(3) MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO (1968), de Tomás Gutiérrez Alea

Reflexions equidistants

Perdut en les profunditats d’una societat convulsa, la contradicció s’erigeix en el sosteniment d’una història tenyida de pesantor. El protagonista, burgès intel·lectual que viu de les rendes del lloguer, nada en l’onatge marejador que transita en el procés revolucionari cubà. Crític i irònic, la seva passivitat actua com un mecanisme de defensa davant el bloqueig existencial que li han produït les indefectibles transformacions del seu país. Passivitat que, per cert, recorda la inacció que al llarg de la història els ciutadans exerciten davant els perills imminents que se’ls acosten (un clar exemple el tenim en l’ascens del feixisme en l’actualitat i el nostre connivent immobilisme).

Des d’un punt de vista formal, la pel·lícula és absolutament sorprenent per la seva modernitat i pel seu trencador llenguatge fílmic. D’aquesta manera, combina seqüències documentals i una narració no lineal amb imatges d’arxiu, dibuixant així una línia molt fina que separa la ficció de la realitat.

Les contradiccions del Sergio, el seu personatge principal, existeixen també en la seva vida personal i deambulen a través de les seves reflexions, que es tornen crítiques amb tot allò que l’envolta (l’exili de la seva família als Estats Units, els seus problemes amb les dones i la seva inconsistent ideologia en la revolució). La pel·lícula està impregnada dels raonaments del discurs marxista, que juguen amb l’equidistància del seu protagonista.

Memorias del subdesarrollo, pel seu argument interessant i pel seu plantejament formal, és un film important que s’ha de veure.

MEMORIAS DELS SUBDESARROLLO. 1950. Cuba. Blanc i Negre. 97 Min.

Direcció: Tomás Gutiérrez Alea
Intèrprets: Sergio Corrieri, Daisy Granados, Eslinda Núñez, Omar Valdés, René de la Cruz, Yolanda Farr, Ofelia González, Jose Gil Abad, Daniel Jordan, Luis López

Guió: Tomás Gutiérrez Alea, Edmundo Desnoes. Novela: Edmundo Desnoes

Música: Leo Brower

Fotografía: Ramón F. Suárez

(3) TOT SOBRE EVA (1950), de Joseph L. Mankiewicz

Caire calculador

L'arribisme i la manipulació observats escrupolosament per la càmera de Mankiewicz. En el centre, Eve, la seva protagonista, una aparent gata moixa que a poc a poc va xuclant el cervell del seu grup teatral a través d'una empatia i benvolença impostada. La pel·lícula ens ensenya com l'ésser humà és capaç de prioritzar l'ego i com pot instrumentalitzar als seus igual per tal d'aconseguir els seus objectius, sense importar-li aixafar i destruir l'altre. La pregunta que ens assaltaria seria: "El fi justifica els mitjans?". El film ens diria: "Això ho haurà de valorar l'espectador". Efectivament, uns dels seus grans mèrits és la seva capacitat per a fer-nos reflexionar i deixar moltes coses obertes per a la seva interpretació (per exemple, tenen una relació Eve i Lloyd Richards?). La veritat és que Eve ens enganya a tots. N'estic segur que qualsevol, apesarat en escoltar les seves penúries, li haguera donat tota la confiança. La realitat és que som éssers humans i, com molt bé reflecteix la pel·lícula, de vegades la traïció i la comprensió van agafades de la mà. 

Margo, una grandiosa Bette Davies, representa l’altre costat. Una actriu consagrada que ha de lluitar contra el pas del temps i, sense voler-ho enfrontar-se als espuris propòsits de l’energia jove d’Eve. Un contrapunt que, encara que després (llei de vida) tots acaben consumits per les seves pròpies pors, hi mostra la vulnerabilitat (l’envelliment i la pèrdua de rellevància artística) envers la sensació d'immortalitat que acompanya les estrelles en el punt més àlgid de la seva carrera.

Finalment, Eve, tasta de la seva pròpia medecina i es veu atrapada pel parany d'Addison, el crític teatral que des del principi intueix les malèfiques intencions (amagades sota una dolça aparença) de l'aspirant a actriu. Com una roda, la cinta tanca el cercle amb Phoebe, una altra candidata disposada a seguir els mateixos passos manipuladors que Eve va emprar per arribar al cim del món teatral.

En definitiva, una obra que es presenta com un transsumpte de les relacions humanes, amb un guió àgil i que compta amb unes magnífiques interpretacions, especialment la d'Anne Baxter en el paper de la ingènua Eve. Tal vegada el món d'espectacle tingui aquest caire calculador que, per descomptat és extrapolable, sense cap gènere de dubtes, a la vida mateixa.

ALL ABOUT EVE. 1950. Estats Units. Blanc i Negre. 138 Min.

Direcció: Joseph L. Mankiewicz
Intèrprets: Bette Davis, Anne Baxter, Gary Merrill, George Sanders, Celeste Holm, Thelma Ritter, Marilyn Monroe, Craig Hill, Barbara Bates, Hugh Marlowe, Gregory Ratoff, Walter Hampden

Guió: Joseph L. Mankiewicz. Història: Mary Orr

Música: Alfred Newman

Fotografia: Milton R. Krasner

(2) CRÒNICA D'UN AMOR (1950), de Michelangelo Antonioni

Desitjos interns

Les decisions equivocades a la vida, la gelosia i la ceguesa o l’ofuscament que proporcionen els diners són els pilars en què es basa aquest correcte melodrama, òpera prima del director Michelangelo Antonioni.

Aquestes tensions internes, juntament amb altres com el remordiment o el sentiment de culpa, són el motor de les reaccions dels seus protagonistes. L’omissió en el rescat de l’ascensor és una clara al·lusió als “actes fallits freudians”, evidenciant la declaració de principis de la parella protagonista que els unirà i condemnarà en el futur.

En definitiva, accions humanes (i inconscients) que es barregen en un thriller molt ben ambientat, detectivesc i que manté l'interès en la poc més d’hora i mitja de metratge (les reminicències a “El carter sempre truca dues vegades”, de Tay Garnett, són inevitables). Aquest film va impulsar la carrera del seu realitzador, sent la llavor de les seves obres posteriors.

CRONACA DI UN AMORE. 1950. Itàlia. Color. 100 Min.

Direcció: Michelangelo Antonioni
Intèrprets: Massimo Girotti, Lucia Bosè, Rubi Dalma, Franco Fabrizi, Anita Farra, Gino Cervi, Gino Rossi

Guió: Michelangelo Antonioni, Daniele d'Anza, Silvio Giovanietti, Francesco Maselli, Piero Tellini

Música: Giovanni Fusco

Fotografia: Enzo Serafin

(2) LAS RATAS (1997), d'Antonio Giménez-Rico

Pobles castellans sotmesos al latifundisme

Fidel i correcta adaptació de l'obra de Miguel Delibes en la qual s'ofereix un retrat costumista de la Castella rural dels anys cinquanta. La misèria i la fam, la dependència de la climatologia per a sobreviure, la saviesa popular (introduïda en el comportament i les aptituds del nen), la pugna entre el que és presumptament modern i el que és tradicional… Tot plegat conforma un entramat que impregna el film d'una pàtina on es reflecteix l'Espanya de l'època. D'aquesta manera, l'obra realitza una demostració dels elements dominadors de la societat: pobresa, ignorància, analfabetisme i la preocupació de l'Estat per donar una bona imatge de cara a l'exterior abans que dotar la seua gent d'unes condicions dignes allunyades de la precarietat en la qual viuen.

El metratge està molt ben estructurat (en les estacions de l'any) i amb unes atractives interpretacions (el paper del nen té ganxo). Això, sumat als exteriors acompanyats d'una suggestiva fotografia de Teo Escamilla, dona com a resultat una cinta que, malgrat algunes llacunes en l'exposició d'algunes trames i personatges del llibre, conté aspectes interessants.

LAS RATAS. 1997. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Antonio Giménez Rico

Intèrprets: Álvaro Monje, José Caride, Juan Jesús Valverde, Francisco Algora, Esperanza Alonso, Joaquín Hinojosa, José Conde, Paloma Paso Jardiel, Susi Sánchez, Concha Gómez Conde, Luis Pérezagua, Jorge Merino, Lucas Rodríguez, Ángel Terrón

Guió: Antonio Giménez Rico. Novela: Miguel Delibes

Fotografia: Teo Escamilla

(2) LA FILLA PERDUDA (THE LOST DAUGHTER) (2022), de Maggie Gyllenhaal

Mare antinatural

No sé si el trastorn que pateixen les dues protagonistes d'aquesta pel·lícula ha estat freqüent al llarg de la història, però, per estrany que sembli, aquestes persones es veuen immerses en un estat depressiu que les porta a allunyar-se dels seus propis fills, com una mena de "Saturn devorant el seu fill" en versió terrenal.

La pel·lícula retrata el turment que viuen aquestes mares, conscients que actuen egoistament i que fan mal als seus descendents. Des d'aquest punt de vista, la història resulta interessant, especialment durant la primera mitja hora, quan Leda Caruso, que passa les seves vacances en un lloc de Grècia, es reconeix en la mare d'una família que estiueja allà, evocant records de la seva època com a mare novençana.

El film presenta dues línies temporals diferenciades: una en el present i l'altra a través de flashbacks de quan la protagonista tenia les seves filles petites. Tanmateix, en la meva opinió, la part evocadora perd interès i esdevé tediosa amb les angúnies i infidelitats de la mare. L'obra sembla no acabar de trobar el seu to, ja que, tot i transmetre el patiment emocional d'una mare dividida entre l'amor i el desamor envers les seves filles, la resta de la història queda desdibuixada (com la família barroera que hi apareix o la relació amb l'encarregat, interpretat per Ed Harris). És una llàstima, perquè l'inici de la pel·lícula tenia molta força.

THE LOST DAUGHTER. 2022. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Maggie Gyllenhaal
Intèrprets: Olivia Colman, Jessie Buckley, Dakota Johnson, Ed Harris, Peter Sarsgaard, Paul Mescal, Dagmara Dominczyk, Alba Rohrwacher

Guió: Maggie Gyllenhaal. Novel·la: Elena Ferrante

Música: Dickon Hinchliffe

Fotografia: Hélène Louvart

(2) LA BANDA (2019), de Roberto Bueso

Trobar el nostre lloc

Moments en la vida en què, tot i aparentar el contrari, ens sentim desubicats i volem trobar el nostre lloc. Decisions que a vegades van en contra del nostre cor emocional. Decisions que, al capdavall, són difícils perquè no podem assumir-ho tot alhora. 

Són tantes coses les que hem de gestionar en la nostra existència… 

Que si el nostre futur professional, que si les amistats, que si l'amor. Ah! L'amor! L'amor, encara que el mirem de gaidó, és el centre de tot. L'amor per la família, pels amics i l'amor passional per aquella altra part que camina paral·lel a nosaltres. 

Les emocions, els sentiments, la solidaritat, la utopia incansable de la felicitat... 

"La banda" és tot això: un itinerari de reconstrucció fet amb senzillesa, igual que els actors no professionals que hi apareixen. La seua història enganxa des del primer instant, i dona prioritat als gestos, als silencis, a eixa comunicació no verbal que és la veu interior de la nostra ànima. 

Un film estimable que, malgrat no ser una producció extraordinària, atresora un sentit líric en el qual molts de nosaltres ens veurem reconeguts.

LA BANDA. 2019. Espanya. Color. 86 Min.

Direcció: Roberto Bueso
Intèrprets: Gonzalo Fernández , Charlotte Vega, Pepo Llopis, Xavi Giner, Hugo Rubert, Baiana Plana, Carlo Blanco, Enric Benavent, Inma Sancho

Guió: Roberto Bueso

Música: Vicente Ortiz Gimenez

Fotografia: Víctor Entrecanales

(3) LA REGLA DEL JOC (LA RÈGLE DU JEU) (1939), de Jean Renoir

Costumisme pactat

Jean Renoir fa, des d'un punt de vista psicològic, una dissecció de l'alta burgesia de la França de finals dels anys trenta per mostrar els comportaments emanats de les pulsions internes dels seus protagonistes. Conductes capritxoses, viratges ètics i raonaments puerils desfilen en una posada en escena on els costums morals són criticats en cada seqüència. Són regles de joc que cal respectar i, per tant, la hipocresia i la falsedat seran el denominador comú d'una vida allunyada de la candidesa i de l'honestedat.

El director utilitza intel·ligentment una fantàstica planificació on es reflecteix un fresc corall amb tints còmics. Així, una de les grans virtuts d'aquest film és la concatenació d'una gran quantitat de gèneres: la mateixa comèdia, el melodrama, el vodevil –en realitat és una obra molt teatral– o el slapstick.

Destaca, especialment, la seva innovadora manera de narrar —excel·lents diàlegs— les situacions en què s'allunya dels cànons clàssics. Per tot això, aquesta pel·lícula va tenir una notable influència en els directors europeus posteriors.

LA RÈGLE DU JEU. 1939. França. Blanc i negre. 113 Min.

Direcció: Jean Renoir
Intèrprets: Marcel Dalio, Nora Gregor, Roland Toutain, Jean Renoir, Mila Parély, Paulette Dubost, Gaston Modot, Julien Carette

Guió: Jean Renoir, Carl Koch

Música: Roger Désormières, Wolfgang Amadeus Mozart, Pierre-Alexandre Monsigny

Fotografia: Jean Bachelet