(3) ENCARA SOC ACÍ (2024), de Walter Salles

Víctimes universals

Encara soc ací és un títol que universalitza totes les víctimes de les dictadures. Els seus botxins pensaven que, destruint-los i fent-los desaparéixer, en tenien prou. Tal vegada no comptaven que tindrien davant seu aquells que creuen que la justícia i la reparació són condicions imprescindibles perquè un Estat siga realment democràtic. Això sí, tot sabent que la tasca no és gens fàcil perquè els hereus ideològics dels assassins tracten de perllongar eixa impunitat.

Encara soc ací és un crit en alt, un altaveu que vol trencar el soroll mut de l'horror i de la crueltat. La seua riquesa de colors del Brasil del setanta, amb les seues platges i la seua musicalitat optimista, contrasta amb la fredor i grisor d'uns centres de tortura on s'ofegaven projectes i llibertats futures.

Encara soc ací és una denúncia necessària i un exercici didàctic que busca no oblidar ni deixar d’explicar els mecanismes politicosocials d'abús de poder i la limitació de l’emancipació, tant col·lectiva com individual.

Però, sobretot, és una pel·lícula interessant, dotada d’una gran bellesa visual, magnífiques interpretacions i una planificació i fotografia que t'amera dels indrets brasilers. Sorprén, precisament, eixa capacitat de Walter Salles per a fer-te passar a un altre estat emocional del qual no pots desprendre’t al llarg de tot el film.

Encara soc ací no parla només del passat: dialoga incòmodament amb el present. Sembla mentida, però passen els anys i els esdeveniments es repeteixen. Ho vivim actualment: gent innocent que mor perquè altres volen petroli, minerals i diners. Som fills d’una humanitat sovint esborrada pels pocs que concentren el poder.

Millor Pel·lícula Internacional Premis Oscar 2024.

AINDA ESTOU AQUI. 2024. Brasil. Color. 137 Min.

Direcció: Walter Salles
Intèrprets:  Fernanda Torres, Selton Mello, Antonio Saboia, Fernanda Montenegro, Maeve Jinkings, Marjorie Estiano, Humberto Carrão, Carla Ribas

Guió: Murilo Hauser, Heitor Lorega. Llibre: Marcelo Rubens Paiva

Música: Warren Ellis

Fotografia: Adrian Tejido

(3) LA SINGULAR VIDA DE IBELIN, de Benjamin Ree (2024)

Emocionant documental

Que difícil que és desxifrar els corrents d'aigua que desfilen pel rierol de l'organisme humà. Existeix l'oralitat, sí, però moltes vegades resta òrfena de profunditat perquè les paraules no sempre faciliten la clau del que realment es vol transmetre. Per això, ha de ser molt turmentós per a una persona tractar d'esbrinar els pensaments del seu ésser estimat en els moments crítics, quan la fragilitat i l'angoixa s'apoderen del malalt: "Per què jo? Tant de bo no estiguera discapacitat per experimentar sensacions com la resta...". Són les injustícies de la vida que, envernissades pels capritxos de l'atzar, es repeteixen sovint i la seua gestió serà molt diferent entre unes persones i altres.

Aquest documental presenta una història força bonica, la de Mats Steen qui afectat de distròfia muscular de Duchenne, tracta de passar la vida el millor que pot en una cadira de rodes. Com a espectador se t'encolleix el cor observant el patiment de la seua família i d'ell mateix. 

Tot i que els pares tenien un incessant i constant plany interior a causa de la mort prematura i de la seua vida aïllada de les relacions socials, descobreixen un meravellós món paral·lel, ple d'amor, aprenentatge i petits moments de felicitat. No explicaré més perquè no vull fer espòiler. El que sí que m'agradaria és recomanar vivament aquest treball que t'emociona des del primer instant.

Molt ben documentat i amb una manera molt intel·ligent de contar part de la història a través de l'animació del videojoc, La singular vida de Ibelin és una autèntica joia, una injecció de vida i de mirar la vida positivament que ens ensenya la vertadera essència de la vida i de l'amor.

Premi del Públic - Documental (World Cinema) Festival de Cinema de Sundance 2024.

IBELIN. 2024. Noruega. Color. 106 Min.

Direcció: Benjamin Ree

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Benjamin Ree

Música: Uno Helmersson

Fotografia: Animación, Rasmus Tukia, Tore Vollan

(2) DEL REVÉS 2 (2024), de Kelsey Mann

La psicologia emocional en directe

Un altre brillant exercici de psicologia d'animació en aquesta  segona part d'Inside Out. Aquesta vegada s'endinsa en el procés de la pubertat en plena adolescència, una època farcida de canvis morfològics, fisiològics i psicològics que donen pas a la vida adulta. Noves emocions entren al cap de la xiqueta: Ansietat, Vergonya i Avorriment (a Nostàlgia encara li queda un poquet) que revolucionen la seua vida. Per altra banda, Joia, Tristesa, Ira, Por i Fàstic, continuen presents, però tindran problemes de convivència amb ells.

A partir d’eixe moment, comencen les lluites internes tan recognoscibles per a tots nosaltres i que tants dubtes i maldecaps ens porten. És la gestió de les emocions, la vida mateixa en la seua salsa, però que, gràcies a aquests intel·ligents films d’animació, podem veure quasi en directe.

INSIDE OUT 2. 2024. Estats Units. Color. Animació. 88 Min.

Direcció: Kelsey Mann

Intèrprets: Animació

Guió: Meg LeFauve, Dave Holstein. Història: Kelsey Mann

Música: Andrea Datzman

Fotografia: Animación, Adam Habib, Jonathan Pytko

(3) SALVE MARIA (2024), de Mar Coll

Ideació filicida

Per molt que s’hi pense, no deixa de ser torbador el tema central d'aquesta història. El fet que una mare tinga pensaments de matar el seu fill és dur de comprendre per al comú de la població, no obstant això, algunes vegades aquest cas ocorre; fins al punt de portar-se a terme. 

Així és: l'estrés, l'esgotament i la depressió postpart poden donar pas a pensaments intrusius que alteren la tranquil·litat mental de qui ho pateix. 

En aquest film, tot s’explica a través de Maria, una jove escriptora que acaba de ser mare. En assabentar-se que una dona francesa ha ofegat els seus bessons a la banyera, s'obsessiona desmesuradament amb aquest fet. D'alguna manera se’n sent identificada i, per això, tracta d’esbrinar els processos mentals que van conduir aquella dona a cometre una atrocitat així. Alhora, se sent atemorida i carregada de culpa perquè li assalten pensaments de fer mal al seu propi nadó.

Entre l’interés del tema per a la seua nova novel·la i el seu moment psicològic delicat, Maria iniciarà un viatge imprudent i d’alt risc, tant per a ella com per a la seua família. Amb una narració encertada, la pel·lícula aconsegueix sacsejar l’espectador, ja que el suspens i la tensió es mantenen al llarg de tot el metratge.

En definitiva, un relat que navega entre la maternitat mal resolta, la convivència de parella mal avinguda i la incipient bogeria del personatge central. Un film estimable que cal tindre en compte.

SALVE MARIA. 2024. Espanya. Color. 111 Min.

Direcció: Mar Coll
Intèrprets: Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Belén Cruz

Guió: Mar Coll, Valentina Viso. Novel·la: Katixa Agirre

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Nilo Mur

(3) POLVO SERÁN (2024), de Carlos Marques-Marcet

¡Mueran los novios!

Quan t’adones que la vida ja no té sentit sense la teua parella de sempre, s’activen els mecanismes d’un amor incondicional que pot arribar a expressar-se en la decisió més extrema: l’acompanyament final. Una manera d’unificar-se per segellar un amor etern.

David Marques-Marcet explora els límits d’aquest vincle afectiu en una història tan bella com colpidora, on ressalta el paper essencial —i terapèutic— de les relacions humanes. Per a això, utilitza un guió ben treballat juntament amb una escenografia basada en la música i la coreografia, per donar forma a un relat que aprofundeix, des d’un punt de vista psicològic, en conceptes existencials com la pèrdua i el desig d’un amor etern.

Les tensions emocionals i familiars afloren davant la proposta tan insòlita que planteja la parella. ¿Com poden uns fills acceptar que els seus pares se’n vagen a Suïssa, a una associació de mort voluntària assistida? La mare (Claudia) decideix no esperar que la seua malaltia terminal deteriore el seu cos, i la seua parella (Flavio) vol acompanyar-la per morir al seu costat. Una situació complexa i una proposta difícil d’assumir per a la família. A partir d’eixe moment, flueixen diferents energies que intenten trencar el bloqueig mental que els atrapa.

Malgrat el dramatisme, la pel·lícula no renuncia a l’humor, de vegades corrosiu —com aquell “¡Mueran los novios!” que exclama la filla entre la ràbia i la incomprensió—, ni tampoc a una certa lluminositat positiva: la d’aquells que troben pau en prendre una decisió definitiva.

En definitiva, Polvo serán és un film reflexiu i emotiu que ens convida a mirar amb serenitat l’amor, la mort i la llibertat d’escollir el propi final.

Espiga de Plata Festival de Valladolid 2024.

POLVO SERÁN. 2024. Espanya. Color. 106 Min.

Direcció: Carlos Marques-Marcet
Intèrprets:  Ángela Molina, Alfredo Castro, Mònica Almirall, Patrícia Bargalló, Alván Prado, Manuela Biedermann, Emma Corbacho

Guió: Carlos Marques-Marcet, Clara Roquet, Coral Cruz

Música: Maria Arnal

Fotografia: Gabriel Sandru

(2) LOS PEQUEÑOS AMORES (2024), de Celia Rico

Retalls de felicitat

El dubte  i la incessant recerca del camí correcte són companyes de viatge de l’ésser humà. Aquesta cinta reflecteix aquestes pulsions internes a través d’un bell retrat de la relació entre mare i filla. Teresa, de quaranta-dos anys, canvia els seus plans de vacances per passar l’estiu amb Ani, la seua mare, que acaba de patir una caiguda i necessita cura per a moure’s. De sobte, a causa de les diferents personalitats d’ambdues, dels retrets i de la dificultat de conviure després de tant de temps, comencen a fluir emocions i sentiments llargament continguts.

La pel·lícula juga molt amb els gestos i la comunicació no verbal, expressant amb gran encert allò que senten els seus personatges. A més, aborda de manera intel·ligent les diferents experiències afectives pròpies de les relacions humanes, com l’amor entre mare i filla, l’atracció (amb el pintor) o la gelosia (la núvia del pintor). Tots aquests aspectes es mostren amb molta subtilesa, cosa que permet a l’espectador interpretar i extreure les seues pròpies conclusions.

En definitiva, una cinta austera, amb molt d’encant, profundament humana i plena de vida, on predomina l'emocional i la lluita constant per aconseguir retalls de felicitat.

"Biznaga de Plata" Premi Especial del Jurat Festival de Málaga 2024.

LOS PEQUEÑOS AMORES. 2024. Espanya. Color. 95 Min.

Dirección: Celia Rico
Intèrprets: María Vázquez, Adriana Ozores, Aimar Vega, Blanca Apilánez, Ferrán Rañé, Jesús Prieto Ortiz , Camille Figuereo, Miguel Ángel González, Pep Muñoz, Júlia Morella, Jordi Rodríguez, David Aguilar Iñigo, Carme Vilar, Laura Gaja

Guió:  Celia Rico
Fotografia: Santiago Racaj

(3) LA GUITARRA FLAMENCA DE YERAI CORTÉS, de C. Tangana (2024)

Poètica e inspiradora

M'agrada molt l’enfocament d’aquest documental perquè és profundament emocional. D’aquesta manera, la guitarra de Yérai es converteix en un objecte catàrtic capaç de testimoniar les ferides i batalles que li han estat imposades per la vida. Ell mateix ho confessa davant la càmera en afirmar que aquesta cinta és com una catarsi terapèutica que li permet homenatjar i honrar la memòria de la seua germana (de fet, la immensa majoria de les seues lletres es basen en la seua empremta, a més d’altres sentiments familiars).

Efectivament, el guitarrista necessitava verbalitzar tot el que sentia i habitava constantment a dins. Era una forma de sanar-se i, al mateix temps, de fer aflorar el record de la seua germana Tania, perquè considerava que ell i la resta de la seua família li ho devien.

C. Tangana filma amb una delicadesa sorprenent, realitzant un estupend i sensible document sobre la vida i la psicologia intrínseca que acompanya aquest jove guitarrista.

Tots som fills del nostre passat i el seu ha estat aspre: la separació dels seus pares, la mort de la seua germana (tia), el xoc de cultures, el desconcert identitari… En aquest viatge, Yérai ha buscat reconéixer-se, retrobar-se i reconstruir el seu lloc al món.

Fantàstics els plans, el joc amb la càmera (apropaments, distàncies…), la llum, la posada en escena i la música que l’acompanya. Tot batega alhora en un univers emotiu, poètic i inspirador.

Millor Documental - Premis Goya 2024

LA GUITARRA FLAMENCA DE YERAI CORTÉS. 2024. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: C. Tangana

Intèrprets: Yerai Cortés i personatges documental

Guió: C. Tangana

Música: Yerai Cortés, C. Tangana.

Fotografia: Oriol Barcelona, Nauzet Gaspar, Àlvar Riu, Diego Trenas, Arnau Valls Colomer