Translate

dijous, 30 de juliol del 2026

(3) ABANS DE L'ALBA (BEFORE SUNRISE), de Richard Linklater (1995)

El sentiment amorós
Tot passa en un espai curt de temps, al voltant d'un dia, quan dos joves es troben en un tren amb destinació a París. Es tracta de Céline, una estudiant francesa, i de Jesse, un estatunidenc que viatja per Europa després de ser abandonat per la seva parella. En arribar a Viena, Jesse ha de baixar perquè l'endemà ha de tornar al seu país, però convenç Céline perquè passi la resta del dia i la nit (ja que no té diners per a un hotel) amb ell a la ciutat.
Ambdós comencen a passejar pels carrers, visitant llocs emblemàtics i parlant amb una barreja d'humor i profunditat sobre temes relacionats amb la mort, la relació de parella (la transitorietat i la incertesa de l'amor), la vida i el sexe.
Tot i estar acompanyada per uns paisatges vienesos preciosos, és una pel·lícula amb molt de diàleg i amb dos únics protagonistes. Això, que en un principi podria semblar avorrit, és totalment al contrari gràcies a un guió molt acurat que parla —amb aire distès— de temes existencials. Però, a més, al darrere hi ha una bella història d'enamorament, de descobriment mutu entre dues persones joves que connecten des d'un principi i que s'agraden. No cal explicar-ho gaire. Tothom ha experimentat eixa sensació d'entesa especial que s'estableix entre dues persones acabades de conèixer. La trama té, doncs, un halo de romanticisme impregnat de sentiment. El més apassionant és que, en qualitat d’espectadors, també experimentem eixa sensació que tenen els enamorats d'estar volant, que el món és només per a ells i que compartir vint hores junts no és suficient perquè el temps, a banda de semblar escàs, passa molt de pressa. Crec que això és un gran encert de la pel·lícula.
A banda, m’agradaria destacar els recursos fílmics tan intel·ligents que s'hi utilitzen, amb escenes memorables com quan se sinceren a través del joc del telèfon amb la fictícia conversa que mantenen amb els seus amics. Així com l’aparició de distints personatges heterogenis i el seu simbolisme: la pitonissa i la pols còsmica, el captaire poeta i els versos intuïtius, i la ballarina i la germinació de l'amor. D'aquesta manera, el film va fent una mena de confrontació entre l'òptica masculina i femenina (en eixe aspecte es pot advertir el gran treball de Richard Linklater i Kim Krizan en el guió).
El sentiment amorós naix de l’atracció que sentim cap a una altra persona i en aquesta història passa per dues fases. La primera és l'atracció física (per això ella s’asseu a prop d’ell al tren) i després l'atracció psicològica, que té el seu punt àlgid en la bellíssima escena quan estan escoltant la fantàstica cançó de Kath Bloom “Come here”, que convida a un apropament físic entre la parella.
En el seu final, podem veure les petjades que han deixat ambdós en els escenaris que han visitat. El seu comiat evoca un aire de nostàlgia. Tanmateix, ells no són com una parella estàndard. No s’escriuran, no es telefonaran, simplement es trobaran a Viena d'aquí a sis mesos. Ho compliran?

BEFORE SUNRISE. 1995. Estats Units. Color. 101 Min.
Direcció: Richard Linklater
Intèrprets: Ethan Hawke, Julie Delpy, Hanno Pöschl, Dominik Castell, Erni Mangold
Guió: Richard Linklater, Kim Krizan
Música: Fred Frith
Fotografia: Lee Daniel

dimecres, 29 de juliol del 2026

(3) EL CERCLE VERMELL, de Jean-Pierre Melville (1970)


Cinema per assaborir
Concebuda amb una minuciositat i una paciència extraordinàries, aquesta pel·lícula —acurada i pensada fins al més mínim detall— combina contingut propi i exercici d'estil.
Des de l'inici acompanyem el seu protagonista, Corey, en un viatge que manté la incertesa fins al darrer moment mitjançant una construcció fílmica que ens atrapa cada vegada més a mesura que avança el metratge. D'aquesta manera, els plans generals, els silencis, la llarga escena del robatori i la intriga de la història són elements que, entremesclats amb el fantàstic planter actoral (ajuntar Delon, Volonté i Montand és una autèntica bogeria), ens condueixen a gaudir d'aquest exercici de bon cinema. 
Una obra per assaborir —ja que guanya en matisos a cada visionat— i per revisitar: gaudi assegurat.

LE CERCLE ROUGE. 1970. França. Color. 140 Min.
Direcció: Jean-Pierre Melville
Intèrprets: Alain Delon, Bourvil, Gian Maria Volonté, Yves Montand, Paul Crauchet, Paul Amiot, Pierre Collet, André Ekyan, Jean-Pierre Posier
Guió: Jean-Pierre Melville
Música: Eric Demarsan
Fotografia: Henri Decaë

dimarts, 28 de juliol del 2026

(5) SECRETS i MENTIDES, de Mike Leigh (1996)

Lliçó de vida
A conseqüència de la manca de respostes, en el transcurs del nostre cicle vital, solem fer-nos multitud de preguntes per trobar una explicació lògica a la nostra existència. Qüestions i dubtes que, malauradament, sempre es queden sense resoldre. L'ésser humà necessita identificar-se, saber qui és realment, ser conscient de la seva idiosincràsia i tenir ancorat al seu interior un sentiment de pertinença. D'allò incognoscible, poc hi podem fer, a menys que recorreguem a un sistema de creences i dogmes on la fe emmudeixi la nostra ànsia per comprendre. Ara bé, en el film s'exposa el dret a conèixer els orígens per part d'aquelles persones que han estat adoptades. Evidentment, no és un tràmit fàcil; així i tot, la protagonista necessita saber sobre la seva família primigènia perquè aquest coneixement actuï com una mena de bàlsam que reconforti el seu desassossec.
Aquest seria el punt de partida d'aquesta obra; no obstant això, el director va molt més enllà i realitza un esplèndid estudi de l'amor incondicional estucat de valors, emocions i un profund tractament dels aspectes psicològics individuals, col·lectius i socials. Així, Mike Leigh dona una lliçó magistral de cinema a partir d'un guió perfectament filat, un microcosmos familiar on les mentides i els secrets van convivint durant anys fins a inflar-se, com si fos un globus, i desencadenar la seva inexorable explosió. La memorable escena de la barbacoa i el seu desenvolupament posterior és una mena de catarsi on, a través d'una naturalitat sorprenent, els personatges van alliberant tots els seus dimonis fins a arribar a un punt de trobada que, en un principi, es preveia impossible.
El peculiar estil de Mike Leigh és absolutament impecable. Els seus elements (silencis, música, gestos), l'hàbil utilització dels recursos cinematogràfics (ritme, espai, il·luminació...) i el concurs d'un magnífic grup d'actors expressen una atmosfera vital en la qual l'espectador es reconeix fàcilment.
Senzilla, sincera, plana, realista i espontània… Com hem dit: una lliçó de cinema, però, sobretot, de vida.

SECRETS AND LIES. 1996. Estats Units. Color. 141 Min.
Direcció: Mike Leigh
Intèrprets: Timothy Spall, Brenda Blethyn, Phyllis Logan, Marianne Jean-Baptiste, Claire Rushbrook, Elizabeth Berrington, Michele Austin, Lee Ross, Lesley Manville, Ron Cook
Guió:Mike Leigh
Música: Andrew Dickson
Fotografia: Dick Pope

dilluns, 27 de juliol del 2026

(4) Dr. JEKYLL AND MR. HYDE, de Robert Mamoulian (1931)

El nostre punt fosc
El doctor Jekyll, tant en el vessant científic com el psicològic, tenia tota la raó: tothom té un punt fosc, disbauxat i depravat que, en la majoria dels casos, roman ensopit en el nostre interior. Una part bona i una part dolenta deia en la conferència que hi fa al principi de la pel·lícula (ningú no s'imaginava aleshores fins on podia arribar el científic).
Però, pensant-ho bé, és veritat: ¿com seria el comportament si el nostre jo impulsiu menara les nostres accions? De fet, la nostra vida és una contínua pugna entre els nostres jos. Té molt a veure aquest relat de Stevenson amb les posteriors doctrines freudianes: l'inconscient, els desitjos reprimits i el desdoblament de la personalitat en l'Allò i en el Jo.
Jekyll viu en nom de la ciència. Tot i estar enamorat i a punt de casar-se, supedita la seua propia vida als seus estudis. El resultat és un constant patiment del protagonista i de totes les persones que estan a prop d'ell. 
L'adaptació que realitza Rouben Mamoulian és francament admirable tant des d'un punt de vista formal com de contingut. Estèticament, el film compta amb una inquietant posada en escena, amb una fotografia amb vernís expressionista i una escaient utilització de les ombres i els llums que acompanyen una atmosfera pertorbadora. A més, em sembla una narració molt valenta perquè posa sobre la taula aspectes com la sexualitat (no s'hi veu cap rubor a les escenes més compromeses), la infidelitat, la violència, l'existencialisme filosòfic o la disjuntiva sempiterna entre ètica i ciència
A banda de tot això, és una pel·lícula molt entretinguda que et colpeix i amb unes excel·lents interpretacions, especialment la del seu protagonista Fredric March, amb la dualitat tan divergent que representa per reflectir-nos-hi, perquè tots tenim un poc de Jekyll i de Hyde.

DR. JEKYLL AND MR. HYDE. 1931. Estats Units. Blanc i Negre. 98 Min.
Direcció: Robert Mamoulian
Intèrprets: Fredric March, Miriam Hopkins, Rose Hobart, Holmes Herbert, Halliwell Hobbes, Edgar Norton, Tempe Pigott
Guió: Samuel Hoffenstein, Percy Heath. Novel·la: Robert Louis Stevenson
Música: Herman Hand, Rudolph G. Kopp, John Leipold, Ralph Rainger
Fotografía: Karl Struss

diumenge, 26 de juliol del 2026

(1) CUÑADOS, de Toño Lopez (2021)

Combinació fallida
Comprenc que resulta complicat assolir l'èxit en qualsevol obra artística perquè cal que totes les peces encaixen de manera adequada. Per a això cal comptar amb ofici, habilitat i saber prendre les decisions encertades. Lamentablement, aquests aspectes no estan presents a l'obra en qüestió, ja que intenta combinar comèdia amb elements de cinema policíac i es veu sobrepassada pel seu propi argument. Tot i alguns gags encertats, la seua desordenada narració confon l'espectador generant-li indiferència. També cal dir que la manca de bona interpretació no contribueix a millorar la situació. Fallida. Un altre cop serà.

CUÑADOS. 2021. Espanya. Color. 91 Min.
Direcció: Toño Lopez
IntèrpretsXosé A. Touriñán, Miguel de Lira, Federico Pérez Rey, Eva Fernández, Iolanda Muiños, María Vázquez, Mela Casal, Paku Granxa, Manolo Cortés, Brais Yanek, Patricia Torres, Ivo Bastos
Guió: Araceli Gonda, Pepe Coira, Jorge Coira, Alfonso Blanco
Música: Santi Jul, Iván Laxe
Fotografia: Jaime Pérez Fernández

dimecres, 22 de juliol del 2026

(4) PENA DE MORT, de Tim Robbins (1995)

La pena capital: termòmetre de salut mental
La mirada clavada de Sean Penn en els ulls de Susan Sarandon en els segons previs a la seua execució, les seues paraules d’amor cap a ella i, per extensió, cap al món que està a punt d’abandonar, és l’últim colp —el més dur— durant el visionat d’aquest film, a la nostra consciència. I és que el valor més destacable d’aquesta obra és el seu constant martelleig en la ment de l’espectador i la seua —necessària— incomoditat, en què és difícil posicionar-nos a favor d’uns o dels altres. Així, podem sentir una barreja de compassió i repulsió per Matthew Poncelet, veure els pares com a intolerants, però, al mateix temps, comprendre’ls perfectament, o experimentar sentiments d’afecte i de rebuig cap a Helen Prejean davant la seua descontrolada benignitat. El resultat és un constant maremàgnum de contradiccions davant les accions de cadascun dels implicats en la història.
Tim Robbins realitza un treball valent, sense amagar absolutament res i exposant obertament una realitat crua i nua: la de l’assassinat despietat, la de la interrupció definitiva —homicida i abrupta— del futur de dos joves de díhuit anys, la del patiment etern dels pares, la de la mort d’un fill, la de la disjuntiva de considerar un criminal com un ésser humà… Moltes coses per a entendre, moltes coses per a analitzar: el perdó, la redempció, la culpa, la pau interior…, conceptes que s’interposen i es molesten entre si per a arribar a una reflexió que únicament es pot resoldre a través dels nostres conflictes interns.
D’altra banda, existeix en la pel·lícula una manifestació externa i objectiva com és la pena de mort, i vet ací el dilema: té un Estat dret a llevar la vida als seus habitants independentment dels crims o delictes que hagen comés? 
El film, a banda de reflexionar sobre cadascun dels aspectes i efectes col·laterals que desfilen al voltant d’aquest càstig, mostra un contundent al·legat contra la pena capital. La cinta té un fantàstic pols narratiu, utilitza flashbacks que actuen com a canalitzadors de la culpa (Poncelet, reconstruint els fets, i Prejean, matant l’animal durant la seua infància) i compta amb les estupendes interpretacions de Sean Penn com a acusat i de Susan Sarandon com a monja, allunyada de la religiositat oficial i pròxima a la teologia de l’alliberament. Ens ensenya a comprendre, a perdonar i a apagar el nostre odi i la nostra ira; en definitiva, a estimar. Cal veure-la. Molt emotiva.

DEAD MAN WALKING. 1995. Estats Units. Color. 120 Min.
Direcció: Tim Robbins
Intèrprets: Sean Penn, Susan Sarandon, Robert Prosky, Raymond J. Barry, R. Lee Ermey, Celia Weston, Peter Sarsgaard, Jack Black, Lois Smith, Scott Wilson, Roberta Maxwell, Margo Martindale, Kevin Cooney, Clancy Brown, Barton Heyman, Michael Cullen, Missy Yager, Nesbitt Blaisdell
Guió: Tim Robbins. Llibre: Helen Prejean
Música: David Robbins
Fotografia: Roger Deakins

dimarts, 21 de juliol del 2026

(3) BRAVA, de Roser Aguilar (2017)

Ferides interiors
Janine és una persona mesurada. Treballa en un banc, té una feina estable i una bona economia. Ha aconseguit les metes que en un principi es va proposar. Tanmateix, se sent com desconnectada del món, buida i amb una vida en parella insípida (aquesta és la meva percepció en els primers instants del film).
La cosa s'agreuja quan arriba l'agressió sexual i, en aquest sentit, la pel·lícula mostra una proposta de denúncia molt valenta davant el desemparament al qual es veu sotmès el gènere femení davant d'aquesta injustícia social.
Bloquejada, plena de remordiments per callar en ser testimoni de la violació posterior de la jove, la Janine fuig. En la seva retirada visita el seu pare i troba una persona amb qui presumptament encaixa: en Pierre, el seu alter ego. No obstant això, amb el que es topa és amb un ésser marcat, ferit emocionalment i fracassat com a pare de família. Davant de tots dos apareixen falses esperances que s'entrecreuen amb explosions primitives.
L'obra conté encertadíssims apunts sobre les volicions i les pugnes que es troben en el món interior de la protagonista (el seguiment de la prostituta i d'en Pierre) i una interessant contraposició amb l'objectiu d'esbrinar la crisi personal de la Janine, és a dir: la divergència que existeix entre la “teoria” del pare i la “sensació” d'en Pierre. En aquesta dicotomia guanya l'amic de la família, però en Pierre és més toxicitat encara i el seu pare, com si fos una poesia de Goytisolo, és el recer de pau que necessita, ajudant-la a sortir de la seva desesperació. Magnífica interpretació de Laia Marull.

BRAVA. 2017. Espanya. Color. 91 Min.
Direcció: Roser Aguilar
Intèrprets: Laia Marull, Bruno Todeschini, Emilio Gutiérrez Caba, Sergio Caballero, Francesc Orella, Maria Ribera, Mikel Iglesias, Roger Príncep, Aino Sirje
Guió: Roser Aguilar i Alejandro Hernández
Música: Vicente Barrière
Fotografia: Diego Dussuel