(2) LA JOVE (THE YOUNG ONE) (1960), de Luis Buñuel

Ombres d'indefensió

Basada en un relat curt de Peter Matthiessen ("Travelling Man"), la cinta és una coproducció mexicana juntament amb els Estats Units, d'ahí el seu rodatge en anglès.

La jove és una pel·lícula amb aspectes interessants on subjau la indefensió apresa dels més vulnerables. Cal destacar, especialment, un encertat tractament de conceptes tan controvertits com són el racisme i l'abús de menors en un context en què la desigualtat i la falta de drets eren el denominador comú. També cal afegir una acurada posada en escena i unes bones interpretacions en una història que enganxa des del primer moment, cosa que posa de manifest l'ofici del realitzador aragonès. Això és perquè, tot i ser un film "poc Buñuel" —entre altres coses perquè va ser un treball d'encàrrec—, sha de reconèixer que estem davant d'una obra digna, encara que menor, de la seva filmografia.

LA JOVEN (THE YOUNG ONE). 1960. Mèxic. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Zachary Scott, Bernie Hamilton, Key Meersman, Crahan Denton, Claudio Brook

Guió: Hugo Butler, Luis Buñuel. Cuento: Peter Mathiessen

Fotografia: Gabriel Figueroa

(4) LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS (1956), de Don Siegel

De l'anodínia a l'anodí

Seria millor una vida sense dolor, sense patiment, tal com plantegen els personatges abduïts d’aquest film? Podria ser que, sense pensar-ho, en la primera centèsima de segon, diguéssim que ens abraçaríem a una existència desproveïda de pesantor. Tanmateix, immediatament canviaríem de parer i aquest pensament seria com la fugacitat d'un núvol que passa pel cel perquè —si se'm permet el joc de paraules—, en cas que responguéssim afirmativament a la pregunta que encapçala aquest article, faríem el funest trànsit de l'anodínia a l'anodí. I és que, a dir la veritat, horroritza pensar que puguem conèixer un món mancat d'empatia i emocions, un univers envoltat de persones indiferents i alienes als sentiments del proïsme.

En el substrat de La invasió dels lladres de cossos trobem aquest missatge apocalíptic sobre els perills que correm davant una societat insolidària, una al·legoria de la deshumanització que actua també com a denúncia davant el macartisme regnant. 

Don Siegel canalitza tot l'exposat a través d'aquesta història de ciència-ficció amb imatges impactants: baines, persones com autòmats, cossos reproduint-se… Si a això hi afegim la pressió psicològica que suposa el fet de no poder dormir per no convertir-te en un d'“ells” o el xoc emocional de descobrir les teves persones properes sense la seva ànima interior, el resultat és un aclaparador desencís. 

Una joia imprescindible i atemporal que cal conèixer.

INVASION OF THE BODY SNATCHERS . 1956. Estats Units. Blanc i Negre. 80 Min.

Direcció: Don Siegel
Intèrprets: Kevin McCarthy, Dana Wynter, Larry Gates, King Donovan, Carolyn Jones, Jean Willes, Ralph Dumke, Sam Peckinpah, Virginia Christine, Tom Fadden, Kenneth Patterson, Dabbs Greer

Guió: Daniel Mainwaring. Relatos: Jack Finney

Música: Carmen Dragon

Fotografía: Ellsworth Fredericks

(3) L'AVANÇAMENT (IL SORPASSO) (1962), de Dino Risi

Dues personalitats diferenciades

Dins d'aquesta comèdia amb tints de road movie que, en un principi, sembla despreocupada i superficial, ens adonem —a mesura que el metratge avança— que la història parla de la psicologia dels éssers humans. D'aquesta manera, en els dos personatges es poden albirar trets diferencials que ressalten la personalitat de cadascun. L'un, Bruno Cortona (Vittorio Gassman), fanfarró, espontani, desimbolt i poc compromés amb els del seu voltant; l'altre, Roberto Mariani (Jean-Louis Trintignant), és un estudiant tímid, inhibit i conservador emocional. El fet és que a cadascun dels dos li agraden coses de l'altre; així, Bruno, encara que no ho diga, enveja la sobrietat, control i cavallerositat de Roberto i aquest, per contra, desitja l'atreviment i la filosofia de vida propera al "carpe diem" del primer.

Il sorpasso és una comèdia que comença del no-res i que esdevé una desficaciada aventura, amb gags graciosos i divertides situacions d'embolics. Eixe estat eufòric de rialla continua, tanmateix, acaba en quelcom inesperat. I és que la gastada frase: "eres jove, viu de pressa" té les seues conseqüències si no se sap, d'alguna manera, contenir. L'homeòstasi, un equilibri que regisca la vida, és allò que s'ha recercat al llarg dels temps. Però que difícil que és! Veritat, Vittorio Gassman?

IL SORPASSO . 1962. Itàlia. Blanc i Negre. 105 Min.

Direcció: Dino Risi
Intèrprets: Vittorio Gassman, Catherine Spaak, Jean-Louis Trintignant, Claudio Gora, Luciana Angiolillo, Franca Polesello, Linda Sini, Bruna Simionato, Annette Stroyberg, Mila Stanic, Lilly Darelli, Nando Angelini

Guió: Dino Risi, Ettore Scola, Ruggero Maccari

Música: Riz Ortolani

Fotografía: Alfio Contini

(3) ELS MILLORS ANYS DE LA NOSTRA VIDA (1946), de William Wyler

De retorn a casa en la postguerra

Els millors anys de la nostra vida té l'aparença de pel·lícula simple. Per la seva estructura formal fa la sensació de ser una història que busca la llagrimeta fàcil; és a dir: pur entreteniment superficial per passar l'estona, sense més pretensions. Tanmateix, escurant en la seva trama hi trobem una profunditat a través de la qual s'analitzen traumes, passions i emocions humanes. I és que aquesta pel·lícula de William Wyler és una obra perfecta d'artesania que conjuga sagaçment comèdia, drama i cinema social.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, una vegada de tornada a casa, el trauma bèl·lic —amb la constant metàfora dels ganxos que simbolitzen la monstruositat de les conteses bèl·liques— apareix en el trio protagonista. Tots tres senten que no encaixen en la societat amb la qual es troben; tot està al mateix lloc, però alhora tot ha canviat. Així mateix, l'heroïcitat que en un principi emanaven esdevé marginalitat, per la qual cosa han d'intentar buscar feina o, almenys, mantenir la que tenien. L'Homer queda discapacitat i la por s'apodera d'ell (necessitarà ajuda per a vestir-se i no sap si la seva xicota l'acceptarà o si suposarà una càrrega per a ella) i en Fred es topa de nou amb els seus problemes matrimonials, mentre sorgeix el divertit (i complicat) enamorament amb la Peggy, la filla de l'Al. 

El que jeu en l'argument és una denúncia cap al paper que juga el país amb els veterans de guerra (la frase de l'encarregat de la botiga de perfums és colpidora: “Ningú pot estar segur a la seva feina amb tots aquests veterans que tornen”). És a dir, existeix una confrontació no resolta que el film mostra remarcant aquesta falta de sensibilitat de la nació envers aquells que tornen del conflicte.

Continuant amb aquesta manifestació crítica, la cinta realitza una petita revolució deixant en evidència la falta d'escrúpols de les entitats bancàries (quelcom que es pot extrapolar a l'actualitat) a l'hora de concedir préstecs de manera concertada amb el govern. L'Al parla de valors (generositat, bondat, bon cor...) que estan renyits amb aquesta economia allunyada del bé comú que es practica. Aquí és quan treu el cap una interessant contraposició entre humanitat i negoci —en el sentit pejoratiu d'aquest— on l'Al es converteix en l'abanderat de l'ètica contra la ferocitat salvatge del capitalisme. 

No hi pot faltar el personatge pronazi (escena de la gelateria) que representa el feixisme permanent i arrelat que malauradament arriba fins als nostres dies. Tot plegat està posat sobre la taula de manera barrejada, cosa que dona més valor a la grandesa de la direcció, perquè, en un metratge que gairebé arriba a les tres hores, conjuga una gran quantitat de variables (guerra, traumes, família, amistat, amor, adulteri, matrimoni...).

Com a anècdota, cal comentar que Harold Russell es va interpretar a si mateix, ja que va ser un veritable mutilat de guerra. A més, la pel·lícula va ser vigilada en l'anomenada “caça de bruixes” del senador Joseph McCarthy per considerar-la de contingut subversiu, en parlar de l'adaptació a la pau i de com pot arribar a ser de complicada.

THE BEST YEARS OF OUR LIVES . 1946. Estats Units. Blanc i Negre. 170 Min.

Direcció: William Wyler
Intèrprets: Myrna Loy, Fredric March, Dana Andrews, Teresa Wright, Virginia Mayo, Cathy O'Donnell, Hoagy Carmichael, Harold Russell, Gladys George, Ray Collins, Roman Bohnen, Minna Gombell, Walter Baldwin, Dorothy Adams, Steve Cochran

Guió: Robert E. Sherwood. Novel·la: MacKinlay Kantor

Música: Hugo Friedhofer

Fotografía: Gregg Toland

(3) ELS AMANTS DE MONTPARNASSE (1958), de Jaques Becker

L'art com a element trangressor

Una vida turmentosa que porta a l'autodestrucció on l'amor i l'art es barregen en una vida decadent. Aquesta pel·lícula parla de creure en un mateix, de la depressió, de l'alcoholisme i de l'amor abnegat. A més, hi reflecteix el contrast de l'art com a expressió interior i com a element transgressor versus l'art com a negoci.

Una història ben lligada que sap enganxar l'espectador. Tècnicament formidable i, tot i tenir alts i baixos, amb una última part magistral.

Sé que eren altres temps, però trau de polleguera la violència de gènere i el tuf de patriarcat que s'hi destil·la. No obstant això, estem davant d'una gran obra que cal conèixer.

LES AMANTS DE MONTPARNASSE . 1958. França. Blanc i Negre. 115 Min.

Direcció: Jaques Becker
Intèrprets: Gérard Philipe, Lilli Palmer, Lea Padovani, Gérard Séty, Lino Ventura, Anouk Aimée, Lila Kedrova

Guió: Jacques Becker. Novel·la: Michel-Georges Michel

Música: Paul Misraki

Fotografía: Christian Matras

(3) MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO (1968), de Tomás Gutiérrez Alea

Reflexions equidistants

Perdut en les profunditats d’una societat convulsa, la contradicció s’erigeix en el sosteniment d’una història tenyida de pesantor. El protagonista, burgès intel·lectual que viu de les rendes del lloguer, nada en l’onatge marejador que transita en el procés revolucionari cubà. Crític i irònic, la seva passivitat actua com un mecanisme de defensa davant el bloqueig existencial que li han produït les indefectibles transformacions del seu país. Passivitat que, per cert, recorda la inacció que al llarg de la història els ciutadans exerciten davant els perills imminents que se’ls acosten (un clar exemple el tenim en l’ascens del feixisme en l’actualitat i el nostre connivent immobilisme).

Des d’un punt de vista formal, la pel·lícula és absolutament sorprenent per la seva modernitat i pel seu trencador llenguatge fílmic. D’aquesta manera, combina seqüències documentals i una narració no lineal amb imatges d’arxiu, dibuixant així una línia molt fina que separa la ficció de la realitat.

Les contradiccions del Sergio, el seu personatge principal, existeixen també en la seva vida personal i deambulen a través de les seves reflexions, que es tornen crítiques amb tot allò que l’envolta (l’exili de la seva família als Estats Units, els seus problemes amb les dones i la seva inconsistent ideologia en la revolució). La pel·lícula està impregnada dels raonaments del discurs marxista, que juguen amb l’equidistància del seu protagonista.

Memorias del subdesarrollo, pel seu argument interessant i pel seu plantejament formal, és un film important que s’ha de veure.

MEMORIAS DELS SUBDESARROLLO. 1950. Cuba. Blanc i Negre. 97 Min.

Direcció: Tomás Gutiérrez Alea
Intèrprets: Sergio Corrieri, Daisy Granados, Eslinda Núñez, Omar Valdés, René de la Cruz, Yolanda Farr, Ofelia González, Jose Gil Abad, Daniel Jordan, Luis López

Guió: Tomás Gutiérrez Alea, Edmundo Desnoes. Novel·la: Edmundo Desnoes

Música: Leo Brower

Fotografía: Ramón F. Suárez

(3) TOT SOBRE EVA (1950), de Joseph L. Mankiewicz

Caire calculador

L'arribisme i la manipulació observats escrupolosament per la càmera de Mankiewicz. En el centre, Eve, la seva protagonista, una aparent gata moixa que a poc a poc va xuclant el cervell del seu grup teatral a través d'una empatia i benvolença impostada. La pel·lícula ens ensenya com l'ésser humà és capaç de prioritzar l'ego i com pot instrumentalitzar als seus igual per tal d'aconseguir els seus objectius, sense importar-li aixafar i destruir l'altre. La pregunta que ens assaltaria seria: "El fi justifica els mitjans?". El film ens diria: "Això ho haurà de valorar l'espectador". Efectivament, uns dels seus grans mèrits és la seva capacitat per a fer-nos reflexionar i deixar moltes coses obertes per a la seva interpretació (per exemple, tenen una relació Eve i Lloyd Richards?). La veritat és que Eve ens enganya a tots. N'estic segur que qualsevol, apesarat en escoltar les seves penúries, li haguera donat tota la confiança. La realitat és que som éssers humans i, com molt bé reflecteix la pel·lícula, de vegades la traïció i la comprensió van agafades de la mà. 

Margo, una grandiosa Bette Davies, representa l’altre costat. Una actriu consagrada que ha de lluitar contra el pas del temps i, sense voler-ho enfrontar-se als espuris propòsits de l’energia jove d’Eve. Un contrapunt que, encara que després (llei de vida) tots acaben consumits per les seves pròpies pors, hi mostra la vulnerabilitat (l’envelliment i la pèrdua de rellevància artística) envers la sensació d'immortalitat que acompanya les estrelles en el punt més àlgid de la seva carrera.

Finalment, Eve, tasta de la seva pròpia medecina i es veu atrapada pel parany d'Addison, el crític teatral que des del principi intueix les malèfiques intencions (amagades sota una dolça aparença) de l'aspirant a actriu. Com una roda, la cinta tanca el cercle amb Phoebe, una altra candidata disposada a seguir els mateixos passos manipuladors que Eve va emprar per arribar al cim del món teatral.

En definitiva, una obra que es presenta com un transsumpte de les relacions humanes, amb un guió àgil i que compta amb unes magnífiques interpretacions, especialment la d'Anne Baxter en el paper de la ingènua Eve. Tal vegada el món d'espectacle tingui aquest caire calculador que, per descomptat és extrapolable, sense cap gènere de dubtes, a la vida mateixa.

ALL ABOUT EVE. 1950. Estats Units. Blanc i Negre. 138 Min.

Direcció: Joseph L. Mankiewicz
Intèrprets: Bette Davis, Anne Baxter, Gary Merrill, George Sanders, Celeste Holm, Thelma Ritter, Marilyn Monroe, Craig Hill, Barbara Bates, Hugh Marlowe, Gregory Ratoff, Walter Hampden

Guió: Joseph L. Mankiewicz. Història: Mary Orr

Música: Alfred Newman

Fotografia: Milton R. Krasner