(4) EL SUR (1983), de Víctor Erice

Poesia al cinema

El sud, metàfora d'un lloc fantàstic, anhelat i idealitzat per una xiqueta profundament captivada per la figura del pare. Ella busca entendre i aproximar-se a un ésser hermètic i introspectiu, tan proper i llunyà alhora, per mimetitzar-ne el comportament. Tot i que hi ha una admiració recíproca, es veu envoltada en un món d'adults amb els seus secrets i contradiccions. 

Set anys. Des de la infància fins a l'adolescència. Set anys de desenvolupament en la visió cap al seu pare. Des del metge i saurí (un pare amb superpoders màgics), al fosc i tràgic Enrique, atrapat pel seu passat.

Al relat predomina la veu en off en la maduresa d'Estrella. Però Erice ho reforça utilitzant magistralment els recursos cinematogràfics per transmetre la psicologia —sensacions i emocions— dels personatges. El seu ritme pausat, els "sons silents", la música —amb Granados i la seua malenconiosa volença al sud—, el to intimista i la càlida il·luminació generen una "inquieta calma" en cadascuna de les seqüències. La pel·lícula avança mitjançant l'evolució de la protagonista. El pèndol és un instrument metafòric d'afany per trobar l'enigmàtica i misteriosa naturalesa del pare. I Estrella, com a bona aprenenta, segueix els passos del seu progenitor per descobrir tot allò que es troba al subterrani.

De vegades no cal perdre's en explicitacions buides, ja que hi ha innombrables maneres d'explicar les coses, a part de les paraules: un espai, un gest, una conducta, una absència... La infància, clara i obscura, i plena de fantasies, condueix Estrella a pensar, divagar, patir i estimar. Infància emmarcada en un context de conseqüències polítiques i familiars. Al film desfilen l'esperit de la Guerra Civil, les ideologies contraposades (pare i fill) i la repressió (la dona d'Enrique, mestra represaliada pel franquisme). El to trist i desassossegant és indeleble en un temps tan marcat. Meravellosament poètica.

EL SUR. 1983. Espanya. Color. 93 Min.

Direcció: Víctor Erice
Intèrprets: Omero Antonutti, Icíar Bollaín, Rafaela Aparicio, Sonsoles Aranguren, Lola Cardona, Aurore Clément, Francisco Merino, Maria Caro, José Vivó, Germaine Montero

Guió: Víctor Erice. Novel·la: Adelaida García Morales

Música: Enrique Granados i altres.

Fotografia: José Luis Alcaine

(3) LA DAMA DE SHANGHAI (1947), d'Orson Welles

Els espills enganyen

Hi ha tants elements al nostre voltant que poden influir en les nostres decisions que, de vegades, tot i saber-ho, optem per aplicar les més irracionals. George, el protagonista d'aquesta pel·lícula, fa passos cecs cap endavant, empés pel desig d’apropar-se a Elsa, la bella esposa d’un advocat criminalista que ha conegut casualment. Tot això el porta —sense saber-ho— a una voràgine d’interessos personals, secrets i traïcions que li són aliens.

Orson Welles explica aquesta intriga noir a través d’un intrigant guió, una suggeridora posada en escena i una planificació angulosa, críptica i descriptiva. De seguida t'adones que el director sap jugar com ningú amb els espais, la il·luminació i els elements més innocents (com ara els espills). A més, té l'habilitat d'utilitzar i encaixar els diferents plans per a transmetre angoixa i desassossec als espectadors. D'aquesta manera, ens transporta a una fun house plena de distorsions i reflexos que metaforitzen les diferents arestes, contradiccions i complexitats de la psicologia dels personatges. 

Potser la trama és una mica enrevessada, però ho compensa aprofitant els recursos fílmics d'una manera magistral. Si a això li afegim les seues notables interpretacions, podem dir que estem davant d’un gran film.

THE LADY FROM SHANGHAI. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 87 Min.

Direcció: Orson Welles
Intèrprets: Rita Hayworth, Orson Welles, Everett Sloane, Glenn Anders, Ted de Corsia, Erskine Sanford, Gus Schilling, Carl Frank, Evelyn Ellis, Louis Merrill, Harry Shannon

Guió: Orson Welles. Novel·la: Sherwood King

Música: Heinz Roemheld

Fotografía: Charles Lawton Jr.

(2) LA LLUNA S'AIXECA (1955), de Kinuyo Tanaka

Amor sota la lluna

En aquesta pel·lícula es nota la mà de Yasujirō Ozu, tant en el guió com en la inevitable influència que ha exercit en una alumna avantatjada, com és la directora Kinuyo Tanaka. La temàtica aborda els conflictes i problemes que plantejava Ozu en gran part de les seues obres: la família, la falta de llibertat individual (casaments que s'intenten concertar), l'atur, la soledat, la dependència emocional i la diferència entre l'urbà i el rural.

Tanaka ho tracta bo i donant pinzellades poètiques i metafòriques (començant pel seu títol). El seu ritme i la seua planificació són tan senzills com atractius, però, a parer meu, es perd a vegades en un romanticisme excessivament mel·liflu. No obstant això, estem davant d'un treball estimable que ens fa reflexionar.

TSUKI WA NOBORINU. 1955. Japó. Blanc i negre. 102 Min.

Direcció: Kinuyo Tanaka
Intèrprets: Chishu Ryu, Hisako Yamane, Yoko Sugi, Mie Kitahara, Shoji Yasui, Ko Mishima, Kinuyo Tanaka, Junji Masuda

Guió: Yasujirō Ozu, Ryôsuke Saitô

Música: Takanobu Saitô

Fotografía: Shigeyoshi Mine

(3) EL PORTER DE NIT (1974), de Liliana Cavani

Baixos instints

Els baixos instints són sentiments, emocions i pensaments que es confonen en una mena de mar regirat d'inconsciència. Aquests, difícils d'entendre i complicats d'analitzar, destaquen per la consubstancialitat a la psicologia comportamental de la nostra espècie. És important que el seté art aprofundisca en els aspectes més subterranis de l'ànima humana; per això aquesta pel·lícula revesteix interés, perquè explora aquests llocs tan inaccessibles i fangosos.

Liliana Cavani trasllada tot aquest entramat a la Viena dels anys cinquanta, quan els nazis estaven en el punt de mira i vivien de manera oculta per no ser reconeguts ni processats. Un relat sostingut per l'extravagant relació entre el botxí i la víctima (Max i Lucia), amb conductes que fluctuen de manera inconsistent, tot il·lustrant-ne la complexitat. Tots dos mantenen una relació sadomasoquista que es consolida en una història pertorbadora d'amor incondicional, on sorgeixen pulsions que estan enterrades per deixar-les fluir en un ambient desconcertant.

El film té els seus alts i baixos. Tot i comptar amb un bon guió, de vegades es recrea massa en els flashbacks. No obstant això, l’obra està molt ben trenada, amb seqüències impactants i imatges icòniques (Charlotte Rampling vestida només amb uns tirants i una gorra de les SS).

IL PORTIERE DI NOTTE. 1974. Itàlia. Color. 115 Min.

Direcció: Liliana Cavani
Intèrprets: Dirk Bogarde, Charlotte Rampling, Philippe Leroy, Gabriele Ferzetti, Giuseppe Addobbati, Isa Miranda, Nino Bignamini, Marino Masé, Piero Vida, Geoffrey Copleston

Guió: Liliana Cavani, Italo Moscati

Música: Danièle Paris

Fotografía: Alfio Contini

(2) CASANOVA, de Federico Fellini (1976)

Estimable, però excessiva

El director italià opta per disseccionar la figura del seu protagonista per enfrontar-lo a la realitat de la vida, juntament amb la decadència moral de l'aristocràcia i la burgesia. Així, el personatge és conscient de la seva vulnerabilitat i és presoner dels seus dubtes existencials. Les seves habilitats sexuals, lluny de ser un aliat en la seva realització personal, actuen com a obstacle a l'hora de mostrar la seva intel·lectualitat. Casanova lluita, viatja, es mou pel món i intenta trobar-se a si mateix. Les escenes, torbadores i impactants, se succeeixen al llarg del metratge: competicions sexuals, voyeurisme, dones forçudes... El protagonista adora la feminitat i s'apropa a allò que és diferent.

La versió personal de Fellini sobre Giacomo Casanova és un exercici fílmic caòtic, grotesc i irreverent. Una proposta arriscada amb tints surrealistes acompanyada de la magistral i hipnòtica música de Nino Rota. Amb moments brillants —especialment la cort de Württemberg, una extravagant òpera plena de teclats psicodèlics culminada amb un coit de nina de porcellana— i d'altres de més desafortunats, la pel·lícula conté molts alts i baixos.

Malgrat la seva encertada atmosfera i ambientació, de la seva aconseguida barreja entre l'oníric, el còmic i el sexual i de la gran interpretació de Donald Sutherland, el resultat és estimable, encara que excessiu en tots els sentits, també en les dues hores i mitja de metratge.

IL CASANOVA DI FEDERICO FELLINI. 1976. Itàlia. Color. 148 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Donald Sutherland, Tina Aumont, Cicely Browne, Carmen Scarpitta, Clara Algranti, Daniela Gatti, Margareth Clémenti, Olimpia Carlisi, Chesty Morgan, Leda Lojodice, Silvana Fusacchia, Clarissa Mary Roll 
Guió: Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(3) GIANT SANDS "Chore of Enchantment" (2000)

Folk a la falda de l'ària de Donizetti

Com un substrat, “Una furtiva lagrima” de l’òpera L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti (que ja s'intueix a “Overture”, la primera cançó introductòria), va recorrent cada tema d'aquest disc. Un substrat que s’adhereix a l’esperit d’un treball de lletres críptiques i ritmes pausats entre el folk, el country i el rock alternatiu.

Les baquetes rítmiques ens transporten a “(Well) Dusted” al sentiment de buit i de soledat que experimenta el seu protagonista. A “Punishing Sun” es realitza un cant —metafòric i enigmàtic— a la resignació amb escletxes obertes a l’esperança a través d’una guitarra suau. Són especialment interessants aquests versos:

Candles are melting without being lit.

Knocked upside the head without even being hit.

The lamp light flickers from a bad wire.

The dark is self editing prior to expire.

Espelmes que es fonen sense ser enceses,

colpejat al cap sense haver rebut cap cop,

el llum parpelleja per un cable defectuós,

la foscor s'edita a si mateixa abans de desaparèixer.

La suavitat melòdica continua amb “X-tra Wide”, de text fosc, que critica l’sobreesforç que suposa assolir la felicitat dictada pels convencionalismes socials.

El grup fa una mena d'interludi i ens connecta amb “1972”, referències a l’any en qüestió a través de batzegades rockeres i hard.

“Temptation of egg” és una peça lisèrgica i contemplativa del sexe femení, canalitzada per un piano recurrent i un fons d’orgue juntament amb una percussió sincopada. La desesperació i la redempció entren a “Raw”, música tranquil·la liderada pel teclat.

“Wolfy” porta un canvi d’estil i, amb ritmes que recorden Beck, executen un ajustament de comptes a la crítica periodística.

Cal fer una menció especial a la cançó “Shiver”, de tall més comercial però d’una qualitat immensa que guanya amb cada escolta. El tema juga molt bé amb els sons i conté una crida a estremir-nos i a fer estremir el proïsme. “Dirty from the Rain” és un folk bell, una càustica referència a la intoxicació —manipulació i tergiversació— que patim per part dels poders fàctics.

Captivador i pausat és el tall “Astonished (In Memphis)”, on es parla de la sorpresa i l'estupefacció de les relacions que, presumiblement, ens aporten valors de vida. Seguim amb l’estat reposat i assossegat a “No Reply”, en la qual s’exposa la incomprensió en la comunicació entre persones. Les influències de Bowie són evidents a “Satellite”, una orquestració fresca i excel·lent on es fa referència a les limitacions humanes i a la incapacitat d’abastar-ho tot. Passa el mateix que amb “Shiver”: cada vegada que s’escolta, guanya en matisos.

Aires jazzístics i un piano suggeridor protagonitzen “Bottom Line Man”, d’una gran profunditat vital, realista i escèptica. La paràbola bukowskiana amb tints de blues de “Way to End The Day” és una oda (que maleeix?) a la ressaca. El disc arriba a la seva fi amb l’epíleg instrumental el destí del qual és un santuari, un tema bell amb aires folk que s’assenta a la falda de l’ària de Donizetti. Un bon disc.

Gravat en: Tucson, New York City and Memphis

Duració: 59:53

Cançons: 16

Segell discogràfic: Thrill Jockey / Loose Music

Productor/es: John Parish, Jim Dickinson, Kevin Salem

(3) LA VIDA PRIVADA DE SHERLOCK HOLMES (1970), de Billy Wilder

Mirada a l'interior del detectiu

La privacitat de cadascú està molt allunyada de la percepció i valoració que la resta de la gent fa de nosaltres. És ben sabut que l'ésser humà és vulnerable i està ple de febleses, perquè, realment... qui no en té, de febleses? Causa estranyesa, però, quan aquestes provenen d'un heroi. I en aquest cas, el nostre heroi és l'arxiconegut Sherlock Holmes.

Doncs bé, ací Billy Wilder —de manera valenta i arriscada— el presenta com algú vulnerable, per moments dubitatiu, consumidor de cocaïna i analfabet emocional pel que fa a l'amor: un Holmes més "humà", en definitiva. Aquest fet potser és el cor subreptici, motor de la història que el director austríac ens vol contar. I ho fa de manera segmentada, amb dues trames. La primera mitja hora, molt divertida i intel·ligent, hi predomina la comicitat. La resta del temps ja s'endinsa en el misteri que caracteritza els relats del detectiu britànic, tot i que no s'oblida de l'humor i dels diàlegs ocurrents.

Les peces del guió estan molt ben acoblades i el relat aguanta el seu ritme. A més, hi està acompanyat per unes solvents interpretacions, especialment la del Dr. Watson. Un film per a revisitar en qualsevol moment: no ens defraudarà.

THE PRIVATE LIFE OF SHERLOCK HOLMES. 1970. Regne Unit. Color. 125 Min.

Direcció: Billy Wilder
Intèrprets: Robert Stephens, Colin Blakely, Geneviève Page, Christopher Lee, Tamara Toumanova, Clive Revill, Irene Handl

Guió: Billy Wilder, I.A.L. Diamond. Personatge: Arthur Conan Doyle

Música: Miklós Rózsa

Fotografia: Christopher Challis