(3) EL MIRACLE D'ANNE SULLIVAN, d'Arthur Penn (1962)

Determinació i educació

Res no és impossible amb determinació. No sé on he sentit aquesta frase; el que sí que sé, però, és que guarda una gran part de veritat. La mateixa determinació que demostra Anne Sullivan —la mestra contractada per la família— a l'hora d'educar Helen, una xiqueta sorda i cega que, atesa la seva incapacitat per a comunicar-se, viu atrapada en el seu propi aïllament. Amb molta perseverança i esforç, capgira la situació i fa entendre a la família que el veritable problema no resideix en la seva diversitat funcional, sinó en una manera d'educar-la massa indulgent i condescendent.

És colpidor observar el treball que fa per a transformar uns hàbits i uns costums profundament arrelats en la personalitat d'Helen. Tot i els entrebancs que troba en el seu entorn, hi aplica una metodologia meticulosa i planificada. És un procés lent, però intens, que va calant en la figura de l'educanda. Per aquest motiu, considero que la pel·lícula és —en aquest sentit— un autèntic assaig de pedagogia.

Aquesta obra també té un desenvolupament gradual. Els sentiments dels pares envers la filla canvien quan s'assabenten de les seves limitacions. Hi ha un abans i un després de l'arribada d'Anne a la casa: què hauria sigut de la vida de Helen si no hagueren buscat ajuda? Els inicis són francament difícils, però la situació compta amb l'avantatge que Anne havia sigut també cega en la seva infantesa. Això —i la seva perícia en l'aproximació per a construir i estructurar la seva personalitat— farà que el seu temps esmerçat tingui resultats. A més, en el seu procés d'ensenyança-aprenentatge se li dona una importància capital al llenguatge i a la comprensió del seu significat, cosa que Anne persegueix obsessivament. L'oposició dels pares és cada vegada més forta, més encara quan s'adonen que Helen ja obeeix les normes. Actes com abraçar-la, acaronar-la o recompensar-la amb un dolç fan que el procés involucioni. Contràriament, actes tan forçats i tan eficaços alhora, com fer entendre i ensenyar que Helen mengi bé i doblegue el tovalló, revertiran la situació. El poder de convicció d'Anne és crucial i el fet d'endur-se-la dues setmanes a la cabanya serà determinant.

Tots aquests aspectes reflecteixen un procés progressiu que va de menys a més i que acaba amb succés. Cosa que demostra la importància d'una educació especial de qualitat. Ara bé, estem parlant de les acaballes del segle XIX, temps en què aquests temes estaven encara en bolquers.

El guió és una adaptació de l'obra teatral homònima, aspecte que es fa palès en la posada en escena. Els elements fílmics s'ajusten perfectament a la trama: l'atmosfera, l'escenografia, la música i unes portentoses interpretacions d'Anne Bancroft i Patty Duke.

Em sembla molt emocionant l'última escena. És el moment en què es produeix l’insight de la xiqueta i en eixe precís instant es convenen la comprensió de les ensenyances de la mestra i l'amor incondicional dels pares.

La pel·lícula està basada en una història real, la de Helen Keller, la qual va continuar amb la mestra fins a la mort d'aquesta i es va convertir, a més d'activista política, en la primera persona sordmuda a traure's un títol universitari. Va publicar articles i llibres sobre la seva pròpia experiència. Com he indicat adés: determinació i educació.

THE MIRACLE WORKER. 1962. Estats Units. Blanc i negre. 107 Min.

Direcció: Richard Linklater
Intèrprets: Anne Bancroft, Patty Duke, Inga Swenson, Andrew Prine, Kathleen Comegys, Victor Jory

Guió: William Gibson. Teatre: William Gibson

Música: Laurence Rosenthal

Fotografia: Ernesto Caparros

(3) ABANS DE L'ALBA (BEFORE SUNRISE), de Richard Linklater (1995)

El sentiment amorós

Tot passa en un espai curt de temps, al voltant d'un dia, quan dos joves es troben en un tren amb destinació a París. Es tracta de Céline, una estudiant francesa, i de Jesse, un estatunidenc que viatja per Europa després de ser abandonat per la seva parella. En arribar a Viena, Jesse ha de baixar perquè l'endemà ha de tornar al seu país, però convenç Céline perquè passi la resta del dia i la nit (ja que no té diners per a un hotel) amb ell a la ciutat.

Ambdós comencen a passejar pels carrers, visitant llocs emblemàtics i parlant amb una barreja d'humor i profunditat sobre temes relacionats amb la mort, la relació de parella (la transitorietat i la incertesa de l'amor), la vida i el sexe.

Tot i estar acompanyada per uns paisatges vienesos preciosos, és una pel·lícula amb molt de diàleg i amb dos únics protagonistes. Això, que en un principi podria semblar avorrit, és totalment al contrari gràcies a un guió molt acurat que parla —amb aire distès— de temes existencials. Però, a més, al darrere hi ha una bella història d'enamorament, de descobriment mutu entre dues persones joves que connecten des d'un principi i que s'agraden. No cal explicar-ho gaire. Tothom ha experimentat eixa sensació d'entesa especial que s'estableix entre dues persones acabades de conèixer. La trama té, doncs, un halo de romanticisme impregnat de sentiment. El més apassionant és que, en qualitat d’espectadors, també experimentem eixa sensació que tenen els enamorats d'estar volant, que el món és només per a ells i que compartir vint hores junts no és suficient perquè el temps, a banda de semblar escàs, passa molt de pressa. Crec que això és un gran encert de la pel·lícula.

A banda, m’agradaria destacar els recursos fílmics tan intel·ligents que s'hi utilitzen, amb escenes memorables com quan se sinceren a través del joc del telèfon amb la fictícia conversa que mantenen amb els seus amics. Així com l’aparició de distints personatges heterogenis i el seu simbolisme: la pitonissa i la pols còsmica, el captaire poeta i els versos intuïtius, i la ballarina i la germinació de l'amor. D'aquesta manera, el film va fent una mena de confrontació entre l'òptica masculina i femenina (en eixe aspecte es pot advertir el gran treball de Richard Linklater i Kim Krizan en el guió).

El sentiment amorós naix de l’atracció que sentim cap a una altra persona i en aquesta història passa per dues fases. La primera és l'atracció física (per això ella s’asseu a prop d’ell al tren) i després l'atracció psicològica, que té el seu punt àlgid en la bellíssima escena quan estan escoltant la fantàstica cançó de Kath Bloom “Come here”, que convida a un apropament físic entre la parella.

En el seu final, podem veure les petjades que han deixat ambdós en els escenaris que han visitat. El seu comiat evoca un aire de nostàlgia. Tanmateix, ells no són com una parella estàndard. No s’escriuran, no es telefonaran, simplement es trobaran a Viena d'aquí a sis mesos. Ho compliran?

BEFORE SUNRISE. 1995. Estats Units. Color. 101 Min.

Direcció: Richard Linklater
Intèrprets: Ethan Hawke, Julie Delpy, Hanno Pöschl, Dominik Castell, Erni Mangold

Guió: Richard Linklater, Kim Krizan

Música: Fred Frith

Fotografia: Lee Daniel

(3) EL CERCLE VERMELL, de Jean-Pierre Melville (1970)

Cinema per assaborir

Concebuda amb una minuciositat i una paciència extraordinàries, aquesta pel·lícula —acurada i pensada fins al més mínim detall— combina contingut propi i exercici d'estil.

Des de l'inici acompanyem el seu protagonista, Corey, en un viatge que manté la incertesa fins al darrer moment mitjançant una construcció fílmica que ens atrapa cada vegada més a mesura que avança el metratge. D'aquesta manera, els plans generals, els silencis, la llarga escena del robatori i la intriga de la història són elements que, entremesclats amb el fantàstic planter actoral (ajuntar Delon, Volonté i Montand és una autèntica bogeria), ens condueixen a gaudir d'aquest exercici de bon cinema. 

Una obra per assaborir —ja que guanya en matisos a cada visionat— i per revisitar: gaudi assegurat.

LE CERCLE ROUGE. 1970. França. Color. 140 Min.

Direcció: Jean-Pierre Melville
Intèrprets: Alain Delon, Bourvil, Gian Maria Volonté, Yves Montand, Paul Crauchet, Paul Amiot, Pierre Collet, André Ekyan, Jean-Pierre Posier

Guió: Jean-Pierre Melville

Música: Eric Demarsan

Fotografia: Henri Decaë

(5) SECRETS i MENTIDES, de Mike Leigh (1996)

Lliçó de vida

A conseqüència de la manca de respostes, en el transcurs del nostre cicle vital, solem fer-nos multitud de preguntes per trobar una explicació lògica a la nostra existència. Qüestions i dubtes que, malauradament, sempre es queden sense resoldre. L'ésser humà necessita identificar-se, saber qui és realment, ser conscient de la seva idiosincràsia i tenir ancorat al seu interior un sentiment de pertinença. D'allò incognoscible, poc hi podem fer, a menys que recorreguem a un sistema de creences i dogmes on la fe emmudeixi la nostra ànsia per comprendre. Ara bé, en el film s'exposa el dret a conèixer els orígens per part d'aquelles persones que han estat adoptades. Evidentment, no és un tràmit fàcil; així i tot, la protagonista necessita saber sobre la seva família primigènia perquè aquest coneixement actuï com una mena de bàlsam que reconforti el seu desassossec.

Aquest seria el punt de partida d'aquesta obra; no obstant això, el director va molt més enllà i realitza un esplèndid estudi de l'amor incondicional estucat de valors, emocions i un profund tractament dels aspectes psicològics individuals, col·lectius i socials. Així, Mike Leigh dona una lliçó magistral de cinema a partir d'un guió perfectament filat, un microcosmos familiar on les mentides i els secrets van convivint durant anys fins a inflar-se, com si fos un globus, i desencadenar la seva inexorable explosió. La memorable escena de la barbacoa i el seu desenvolupament posterior és una mena de catarsi on, a través d'una naturalitat sorprenent, els personatges van alliberant tots els seus dimonis fins a arribar a un punt de trobada que, en un principi, es preveia impossible.

El peculiar estil de Mike Leigh és absolutament impecable. Els seus elements (silencis, música, gestos), l'hàbil utilització dels recursos cinematogràfics (ritme, espai, il·luminació...) i el concurs d'un magnífic grup d'actors expressen una atmosfera vital en la qual l'espectador es reconeix fàcilment.

Senzilla, sincera, plana, realista i espontània… Com hem dit: una lliçó de cinema, però, sobretot, de vida.

SECRETS AND LIES. 1996. Estats Units. Color. 141 Min.

Direcció: Mike Leigh
Intèrprets: Timothy Spall, Brenda Blethyn, Phyllis Logan, Marianne Jean-Baptiste, Claire Rushbrook, Elizabeth Berrington, Michele Austin, Lee Ross, Lesley Manville, Ron Cook

Guió:Mike Leigh

Música: Andrew Dickson

Fotografia: Dick Pope

(4) Dr. JEKYLL AND MR. HYDE, de Robert Mamoulian (1931)

El nostre punt fosc

El doctor Jekyll, tant en el vessant científic com el psicològic, tenia tota la raó: tothom té un punt fosc, disbauxat i depravat que, en la majoria dels casos, roman ensopit en el nostre interior. Una part bona i una part dolenta deia en la conferència que hi fa al principi de la pel·lícula (ningú no s'imaginava aleshores fins on podia arribar el científic).

Però, pensant-ho bé, és veritat: ¿com seria el comportament si el nostre jo impulsiu menara les nostres accions? De fet, la nostra vida és una contínua pugna entre els nostres jos. Té molt a veure aquest relat de Stevenson amb les posteriors doctrines freudianes: l'inconscient, els desitjos reprimits i el desdoblament de la personalitat en l'Allò i en el Jo.

Jekyll viu en nom de la ciència. Tot i estar enamorat i a punt de casar-se, supedita la seua propia vida als seus estudis. El resultat és un constant patiment del protagonista i de totes les persones que estan a prop d'ell. 

L'adaptació que realitza Rouben Mamoulian és francament admirable tant des d'un punt de vista formal com de contingut. Estèticament, el film compta amb una inquietant posada en escena, amb una fotografia amb vernís expressionista i una escaient utilització de les ombres i els llums que acompanyen una atmosfera pertorbadora. A més, em sembla una narració molt valenta perquè posa sobre la taula aspectes com la sexualitat (no s'hi veu cap rubor a les escenes més compromeses), la infidelitat, la violència, l'existencialisme filosòfic o la disjuntiva sempiterna entre ètica i ciència. 

A banda de tot això, és una pel·lícula molt entretinguda que et colpeix i amb unes excel·lents interpretacions, especialment la del seu protagonista Fredric March, amb la dualitat tan divergent que representa per reflectir-nos-hi, perquè tots tenim un poc de Jekyll i de Hyde.

DR. JEKYLL AND MR. HYDE. 1931. Estats Units. Blanc i Negre. 98 Min.

Direcció: Robert Mamoulian
Intèrprets: Fredric March, Miriam Hopkins, Rose Hobart, Holmes Herbert, Halliwell Hobbes, Edgar Norton, Tempe Pigott

Guió: Samuel Hoffenstein, Percy Heath. Novel·la: Robert Louis Stevenson

Música: Herman Hand, Rudolph G. Kopp, John Leipold, Ralph Rainger

Fotografía: Karl Struss

(1) CUÑADOS, de Toño Lopez (2021)

Combinació fallida

Comprenc que resulta complicat assolir l'èxit en qualsevol obra artística perquè cal que totes les peces encaixen de manera adequada. Per a això cal comptar amb ofici, habilitat i saber prendre les decisions encertades. Lamentablement, aquests aspectes no estan presents a l'obra en qüestió, ja que intenta combinar comèdia amb elements de cinema policíac i es veu sobrepassada pel seu propi argument. Tot i alguns gags encertats, la seua desordenada narració confon l'espectador generant-li indiferència. També cal dir que la manca de bona interpretació no contribueix a millorar la situació. Fallida. Un altre cop serà.

CUÑADOS. 2021. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: Toño Lopez
Intèrprets: Xosé A. Touriñán, Miguel de Lira, Federico Pérez Rey, Eva Fernández, Iolanda Muiños, María Vázquez, Mela Casal, Paku Granxa, Manolo Cortés, Brais Yanek, Patricia Torres, Ivo Bastos

Guió: Araceli Gonda, Pepe Coira, Jorge Coira, Alfonso Blanco

Música: Santi Jul, Iván Laxe

Fotografia: Jaime Pérez Fernández

(4) PENA DE MORT, de Tim Robbins (1995)

La pena capital: termòmetre de salut mental

La mirada clavada de Sean Penn en els ulls de Susan Sarandon en els segons previs a la seua execució, les seues paraules d’amor cap a ella i, per extensió, cap al món que està a punt d’abandonar, és l’últim colp —el més dur— durant el visionat d’aquest film, a la nostra consciència. I és que el valor més destacable d’aquesta obra és el seu constant martelleig en la ment de l’espectador i la seua —necessària— incomoditat, en què és difícil posicionar-nos a favor d’uns o dels altres. Així, podem sentir una barreja de compassió i repulsió per Matthew Poncelet, veure els pares com a intolerants, però, al mateix temps, comprendre’ls perfectament, o experimentar sentiments d’afecte i de rebuig cap a Helen Prejean davant la seua descontrolada benignitat. El resultat és un constant maremàgnum de contradiccions davant les accions de cadascun dels implicats en la història.

Tim Robbins realitza un treball valent, sense amagar absolutament res i exposant obertament una realitat crua i nua: la de l’assassinat despietat, la de la interrupció definitiva —homicida i abrupta— del futur de dos joves de díhuit anys, la del patiment etern dels pares, la de la mort d’un fill, la de la disjuntiva de considerar un criminal com un ésser humà… Moltes coses per a entendre, moltes coses per a analitzar: el perdó, la redempció, la culpa, la pau interior…, conceptes que s’interposen i es molesten entre si per a arribar a una reflexió que únicament es pot resoldre a través dels nostres conflictes interns.

D’altra banda, existeix en la pel·lícula una manifestació externa i objectiva com és la pena de mort, i vet ací el dilema: té un Estat dret a llevar la vida als seus habitants independentment dels crims o delictes que hagen comés? 

El film, a banda de reflexionar sobre cadascun dels aspectes i efectes col·laterals que desfilen al voltant d’aquest càstig, mostra un contundent al·legat contra la pena capital. La cinta té un fantàstic pols narratiu, utilitza flashbacks que actuen com a canalitzadors de la culpa (Poncelet, reconstruint els fets, i Prejean, matant l’animal durant la seua infància) i compta amb les estupendes interpretacions de Sean Penn com a acusat i de Susan Sarandon com a monja, allunyada de la religiositat oficial i pròxima a la teologia de l’alliberament. Ens ensenya a comprendre, a perdonar i a apagar el nostre odi i la nostra ira; en definitiva, a estimar. Cal veure-la. Molt emotiva.

DEAD MAN WALKING. 1995. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Tim Robbins
Intèrprets: Sean Penn, Susan Sarandon, Robert Prosky, Raymond J. Barry, R. Lee Ermey, Celia Weston, Peter Sarsgaard, Jack Black, Lois Smith, Scott Wilson, Roberta Maxwell, Margo Martindale, Kevin Cooney, Clancy Brown, Barton Heyman, Michael Cullen, Missy Yager, Nesbitt Blaisdell

Guió: Tim Robbins. Llibre: Helen Prejean

Música: David Robbins

Fotografia: Roger Deakins