(3) LA CARTA QUE NO ES VA ENVIAR, de Mikhail Kalatozov (1960)

Passió a la taigà siberiana

L'amor juga a tres bandes en aquesta odissea de quatre geòlegs soviètics que realitzen una llarga expedició a la recerca de diamants a Sibèria. Dos d'ells (Andrei i Tanya) són una parella jove afectada d'un enamorament emergent. Konstantin Ferodovich, arran de la carta que no li va poder enviar, escriu contínuament a la seua dona, reflectint-hi els sentiments cap a ella, així com les sensacions diàries que experimenta a la taigà siberiana. En últim lloc, Sergei Stepanovich, guarda un punt fosc, pertorbador, i a més està enamorat en silenci de Tanya. Quan està sol davant d'ella, però, no pot amagar el que sent i la seua comunicació no verbal delata el seu embogiment.

En un principi la relació del grup és més que cordial i predomina la camaraderia. No obstant això, una vegada comencen a fluir les emocions, es converteix en un focus de discòrdies. Allò que aflora passionalment des de l'interior de cadascú és molt profund, bo i poetitzant-se la buidor de l'absència o l'amor no correspost.

Un gir radical esdevindrà quan troben els diamants (hurra!, paraula que representava l'eufòria col·lectiva) i decideixen tornar amb el mapa per a informar-ne. Passen la nit i l'endemà s'adonen que estan enmig d'un incendi al bosc; l'odissea per a intentar regressar serà absolutament dantesca (se'ls avaria la ràdio i passen del foc a encallar-se en el fred siberià).

Al guió, molt ben embastat, que entrecreua l'aventura, la lírica, l'entreteniment i el drama, se li ha d'afegir un llenguatge fílmic que utilitza diferents tipus d'angles per a posar en relleu les escenes.

En definitiva, un film d’aventures, emocions i supervivència que conté molts aspectes interessants.

NEOTPRAVLENNOYE PISMO. 1960. Blanc i Negre (URSS). Color. 97 Min.

Direcció:  Mikhail Kalatozov
Intèrprets: Tatyana Samoylova, Innokenty Smoktunovsky, Vasily Livanov, y Yevgeni Urbansky.

Guió: Grigori Koltunov, Valeri Osipov, Viktor Rozov

Música: Nikolai Kryukov
Fotografia: Sergei Urusevsky

(3) THE BOXER, de Jim Sheridan (1997)

Danys col·laterals

Després de passar catorze anys a la presó per un atemptat que no havia comès, sense delatar els veritables autors, Danny Flynn —antic membre de l'IRA— torna a casa per intentar reprendre la professió de boxejador, muntar un gimnàs per ensenyar joves i viure aliè a qualsevol vincle polític.

En temps pròxims a la pau de l'Ulster, on s'estaven forjant les negociacions, aquesta pel·lícula s'endinsa en l'espiral d'odi i de violència inserida en el conflicte. Entremig coexisteixen l'amor i l'amistat del protagonista (Maggie, la filla d'un líder de l'organització, i Ike, el seu exentrenador, respectivament). Gairebé tres lustres són molts i en el retorn del boxejador queden força coses per resoldre. La seua vinguda, però, no serà ben acollida pels seus antics companys de l'exèrcit. El desig d'una vida tranquil·la i retrobar-se amb Maggie (el marit de la qual és a la presó en un matrimoni que ha fracassat) es convertirà en un obstacle per a Danny, atesa l'oposició de l'IRA, reticents que la dona d'un pres polític empresonat siga infidel.

El film fa una mirada a l'interior de la lluita i els seus efectes col·laterals. D'una manera o altra, si ets irlandès i vius al territori, t'esquitxaran les discrepàncies en la confrontació. Lluites externes, però també internes que afecten la teua vida privada (impossibilitat de realització personal) són un còctel Molotov per a la tranquil·litat i la convivència.

Sheridan fa una radiografia perfecta de cada part del conflicte, barrejant-la amb les emocions i els sentiments dels personatges. La violència tenyeix cada seqüència filmada amb mestratge. Val la pena.

THE BOXER. 1997. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: Jim Sheridan
Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Emily Watson, Ken Stott, Gerard McSorley, Brian Cox, Maria McDermottroe, Daragh Donnelly, Eleanor Methven

Guió: Jim Sheridan, Terry George

Música: Gavin Friday, Maurice Seezer
Fotografia: Chris Menges

(2) EL TALENT DE MR, RIPLEY, d'Anthony Minghella (1999)

Un talent endolcit

Fa una temporada que estic capficat amb el fenomen Ripley. Poc temps enrere em vaig llegir el llibre, tot seguit vaig veure la seua primera adaptació cinematogràfica "A ple sol", de René Clément i amb Alain Delon, i ara he vist la versió d'Anthony Minghella.

El director britànic fa una recreació un poc lliure de la novel·la perquè hi aporta algunes novetats i diversos punts de vista. Si la versió de Clément era més fosca i sòrdida, Minghella li dona un matís més endolcit (tot i que són llicències lícites de qualsevol adaptació, sembla que el seu guió vulga corregir o millorar el text de Highsmith). Crec que en això rau la diferència entre ambdues: la versió francesa aborda més directament la patologia del protagonista, mentre que l'americana tracta de maquillar-la. Si bé, i com a punt a favor, aquesta última tracta l'evident homosexualitat de Tom mentre que l'altra l'obvia completament. Ambdues són filles del seu temps, però si n'he de triar alguna, em quede, evidentment, amb la primera.

Això no vol dir que la pel·lícula que ens ocupa no tinga aspectes interessants, ni de bon tros. Aquesta gaudeix d'una elegància molt sofisticada, d'una posada en escena i una fotografia atraients. Les interpretacions, a més, brillen a un nivell alt, i el resultat final és un film agradable i que es deixa veure.

THE TALENTED MR. RIPLEY. 1999. Estats Units. Color. 139 Min.

Direcció: Anthony Minghella
Intèrprets: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Jude Law, Philip Seymour Hoffman, Cate Blanchett, Jack Davenport, James Rebhorn, Sergio Rubini, Philip Baker Hall, Celia Weston, Stefania Rocca, Ivano Marescotti

Guió: Anthony Minghella. Novel·la: Patricia Highsmith

Música: Gabriel Yared
Fotografia: John Seale

(3) TO LIVE, de Zhang Yimou (1994)

La força mediàtica

Zhang Yimou centra aquesta obra en el context polític i social del seu país. En concret, l'acció es desenvolupa, primerament, en la guerra civil que el 1949 va portar al poder Mao Tse-tung. Posteriorment, l'any 1958, quan el govern comunista va posar en marxa el denominat "Gran salt cap endavant" i, finalment, el 1966, quan es va instaurar la Revolució Cultural.

El drama de la família Fugui és el fil conductor d'aquesta història. El pare, Xu Fugui, és un jugador d'apostes empedreït que ho perd tot i es veu obligat a donar casa seua per tancar els deutes. Després de la seua metamorfosi personal, és a dir, estar bé amb els seus, guanyar els diners treballant a través d'una petita companyia ambulant de teatre d'ombres xineses i abandonar el joc per sempre, és sorprés per les circumstàncies polítiques del seu país. A partir d'ací comença una vida amb alegries (curtes, però intenses; d'ahí el seu optimista títol) i penúries, plena d'obstacles i marcada per l'ombra allargada d'un sistema repressor, malgrat els avenços socials en el primer període.

La fantàstica recreació del context històric, juntament amb una narració àgil i estructurada, conformen un relat profund que fa que ens identifiquem i visquem com a nostres les desventures de la família protagonista.

El film és un clar exemple de la sorprenent facilitat amb què es pot manejar els éssers humans. La força del poder mediàtic, de la propaganda i de la por és de tal intensitat que la consciència ciutadana queda totalment anul·lada. En aquest sentit, la cinta fa una contundent denúncia a la impostura d'un règim que tenia com a objectiu primigeni la igualtat social. Tot i això, el control arriba fins a l'aspecte psicològic, ja que els pares ni tan sols es plantegen si la mort dels seus fills ha estat causada per una estructura perversa que fa treballar els xiquets a la fosa d'acer, o que empresona tots els metges acusant-los de capitalistes. Estan convençuts que la culpa és seua per deixar que el xiquet anara a treballar i per proveir de panellets el doctor que havia estat alliberat. La manipulació és tan gran que són capaços fins i tot d'inocular-los sentiments i emocions, minvar la seua autoestima i fer que deïfiquen els seus botxins.

El missatge crític a la societat xinesa del moment és força aclaridor. Es podria entrar en una anàlisi pel que fa al curs dels fets i de les conseqüències, però això serien figues d'un altre paner.

HOU ZHE. 1994. Xina. Color. 125 Min.

Direcció: Zhang Yimou
Intèrprets: Ge You, Gong Li, Ben Niu, Xiao Cong, Deng Fei

Guió: Yu Hua, Lu Wei. Novela: Yu Hua

Música: Zhao Jiping

Fotografia: Lu Yu

(3) MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD, de Peter Weir (2003)

Experiència tan absorbent com entretinguda

No he vist tota la filmografia de Peter Weir, només n'he gaudit de la meitat, però hi ha alguna cosa en la seua manera de contar històries que sempre m’ha atrapat. De vegades, sense saber ben bé per què, hom connecta amb uns directors més que amb uns altres.

En aquest cas, he de confessar que em sembla una producció més que notable, encara que sense arribar a la mestria de Dead Poets Society o The Truman Show.

Master and Commander és un film d’aventures ambientat en plena època de les guerres napoleòniques entre anglesos i francesos. L’ofici del director australià es revela des del primer moment en la subtilesa amb què conjumina diversos conceptes vitals: l’amistat, la disciplina, l’honor, la psicologia —tant en l’obsessió del capità per capturar el vaixell francès com en l’estratègia que despleguen tots dos contendents— i, sobretot, la música. Aquesta última esdevé un element essencial, capaç de subratllar les contradiccions de l’existència, on l’horror i la bellesa conviuen, irreconciliables, com una parella malavinguda. De la mateixa manera, és dissonant l’amistat entre Aubrey i Maturin: tan propers l’un de l’altre com oposats —militarisme davant de ciència—. La seva lluita per mantenir aquest vincle afectiu és admirable i constant.

En definitiva, una pel·lícula que ofereix una experiència tan absorbent com entretinguda. Una gran història amb una posada en escena impecable, una factura tècnica extraordinària i unes interpretacions d'alt nivell.

MASTER AND COMMANDER: THE FIRST SIDE OF THE WORLD. 2003. Estats Units. Color. 137 Min.

Direcció: Peter Weir
Intèrprets: Russell Crowe, Paul Bettany, James D'Arcy, Edward Woodall, Chris Larkin, Max Pirkis, Jack Randall, Max Benitz

Guió: Peter Weir, John Collee. Novel·les: Patrick O'Brian

Música: Christopher Gordon, Iva Davies, Richard Tognetti
Fotografia: Russell Boyd

(3) KOLYA, de Jan Svěrák (1996)

Arpegiant les cordes de la felicitat

Els fets inesperats són, sense adonar-nos-en, allò que determina el nostre futur més immediat. Ens posen a prova i, de passada, ens ensenyen camins que mai no ens hauríem pogut imaginar. Tot i que intentem evitar-los, al final ens argollen i ens fan reaccionar per tal d'adaptar-nos-hi. Això que en un principi pot semblar molest i traumàtic, moltes vegades —no sempre— esdevé una avinentesa que posa tot el nostre catecisme capital damunt davall.

No digues mai "d'aquesta aigua no en beuré". És el que li passa a František Louka en aquesta encertada recreació contextualitzada a les acaballes de la Txecoslovàquia ocupada pels russos. Un temps on, atés l'espionatge estructural, amb prou feines podia hom trobar la llibertat individual. Així i tot, el protagonista és un personatge lliberal, bohemi que tracta de sobreviure el millor que pot sense renunciar a l'hedonisme que li dona una espurna de fulgor a la seua existència. El fet de ser un violoncel·lista de renom i perdre el seu lloc de faena a l'orquestra filharmònica, acusat de "sospitós polític" per les autoritats comunistes del país, l'empenta a buscar-se els quartos tocant en funerals. Els deutes l'aclaparen i és aleshores quan accepta la proposició del senyor Broz, l'enterrador, casant-se amb una jove russa la qual vol aconseguir la nacionalitat txeca. Una sèrie de circumstàncies faran que s'haja de fer càrrec de Kolya, el xiquet de cinc anys de l'al·lota.

La càmera —com un pinzell— aplica en la pantalla unes imatges carregades d'una grisor associada a la tristura (dificultats econòmiques, mancança de llibertat i la greu responsabilitat que suposa l'aparició del xiquet a la seua vida) barrejada amb un to de blanc connectat amb l'esperança (la diversió immediata i l'afecte que augmenta amb la relació del xiquet). 

El protagonista; esquerp amb la xicalla, i ambdós; amb diferent llengua i cultura, conformen uns elements que en un principi suposarien una distància insalvable. Tanmateix, la història de Franka i Kolya ens demostra que no, que l'ésser humà és capaç de despendre un sentiment d'estima profunda que ens ajuda a arpegiar les utòpiques cordes de la felicitat.

KOLJA. 1996. República Checa. Color. 110 Min.

Direcció: Jan Svěrák
Intèrprets: Zdenek Sverák, Andrei Chalimon, Libuse Safránková, Ondrej Vetchý, Stella Zázvorková, Ladislav Smoljak

Guió: Zdeněk Svěrák

Música: Ondrej Soukup

Fotografia: Vladimir Smutny

(3) FICCIÓ, de Cesc Gay (2006)

Reprimint els sentiments

No hem de ser falsos. A tots ens ha passat. És consubstancial a la vida i a les interrelacions humanes: quelcom rellisca per la nostra ànima sense que ens n'adonem fins que arriba un moment en què som conscients que no hi ha marxa enrere. De vegades en la vida —siguem honestos— hi perdem el control i la nostra arquitectura emocional trontolla.

Àlex, el protagonista de Ficció, li passa una cosa semblant. Sembla que està bloquejat i marxa a una casa dels Pirineus per a escriure el seu darrer guió. Es decideix a obrir la cortina de la introspecció per tal de recercar la seua identitat —saber qui és, saber on està— i, així, trobar el punt homeostàtic de tranquil·litat i concentració que necessita. En conéixer a Mònica, una violinista que està de vacances a casa d'una amiga comuna, comencen a bullir indòcils emocions que li fan despertar sentiments soterrats molt temps enrere.

Cal dir que l'afecte i l'admiració són recíprocs. La Mònica se sent còmoda amb l'Àlex i viceversa. La complicitat s'engrunsa en cada mirada, en cada gest i en cada silenci. La complaença i el goig coven en cadascú en sentir la presència d'altri. Se'n van d'excursió i ambdós tenen la sort de perdre-s'hi. Contradictòriament, però, no s'hi han perdut; s'han trobat l'un a l'altre i comproven amb paüra que són dues peces que encaixen de manera escaient en el trencaclosques biopsicològic de l'amor. Què fer, doncs, si ambdós tenen la vida construïda amb altres parelles?

La calma, la quietud, l'hermetisme convergeixen juntament amb la càmera de Cesc Gay. El relat va de menys a més. Pausat, lent. Hi sents, però, que alguna cosa s'està coent en les afeccions vitals.

He de dir que no m'agrada l'hiperbòlic bes de comiat. La pel·lícula en general, sí. Perquè parla de sentiments. Perquè parla de la repressió castradora i autoimposada que tant de mal fa a l'ànima. I també perquè exposa la contemplació experiencial. I això fa falta en el seté art.

FICCIÓ. 2006. Espanya. Color. 107 Min.

Direcció: Cesc Gay
Intèrprets: Eduard Fernández, Javier Cámara, Montse Germán, Carme Pla, Àgata Roca, Greta Fernández, Sol Caramilloni, Pau Rangel

Guió: Cesc Gay, Tomàs Aragay

Fotografia: Andreu Rebés