(2) ARMES A L'ESPATLLA, de Charles Chaplin (1918)

  Mirada als combatents de guerra

Les tragèdies es poden comptar de diverses maneres. Normalment, es tendeix a mostrar-les de manera crua perquè l'espectador s'estremesca i s'acoste a experimentar les seues sensacions. Narrar aquests esdeveniments tan escabrosos a través del filtre de l'humor és una tasca força difícil. Tot i això, Charles Chaplin va ser un mestre introduint la comicitat en els aspectes dramàtics del seu cinema, això sí; sense deixar de gaidó ni frivolitzar sobre la realitat i el patiment que ocasionen als seus personatges.

En aquesta pel·lícula, un migmetratge de 36 minuts, el director nord-americà fa una aproximació a la I Guerra Mundial. L'estada al front, els escamots, les guàrdies, les trinxeres, les missions contra els enemics... Charlie és el protagonista. Tot gira al seu voltant. Els inevitables entrebancs que es troba seran afrontats mitjançant les seues ficades de pota en una atmosfera de caos amb un slapstick continu.

Armes a l'espatlla és una mirada als combatents en plena guerra. El film reflecteix les seues penúries, les seues esperances i les seues interrelacions. Un espai de temps crític que Chaplin humanitza, retratant així —amb el seu segell inconfusible— el món real i el seu profund antibel·licisme.

SHOULDER ARMS. 1918. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 36 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Edna Purviance, Syd Chaplin, Loyal Underwood, Henry Bergman, Tom Wilson, Albert Austin, Jack Wilson

Guió:  Charles Chaplin

Fotografia: Roland Totheroh

(3) PIOTR TCHAIKOVSKY "SIMFONÍA NUM. 6 EN SI MENOR, Op.74 (1893)

Commoció profunda

Aquesta simfonia és una composició de vaivens emocionals, una obra programàtica on el músic expressa diferents estats d'ànim. El primer moviment, "Allegro ma non troppo", comença amb una sonoritat tranquil·la. Just a la meitat del recorregut, trenca els seus esquemes primigenis amb un abrupte i rude canvi de ritme per després retornar a la calidesa dels seus deu primers minuts. Una melodia lírica obre el seu segon moviment, "Allegro con grazia", que és com una invitació a l'exaltació de l'alegria. El seu tercer moviment, "Allegro molto vivace", en forma de marxa, acompanya vigorosament les diferents tonalitats. Per culminar, en el seu quart moviment, "Adagio lamentoso", l'obra ens indica que les aigües tornen a la llera transportant-nos a la relaxant quietud.

Per acabar, és important indicar que Modest, el germà del compositor, va ser qui va atorgar a la simfonia el nom de Patètica en el sentit d'"alguna cosa que commou profundament", lluny del vocable que entenem actualment.

Duració: 46:20

Moviments: 4

1.- Adagio – Allegro non troppo. 18:15

2.- Allegro con grazia. 8:10

3.- Allegro molto vivace. 8:50

4.- Finale. Adagio lamentoso. 11:05

(4) EL SUR (1983), de Víctor Erice

Poesia al cinema

El sud, metàfora d'un lloc fantàstic, anhelat i idealitzat per una xiqueta profundament captivada per la figura del pare. Ella busca entendre i aproximar-se a un ésser hermètic i introspectiu, tan proper i llunyà alhora, per mimetitzar-ne el comportament. Tot i que hi ha una admiració recíproca, es veu envoltada en un món d'adults amb els seus secrets i contradiccions. 

Set anys. Des de la infància fins a l'adolescència. Set anys de desenvolupament en la visió cap al seu pare. Des del metge i saurí (un pare amb superpoders màgics), al fosc i tràgic Enrique, atrapat pel seu passat.

Al relat predomina la veu en off en la maduresa d'Estrella. Però Erice ho reforça utilitzant magistralment els recursos cinematogràfics per transmetre la psicologia —sensacions i emocions— dels personatges. El seu ritme pausat, els "sons silents", la música —amb Granados i la seua malenconiosa volença al sud—, el to intimista i la càlida il·luminació generen una "inquieta calma" en cadascuna de les seqüències. La pel·lícula avança mitjançant l'evolució de la protagonista. El pèndol és un instrument metafòric d'afany per trobar l'enigmàtica i misteriosa naturalesa del pare. I Estrella, com a bona aprenenta, segueix els passos del seu progenitor per descobrir tot allò que es troba al subterrani.

De vegades no cal perdre's en explicitacions buides, ja que hi ha innombrables maneres d'explicar les coses, a part de les paraules: un espai, un gest, una conducta, una absència... La infància, clara i obscura, i plena de fantasies, condueix Estrella a pensar, divagar, patir i estimar. Infància emmarcada en un context de conseqüències polítiques i familiars. Al film desfilen l'esperit de la Guerra Civil, les ideologies contraposades (pare i fill) i la repressió (la dona d'Enrique, mestra represaliada pel franquisme). El to trist i desassossegant és indeleble en un temps tan marcat. Meravellosament poètica.

EL SUR. 1983. Espanya. Color. 93 Min.

Direcció: Víctor Erice
Intèrprets: Omero Antonutti, Icíar Bollaín, Rafaela Aparicio, Sonsoles Aranguren, Lola Cardona, Aurore Clément, Francisco Merino, Maria Caro, José Vivó, Germaine Montero

Guió: Víctor Erice. Novel·la: Adelaida García Morales

Música: Enrique Granados i altres.

Fotografia: José Luis Alcaine

(3) LA DAMA DE SHANGHAI (1947), d'Orson Welles

Els espills enganyen

Hi ha tants elements al nostre voltant que poden influir en les nostres decisions que, de vegades, tot i saber-ho, optem per aplicar les més irracionals. George, el protagonista d'aquesta pel·lícula, fa passos cecs cap endavant, empés pel desig d’apropar-se a Elsa, la bella esposa d’un advocat criminalista que ha conegut casualment. Tot això el porta —sense saber-ho— a una voràgine d’interessos personals, secrets i traïcions que li són aliens.

Orson Welles explica aquesta intriga noir a través d’un intrigant guió, una suggeridora posada en escena i una planificació angulosa, críptica i descriptiva. De seguida t'adones que el director sap jugar com ningú amb els espais, la il·luminació i els elements més innocents (com ara els espills). A més, té l'habilitat d'utilitzar i encaixar els diferents plans per a transmetre angoixa i desassossec als espectadors. D'aquesta manera, ens transporta a una fun house plena de distorsions i reflexos que metaforitzen les diferents arestes, contradiccions i complexitats de la psicologia dels personatges. 

Potser la trama és una mica enrevessada, però ho compensa aprofitant els recursos fílmics d'una manera magistral. Si a això li afegim les seues notables interpretacions, podem dir que estem davant d’un gran film.

THE LADY FROM SHANGHAI. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 87 Min.

Direcció: Orson Welles
Intèrprets: Rita Hayworth, Orson Welles, Everett Sloane, Glenn Anders, Ted de Corsia, Erskine Sanford, Gus Schilling, Carl Frank, Evelyn Ellis, Louis Merrill, Harry Shannon

Guió: Orson Welles. Novel·la: Sherwood King

Música: Heinz Roemheld

Fotografía: Charles Lawton Jr.

(2) LA LLUNA S'AIXECA (1955), de Kinuyo Tanaka

Amor sota la lluna

En aquesta pel·lícula es nota la mà de Yasujirō Ozu, tant en el guió com en la inevitable influència que ha exercit en una alumna avantatjada, com és la directora Kinuyo Tanaka. La temàtica aborda els conflictes i problemes que plantejava Ozu en gran part de les seues obres: la família, la falta de llibertat individual (casaments que s'intenten concertar), l'atur, la soledat, la dependència emocional i la diferència entre l'urbà i el rural.

Tanaka ho tracta bo i donant pinzellades poètiques i metafòriques (començant pel seu títol). El seu ritme i la seua planificació són tan senzills com atractius, però, a parer meu, es perd a vegades en un romanticisme excessivament mel·liflu. No obstant això, estem davant d'un treball estimable que ens fa reflexionar.

TSUKI WA NOBORINU. 1955. Japó. Blanc i negre. 102 Min.

Direcció: Kinuyo Tanaka
Intèrprets: Chishu Ryu, Hisako Yamane, Yoko Sugi, Mie Kitahara, Shoji Yasui, Ko Mishima, Kinuyo Tanaka, Junji Masuda

Guió: Yasujirō Ozu, Ryôsuke Saitô

Música: Takanobu Saitô

Fotografía: Shigeyoshi Mine

(3) EL PORTER DE NIT (1974), de Liliana Cavani

Baixos instints

Els baixos instints són sentiments, emocions i pensaments que es confonen en una mena de mar regirat d'inconsciència. Aquests, difícils d'entendre i complicats d'analitzar, destaquen per la consubstancialitat a la psicologia comportamental de la nostra espècie. És important que el seté art aprofundisca en els aspectes més subterranis de l'ànima humana; per això aquesta pel·lícula revesteix interés, perquè explora aquests llocs tan inaccessibles i fangosos.

Liliana Cavani trasllada tot aquest entramat a la Viena dels anys cinquanta, quan els nazis estaven en el punt de mira i vivien de manera oculta per no ser reconeguts ni processats. Un relat sostingut per l'extravagant relació entre el botxí i la víctima (Max i Lucia), amb conductes que fluctuen de manera inconsistent, tot il·lustrant-ne la complexitat. Tots dos mantenen una relació sadomasoquista que es consolida en una història pertorbadora d'amor incondicional, on sorgeixen pulsions que estan enterrades per deixar-les fluir en un ambient desconcertant.

El film té els seus alts i baixos. Tot i comptar amb un bon guió, de vegades es recrea massa en els flashbacks. No obstant això, l’obra està molt ben trenada, amb seqüències impactants i imatges icòniques (Charlotte Rampling vestida només amb uns tirants i una gorra de les SS).

IL PORTIERE DI NOTTE. 1974. Itàlia. Color. 115 Min.

Direcció: Liliana Cavani
Intèrprets: Dirk Bogarde, Charlotte Rampling, Philippe Leroy, Gabriele Ferzetti, Giuseppe Addobbati, Isa Miranda, Nino Bignamini, Marino Masé, Piero Vida, Geoffrey Copleston

Guió: Liliana Cavani, Italo Moscati

Música: Danièle Paris

Fotografía: Alfio Contini

(2) CASANOVA, de Federico Fellini (1976)

Estimable, però excessiva

El director italià opta per disseccionar la figura del seu protagonista per enfrontar-lo a la realitat de la vida, juntament amb la decadència moral de l'aristocràcia i la burgesia. Així, el personatge és conscient de la seva vulnerabilitat i és presoner dels seus dubtes existencials. Les seves habilitats sexuals, lluny de ser un aliat en la seva realització personal, actuen com a obstacle a l'hora de mostrar la seva intel·lectualitat. Casanova lluita, viatja, es mou pel món i intenta trobar-se a si mateix. Les escenes, torbadores i impactants, se succeeixen al llarg del metratge: competicions sexuals, voyeurisme, dones forçudes... El protagonista adora la feminitat i s'apropa a allò que és diferent.

La versió personal de Fellini sobre Giacomo Casanova és un exercici fílmic caòtic, grotesc i irreverent. Una proposta arriscada amb tints surrealistes acompanyada de la magistral i hipnòtica música de Nino Rota. Amb moments brillants —especialment la cort de Württemberg, una extravagant òpera plena de teclats psicodèlics culminada amb un coit de nina de porcellana— i d'altres de més desafortunats, la pel·lícula conté molts alts i baixos.

Malgrat la seva encertada atmosfera i ambientació, de la seva aconseguida barreja entre l'oníric, el còmic i el sexual i de la gran interpretació de Donald Sutherland, el resultat és estimable, encara que excessiu en tots els sentits, també en les dues hores i mitja de metratge.

IL CASANOVA DI FEDERICO FELLINI. 1976. Itàlia. Color. 148 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Donald Sutherland, Tina Aumont, Cicely Browne, Carmen Scarpitta, Clara Algranti, Daniela Gatti, Margareth Clémenti, Olimpia Carlisi, Chesty Morgan, Leda Lojodice, Silvana Fusacchia, Clarissa Mary Roll 
Guió: Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)