(4) Dr. JEKYLL AND MR. HYDE, de Robert Mamoulian (1931)

El nostre punt fosc

El doctor Jekyll, tant en el vessant científic com el psicològic, tenia tota la raó: tothom té un punt fosc, disbauxat i depravat que, en la majoria dels casos, roman ensopit en el nostre interior. Una part bona i una part dolenta deia en la conferència que hi fa al principi de la pel·lícula (ningú no s'imaginava aleshores fins on podia arribar el científic).

Però, pensant-ho bé, és veritat: ¿com seria el comportament si el nostre jo impulsiu menara les nostres accions? De fet, la nostra vida és una contínua pugna entre els nostres jos. Té molt a veure aquest relat de Stevenson amb les posteriors doctrines freudianes: l'inconscient, els desitjos reprimits i el desdoblament de la personalitat en l'Allò i en el Jo.

Jekyll viu en nom de la ciència. Tot i estar enamorat i a punt de casar-se, supedita la seua propia vida als seus estudis. El resultat és un constant patiment del protagonista i de totes les persones que estan a prop d'ell. 

L'adaptació que realitza Rouben Mamoulian és francament admirable tant des d'un punt de vista formal com de contingut. Estèticament, el film compta amb una inquietant posada en escena, amb una fotografia amb vernís expressionista i una escaient utilització de les ombres i els llums que acompanyen una atmosfera pertorbadora. A més, em sembla una narració molt valenta perquè posa sobre la taula aspectes com la sexualitat (no s'hi veu cap rubor a les escenes més compromeses), la infidelitat, la violència, l'existencialisme filosòfic o la disjuntiva sempiterna entre ètica i ciència. 

A banda de tot això, és una pel·lícula molt entretinguda que et colpeix i amb unes excel·lents interpretacions, especialment la del seu protagonista Fredric March, amb la dualitat tan divergent que representa per reflectir-nos-hi, perquè tots tenim un poc de Jekyll i de Hyde.

DR. JEKYLL AND MR. HYDE. 1931. Estats Units. Blanc i Negre. 98 Min.

Direcció: Robert Mamoulian
Intèrprets: Fredric March, Miriam Hopkins, Rose Hobart, Holmes Herbert, Halliwell Hobbes, Edgar Norton, Tempe Pigott

Guió: Samuel Hoffenstein, Percy Heath. Novel·la: Robert Louis Stevenson

Música: Herman Hand, Rudolph G. Kopp, John Leipold, Ralph Rainger

Fotografía: Karl Struss

(1) CUÑADOS, de Toño Lopez (2021)

Combinació fallida

Comprenc que resulta complicat assolir l'èxit en qualsevol obra artística perquè cal que totes les peces encaixen de manera adequada. Per a això cal comptar amb ofici, habilitat i saber prendre les decisions encertades. Lamentablement, aquests aspectes no estan presents a l'obra en qüestió, ja que intenta combinar comèdia amb elements de cinema policíac i es veu sobrepassada pel seu propi argument. Tot i alguns gags encertats, la seua desordenada narració confon l'espectador generant-li indiferència. També cal dir que la manca de bona interpretació no contribueix a millorar la situació. Fallida. Un altre cop serà.

CUÑADOS. 2021. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: Toño Lopez
Intèrprets: Xosé A. Touriñán, Miguel de Lira, Federico Pérez Rey, Eva Fernández, Iolanda Muiños, María Vázquez, Mela Casal, Paku Granxa, Manolo Cortés, Brais Yanek, Patricia Torres, Ivo Bastos

Guió: Araceli Gonda, Pepe Coira, Jorge Coira, Alfonso Blanco

Música: Santi Jul, Iván Laxe

Fotografia: Jaime Pérez Fernández

(4) PENA DE MORT, de Tim Robbins (1995)

La pena capital: termòmetre de salut mental

La mirada clavada de Sean Penn en els ulls de Susan Sarandon en els segons previs a la seua execució, les seues paraules d’amor cap a ella i, per extensió, cap al món que està a punt d’abandonar, és l’últim colp —el més dur— durant el visionat d’aquest film, a la nostra consciència. I és que el valor més destacable d’aquesta obra és el seu constant martelleig en la ment de l’espectador i la seua —necessària— incomoditat, en què és difícil posicionar-nos a favor d’uns o dels altres. Així, podem sentir una barreja de compassió i repulsió per Matthew Poncelet, veure els pares com a intolerants, però, al mateix temps, comprendre’ls perfectament, o experimentar sentiments d’afecte i de rebuig cap a Helen Prejean davant la seua descontrolada benignitat. El resultat és un constant maremàgnum de contradiccions davant les accions de cadascun dels implicats en la història.

Tim Robbins realitza un treball valent, sense amagar absolutament res i exposant obertament una realitat crua i nua: la de l’assassinat despietat, la de la interrupció definitiva —homicida i abrupta— del futur de dos joves de díhuit anys, la del patiment etern dels pares, la de la mort d’un fill, la de la disjuntiva de considerar un criminal com un ésser humà… Moltes coses per a entendre, moltes coses per a analitzar: el perdó, la redempció, la culpa, la pau interior…, conceptes que s’interposen i es molesten entre si per a arribar a una reflexió que únicament es pot resoldre a través dels nostres conflictes interns.

D’altra banda, existeix en la pel·lícula una manifestació externa i objectiva com és la pena de mort, i vet ací el dilema: té un Estat dret a llevar la vida als seus habitants independentment dels crims o delictes que hagen comés? 

El film, a banda de reflexionar sobre cadascun dels aspectes i efectes col·laterals que desfilen al voltant d’aquest càstig, mostra un contundent al·legat contra la pena capital. La cinta té un fantàstic pols narratiu, utilitza flashbacks que actuen com a canalitzadors de la culpa (Poncelet, reconstruint els fets, i Prejean, matant l’animal durant la seua infància) i compta amb les estupendes interpretacions de Sean Penn com a acusat i de Susan Sarandon com a monja, allunyada de la religiositat oficial i pròxima a la teologia de l’alliberament. Ens ensenya a comprendre, a perdonar i a apagar el nostre odi i la nostra ira; en definitiva, a estimar. Cal veure-la. Molt emotiva.

DEAD MAN WALKING. 1995. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Tim Robbins
Intèrprets: Sean Penn, Susan Sarandon, Robert Prosky, Raymond J. Barry, R. Lee Ermey, Celia Weston, Peter Sarsgaard, Jack Black, Lois Smith, Scott Wilson, Roberta Maxwell, Margo Martindale, Kevin Cooney, Clancy Brown, Barton Heyman, Michael Cullen, Missy Yager, Nesbitt Blaisdell

Guió: Tim Robbins. Llibre: Helen Prejean

Música: David Robbins

Fotografia: Roger Deakins

(3) BRAVA, de Roser Aguilar (2017)

Ferides interiors

Janine és una persona mesurada. Treballa en un banc, té una feina estable i una bona economia. Ha aconseguit les metes que en un principi es va proposar. Tanmateix, se sent com desconnectada del món, buida i amb una vida en parella insípida (aquesta és la meva percepció en els primers instants del film).

La cosa s'agreuja quan arriba l'agressió sexual i, en aquest sentit, la pel·lícula mostra una proposta de denúncia molt valenta davant el desemparament al qual es veu sotmès el gènere femení davant d'aquesta injustícia social.

Bloquejada, plena de remordiments per callar en ser testimoni de la violació posterior de la jove, la Janine fuig. En la seva retirada visita el seu pare i troba una persona amb qui presumptament encaixa: en Pierre, el seu alter ego. No obstant això, amb el que es topa és amb un ésser marcat, ferit emocionalment i fracassat com a pare de família. Davant de tots dos apareixen falses esperances que s'entrecreuen amb explosions primitives.

L'obra conté encertadíssims apunts sobre les volicions i les pugnes que es troben en el món interior de la protagonista (el seguiment de la prostituta i d'en Pierre) i una interessant contraposició amb l'objectiu d'esbrinar la crisi personal de la Janine, és a dir: la divergència que existeix entre la “teoria” del pare i la “sensació” d'en Pierre. En aquesta dicotomia guanya l'amic de la família, però en Pierre és més toxicitat encara i el seu pare, com si fos una poesia de Goytisolo, és el recer de pau que necessita, ajudant-la a sortir de la seva desesperació. Magnífica interpretació de Laia Marull.

BRAVA. 2017. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: Roser Aguilar

Intèrprets: Laia Marull, Bruno Todeschini, Emilio Gutiérrez Caba, Sergio Caballero, Francesc Orella, Maria Ribera, Mikel Iglesias, Roger Príncep, Aino Sirje

Guió: Roser Aguilar i Alejandro Hernández

Música: Vicente Barrière

Fotografia: Diego Dussuel

(3) EL SECRET DE VIURE, de Frank Capra (1936)

Triomf de l'idealisme

Longfellow Deeds és un jove idealista, poeta i músic que toca la tuba i viu feliçment en un poblet petit de Vermont enmig de la Gran Depressió. Inesperadament, hereta una enorme fortuna de vint milions de dòlars d'un oncle llunyà, Martin Semple. L'advocat del seu oncle, John Cedar, el localitza i el porta a la ciutat de Nova York.

Aquest és el punt de partida d'aquesta pel·lícula que, a més de conjugar divinament el drama i la comèdia amb apunts humorístics molt enginyosos i inesperats, fa una interessant contraposició entre el bé i el mal (l'altruisme del personatge principal envers l'ambició d'advocats i periodistes). D'alguna manera, el seu guió —com també el seu protagonista— és utòpic i quixotesc, però per una altra, mostra tota la mala bava que és capaç d'aplicar l'ésser humà per treure rèdit econòmic. Com la vida mateixa, s'intenta instrumentalitzar la ingenuïtat per poder treure'n benefici, i l'avarícia —connatural a l'espècie humana— emergeix com a monstre devorador. Al bell mig, hi ha una història d'amor, una rectificació (la maldat inherent a la nostra idiosincràsia?) i, per tant, una metamorfosi i un canvi de consciència.

Crec que tot el que posa damunt la taula el director es pot qüestionar i discutir: és realment versemblant la bonhomia i l'altruisme del protagonista envers els més desafavorits? No obstant això, el que és incontestable és que Frank Capra crea una història i unes imatges poderoses. Tècnicament i narrativament és impecable. I jo me la crec (especialment quan denuncia les desigualtats socials), m'emociona i em fa riure. Gran film.

MR. DEEDS GOES TO TOWN. 1936. Estats Units. Blanc i Negre. 120 Min.

Direcció: Frank Capra
Intèrprets: Gary Cooper, Jean Arthur, Lionel Stander, Douglass Dumbrille, Raymond Walburn, George Bancroft, H.B. Warner, Ruth Donnelly

Guió: Robert Riskin

Música: Howard Jackson

Fotografía: Joseph Walker

(3) ELS AMANTS DE LA NIT, de Nicholas Ray (1948)

Carn de pressó

A banda d'una fantàstica posada en escena impregnada d'una excel·lent fotografia, Els amants de la nit  mostra la condicionalitat de l'ésser humà en el camí per assolir la llibertat individual. Com a éssers socials, les relacions amb els iguals interfereixen en la nostra autonomia. A partir d'aquí, juga un paper crucial la nostra personalitat, conformada per les circumstàncies ambientals i genètiques. Tot plegat es tradueix en les nostres capacitats, que esdevenen el maneig de les nostres habilitats socials i la gestió de les nostres emocions.

El protagonista es veu empès a un camí sense retorn pels seus companys, autèntics tipus durs, manipuladors i sense escrúpols. La joventut i les volicions de Bowie apunten cap a l'amor incondicional i a crear una vida nova que les circumstàncies que l'han envoltat no li han permès desenvolupar. No obstant això, la màxima de Mattie, «carn de presó», es compleix rigorosament en l'esdevenir de la trama.

Nicholas Ray transmet de manera realista aquesta sensació d'angoixa que travessa  Bowie, com també altres aspectes psicològics de cadascun dels personatges: els sentiments de culpa de  Mattie, l'ansietat i l'enyorança de Keechie, la indiferència i crueltat patològica de Chickamaw i T-Dub… Tot això, unit a una solvent narració que va atrapant l'espectador progressivament fins al final.

THEY LIVE BY NIGHT. 1948. Estats Units. Blanco i Negre. 95 Min.

Direcció: Robert Rossen
Intèrprets: Cathy O'Donnell, Farley Granger, Howard Da Silva, Jay C. Flippen, Helen Craig, Will Wright, William Phipps, Ian Wolfe, Harry Harvey, Marie Bryant, Will Lee, James Nolan

Guió: Nicholas Ray, Charles Schnee. Novela: Edward Anderson

Música: Leigh Harline

Fotografía: George E. Diskant

(3) GHOST DOG: EL CAMÍ DEL SAMURAI, de Jim Jarmusch (1999)

 L'home tranquil

Ghost Dog, el personatge principal d'aquest film, es regeix pels codis dels antics samurais. Adopta la filosofia de l'Hagakure, llibre que rellegeix sovint. Està en deute amb Louie, persona de la màfia que li va salvar la vida en el passat, i que considera el seu mestre. Des de llavors és el seu servent, disposat a complir totes les seues ordres (igual que feien els samurais amb els seus caps a l'antic Japó), actuant com un assassí a sou.

La tranquil·litat que emana el protagonista ve reflectida a la guia espiritual de l'Hagakure (part del seu contingut apareix a la pantalla per descriure diferents episodis de la història). Ghost Dog mostra connexió amb la natura (coloms missatgers) i, especialment, amb el seu amic Raymond, un venedor de gelats haitià. Tots dos parlen llengües diferents —anglés i francès—; tot i això, són capaços d'entendre's forjant una entranyable amistat. Finalment, queda l'enllaç amb la xiqueta Pearline; la pel·lícula dona a entendre que serà la seua successora, els textos del Rashomon i de l'Hagakure actuaran com a testimonis.

Donant una primera ullada, costa de creure que una obra que unisca màfia, samurais, sicaris i immigració puga tenir un bon resultat. Però és que Jim Jarmusch ho aconsegueix amb una realització brillant que enganxa des del primer instant. Com a espectadors ens sentim contagiats de la personalitat del seu protagonista, empatitzem amb les seues accions i concordem amb el seu sentit de "justícia". És important destacar la perícia i la imaginació del director en la confecció del guió, un magnífic treball que conté moltes referències culturals, des de l'homenatge a El silenci d'un home, de Jean-Pierre Melville, passant per la música hip-hop i la literatura d'Akutagawa, fins al cinema de Kurosawa. Però Ghost Dog és també una oda a l'enteniment, a la comunicació, a l'amistat, a la consciència plena i la filosofia oriental i existencial. Això sense oblidar que també és cine d'acció i de crims, i això Jarmusch ho maneja amb autèntica mestria.

GHOST DOG: THE WAY OF THE SAMURAI. 1999. Estats Units. Color. 115 Min.

Direcció: Jim Jarmusch
Intérprets: John Tormey, Cliff Gorman, Henry Silva, Forest Whitaker, Tricia Vessey, Dennis Liu, Victor Argo, Isaach De Bankolé

Guió: Jim Jarmusch

Música: RZA

Fotografia: Robby Müller