Fantàstic estudi del dol
L'espai de temps, la història i l'àmbit per viure-hi. Així es podria sintetitzar el nostre pas —fugaç i efímer— per una estructura configurada pel capritxós atzar on la genètica, l'ambient i el territori cauen dins o fora —segons els plaga— d'un paraigua obert. Un cop aterrem i obrim els ulls ens ocorreran situacions —un bon grapat d'elles incontrolables— amb les quals haurem de bregar per sortir-nos-en, encara que —moltes, moltíssimes vegades— ho farem debades.La infantesa, la joventut, la maduresa i la senectut: períodes de vida —com de l'aurora al capvespre— dels quals som partícips per acabar sent espectadors. Tanmateix, la ventura, la casualitat i la contingència hi romanen a l'aguait —amb el seu corbellot— per tal d'arrancar, de soca-rel si cal, la nostra essència i, per extensió, la nostra ànima.
Una baralla de la xicalla, saltar a la corda, un golàs en l'esbargiment, un curs aprovat, el cofoiament del fet de sentir-te independent, la decepció, la construcció d'una vida, la consciència de la nostra finitud... D'això, a l'engròs, es compon la vida, sempre —és clar— que tingues la sort d'haver nascut al Primer Món. Sí, vivim d'esquena i no sabem d'on vindran les bastonades ni com ens desenvoluparem en moments de vertadera crisi.
És difícil fer front al traspàs d'un ésser estimat. Hi podem fer qualsevol anàlisi i parlar de processos de dol; no obstant això, el dolor resta dins del nostre cor emocional tot esquinçant-lo amb les seues urpes de ferro.
Nanni Moretti va més enllà i parla de la mort —sobtada i inesperada— d'un fill adolescent en una família, més o menys acomodada, d'una petita ciutat del nord d'Itàlia. Giovanni, el pare, és psicoanalista i sembla que se sent realitzat amb tot allò que l'envolta: la feina, els hobbies, la seua dona i els seus dos fills adolescents.
A parer meu, és molt difícil reflectir el sofriment i el turment en qualsevol manifestació artística. Vull dir, és fàcil mostrar-lo, però molt complicat aprofundir i explorar en la seua naturalesa. Com representar, doncs, eixe dolor en la pantalla? No sabria respondre a eixa pregunta; l'única cosa que faria seria recomanar a qualsevol persona que veiés aquesta joia del cinema italià perquè comprovés per ella mateixa allò que estic escrivint.
Amb un guió molt ben estructurat, la mestria del realitzador s'assaboreix en cadascuna de les seqüències. Així, la trama s'origina amb els problemes normals que pot tenir una família (treball, fills, matrimoni, etc.) fins que arriba la terrible notícia que fa trontollar tot l'estat emocional d'aquesta unitat social. En conseqüència, ni el pare, ni la mare ni la germana saben com gestionar una situació tan desplaent.
El sentiment de culpa estarà aguaitant contínuament: què hauria passat si jo no haguera fet eixa atenció domiciliària? I si en compte d'això haguera fet l'altre? I si...? Una tortura constant, feixuga i pertorbadora, que minva la salut mental de qui la pateix.
Hom sap com en aquest tipus de processos les emocions, les sensacions i els trasbalsos bullen per dins de l'ésser humà; doncs bé, aquesta cinta té la virtut de mostrar-los amb una senzillesa a les imatges absolutament sorprenent. Així és: nosaltres com a espectadors no ho veiem empíricament, sinó que d'alguna manera ho percebem, i això és un mèrit immens dels autors, actors i actrius d'aquest film.
La família, destrossada, a poc a poc anirà paint el tràngol, especialment quan reba la carta d'una amiga del fill —amb sentiments recíprocs— que servirà com a vehicle purificador per a abastar un recer de pau interior en la seua existència.
Molt encertada, per cert, l'elecció del magnífic tema de Brian Eno "By This River" perquè li dona un caire reconfortant a l'estat anímic dels protagonistes.
Aquesta pel·lícula és descarnada, dura i colpidora, i parla sobre la mort, però també sobre la vida. És per això que és una obra positiva i esperançadora, perquè li dona un sentit a la nostra realitat quotidiana i perquè, a banda de fer palesa la nostra inexorable limitació i la injusta supeditació a l'esquizofrènic atzar, s'expressa amb molta emotivitat des de dins del cor i suposa —a banda d'una lliçó de bon cinema— una lliçó de vida. Obra mestra.
LA STANZA DEL FIGLIO. 2001. Itàlia. Color. 100 Min.
Direcció: Nanni Moretti
Intèrprets: Nanni Moretti, Laura Morante, Jasmine Trinca, Giuseppe Sanfelice, Sofia Vigliar, Renato Scarpa.
Guió: Nanni Moretti, Linda Ferri, Heidrun Schleef
Música: Nicola Piovani
Fotografia: Giuseppe Lanci
