(3) VÍCTIMA, de Basil Dearden (1961)

Al·legat pel respecte a l'orientació sexual

La  perseguida al llarg de la història, s'analitza sociològicament en aquesta obra a través del context de la Gran Bretanya dels anys seixanta. Malauradament, coneixem molt bé a l'Estat espanyol aquest assetjament constant amb la no gaire llunyana “Ley de vagos y maleantes” —derogada el 1995—, a més de la mofa pública normalitzada (des de sempre) o els comentaris homòfobs de partits polítics reaccionaris (de rabiosa actualitat).

Al Regne Unit les relacions homosexuals van estar prohibides fins al 1967. Per això, aquesta pel·lícula és una valenta denúncia a una societat amoral i hipòcrita i un al·legat sobre la llibertat individual i l'orientació sexual. Cal pensar en l'any en què es va realitzar: una cinta incòmoda per al puritanisme més recalcitrant; d'aquí el mèrit de tot l'equip d'aquesta producció.

Més enllà dels valors actitudinals comentats, el film conté un bon grapat de conceptes atractius. Tant tècnicament com formalment, el treball aprofundeix en una realitat social i en uns personatges víctimes d'una autèntica cacera de bruixes. D'aquesta manera, aquests havien de fer esforços psicològics ímprobes per poder suportar una culpa i un delicte que estaven dibuixats

per les sinistres mans d'un tartufisme dogmàtic que feia ziga-zagues per tot arreu. Mans embrutades d'irracionalitat que Basil Dearden desgrana a la perfecció. Només cal submergir-se en els seus primers instants per assolir una tensió narrativa molt ben sincronitzada amb el ritme fílmic.

El xantatge, propi de la nauseabunda i sempiterna corrupció, i l'amor incondicional són dos forts pilars que sustenten l'eix principal d'aquesta interessant obra que conté un planter actoral fantàstic capitanejat per la gran interpretació de Dirk Bogarde.

VICTIM. 1961. Estats Units. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Basil Dearden
Intèrprets: Dirk Bogarde, Sylvia Syms, Dennis Price, Nigel Stock, Peter McEnery, Donald Churchill, Hilton Edwards, Norman Bird, Anthony Nicholls, Peter Copley, Derren Nesbitt, John Barrie, John Cairney, Alan MacNaughtan, Mavis Villiers

Guió: Janet Green, John McCormick

Música: Philip Green
Fotografia: Otto Heller

(2) AMENAÇA A L'OMBRA, de Nicolas Roeg (1973)

Roig intrigant

És veritat que aquesta pel·lícula està envoltada per un halo de fredor des dels primers instants. També cal reconèixer-li que té la virtut de mantenir en suspens l'espectador, perquè aquest no sap realment el que passa fins a arribar al final del metratge. Estem enmig d'una història fosca i incognoscible on la inevitable identificació amb els pares —amb el dol psicològic— ens transporta a una angoixa constant. ¿Seran les velletes escoceses les que tenen la paella pel mànec? ¿El retor i l'inspector formen part d'alguna demoníaca conspiració? Massa per a la carabassa... Fins i tot la bella Venècia té un punt horroritzant. 

Tot el que s'ha comentat en el paràgraf anterior és mèrit del seu realitzador. Però, d'altra banda, hi ha algunes coses que estan de més. A parer meu, li sobra metratge. Hi veig un grapat de minuts que s'haurien pogut obviar per donar-li més agilitat a la trama (l'escena sexual, les anades i vingudes amb la parella d'ancianes i alguns diàlegs que sobraven). Això sí, el punt estètic és excel·lent, com ara l'enjogassament amb el color roig i les constants metàfores que l'acompanyen. La música, per contra, té els seus alts i baixos. 

En definitiva, un correcte film de terror, atípic en les seves formes, que compta amb unes fantàstiques interpretacions (especialment, la de Donald Sutherland).

DON'T LOOK NOW. 1973. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Nicolas Roeg
Intèrprets: Julie Christie, Donald Sutherland, Hilary Mason, Clelia Matania, Massimo Serato, Renato Scarpa, David Tree, Giorgio Trestini, Leopoldo Trieste, Ann Rye

Guió: Allan Scott, Chris Bryant. Història: Daphne Du Maurier

Música: Pino Donaggio
Fotografia: Anthony B. Richmond

(3) ASSAIG D'ORQUESTRA, de Federico Fellini (1979)

L'orquestra del món

Les contradiccions i misèries humanes ficades en un rasclet, en un auditori per a orquestra on variades personalitats reaccionen de manera diferent davant del mateix estímul. La jerarquia, la sinergia, la unió, la individualitat; tot està contemplat en aquesta metàfora felliniana sobre les relacions humanes i el funcionament del món.

El director, el sindicalista i els músics actuen com a estrats socials, cadascun amb el seu rol a exercir. Tanmateix, les peces no encaixen i el caos emergeix com a amo i senyor de la situació (fantàstica l'escena de la revolució).

Fellini realitza, així, una subtil crítica a la societat capitalista i a la impossibilitat de generar entesa i bondat davant de tanta divisió social. Ni horitzontalment (entre els mateixos músics), ni verticalment (la relació amb el director): el film té una postura molt clara pel que fa a la dificultat que tenim per a correspondre'ns com a éssers humans.

A aquest fals documental no li falta l'humor (l'home escoltant el partit per la ràdio) ni les encertades reflexions filosòfiques i mundanes quan els músics són entrevistats. Del seu pensament brollen unes belles i introspectives definicions dels seus trets psicològics influenciats per l'instrument i per l'art de la música.

Assaig d'orquestra em sembla un film valent i arriscat del director italià, però el que més em sedueix és la poesia que hi ha sota aquesta brillant faula.

PROVA D'ORCHESTRA. 1979. Itàlia. Color. 70 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Balduin Baas, Clara Colosimo, Elizabeth Labi, Ronaldo Bonacchi, Ferdinando Villella
Guió: Federico Fellini

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(4) MAMMA ROMA, de Pier Paolo Pasolini (1962)

 Somnis impossibles d'atènyer

Realisme fidel del context social italià de postguerra a través de la lluita d'una mare per aconseguir un futur millor per al seu fill. La pel·lícula mostra l'amor familiar cap als nostres fills, un sentiment incondicional que —com li passa a la protagonista— és absolutament cec, ja que persegueix la finalitat sense tenir en compte els mitjans. La mare vol arribar a la burgesia imperant (d'aquí el seu trasllat a Roma), aquella que emula les convencions socials i no passa necessitats. Pasolini, seguint aquest plantejament, com a bon ateu anticapitalista, denuncia un món desigual endinsant-se ara en els suburbis de Roma per mostrar la impossibilitat d'assolir aquest somni a causa de l'estigma de la prostitució que la persegueix.

Tot això es condensa en la nítida i esplèndida interpretació d'Anna Magnani. A través dels seus ulls, ens descriu tot el patiment que ha hagut de passar en un món desigual i injust. Així, la prostitució, el proxenetisme i el patriarcat són com immenses lloses que oprimeixen el gènere femení. Tot això esguita el seu fill i es manifesta en el patiment adolescent: ser acceptat pels seus iguals, el seu primer amor, les seves decepcions, les seves il·lusions, les seves frustracions… Per arribar al secret de domini públic que el seu fill no coneix i que, al final, explota dins seu com una bomba de rellotgeria.

D'altra banda, el realitzador continua donant mostres de noves maneres de narrar les seves obres. Són absolutament fascinants les escenes on Anna Magnani comença a explicar la seva vida pels carrers de Roma amb diversos homes que li surten al pas per continuar la conversa. Així com també la seva posada en escena, de vegades coral, o els seus primers plans tan significatius. Crida també l'atenció la utilització de la música, Vivaldi, que li dona un aire diferent als seus fotogrames i seqüències (inclòs el tango de Joselito).

Les referències religioses són constants: com l'escena provocativa del casament emulant l'Últim Sopar o el calvari pel qual passa el fill en ser detingut, oferint una imatge similar a la del Crist crucificat. Segon film de Pasolini. Val la pena

MAMMA ROMA. 1962. Itàlia. Blanc i Negre. 110 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Anna Magnani, Ettore Garofolo, Franco Citti, Silvana Corsini, Luisa Loiano, Paolo Volponi, Luciano Gonini, Vittorio La Paglia, Piero Morgia, Lanfranco Ceccarelli

Guió: Pier Paolo Pasolini

Música: Antonio Vivaldi

(4) LENNY (1974), de Bob Fosse

Víctimes de la llibertat d'expressió

Els llímits a la llibertat d'expressió han estat una constant al llarg de la història. Dir allò que es pensa o se sent, canalitzant‑ho a través de diferents formes artístiques, sempre ha donat lloc a moltes controvèrsies i prohibicions. En tenim l'exemple actual a la nostra societat amb la ignomínia de «la llei mordassa», que subjecta a la seva falda les seves diferents víctimes (artistes, rapers, periodistes, actors…).

Bob Fosse relata mitjançant una interessant proposta fílmica —això és: la utilització del blanc i negre, l'ús del fals documental com a enllaçador de la història i dels primers plans— la carrera meteòrica d'aquest controvertit i pioner showman. Tot plegat el va portar a la cúspide en l'àmbit artístic i personal, però la censura, els constants judicis i la relació turmentosa que va mantenir amb la seva parella —que va incloure el consum de drogues— el van portar a la perdició. Sí, caricaturitzar la societat nord‑americana, allunyant‑se del que és políticament correcte, li va costar molt car.

I és que la sàtira i la crítica social com a armes contra la intolerància no són benvingudes en societats controladores del moralisme regnant. Aquesta obra va ser realitzada a mitjan dels anys setanta, però es podria rodar perfectament en l'actualitat amb un altre tipus de personatges i situacions per extrapolar‑ho a qualsevol punt d'una bona part de les societats occidentals.

Estupenda crítica a la hipocresia. Magnífic Dustin Hoffman.

LENNY. 1974. Estats Units. Blanc i Negre. 112 Min.

Direcció: Bob Fosse
Intèrprets: Dustin Hoffman, Valerie Perrine, Jan Miner, Stanley Beck, Frankie Man

Guió: Julian Barry. Teatro: Julian Barry

Música: Ralph Burns
Fotografía: Bruce Surtees

(3) JEAN MICHE JARRE "OXYGÈNE" (1977)

Protoelectrònica

Assentant els fonaments de l'electrònica juntament amb altres pioners com Kraftwerk o Tangerine Dream, el músic francès proposa plantejaments propers a un classicisme melòdic (allunyats dels d'aquests dos grups esmentats). Tot i això, la seva innegable influència clàssica la recobreix amb sons hipnòtics i atractius (especialment en la seva primera part). El treball, dividit en sis moviments, alterna moments més relaxants amb passatges psicodèlics (alguns evocadors de «Breathe» de Pink Floyd). El seu tall més conegut, «Oxygène, Part 4», s'ha convertit en una petjada sonora impregnada en les imatges quotidianes de la nostra vida.

El treball, a més d'utilitzar els elements esmentats, recorre constantment a una experimentació en els sons, aprofitant cada compàs i cada acord per arribar a un redescobriment de les diferents tonalitats musicals. D'aquesta manera, produeix una obra que integra en la seva arquitectura dimensions complexes amb altres de més accessibles.

Una obra, en definitiva, valenta, arriscada i innovadora.

Gravat en: Lió

Duració: 39:38

Segell discogràfic: Disques Dreyfuss

Productor/s: Jean Michel Jarre

(3) UNA BATALLA DARRERE L'ALTRA (2025), de Paul Thomas Anderson

Lluita conta el capitalisme

La lluita contra el capitalisme ferotge, les tensions racials i les injustícies socials ha generat un bon grapat de revolucions i rebel·lions al llarg de la història. Aquesta realitat ha donat peu al fet que s'hagen format grups organitzats que, farts que l'oligarquia fera el que li venia de gust, els obligara a enfrontar-s'hi fins i tot amb mètodes violents.

Amb aquesta premissa, Paul Thomas Anderson s'inspira en la novel·la Vineland, de Thomas Pynchon, per a construir One Battle After Another, un relat ambientat en els moviments radicals dels anys seixanta. El resultat és una pel·lícula desigual, un pèl massa llarga (160 minuts), amb diferents subtrames i salt en el temps. 

Aixó sí, tot i que resulta una proposta fragmentada i amb alts i baixos, amaga una història fascinant amb una  direcció i un ritme enèrgic que aconsegueix mantenir la tensió en l'espectador en tot moment. També hi ajuda la participació de monstres de la interpretació com Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro i Sean Penn, juntament amb una escenografia colpidora i una música de Jonny Greenwood que sembla ser un protagonista més. Això se suma a l'encertada elecció de temes en determinades escenes, com ara la de Sean Penn amb la cara ensangonada acompanyat per Perfidia de Los Panchos: absolutament magistral.

En definitiva, una obra que em deixa una sensació agredolça, però més dolça que agra. Pot ser que haja estat una mica sobrevalorada, però els seus apunts cinematogràfics —com la solvència de la direcció, la posada en escena, els referents clarificadors a pel·lícules com La batalla d'Alger (en la seua cruesa a l'hora de retratar el racisme sistèmic i la repressió) i l'espectacularitat visual— l'avalen.

Millor pel·lícula Premis Oscar 2026.

ONE BATTLE AFTER ANOTHER. 2025. Estats Units. Color. 161 Min.

Direcció: Paul Thomas Anderson
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro, Sean Penn, Wood Harris, Regina Hall, Teyana Taylor, Alana Haim, D.W. Moffett, Chase Infiniti, John Hoogenakker, Shayna McHayle, Tony Goldwyn, Kevin Tighe

Guió: Paul Thomas Anderson. Novel·la: Thomas Pynchon

Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Michael Bauman