(3) ADOPCIÓ, de Márta Mészáros (1975)

Realització personal

Aquesta pel·lícula parla —a través de la situació d'una dona vídua de quaranta-tres anys a l'Hongria dels anys setanta— de la soledat. Aquest país es trobava sota el kadarisme, cosa que implicava una obertura als drets humans, bo i allunyant-se dels principis estalinistes. Si bé el metratge no fa palesa la situació política del país, sí que aquesta té influència en el comportament de la gent; per això, d'alguna manera, la resignada tristor que emana la cinta és simètrica amb el context sociopolític de l'època.

El fet d'arribar a una cruïlla on s'entremesclen la maduresa, el dur treball diari a una fàbrica fustera, conéixer a la jove de l'hospici (Anna) i ser amant d'un home casat (Jóska) amb dos fills, porta Kata a replantejar-se el seu concurs vital per tal de poder pal·liar la seua grisa existència. És per això que se sent en la necessitat de tenir un fill, però davant la negativa de l'amant a tenir-ne un, Kata comença a considerar la possibilitat de l'adopció.

L'obra també retrata la situació de les adolescents que viuen en un hospici. La sensació de buidor davant l'absència o menyspreu dels pares, la recerca d'espais de llibertat o la voluntat de casar-se —com Anna— per tal d'emancipar-se, conformen un quadre de descoratjament que acompanya la protagonista. Per aquesta raó se centra en la relació entre la vídua i l'adolescent, atés que desperta en la primera un nou punt de vista experiencial. D'aquesta forma, l'instint maternal, l'amistat i el carpe diem s'erigeixen en els seus valors prioritaris.

La vida de Kata canvia i el concepte existencial d'Anna, també. De la seua interrelació naix la solidaritat, l'amor recíproc i la responsabilitat mútua. El nen de Kata serà el tancament del seu procés.

La visió de la directora en les relacions extramaritals queda exemplificada en l'escena quan Kata visita la família de l'amant. Es pot observar com l'esposa de Jóska no se sent completa: li haguera agradat treballar. L'home, però, vol que es quede a casa. Aquesta escena representa el paper residual social que hi juga la dona.

El masclisme (l'escena dels homes del restaurant), la crítica a la precipitació en les accions de la jovenalla (en el casament la parella discuteix) són també situacions que Mészáros no mira de biaix. Tot aquest conglomerat vertebra un film que arrossega una certa recança, però que està envoltat per un bri d'esperança per abastar la realització personal.

ÖRÖKBEFOGADÁS. 1975. Hongria. Blanc i Negre. 89 Min.

Direcció: Márta Mészáros 
Intèrprets: Katalin Berek, Gyöngyvér Vigh, Péter Fried, László Szabó, István Szõke

Guió:  Ferenc Grunwalsky, Gyula Hernádi, Márta Mészáros
Música: György Kovács
Fotografia: Lajos Koltai, Márta Mészáros

(3) LOS JUEVES, MILAGRO, de Luis García Berlanga (1957)

Un miracle ple de retalls

Arran d'aquesta pel·lícula, Luis García Berlanga va declarar en una entrevista haver sol·licitat —atesos els múltiples apunts i tisorades— la inclusió d'un censor (el sacerdot dominic pare Garau, condició sine qua non per a rodar) en els títols de crèdit com a guionista.

I és que aquest film, des del seu inici, és una crítica als sempiterns moviments corruptes, on s'instrumentalitza la religió, la pobresa i la ignorància de la gent per a benefici propi. 

Doncs bé, quan tots aquests elements passen pel filtre del director valencià el resultat és un fantàstic fresc coral, amb observacions magnífiques i amb una mirada mordaç cap al context social de l'època. Com pot ser, doncs, que el seu final tingui un missatge tan moralitzant? Evidentment, els censors hi van veure massa artilleria pesant per al seu xiringuito muntat i es van encarregar de destrossar artísticament l'obra amb la finalitat de donar al públic una visió pastoral, fraresca i mongívola d'un país on l'important era que imperés el que era “bo” i “convenient”.

Pel que fa a la resta, és una vertadera llàstima que un planter d'actors tan fantàstic, amb un guió dotat d'unes situacions que són una interessant barreja de comicitat i dramatisme, es veiés entelat per aquesta desraó dictatorial. No obstant això, malgrat aquests obstacles, la cinta manté un cert to fresc i àcid, un tret tan inherent a la filmografia berlanguiana.

LOS JUEVES, MILAGRO. 1957. Espanya. Blanc i Negre. 85 Min.

Direcció: Manuel Summers
Intèrprets: Richard Basehart, José Isbert, Paolo Stoppa, Juan Calvo, Manuel Alexandre, José Luis López Vázquez, Alberto Romea, Félix Fernández, Guadalupe Muñoz Sampedro, Manuel de Juan, Nicolás D. Perchicot, Luigi Tosi, Mariano Ozores, María Gámez, Julia Delgado Caro

Guió:  Luis García Berlanga, José Luis Colina. Argumento: Luis García Berlanga
Música: Franco Ferrara
Fotografia: Francisco Sempere

(2) MARTY, de Delbert Mann (1955)

Estàndars socials que empresonen cos i ment

En un ambient opressor que marca normes i estenalla el comportament individual, en Marty se sent obligat a seguir la tendència de la desitjabilitat social. Sota el jou del puritanisme del seu context familiar italoamericà, el protagonista sol circular sota les faldilles controladores de la seva mare. El Bronx de Nova York que pinta Delbert Mann és un context encotillat, moralista i hipòcrita on tot es troba categoritzat: t'has de casar i tenir família una vegada passes de la trentena. Les dones solen ser mers objectes dividits en dues branques: la de la bellesa i la de la lletjor. Per això, estaran constantment sotmeses a una mirada masclista d'enjudiciament que decidirà si les accepta en el seu món falocràtic o les repudia fins a la humiliació.

El film critica aquest tipus de societat i la mesquinesa reduccionista de supeditar l'ànima humana als atzarosos capricis genètics de l'arquitectura corporal. El resultat és una rècua borreguera amanida per l'insípid condiment de la ignorància. 

La pressió social és una influència molt forta que ens marca al llarg de les nostres vides i aquesta obra mostra la seva poderosa capacitat. En Marty, tot i que cau a les seves urpes, aconsegueix escapar-se'n en un final —això sí— un poc ensucrat.

MARTY. 1955. Estados Unidos. Blanco y Negro. 91 Min.

Direcció: Delbert Mann
Intèrprets: Ernest Borgnine, Betsy Blair, Esther Minciotti, Jerry Paris, Joe Mantell, Karen Steele, Augusta Ciolli, James Bell

Guió: Paddy Chayefsky

Música: Roy Webb

Fotografía: Joseph LaShelle

(3) LA FUGIDA, de Sam Peckinpah (1972)

Sense moral

La corrupció introduïda en una pel·lícula d'acció. Així és com es podria definir aquest treball de Sam Peckinpah. Una de les grans virtuts d'aquesta obra és la intel·ligent construcció del seu guió, el qual ens condueix per una història de corrupció, traïció i depravació. I és que, a banda de les contínues —magníficament filmades— escenes d'acció, el realitzador americà hi imposa la seua empremta amb injeccions d'autèntica mala llet en els personatges. D'aquesta manera, la caricatura envolta el film desmitificant els valors convencionals occidentals, els quals queden fets malbé. 

És impactant la relació triangular entre el matrimoni assaltat i el seu botxí, creant-se un pervers cuckold amb suïcidi inclòs. Tret del romanticisme (amb replantejament de la relació) per part de la parella de fugitius i del bon samarità que els ajuda, la causticitat i la ironia imperen en una trama (i subtrama) trufada de personatges tramposos, corruptes i sense sentiments que no és més que una metàfora de la realitat que ha envoltat i envolta el món.

THE GETAWAY. 1972. Estats Units. Color. 122 Min.

Direcció: Sam Peckinpah
Intèrprets: Steve McQueen, Ali MacGraw, Ben Johnson, Sally Struthers, Al Lettieri, Slim Pickens, Bo Hopkins, Richard Bright, Dub Taylor, Jack Dodson, Roy Jenson, Bill Hart

Guió: Walter Hill. Novel·la: Jim Thompson

Música: Quincy Jones

Fotografia: Lucien Ballard

(4) LA LLISTA DE SCHINDLER, de Steven Spielberg (1993)

Acte revolucionari: salvar vides humanes

No és fàcil reflectir en unes imatges de ficció tot el patiment humà. L'espectador ha de rebre uns senyals que, d'alguna manera, l'han de fer esborronar; altrament, l'intent artístic serà tot un fracàs. 

En el cas d'aquest film estem parlant d'una història moltes vegades contada a la pantalla gran, però que se centra en la figura d'Oskar Schindler i la seua gran aportació a la vida i a la humanitat. Cal no oblidar, però, que l'empresari alemany era del partit nazi i, en un principi, veia els jueus com a rèdit econòmic. En eixe aspecte la seua mentalitat d'empresari i també d'explotador (encara que evidentment no era un assassí) hi està present. No obstant això, en el desenvolupament de la trama experimenta una metamorfosi per a executar un acte revolucionari i de rebel·lia: salvar vides humanes.

Com deia al principi, no és una tasca senzilla contar i transmetre aquests esdeveniments que tant ens han colpit. Doncs bé, el director nord-americà ho va aconseguir. Primer per la seua narració tan planera i després per les seues seqüències on s'utilitza un intel·ligent blanc i negre que li dona un caire anyenc al relat.

La pel·lícula està basada en fets reals. Costa entendre com de vegades es donen situacions on existeixen actituds tan diferenciades entre el bé i el mal, quasi sense matisos. D'un extrem a l'altre anem de la bonhomia de l'empresari, i del seu comptable i gerent Itzhak Stern, a la psicopatia d'Amon Goeth, fantàsticament interpretat per Ralph Fiennes (amb eixos aires d'emperador i deliris de grandesa, capaç de llevar la vida a algú segons li vinga de gust).

I per damunt de tota aquesta qualitat cinematogràfica m'agradaria destacar dos elements que em van captivar:

Un: el de la xiqueta que portava l’abric de color vermell, una imatge metafòrica i torbadora del genocidi infantil, el clic que canvia el cervell del protagonista. L'altre: l'emocionant i memorable escena final on Schindler, modest messies, es culpa perquè hauria pogut fer-ne més, i en cert sentit, també ens ho diu a nosaltres. Ell plora, els jueus l'abracen i l'emotivitat i la tendresa omplin els nostres cors.

SCHINDLER'S LIST. 1993. Estats Units. Blanc i Negre. 195 Min.

Direcció: Steven Spielberg
Intèrprets: Liam Neeson, Ben Kingsley, Ralph Fiennes, Caroline Goodall, Embeth Davidtz, Jonathan Sagall, Ezra Dagan, Mark Ivanir, Malgorzata Gebel, Béatrice Macola, Oliwia Dabrowska, Shmuel Levy

Guió: Steven Zaillian. Novel·la: Thomas Keneally

Música: John Williams

Fotografia: Janusz Kaminski

(4) DIES DE VI i ROSES, de Blake Edwards (1962)

Anàlisi de l'alcoholisme

El consum d'alcohol, tan acceptat i normalitzat al llarg de la història de la humanitat, ha fet estralls en la salut mental i física de moltes persones que han caigut en les seues xarxes. Quant de patiment arrossegat, quantes vides i famílies destruïdes per una addicció que anihila la personalitat de qualsevol. Són drames que no es veuen, però que esdevenen dia rere dia en la nostra i més normal quotidianitat. L'alcohol és un costum que ha estat arrelat en la societat occidental, adherit al curs normal de la vida laboral, festiva o domèstica, i les tímides campanyes en la seua contra no han sigut suficients per a mitigar el seu efecte, així com tampoc les associacions que han donat suport a les víctimes de la malaltia, encara que sí que han ajudat.

Aquesta pel·lícula s'endinsa en aquesta problemàtica fent-li un tractament, a més d'interessant, contundent, especialment per la seua duresa en les imatges. I és que la pel·lícula dona un tomb radical tant pel que fa al gènere cinematogràfic (la comèdia esdevé drama) com per la transformació que experimenten els personatges: l'alcohol va penetrant-hi de manera innocent fins a apropiar-se de les seues vides.

És important la serietat amb què reflecteix eixos conceptes i la profunditat amb què els aborda en la trama: són alcohòlics (tot i que ja no beguen) i no ets un igual si no els acompanyes en el procés d'ingerir-lo. I també en la importància que li dona al fet de ser víctimes i que necessiten suport (l'aparició de les reunions d'Alcohòlics Anònims en fa palesa). En eixe aspecte el film no és càndid, sinó que va al gra amb la finalitat de mostrar la cruesa dels seus efectes físics i psicològics. És per això que aquesta obra no deixa indiferent ningú: ben feta i interpretada (brutal Jack Lemmon), i molt encertada la posada en escena i el seu embastat guió.

Què més se li pot demanar al seté art? Jo pense que no molt més si el producte final és com aquest: entretingut, reflexiu, social i didàctic.

DAYS OF WINE AND ROSES. 1962. Estats Units. Blanc i Negre. 117 Min.

Direcció: Blake Edwards
Intèrprets: Jack Lemmon, Lee Remick, Charles Bickford, Jack Klugman, Alan Hewitt, Tom Palmer, Debbie Megowan, Maxine Stuart, Jack Albertson

Guió: J.P. Miller

Música: Henry Manciny

Fotografia: Philip H. Lathrop 

(2) DESIG, PERILL, d'Ang Lee (2007)

 Complexitat i ambigüitat

Les complexitats i contradiccions de l’ésser humà es destapen en aquest film en el qual, d’alguna manera, tots els espectadors ens veiem reflectits. I és que hi ha moments a la vida en què ens sentim desorientats davant de pulsions i volicions desconegudes.

Aquests processos mentals giren al voltant d’una trama molt ben ambientada (espionatge farcit de suspens i thriller), amb un cert halo de misteri i amb una impecable factura tècnica. No obstant això, l’obra es ressent a causa d’un metratge innecessàriament eixamplat que dona lloc a moments pròxims al tedi. Encara que cal reconèixer que, a mesura que va avançant la narració, va agafant forma fins al seu clímax final, el resultat és un estancament en el seu nus dramàtic.

“Desig, perill” explica una història interessant i didàctica amb connotacions polítiques i atractius apunts de la psicologia dels personatges; tanmateix, tal com s’ha assenyalat, fa la sensació de no haver sabut aprofitar totes les possibilitats del seu sucós guió.

SE JIE. 2007. Taiwan. Color. 156 Min.

Direcció: Ang Lee
Intèrprets: Zhou Xun, Jia Hongsheng, Hua Zhongkai, Yao Anlian, An Nai

Guió: James Schamus, Wang Hui-Ling. Historia: Eileen Chang

Música: Alexandre Desplat

Fotografia: Rodrigo Prieto