(3) ELS MILLORS ANYS DE LA NOSTRA VIDA (1946), de William Wyler

De retorn a casa en la postguerra

Els millors anys de la nostra vida té l'aparença de pel·lícula simple. Per la seva estructura formal fa la sensació de ser una història que busca la llagrimeta fàcil; és a dir: pur entreteniment superficial per passar l'estona, sense més pretensions. Tanmateix, escurant en la seva trama hi trobem una profunditat a través de la qual s'analitzen traumes, passions i emocions humanes. I és que aquesta pel·lícula de William Wyler és una obra perfecta d'artesania que conjuga sagaçment comèdia, drama i cinema social.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, una vegada de tornada a casa, el trauma bèl·lic —amb la constant metàfora dels ganxos que simbolitzen la monstruositat de les conteses bèl·liques— apareix en el trio protagonista. Tots tres senten que no encaixen en la societat amb la qual es troben; tot està al mateix lloc, però alhora tot ha canviat. Així mateix, l'heroïcitat que en un principi emanaven esdevé marginalitat, per la qual cosa han d'intentar buscar feina o, almenys, mantenir la que tenien. L'Homer queda discapacitat i la por s'apodera d'ell (necessitarà ajuda per a vestir-se i no sap si la seva xicota l'acceptarà o si suposarà una càrrega per a ella) i en Fred es topa de nou amb els seus problemes matrimonials, mentre sorgeix el divertit (i complicat) enamorament amb la Peggy, la filla de l'Al. 

El que jeu en l'argument és una denúncia cap al paper que juga el país amb els veterans de guerra (la frase de l'encarregat de la botiga de perfums és colpidora: “Ningú pot estar segur a la seva feina amb tots aquests veterans que tornen”). És a dir, existeix una confrontació no resolta que el film mostra remarcant aquesta falta de sensibilitat de la nació envers aquells que tornen del conflicte.

Continuant amb aquesta manifestació crítica, la cinta realitza una petita revolució deixant en evidència la falta d'escrúpols de les entitats bancàries (quelcom que es pot extrapolar a l'actualitat) a l'hora de concedir préstecs de manera concertada amb el govern. L'Al parla de valors (generositat, bondat, bon cor...) que estan renyits amb aquesta economia allunyada del bé comú que es practica. Aquí és quan treu el cap una interessant contraposició entre humanitat i negoci —en el sentit pejoratiu d'aquest— on l'Al es converteix en l'abanderat de l'ètica contra la ferocitat salvatge del capitalisme. 

No hi pot faltar el personatge pronazi (escena de la gelateria) que representa el feixisme permanent i arrelat que malauradament arriba fins als nostres dies. Tot plegat està posat sobre la taula de manera barrejada, cosa que dona més valor a la grandesa de la direcció, perquè, en un metratge que gairebé arriba a les tres hores, conjuga una gran quantitat de variables (guerra, traumes, família, amistat, amor, adulteri, matrimoni...).

Com a anècdota, cal comentar que Harold Russell es va interpretar a si mateix, ja que va ser un veritable mutilat de guerra. A més, la pel·lícula va ser vigilada en l'anomenada “caça de bruixes” del senador Joseph McCarthy per considerar-la de contingut subversiu, en parlar de l'adaptació a la pau i de com pot arribar a ser de complicada.

THE BEST YEARS OF OUR LIVES . 1946. Estats Units. Blanc i Negre. 170 Min.

Direcció: William Wyler
Intèrprets: Myrna Loy, Fredric March, Dana Andrews, Teresa Wright, Virginia Mayo, Cathy O'Donnell, Hoagy Carmichael, Harold Russell, Gladys George, Ray Collins, Roman Bohnen, Minna Gombell, Walter Baldwin, Dorothy Adams, Steve Cochran

Guió: Robert E. Sherwood. Novel·la: MacKinlay Kantor

Música: Hugo Friedhofer

Fotografía: Gregg Toland

(3) ELS AMANTS DE MONTPARNASSE (1958), de Jaques Becker

L'art com a element trangressor

Una vida turmentosa que porta a l'autodestrucció on l'amor i l'art es barregen en una vida decadent. Aquesta pel·lícula parla de creure en un mateix, de la depressió, de l'alcoholisme i de l'amor abnegat. A més, hi reflecteix el contrast de l'art com a expressió interior i com a element transgressor versus l'art com a negoci.

Una història ben lligada que sap enganxar l'espectador. Tècnicament formidable i, tot i tenir alts i baixos, amb una última part magistral.

Sé que eren altres temps, però trau de polleguera la violència de gènere i el tuf de patriarcat que s'hi destil·la. No obstant això, estem davant d'una gran obra que cal conèixer.

LES AMANTS DE MONTPARNASSE . 1958. França. Blanc i Negre. 115 Min.

Direcció: Jaques Becker
Intèrprets: Gérard Philipe, Lilli Palmer, Lea Padovani, Gérard Séty, Lino Ventura, Anouk Aimée, Lila Kedrova

Guió: Jacques Becker. Novel·la: Michel-Georges Michel

Música: Paul Misraki

Fotografía: Christian Matras

(3) MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO (1968), de Tomás Gutiérrez Alea

Reflexions equidistants

Perdut en les profunditats d’una societat convulsa, la contradicció s’erigeix en el sosteniment d’una història tenyida de pesantor. El protagonista, burgès intel·lectual que viu de les rendes del lloguer, nada en l’onatge marejador que transita en el procés revolucionari cubà. Crític i irònic, la seva passivitat actua com un mecanisme de defensa davant el bloqueig existencial que li han produït les indefectibles transformacions del seu país. Passivitat que, per cert, recorda la inacció que al llarg de la història els ciutadans exerciten davant els perills imminents que se’ls acosten (un clar exemple el tenim en l’ascens del feixisme en l’actualitat i el nostre connivent immobilisme).

Des d’un punt de vista formal, la pel·lícula és absolutament sorprenent per la seva modernitat i pel seu trencador llenguatge fílmic. D’aquesta manera, combina seqüències documentals i una narració no lineal amb imatges d’arxiu, dibuixant així una línia molt fina que separa la ficció de la realitat.

Les contradiccions del Sergio, el seu personatge principal, existeixen també en la seva vida personal i deambulen a través de les seves reflexions, que es tornen crítiques amb tot allò que l’envolta (l’exili de la seva família als Estats Units, els seus problemes amb les dones i la seva inconsistent ideologia en la revolució). La pel·lícula està impregnada dels raonaments del discurs marxista, que juguen amb l’equidistància del seu protagonista.

Memorias del subdesarrollo, pel seu argument interessant i pel seu plantejament formal, és un film important que s’ha de veure.

MEMORIAS DELS SUBDESARROLLO. 1950. Cuba. Blanc i Negre. 97 Min.

Direcció: Tomás Gutiérrez Alea
Intèrprets: Sergio Corrieri, Daisy Granados, Eslinda Núñez, Omar Valdés, René de la Cruz, Yolanda Farr, Ofelia González, Jose Gil Abad, Daniel Jordan, Luis López

Guió: Tomás Gutiérrez Alea, Edmundo Desnoes. Novel·la: Edmundo Desnoes

Música: Leo Brower

Fotografía: Ramón F. Suárez

(3) TOT SOBRE EVA (1950), de Joseph L. Mankiewicz

Caire calculador

L'arribisme i la manipulació observats escrupolosament per la càmera de Mankiewicz. En el centre, Eve, la seva protagonista, una aparent gata moixa que a poc a poc va xuclant el cervell del seu grup teatral a través d'una empatia i benvolença impostada. La pel·lícula ens ensenya com l'ésser humà és capaç de prioritzar l'ego i com pot instrumentalitzar als seus igual per tal d'aconseguir els seus objectius, sense importar-li aixafar i destruir l'altre. La pregunta que ens assaltaria seria: "El fi justifica els mitjans?". El film ens diria: "Això ho haurà de valorar l'espectador". Efectivament, uns dels seus grans mèrits és la seva capacitat per a fer-nos reflexionar i deixar moltes coses obertes per a la seva interpretació (per exemple, tenen una relació Eve i Lloyd Richards?). La veritat és que Eve ens enganya a tots. N'estic segur que qualsevol, apesarat en escoltar les seves penúries, li haguera donat tota la confiança. La realitat és que som éssers humans i, com molt bé reflecteix la pel·lícula, de vegades la traïció i la comprensió van agafades de la mà. 

Margo, una grandiosa Bette Davies, representa l’altre costat. Una actriu consagrada que ha de lluitar contra el pas del temps i, sense voler-ho enfrontar-se als espuris propòsits de l’energia jove d’Eve. Un contrapunt que, encara que després (llei de vida) tots acaben consumits per les seves pròpies pors, hi mostra la vulnerabilitat (l’envelliment i la pèrdua de rellevància artística) envers la sensació d'immortalitat que acompanya les estrelles en el punt més àlgid de la seva carrera.

Finalment, Eve, tasta de la seva pròpia medecina i es veu atrapada pel parany d'Addison, el crític teatral que des del principi intueix les malèfiques intencions (amagades sota una dolça aparença) de l'aspirant a actriu. Com una roda, la cinta tanca el cercle amb Phoebe, una altra candidata disposada a seguir els mateixos passos manipuladors que Eve va emprar per arribar al cim del món teatral.

En definitiva, una obra que es presenta com un transsumpte de les relacions humanes, amb un guió àgil i que compta amb unes magnífiques interpretacions, especialment la d'Anne Baxter en el paper de la ingènua Eve. Tal vegada el món d'espectacle tingui aquest caire calculador que, per descomptat és extrapolable, sense cap gènere de dubtes, a la vida mateixa.

ALL ABOUT EVE. 1950. Estats Units. Blanc i Negre. 138 Min.

Direcció: Joseph L. Mankiewicz
Intèrprets: Bette Davis, Anne Baxter, Gary Merrill, George Sanders, Celeste Holm, Thelma Ritter, Marilyn Monroe, Craig Hill, Barbara Bates, Hugh Marlowe, Gregory Ratoff, Walter Hampden

Guió: Joseph L. Mankiewicz. Història: Mary Orr

Música: Alfred Newman

Fotografia: Milton R. Krasner

(2) CRÒNICA D'UN AMOR (1950), de Michelangelo Antonioni

Desitjos interns

Les decisions equivocades a la vida, la gelosia i la ceguesa o l’ofuscament que proporcionen els diners són els pilars en què es basa aquest correcte melodrama, òpera prima del director Michelangelo Antonioni.

Aquestes tensions internes, juntament amb altres com el remordiment o el sentiment de culpa, són el motor de les reaccions dels seus protagonistes. L’omissió en el rescat de l’ascensor és una clara al·lusió als “actes fallits freudians”, evidenciant la declaració de principis de la parella protagonista que els unirà i condemnarà en el futur.

En definitiva, accions humanes (i inconscients) que es barregen en un thriller molt ben ambientat, detectivesc i que manté l'interès en la poc més d’hora i mitja de metratge (les reminicències a “El carter sempre truca dues vegades”, de Tay Garnett, són inevitables). Aquest film va impulsar la carrera del seu realitzador, sent la llavor de les seves obres posteriors.

CRONACA DI UN AMORE. 1950. Itàlia. Color. 100 Min.

Direcció: Michelangelo Antonioni
Intèrprets: Massimo Girotti, Lucia Bosè, Rubi Dalma, Franco Fabrizi, Anita Farra, Gino Cervi, Gino Rossi

Guió: Michelangelo Antonioni, Daniele d'Anza, Silvio Giovanietti, Francesco Maselli, Piero Tellini

Música: Giovanni Fusco

Fotografia: Enzo Serafin

(2) LAS RATAS (1997), d'Antonio Giménez-Rico

Pobles castellans sotmesos al latifundisme

Fidel i correcta adaptació de l'obra de Miguel Delibes en la qual s'ofereix un retrat costumista de la Castella rural dels anys cinquanta. La misèria i la fam, la dependència de la climatologia per a sobreviure, la saviesa popular (introduïda en el comportament i les aptituds del nen), la pugna entre el que és presumptament modern i el que és tradicional… Tot plegat conforma un entramat que impregna el film d'una pàtina on es reflecteix l'Espanya de l'època. D'aquesta manera, l'obra realitza una demostració dels elements dominadors de la societat: pobresa, ignorància, analfabetisme i la preocupació de l'Estat per donar una bona imatge de cara a l'exterior abans que dotar la seua gent d'unes condicions dignes allunyades de la precarietat en la qual viuen.

El metratge està molt ben estructurat (en les estacions de l'any) i amb unes atractives interpretacions (el paper del nen té ganxo). Això, sumat als exteriors acompanyats d'una suggestiva fotografia de Teo Escamilla, dona com a resultat una cinta que, malgrat algunes llacunes en l'exposició d'algunes trames i personatges del llibre, conté aspectes interessants.

LAS RATAS. 1997. Espanya. Color. 100 Min.

Direcció: Antonio Giménez Rico

Intèrprets: Álvaro Monje, José Caride, Juan Jesús Valverde, Francisco Algora, Esperanza Alonso, Joaquín Hinojosa, José Conde, Paloma Paso Jardiel, Susi Sánchez, Concha Gómez Conde, Luis Pérezagua, Jorge Merino, Lucas Rodríguez, Ángel Terrón

Guió: Antonio Giménez Rico. Novela: Miguel Delibes

Fotografia: Teo Escamilla

(2) LA FILLA PERDUDA (THE LOST DAUGHTER) (2022), de Maggie Gyllenhaal

Mare antinatural

No sé si el trastorn que pateixen les dues protagonistes d'aquesta pel·lícula ha estat freqüent al llarg de la història, però, per estrany que sembli, aquestes persones es veuen immerses en un estat depressiu que les porta a allunyar-se dels seus propis fills, com una mena de "Saturn devorant el seu fill" en versió terrenal.

La pel·lícula retrata el turment que viuen aquestes mares, conscients que actuen egoistament i que fan mal als seus descendents. Des d'aquest punt de vista, la història resulta interessant, especialment durant la primera mitja hora, quan Leda Caruso, que passa les seves vacances en un lloc de Grècia, es reconeix en la mare d'una família que estiueja allà, evocant records de la seva època com a mare novençana.

El film presenta dues línies temporals diferenciades: una en el present i l'altra a través de flashbacks de quan la protagonista tenia les seves filles petites. Tanmateix, en la meva opinió, la part evocadora perd interès i esdevé tediosa amb les angúnies i infidelitats de la mare. L'obra sembla no acabar de trobar el seu to, ja que, tot i transmetre el patiment emocional d'una mare dividida entre l'amor i el desamor envers les seves filles, la resta de la història queda desdibuixada (com la família barroera que hi apareix o la relació amb l'encarregat, interpretat per Ed Harris). És una llàstima, perquè l'inici de la pel·lícula tenia molta força.

THE LOST DAUGHTER. 2022. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Maggie Gyllenhaal
Intèrprets: Olivia Colman, Jessie Buckley, Dakota Johnson, Ed Harris, Peter Sarsgaard, Paul Mescal, Dagmara Dominczyk, Alba Rohrwacher

Guió: Maggie Gyllenhaal. Novel·la: Elena Ferrante

Música: Dickon Hinchliffe

Fotografia: Hélène Louvart