(4) THE HIGH SIGN (EL GUARDAESPATLLES), de Buster Keaton i Edward F. Cline (1921)

Memorable escena final

No és fàcil barrejar a una persona corrent amb una banda de mafiosos, però Keaton embolica el guió per tal de convertir al protagonista en guardaespatlles i (potencial) assassí al mateix temps (com les contradiccions de la vida, però intensificades al màxim). És impressionant com en tan sols vint minuts la comicitat i el drama desfilen per les seves imatges al costat  d’una trama consistent. La seva escena final —en un espai tancat— és absolutament colpidora, trepidant i, alhora, divertida, cosa que fa palesa de la capacitat imaginativa i l'enginy d'aquest director (més si tenim en compte que es va rodar l'any 1921 amb recursos limitats).

En les primeres imatges ja hom s'introdueix en el seu univers visual (amb el seu sempitern rostre inexpressiu) i la seva àgil narració. Sense voler, la inèrcia de la seva proposta t'arrossega a un indret bastit d'alegries i penes. Rius, és clar que rius, però les seqüències et recorden l'element ambivalent que té la vida. Una lliçó de cinema de Keaton.

THE HIGH SIGN. 1921. Estats Units. Blanc i negre. 21 Min. Cinema mut.

Direcció: Buster Keaton i Edward F. Cline
Intèrprets:  Buster Keaton, Bartine Burkett, Charles Dorety, Al St. John

Guió: Buster Keaton i Edward F. Cline
Fotografia: Elgin Lessley

VA PASSAR A ONTINYENT, de Manuel Mira [2009]

Vaig gaudir d’aquest curtmetratge en un concurs realitzat a Ontinyent. Els organitzadors van fer un passe dels curts guardonats i en tots ells vaig observar molts d’aspectes a destacar. Tanmateix aquest que us presente va ser el que més em va sorprendre per la seua originalitat.  
Va pasar a Ontinyent és una història de desamor, propera al fantàstic, de multiples lectures i molt ben interpretada per la parella protagonista. Al voltant de tot gira una extraordinària camèra de fotos amb un inquietant poder vampiritzador que fa desmuntar la ment de l’espectador. 

No us el perdeu.  

VA PASSAR A ONTINYENT. 2009. Esp. Color
Direcció: Manuel Mira
Intèrprets: Maria Albiñana, Paco Vera.
Guió: Manuel Mira 
Música: José Luis Martínez

(3) NI CONTIGO NI SIN TI, de Gerardo Herrero [1992]

Relacions Humanes

Aquest curtmetrarge és un perfecte retrat sobre las interrelacions humanes. Situat en el microcosmos d'un veïnat, aquesta parella d'ancians mostra totes les nostres inseguritats i contradiccions. Un relat social que s'ajusta perfectament a la psicología humana amb una interpretació magistral de Paco Rabal i María Luisa Ponte.

NI CONTIGO NI SIN TI. 1992. Esp.
Direcció: Gerardo Herrero
Intérprete: Paco Rabal, María Luisa Ponte
Guió: Gerardo Herrero, según el cuento de Julio Ramón Ribeyro "Tristes querellas en la vieja quinta"
Fotografía: José Luis Lopez Linares

(4) CAMPEONES, de Antonio Conesa [1997]

L'esport com a unió

M’agradaria recalcar que aquest post està totalment allunyat de tot el que hem viscut aquest darrer mes. El fet es que l’espatlament d’una societat s’ha vist maquillada per allò que en temps del General Franco s’anomenava –evocant a la citació de Marx- “el opio del pueblo”.
La història es repeteix: Els ciutadà corrent és el qui està pagant les conseqüències d’una crisi econòmica causada per l’avarícia capitalista.
El mundial de futbol era una bona excusa per a emmudir la remor d’un poble tip de tants de retalls econòmics, laborals i socials. D’aquesta manera la cosa ha eixit redona. Ha guanyat la selecció i la gent s’ha quedat totalment narcotitzada mentres rendeixen homenatge a 23 persones que s’embutxacaran la no menyspreable quantitat de 600.000 euros cadascú.
A més a més aguaita una perillosa exaltació de la paranoia ultranacionalista que s’aboca ja siga amb descaradura; programes televisius rancis i caducs on s’intenta imposar (la història es repeteix una altra vegada) “la indisoluble unidad de España” (els quals ufanosos, trauen pit quan mostren imatges des de Barcelona on hi apareixen banderes españoles), o amb la subtilesa de les declaracions de certs personatges mediàtics, tant polítics com de l´opinió publica.
Sent haver-me estés en el preàmbul d’aquest comentari. No he pogut evitar, però, precisar el títol del curt i les seues conseqüències clorofòrmiques en la societat.
Campeones és una història de sentiments. El curt utilitza com a fil conductor l’última jornada de la temporada 70-71 en la qual es jugaven el títol de lliga tres equips: el Barça, l’Atlètic de Madrid i el València. Els protagonistes, pare i fill, tots dos seguidors de l’Atl. Madrid, viuen aparentment un dia il.lusionant a causa de l’alt de percentatge que tenia el seu equip d’abastar el campionat. No obstant això, dintre d’eixe núvol de jovialitat s’amaguen emocions i conflictes familiars que Conesa ho mostra d’una manera molt hàbil.
El curtmetratge es un homenatge a la passió per un esport al voltant del qual -com a fidels aficionats a uns colors- podem trobar conceptes tan universals com l’amor i l’amistat. I es que tot no està en guanyar o perdre, en ser més o menys competitiu, en la excel.lència o la mediocritat, sinó en ser essers humans lliures i emocionalment intel.ligents.
De visió imprescindible i amb un final molt emotiu. No us ho perdeu!

CAMPEONES. 1997. Esp. B/N
Direcció: Antonio Conesa
Intérprets: Manuel Morón, Consuelo Trujillo, Paco Catalá, Javier Pereira, Lorena Rosado, Yohana Cobo
Guió: Pablo Olivares, Antonio Conesa
Fotografía: Teo Delgado
Música: Angel Illarramendi

(3) TEMPORADA 92-93 [2006]

Què és més important: L´amistat -eixa relació de confiança i afecte desinteressat-, el sentiment per uns colors o una xifra econòmica que, teòricament, ens faria una vida mes fàcil? Què passa si tot això es barreja i en uns minuts hem de decidir què fer?... Deixem de costat tota una relació afectuosa i de germanor? I pel que es refereix al “sentir” els colors d´un equip de futbol? És transcendental tot això?
Alejandro Marzoa ens mostra com afloren tots aquestos desitjos, temors i inseguretats. El resultat és un relat original que estudia la relació humana: el materialisme enfront l´idealisme.
També ens ofereix d´una manera oberta la nostra fragilitat, la vulnerabilitat inherent a l´esser humà que, de vegades, fa trontollar sentiments forjats al llarg de quasi tota una existència.
La passió pel futbol està present en aquest curt que va ser premiat en molts festivals i que compta amb la col.laboració de Paco Gonzalez i Pepe Domingo Castaño de la Ser, els quals, de manera desinteressada, varen posar les seues veus a la fictícia retransmissió (en realitat aquest partit no va existir, el Celta quedà onzè a la lliga)
Són deu minuts trepidants i la interpretació de Carlos Blanco i Miguel de Llira és sensacional.
Al final al so de Lori Meyers, un dels passatemps més plaents que, per a mi, existeixen: una “patxangueta” al futbol amb els companys.
Ací us deixe el curtmetratge. Us recomane vivament que li feu un colp d´ull, no té cap pèrdua.

TEMPORADA 92-93. 2006. Esp. Color.
Direcció: Alejandro Marzoa
Intèrprets: Carlos Blanco, Miguel de Lira, Imma Ochoa, Marisa Duaso, Roger Vilà, Eduard Cazorla, Pau Cabeza, Joan Gonzalez, Gerard Torrent, Alex Badia
Guió: Alejandro Marzoa, Miguel Angel Blanca
Fotografia: Victor Rius
Música: “Dilema” de Lori Meyers (del disc Hostal Pimodan)

Temporada 92-93