(0) RICKY (2009), de François Ozon

Red Bull et dona ales

Perdoneu-me pel títol de la crítica, però és que no en trobava cap altre que encaixara amb aquesta bajanada de film. El que al principi semblava —amb el seu prometedor inici— un retrat social sobre la convivència en parella, la feina, les dificultats econòmiques i el nucli familiar, acaba convertint-se en un horrorós intent de cinema fantàstic que en cap moment arriba a funcionar (potser un plagi de Tobi, d'Antonio Mercero?). Al final, davant de tanta plorera del xiquet i tant d'enlairament aeri, l'única cosa que desitges és que l'angelet es dissipe en les profunditats de l'abisme nebular. Irritant.

RICKY. 2009. França. Color. 85 Min.

Direcció: François Ozon
Intèrprets: Alexandra Lamy, Sergi López, Mélusine Mayance, Arthur Peyret, André Wilms, Jean-Claude Bolle-Reddat, Marilyne Even, Véronique Joly

Guió: François Ozon, Rose Tremain. Obra: Rose Tremain

Música: Philippe Rombi

Fotografia: Jeanne Lapoirie

(5) EL ÁNGEL EXTERMINADOR, de Luis Buñuel (1962)

  La impossibilitat de culminar

Englobar, disseccionar i analitzar en noranta minuts de metratge tots els comportaments psicosociològics de l’ésser humà només pot estar a l’abast d’un realitzador de la qualitat de Luis Buñuel. El ángel exterminador és un film analitzable —replet d’infinitat de lectures— que guanya en matisos en cada visionat. És un suggestiu còctel de comèdia, esperpent, drama i absurditat surrealista, que dona com a resultat una àcida i mordaç crítica social enfocada en l’alta burgesia.

Com són els nostres comportaments quan entrem en una situació anguniosa com ara passar d’una vida de luxe a una d’estretors? En la pel·lícula, les nostres misèries queden al descobert i, des del més profund del nostre ésser, apareixen els nostres dimonis més amagats.

El mecanisme psicoanalític del fet de no poder sortir actua com a representació de la incapacitat per culminar allò que tenim entre mans, una mena de procrastinació que ens impedeix abraçar allò important per arraconar-nos en la superficialitat de la nostra existència.

Els protagonistes, atesa la classe social a la qual pertanyen, necessiten un ordre i una racionalitat que donin un sentit a les seves vides còmodes. Tanmateix, és llavors quan apareix l’abúlia que —juntament amb el caos que suposa per a ells trencar les rutines categoritzades en els seus esquemes mentals— els portarà cap a la irracionalitat més fosca (baralles, conjectures, matar l’amfitrió…). Al final, la posició exacta de cadascun (l’ordre abans esmentat) serà una lliberació momentània (tal com ens passa en el nostre periple vital).

La intuïció (dels cuiners que surten abans del sopar), la repetició (diàlegs i frases) i els símbols (animals, les imatges oníriques i les potes de pollastre) són constants que Buñuel gestiona de manera magistral en cada escena, un simbolisme que ajuda a analitzar els contrastos i complexitats que l’ésser humà tanca en el seu interior.

Obra mestra del realitzador aragonès, atraient i hipnòtica, subjecta a multitud d’interpretacions.

LOS OLVIDADOS. 1962. Mèxic. Blanc i Negre. 90 Min.

Direcció: Luis Buñuel

Intèrprets: Silvia Pinal, Enrique Rambal, Lucy Gallardo, José Baviera, Augusto Benedico, Antonio Bravo, Jacqueline Andere, Luis Beristáin, Claudio Brook, César del Campo, Rosa Elena Durgel, Enrique García Álvarez, Ofelia Guilmáin, Nadia Haro Oliva, Tito Junco, Xavier Loyá, Ofelia Montesco, Xavier Massé

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza

Música: Raúl Lavista

Fotografía: Gabriel Figueroa

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) TRÀGICA INFORMACIÓ (1952), de Phil Karlson

Crítica a la premsa groga

Sensacionalisme i groguisme acompanyen la manera de treballar de Mark Chapman —editor del New York Express— i els seus reporters. L'atemporalitat d'aquest film és incontestable quan retrata un tipus de periodisme mancat d'escrúpols que no té cap objecció a utilitzar els estratagemes més menyspreables per treure informació a les víctimes de qualsevol accident (recorrent fins i tot a l'engany, presentant-se com a policies). Amb tot, aquest diari té enormes tirades i una gran quantitat de lectors. Com sempre, la gent vol carnassa i aquest diari, malgrat l'oposició d'alguns accionistes, sap com llançar l'esquer. No obstant això, un succés inesperat complicarà la vida a l'editor.

La pel·lícula realitza una crítica contundent a aquesta tendència d'alguns mitjans informatius per ressaltar els aspectes mòrbids, centrant-se en les misèries i mals anímics de les víctimes. D'altra banda, però, ofereix una història molt ben narrada que manté l'interés de l'espectador en tot moment, amb una mirada càustica i devastadora cap a l'editor que fa servir aquests mètodes perversos, ja que, com un bumerang, tot es torna fatalment en la seua contra. Bon cinema negre.

SCANDAL SHEET. 1952. Estats Units. Blanc i Negre. 82 Min.

Direcció: Phil Karlson
Intèrprets: John Derek, Broderick Crawford, Donna Reed, Rosemary DeCamp, Henry O'Neill, Harry Morgan, Don Beddoe, Mel Blanc

Guió: Ted Sherdeman, Eugene Ling, James Poe. Novela: Samuel Fuller

Música: George Duning

Fotografia: Burnet Guffey

(3) LES HARMONÍES DE WERCKMEISTER (2000), de Bela Tarr

Fosca i bella alhora

Amb una narrativa fílmica, parsimoniosa, allunyada dels estàndards als quals l’espectador mitjà està acostumat, Béla Tarr ofereix una obra estranya, críptica i bella sobre la degradació humana. El realitzador hongarès suscita confusió deliberadament perquè l’espectador extregui les seves pròpies conclusions. D’aquesta manera, el cineasta proposa una deshabituació (in)voluntària que força l’espectador a reflexionar sobre els plantejaments oferts a la pantalla. 

Les harmonies de Werckmeister és una degustació d’imatges que s’intensifica a mesura que s’aprofundeix en la comprensió del contingut. Aquesta reveladora experimentació s'esdevé ja a partir de la seva tan aclaridora com desconcertant primera seqüència. János Valuska explica en un bar el funcionament del sistema solar i, de fons, una fantàstica peça de Mihály Víg (la música en aquesta obra és un element tan crucial com les imatges) atorga a l’escenificació una aurèola esplendorosa.

El seu estil visual tan peculiar està trufat de plans d’una única presa que doten de significat la voluntat dels personatges (com el recorregut de l’horda fins a l’hospital). Jugant amb el simbolisme (el cadàver de la balena, el príncep, l’hospital…), el director ens mostra d’una manera nua la irracionalitat, la injustícia, el desemparament i una crítica al sistema estructural totalitari (malgrat que no s’especifiqui el context).

Difícil de definir. Fosca i bella alhora. Crec que és d’aquelles pel·lícules que mostren diferents matisos en cada visionament. Recomanable.

WERCKMEISTER HARMÓNIÁK. 2000. Hongria. Blanc i Negre. 139 Min.

Direcció: Béla Tarr
Intèrprets: Lars Rudolph, Peter Fitz, Hanna Schygulla, János Derzsi, Djoko Rosic, Tamás Wichmann, Ferenc Kállai

Guió: Béla Tarr. Novel·la: László Krasznahorkai

Música: Mihály Víg

Fotografía: Gábor Medvigy

(3) EL CIRC, de Charles Chaplin (1928)

  La llunyania més propera

Patir fam, no tenir faena, robar per sobreviure, l'explotació laboral, la violència intrafamiliar, la cobdícia, l'amistat i l'amor. Eixos huit conceptes, tan connaturals a l'existència, són passats a través del filtre de Charles Chaplin, qui té l'habilitat d'encreuar elements tan contraposats amb uns resultats més que satisfactoris. Podríem dir que el seu tipus de cinema representa la llunyania més propera entre la tragèdia i la comèdia. 

En aquesta obra que ens ocupa, el director britànic ofereix un divertiment continu que intenta amagar l'inevitable sofriment que experimenten els éssers humans. D'aquesta manera, el comportament a correcuita de l'actor i els recurrents gags del film ajuden a esmortir-lo. Però el més important és que, després de veure la pel·lícula, serem conscients de quines coses són les que hem de parar esment en aquesta vida.

THE CIRCUS. 1928. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 72 Min.

Direcció: Charles Chaplin

Intèrprets: Charles Chaplin, Al Ernest Garcia, Merna Kennedy, Harry Crocker, George Davis, Henry Bergman

Guió: Charles Chaplin

Música: Charles Chaplin

Fotografia: Roland Totheroh

(3) UNE AFFAIRE DE FEMMES (1988), de Claude Chabrol

La injusta i històrica divisió social

Una França ocupada, despersonalitzada i desorientada és el marc d’aquest relat cru sobre la indefensió i la supervivència. Ambdós estats es produeixen a conseqüència d’un ambient paternalista i injust envers el gènere femení. D’ací sorgeix eixe esperit mordaç i crític del film, exemplificat a través de la lluita de Marie, juntament amb la hipocresia i la connivència davant la mort dels xiquets jueus i la criminalització de l’avortament.

Però Marie té una intrahistòria: els seus fills als quals ha de cuidar, el seu anhel de llibertat i un marit al qual avorreix. El seu clarobscur evidencia l’objectivitat de la càmera i la contradicció humana: l’ètica i la moral entren en dubte, i deixen la interpretació subjectiva a l’espectador.

La mirada crítica de Chabrol es condensa en una boira seqüencial plena d’imatges suggestives que s’endinsen en la realitat d’un context històric i social on la inhumanitat s’erigeix en la màxima representant. La divisió entre rics i pobres —«és fàcil no fer res malament si eres ric», diu la protagonista— és la vertebració de l’argument i, per tant, de la vida. L’avortament, la pena de mort, l’adulteri…, conceptes que aquesta cinta mostra sense embuts per a conduir-nos a la reflexió moral. 

Cal veure-la.

UN AFFAIRE DE FEMMES. 1988. França. Color. 103 Min.

Direcció: Claude Chabrol
Intèrprets: Isabelle Huppert, François Cluzet, Nils Tavernier, Marie Trintignant, Lolita Chammah

Guió: Claude Chabrol, Colo Tavernier O'Hagan. Novel·la: Francis Szpiner

Música: Matthieu Chabrol

Fotografía: Jean Rabier

(3) RUNNING ON EMPTY (UN LLOC ENLLOC) (1988), de Sidney Lumet

Família clandestina

Cercar els camins que condueixen a la pau i a la justícia social i universal és un peatge força car pel qual molts han hagut de pagar fins i tot amb la mort. Malauradament, en un món dominat per les minoritàries —però punyents— altes esferes, que alhora es condensen en una oligarquia controladora dels mitjans de comunicació i del poder fàctic, és molt difícil tenir-hi succés.

Els protagonistes d'aquest film són uns revolucionaris que mitjançant la militància activa intenten —amb la fona de l'esperança de David— clavar-li la pedra al front del gegant Goliat. Les conseqüències, però, són molt adverses, més encara si has de construir el teu futur (família, treball, oci...) sota la condemna de la clandestinitat.

Aquest treball reflecteix un complex espai de temps —que va des de la joventut a la maduresa— on els personatges principals han hagut de passar un bon grapat d'entrebancs per poder tirar endavant amb l'alé de l'FBI al clatell. El fet de no tenir un lloc fix on viure i de comprometre la vida dels teus fills recorda, inevitablement, aquells lluitadors per la llibertat com és la figura d'Ernesto Guevara, amb el seu abnegat compromís amb el món junt amb el seu sacrifici individual en benefici d'un col·lectiu. Tanmateix, la vida avança: la parella es fa major i els fills van creixent, tot tenint les seues motivacions, projectes i somnis. 

Sidney Lumet amb el seu ofici tan característic planteja una obra molt interessant on tots els elements esmentats juguen un paper crucial en el transcurs dels esdeveniments.

RUNNING ON EMPTY. 1988. Estats Units. Color. 116 Min.

Direcció: Sidney Lumet
Intèrprets: Christine Lahti, River Phoenix, Judd Hirsch, Jonas Abry, Martha Plimpton, Ed Crowley, L.M. Kit Carson, Steven Hill, Augusta Dabney, David Margulies, Lynne Thigpen, Marcia Jean Kurtz

Guió: Naomi Foner Gyllenhaal

Música: Tony Mottola

Fotografia: Gerry Fisher