(3) EL PORTER DE NIT (1974), de Liliana Cavani

Baixos instints

Els baixos instints són sentiments, emocions i pensaments que es confonen en una mena de mar regirat d'inconsciència. Aquests, difícils d'entendre i complicats d'analitzar, destaquen per la consubstancialitat a la psicologia comportamental de la nostra espècie. És important que el seté art aprofundisca en els aspectes més subterranis de l'ànima humana; per això aquesta pel·lícula revesteix interés, perquè explora aquests llocs tan inaccessibles i fangosos.

Liliana Cavani trasllada tot aquest entramat a la Viena dels anys cinquanta, quan els nazis estaven en el punt de mira i vivien de manera oculta per no ser reconeguts ni processats. Un relat sostingut per l'extravagant relació entre el botxí i la víctima (Max i Lucia), amb conductes que fluctuen de manera inconsistent, tot il·lustrant-ne la complexitat. Tots dos mantenen una relació sadomasoquista que es consolida en una història pertorbadora d'amor incondicional, on sorgeixen pulsions que estan enterrades per deixar-les fluir en un ambient desconcertant.

El film té els seus alts i baixos. Tot i comptar amb un bon guió, de vegades es recrea massa en els flashbacks. No obstant això, l’obra està molt ben trenada, amb seqüències impactants i imatges icòniques (Charlotte Rampling vestida només amb uns tirants i una gorra de les SS).

IL PORTIERE DI NOTTE. 1974. Itàlia. Color. 115 Min.

Direcció: Liliana Cavani
Intèrprets: Dirk Bogarde, Charlotte Rampling, Philippe Leroy, Gabriele Ferzetti, Giuseppe Addobbati, Isa Miranda, Nino Bignamini, Marino Masé, Piero Vida, Geoffrey Copleston

Guió: Liliana Cavani, Italo Moscati

Música: Danièle Paris

Fotografía: Alfio Contini

(2) CASANOVA, de Federico Fellini (1976)

Estimable, però excessiva

El director italià opta per disseccionar la figura del seu protagonista per enfrontar-lo a la realitat de la vida, juntament amb la decadència moral de l'aristocràcia i la burgesia. Així, el personatge és conscient de la seva vulnerabilitat i és presoner dels seus dubtes existencials. Les seves habilitats sexuals, lluny de ser un aliat en la seva realització personal, actuen com a obstacle a l'hora de mostrar la seva intel·lectualitat. Casanova lluita, viatja, es mou pel món i intenta trobar-se a si mateix. Les escenes, torbadores i impactants, se succeeixen al llarg del metratge: competicions sexuals, voyeurisme, dones forçudes... El protagonista adora la feminitat i s'apropa a allò que és diferent.

La versió personal de Fellini sobre Giacomo Casanova és un exercici fílmic caòtic, grotesc i irreverent. Una proposta arriscada amb tints surrealistes acompanyada de la magistral i hipnòtica música de Nino Rota. Amb moments brillants —especialment la cort de Württemberg, una extravagant òpera plena de teclats psicodèlics culminada amb un coit de nina de porcellana— i d'altres de més desafortunats, la pel·lícula conté molts alts i baixos.

Malgrat la seva encertada atmosfera i ambientació, de la seva aconseguida barreja entre l'oníric, el còmic i el sexual i de la gran interpretació de Donald Sutherland, el resultat és estimable, encara que excessiu en tots els sentits, també en les dues hores i mitja de metratge.

IL CASANOVA DI FEDERICO FELLINI. 1976. Itàlia. Color. 148 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Donald Sutherland, Tina Aumont, Cicely Browne, Carmen Scarpitta, Clara Algranti, Daniela Gatti, Margareth Clémenti, Olimpia Carlisi, Chesty Morgan, Leda Lojodice, Silvana Fusacchia, Clarissa Mary Roll 
Guió: Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(3) GIANT SANDS "Chore of Enchantment" (2000)

Folk a la falda de l'ària de Donizetti

Com un substrat, “Una furtiva lagrima” de l’òpera L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti (que ja s'intueix a “Overture”, la primera cançó introductòria), va recorrent cada tema d'aquest disc. Un substrat que s’adhereix a l’esperit d’un treball de lletres críptiques i ritmes pausats entre el folk, el country i el rock alternatiu.

Les baquetes rítmiques ens transporten a “(Well) Dusted” al sentiment de buit i de soledat que experimenta el seu protagonista. A “Punishing Sun” es realitza un cant —metafòric i enigmàtic— a la resignació amb escletxes obertes a l’esperança a través d’una guitarra suau. Són especialment interessants aquests versos:

Candles are melting without being lit.

Knocked upside the head without even being hit.

The lamp light flickers from a bad wire.

The dark is self editing prior to expire.

Espelmes que es fonen sense ser enceses,

colpejat al cap sense haver rebut cap cop,

el llum parpelleja per un cable defectuós,

la foscor s'edita a si mateixa abans de desaparèixer.

La suavitat melòdica continua amb “X-tra Wide”, de text fosc, que critica l’sobreesforç que suposa assolir la felicitat dictada pels convencionalismes socials.

El grup fa una mena d'interludi i ens connecta amb “1972”, referències a l’any en qüestió a través de batzegades rockeres i hard.

“Temptation of egg” és una peça lisèrgica i contemplativa del sexe femení, canalitzada per un piano recurrent i un fons d’orgue juntament amb una percussió sincopada. La desesperació i la redempció entren a “Raw”, música tranquil·la liderada pel teclat.

“Wolfy” porta un canvi d’estil i, amb ritmes que recorden Beck, executen un ajustament de comptes a la crítica periodística.

Cal fer una menció especial a la cançó “Shiver”, de tall més comercial però d’una qualitat immensa que guanya amb cada escolta. El tema juga molt bé amb els sons i conté una crida a estremir-nos i a fer estremir el proïsme. “Dirty from the Rain” és un folk bell, una càustica referència a la intoxicació —manipulació i tergiversació— que patim per part dels poders fàctics.

Captivador i pausat és el tall “Astonished (In Memphis)”, on es parla de la sorpresa i l'estupefacció de les relacions que, presumiblement, ens aporten valors de vida. Seguim amb l’estat reposat i assossegat a “No Reply”, en la qual s’exposa la incomprensió en la comunicació entre persones. Les influències de Bowie són evidents a “Satellite”, una orquestració fresca i excel·lent on es fa referència a les limitacions humanes i a la incapacitat d’abastar-ho tot. Passa el mateix que amb “Shiver”: cada vegada que s’escolta, guanya en matisos.

Aires jazzístics i un piano suggeridor protagonitzen “Bottom Line Man”, d’una gran profunditat vital, realista i escèptica. La paràbola bukowskiana amb tints de blues de “Way to End The Day” és una oda (que maleeix?) a la ressaca. El disc arriba a la seva fi amb l’epíleg instrumental el destí del qual és un santuari, un tema bell amb aires folk que s’assenta a la falda de l’ària de Donizetti. Un bon disc.

Gravat en: Tucson, New York City and Memphis

Duració: 59:53

Cançons: 16

Segell discogràfic: Thrill Jockey / Loose Music

Productor/es: John Parish, Jim Dickinson, Kevin Salem

(3) LA VIDA PRIVADA DE SHERLOCK HOLMES (1970), de Billy Wilder

Mirada a l'interior del detectiu

La privacitat de cadascú està molt allunyada de la percepció i valoració que la resta de la gent fa de nosaltres. És ben sabut que l'ésser humà és vulnerable i està ple de febleses, perquè, realment... qui no en té, de febleses? Causa estranyesa, però, quan aquestes provenen d'un heroi. I en aquest cas, el nostre heroi és l'arxiconegut Sherlock Holmes.

Doncs bé, ací Billy Wilder —de manera valenta i arriscada— el presenta com algú vulnerable, per moments dubitatiu, consumidor de cocaïna i analfabet emocional pel que fa a l'amor: un Holmes més "humà", en definitiva. Aquest fet potser és el cor subreptici, motor de la història que el director austríac ens vol contar. I ho fa de manera segmentada, amb dues trames. La primera mitja hora, molt divertida i intel·ligent, hi predomina la comicitat. La resta del temps ja s'endinsa en el misteri que caracteritza els relats del detectiu britànic, tot i que no s'oblida de l'humor i dels diàlegs ocurrents.

Les peces del guió estan molt ben acoblades i el relat aguanta el seu ritme. A més, hi està acompanyat per unes solvents interpretacions, especialment la del Dr. Watson. Un film per a revisitar en qualsevol moment: no ens defraudarà.

THE PRIVATE LIFE OF SHERLOCK HOLMES. 1970. Regne Unit. Color. 125 Min.

Direcció: Billy Wilder
Intèrprets: Robert Stephens, Colin Blakely, Geneviève Page, Christopher Lee, Tamara Toumanova, Clive Revill, Irene Handl

Guió: Billy Wilder, I.A.L. Diamond. Personatge: Arthur Conan Doyle

Música: Miklós Rózsa

Fotografia: Christopher Challis

(1) MRS. LOWRY & SON (2019), d'Adrian Noble

L'home que pinta

Aquesta història entre una mare i un fill encercla una relació difícil i agredolça. Entre ambdós, al llarg de la seua vida, ocorre un gran canvi: el fet de passar de cuidador a ser cuidat. La intensitat d'ocupació i preocupació, però, no va ser la mateixa. En aquest cas l'abnegació prové del fill. Un fill amb unes grans il·lusions i expectatives amb l'art de la pintura. La mare —cruel, classista i egocèntrica— li nega el pa i la sal, tot remarcant-li que no té les suficients habilitats per a ser un gran pintor. 

Mrs. Lowry viu amargada per una vida que li haguera agradat portar i no va poder. Fracassada en el matrimoni, renegada de la seua classe social, culpa el seu fill de tots els seus mals. Ell pinta, en té cura i es desviu per ella... fins que, després de morta, les coses es capgiraran: serà reconegut com un gran pintor per a la posteritat.

Tot això el director ho intenta reflectir en la pantalla a través dels sentiments i les emocions, però no ho aconsegueix. Si bé la factura tècnica és digna, el producte resta com molt adotzenat a causa de l'excés de sucre en les seqüències (l'abús de la música amb aires nostàlgics ajuda bastant). Mrs. Lowry & Son és una pel·lícula amable que es deixa veure, però que no infon entusiasme.

MRS. LOWRY & SON. 2019. Estats Units. Color. 88 Min.

Direcció: Adrian Noble
Intèrprets: Vanessa Redgrave, Timothy Spall, Wendy Morgan, Stephen Lord, David Schaal, Joanne Pearce, Michael Keogh, Ania Marson, Rose Noble

Guió: Martyn Hesford

Música: Craig Armstrong

Fotografia: Josep M. Civit

(3) EL POLÍTICO (1949), de Robert Rossen

Corrupció política

Sempre ha sonat utòpica la idea del polític com una persona que es dedica a fer el bé per a la societat. Malgrat que tot allò que ens envolta està relacionat amb la política, al llarg del temps hem pogut constatar que termes com "corrupció política" o "polític corrupte" han esdevingut pleonasmes que s'han instal·lat entre nosaltres des de quasi els inicis d'aquesta activitat. Per aquesta raó, atesa la impossibilitat de desaparellar ambdós conceptes, aquesta pel·lícula és, i serà, atemporal.

La història se centra en la figura de Willie Stark, en el seu ascens i en la seua metamorfosi. Tot i que en un primer moment mostrava llampecs d'honestedat, bo i preocupant-se pel benestar social i econòmic dels camperols i la població més desafavorida de l'estat, al final acaba —com quasi tothom— claudicant-hi. Entremig s'hi dibuixa un relat d'inseguretats, gelosia i diferències de classe que a vegades queden com a erràtiques i imprecises (no m'acabe de creure del tot la infidelitat de la nòvia del periodista o la venjança final del metge). 

No obstant això, hi destacaria els seus recursos fílmics, amb la utilització de diferents plans cinematogràfics que emfatitzen la seua narració, i especialment, la denúncia implícita al sistema i a una gran part dels implicats en assumptes polítics, els quals perverteixen l'essència del seu objectiu primigeni, que no és altre que garantir el bé comú d'una societat. Aquest discurs tan perillós fa que ens endinsem dins del terreny relliscós del populisme i la demagògia. Exemples en tenim a balquena en el transcurs de la nostra història.

ALL THE KING'S MEN . 1949. Estats Units. Blanc i Negre. 109 Min.

Direcció: Robert Rossen
Intèrprets: Broderick Crawford, John Ireland, Joanne Dru, John Derek, Mercedes McCambridge, Shepperd Strudwick, Ralph Dumke, Anne Seymour, Katherine Warren

Guió: Robert Rossen. Novel·la: Robert Penn Warren

Música: Louis Gruenberg, George Duning

Fotografía: Burnett Guffey

(2) LA JOVE (THE YOUNG ONE) (1960), de Luis Buñuel

Ombres d'indefensió

Basada en un relat curt de Peter Matthiessen ("Travelling Man"), la cinta és una coproducció mexicana juntament amb els Estats Units, d'ahí el seu rodatge en anglès.

La jove és una pel·lícula amb aspectes interessants on subjau la indefensió apresa dels més vulnerables. Cal destacar, especialment, un encertat tractament de conceptes tan controvertits com són el racisme i l'abús de menors en un context en què la desigualtat i la falta de drets eren el denominador comú. També cal afegir una acurada posada en escena i unes bones interpretacions en una història que enganxa des del primer moment, cosa que posa de manifest l'ofici del realitzador aragonès. Això és perquè, tot i ser un film "poc Buñuel" —entre altres coses perquè va ser un treball d'encàrrec—, sha de reconèixer que estem davant d'una obra digna, encara que menor, de la seva filmografia.

LA JOVEN (THE YOUNG ONE). 1960. Mèxic. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Zachary Scott, Bernie Hamilton, Key Meersman, Crahan Denton, Claudio Brook

Guió: Hugo Butler, Luis Buñuel. Cuento: Peter Mathiessen

Fotografia: Gabriel Figueroa