(2) LAS RATAS (1997), d'Antonio Giménez-Rico

Pobles castellans sotmesos al latifundisme

Fidel i correcta adaptació de l'obra de Miguel Delibes en la qual s'ofereix un retrat costumista de la Castella rural dels anys cinquanta. La misèria i la fam, la dependència de la climatologia per a sobreviure, la saviesa popular (introduïda en el comportament i les aptituds del nen), la pugna entre el que és presumptament modern i el que és tradicional… Tot plegat conforma un entramat que impregna el film d'una pàtina on es reflecteix l'Espanya de l'època. D'aquesta manera, l'obra realitza una demostració dels elements dominadors de la societat: pobresa, ignorància, analfabetisme i la preocupació de l'Estat per donar una bona imatge de cara a l'exterior abans que dotar la seua gent d'unes condicions dignes allunyades de la precarietat en la qual viuen.

El metratge està molt ben estructurat (en les estacions de l'any) i amb unes atractives interpretacions (el paper del nen té ganxo). Això, sumat als exteriors acompanyats d'una suggestiva fotografia de Teo Escamilla, dona com a resultat una cinta que, malgrat algunes llacunes en l'exposició d'algunes trames i personatges del llibre, conté aspectes interessants.

LAS RATAS. 1997. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Antonio Giménez Rico

Intèrprets: Álvaro Monje, José Caride, Juan Jesús Valverde, Francisco Algora, Esperanza Alonso, Joaquín Hinojosa, José Conde, Paloma Paso Jardiel, Susi Sánchez, Concha Gómez Conde, Luis Pérezagua, Jorge Merino, Lucas Rodríguez, Ángel Terrón

Guió: Antonio Giménez Rico. Novela: Miguel Delibes

Fotografia: Teo Escamilla

(2) LA FILLA PERDUDA (THE LOST DAUGHTER) (2022), de Maggie Gyllenhaal

Mare antinatural

No sé si el trastorn que pateixen les dues protagonistes d'aquesta pel·lícula ha estat freqüent al llarg de la història, però, per estrany que sembli, aquestes persones es veuen immerses en un estat depressiu que les porta a allunyar-se dels seus propis fills, com una mena de "Saturn devorant el seu fill" en versió terrenal.

La pel·lícula retrata el turment que viuen aquestes mares, conscients que actuen egoistament i que fan mal als seus descendents. Des d'aquest punt de vista, la història resulta interessant, especialment durant la primera mitja hora, quan Leda Caruso, que passa les seves vacances en un lloc de Grècia, es reconeix en la mare d'una família que estiueja allà, evocant records de la seva època com a mare novençana.

El film presenta dues línies temporals diferenciades: una en el present i l'altra a través de flashbacks de quan la protagonista tenia les seves filles petites. Tanmateix, en la meva opinió, la part evocadora perd interès i esdevé tediosa amb les angúnies i infidelitats de la mare. L'obra sembla no acabar de trobar el seu to, ja que, tot i transmetre el patiment emocional d'una mare dividida entre l'amor i el desamor envers les seves filles, la resta de la història queda desdibuixada (com la família barroera que hi apareix o la relació amb l'encarregat, interpretat per Ed Harris). És una llàstima, perquè l'inici de la pel·lícula tenia molta força.

THE LOST DAUGHTER. 2022. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Maggie Gyllenhaal
Intèrprets: Olivia Colman, Jessie Buckley, Dakota Johnson, Ed Harris, Peter Sarsgaard, Paul Mescal, Dagmara Dominczyk, Alba Rohrwacher

Guió: Maggie Gyllenhaal. Novel·la: Elena Ferrante

Música: Dickon Hinchliffe

Fotografia: Hélène Louvart

(2) LA BANDA (2019), de Roberto Bueso

Trobar el nostre lloc

Moments en la vida en què, tot i aparentar el contrari, ens sentim desubicats i volem trobar el nostre lloc. Decisions que a vegades van en contra del nostre cor emocional. Decisions que, al capdavall, són difícils perquè no podem assumir-ho tot alhora. 

Són tantes coses les que hem de gestionar en la nostra existència… 

Que si el nostre futur professional, que si les amistats, que si l'amor. Ah! L'amor! L'amor, encara que el mirem de gaidó, és el centre de tot. L'amor per la família, pels amics i l'amor passional per aquella altra part que camina paral·lel a nosaltres. 

Les emocions, els sentiments, la solidaritat, la utopia incansable de la felicitat... 

"La banda" és tot això: un itinerari de reconstrucció fet amb senzillesa, igual que els actors no professionals que hi apareixen. La seua història enganxa des del primer instant, i dona prioritat als gestos, als silencis, a eixa comunicació no verbal que és la veu interior de la nostra ànima. 

Un film estimable que, malgrat no ser una producció extraordinària, atresora un sentit líric en el qual molts de nosaltres ens veurem reconeguts.

LA BANDA. 2019. Espanya. Color. 86 Min.

Direcció: Roberto Bueso
Intèrprets: Gonzalo Fernández , Charlotte Vega, Pepo Llopis, Xavi Giner, Hugo Rubert, Baiana Plana, Carlo Blanco, Enric Benavent, Inma Sancho

Guió: Roberto Bueso

Música: Vicente Ortiz Gimenez

Fotografia: Víctor Entrecanales

(3) LA REGLA DEL JOC (LA RÈGLE DU JEU) (1939), de Jean Renoir

Costumisme pactat

Jean Renoir fa, des d'un punt de vista psicològic, una dissecció de l'alta burgesia de la França de finals dels anys trenta per mostrar els comportaments emanats de les pulsions internes dels seus protagonistes. Conductes capritxoses, viratges ètics i raonaments puerils desfilen en una posada en escena on els costums morals són criticats en cada seqüència. Són regles de joc que cal respectar i, per tant, la hipocresia i la falsedat seran el denominador comú d'una vida allunyada de la candidesa i de l'honestedat.

El director utilitza intel·ligentment una fantàstica planificació on es reflecteix un fresc corall amb tints còmics. Així, una de les grans virtuts d'aquest film és la concatenació d'una gran quantitat de gèneres: la mateixa comèdia, el melodrama, el vodevil –en realitat és una obra molt teatral– o el slapstick.

Destaca, especialment, la seva innovadora manera de narrar —excel·lents diàlegs— les situacions en què s'allunya dels cànons clàssics. Per tot això, aquesta pel·lícula va tenir una notable influència en els directors europeus posteriors.

LA RÈGLE DU JEU. 1939. França. Blanc i negre. 113 Min.

Direcció: Jean Renoir
Intèrprets: Marcel Dalio, Nora Gregor, Roland Toutain, Jean Renoir, Mila Parély, Paulette Dubost, Gaston Modot, Julien Carette

Guió: Jean Renoir, Carl Koch

Música: Roger Désormières, Wolfgang Amadeus Mozart, Pierre-Alexandre Monsigny

Fotografia: Jean Bachelet

MILLORS FILMS 2024

1.  ANORA, de Sean Baker

2. THE BRUTALIST, de Brady Corbert

3. CONCLAVE, d'Edward Berger

4. LA VIDA DE CHUCK, de Mike Flanagan

5. LA HABITACIÓN DE AL LADO, de Pedro Almodóvar

6. SEMPRE ENS QUEDARÀ DEMÀ, de Paola Cortellesi

7. ENCARA SOC ACÍ, de Walter Salles

8. LOS DELINCUENTES, de Rodrigo Moreno

9. CIVIL WAR, d'Alex Garland

10. LA SUBSTÀNCIA, de Coralie Fargeat

11. LA SINGULAR VIDA D'IBELIN, de Benjamin Ree

12. IO CAPITANO, de Matteo Garrone

13. DREAM SCENARIO, de Kristoffer Borgli

14. DESCONEGUTS (ALL OF US STRANGERS) , d'Andrew Haigh

15. MEMÒRIES D'UN CARAGOL, d'Adam Elliot 

16. LA LLAVOR DE LA FIGUERA SAGRADA, de Mohammad Rasoulof

17. MARCO, d'Aitor Arregi i Jon Garaño

18. RITA, de Paz Vega

19. LA GUITARRA FLAMENCA DE YERAI CORTÉS, de C. Tangana

20. LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero

(3) ENCARA SOC ACÍ (2024), de Walter Salles

Víctimes universals

Encara soc ací és un títol que universalitza totes les víctimes de les dictadures. Els seus botxins pensaven que, destruint-los i fent-los desaparéixer, en tenien prou. Tal vegada no comptaven que tindrien davant seu aquells que creuen que la justícia i la reparació són condicions imprescindibles perquè un Estat siga realment democràtic. Això sí, tot sabent que la tasca no és gens fàcil perquè els hereus ideològics dels assassins tracten de perllongar eixa impunitat.

Encara soc ací és un crit en alt, un altaveu que vol trencar el soroll mut de l'horror i de la crueltat. La seua riquesa de colors del Brasil del setanta, amb les seues platges i la seua musicalitat optimista, contrasta amb la fredor i grisor d'uns centres de tortura on s'ofegaven projectes i llibertats futures.

Encara soc ací és una denúncia necessària i un exercici didàctic que busca no oblidar ni deixar d’explicar els mecanismes politicosocials d'abús de poder i la limitació de l’emancipació, tant col·lectiva com individual.

Però, sobretot, és una pel·lícula interessant, dotada d’una gran bellesa visual, magnífiques interpretacions i una planificació i fotografia que t'amera dels indrets brasilers. Sorprén, precisament, eixa capacitat de Walter Salles per a fer-te passar a un altre estat emocional del qual no pots desprendre’t al llarg de tot el film.

Encara soc ací no parla només del passat: dialoga incòmodament amb el present. Sembla mentida, però passen els anys i els esdeveniments es repeteixen. Ho vivim actualment: gent innocent que mor perquè altres volen petroli, minerals i diners. Som fills d’una humanitat sovint esborrada pels pocs que concentren el poder.

Millor Pel·lícula Internacional Premis Oscar 2024.

AINDA ESTOU AQUI. 2024. Brasil. Color. 137 Min.

Direcció: Walter Salles
Intèrprets:  Fernanda Torres, Selton Mello, Antonio Saboia, Fernanda Montenegro, Maeve Jinkings, Marjorie Estiano, Humberto Carrão, Carla Ribas

Guió: Murilo Hauser, Heitor Lorega. Llibre: Marcelo Rubens Paiva

Música: Warren Ellis

Fotografia: Adrian Tejido

(3) LA SINGULAR VIDA D'IBELIN, de Benjamin Ree (2024)

Emocionant documental

Que difícil que és desxifrar els corrents d'aigua que desfilen pel rierol de l'organisme humà. Existeix l'oralitat, sí, però moltes vegades resta òrfena de profunditat perquè les paraules no sempre faciliten la clau del que realment es vol transmetre. Per això, ha de ser molt turmentós per a una persona tractar d'esbrinar els pensaments del seu ésser estimat en els moments crítics, quan la fragilitat i l'angoixa s'apoderen del malalt: "Per què jo? Tant de bo no estiguera discapacitat per experimentar sensacions com la resta...". Són les injustícies de la vida que, envernissades pels capritxos de l'atzar, es repeteixen sovint i la seua gestió serà molt diferent entre unes persones i altres.

Aquest documental presenta una història força bonica, la de Mats Steen qui afectat de distròfia muscular de Duchenne, tracta de passar la vida el millor que pot en una cadira de rodes. Com a espectador se t'encolleix el cor observant el patiment de la seua família i d'ell mateix. 

Tot i que els pares tenien un incessant i constant plany interior a causa de la mort prematura i de la seua vida aïllada de les relacions socials, descobreixen un meravellós món paral·lel, ple d'amor, aprenentatge i petits moments de felicitat. No explicaré més perquè no vull fer espòiler. El que sí que m'agradaria és recomanar vivament aquest treball que t'emociona des del primer instant.

Molt ben documentat i amb una manera molt intel·ligent de contar part de la història a través de l'animació del videojoc, La singular vida de Ibelin és una autèntica joia, una injecció de vida i de mirar la vida positivament que ens ensenya la vertadera essència de la vida i de l'amor.

Premi del Públic - Documental (World Cinema) Festival de Cinema de Sundance 2024.

IBELIN. 2024. Noruega. Color. 106 Min.

Direcció: Benjamin Ree

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Benjamin Ree

Música: Uno Helmersson

Fotografia: Animación, Rasmus Tukia, Tore Vollan