(4) LENNY (1974), de Bob Fosse

Víctimes de la llibertat d'expressió

Els llímits a la llibertat d'expressió han estat una constant al llarg de la història. Dir allò que es pensa o se sent, canalitzant‑ho a través de diferents formes artístiques, sempre ha donat lloc a moltes controvèrsies i prohibicions. En tenim l'exemple actual a la nostra societat amb la ignomínia de «la llei mordassa», que subjecta a la seva falda les seves diferents víctimes (artistes, rapers, periodistes, actors…).

Bob Fosse relata mitjançant una interessant proposta fílmica —això és: la utilització del blanc i negre, l'ús del fals documental com a enllaçador de la història i dels primers plans— la carrera meteòrica d'aquest controvertit i pioner showman. Tot plegat el va portar a la cúspide en l'àmbit artístic i personal, però la censura, els constants judicis i la relació turmentosa que va mantenir amb la seva parella —que va incloure el consum de drogues— el van portar a la perdició. Sí, caricaturitzar la societat nord‑americana, allunyant‑se del que és políticament correcte, li va costar molt car.

I és que la sàtira i la crítica social com a armes contra la intolerància no són benvingudes en societats controladores del moralisme regnant. Aquesta obra va ser realitzada a mitjan dels anys setanta, però es podria rodar perfectament en l'actualitat amb un altre tipus de personatges i situacions per extrapolar‑ho a qualsevol punt d'una bona part de les societats occidentals.

Estupenda crítica a la hipocresia. Magnífic Dustin Hoffman.

LENNY. 1974. Estats Units. Blanc i Negre. 112 Min.

Direcció: Bob Fosse
Intèrprets: Dustin Hoffman, Valerie Perrine, Jan Miner, Stanley Beck, Frankie Man

Guió: Julian Barry. Teatro: Julian Barry

Música: Ralph Burns
Fotografía: Bruce Surtees

(3) JEAN MICHE JARRE "OXYGÈNE" (1977)

Protoelectrònica

Assentant els fonaments de l'electrònica juntament amb altres pioners com Kraftwerk o Tangerine Dream, el músic francès proposa plantejaments propers a un classicisme melòdic (allunyats dels d'aquests dos grups esmentats). Tot i això, la seva innegable influència clàssica la recobreix amb sons hipnòtics i atractius (especialment en la seva primera part). El treball, dividit en sis moviments, alterna moments més relaxants amb passatges psicodèlics (alguns evocadors de «Breathe» de Pink Floyd). El seu tall més conegut, «Oxygène, Part 4», s'ha convertit en una petjada sonora impregnada en les imatges quotidianes de la nostra vida.

El treball, a més d'utilitzar els elements esmentats, recorre constantment a una experimentació en els sons, aprofitant cada compàs i cada acord per arribar a un redescobriment de les diferents tonalitats musicals. D'aquesta manera, produeix una obra que integra en la seva arquitectura dimensions complexes amb altres de més accessibles.

Una obra, en definitiva, valenta, arriscada i innovadora.

Gravat en: Lió

Duració: 39:38

Segell discogràfic: Disques Dreyfuss

Productor/s: Jean Michel Jarre

(3) UNA BATALLA DARRERE L'ALTRA (2025), de Paul Thomas Anderson

Lluita conta el capitalisme

La lluita contra el capitalisme ferotge, les tensions racials i les injustícies socials ha generat un bon grapat de revolucions i rebel·lions al llarg de la història. Aquesta realitat ha donat peu al fet que s'hagen format grups organitzats que, farts que l'oligarquia fera el que li venia de gust, els obligara a enfrontar-s'hi fins i tot amb mètodes violents.

Amb aquesta premissa, Paul Thomas Anderson s'inspira en la novel·la Vineland, de Thomas Pynchon, per a construir One Battle After Another, un relat ambientat en els moviments radicals dels anys seixanta. El resultat és una pel·lícula desigual, un pèl massa llarga (160 minuts), amb diferents subtrames i salt en el temps. 

Aixó sí, tot i que resulta una proposta fragmentada i amb alts i baixos, amaga una història fascinant amb una  direcció i un ritme enèrgic que aconsegueix mantenir la tensió en l'espectador en tot moment. També hi ajuda la participació de monstres de la interpretació com Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro i Sean Penn, juntament amb una escenografia colpidora i una música de Jonny Greenwood que sembla ser un protagonista més. Això se suma a l'encertada elecció de temes en determinades escenes, com ara la de Sean Penn amb la cara ensangonada acompanyat per Perfidia de Los Panchos: absolutament magistral.

En definitiva, una obra que em deixa una sensació agredolça, però més dolça que agra. Pot ser que haja estat una mica sobrevalorada, però els seus apunts cinematogràfics —com la solvència de la direcció, la posada en escena, els referents clarificadors a pel·lícules com La batalla d'Alger (en la seua cruesa a l'hora de retratar el racisme sistèmic i la repressió) i l'espectacularitat visual— l'avalen.

Millor pel·lícula Premis Oscar 2026.

ONE BATTLE AFTER ANOTHER. 2025. Estats Units. Color. 161 Min.

Direcció: Paul Thomas Anderson
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro, Sean Penn, Wood Harris, Regina Hall, Teyana Taylor, Alana Haim, D.W. Moffett, Chase Infiniti, John Hoogenakker, Shayna McHayle, Tony Goldwyn, Kevin Tighe

Guió: Paul Thomas Anderson. Novel·la: Thomas Pynchon

Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Michael Bauman

(3) ADOPCIÓ, de Márta Mészáros (1975)

Realització personal

Aquesta pel·lícula parla —a través de la situació d'una dona vídua de quaranta-tres anys a l'Hongria dels anys setanta— de la soledat. Aquest país es trobava sota el kadarisme, cosa que implicava una obertura als drets humans, bo i allunyant-se dels principis estalinistes. Si bé el metratge no fa palesa la situació política del país, sí que aquesta té influència en el comportament de la gent; per això, d'alguna manera, la resignada tristor que emana la cinta és simètrica amb el context sociopolític de l'època.

El fet d'arribar a una cruïlla on s'entremesclen la maduresa, el dur treball diari a una fàbrica fustera, conéixer a la jove de l'hospici (Anna) i ser amant d'un home casat (Jóska) amb dos fills, porta Kata a replantejar-se el seu concurs vital per tal de poder pal·liar la seua grisa existència. És per això que se sent en la necessitat de tenir un fill, però davant la negativa de l'amant a tenir-ne un, Kata comença a considerar la possibilitat de l'adopció.

L'obra també retrata la situació de les adolescents que viuen en un hospici. La sensació de buidor davant l'absència o menyspreu dels pares, la recerca d'espais de llibertat o la voluntat de casar-se —com Anna— per tal d'emancipar-se, conformen un quadre de descoratjament que acompanya la protagonista. Per aquesta raó se centra en la relació entre la vídua i l'adolescent, atés que desperta en la primera un nou punt de vista experiencial. D'aquesta forma, l'instint maternal, l'amistat i el carpe diem s'erigeixen en els seus valors prioritaris.

La vida de Kata canvia i el concepte existencial d'Anna, també. De la seua interrelació naix la solidaritat, l'amor recíproc i la responsabilitat mútua. El nen de Kata serà el tancament del seu procés.

La visió de la directora en les relacions extramaritals queda exemplificada en l'escena quan Kata visita la família de l'amant. Es pot observar com l'esposa de Jóska no se sent completa: li haguera agradat treballar. L'home, però, vol que es quede a casa. Aquesta escena representa el paper residual social que hi juga la dona.

El masclisme (l'escena dels homes del restaurant), la crítica a la precipitació en les accions de la jovenalla (en el casament la parella discuteix) són també situacions que Mészáros no mira de biaix. Tot aquest conglomerat vertebra un film que arrossega una certa recança, però que està envoltat per un bri d'esperança per abastar la realització personal.

ÖRÖKBEFOGADÁS. 1975. Hongria. Blanc i Negre. 89 Min.

Direcció: Márta Mészáros 
Intèrprets: Katalin Berek, Gyöngyvér Vigh, Péter Fried, László Szabó, István Szõke

Guió:  Ferenc Grunwalsky, Gyula Hernádi, Márta Mészáros
Música: György Kovács
Fotografia: Lajos Koltai, Márta Mészáros

(3) LOS JUEVES, MILAGRO, de Luis García Berlanga (1957)

Un miracle ple de retalls

Arran d'aquesta pel·lícula, Luis García Berlanga va declarar en una entrevista haver sol·licitat —atesos els múltiples apunts i tisorades— la inclusió d'un censor (el sacerdot dominic pare Garau, condició sine qua non per a rodar) en els títols de crèdit com a guionista.

I és que aquest film, des del seu inici, és una crítica als sempiterns moviments corruptes, on s'instrumentalitza la religió, la pobresa i la ignorància de la gent per a benefici propi. 

Doncs bé, quan tots aquests elements passen pel filtre del director valencià el resultat és un fantàstic fresc coral, amb observacions magnífiques i amb una mirada mordaç cap al context social de l'època. Com pot ser, doncs, que el seu final tingui un missatge tan moralitzant? Evidentment, els censors hi van veure massa artilleria pesant per al seu xiringuito muntat i es van encarregar de destrossar artísticament l'obra amb la finalitat de donar al públic una visió pastoral, fraresca i mongívola d'un país on l'important era que imperés el que era “bo” i “convenient”.

Pel que fa a la resta, és una vertadera llàstima que un planter d'actors tan fantàstic, amb un guió dotat d'unes situacions que són una interessant barreja de comicitat i dramatisme, es veiés entelat per aquesta desraó dictatorial. No obstant això, malgrat aquests obstacles, la cinta manté un cert to fresc i àcid, un tret tan inherent a la filmografia berlanguiana.

LOS JUEVES, MILAGRO. 1957. Espanya. Blanc i Negre. 85 Min.

Direcció: Manuel Summers
Intèrprets: Richard Basehart, José Isbert, Paolo Stoppa, Juan Calvo, Manuel Alexandre, José Luis López Vázquez, Alberto Romea, Félix Fernández, Guadalupe Muñoz Sampedro, Manuel de Juan, Nicolás D. Perchicot, Luigi Tosi, Mariano Ozores, María Gámez, Julia Delgado Caro

Guió:  Luis García Berlanga, José Luis Colina. Argumento: Luis García Berlanga
Música: Franco Ferrara
Fotografia: Francisco Sempere

(2) MARTY, de Delbert Mann (1955)

Estàndars socials que empresonen cos i ment

En un ambient opressor que marca normes i estenalla el comportament individual, en Marty se sent obligat a seguir la tendència de la desitjabilitat social. Sota el jou del puritanisme del seu context familiar italoamericà, el protagonista sol circular sota les faldilles controladores de la seva mare. El Bronx de Nova York que pinta Delbert Mann és un context encotillat, moralista i hipòcrita on tot es troba categoritzat: t'has de casar i tenir família una vegada passes de la trentena. Les dones solen ser mers objectes dividits en dues branques: la de la bellesa i la de la lletjor. Per això, estaran constantment sotmeses a una mirada masclista d'enjudiciament que decidirà si les accepta en el seu món falocràtic o les repudia fins a la humiliació.

El film critica aquest tipus de societat i la mesquinesa reduccionista de supeditar l'ànima humana als atzarosos capricis genètics de l'arquitectura corporal. El resultat és una rècua borreguera amanida per l'insípid condiment de la ignorància. 

La pressió social és una influència molt forta que ens marca al llarg de les nostres vides i aquesta obra mostra la seva poderosa capacitat. En Marty, tot i que cau a les seves urpes, aconsegueix escapar-se'n en un final —això sí— un poc ensucrat.

MARTY. 1955. Estados Unidos. Blanco y Negro. 91 Min.

Direcció: Delbert Mann
Intèrprets: Ernest Borgnine, Betsy Blair, Esther Minciotti, Jerry Paris, Joe Mantell, Karen Steele, Augusta Ciolli, James Bell

Guió: Paddy Chayefsky

Música: Roy Webb

Fotografía: Joseph LaShelle

(3) LA FUGIDA, de Sam Peckinpah (1972)

Sense moral

La corrupció introduïda en una pel·lícula d'acció. Així és com es podria definir aquest treball de Sam Peckinpah. Una de les grans virtuts d'aquesta obra és la intel·ligent construcció del seu guió, el qual ens condueix per una història de corrupció, traïció i depravació. I és que, a banda de les contínues —magníficament filmades— escenes d'acció, el realitzador americà hi imposa la seua empremta amb injeccions d'autèntica mala llet en els personatges. D'aquesta manera, la caricatura envolta el film desmitificant els valors convencionals occidentals, els quals queden fets malbé. 

És impactant la relació triangular entre el matrimoni assaltat i el seu botxí, creant-se un pervers cuckold amb suïcidi inclòs. Tret del romanticisme (amb replantejament de la relació) per part de la parella de fugitius i del bon samarità que els ajuda, la causticitat i la ironia imperen en una trama (i subtrama) trufada de personatges tramposos, corruptes i sense sentiments que no és més que una metàfora de la realitat que ha envoltat i envolta el món.

THE GETAWAY. 1972. Estats Units. Color. 122 Min.

Direcció: Sam Peckinpah
Intèrprets: Steve McQueen, Ali MacGraw, Ben Johnson, Sally Struthers, Al Lettieri, Slim Pickens, Bo Hopkins, Richard Bright, Dub Taylor, Jack Dodson, Roy Jenson, Bill Hart

Guió: Walter Hill. Novel·la: Jim Thompson

Música: Quincy Jones

Fotografia: Lucien Ballard