(2) SI JO TINGUÉS UN MILIÓ, de James Cruze, H. Bruce Humberstone, Ernst Lubitsch, Norman Z. McLeod, Stephen Roberts, William A. Seiter, Norman Taurog (1932)

Diners inesperats

L'industrial John Glidden està prop de la mort. Fart d'estar envoltat de voltors (família i suposats amics) que esperen el seu traspàs per gaudir de la seua fortuna, decideix repartir la seua herència a l'atzar (tirant una gota d'aigua sobre el llistí telefònic). A partir d'eixe fet es desenvolupen huit històries, amb diferent qualitat artística, supeditades a l'esmentat eix central. Tot i que en elles predomina la comicitat, sempre hi queda un ressol dramàtic i social on podem trobar diferents aspectes de la condició humana. Vet ací:

(4) China Shop, de Norman Z. McLeod

A parer meu aquesta primera història és la més completa perquè hi mescla amb mestria comèdia i drama. Henry Peabody és infeliç tant a la feina com a casa. Té la mala sort (escenes hilarants) de, involuntàriament, trencar peces de porcellana de la tenda. El cap li ho descompta de la nòmina i, a més, la seua muller el bonega. L'arribada del xec per part de Glidden desembocarà en un desenllaç molt divertit. 

(3) Violet, de Stephen Roberts

La solitud i desesperança d'una prostituta (Violet) es veuen reflectides i denunciades en aquest episodi. Comicitat i cine social.

(2) The Forger (El falsificador), de H. Bruce Humberstone

Seguint el fil de l'anterior narració, ara se centra en la figura d'un falsificador. Una intel·ligent trama en espiral que demostra que no sempre l'aparentment bo ens portarà la felicitat. 

(2) Road Hogs (Conductors que canvien constantment de carril), de Norman Z. McLeod

Aquesta història té la seua agudesa, deutora dels gags i slapstick de l'època; no obstant això, és un poc feixuga per a l'espectador amb tanta col·lisió automobilística. 

(3) Death Cell (La cel·la de la mort), de James Cruze

Aquest episodi és el més cru de tots. La ignominiosa pena de mort (avui dia instal·lada en alguns estats dels EUA) és el denominador comú. La duresa fagocita qualsevol besllum de comèdia. Interessant. 

(2) The Clerk (L'empleat), d'Ernst Lubitsch

Aquest capítol de Lubitsch és molt breu, previsible, però amb una posada en escena molt enginyosa. 

(2) The Three Marines (Els tres marins), de William A. Seiter

Un embolic molt divertit d'aquest trio que al final es gira contra ells. 

(3) Grandma (L'àvia), de Stephen Roberts

Aquest suposarà l'epíleg que tanca el cercle i on el senyor Glidden posa la guinda a les seues aventures. Molt divertida. 

IF I HAD A MILION. 1932. Estats Units. Blanc i negre. 140 Min. 

Direcció: James Cruze, H. Bruce Humberstone, Ernst Lubitsch, Norman Z. McLeod, Stephen Roberts, William A. Seiter, Norman Taurog

Intèrprets: Gary Cooper, Charles Laughton, George Raft, Jack Oakie, Richard Bennett, Charles Ruggles, Frances Dee, W.C. Fields
Guió: Robert Hardy Andrews, Claude Binyon, Whitney Bolton, Malcolm Stuart Boylan, John Bright, Joseph L. Mankiewicz, Sidney Buchman, Lester Cole, Isabel Dawn, Ernst Lubitsch, Boyce DeGaw, Oliver H.P. Garrett, Harvey Gates, Grover Jones, Lawton Mackall, William Slavens McNutt, Robert Sparks

Música: John Leipold
Fotografia: Harry Fischbeck, Charles Edgar Schoenbaum, Gilbert Warrenton, Alvin Wyckoff

(2) LA CITTÀ DELLE DONNE, de Federico Fellini (1980)

El femení fellinià

L'univers femení a través de la mirada de Fellini compta, en primera instància, amb una valenta i contundent denúncia del masclisme universal. Es denuncia obertament el comportament nauseabund masculí que, per una idea irracional, pensa que l’home és superior a la dona i la pot cosificar al seu antull. L’exaltació del moviment feminista i de l’alliberament de la dona es porta fins a l’extrem per tal de mostrar la necessitat de la idea de revolució i igualtat.

D’altra banda, el director —com és costum en la seua filmografia— s’endinsa en somnis infantils com una mena de catarsi on aflora el seu despertar sexual, amb tots els seus desitjos i impulsos que ha anat acumulant al llarg de la seua vida.

Tanmateix, l’obra resulta massa llarga perquè el director s’emborratxa en un maremàgnum de metàfores i en una teatralitat excessiva. Un film menor, però amb aspectes interessants.

LA CITÀ DELLE DONNE. 1980. Itàlia. Color. 140 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Marcello Mastroianni, Anna Prucnal, Bernice Stegers, Donatella Damiani, Jole Silvani, Ettore Manni
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini

Música: Luis Bacalov
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítique de Fellini (clique en aquest mateix enllaç)

(4) L'HOME QUE VA MATAR LIBERTY VALANCE, de John Ford (1962)

Treballant per una societat justa

L'educació com a base per a conformar la importància de les normes i l'ordre de la ciutadania. Si això ja és difícil en la societat contemporània, podem imaginar-nos com seria en l'època del vell oest que es mostra a la pel·lícula. Un far west —ja en el seu crepuscle— on John Ford fa una aproximació al canvi que suposa l'impacte del ferrocarril amb unes normes cíviques més properes a una sana civilització, allunyada de la venjança i del comportament assilvestrat (ja se sap: el conegut i recurrent wild west). Com dèiem, era època de canvis (o, si més no, d’intents de canvi): educació en lloc d’ignorància, substituir la llei del més fort per una llei justa (si se’m permet l’oxímoron)... En definitiva, modernitat —amb el bon sentit del terme— que poguera conduir la gent cap a una societat més igualitària.

I si també se'm dona la llicència per a personificar, diria que Ransom Stoddard seria la democràcia (però la democràcia vertadera), que Liberty Valance seria la corrupció (característica intrínseca de la violència), que Tom Doniphon seria l'equilibri i la bravura (la bravura revolucionària d'un poble que s'aixeca contra el poder establert) i, finalment, que Marshal Link Appleyard seria la covardia (el poble estult i acovardit). No cal dir que no m'oblide d'altres personatges importants com Dutton Peabody, Pompey, Hallie..., cadascun reforçant alguns o tots dels valors esmentats.

I tot aquest preàmbul social se sustenta gràcies a una història que conté un pols narratiu, unes imatges, situacions i posada en escena que, des del primer moment i d'alguna manera, ens impliquen i ens comprometen com a espectadors i espectadores. 

Els gèneres es barregen des de la tragèdia fins a la comèdia amb personatges molt accentuats, com hem dit adés: el dolent, el valent, l'intel·lectual, el covard... Elements cinèfils admirables que es combinen amb un simbolisme progressista. Sí, progressista, perquè aquest film és un cant a la llibertat, una invitació a ser lliures com a éssers humans, a poder expressar-nos, a tenir drets i a buscar una igualtat —tot i que el tema racial i de la dona encara estava en bolquers— que assente les bases d'una democràcia justa i real.

 

THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE. 1961. Estats Units. Color. 119 Min.

Direcció: John Ford

Intèrprets: John Wayne, James Stewart, Vera Miles, Lee Marvin, Andy Devine, John Carradine, Edmond O'Brien, Ken Murray, Jeanette Nolan, Woody Strode, John Qualen, Lee Van Cleef, Denver Pyle, Strother Martin, Willis Bouchey, Carleton Young

Música: Cyril J. Mockridge

Fotografia: William H. Clothier

(2) E LA NAVE VA, de Federico Fellini (1983)

Acostar-se a l'altre

Ll vaixell serà el punt de trobada intercultural i de relació entre diferents classes socials, on Fellini llança, al seu galliner particular, dos grups de persones dispars. Un espai on membres de l’alta societat europea es barregen amb refugiats serbis que, arran del començament de la Primera Guerra Mundial, s’havien llançat al mar fugint dels seus perills. La reunió primigènia es devia al funeral de la diva de l’òpera Edmea Tetua i el seu propòsit era celebrar les exèquies escampant-ne les cendres pel mar Egeu. El director italià caricaturitza els comportaments i les cognicions d’aquesta aristocràcia, que està acompanyada de músics propers a la cantant difunta.

Tanmateix, a mitjan metratge la trama fa un salt amb l’arribada dels refugiats. D’aquesta manera, és molt interessant l’anàlisi moral que proposa el film, ja que al principi s’observa la reticència d’alguns membres de la classe elitista. El capità, fidel als seus principis i als codis legals, acull els refugiats i no pensa desfer-se’n. Després, arriba l’evolució i la metamorfosi quan es produeix un acostament i una connexió entre tots dos grups; un missatge clar de la pel·lícula que ens diu que no som tan diferents, simplement éssers humans, i que, de vegades, n’hi ha prou d’acostar-se a l’altre per entendre’l i empatitzar-hi.

L’obra és un trop de la vida a través del vaixell que acull diferents personatges. Per això, també és una crida a l’entesa, tot i que en el seu pòsit existeix un vernís pessimista (la petició del vaixell austrohongarès i el trist final de foc creuat), atesa la impossibilitat de trobar un món millor on redistribuir la riquesa, ja no material, sinó espiritual.

E LA NAVE VA. 1983. Itàlia. Color. 132 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Freddie Jones, Barbara Jefford, Victor Poletti
Guió: Tonino Guerra y Federico Fellini

Música: Gianfranco Plenizio
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(4) ATRACAMENT PERFECTE, de Stanley Kubrick (1956)

La influència dels altres

Igual que l’atracament que es planeja a la pantalla, el tercer llargmetratge de Kubrick conté un guió molt elaborat, meticulós i conscienciós. La seva trama, fantàsticament ben travada, està farcida de les diferents històries personals que amaga cada membre de la banda.

Johnny Clay, després de passar cinc anys a la presó, tracta d’elaborar un procediment estudiat al mil·límetre amb un grup de cinc persones de confiança. Tanmateix, assolir la perfecció —aquest somni perenne de l’ésser humà (la vida perfecta, el cos perfecte, el robatori perfecte, el crim perfecte…)— suposa una recerca constant en la qual sempre s’acaba topant amb un mur infranquejable. Com a màxim, únicament es troben indicis i moments de perfecció que ens condueixen al desencís.

Johnny deixa de banda una variable crucial com són les cognicions. Així, cada persona amaga una història dins seu que implica unes volicions i uns processos mentals que es manifesten en conductes impossibles de controlar. 

A més, hem de tenir en compte un factor molt important com són els tercers, que serien aquelles persones vinculades emocionalment als actors principals de determinades accions i que tenen una gran influència sobre ells. Sherry Peatty, l’esposa de George, n’és un clar exemple; el domini i la influència que exerceix sobre el seu marit condicionaran el desenvolupament dels esdeveniments.

Tot plegat farà que la sinergia del grup acabi feta miques, amb conseqüències mortíferes.

THE KILLING. 1956. Estats Units. Blanc i negre. 83 Min.

Direcció: Stanley Kubrick
Intèrprets: Sterling Hayden, Vince Edwards, Coleen Gray, Jay C. Flippen, Ted de Corsia, Marie Windsor, Elisha Cook Jr., Joe Sawyer, Timothy Carey, Tito Vuolo, Kola Kwariani, Dorothy Adams

Guió: Stanley Kubrick. Novel·la: Lionel White. Diàlegs: Jim Thompson

Música: Gerald Fried

Fotografia: Lucien Ballard

(3) I ARA, QUÈ ENVAÏM, de Michael Moore (2015)

Un altre món és possible

S'ha de reconéixer que aquest documentalista té una gràcia especial per narrar i estructurar històries. Els seus treballs, didàctics, profunds i entretinguts alhora, combinen a la perfecció el drama amb notes d'ironia i humor, captant la mirada de l'espectador. Són tires i tires de metratge compromeses amb la idea d'un món igualitari i del bé comú que fugen del pamflet i s'endinsen en el rigor.

Aquesta vegada satiritza la paranoia invasora del seu país girant la truita: el seu objectiu és envair Europa, agafar les millors idees i aplicar-les als Estats Units. D'aquesta manera, el cineasta va visitant diferents indrets on es duen a terme mesures universals de benestar: salari digne, alimentació infantil, fre als delictes bancaris... i els compara amb l'actitud de l'imperi americà, tot recalcant que moltes d'eixes idees provenen originàriament d'allí.

La seua càmera càustica, farcida d'ironia i mala llet, es transforma també en un al·legat a favor de l'interés col·lectiu en què els conciutadans es protegeixen els uns als altres. Moore, com s'ha esmentat adés, sap contar-ho fantàsticament intercalant imatges d'arxiu i entrevistes amb les seues punyents i divertides aparicions.

Cal veure-la i revisitar-la de tant en tant per tal de no oblidar que un altre món és possible.

WHERE TO INVADE NEXT. 2015. Estats Units. Color. 106 Min.

Direcció: Michael Moore

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Michael Moore

Fotografia: Jayme Roy, Richard Rowley

(3) O QUE ARDE, d'Oliver Laxe (2019)

Què és el que crema realment?

Veure aquesta pel·lícula és endinsar-se en una barreja d’experiència sensorial i emocional. Si bé la història conté un innegable rerefons dramàtic, les imatges tenen una gran potència visual. D’aquesta manera, la pantalla es recrea en el foc i els incendis dels boscos gallecs com a metàfora de la desconnexió entre l’ésser humà i la natura.

La trama presenta la contradicció de mostrar un Amador, el protagonista, amant de la natura i de la vida assossegada, juntament amb la seua piromania. Això sí, una vegada compleix la condemna, arriba a l’aldea i es redimeix. A partir d’aleshores, comença a combregar amb la seua mare i amb l’entorn, i intenta apropar-se als seus veïns.

Però tot es desbarata. Apareix un nou incendi. No se sap qui n’és el responsable. La pel·lícula tampoc ho explica: vol que siguem nosaltres, els espectadors, els qui ho interpretem.

O que arde és un treball que aglutina diferents matisos i lectures. Parla de la soledat, de la falta d’acceptació, de l’autoestima, de la natura, de la Galícia profunda… Tot plegat, amb una dimensió universal i extrapolable a qualsevol psicologia.

O QUE ARDE. 2019. Espanya. Color. 89 Min.

Direcció: Oliver Laxe

Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez, Inazio Abrao, Elena Mar Fernández, David de Peso, Alvaro de Bazal

Guió: Santiago Fillol, Oliver Laxe

Fotografia: Mauro Herce