(2) MY OWN PRIVATE IDAHO, de Gus Van Sant (1991)

Rebel·lió afectiva

La nostra vista se concentra en l'immediat. No sol fixar-se en la perifèria o en allò que és marginal. Hi mirem, però no hi veiem. Sempre que no en siguem partícips, vivim aliens a una realitat que arreplega molta gent que té sentiments, passions i somnis. Sort que les notícies, la cultura o l'art ens donen el cop de mà necessari per a alertar-nos-en.

Aquesta pel·lícula és un retrat suburbial sobre un parell de joves xapers (Mike i Scott) que es prostitueixen pels carrers de Portland. Ambdós amics estan marcats per la seua infància i la seua relació amb els seus pares. En el transcurs de les seues vicissituds brollarà l'amor no correspost que Mike sent per Scott. També es reflecteix la relació estrambòtica entre la colla de xiquets i xapers que capitaneja Bob Pigeon, un home de mitjana edat que esdevé el mentor de tots.

El metratge s'endinsa en la psicologia de tots dos protagonistes. Com hem comentat adés, ambdós arrosseguen una ferida molt fonda des de ben xiquets. Scott agafa el testimoni de la màxima freudiana "matar el pare" i Mike és abraçat pel complex edípic. L'obra es converteix així en una road movie on Mike, amb l'ajuda de Scott, tracta de buscar sa mare. En arribar a Roma, Scott i Carmella s'enamoren, cosa que afectarà considerablement Mike, que tenia Scott com la persona més important en la seua vida. Mike té narcolèpsia (un element real, però metafòric, que simbolitza el seu mal interior) i, d'alguna manera, necessita l'amor que no va trobar en els seus progenitors. Tal vegada això explique la seua decisió de tenir una vida al marge de la societat.

Estem davant d'una cinta atípica —fora dels cànons comercials— que tracta el tema de l'homosexualitat i la prostitució. Per què dues persones tan joves opten per eixe camí? 

La cinta no jutja, però té la virtut de fer reflexionar l'espectador bo i mostrant la complexitat psicològica de l'ésser humà. Cal dir que no és un film complet, té alts i baixos (especialment amb les feixugues peripècies de la colla). Gus Van Sant, però, ofereix un llenguatge fílmic diferent i filosòfic que fa que desviem la vista cap a altres indrets no tan còmodes per a la societat benestant.

MY OWN PRIVET IDAHO. 1991. Estats Units. Color. 104 Min.

Direcció: Gus Van Sant
Intèrprets: River Phoenix, Keanu Reeves, James Russo, William Richert, Rodney Harvey, Chiara Caselli, Michael Parker, Jessie Thomas, Grace Zabriskie, Jim Caviezel, Udo Kier, Mickey Cottrell, Flea, Tom Troupe

Guió: Gus Van Sant

Música: Bill Stafford

Fotografia: Eric Alan Edwards, John J. Campbell

(3) RETORN AL PASSAT, de Jacques Tourneur (1947)

Contradiccions humanes

La impossibilitat de mantenir una coherència actitudinal en la nostra vida demostra que l'ésser humà és contradictori per naturalesa. Les nostres cognicions, pensaments i desitjos estan subjectes a canvis constants. Aquesta dificultat —consubstancial a l'essència de la nostra pròpia naturalesa— és el sigil·lós missatge que emana subliminarment en aquesta inquietant mostra de cinema negre de Jacques Tourneur. El film està condimentat amb unes llums i ombres (fantàstica fotografia) desordenades que connecten directament —conformant una sinapsi— amb les múltiples discordances i argúcies de cada personatge.

L'amor, l'amistat, el poder…, sentiments i facultats que formen un conjunt de característiques humanes que deixen al descobert la nostra vulnerabilitat envoltada de contradiccions i febleses. 

Interessant obra, un xic intricada, que està envoltada, tanmateix, d'un atraient halo de misteri.

OUT OF THE PAST. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 97 Min.

Direcció: Delbert Mann
Intèrprets: Robert Mitchum, Jane Greer, Kirk Douglas, Rhonda Fleming, Richard Webb, Steve Brodie, Virginia Huston, Dickie Moore, Paul Valentine, Ken Niles

Guió: Daniel Mainwaring, James M. Cain, Frank Fenton. Novela: Daniel Mainwaring

Música: Roy Webb

Fotografia: Nicholas Musuraca

(3) LA CARTA QUE NO ES VA ENVIAR, de Mikhail Kalatozov (1960)

Passió a la taigà siberiana

L'amor juga a tres bandes en aquesta odissea de quatre geòlegs soviètics que realitzen una llarga expedició a la recerca de diamants a Sibèria. Dos d'ells (Andrei i Tanya) són una parella jove afectada d'un enamorament emergent. Konstantin Ferodovich, arran de la carta que no li va poder enviar, escriu contínuament a la seua dona, reflectint-hi els sentiments cap a ella, així com les sensacions diàries que experimenta a la taigà siberiana. En últim lloc, Sergei Stepanovich, guarda un punt fosc, pertorbador, i a més està enamorat en silenci de Tanya. Quan està sol davant d'ella, però, no pot amagar el que sent i la seua comunicació no verbal delata el seu embogiment.

En un principi la relació del grup és més que cordial i predomina la camaraderia. No obstant això, una vegada comencen a fluir les emocions, es converteix en un focus de discòrdies. Allò que aflora passionalment des de l'interior de cadascú és molt profund, bo i poetitzant-se la buidor de l'absència o l'amor no correspost.

Un gir radical esdevindrà quan troben els diamants (hurra!, paraula que representava l'eufòria col·lectiva) i decideixen tornar amb el mapa per a informar-ne. Passen la nit i l'endemà s'adonen que estan enmig d'un incendi al bosc; l'odissea per a intentar regressar serà absolutament dantesca (se'ls avaria la ràdio i passen del foc a encallar-se en el fred siberià).

Al guió, molt ben embastat, que entrecreua l'aventura, la lírica, l'entreteniment i el drama, se li ha d'afegir un llenguatge fílmic que utilitza diferents tipus d'angles per a posar en relleu les escenes.

En definitiva, un film d’aventures, emocions i supervivència que conté molts aspectes interessants.

NEOTPRAVLENNOYE PISMO. 1960. Blanc i Negre (URSS). Color. 97 Min.

Direcció:  Mikhail Kalatozov
Intèrprets: Tatyana Samoylova, Innokenty Smoktunovsky, Vasily Livanov, y Yevgeni Urbansky.

Guió: Grigori Koltunov, Valeri Osipov, Viktor Rozov

Música: Nikolai Kryukov
Fotografia: Sergei Urusevsky

(3) THE BOXER, de Jim Sheridan (1997)

Danys col·laterals

Després de passar catorze anys a la presó per un atemptat que no havia comès, sense delatar els veritables autors, Danny Flynn —antic membre de l'IRA— torna a casa per intentar reprendre la professió de boxejador, muntar un gimnàs per ensenyar joves i viure aliè a qualsevol vincle polític.

En temps pròxims a la pau de l'Ulster, on s'estaven forjant les negociacions, aquesta pel·lícula s'endinsa en l'espiral d'odi i de violència inserida en el conflicte. Entremig coexisteixen l'amor i l'amistat del protagonista (Maggie, la filla d'un líder de l'organització, i Ike, el seu exentrenador, respectivament). Gairebé tres lustres són molts i en el retorn del boxejador queden força coses per resoldre. La seua vinguda, però, no serà ben acollida pels seus antics companys de l'exèrcit. El desig d'una vida tranquil·la i retrobar-se amb Maggie (el marit de la qual és a la presó en un matrimoni que ha fracassat) es convertirà en un obstacle per a Danny, atesa l'oposició de l'IRA, reticents que la dona d'un pres polític empresonat siga infidel.

El film fa una mirada a l'interior de la lluita i els seus efectes col·laterals. D'una manera o altra, si ets irlandès i vius al territori, t'esquitxaran les discrepàncies en la confrontació. Lluites externes, però també internes que afecten la teua vida privada (impossibilitat de realització personal) són un còctel Molotov per a la tranquil·litat i la convivència.

Sheridan fa una radiografia perfecta de cada part del conflicte, barrejant-la amb les emocions i els sentiments dels personatges. La violència tenyeix cada seqüència filmada amb mestratge. Val la pena.

THE BOXER. 1997. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: Jim Sheridan
Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Emily Watson, Ken Stott, Gerard McSorley, Brian Cox, Maria McDermottroe, Daragh Donnelly, Eleanor Methven

Guió: Jim Sheridan, Terry George

Música: Gavin Friday, Maurice Seezer
Fotografia: Chris Menges

(2) EL TALENT DE MR, RIPLEY, d'Anthony Minghella (1999)

Un talent endolcit

Fa una temporada que estic capficat amb el fenomen Ripley. Poc temps enrere em vaig llegir el llibre, tot seguit vaig veure la seua primera adaptació cinematogràfica "A ple sol", de René Clément i amb Alain Delon, i ara he vist la versió d'Anthony Minghella.

El director britànic fa una recreació un poc lliure de la novel·la perquè hi aporta algunes novetats i diversos punts de vista. Si la versió de Clément era més fosca i sòrdida, Minghella li dona un matís més endolcit (tot i que són llicències lícites de qualsevol adaptació, sembla que el seu guió vulga corregir o millorar el text de Highsmith). Crec que en això rau la diferència entre ambdues: la versió francesa aborda més directament la patologia del protagonista, mentre que l'americana tracta de maquillar-la. Si bé, i com a punt a favor, aquesta última tracta l'evident homosexualitat de Tom mentre que l'altra l'obvia completament. Ambdues són filles del seu temps, però si n'he de triar alguna, em quede, evidentment, amb la primera.

Això no vol dir que la pel·lícula que ens ocupa no tinga aspectes interessants, ni de bon tros. Aquesta gaudeix d'una elegància molt sofisticada, d'una posada en escena i una fotografia atraients. Les interpretacions, a més, brillen a un nivell alt, i el resultat final és un film agradable i que es deixa veure.

THE TALENTED MR. RIPLEY. 1999. Estats Units. Color. 139 Min.

Direcció: Anthony Minghella
Intèrprets: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Jude Law, Philip Seymour Hoffman, Cate Blanchett, Jack Davenport, James Rebhorn, Sergio Rubini, Philip Baker Hall, Celia Weston, Stefania Rocca, Ivano Marescotti

Guió: Anthony Minghella. Novel·la: Patricia Highsmith

Música: Gabriel Yared
Fotografia: John Seale

(3) TO LIVE, de Zhang Yimou (1994)

La força mediàtica

Zhang Yimou centra aquesta obra en el context polític i social del seu país. En concret, l'acció es desenvolupa, primerament, en la guerra civil que el 1949 va portar al poder Mao Tse-tung. Posteriorment, l'any 1958, quan el govern comunista va posar en marxa el denominat "Gran salt cap endavant" i, finalment, el 1966, quan es va instaurar la Revolució Cultural.

El drama de la família Fugui és el fil conductor d'aquesta història. El pare, Xu Fugui, és un jugador d'apostes empedreït que ho perd tot i es veu obligat a donar casa seua per tancar els deutes. Després de la seua metamorfosi personal, és a dir, estar bé amb els seus, guanyar els diners treballant a través d'una petita companyia ambulant de teatre d'ombres xineses i abandonar el joc per sempre, és sorprés per les circumstàncies polítiques del seu país. A partir d'ací comença una vida amb alegries (curtes, però intenses; d'ahí el seu optimista títol) i penúries, plena d'obstacles i marcada per l'ombra allargada d'un sistema repressor, malgrat els avenços socials en el primer període.

La fantàstica recreació del context històric, juntament amb una narració àgil i estructurada, conformen un relat profund que fa que ens identifiquem i visquem com a nostres les desventures de la família protagonista.

El film és un clar exemple de la sorprenent facilitat amb què es pot manejar els éssers humans. La força del poder mediàtic, de la propaganda i de la por és de tal intensitat que la consciència ciutadana queda totalment anul·lada. En aquest sentit, la cinta fa una contundent denúncia a la impostura d'un règim que tenia com a objectiu primigeni la igualtat social. Tot i això, el control arriba fins a l'aspecte psicològic, ja que els pares ni tan sols es plantegen si la mort dels seus fills ha estat causada per una estructura perversa que fa treballar els xiquets a la fosa d'acer, o que empresona tots els metges acusant-los de capitalistes. Estan convençuts que la culpa és seua per deixar que el xiquet anara a treballar i per proveir de panellets el doctor que havia estat alliberat. La manipulació és tan gran que són capaços fins i tot d'inocular-los sentiments i emocions, minvar la seua autoestima i fer que deïfiquen els seus botxins.

El missatge crític a la societat xinesa del moment és força aclaridor. Es podria entrar en una anàlisi pel que fa al curs dels fets i de les conseqüències, però això serien figues d'un altre paner.

HOU ZHE. 1994. Xina. Color. 125 Min.

Direcció: Zhang Yimou
Intèrprets: Ge You, Gong Li, Ben Niu, Xiao Cong, Deng Fei

Guió: Yu Hua, Lu Wei. Novela: Yu Hua

Música: Zhao Jiping

Fotografia: Lu Yu

(3) MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD, de Peter Weir (2003)

Experiència tan absorbent com entretinguda

No he vist tota la filmografia de Peter Weir, només n'he gaudit de la meitat, però hi ha alguna cosa en la seua manera de contar històries que sempre m’ha atrapat. De vegades, sense saber ben bé per què, hom connecta amb uns directors més que amb uns altres.

En aquest cas, he de confessar que em sembla una producció més que notable, encara que sense arribar a la mestria de Dead Poets Society o The Truman Show.

Master and Commander és un film d’aventures ambientat en plena època de les guerres napoleòniques entre anglesos i francesos. L’ofici del director australià es revela des del primer moment en la subtilesa amb què conjumina diversos conceptes vitals: l’amistat, la disciplina, l’honor, la psicologia —tant en l’obsessió del capità per capturar el vaixell francès com en l’estratègia que despleguen tots dos contendents— i, sobretot, la música. Aquesta última esdevé un element essencial, capaç de subratllar les contradiccions de l’existència, on l’horror i la bellesa conviuen, irreconciliables, com una parella malavinguda. De la mateixa manera, és dissonant l’amistat entre Aubrey i Maturin: tan propers l’un de l’altre com oposats —militarisme davant de ciència—. La seva lluita per mantenir aquest vincle afectiu és admirable i constant.

En definitiva, una pel·lícula que ofereix una experiència tan absorbent com entretinguda. Una gran història amb una posada en escena impecable, una factura tècnica extraordinària i unes interpretacions d'alt nivell.

MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD. 2003. Estats Units. Color. 137 Min.

Direcció: Peter Weir
Intèrprets: Russell Crowe, Paul Bettany, James D'Arcy, Edward Woodall, Chris Larkin, Max Pirkis, Jack Randall, Max Benitz

Guió: Peter Weir, John Collee. Novel·les: Patrick O'Brian

Música: Christopher Gordon, Iva Davies, Richard Tognetti
Fotografia: Russell Boyd