(3) TIMBUKTU, d'Abderrahmane Sissako (2014)

Els botxins es passen la xaria per l'entrecuix

L'atzar com una boleta que voleteja per les caselles d'una ruleta, et fa caure en un lloc determinat del món. En el segment que et pertoca, depenent de les circumstàncies, podràs viure diferents esdeveniments històrics o naturals que condicionaran la teva existència. No sé, diguem-ne per exemple que el destí t'ha fet nàixer l'any 1920 a l'Estat espanyol: mals temps, perquè setze anys després estaràs al bell mig d'una guerra civil.

Kidane viu tranquil·lament a les dunes amb la seva dona Satima, la seva filla Toya i Issam, un vailet pastor de dotze anys. Però el 2012 la ciutat maliana de Tombuctú cau en mans d'extremistes religiosos que volen imposar la xaria. Ho prohibeixen tot: no pots fumar, no pots escoltar música ni jugar a futbol. Les dones han d'anar cobertes i es creen tribunals improvisats per dictar sentències esquizofrèniques. A partir d'això, la vida dels pobletans esdevé obscura i sense sortida. No existeix cap espai de llibertat perquè els seus comportaments estan supeditats a les lleis radicals que porten a terme. Kidane mata accidentalment a Amadou, un pescador que ha posat fi a la vida de GPS, la seva vaca predilecta, per la qual cosa s'haurà d'enfrontar a les penes que imposen els ocupants estrangers.

La càmera va narrant a través del seu objectiu com és la vida de les persones de la ciutat. Tot i que estan constantment amenaçats per l'horror dels seus botxins, tiren endavant fent les seves habituals feines i intentant omplir amb goig els seus moments d'oci. Hi ha escenes absolutament esgarrifoses, com la lapidació i les fuetades, però també de bellíssimes com ara el partit de futbol imaginari sense baló o quan canten dins d'una casa una mescla de blues africà i música tradicional del Magrib (després seran castigats per això).

Hi ha una seqüència absolutament clarificadora. És quan Abdelkrim, un gihadista amb actituds contradictòries, fuma en secret i a més desitja a Satima, tot fent palesa que les accions que estan prohibides per la xaria se les passen per l'entrecuix.

La pel·lícula és un magnífic al·legat contra el fonamentalisme islàmic i la pena de mort (les bigarrades penes de mort que aplica aquesta fauna de fanàtics). Cal veure-la.

TIMBUKTU. 2014. Mauritània. Color. 97 Min.

Direcció: Abderrahmane Sissako
Intèrprets: Ibrahim Ahmed, Toulou Kiki, Layla Walet Mohamed, Abel Jafri, Fatoumata Diawara, Hichem Yacoubi, Kettly Noël, Cheik A.G. Emakni, Adel Mahmoud Cherif

Guió: Abderrahmane Sissako, Kessen Tall

Música: Amin Bouhafa

Fotografia: Sofian El Fani

(3) EL VIVIDOR (THE HUSTLER), de Robert Rossen (1961)

Perverted, twisted, crippled

La vida miniaturitzada en l'univers del joc del billar com una mena d'espai sense llei controlat pels més poderosos en la qual, igual que en una societat darwinista, a cops de colze hom intenta guanyar diners ràpids. Això és el que passa en aquesta obra. Hustler és una veu anglesa que, en el context d'aquesta pel·lícula, fa referència a un estafador que fingeix ser pitjor jugador de billar del que realment és per a guanyar apostes. 

L'exploració psicològica és bastant important, ja que aprofundeix en cadascun dels personatges. Eddie Felson: un jove poc reflexiu, busca l'èxit en una atmosfera corrupta sense mesurar les conseqüències ni atendre les seves pors i inseguretats. Sarah: l'amor d'Eddie, alcohòlica, intenta ajudar-lo a eixir d'eixe món. Amb una autopercepció molt negativa i amb falta d’afecte, en veure el comportament cec de la seva parella, cau sumida en una horrible depressió. Bert: calculador i manipulador, és representant i controla els jugadors a base d'uns percentatges abusius. Eddie, en adonar-se que no té una eixida clara, i com que tampoc no li interessa guanyar-se la vida amb altres alternatives, recorre als seus foscos serveis. Minnesota Fats: el millor jugador de billar, rival d’Eddie, representa la ponderació i la saviesa vital.

El paisatge que es representa és d’una corrupció absoluta. En compte de metralladores o pistoles, ací hi ha taules i pals de billar, i l'únic honrat i humà que es troba és l'amistat que en un principi tenia amb Charlie, l'amor fracassat amb Sarah o entre Minnesota Fats i ell quan es reconeixen mútuament les seves habilitats com a jugadors. Tot es resumeix amb aquestes tres paraules que utilitza Sarah per tal d'alertar-lo del món on s'ha clavat, un món que els engoleix sense compassió:Perverted, Twisted, Crippled (Pervertit, Malvat, Esguerrat emocionalment).

Per finalitzar, caldria destacar les interpretacions (magnífic Newman) i el teixit d'aquest film el qual, perfectament filat, mostra un guió, una fotografia i una posada en escena que consolida les bases de la novel·la homònima, en la qual Rossen, a més de retratar-la, penetra en l'ànima dels protagonistes.

THE HUSTLER. 1961. Estats Units. Blanc i Negre. 135 Min.

Direcció: Robert Rossen
Intèrprets: Paul Newman, Jackie Gleason, Piper Laurie, George C. Scott, Myron McCormick, Murray Hamilton, Michael Constantine, Jake LaMotta, Stefan Gierasch, Vincent Gardenia, Clifford A. Pellow, Gordon B. Clarke

Guió: Robert Rossen, Sidney Carroll. Novel·la: Walter Tevis

Música: Kenyon Hopkins

Fotografia: Eugen Schüfftan

(2) MY OWN PRIVATE IDAHO, de Gus Van Sant (1991)

Rebel·lió afectiva

La nostra vista se concentra en l'immediat. No sol fixar-se en la perifèria o en allò que és marginal. Hi mirem, però no hi veiem. Sempre que no en siguem partícips, vivim aliens a una realitat que arreplega molta gent que té sentiments, passions i somnis. Sort que les notícies, la cultura o l'art ens donen el cop de mà necessari per a alertar-nos-en.

Aquesta pel·lícula és un retrat suburbial sobre un parell de joves xapers (Mike i Scott) que es prostitueixen pels carrers de Portland. Ambdós amics estan marcats per la seua infància i la seua relació amb els seus pares. En el transcurs de les seues vicissituds brollarà l'amor no correspost que Mike sent per Scott. També es reflecteix la relació estrambòtica entre la colla de xiquets i xapers que capitaneja Bob Pigeon, un home de mitjana edat que esdevé el mentor de tots.

El metratge s'endinsa en la psicologia de tots dos protagonistes. Com hem comentat adés, ambdós arrosseguen una ferida molt fonda des de ben xiquets. Scott agafa el testimoni de la màxima freudiana "matar el pare" i Mike és abraçat pel complex edípic. L'obra es converteix així en una road movie on Mike, amb l'ajuda de Scott, tracta de buscar sa mare. En arribar a Roma, Scott i Carmella s'enamoren, cosa que afectarà considerablement Mike, que tenia Scott com la persona més important en la seua vida. Mike té narcolèpsia (un element real, però metafòric, que simbolitza el seu mal interior) i, d'alguna manera, necessita l'amor que no va trobar en els seus progenitors. Tal vegada això explique la seua decisió de tenir una vida al marge de la societat.

Estem davant d'una cinta atípica —fora dels cànons comercials— que tracta el tema de l'homosexualitat i la prostitució. Per què dues persones tan joves opten per eixe camí? 

La cinta no jutja, però té la virtut de fer reflexionar l'espectador bo i mostrant la complexitat psicològica de l'ésser humà. Cal dir que no és un film complet, té alts i baixos (especialment amb les feixugues peripècies de la colla). Gus Van Sant, però, ofereix un llenguatge fílmic diferent i filosòfic que fa que desviem la vista cap a altres indrets no tan còmodes per a la societat benestant.

MY OWN PRIVET IDAHO. 1991. Estats Units. Color. 104 Min.

Direcció: Gus Van Sant
Intèrprets: River Phoenix, Keanu Reeves, James Russo, William Richert, Rodney Harvey, Chiara Caselli, Michael Parker, Jessie Thomas, Grace Zabriskie, Jim Caviezel, Udo Kier, Mickey Cottrell, Flea, Tom Troupe

Guió: Gus Van Sant

Música: Bill Stafford

Fotografia: Eric Alan Edwards, John J. Campbell

(3) RETORN AL PASSAT, de Jacques Tourneur (1947)

Contradiccions humanes

La impossibilitat de mantenir una coherència actitudinal en la nostra vida demostra que l'ésser humà és contradictori per naturalesa. Les nostres cognicions, pensaments i desitjos estan subjectes a canvis constants. Aquesta dificultat —consubstancial a l'essència de la nostra pròpia naturalesa— és el sigil·lós missatge que emana subliminarment en aquesta inquietant mostra de cinema negre de Jacques Tourneur. El film està condimentat amb unes llums i ombres (fantàstica fotografia) desordenades que connecten directament —conformant una sinapsi— amb les múltiples discordances i argúcies de cada personatge.

L'amor, l'amistat, el poder…, sentiments i facultats que formen un conjunt de característiques humanes que deixen al descobert la nostra vulnerabilitat envoltada de contradiccions i febleses. 

Interessant obra, un xic intricada, que està envoltada, tanmateix, d'un atraient halo de misteri.

OUT OF THE PAST. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 97 Min.

Direcció: Delbert Mann
Intèrprets: Robert Mitchum, Jane Greer, Kirk Douglas, Rhonda Fleming, Richard Webb, Steve Brodie, Virginia Huston, Dickie Moore, Paul Valentine, Ken Niles

Guió: Daniel Mainwaring, James M. Cain, Frank Fenton. Novela: Daniel Mainwaring

Música: Roy Webb

Fotografia: Nicholas Musuraca

(3) LA CARTA QUE NO ES VA ENVIAR, de Mikhail Kalatozov (1960)

Passió a la taigà siberiana

L'amor juga a tres bandes en aquesta odissea de quatre geòlegs soviètics que realitzen una llarga expedició a la recerca de diamants a Sibèria. Dos d'ells (Andrei i Tanya) són una parella jove afectada d'un enamorament emergent. Konstantin Ferodovich, arran de la carta que no li va poder enviar, escriu contínuament a la seua dona, reflectint-hi els sentiments cap a ella, així com les sensacions diàries que experimenta a la taigà siberiana. En últim lloc, Sergei Stepanovich, guarda un punt fosc, pertorbador, i a més està enamorat en silenci de Tanya. Quan està sol davant d'ella, però, no pot amagar el que sent i la seua comunicació no verbal delata el seu embogiment.

En un principi la relació del grup és més que cordial i predomina la camaraderia. No obstant això, una vegada comencen a fluir les emocions, es converteix en un focus de discòrdies. Allò que aflora passionalment des de l'interior de cadascú és molt profund, bo i poetitzant-se la buidor de l'absència o l'amor no correspost.

Un gir radical esdevindrà quan troben els diamants (hurra!, paraula que representava l'eufòria col·lectiva) i decideixen tornar amb el mapa per a informar-ne. Passen la nit i l'endemà s'adonen que estan enmig d'un incendi al bosc; l'odissea per a intentar regressar serà absolutament dantesca (se'ls avaria la ràdio i passen del foc a encallar-se en el fred siberià).

Al guió, molt ben embastat, que entrecreua l'aventura, la lírica, l'entreteniment i el drama, se li ha d'afegir un llenguatge fílmic que utilitza diferents tipus d'angles per a posar en relleu les escenes.

En definitiva, un film d’aventures, emocions i supervivència que conté molts aspectes interessants.

NEOTPRAVLENNOYE PISMO. 1960. Blanc i Negre (URSS). Color. 97 Min.

Direcció:  Mikhail Kalatozov
Intèrprets: Tatyana Samoylova, Innokenty Smoktunovsky, Vasily Livanov, y Yevgeni Urbansky.

Guió: Grigori Koltunov, Valeri Osipov, Viktor Rozov

Música: Nikolai Kryukov
Fotografia: Sergei Urusevsky

(3) THE BOXER, de Jim Sheridan (1997)

Danys col·laterals

Després de passar catorze anys a la presó per un atemptat que no havia comès, sense delatar els veritables autors, Danny Flynn —antic membre de l'IRA— torna a casa per intentar reprendre la professió de boxejador, muntar un gimnàs per ensenyar joves i viure aliè a qualsevol vincle polític.

En temps pròxims a la pau de l'Ulster, on s'estaven forjant les negociacions, aquesta pel·lícula s'endinsa en l'espiral d'odi i de violència inserida en el conflicte. Entremig coexisteixen l'amor i l'amistat del protagonista (Maggie, la filla d'un líder de l'organització, i Ike, el seu exentrenador, respectivament). Gairebé tres lustres són molts i en el retorn del boxejador queden força coses per resoldre. La seua vinguda, però, no serà ben acollida pels seus antics companys de l'exèrcit. El desig d'una vida tranquil·la i retrobar-se amb Maggie (el marit de la qual és a la presó en un matrimoni que ha fracassat) es convertirà en un obstacle per a Danny, atesa l'oposició de l'IRA, reticents que la dona d'un pres polític empresonat siga infidel.

El film fa una mirada a l'interior de la lluita i els seus efectes col·laterals. D'una manera o altra, si ets irlandès i vius al territori, t'esquitxaran les discrepàncies en la confrontació. Lluites externes, però també internes que afecten la teua vida privada (impossibilitat de realització personal) són un còctel Molotov per a la tranquil·litat i la convivència.

Sheridan fa una radiografia perfecta de cada part del conflicte, barrejant-la amb les emocions i els sentiments dels personatges. La violència tenyeix cada seqüència filmada amb mestratge. Val la pena.

THE BOXER. 1997. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: Jim Sheridan
Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Emily Watson, Ken Stott, Gerard McSorley, Brian Cox, Maria McDermottroe, Daragh Donnelly, Eleanor Methven

Guió: Jim Sheridan, Terry George

Música: Gavin Friday, Maurice Seezer
Fotografia: Chris Menges

(2) EL TALENT DE MR, RIPLEY, d'Anthony Minghella (1999)

Un talent endolcit

Fa una temporada que estic capficat amb el fenomen Ripley. Poc temps enrere em vaig llegir el llibre, tot seguit vaig veure la seua primera adaptació cinematogràfica "A ple sol", de René Clément i amb Alain Delon, i ara he vist la versió d'Anthony Minghella.

El director britànic fa una recreació un poc lliure de la novel·la perquè hi aporta algunes novetats i diversos punts de vista. Si la versió de Clément era més fosca i sòrdida, Minghella li dona un matís més endolcit (tot i que són llicències lícites de qualsevol adaptació, sembla que el seu guió vulga corregir o millorar el text de Highsmith). Crec que en això rau la diferència entre ambdues: la versió francesa aborda més directament la patologia del protagonista, mentre que l'americana tracta de maquillar-la. Si bé, i com a punt a favor, aquesta última tracta l'evident homosexualitat de Tom mentre que l'altra l'obvia completament. Ambdues són filles del seu temps, però si n'he de triar alguna, em quede, evidentment, amb la primera.

Això no vol dir que la pel·lícula que ens ocupa no tinga aspectes interessants, ni de bon tros. Aquesta gaudeix d'una elegància molt sofisticada, d'una posada en escena i una fotografia atraients. Les interpretacions, a més, brillen a un nivell alt, i el resultat final és un film agradable i que es deixa veure.

THE TALENTED MR. RIPLEY. 1999. Estats Units. Color. 139 Min.

Direcció: Anthony Minghella
Intèrprets: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Jude Law, Philip Seymour Hoffman, Cate Blanchett, Jack Davenport, James Rebhorn, Sergio Rubini, Philip Baker Hall, Celia Weston, Stefania Rocca, Ivano Marescotti

Guió: Anthony Minghella. Novel·la: Patricia Highsmith

Música: Gabriel Yared
Fotografia: John Seale