(5) EL ÁNGEL EXTERMINADOR, de Luis Buñuel (1962)

  La impossibilitat de culminar

Englobar, disseccionar i analitzar en noranta minuts de metratge tots els comportaments psicosociològics de l’ésser humà només pot estar a l’abast d’un realitzador de la qualitat de Luis Buñuel. El ángel exterminador és un film analitzable —replet d’infinitat de lectures— que guanya en matisos en cada visionat. És un suggestiu còctel de comèdia, esperpent, drama i absurditat surrealista, que dona com a resultat una àcida i mordaç crítica social enfocada en l’alta burgesia.

Com són els nostres comportaments quan entrem en una situació anguniosa com ara passar d’una vida de luxe a una d’estretors? En la pel·lícula, les nostres misèries queden al descobert i, des del més profund del nostre ésser, apareixen els nostres dimonis més amagats.

El mecanisme psicoanalític del fet de no poder sortir actua com a representació de la incapacitat per culminar allò que tenim entre mans, una mena de procrastinació que ens impedeix abraçar allò important per arraconar-nos en la superficialitat de la nostra existència.

Els protagonistes, atesa la classe social a la qual pertanyen, necessiten un ordre i una racionalitat que donin un sentit a les seves vides còmodes. Tanmateix, és llavors quan apareix l’abúlia que —juntament amb el caos que suposa per a ells trencar les rutines categoritzades en els seus esquemes mentals— els portarà cap a la irracionalitat més fosca (baralles, conjectures, matar l’amfitrió…). Al final, la posició exacta de cadascun (l’ordre abans esmentat) serà una lliberació momentània (tal com ens passa en el nostre periple vital).

La intuïció (dels cuiners que surten abans del sopar), la repetició (diàlegs i frases) i els símbols (animals, les imatges oníriques i les potes de pollastre) són constants que Buñuel gestiona de manera magistral en cada escena, un simbolisme que ajuda a analitzar els contrastos i complexitats que l’ésser humà tanca en el seu interior.

Obra mestra del realitzador aragonès, atraient i hipnòtica, subjecta a multitud d’interpretacions.

LOS OLVIDADOS. 1962. Mèxic. Blanc i Negre. 90 Min.

Direcció: Luis Buñuel

Intèrprets: Silvia Pinal, Enrique Rambal, Lucy Gallardo, José Baviera, Augusto Benedico, Antonio Bravo, Jacqueline Andere, Luis Beristáin, Claudio Brook, César del Campo, Rosa Elena Durgel, Enrique García Álvarez, Ofelia Guilmáin, Nadia Haro Oliva, Tito Junco, Xavier Loyá, Ofelia Montesco, Xavier Massé

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza

Música: Raúl Lavista

Fotografía: Gabriel Figueroa

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(2) LA JOVE (THE YOUNG ONE) (1960), de Luis Buñuel

Ombres d'indefensió

Basada en un relat curt de Peter Matthiessen ("Travelling Man"), la cinta és una coproducció mexicana juntament amb els Estats Units, d'ahí el seu rodatge en anglès.

La jove és una pel·lícula amb aspectes interessants on subjau la indefensió apresa dels més vulnerables. Cal destacar, especialment, un encertat tractament de conceptes tan controvertits com són el racisme i l'abús de menors en un context en què la desigualtat i la falta de drets eren el denominador comú. També cal afegir una acurada posada en escena i unes bones interpretacions en una història que enganxa des del primer moment, cosa que posa de manifest l'ofici del realitzador aragonès. Això és perquè, tot i ser un film "poc Buñuel" —entre altres coses perquè va ser un treball d'encàrrec—, sha de reconèixer que estem davant d'una obra digna, encara que menor, de la seva filmografia.

LA JOVEN (THE YOUNG ONE). 1960. Mèxic. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Zachary Scott, Bernie Hamilton, Key Meersman, Crahan Denton, Claudio Brook

Guió: Hugo Butler, Luis Buñuel. Cuento: Peter Mathiessen

Fotografia: Gabriel Figueroa

(3) EL DISCRET ENCANT DE LA BURGESIA, de Luis Buñuel (1972)

Objectiu inconcret

Un grup de persones entra a sopar a un restaurant i, alhora, en una habitació contigua, s'està plorant un difunt. Un ambaixador dispara a un gosset de joguet. Un bisbe, que es vol acostar als capellans obrers, s'ofereix com a jardiner a casa d'uns burgesos. Una dona s'horroritza per un violoncel, com si fos un element monstruós. Un tinent explica somnis sobre una infància traumàtica i éssers estimats morts. 

I així, produint estats de desassossec i pertorbació a l'espectador, se succeeixen diferents episodis d'una manera anàrquica en què el director aragonés exposa les constants de la seua obra; la mort, la hipocresia, les pulsions freudianes, els somnis i l'inconscient. Les seues crítiques directes a uns comportaments establerts i, per tant, subjectes a les convencions socials, es consoliden en personatges extravagants que amaguen molt més del que mostren. El realitzador treu el cap al seu interior i els despulla (magistral l'escena del teatre amb el públic observant els comensals). 

Sense deixar canya dreta, Buñuel, ataca la corrupció, les actituds hipòcrites (la vida en parella), les diferències de classes (el xofer i la ginebra) i les repúbliques bananeres (l'ambaixador). 

Com ja passara a l'obra mestra, El Ángel Exterminador, el nostre destí és com el mite de Sísif i els personatges mai no aconsegueixen culminar el que es proposen (en aquest cas, el sopar). Si ho extrapolem a la vida mateixa, fem mil intents per arribar a un objectiu que al final queden en res. Tornem una altra vegada a espentar la pedra cap al cim, però romanem a la superfície. No obstant això, el punt important —la cosa profunda— sempre queda en segon pla (com en els eixordadors sorolls del film). 

Tota la narrativa de la pel·lícula està condensada en somnis dins de somnis i, encara que amb alguns alts i baixos, podem afirmar que estem davant d'una obra complexa, caòtica, absurda i surreal amb aspectes força interessants .

LE CHARME DISCRET DE LA BOURGEOISIE. 1972. França. Color. 100 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Fernando Rey, Paul Frankeur, Delphine Seyrig, Bulle Ogier, Stéphane Audran, Jean-Pierre Cassel, Julien Bertheau, Milena Vukotic, Claude Piéplu, Michel Piccoli, Muni

Guió:  Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografia: Edmond Richard
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest enllaç) 

(3) TRISTANA, de Luis Buñuel (1970)

La societat vestida de hipocresia

Una societat patriarcal és l'escenari on Don Lope passeja el seu orgull tot traient pit pel visceral anticlericalisme i pel posicionament al costat dels més febles. Tanmateix, aquesta personalitat xoca amb la seva actitud retrògrada envers les dones en general i envers la seva neboda en particular. Incestuós, pedòfil i hipòcrita, actua de pare o marit cap a Tristana segons li convé. Aquesta, com a esclau de Plató a la caverna, es veu confinada a les quatre parets de la casa a causa de les exigències del seu oncle. La seva desobediència la porta a fugir i sortir per trobar un món que li havia estat negat i l'amor a la figura del jove Horacio. 

En aquesta adaptació de Galdos, el director aragonès s'endinsa en la complexitat de l'ésser humà a través de les naturaleses de Don Lope i Tristana. Tots dos mostren una relació d'amor i odi que va des de sentiments paternofilials fins a pulsions i rebutjos sexuals. Entre ells hi ha un vincle sempitern —fruit de l'abús i aprofitament que, estratègicament— fa el seu oncle des del principi. L'espectador —tot i que sent repulsió cap al protagonista— queda desconcertat davant les manifestacions solapades d'afecte i menyspreu per part de Tristana. En suma, estem davant de contradiccions, dubtes i inseguretats, pròpies de l'espècie humana, que l'escriptor canari —fidel seguidor de la teoria psicoanalítica— tan bé reflecteix a la seva novel·la. D'aquesta manera, el somni recurrent del batall de Don Lope, la cama ortopèdica, el colpejament de les crosses, el piano de chopin..., conformen elements psicoanalítics vertebradors d'una obra que despulla les emocions conscients i inconscients influents en els trets i qualitats de cada persona. El film reflexiona sobre la nostra indefensió, mal·leabilitat i, per tant, vulnerabilitat en determinades circumstàncies de la nostra vida i, especialment, com aquest fet deixa empremta a les nostres etapes posteriors. Amb tot el que hem dit, Buñuel plasma un llenç esquitxat de diferents conceptes de la nostra naturalesa conduint-lo a la metamorfosi dels seus protagonistes mitjançant un estudi molt ric de la seva psicologia (la dependència emocional i el pes jeràrquic de la relació canvia en l'evolució dels dos personatges). 

Els seus fantàstics exteriors toledans al costat de la posada en escena de tall bunyoliana, conformen una molt atraient cinta que, a causa de la multitud de matisos, guanya a cada visionat. Cal destacar també la magnífica interpretació actoral, sobretot les de Fernando Rey i Lola Gaos. 

Tristana, suposa la penúltima pel·lícula de Luis Buñuel rodada a Espanya (des de Viridiana que no ho feia) i li va valer una nominació a l'oscar com a millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa. 

TRISTANA. 1970. Espanya. Color. 98 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Catherine Deneuve, Fernando Rey, Franco Nero, Lola Gaos, Antonio Casas, Jesús Fernández, José Calvo, Vicente Solar

Guió:  Luis Buñuel, Julio Alejandro (Novela: Benito Pérez Galdós)
Fotografia: José Fernández Aguayo
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la  Muerte (1955), La Via Láctea (1969), El Fantasma de la Libertad (1974)

(2) EL RÍO Y LA MUERTE, de Luis Buñuel (1955)

Ignorància, ergo, violència

En aquesta adaptació de la novel·la "Muro blanco en roca negra" de Miguel Álvarez Acosta, Buñuel mostra l'antagonisme entre el racional i l'irracional, entre el cabal i la vilesa, entre la pau i el desordre. Així, d'aquesta subtil manera, denuncia la violència gratuïta incrustada a la idiosincràsia de la societat mexicana. La vida —en aquests entorns, sense cap valor— i la mort —consuetudinària, al costat d'altres lleis no escrites de l'aldea— es convenen per oferir un context on la ignorància i la falta d'educació cultural condueixen irremeiablement a l'agressió constant i a l'acarnissament. Tots aquests conceptes són plasmats en una atmosfera crua i asfixiant produint un enorme neguit en l'espectador. 

El paper del jove metge és crucial, una alenada d'aire fresc en un ambient tòxic, infectat per l'odi. El seu paper, fonamental, suposa un missatge d'esperança en un món podrit per la competència i l'animositat. Correcte film del director aragonès, encara que amb algunes llacunes, especialment en les baralles i en el seu edulcorat final.

EL RÍO Y LA MUERTE. 1955. Mèxic. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Columba Domínguez, Miguel Torruco, Joaquín Cordero, Víctor Alcocer, Jaime Fernández

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza (Novela: Miguel Álvarez Acosta)
Música: Raul Lavista
Fotografia: Raúl Martínez Solares
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), La Via Láctea (1969), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974)

(2) LES AVENTURES DE ROBINSON CRUSOE, de Luis Buñuel (1954)

  Una mirada a la soledat

L'exercici de la solitud és de vegades necessari en el gènere humà. Deixar un espai per a la introspecció on analitzar els nostres actes suposa una mena de bàlsam, un respir que ens permet poder executar la nostra llibertat individual. Moltes vegades acabem fastiguejats de suportar la toxicitat d'altres persones que ens saturen i atabalen amb les seues egoistes pretensions. Què passa, en canvi, quan estem privats de la companyia dels nostres semblants?
Luis Buñuel —utilitzant el seu Robinson Crusoe particular— tracta d'exposar un procés transitiu que va, des de l'experimentació intrínseca de gaudir d'una vida envoltada de possessions, fins a un altre mancant del que és material, físic i humà. El realitzador juga amb les estratègies i processos mentals que l'ésser humà ha d'utilitzar en aquest tipus de situacions límit.
Sorprén topar-se en la seua filmografia amb aquesta adaptació de la novel·la de Daniel Defoe. Una pel·lícula d'aventures no encaixa, a priori, amb el mestre del surrealisme. En realitat, es va tractar d'una pel·lícula d'encàrrec que el director aragonés va acceptar per les múltiples possibilitats que la història oferia pel que fa a la lluita per la supervivència del protagonista.
Malgrat el seu baix pressupost, l'obra enganxa des del primer minut, tot sent una interessant metàfora sobre l'aïllament, el desemparament i la soledat. Tampoc falten els seus tocs onírics i els seus suggeriments transgressors: la mirada pervertida de Crusoe cap a l'espantaocells amb vestit de dona i cap al "Divendres" transvestit, insinuant una subreptícia homosexualitat .  

ROBINSON CRUSOE. 1954. Mèxic. Color. 89 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Dan O'Herlihy, Jaime Fernández, Felipe de Alba, Chel López, José Chávez Trowe, Emilio Garibay

Guió:  Luis Buñuel, Hugo Buttler (Novel·la: Daniel Defoe)
Música: Anthony Collins
Fotografia: Alex Phillips
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les): 
Los Olvidados (1950), El Río y la Muerte (1955), La Via Láctea (1969), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974)

(5) LOS OLVIDADOS, de Luis Buñuel (1950)

  Esclaus d'una societat desigual

La injustícia social esdevinguda al llarg dels segles en la història de la humanitat és retratada magistralment per Luis Buñuel a través d'unes imatges absolutament esfereïdores. Ja des dels primers compassos el missatge de la pel·lícula és dur, crític, directe i contundent, com bé mostra la veu en off que diu: "Les grans ciutats modernes: Nova York, París, Londres..., amaguen després dels seus magnífics edificis, llars de misèria que alberguen xiquets malnodrits, sense higiene, sense escola, planter de futurs delinqüents. La societat tracta de corregir aquest mal, però l'èxit dels seus esforços és molt limitat. Només en un futur pròxim podran ser reivindicats els drets de l'infant i de l'adolescent perquè siguen útils a la societat. Mèxic, la gran ciutat moderna no és excepció a aquesta regla universal. Per això aquesta pel·lícula basada en fets de la vida real no és optimista i deixa la solució del problema a les forces progressives de la societat."
La brillant posada en escena reforça encara més la denúncia que el director manifesta en la història amb persones desemparades —víctimes de la pobresa— sense més sortida a vegades que delinquir. Una podridura que impera en els llocs més recòndits dels carrers tot representant les diferències socials existents en la seua estratificació. D'aquesta manera el poder hegemònic, autoritari i imperceptible de vegades, aconsegueix el seu cruel objectiu, és a dir; la lluita entre les mateixes persones amb escassos recursos.
Tot i que el film destil·le pessimisme apareix en ell un oasi en el desert personificat el pedagog, l’objectiu del qual és perseguir la utopia en forma de projecte innovador, buscant, d'aquesta manera, un món millor a través de la restauració dels menors. No obstant això, la pugna per sobreviure es condensa en famílies desestructurades i mancances afectives, en definitiva, en l'esclavitud social a la qual és sotmesa una gran part de la humanitat. D'aquí la vigència d'aquesta obra universal. De visió obligatòria.

LOS OLVIDADOS. 1950. Mèxic. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Luis Buñuel

Intèrprets: Alfonso Mejía, Roberto Cobo, Estela Inda, Miguel Inclán, Alma Delia Fuentes, Francisco Jambrina, Sergio Virel, Javier Amézcua, Efraín Arauz, Jesús García, Mário Ramírez

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza

Música: Gustavo Pitaluga, Rodolfo Halftter

Fotografia: Gabriel Figueroa

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), La Vía Láctea (1969), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974) 

(3) LA VIA LÀCTIA, de Luis Buñuel (1969)

  

El dogmatisme en dubte

La Vía Làctia és un fresc surreal, propi de la idiosincràsia del director aragonès, ple de personatges extravagants i de conductes allunyades d'alló que és convencional. El film despulla i posa en evidència el dogmatisme religiós a través d'una història de pelegrinatge on el fanatisme i la hipocresia —prostituta en substitució de El Camí— fan callar tots els valors, presumptament benintencionats, que desprenen aquest tipus de creences.
Una obra subversiva, satírica, amb absoluta llibertat narrativa acompanyada del seu constant humor corrosiu exemplificat en la frase d'un personatge del film: "L'odi de la ciència i l'horror de la tecnologia em portaran a l'absurda creença en Déu"

 
LA VOIE LACTÉE 1969. Fra. Color. 
Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Paul Frankeur, Laurent Terzieff, Alain Cuny, Edith Scob, Bernard Verley, Michel Piccoli, PIerre Clémenti, Delphine Seyrig
Guió: Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografia: Christian Matras

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974)

(3) EL FANTASMA DE LA LLIBERTAT, de Luis Buñuel (1974)

 La latència dels nostres actes 

A través de la metàfora i els somnis, Buñuel li fa una botifarra a l'ordre establert i deixa totes les convencions socials cap per avall. "El fantasma de llibertat" és especialment un film valent perquè s'atreveix a qüestionar tots els nostres actes comportamentals. ¿Què hi ha darrere de les nostres pulsions? ¿Quins processos cognitius intervenen per a reinterpretar la informació que arriba al nostre cervell i transformar-la en una conducta embolicada en paper de cel·lofana? ¿Què amaga en el seu interior eixe burgès que guarda les aparences? ¿En quin lloc recòndit del nostre ésser jeuen les nostres perversions més ocultes?
El film juga amb tots aquests elements fins al punt d'escandalitzar les ments més conservadores. Ens podem horroritzar davant eixe franctirador des de l'alt de l'edifici disparant, a tort i a dret, a transeünts, però no davant les notícies quotidianes de morts injustes al món. Veiem com una cosa estranya que la xiqueta desapareguda estiga realment en el lloc, però en canvi desatenem als nostres fills. Quedem indignats davant l'adulació d'un assassí després del judici, però li rendim homenatge a criminals governants.
Tot aquest missatge, amb el peculiar surrealisme del director aragonès, es plasma en la pantalla com una invitació a la reflexió. Estupenda pel·lícula transgressora.

LE FANTÔME DE LA LIBERTÉ. 1974. França. Color. 
Direcció: Luis Buñuel
Intérprets: Michel Piccoli, Jean Rochefort, Michael Londsale, Monica Vitti, Adriana Asti, Julien Bertheau, Jean-Claude Brialy, Adolfo Celi, Paul Frankeur, Pierre Maguelon
Guió: Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografía: Edmond Richard
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), La Vía Láctea (1969), Tristana (1970)