Cinema de percepcions i sensacions
Les sensacions que recorren l'ànima en els primers anys de vida són percepcions psicològiques, impressions que, sense adonar-nos-en, van modelant la nostra personalitat i donen forma a les nostres emocions. La fantasia i la il·lusió en la infància potser són les facultats humanes que s'acosten més a la felicitat: del no-res en pot sortir una cosa meravellosa perquè la imaginació d'un xiquet és l'arma més poderosa que existeix.
Llegint el paràgraf anterior apareix a la meua ment la imatge recurrent d'Anna, una de les xiquetes protagonistes del film. La seua mirada —amb els ulls ben oberts, tot expressant sorpresa— quan veu per primera vegada l'escena de Frankenstein juntament amb la noia a l'estany, il·lustra clarament aquest universal imaginari infantil.
El espíritu de la colmena és una autèntica lliçó de llenguatge cinematogràfic. Les seqüències són com estampes dels episodis que hi transcorren. Ja des del principi, amb els títols de crèdit dels dibuixos dels infants del film, i la fantàstica música hipnòtica de Luis de Pablo, ens endinsem en un món màgic a través de l'òptica de les dues nenes. Erice juga amb les foses i sobretot amb les el·lipsis. Amb aquesta tècnica pretén suggerir i proposar, però sobretot involucrar l'espectador.
“Un lugar de la meseta castellana hacia 1940…” El context és francament dur. Acabada la Guerra Civil, estem immersos en un país gris, ferit, injust i controlat. La posada en escena transmet aquesta sensació de desassossec i tristura a través dels primers plans i grans plans generals juntament amb l'excel·lent fotografia de Luis Cuadrado. En aquest paisatge hi ha un microcosmos familiar on els seus elements es contraposen, especialment en la relació entre el matrimoni; inexistent i sense cap mena de comunicació, i entre les germanes; una (Isabel) pragmàtica, i una altra (Ana) somiadora. Però també hi ha dos mons barrejats: l'adultesa i la infantesa. Tots dos, tan a prop però tan distants, perfilen les bases d'aquesta història tan senzilla i complexa alhora que conté una crítica a un règim ombrívol i tèrbol.
Els carrers d'un paisatge erm tenyit d'una foscor il·luminada obren les portes de la imaginació a través de la projecció del Dr. Frankenstein. La sessió de cinema a la sala desolada i malmesa, però eficaç, fa que xiquets, adults i grans troben un alleujament a les seues penúries. Mentrestant, Fernando, el pare, continua abstret en les tasques d'apicultor. La veu en off de Teresa, la seua dona, amb una carta d'amor al seu amant, ens avisa de la distància insalvable entre tots dos.
Amor perdut i indiferència. Escrits inacabats sobre la cria d'abelles i aroma de desànim. Escola franquista i Don José (impensable una doña Josefa o un don José amb penis). La casa aïllada i la invocació a l'esperit. El maquis. La mort sempre present en la consciència d'Anna. El seu enuig, la seua rebel·lia i la seua fugida. Tot queda suspès en un lloc concret i en un espai de temps determinat. La mirada enigmàtica d'Anna, mirant el no-res, amb un significat misteriós i preclar alhora, resumeix l'esperit poètic i filosòfic —previ a l'autoconsciència— que tracta d'esbrinar el sentit de la vida.
EL ESPÍRITU DE LA COLMENA. 1973. Espanya. Color. 94 Min.
Direcció: Víctor Erice
Intèrprets: Fernando Fernán Gómez, Ana Torrent, Teresa Gimpera, Isabel Tellería, José Villasante, Ketty de la Cámara, Estanis González, Juan Margallo, Laly Soldevila, Miguel Picazo
Guió: Angel Fernandez Santos, Víctor Erice
Música: Luis de Pablo
Fotografìa: Luis Cuadrado
