(3) LES HARMONÍES DE WERCKMEISTER (2000), de Bela Tarr

Fosca i bella alhora

Amb una narrativa fílmica, parsimoniosa, allunyada dels estàndards als quals l’espectador mitjà està acostumat, Béla Tarr ofereix una obra estranya, críptica i bella sobre la degradació humana. El realitzador hongarès suscita confusió deliberadament perquè l’espectador extregui les seves pròpies conclusions. D’aquesta manera, el cineasta proposa una deshabituació (in)voluntària que força l’espectador a reflexionar sobre els plantejaments oferts a la pantalla. 

Les harmonies de Werckmeister és una degustació d’imatges que s’intensifica a mesura que s’aprofundeix en la comprensió del contingut. Aquesta reveladora experimentació s'esdevé ja a partir de la seva tan aclaridora com desconcertant primera seqüència. János Valuska explica en un bar el funcionament del sistema solar i, de fons, una fantàstica peça de Mihály Víg (la música en aquesta obra és un element tan crucial com les imatges) atorga a l’escenificació una aurèola esplendorosa.

El seu estil visual tan peculiar està trufat de plans d’una única presa que doten de significat la voluntat dels personatges (com el recorregut de l’horda fins a l’hospital). Jugant amb el simbolisme (el cadàver de la balena, el príncep, l’hospital…), el director ens mostra d’una manera nua la irracionalitat, la injustícia, el desemparament i una crítica al sistema estructural totalitari (malgrat que no s’especifiqui el context).

Difícil de definir. Fosca i bella alhora. Crec que és d’aquelles pel·lícules que mostren diferents matisos en cada visionament. Recomanable.

WERCKMEISTER HARMÓNIÁK. 2000. Hongria. Blanc i Negre. 139 Min.

Direcció: Béla Tarr
Intèrprets: Lars Rudolph, Peter Fitz, Hanna Schygulla, János Derzsi, Djoko Rosic, Tamás Wichmann, Ferenc Kállai

Guió: Béla Tarr. Novel·la: László Krasznahorkai

Música: Mihály Víg

Fotografía: Gábor Medvigy

(3) EL CIRC, de Charles Chaplin (1928)

  La llunyania més propera

Patir fam, no tenir faena, robar per sobreviure, l'explotació laboral, la violència intrafamiliar, la cobdícia, l'amistat i l'amor. Eixos huit conceptes, tan connaturals a l'existència, són passats a través del filtre de Charles Chaplin, qui té l'habilitat d'encreuar elements tan contraposats amb uns resultats més que satisfactoris. Podríem dir que el seu tipus de cinema representa la llunyania més propera entre la tragèdia i la comèdia. 

En aquesta obra que ens ocupa, el director britànic ofereix un divertiment continu que intenta amagar l'inevitable sofriment que experimenten els éssers humans. D'aquesta manera, el comportament a correcuita de l'actor i els recurrents gags del film ajuden a esmortir-lo. Però el més important és que, després de veure la pel·lícula, serem conscients de quines coses són les que hem de parar esment en aquesta vida.

THE CIRCUS. 1928. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 72 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Al Ernest Garcia, Merna Kennedy, Harry Crocker, George Davis, Henry Bergman

Guió: Charles Chaplin

Música: Charles Chaplin

Fotografia: Roland Totheroh

(3) UNE AFFAIRE DE FEMMES (1988), de Claude Chabrol

La injusta i històrica divisió social

Una França ocupada, despersonalitzada i desorientada és el marc d’aquest relat cru sobre la indefensió i la supervivència. Ambdós estats es produeixen a conseqüència d’un ambient paternalista i injust envers el gènere femení. D’ací sorgeix eixe esperit mordaç i crític del film, exemplificat a través de la lluita de Marie, juntament amb la hipocresia i la connivència davant la mort dels xiquets jueus i la criminalització de l’avortament.

Però Marie té una intrahistòria: els seus fills als quals ha de cuidar, el seu anhel de llibertat i un marit al qual avorreix. El seu clarobscur evidencia l’objectivitat de la càmera i la contradicció humana: l’ètica i la moral entren en dubte, i deixen la interpretació subjectiva a l’espectador.

La mirada crítica de Chabrol es condensa en una boira seqüencial plena d’imatges suggestives que s’endinsen en la realitat d’un context històric i social on la inhumanitat s’erigeix en la màxima representant. La divisió entre rics i pobres —«és fàcil no fer res malament si eres ric», diu la protagonista— és la vertebració de l’argument i, per tant, de la vida. L’avortament, la pena de mort, l’adulteri…, conceptes que aquesta cinta mostra sense embuts per a conduir-nos a la reflexió moral. 

Cal veure-la.

UN AFFAIRE DE FEMMES. 1988. França. Color. 103 Min.

Direcció: Claude Chabrol
Intèrprets: Isabelle Huppert, François Cluzet, Nils Tavernier, Marie Trintignant, Lolita Chammah

Guió: Claude Chabrol, Colo Tavernier O'Hagan. Novel·la: Francis Szpiner

Música: Matthieu Chabrol

Fotografía: Jean Rabier

(3) RUNNING ON EMPTY (UN LLOC ENLLOC) (1988), de Sidney Lumet

Família clandestina

Cercar els camins que condueixen a la pau i a la justícia social i universal és un peatge força car pel qual molts han hagut de pagar fins i tot amb la mort. Malauradament, en un món dominat per les minoritàries —però punyents— altes esferes, que alhora es condensen en una oligarquia controladora dels mitjans de comunicació i del poder fàctic, és molt difícil tenir-hi succés.

Els protagonistes d'aquest film són uns revolucionaris que mitjançant la militància activa intenten —amb la fona de l'esperança de David— clavar-li la pedra al front del gegant Goliat. Les conseqüències, però, són molt adverses, més encara si has de construir el teu futur (família, treball, oci...) sota la condemna de la clandestinitat.

Aquest treball reflecteix un complex espai de temps —que va des de la joventut a la maduresa— on els personatges principals han hagut de passar un bon grapat d'entrebancs per poder tirar endavant amb l'alé de l'FBI al clatell. El fet de no tenir un lloc fix on viure i de comprometre la vida dels teus fills recorda, inevitablement, aquells lluitadors per la llibertat com és la figura d'Ernesto Guevara, amb el seu abnegat compromís amb el món junt amb el seu sacrifici individual en benefici d'un col·lectiu. Tanmateix, la vida avança: la parella es fa major i els fills van creixent, tot tenint les seues motivacions, projectes i somnis. 

Sidney Lumet amb el seu ofici tan característic planteja una obra molt interessant on tots els elements esmentats juguen un paper crucial en el transcurs dels esdeveniments.

RUNNING ON EMPTY. 1988. Estats Units. Color. 116 Min.

Direcció: Sidney Lumet
Intèrprets: Christine Lahti, River Phoenix, Judd Hirsch, Jonas Abry, Martha Plimpton, Ed Crowley, L.M. Kit Carson, Steven Hill, Augusta Dabney, David Margulies, Lynne Thigpen, Marcia Jean Kurtz

Guió: Naomi Foner Gyllenhaal

Música: Tony Mottola

Fotografia: Gerry Fisher

(2) ARMES A L'ESPATLLA, de Charles Chaplin (1918)

  Mirada als combatents de guerra

Les tragèdies es poden comptar de diverses maneres. Normalment, es tendeix a mostrar-les de manera crua perquè l'espectador s'estremesca i s'acoste a experimentar les seues sensacions. Narrar aquests esdeveniments tan escabrosos a través del filtre de l'humor és una tasca força difícil. Tot i això, Charles Chaplin va ser un mestre introduint la comicitat en els aspectes dramàtics del seu cinema, això sí; sense deixar de gaidó ni frivolitzar sobre la realitat i el patiment que ocasionen als seus personatges.

En aquesta pel·lícula, un migmetratge de 36 minuts, el director nord-americà fa una aproximació a la I Guerra Mundial. L'estada al front, els escamots, les guàrdies, les trinxeres, les missions contra els enemics... Charlie és el protagonista. Tot gira al seu voltant. Els inevitables entrebancs que es troba seran afrontats mitjançant les seues ficades de pota en una atmosfera de caos amb un slapstick continu.

Armes a l'espatlla és una mirada als combatents en plena guerra. El film reflecteix les seues penúries, les seues esperances i les seues interrelacions. Un espai de temps crític que Chaplin humanitza, retratant així —amb el seu segell inconfusible— el món real i el seu profund antibel·licisme.

SHOULDER ARMS. 1918. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 36 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Edna Purviance, Syd Chaplin, Loyal Underwood, Henry Bergman, Tom Wilson, Albert Austin, Jack Wilson

Guió: Charles Chaplin

Fotografia: Roland Totheroh

(3) PIOTR TCHAIKOVSKY "SIMFONÍA NUM. 6 EN SI MENOR, Op.74 (1893)

Commoció profunda

Aquesta simfonia és una composició de vaivens emocionals, una obra programàtica on el músic expressa diferents estats d'ànim. El primer moviment, "Allegro ma non troppo", comença amb una sonoritat tranquil·la. Just a la meitat del recorregut, trenca els seus esquemes primigenis amb un abrupte i rude canvi de ritme per després retornar a la calidesa dels seus deu primers minuts. Una melodia lírica obre el seu segon moviment, "Allegro con grazia", que és com una invitació a l'exaltació de l'alegria. El seu tercer moviment, "Allegro molto vivace", en forma de marxa, acompanya vigorosament les diferents tonalitats. Per culminar, en el seu quart moviment, "Adagio lamentoso", l'obra ens indica que les aigües tornen a la llera transportant-nos a la relaxant quietud.

Per acabar, és important indicar que Modest, el germà del compositor, va ser qui va atorgar a la simfonia el nom de Patètica en el sentit d'"alguna cosa que commou profundament", lluny del vocable que entenem actualment.

Duració: 46:20

Moviments: 4

1.- Adagio – Allegro non troppo. 18:15

2.- Allegro con grazia. 8:10

3.- Allegro molto vivace. 8:50

4.- Finale. Adagio lamentoso. 11:05

(4) EL SUR (1983), de Víctor Erice

Poesia al cinema

El sud, metàfora d'un lloc fantàstic, anhelat i idealitzat per una xiqueta profundament captivada per la figura del pare. Ella busca entendre i aproximar-se a un ésser hermètic i introspectiu, tan proper i llunyà alhora, per mimetitzar-ne el comportament. Tot i que hi ha una admiració recíproca, es veu envoltada en un món d'adults amb els seus secrets i contradiccions. 

Set anys. Des de la infància fins a l'adolescència. Set anys de desenvolupament en la visió cap al seu pare. Des del metge i saurí (un pare amb superpoders màgics), al fosc i tràgic Enrique, atrapat pel seu passat.

Al relat predomina la veu en off en la maduresa d'Estrella. Però Erice ho reforça utilitzant magistralment els recursos cinematogràfics per transmetre la psicologia —sensacions i emocions— dels personatges. El seu ritme pausat, els "sons silents", la música —amb Granados i la seua malenconiosa volença al sud—, el to intimista i la càlida il·luminació generen una "inquieta calma" en cadascuna de les seqüències. La pel·lícula avança mitjançant l'evolució de la protagonista. El pèndol és un instrument metafòric d'afany per trobar l'enigmàtica i misteriosa naturalesa del pare. I Estrella, com a bona aprenenta, segueix els passos del seu progenitor per descobrir tot allò que es troba al subterrani.

De vegades no cal perdre's en explicitacions buides, ja que hi ha innombrables maneres d'explicar les coses, a part de les paraules: un espai, un gest, una conducta, una absència... La infància, clara i obscura, i plena de fantasies, condueix Estrella a pensar, divagar, patir i estimar. Infància emmarcada en un context de conseqüències polítiques i familiars. Al film desfilen l'esperit de la Guerra Civil, les ideologies contraposades (pare i fill) i la repressió (la dona d'Enrique, mestra represaliada pel franquisme). El to trist i desassossegant és indeleble en un temps tan marcat. Meravellosament poètica.

EL SUR. 1983. Espanya. Color. 93 Min.

Direcció: Víctor Erice
Intèrprets: Omero Antonutti, Icíar Bollaín, Rafaela Aparicio, Sonsoles Aranguren, Lola Cardona, Aurore Clément, Francisco Merino, Maria Caro, José Vivó, Germaine Montero

Guió: Víctor Erice. Novel·la: Adelaida García Morales

Música: Enrique Granados i altres.

Fotografia: José Luis Alcaine