(3) TO LIVE, de Zhang Yimou (1994)

La força mediàtica

Zhang Yimou centra aquesta obra en el context polític i social del seu país. En concret, l'acció es desenvolupa, primerament, en la guerra civil que el 1949 va portar al poder Mao Tse-tung. Posteriorment, l'any 1958, quan el govern comunista va posar en marxa el denominat "Gran salt cap endavant" i, finalment, el 1966, quan es va instaurar la Revolució Cultural.

El drama de la família Fugui és el fil conductor d'aquesta història. El pare, Xu Fugui, és un jugador d'apostes empedreït que ho perd tot i es veu obligat a donar casa seua per tancar els deutes. Després de la seua metamorfosi personal, és a dir, estar bé amb els seus, guanyar els diners treballant a través d'una petita companyia ambulant de teatre d'ombres xineses i abandonar el joc per sempre, és sorprés per les circumstàncies polítiques del seu país. A partir d'ací comença una vida amb alegries (curtes, però intenses; d'ahí el seu optimista títol) i penúries, plena d'obstacles i marcada per l'ombra allargada d'un sistema repressor, malgrat els avenços socials en el primer període.

La fantàstica recreació del context històric, juntament amb una narració àgil i estructurada, conformen un relat profund que fa que ens identifiquem i visquem com a nostres les desventures de la família protagonista.

El film és un clar exemple de la sorprenent facilitat amb què es pot manejar els éssers humans. La força del poder mediàtic, de la propaganda i de la por és de tal intensitat que la consciència ciutadana queda totalment anul·lada. En aquest sentit, la cinta fa una contundent denúncia a la impostura d'un règim que tenia com a objectiu primigeni la igualtat social. Tot i això, el control arriba fins a l'aspecte psicològic, ja que els pares ni tan sols es plantegen si la mort dels seus fills ha estat causada per una estructura perversa que fa treballar els xiquets a la fosa d'acer, o que empresona tots els metges acusant-los de capitalistes. Estan convençuts que la culpa és seua per deixar que el xiquet anara a treballar i per proveir de panellets el doctor que havia estat alliberat. La manipulació és tan gran que són capaços fins i tot d'inocular-los sentiments i emocions, minvar la seua autoestima i fer que deïfiquen els seus botxins.

El missatge crític a la societat xinesa del moment és força aclaridor. Es podria entrar en una anàlisi pel que fa al curs dels fets i de les conseqüències, però això serien figues d'un altre paner.

HOU ZHE. 1994. Xina. Color. 125 Min.

Direcció: Zhang Yimou
Intèrprets: Ge You, Gong Li, Ben Niu, Xiao Cong, Deng Fei

Guió: Yu Hua, Lu Wei. Novela: Yu Hua

Música: Zhao Jiping

Fotografia: Lu Yu

(3) MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD, de Peter Weir (2003)

Experiència tan absorbent com entretinguda

No he vist tota la filmografia de Peter Weir, només n'he gaudit de la meitat, però hi ha alguna cosa en la seua manera de contar històries que sempre m’ha atrapat. De vegades, sense saber ben bé per què, hom connecta amb uns directors més que amb uns altres.

En aquest cas, he de confessar que em sembla una producció més que notable, encara que sense arribar a la mestria de Dead Poets Society o The Truman Show.

Master and Commander és un film d’aventures ambientat en plena època de les guerres napoleòniques entre anglesos i francesos. L’ofici del director australià es revela des del primer moment en la subtilesa amb què conjumina diversos conceptes vitals: l’amistat, la disciplina, l’honor, la psicologia —tant en l’obsessió del capità per capturar el vaixell francès com en l’estratègia que despleguen tots dos contendents— i, sobretot, la música. Aquesta última esdevé un element essencial, capaç de subratllar les contradiccions de l’existència, on l’horror i la bellesa conviuen, irreconciliables, com una parella malavinguda. De la mateixa manera, és dissonant l’amistat entre Aubrey i Maturin: tan propers l’un de l’altre com oposats —militarisme davant de ciència—. La seva lluita per mantenir aquest vincle afectiu és admirable i constant.

En definitiva, una pel·lícula que ofereix una experiència tan absorbent com entretinguda. Una gran història amb una posada en escena impecable, una factura tècnica extraordinària i unes interpretacions d'alt nivell.

MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD. 2003. Estats Units. Color. 137 Min.

Direcció: Peter Weir
Intèrprets: Russell Crowe, Paul Bettany, James D'Arcy, Edward Woodall, Chris Larkin, Max Pirkis, Jack Randall, Max Benitz

Guió: Peter Weir, John Collee. Novel·les: Patrick O'Brian

Música: Christopher Gordon, Iva Davies, Richard Tognetti
Fotografia: Russell Boyd

(3) KOLYA, de Jan Svěrák (1996)

Arpegiant les cordes de la felicitat

Els fets inesperats són, sense adonar-nos-en, allò que determina el nostre futur més immediat. Ens posen a prova i, de passada, ens ensenyen camins que mai no ens hauríem pogut imaginar. Tot i que intentem evitar-los, al final ens argollen i ens fan reaccionar per tal d'adaptar-nos-hi. Això que en un principi pot semblar molest i traumàtic, moltes vegades —no sempre— esdevé una avinentesa que posa tot el nostre catecisme capital damunt davall.

No digues mai "d'aquesta aigua no en beuré". És el que li passa a František Louka en aquesta encertada recreació contextualitzada a les acaballes de la Txecoslovàquia ocupada pels russos. Un temps on, atés l'espionatge estructural, amb prou feines podia hom trobar la llibertat individual. Així i tot, el protagonista és un personatge lliberal, bohemi que tracta de sobreviure el millor que pot sense renunciar a l'hedonisme que li dona una espurna de fulgor a la seua existència. El fet de ser un violoncel·lista de renom i perdre el seu lloc de faena a l'orquestra filharmònica, acusat de "sospitós polític" per les autoritats comunistes del país, l'empenta a buscar-se els quartos tocant en funerals. Els deutes l'aclaparen i és aleshores quan accepta la proposició del senyor Broz, l'enterrador, casant-se amb una jove russa la qual vol aconseguir la nacionalitat txeca. Una sèrie de circumstàncies faran que s'haja de fer càrrec de Kolya, el xiquet de cinc anys de l'al·lota.

La càmera —com un pinzell— aplica en la pantalla unes imatges carregades d'una grisor associada a la tristura (dificultats econòmiques, mancança de llibertat i la greu responsabilitat que suposa l'aparició del xiquet a la seua vida) barrejada amb un to de blanc connectat amb l'esperança (la diversió immediata i l'afecte que augmenta amb la relació del xiquet). 

El protagonista; esquerp amb la xicalla, i ambdós; amb diferent llengua i cultura, conformen uns elements que en un principi suposarien una distància insalvable. Tanmateix, la història de Franka i Kolya ens demostra que no, que l'ésser humà és capaç de despendre un sentiment d'estima profunda que ens ajuda a arpegiar les utòpiques cordes de la felicitat.

KOLJA. 1996. República Checa. Color. 110 Min.

Direcció: Jan Svěrák
Intèrprets: Zdenek Sverák, Andrei Chalimon, Libuse Safránková, Ondrej Vetchý, Stella Zázvorková, Ladislav Smoljak

Guió: Zdeněk Svěrák

Música: Ondrej Soukup

Fotografia: Vladimir Smutny

(3) FICCIÓ, de Cesc Gay (2006)

Reprimint els sentiments

No hem de ser falsos. A tots ens ha passat. És consubstancial a la vida i a les interrelacions humanes: quelcom rellisca per la nostra ànima sense que ens n'adonem fins que arriba un moment en què som conscients que no hi ha marxa enrere. De vegades en la vida —siguem honestos— hi perdem el control i la nostra arquitectura emocional trontolla.

Àlex, el protagonista de Ficció, li passa una cosa semblant. Sembla que està bloquejat i marxa a una casa dels Pirineus per a escriure el seu darrer guió. Es decideix a obrir la cortina de la introspecció per tal de recercar la seua identitat —saber qui és, saber on està— i, així, trobar el punt homeostàtic de tranquil·litat i concentració que necessita. En conéixer a Mònica, una violinista que està de vacances a casa d'una amiga comuna, comencen a bullir indòcils emocions que li fan despertar sentiments soterrats molt temps enrere.

Cal dir que l'afecte i l'admiració són recíprocs. La Mònica se sent còmoda amb l'Àlex i viceversa. La complicitat s'engrunsa en cada mirada, en cada gest i en cada silenci. La complaença i el goig coven en cadascú en sentir la presència d'altri. Se'n van d'excursió i ambdós tenen la sort de perdre-s'hi. Contradictòriament, però, no s'hi han perdut; s'han trobat l'un a l'altre i comproven amb paüra que són dues peces que encaixen de manera escaient en el trencaclosques biopsicològic de l'amor. Què fer, doncs, si ambdós tenen la vida construïda amb altres parelles?

La calma, la quietud, l'hermetisme convergeixen juntament amb la càmera de Cesc Gay. El relat va de menys a més. Pausat, lent. Hi sents, però, que alguna cosa s'està coent en les afeccions vitals.

He de dir que no m'agrada l'hiperbòlic bes de comiat. La pel·lícula en general, sí. Perquè parla de sentiments. Perquè parla de la repressió castradora i autoimposada que tant de mal fa a l'ànima. I també perquè exposa la contemplació experiencial. I això fa falta en el seté art.

FICCIÓ. 2006. Espanya. Color. 107 Min.

Direcció: Cesc Gay
Intèrprets: Eduard Fernández, Javier Cámara, Montse Germán, Carme Pla, Àgata Roca, Greta Fernández, Sol Caramilloni, Pau Rangel

Guió: Cesc Gay, Tomàs Aragay

Fotografia: Andreu Rebés

(3) VÍCTIMA, de Basil Dearden (1961)

Al·legat pel respecte a l'orientació sexual

La  perseguida al llarg de la història, s'analitza sociològicament en aquesta obra a través del context de la Gran Bretanya dels anys seixanta. Malauradament, coneixem molt bé a l'Estat espanyol aquest assetjament constant amb la no gaire llunyana “Ley de vagos y maleantes” —derogada el 1995—, a més de la mofa pública normalitzada (des de sempre) o els comentaris homòfobs de partits polítics reaccionaris (de rabiosa actualitat).

Al Regne Unit les relacions homosexuals van estar prohibides fins al 1967. Per això, aquesta pel·lícula és una valenta denúncia a una societat amoral i hipòcrita i un al·legat sobre la llibertat individual i l'orientació sexual. Cal pensar en l'any en què es va realitzar: una cinta incòmoda per al puritanisme més recalcitrant; d'aquí el mèrit de tot l'equip d'aquesta producció.

Més enllà dels valors actitudinals comentats, el film conté un bon grapat de conceptes atractius. Tant tècnicament com formalment, el treball aprofundeix en una realitat social i en uns personatges víctimes d'una autèntica cacera de bruixes. D'aquesta manera, aquests havien de fer esforços psicològics ímprobes per poder suportar una culpa i un delicte que estaven dibuixats

per les sinistres mans d'un tartufisme dogmàtic que feia ziga-zagues per tot arreu. Mans embrutades d'irracionalitat que Basil Dearden desgrana a la perfecció. Només cal submergir-se en els seus primers instants per assolir una tensió narrativa molt ben sincronitzada amb el ritme fílmic.

El xantatge, propi de la nauseabunda i sempiterna corrupció, i l'amor incondicional són dos forts pilars que sustenten l'eix principal d'aquesta interessant obra que conté un planter actoral fantàstic capitanejat per la gran interpretació de Dirk Bogarde.

VICTIM. 1961. Estats Units. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Basil Dearden
Intèrprets: Dirk Bogarde, Sylvia Syms, Dennis Price, Nigel Stock, Peter McEnery, Donald Churchill, Hilton Edwards, Norman Bird, Anthony Nicholls, Peter Copley, Derren Nesbitt, John Barrie, John Cairney, Alan MacNaughtan, Mavis Villiers

Guió: Janet Green, John McCormick

Música: Philip Green
Fotografia: Otto Heller

(2) AMENAÇA A L'OMBRA, de Nicolas Roeg (1973)

Roig intrigant

És veritat que aquesta pel·lícula està envoltada per un halo de fredor des dels primers instants. També cal reconèixer-li que té la virtut de mantenir en suspens l'espectador, perquè aquest no sap realment el que passa fins a arribar al final del metratge. Estem enmig d'una història fosca i incognoscible on la inevitable identificació amb els pares —amb el dol psicològic— ens transporta a una angoixa constant. ¿Seran les velletes escoceses les que tenen la paella pel mànec? ¿El retor i l'inspector formen part d'alguna demoníaca conspiració? Massa per a la carabassa... Fins i tot la bella Venècia té un punt horroritzant. 

Tot el que s'ha comentat en el paràgraf anterior és mèrit del seu realitzador. Però, d'altra banda, hi ha algunes coses que estan de més. A parer meu, li sobra metratge. Hi veig un grapat de minuts que s'haurien pogut obviar per donar-li més agilitat a la trama (l'escena sexual, les anades i vingudes amb la parella d'ancianes i alguns diàlegs que sobraven). Això sí, el punt estètic és excel·lent, com ara l'enjogassament amb el color roig i les constants metàfores que l'acompanyen. La música, per contra, té els seus alts i baixos. 

En definitiva, un correcte film de terror, atípic en les seves formes, que compta amb unes fantàstiques interpretacions (especialment, la de Donald Sutherland).

DON'T LOOK NOW. 1973. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Nicolas Roeg
Intèrprets: Julie Christie, Donald Sutherland, Hilary Mason, Clelia Matania, Massimo Serato, Renato Scarpa, David Tree, Giorgio Trestini, Leopoldo Trieste, Ann Rye

Guió: Allan Scott, Chris Bryant. Història: Daphne Du Maurier

Música: Pino Donaggio
Fotografia: Anthony B. Richmond

(3) ASSAIG D'ORQUESTRA, de Federico Fellini (1979)

L'orquestra del món

Les contradiccions i misèries humanes ficades en un rasclet, en un auditori per a orquestra on variades personalitats reaccionen de manera diferent davant del mateix estímul. La jerarquia, la sinergia, la unió, la individualitat; tot està contemplat en aquesta metàfora felliniana sobre les relacions humanes i el funcionament del món.

El director, el sindicalista i els músics actuen com a estrats socials, cadascun amb el seu rol a exercir. Tanmateix, les peces no encaixen i el caos emergeix com a amo i senyor de la situació (fantàstica l'escena de la revolució).

Fellini realitza, així, una subtil crítica a la societat capitalista i a la impossibilitat de generar entesa i bondat davant de tanta divisió social. Ni horitzontalment (entre els mateixos músics), ni verticalment (la relació amb el director): el film té una postura molt clara pel que fa a la dificultat que tenim per a correspondre'ns com a éssers humans.

A aquest fals documental no li falta l'humor (l'home escoltant el partit per la ràdio) ni les encertades reflexions filosòfiques i mundanes quan els músics són entrevistats. Del seu pensament brollen unes belles i introspectives definicions dels seus trets psicològics influenciats per l'instrument i per l'art de la música.

Assaig d'orquestra em sembla un film valent i arriscat del director italià, però el que més em sedueix és la poesia que hi ha sota aquesta brillant faula.

PROVA D'ORCHESTRA. 1979. Itàlia. Color. 70 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Balduin Baas, Clara Colosimo, Elizabeth Labi, Ronaldo Bonacchi, Ferdinando Villella
Guió: Federico Fellini

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)