instrumentalitzar la ingenuïtat per poder treure'n benefici, i l'avarícia —connatural a l'espècie humana— emergeix com a monstre devorador. Al bell mig, hi ha una història d'amor, una rectificació (la maldat inherent a la nostra idiosincràsia?) i, per tant, una metamorfosi i un canvi de consciència.

Crec que tot el que posa damunt la taula el director es pot qüestionar i discutir: és realment versemblant la bonhomia i l'altruisme del protagonista envers els més desafavorits? No obstant això, el que és incontestable és que Frank Capra crea una història i unes imatges poderoses. Tècnicament i narrativament és impecable. I jo me la crec (especialment quan denuncia les desigualtats socials), m'emociona i em fa riure. Gran film.

MR. DEEDS GOES TO TOWN. 1936. Estats Units. Blanco i Negre. 120 Min.

Direcció: Frank Capra
Intèrprets: Gary Cooper, Jean Arthur, Lionel Stander, Douglass Dumbrille, Raymond Walburn, George Bancroft, H.B. Warner, Ruth Donnelly

Guió: Robert Riskin

Música: Howard Jackson

Fotografía: Joseph Walker

(3) ELS AMANTS DE LA NIT, de Nicholas Ray (1948)

Carn de pressó

A banda d'una fantàstica posada en escena impregnada d'una excel·lent fotografia, Els amants de la nit  mostra la condicionalitat de l'ésser humà en el camí per assolir la llibertat individual. Com a éssers socials, les relacions amb els iguals interfereixen en la nostra autonomia. A partir d'aquí, juga un paper crucial la nostra personalitat, conformada per les circumstàncies ambientals i genètiques. Tot plegat es tradueix en les nostres capacitats, que esdevenen el maneig de les nostres habilitats socials i la gestió de les nostres emocions.

El protagonista es veu empès a un camí sense retorn pels seus companys, autèntics tipus durs, manipuladors i sense escrúpols. La joventut i les volicions de Bowie apunten cap a l'amor incondicional i a crear una vida nova que les circumstàncies que l'han envoltat no li han permès desenvolupar. No obstant això, la màxima de Mattie, «carn de presó», es compleix rigorosament en l'esdevenir de la trama.

Nicholas Ray transmet de manera realista aquesta sensació d'angoixa que travessa  Bowie, com també altres aspectes psicològics de cadascun dels personatges: els sentiments de culpa de  Mattie, l'ansietat i l'enyorança de Keechie, la indiferència i crueltat patològica de Chickamaw i T-Dub… Tot això, unit a una solvent narració que va atrapant l'espectador progressivament fins al final.

THEY LIVE BY NIGHT. 1948. Estats Units. Blanco i Negre. 95 Min.

Direcció: Robert Rossen
Intèrprets: Cathy O'Donnell, Farley Granger, Howard Da Silva, Jay C. Flippen, Helen Craig, Will Wright, William Phipps, Ian Wolfe, Harry Harvey, Marie Bryant, Will Lee, James Nolan

Guió: Nicholas Ray, Charles Schnee. Novela: Edward Anderson

Música: Leigh Harline

Fotografía: George E. Diskant

(3) GHOST DOG: EL CAMÍ DEL SAMURAI, de Jim Jarmusch (1999)

 L'home tranquil

Ghost Dog, el personatge principal d'aquest film, es regeix pels codis dels antics samurais. Adopta la filosofia de l'Hagakure, llibre que rellegeix sovint. Està en deute amb Louie, persona de la màfia que li va salvar la vida en el passat, i que considera el seu mestre. Des de llavors és el seu servent, disposat a complir totes les seues ordres (igual que feien els samurais amb els seus caps a l'antic Japó), actuant com un assassí a sou.

La tranquil·litat que emana el protagonista ve reflectida a la guia espiritual de l'Hagakure (part del seu contingut apareix a la pantalla per descriure diferents episodis de la història). Ghost Dog mostra connexió amb la natura (coloms missatgers) i, especialment, amb el seu amic Raymond, un venedor de gelats haitià. Tots dos parlen llengües diferents —anglés i francès—; tot i això, són capaços d'entendre's forjant una entranyable amistat. Finalment, queda l'enllaç amb la xiqueta Pearline; la pel·lícula dona a entendre que serà la seua successora, els textos del Rashomon i de l'Hagakure actuaran com a testimonis.

Donant una primera ullada, costa de creure que una obra que unisca màfia, samurais, sicaris i immigració puga tenir un bon resultat. Però és que Jim Jarmusch ho aconsegueix amb una realització brillant que enganxa des del primer instant. Com a espectadors ens sentim contagiats de la personalitat del seu protagonista, empatitzem amb les seues accions i concordem amb el seu sentit de "justícia". És important destacar la perícia i la imaginació del director en la confecció del guió, un magnífic treball que conté moltes referències culturals, des de l'homenatge a El silenci d'un home, de Jean-Pierre Melville, passant per la música hip-hop i la literatura d'Akutagawa, fins al cinema de Kurosawa. Però Ghost Dog és també una oda a l'enteniment, a la comunicació, a l'amistat, a la consciència plena i la filosofia oriental i existencial. Això sense oblidar que també és cine d'acció i de crims, i això Jarmusch ho maneja amb autèntica mestria.

GHOST DOG: THE WAY OF THE SAMURAI. 1999. Estats Units. Color. 115 Min.

Direcció: Jim Jarmusch
Intérprets: John Tormey, Cliff Gorman, Henry Silva, Forest Whitaker, Tricia Vessey, Dennis Liu, Victor Argo, Isaach De Bankolé

Guió: Jim Jarmusch

Música: RZA

Fotografia: Robby Müller

(2) LA GRAN MALATIA DE L'AMOR, de Michael Showalter (2017)

Xoc cultural

El xoc entre cultures és bastant comú en un món tan heterogeni com el nostre. De vegades és complicat entendre qui està a l'altre costat; si són aspectes banals, no té gran importància, el problema ve quan es tracta d'assumptes d'envergadura que toquen el vessant ètic. Hem de ser conscients de la dificultat d'adaptar-se quan venim d'altres indrets. Això se sol veure en aquells que s'instal·len en un territori i segueixen els seus costums, però a les generacions posteriors els costa seguir-los. Un exemple seria el matrimoni concertat, un fet tan allunyat (encara que no del tot) de la cultura occidental i que encara segueixen fil per randa algunes cultures.

La història real entre Kumail i Emily parla precisament d'això. Quan tots dos s'enamoren, els frena la família de Kumail, amb uns pares que són musulmans estrictes.

I així és com es desenvolupa aquesta amable, alliberadora i positiva pel·lícula, que parla de l'amor entre dues persones de cultures distintes i de l'adaptació d'aquells que, tot i nàixer al lloc, són presoners de les seues arrels culturals. Amb tocs de comèdia romàntica, la història ens mostra la proximitat de la malaltia (o la mort) com alguna cosa consubstancial al nostre dia a dia, tot manifestant el vaivé multicolor de la vida untat de penúries i alegries.

És precisament aquesta capacitat de connectar i relacionar-se en els moments difícils el que converteix aquest complex entramat de cultures en una història profundament humana i recomanable.

THE BIG SICK. 2017. Estats Units. Color. 119 Min.

Direcció: Michael Showalter
Intèrprets: Kumail Nanjiani, Zoe Kazan, Holly Hunter, Ray Romano, Anupam Kher, Zenobia Shroff, Adeel Akhtar, Bo Burnham, Aidy Bryant, Kurt Braunohler

Guió: Emily V. Gordon, Kumail Nanjiani

Música: Michael Andrews

Fotografia: Brian Burgoyne

(3) TIMBUKTU, d'Abderrahmane Sissako (2014)

Els botxins es passen la xaria per l'entrecuix

L'atzar com una boleta que voleteja per les caselles d'una ruleta, et fa caure en un lloc determinat del món. En el segment que et pertoca, depenent de les circumstàncies, podràs viure diferents esdeveniments històrics o naturals que condicionaran la teva existència. No sé, diguem-ne per exemple que el destí t'ha fet nàixer l'any 1920 a l'Estat espanyol: mals temps, perquè setze anys després estaràs al bell mig d'una guerra civil.

Kidane viu tranquil·lament a les dunes amb la seva dona Satima, la seva filla Toya i Issam, un vailet pastor de dotze anys. Però el 2012 la ciutat maliana de Tombuctú cau en mans d'extremistes religiosos que volen imposar la xaria. Ho prohibeixen tot: no pots fumar, no pots escoltar música ni jugar a futbol. Les dones han d'anar cobertes i es creen tribunals improvisats per dictar sentències esquizofrèniques. A partir d'això, la vida dels pobletans esdevé obscura i sense sortida. No existeix cap espai de llibertat perquè els seus comportaments estan supeditats a les lleis radicals que porten a terme. Kidane mata accidentalment a Amadou, un pescador que ha posat fi a la vida de GPS, la seva vaca predilecta, per la qual cosa s'haurà d'enfrontar a les penes que imposen els ocupants estrangers.

La càmera va narrant a través del seu objectiu com és la vida de les persones de la ciutat. Tot i que estan constantment amenaçats per l'horror dels seus botxins, tiren endavant fent les seves habituals feines i intentant omplir amb goig els seus moments d'oci. Hi ha escenes absolutament esgarrifoses, com la lapidació i les fuetades, però també de bellíssimes com ara el partit de futbol imaginari sense baló o quan canten dins d'una casa una mescla de blues africà i música tradicional del Magrib (després seran castigats per això).

Hi ha una seqüència absolutament clarificadora. És quan Abdelkrim, un gihadista amb actituds contradictòries, fuma en secret i a més desitja a Satima, tot fent palesa que les accions que estan prohibides per la xaria se les passen per l'entrecuix.

La pel·lícula és un magnífic al·legat contra el fonamentalisme islàmic i la pena de mort (les bigarrades penes de mort que aplica aquesta fauna de fanàtics). Cal veure-la.

TIMBUKTU. 2014. Mauritània. Color. 97 Min.

Direcció: Abderrahmane Sissako
Intèrprets: Ibrahim Ahmed, Toulou Kiki, Layla Walet Mohamed, Abel Jafri, Fatoumata Diawara, Hichem Yacoubi, Kettly Noël, Cheik A.G. Emakni, Adel Mahmoud Cherif

Guió: Abderrahmane Sissako, Kessen Tall

Música: Amin Bouhafa

Fotografia: Sofian El Fani