(3) MANTÍCORA, de Carlos Vermut (2022)

El tigre amb cap humà

Vull deixar clar que el personatge presentat en aquesta pel·lícula em causa una profunda repulsió. Al meu entendre, no hi ha delicte més fastigós que el que perpetra constantment aquesta escòria immunda cap a la humanitat. Tot i això, m'he preguntat moltes vegades com són en realitat aquestes persones, com es comporten en el seu dia a dia, quins són els seus pensaments i quins processos mentals els porten a cometre actes tan terribles i depravats.

Aquesta història planteja aquestes qüestions i intenta "comprendre" i "humanitzar" (em costa horrors escriure aquestes dues paraules en aquest context —cal adonar-se que estan posades entre cometes—) Julián, un pedòfil que intenta fugir de la seua aberrant anormalitat. El seu guió, de manera positiva, intenta enganyar-nos, en mostrar Julián com un bon samarità quan salva el xiquet de l'incendi. Perquè, per als ulls dels altres, Julián és un jove amable que treballa com a dissenyador de videojocs i és molt apreciat pels seus amics. Ell és conscient de la seua monstruositat i intenta allunyar els seus dimonis, especialment quan entaula una relació amorosa amb Diana (el seu físic de xiqueta l'atreu perquè és associatiu). Tot i això, les coses es compliquen quan la seua empresa descobreix el seu pertorbador secret.

Mantícora és un film incòmode i arriscat que aborda un tema summament controvertit (en cap moment empatitze amb el personatge, ni tan sols en el seu intent per llevar-se la vida). La seua atmosfera és fosca i torbadora (no és per a menys, sabent el que es cou a la ment malalta del seu protagonista) i els seus resultats són més que interessants (em sembla molt encertada l'analogia mitològica del títol i la de la creació dels monstres al videojoc amb ell mateix). L'única pega que hi posaria seria respecte del final (a partir de l'hospital); el considere innecessari i inversemblant, cosa que no entela la suggeridora proposta de fer que l'espectador experimente emocions contraposades en aquesta tragèdia interior d'un malalt mental.

MANTÍCORA. 2022. Espanya. Color. 115 Min.

Direcció: Carlos Vermut

Intèrprets: Nacho Sánchez, Zoe Stein, Vicenta N'Dongo, Catalina Sopelana, Ignacio Ysasi, Joan Amargós, Miquel Insua, Álvaro Sanz Rodríguez, Javier Lago, Ángela Boix, Aitziber Garmendia, Arantxa Zambrano

Guió: Carlos Vermut

Fotografia: Alana Mejía González

(2) LOS DESAFÍOS, de Claudio Guerín, José Luis Egea i Víctor Erice (1969)

Violència intrínseca a l'ésser humà

Reflexió al voltant de la violència estructurada en tres episodis (aproximadament 35 minuts per història). La introducció de cadascun és similar perquè del no-res (unes interrelacions aparentment normals) s'arriba al més absurd paroxisme (espiral de violència). Tots tres comparteixen un aire de modernitat, extravagància i llibertat força allunyats del context social de l'època, així com un component proper al surrealisme.Ara bé, malgrat les semblances esmentades, cada capítol té el seu propi enfocament a l'hora d'expressar la violència:

Episodi 1 - Director: Claudio Guerín

Una barreja de control paternal, infidelitat i testosterona darwinista s'ajunten en aquesta estrambòtica història on les relacions es difuminen a mesura que avança el relat. (2)

Episodi 2 - Director: José Luis Egea

Infidelitats i mentides. Maduresa versus joventut. Gelosia i masclisme. Eixelebrada al principi, però tensa, molt tensa, després. Fantàstics Alfredo Mayo i Julia Gutiérrez Caba. Recorda el Saura de Peppermint Frappé. (2)

Episodi 3 - Director: Víctor Erice

Psicodèlica, caòtica i estrafolària (amb mico inclòs). Molt allunyat de les propostes posteriors, el director presenta una cinta entre cosmopolita i hippie. Al meu entendre, la més fluixa de les tres. (2)

En tots ells el final és pertorbador. Brilla la major part del planter actoral excepte Dean Selmier, que apareix en tots els episodis, sempre sense ànima i sense magnetisme.

LOS DESAFÍOS. 1969. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: Claudio Guerín, José Luis Egea y Víctor Erice

Intèrprets: Francisco Rabal, Asunción Balaguer, Dean Selmier, Julia Gutiérrez Caba, Alfredo Mayo, Fernando Sánchez Polack, Barbara Deist, Teresa Rabal, Daisy Granados, Julia Peña, Luis Suárez

Guió: Rafael Azcona, Claudio Guerín, José Luis Egea, Víctor Erice

Música: Luis de Pablo. Canciones: Dave Da Costa

Fotografia: Luís Cuadrado, Teodoro Escamilla

(3) MARATÓ DE TARDOR, de Georgi Daneliya (1979)

Mentides, mentides, mentides

Les relacions interpersonals, concretament les de parella, solen anar acompanyades de mentides. Algunes són piadoses, altres intencionades, però totes consubstancials als éssers humans. Potser, amb la veritat per davant, no podríem suportar la realitat i seria pitjor: no se sap (tampoc voldria posar-ho com a objecte de debat en aquestes línies). El que sí que és cert és que les seues conseqüències serien variades i imprevisibles.

Amb to de comèdia, però sense obviar les seues connotacions dramàtiques, Gueorgui Danéliia aborda la infidelitat en les relacions a través del seu protagonista Andrei Pàvlovitx Buzikin, mestre d'institut i traductor de literatura anglesa. Aquest, timorat, juga a dues bandes amb la seua esposa i la seua amant, però sempre enfanga les coses. No es decideix, no vol ofendre ningú, no fa cap pas avant i la seua inseguretat genera angoixa per tot arreu.

Són situacions que, tot i ser universals, esdevenen divertides. Tota la pel·lícula és un "tornar a començar", com un cercle viciós: eixida en xandall per a córrer (se sent forçat amb el professor danés Hansen), promeses incomplertes i el seu final —com en el joc de l'oca— executa un retrocés a la casella inicial.

Marató de  tardor és una comèdia (o tragicomèdia) de la vida, ben rodada i amb diàlegs encertats que fa que, com a espectadors, ens adonem de la nostra vulnerabilitat i les nostres contradiccions.

OSENNIY MARAFON. 1979. URSS. Color. 90 Min.

Direcció: Georgi Daneliya

Intèrprets: Oleg Basilashvili, Natalya Gundareva, Marina Neyolova, Evgeniy Leonov, Norbert Kuchinke

Guió: Aleksandr Volodin, Georgi Daneliya

Música: Andrei Petrov

Fotografia: Sergei Vronsky

(1) LA DESCONOCIDA, de Pablo Maqueda (2023)

Barreja desconcertant

No he he vist ni coneixia l'obra de teatre en què està basada aquesta pel·lícula; tampoc sé si sobre l'escenari funciona millor. El que sí que sé és que, com a peça cinematogràfica, té la sort de comptar amb una bona història.

L'abús de menors a través de les xarxes socials és una xacra social des que aquesta tecnologia va arribar per quedar-se, i és fonamental reflectir i denunciar aquest fet a la pantalla gran. Només per la seva valentia a l'hora d'abordar una cosa tan sòrdida i repulsiva, la cinta ja arrenca amb un punt a favor.

Ara bé, el llargmetratge no aprofita adequadament els seus recursos i fa una barreja desconcertant entre el ciberassetjament sexual a menors (grooming) i les parafílies adultes. He de confessar que, al principi, aquest joc de dinàmiques de poder canviants em va interessar; tanmateix, el ritme acaba decaient a causa d'una narració deficient, deixant una sensació d'oportunitat perduda.

LA DESCONOCIDA. 2023. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Pablo Maqueda

Intèrprets: Laia Manzanares, Manolo Solo, Eva Llorach, Blanca Parés, Vega Céspedes

Guió: Pablo Maqueda, Haizea G. Viana, Paco Bezerra. Obra: Paco Bezerra

Música: Helena Hidalgo

Fotografia: Santiago Racaj

(2) TENÉIS QUE VENIR A VERLA, de Jonás Trueba (2022)

Diferent i personal

Estem davant d'una pel·lícula de seixanta minuts (se n'anomena migmetratge, però algun dia caldrà dir als quatre vents que qualsevol mena de metratge és, simplement, això: una pel·lícula), i a dins hi trobem: una escena força llarga d'un concert de Chano Domínguez i un viatge que la parella protagonista realitza en tren en el qual, com a espectadors, recorrem el paisatge a través de la finestra una bona estona.

Doncs bé, si restàrem tota aquesta duració, no sé quants minuts de "temps efectiu" tindria aquest film. És aquesta cinta una llauna? Doncs jo dic que no, perquè Jonás Trueba ho té molt clar, continua amb la mateixa tònica i amb les constants del seu cinema. Un cinema que cerca la naturalitat i que sacrifica altres aspectes tècnics o actorals de cara a la galeria en benefici del conjunt de l'obra.

Així és aquest treball que parla sobre l'amistat, sobre la parella, ple de referències culturals i obert a una infinitat d'interpretacions. No podem dir que sigui rodó, però sí que és valent, arriscat, personal, diferent i amb elements d'interès.

TENÉIS QUE VENIR A VERLA. 2022. Espanya. Color. 64 Min.

Direcció: Jonás Trueba

Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Francesco Carril, Irene Escolar

Guió: Jonás Trueba

Fotografia: Santiago Racaj

(2) EN LA CIUDAD SIN BRÚJULA, d'Antonio Savinelli (2016)

Tristesa eufòrica

Aquesta pel·lícula és un clar exemple que, en la senzillesa, moltes vegades es pot mostrar una gran quantitat de valors humans. Sense estar dotada d’un gran pressupost —existeixen algunes llacunes en el film, com els salts tan ràpids de seqüències que s’utilitzen com a preàmbul al desenvolupament de la trama—, el realitzador usa adequadament els recursos cinematogràfics i narratius per a contar una història d’autodescobriments i emocions. De fet, l’obra fa un ús perseverant de l’el·lipsi per a reflectir els sentiments, els buits interns, les pors i inseguretats («massa bo per a ser veritat») de la parella protagonista. Així mateix, la poètica és un referent constant que deambula pel metratge des dels primers instants al poble de Xella fins a l’arribada i instal·lació a València del personatge principal.

Pascual i Anna miren de trobar el seu lloc perquè, com una brúixola avariada, se senten desorientats. L’atracció mútua serveix com a detonant per a exposar les personalitats de cadascun, darrere de les quals amaguen una intrahistòria molt influent en les seues vides (el drama de la immigració d’Anna i la solitud, juntament amb els secrets familiars, de Pascual).

La veu en off de Pascual, com a narrador omniscient, ens guia en un treball on imperen els fets metafòrics i els llocs comuns (el gos Rufo, l’amant de son pare, el comptador de la llum, la brúixola per a trobar Anna, el botiguer, la botiga, el passejador amb el gos…), sense que falten tampoc, dins del dramatisme, les pinzellades còmiques, com la frase de Pilar, la casera: «sent el que ha passat amb ton pare, qui era, per cert?»; o en l’expressió tan suggeridora que utilitza el protagonista en definir l’enamorament que sent davant l’hongaresa Anna: «era més bonica que el meu poble».

Finalment, la sensació que ens transmet és com la que experimenta el seu protagonista davant la mort de son pare: una tristesa eufòrica, una sensació que és com la vida mateixa; i aquesta estimable cinta fa una reflexió molt encertada sobre ella.

EN LA CIUDAD SIN BRÚJULA. 2016. Espanya. Color. 80 Min.

Direcció: Antonio Savinelli

Intèrprets: Javier Mejía, Agnes Kiraly

Guió: Mario Fernandez Alonso y Antonio Savinelli

Música: Gilberto Luna, Gualberto Ibarreto, Mikalojus Čiurlionis, Chronis Taxidis, Rick Treffers, Fernando Milagros

Fotografia: Javier Lombana

(3) ARGENTINA 1985, de Santiago Mitre (2022)

Nunca más

És important precisar que, mantenint constants les dues variables que constitueixen el títol d'aquesta crítica, el guió d'aquesta pel·lícula està perfectament estructurat des de l'inici. De fet, compta amb una narració summament àgil, que provoca que l'espectador —la seva estètica retro i dels anys vuitanta també hi ajuda— se senti immers i identificat amb la trama. La tipografia de la màquina d'escriure ens convida a endinsar-nos en un dels esdeveniments més abjectes que han tingut lloc en la història recent de l'Argentina.

Com apuntava al paràgraf inicial, la seva factura tècnica no té cap objecció. A més, compta amb una encertada posada en escena i direcció d'actors. El que fa Ricardo Darín és francament escandalós. Un actor portentós que millora qualsevol obra que hagi de representar.

Doncs bé, si el seu embolcall és notable, el seu contingut no es queda enrere. Un cop es combinen tots els elements esmentats, la pel·lícula es converteix en un transmissor elèctric de sentiments i emocions. Percebem la injustícia, percebem el valor, percebem, en definitiva, els contrastos humans. D'aquesta manera, les seves imatges ens ajuden a entendre el context històric, la por i les penúries per les quals van haver de passar nombrosos argentins. I som conscients que aquest al·legat per la justícia universal és una manera d'alertar-nos sobre la importància de preservar els valors veritablement democràtics i de l'exigència que qualsevol govern cuidi els seus ciutadans.

Emocions a dojo: la transformació de la mare de l'ajudant fiscal, el discurs memorable de Strassera amb la seva famosa frase Nunca más, que es converteix en una crida universal a la memòria històrica, i la rellevància del judici, que va marcar un abans i un després en els processos judicials contra els líders d'un país.

Didàctica, honesta i emocional. Una lliçó de cinema que mereix ser vista.

ARGENTINA 1985. 2022. Argentina. Color. 140 Min.

Direcció: Santiago Mitre

Intèrprets: Ricardo Darín, Peter Lanzani, Norman Briski, Claudio Da Passano, Héctor Díaz, Alejandra Flechner, Alejo García Pintos, Carlos Portaluppi, Brian Sichel, Walter Jacob, Laura Paredes, Gina Mastronicola

Guió: Santiago Mitre, Mariano Llinás

Música: Pedro Osuna

Fotografia: Javier Juliá