(3) KOLYA, de Jan Svěrák (1996)

Arpegiant les cordes de la felicitat

Els fets inesperats són, sense adonar-nos-en, allò que determina el nostre futur més immediat. Ens posen a prova i, de passada, ens ensenyen camins que mai no ens hauríem pogut imaginar. Tot i que intentem evitar-los, al final ens argollen i ens fan reaccionar per tal d'adaptar-nos-hi. Això que en un principi pot semblar molest i traumàtic, moltes vegades —no sempre— esdevé una avinentesa que posa tot el nostre catecisme capital damunt davall.

No digues mai "d'aquesta aigua no en beuré". És el que li passa a František Louka en aquesta encertada recreació contextualitzada a les acaballes de la Txecoslovàquia ocupada pels russos. Un temps on, atés l'espionatge estructural, amb prou feines podia hom trobar la llibertat individual. Així i tot, el protagonista és un personatge lliberal, bohemi que tracta de sobreviure el millor que pot sense renunciar a l'hedonisme que li dona una espurna de fulgor a la seua existència. El fet de ser un violoncel·lista de renom i perdre el seu lloc de faena a l'orquestra filharmònica, acusat de "sospitós polític" per les autoritats comunistes del país, l'empenta a buscar-se els quartos tocant en funerals. Els deutes l'aclaparen i és aleshores quan accepta la proposició del senyor Broz, l'enterrador, casant-se amb una jove russa la qual vol aconseguir la nacionalitat txeca. Una sèrie de circumstàncies faran que s'haja de fer càrrec de Kolya, el xiquet de cinc anys de l'al·lota.

La càmera —com un pinzell— aplica en la pantalla unes imatges carregades d'una grisor associada a la tristura (dificultats econòmiques, mancança de llibertat i la greu responsabilitat que suposa l'aparició del xiquet a la seua vida) barrejada amb un to de blanc connectat amb l'esperança (la diversió immediata i l'afecte que augmenta amb la relació del xiquet). 

El protagonista; esquerp amb la xicalla, i ambdós; amb diferent llengua i cultura, conformen uns elements que en un principi suposarien una distància insalvable. Tanmateix, la història de Franka i Kolya ens demostra que no, que l'ésser humà és capaç de despendre un sentiment d'estima profunda que ens ajuda a arpegiar les utòpiques cordes de la felicitat.

KOLJA. 1996. República Checa. Color. 110 Min.

Direcció: Jan Svěrák
Intèrprets: Zdenek Sverák, Andrei Chalimon, Libuse Safránková, Ondrej Vetchý, Stella Zázvorková, Ladislav Smoljak

Guió: Zdeněk Svěrák

Música: Ondrej Soukup

Fotografia: Vladimir Smutny

(3) FICCIÓ, de Cesc Gay (2006)

Reprimint els sentiments

No hem de ser falsos. A tots ens ha passat. És consubstancial a la vida i a les interrelacions humanes: quelcom rellisca per la nostra ànima sense que ens n'adonem fins que arriba un moment en què som conscients que no hi ha marxa enrere. De vegades en la vida —siguem honestos— hi perdem el control i la nostra arquitectura emocional trontolla.

Àlex, el protagonista de Ficció, li passa una cosa semblant. Sembla que està bloquejat i marxa a una casa dels Pirineus per a escriure el seu darrer guió. Es decideix a obrir la cortina de la introspecció per tal de recercar la seua identitat —saber qui és, saber on està— i, així, trobar el punt homeostàtic de tranquil·litat i concentració que necessita. En conéixer a Mònica, una violinista que està de vacances a casa d'una amiga comuna, comencen a bullir indòcils emocions que li fan despertar sentiments soterrats molt temps enrere.

Cal dir que l'afecte i l'admiració són recíprocs. La Mònica se sent còmoda amb l'Àlex i viceversa. La complicitat s'engrunsa en cada mirada, en cada gest i en cada silenci. La complaença i el goig coven en cadascú en sentir la presència d'altri. Se'n van d'excursió i ambdós tenen la sort de perdre-s'hi. Contradictòriament, però, no s'hi han perdut; s'han trobat l'un a l'altre i comproven amb paüra que són dues peces que encaixen de manera escaient en el trencaclosques biopsicològic de l'amor. Què fer, doncs, si ambdós tenen la vida construïda amb altres parelles?

La calma, la quietud, l'hermetisme convergeixen juntament amb la càmera de Cesc Gay. El relat va de menys a més. Pausat, lent. Hi sents, però, que alguna cosa s'està coent en les afeccions vitals.

He de dir que no m'agrada l'hiperbòlic bes de comiat. La pel·lícula en general, sí. Perquè parla de sentiments. Perquè parla de la repressió castradora i autoimposada que tant de mal fa a l'ànima. I també perquè exposa la contemplació experiencial. I això fa falta en el seté art.

FICCIÓ. 2006. Espanya. Color. 107 Min.

Direcció: Cesc Gay
Intèrprets: Eduard Fernández, Javier Cámara, Montse Germán, Carme Pla, Àgata Roca, Greta Fernández, Sol Caramilloni, Pau Rangel

Guió: Cesc Gay, Tomàs Aragay

Fotografia: Andreu Rebés

(3) VÍCTIMA, de Basil Dearden (1961)

Al·legat pel respecte a l'orientació sexual

La  perseguida al llarg de la història, s'analitza sociològicament en aquesta obra a través del context de la Gran Bretanya dels anys seixanta. Malauradament, coneixem molt bé a l'Estat espanyol aquest assetjament constant amb la no gaire llunyana “Ley de vagos y maleantes” —derogada el 1995—, a més de la mofa pública normalitzada (des de sempre) o els comentaris homòfobs de partits polítics reaccionaris (de rabiosa actualitat).

Al Regne Unit les relacions homosexuals van estar prohibides fins al 1967. Per això, aquesta pel·lícula és una valenta denúncia a una societat amoral i hipòcrita i un al·legat sobre la llibertat individual i l'orientació sexual. Cal pensar en l'any en què es va realitzar: una cinta incòmoda per al puritanisme més recalcitrant; d'aquí el mèrit de tot l'equip d'aquesta producció.

Més enllà dels valors actitudinals comentats, el film conté un bon grapat de conceptes atractius. Tant tècnicament com formalment, el treball aprofundeix en una realitat social i en uns personatges víctimes d'una autèntica cacera de bruixes. D'aquesta manera, aquests havien de fer esforços psicològics ímprobes per poder suportar una culpa i un delicte que estaven dibuixats

per les sinistres mans d'un tartufisme dogmàtic que feia ziga-zagues per tot arreu. Mans embrutades d'irracionalitat que Basil Dearden desgrana a la perfecció. Només cal submergir-se en els seus primers instants per assolir una tensió narrativa molt ben sincronitzada amb el ritme fílmic.

El xantatge, propi de la nauseabunda i sempiterna corrupció, i l'amor incondicional són dos forts pilars que sustenten l'eix principal d'aquesta interessant obra que conté un planter actoral fantàstic capitanejat per la gran interpretació de Dirk Bogarde.

VICTIM. 1961. Estats Units. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Basil Dearden
Intèrprets: Dirk Bogarde, Sylvia Syms, Dennis Price, Nigel Stock, Peter McEnery, Donald Churchill, Hilton Edwards, Norman Bird, Anthony Nicholls, Peter Copley, Derren Nesbitt, John Barrie, John Cairney, Alan MacNaughtan, Mavis Villiers

Guió: Janet Green, John McCormick

Música: Philip Green
Fotografia: Otto Heller

(2) AMENAÇA A L'OMBRA, de Nicolas Roeg (1973)

Roig intrigant

És veritat que aquesta pel·lícula està envoltada per un halo de fredor des dels primers instants. També cal reconèixer-li que té la virtut de mantenir en suspens l'espectador, perquè aquest no sap realment el que passa fins a arribar al final del metratge. Estem enmig d'una història fosca i incognoscible on la inevitable identificació amb els pares —amb el dol psicològic— ens transporta a una angoixa constant. ¿Seran les velletes escoceses les que tenen la paella pel mànec? ¿El retor i l'inspector formen part d'alguna demoníaca conspiració? Massa per a la carabassa... Fins i tot la bella Venècia té un punt horroritzant. 

Tot el que s'ha comentat en el paràgraf anterior és mèrit del seu realitzador. Però, d'altra banda, hi ha algunes coses que estan de més. A parer meu, li sobra metratge. Hi veig un grapat de minuts que s'haurien pogut obviar per donar-li més agilitat a la trama (l'escena sexual, les anades i vingudes amb la parella d'ancianes i alguns diàlegs que sobraven). Això sí, el punt estètic és excel·lent, com ara l'enjogassament amb el color roig i les constants metàfores que l'acompanyen. La música, per contra, té els seus alts i baixos. 

En definitiva, un correcte film de terror, atípic en les seves formes, que compta amb unes fantàstiques interpretacions (especialment, la de Donald Sutherland).

DON'T LOOK NOW. 1973. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Nicolas Roeg
Intèrprets: Julie Christie, Donald Sutherland, Hilary Mason, Clelia Matania, Massimo Serato, Renato Scarpa, David Tree, Giorgio Trestini, Leopoldo Trieste, Ann Rye

Guió: Allan Scott, Chris Bryant. Història: Daphne Du Maurier

Música: Pino Donaggio
Fotografia: Anthony B. Richmond

(3) ASSAIG D'ORQUESTRA, de Federico Fellini (1979)

L'orquestra del món

Les contradiccions i misèries humanes ficades en un rasclet, en un auditori per a orquestra on variades personalitats reaccionen de manera diferent davant del mateix estímul. La jerarquia, la sinergia, la unió, la individualitat; tot està contemplat en aquesta metàfora felliniana sobre les relacions humanes i el funcionament del món.

El director, el sindicalista i els músics actuen com a estrats socials, cadascun amb el seu rol a exercir. Tanmateix, les peces no encaixen i el caos emergeix com a amo i senyor de la situació (fantàstica l'escena de la revolució).

Fellini realitza, així, una subtil crítica a la societat capitalista i a la impossibilitat de generar entesa i bondat davant de tanta divisió social. Ni horitzontalment (entre els mateixos músics), ni verticalment (la relació amb el director): el film té una postura molt clara pel que fa a la dificultat que tenim per a correspondre'ns com a éssers humans.

A aquest fals documental no li falta l'humor (l'home escoltant el partit per la ràdio) ni les encertades reflexions filosòfiques i mundanes quan els músics són entrevistats. Del seu pensament brollen unes belles i introspectives definicions dels seus trets psicològics influenciats per l'instrument i per l'art de la música.

Assaig d'orquestra em sembla un film valent i arriscat del director italià, però el que més em sedueix és la poesia que hi ha sota aquesta brillant faula.

PROVA D'ORCHESTRA. 1979. Itàlia. Color. 70 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Balduin Baas, Clara Colosimo, Elizabeth Labi, Ronaldo Bonacchi, Ferdinando Villella
Guió: Federico Fellini

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(4) MAMMA ROMA, de Pier Paolo Pasolini (1962)

 Somnis impossibles d'atènyer

Realisme fidel del context social italià de postguerra a través de la lluita d'una mare per aconseguir un futur millor per al seu fill. La pel·lícula mostra l'amor familiar cap als nostres fills, un sentiment incondicional que —com li passa a la protagonista— és absolutament cec, ja que persegueix la finalitat sense tenir en compte els mitjans. La mare vol arribar a la burgesia imperant (d'aquí el seu trasllat a Roma), aquella que emula les convencions socials i no passa necessitats. Pasolini, seguint aquest plantejament, com a bon ateu anticapitalista, denuncia un món desigual endinsant-se ara en els suburbis de Roma per mostrar la impossibilitat d'assolir aquest somni a causa de l'estigma de la prostitució que la persegueix.

Tot això es condensa en la nítida i esplèndida interpretació d'Anna Magnani. A través dels seus ulls, ens descriu tot el patiment que ha hagut de passar en un món desigual i injust. Així, la prostitució, el proxenetisme i el patriarcat són com immenses lloses que oprimeixen el gènere femení. Tot això esguita el seu fill i es manifesta en el patiment adolescent: ser acceptat pels seus iguals, el seu primer amor, les seves decepcions, les seves il·lusions, les seves frustracions… Per arribar al secret de domini públic que el seu fill no coneix i que, al final, explota dins seu com una bomba de rellotgeria.

D'altra banda, el realitzador continua donant mostres de noves maneres de narrar les seves obres. Són absolutament fascinants les escenes on Anna Magnani comença a explicar la seva vida pels carrers de Roma amb diversos homes que li surten al pas per continuar la conversa. Així com també la seva posada en escena, de vegades coral, o els seus primers plans tan significatius. Crida també l'atenció la utilització de la música, Vivaldi, que li dona un aire diferent als seus fotogrames i seqüències (inclòs el tango de Joselito).

Les referències religioses són constants: com l'escena provocativa del casament emulant l'Últim Sopar o el calvari pel qual passa el fill en ser detingut, oferint una imatge similar a la del Crist crucificat. Segon film de Pasolini. Val la pena

MAMMA ROMA. 1962. Itàlia. Blanc i Negre. 110 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Anna Magnani, Ettore Garofolo, Franco Citti, Silvana Corsini, Luisa Loiano, Paolo Volponi, Luciano Gonini, Vittorio La Paglia, Piero Morgia, Lanfranco Ceccarelli

Guió: Pier Paolo Pasolini

Música: Antonio Vivaldi

(4) LENNY (1974), de Bob Fosse

Víctimes de la llibertat d'expressió

Els llímits a la llibertat d'expressió han estat una constant al llarg de la història. Dir allò que es pensa o se sent, canalitzant‑ho a través de diferents formes artístiques, sempre ha donat lloc a moltes controvèrsies i prohibicions. En tenim l'exemple actual a la nostra societat amb la ignomínia de «la llei mordassa», que subjecta a la seva falda les seves diferents víctimes (artistes, rapers, periodistes, actors…).

Bob Fosse relata mitjançant una interessant proposta fílmica —això és: la utilització del blanc i negre, l'ús del fals documental com a enllaçador de la història i dels primers plans— la carrera meteòrica d'aquest controvertit i pioner showman. Tot plegat el va portar a la cúspide en l'àmbit artístic i personal, però la censura, els constants judicis i la relació turmentosa que va mantenir amb la seva parella —que va incloure el consum de drogues— el van portar a la perdició. Sí, caricaturitzar la societat nord‑americana, allunyant‑se del que és políticament correcte, li va costar molt car.

I és que la sàtira i la crítica social com a armes contra la intolerància no són benvingudes en societats controladores del moralisme regnant. Aquesta obra va ser realitzada a mitjan dels anys setanta, però es podria rodar perfectament en l'actualitat amb un altre tipus de personatges i situacions per extrapolar‑ho a qualsevol punt d'una bona part de les societats occidentals.

Estupenda crítica a la hipocresia. Magnífic Dustin Hoffman.

LENNY. 1974. Estats Units. Blanc i Negre. 112 Min.

Direcció: Bob Fosse
Intèrprets: Dustin Hoffman, Valerie Perrine, Jan Miner, Stanley Beck, Frankie Man

Guió: Julian Barry. Teatro: Julian Barry

Música: Ralph Burns
Fotografía: Bruce Surtees