(3) JEAN MICHE JARRE "OXYGÈNE" (1977)

Protoelectrònica

Assentant els fonaments de l'electrònica juntament amb altres pioners com Kraftwerk o Tangerine Dream, el músic francès proposa plantejaments propers a un classicisme melòdic (allunyats dels d'aquests dos grups esmentats). Tot i això, la seva innegable influència clàssica la recobreix amb sons hipnòtics i atractius (especialment en la seva primera part). El treball, dividit en sis moviments, alterna moments més relaxants amb passatges psicodèlics (alguns evocadors de «Breathe» de Pink Floyd). El seu tall més conegut, «Oxygène, Part 4», s'ha convertit en una petjada sonora impregnada en les imatges quotidianes de la nostra vida.

El treball, a més d'utilitzar els elements esmentats, recorre constantment a una experimentació en els sons, aprofitant cada compàs i cada acord per arribar a un redescobriment de les diferents tonalitats musicals. D'aquesta manera, produeix una obra que integra en la seva arquitectura dimensions complexes amb altres de més accessibles.

Una obra, en definitiva, valenta, arriscada i innovadora.

Gravat en: Lió

Duració: 39:38

Segell discogràfic: Disques Dreyfuss

Productor/s: Jean Michel Jarre

(3) PIOTR TCHAIKOVSKY "SIMFONÍA NUM. 6 EN SI MENOR, Op.74 (1893)

Commoció profunda

Aquesta simfonia és una composició de vaivens emocionals, una obra programàtica on el músic expressa diferents estats d'ànim. El primer moviment, "Allegro ma non troppo", comença amb una sonoritat tranquil·la. Just a la meitat del recorregut, trenca els seus esquemes primigenis amb un abrupte i rude canvi de ritme per després retornar a la calidesa dels seus deu primers minuts. Una melodia lírica obre el seu segon moviment, "Allegro con grazia", que és com una invitació a l'exaltació de l'alegria. El seu tercer moviment, "Allegro molto vivace", en forma de marxa, acompanya vigorosament les diferents tonalitats. Per culminar, en el seu quart moviment, "Adagio lamentoso", l'obra ens indica que les aigües tornen a la llera transportant-nos a la relaxant quietud.

Per acabar, és important indicar que Modest, el germà del compositor, va ser qui va atorgar a la simfonia el nom de Patètica en el sentit d'"alguna cosa que commou profundament", lluny del vocable que entenem actualment.

Duració: 46:20

Moviments: 4

1.- Adagio – Allegro non troppo. 18:15

2.- Allegro con grazia. 8:10

3.- Allegro molto vivace. 8:50

4.- Finale. Adagio lamentoso. 11:05

(3) GIANT SANDS "Chore of Enchantment" (2000)

Folk a la falda de l'ària de Donizetti

Com un substrat, “Una furtiva lagrima” de l’òpera L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti (que ja s'intueix a “Overture”, la primera cançó introductòria), va recorrent cada tema d'aquest disc. Un substrat que s’adhereix a l’esperit d’un treball de lletres críptiques i ritmes pausats entre el folk, el country i el rock alternatiu.

Les baquetes rítmiques ens transporten a “(Well) Dusted” al sentiment de buit i de soledat que experimenta el seu protagonista. A “Punishing Sun” es realitza un cant —metafòric i enigmàtic— a la resignació amb escletxes obertes a l’esperança a través d’una guitarra suau. Són especialment interessants aquests versos:

Candles are melting without being lit.

Knocked upside the head without even being hit.

The lamp light flickers from a bad wire.

The dark is self editing prior to expire.

Espelmes que es fonen sense ser enceses,

colpejat al cap sense haver rebut cap cop,

el llum parpelleja per un cable defectuós,

la foscor s'edita a si mateixa abans de desaparèixer.

La suavitat melòdica continua amb “X-tra Wide”, de text fosc, que critica l’sobreesforç que suposa assolir la felicitat dictada pels convencionalismes socials.

El grup fa una mena d'interludi i ens connecta amb “1972”, referències a l’any en qüestió a través de batzegades rockeres i hard.

“Temptation of egg” és una peça lisèrgica i contemplativa del sexe femení, canalitzada per un piano recurrent i un fons d’orgue juntament amb una percussió sincopada. La desesperació i la redempció entren a “Raw”, música tranquil·la liderada pel teclat.

“Wolfy” porta un canvi d’estil i, amb ritmes que recorden Beck, executen un ajustament de comptes a la crítica periodística.

Cal fer una menció especial a la cançó “Shiver”, de tall més comercial però d’una qualitat immensa que guanya amb cada escolta. El tema juga molt bé amb els sons i conté una crida a estremir-nos i a fer estremir el proïsme. “Dirty from the Rain” és un folk bell, una càustica referència a la intoxicació —manipulació i tergiversació— que patim per part dels poders fàctics.

Captivador i pausat és el tall “Astonished (In Memphis)”, on es parla de la sorpresa i l'estupefacció de les relacions que, presumiblement, ens aporten valors de vida. Seguim amb l’estat reposat i assossegat a “No Reply”, en la qual s’exposa la incomprensió en la comunicació entre persones. Les influències de Bowie són evidents a “Satellite”, una orquestració fresca i excel·lent on es fa referència a les limitacions humanes i a la incapacitat d’abastar-ho tot. Passa el mateix que amb “Shiver”: cada vegada que s’escolta, guanya en matisos.

Aires jazzístics i un piano suggeridor protagonitzen “Bottom Line Man”, d’una gran profunditat vital, realista i escèptica. La paràbola bukowskiana amb tints de blues de “Way to End The Day” és una oda (que maleeix?) a la ressaca. El disc arriba a la seva fi amb l’epíleg instrumental el destí del qual és un santuari, un tema bell amb aires folk que s’assenta a la falda de l’ària de Donizetti. Un bon disc.

Gravat en: Tucson, New York City and Memphis

Duració: 59:53

Cançons: 16

Segell discogràfic: Thrill Jockey / Loose Music

Productor/es: John Parish, Jim Dickinson, Kevin Salem

(2) THE MODERN LOVERS "The Modern Lovers" (1976)

Rock enèrgic

The Modern Lovers eren Jonathan Richman, el bateria David Robinson (després amb The Cars), el teclista Jerry Harrison (posteriorment amb Talking Heads) i el baix Ernie Broks. Amb aquesta formació res dolent podia sortir i encara menys en els directes. Ritmes garatgers i lletres inquietes són el denominador comú d'aquest interessant i únic treball del grup. El trepidant rock d'aquesta banda ens deixa la carta de presentació a "Roadrunner", una oda a la llibertat i a l'hedonisme. La magnífica "Astral Plane", majestuosa barreja d'esoterisme i romanticisme, captivadora pel seu ritme blueser i acompanyat —com tota la feina— d'un teclat deutor de The Doors és una autèntica delícia i, al meu entendre, la millor del disc. Amb La psicodèlica "Old World" es reivindica el clàssic com una cosa que s'hauria de mantenir adherida a la quotidianitat contemporània. També s'homenatja el pintor Pablo Picasso a la cançó homònima fent al·lusió a la seua imponent mirada sota uns compassos constants i demolidors. Fracassos en les relacions de parella en la frenètica "She Cracked" donen pas a la críptica i bella cançó de desamor "Hospital". Els sons rockers continuen a "Someone I Care about" a la utòpica recerca de la parella apropiada. 

"Girlfriend" és una balada excessivament melosa igual que la seua pusil·lànime lletra. En contraposició a "Old World" ens trobem a "Modern World" agitat i desenfrenat tribut als EUA i a l'ambient que l'envolta. La lletra més interessant i profunda apareix "Dignified and Old" que parla sobre la solitud i la mort juntament amb una melodia entre alegre i trist que reforça el seu lirisme. A "I'm Straight" s'executa una mena de recitació abordant dubtes sexuals juntament amb una sonoritat hipnòtica. Finalment, la irreverent i protopunk "Government Center" tanca aquesta estimable obra.

Gravat en: Intermedia Sound (Boston, MA) // A & M (Los Angeles, CA)

Duració: 34:51

Cançons: 9

Segell discogràfic: Beserkley

Productor/s: Robert Appère, John Cale, Allan Mason

(2) THE REPLACEMENTS "Let it be" (1984)

Sòlid treball

Sòlid treball d'aquesta banda nord-americana que es condensa en onze temes que van des del rock amb sons clàssics ("I Will Dare", la versió dels Kiss "Black Diamond", "Seen your Video"), fins al punk amb influències ramonianes ("Favorite Thing", "We're Coming Out", "Tommy Gets his Tonsils Out"). El disc també compta amb la reivindicativa balada de piano "Androgynus" o amb el ritme cadenciós de la preciosista "Sixteen Blue". La irreverent "Gary's got a Boner" i la maquinal "Answiering Machine" són dues cançons amb clares influències del rock dur. 

Per acabar, al meu entendre el tema més notable és l'existencialista "Unsatisfied" que es basa en una excel·lent introducció de guitarra per donar pas als udols i la fantàstica veu de Paul Westerberg. Estimable disc

Gravat en: Blackberry Way Studios. Mineápolis

Duració: 33:31

Cançons: 11

Sello discográfico: Twin/Tone Records

Productors: Steve Fjelstad, Peter Jesperson y Paul Westerberg

(4) ANTONÍN DVOŘÁK "SIMFONÍA NUM. 9 EN MI MENOR, Op.95 [SIMFONÍA DEL NOU MÓN]" (1893)

Assortiment sonor en una obra enigmàtica

Enigmàtica, sí. Tal volta seria aquesta la paraula per a definir aquesta obra del compositor txec. Quatre moviments en els quals experimente diferents sensacions i estats d'ànim. No puc quedar-me indiferent: he d'escoltar-lo una vegada i una altra per tal de trobar-hi més matisos que em transporten a nous descobriments. 

En el primer moviment (Adagio-Allegro) el compositor em remet a una disbauxa sonora repleta de timbals, trompes, violins, violoncels, contrabaixos, flautes, oboés, clarinets... Diàlegs entre instruments que suposen un misteri per a l'oient, tot utilitzant pujades i baixades, entrades amb virulència per a arribar al tema central recollit de les seues experiències americanes. En començar la composició la música és molt relaxant, quasi bucòlica, resulta del tot impensable que puga arribar a diferents tonalitats i aguts, però sí, el que ve després és —a més de sorprenent— d'una qualitat eterna. 

El segon moviment (Largo) comença amb un bellíssim fragment conegut als Estats Units per "Going Home" que és d'una tristor commovedora. És el corn anglés qui s'encarrega d'executar-la per, després, continuar amb variacions melòdiques per parts dels altres instruments. De sobte, irromp la flauta i s'enceta un nou tema preponderantment subtil i harmoniós, tot persistint en les modulacions i variacions d'ambdós temes. Cap al final, l'oboé fa un canvi radical i s'endinsa en unes notes saltadores i juganeres que, junt amb la flauta i la resta de sonoritats, va in crescendo apujant la intensitat. Al final arriba la calma amb el tema principal que conté remembrances melòdiques del tema central del primer moviment. 

El tercer moviment (Molto vivace) és un scherzo amb el qual s'expressa la introducció i, a més a més, una exposició molt jovial, alegre i festiva on les fustes i les trompes fan sons parpellejats. Tot seguit les flautes, oboés i fagot donen pas a una tranquil·la melodia que va submergint-se en l'audiència. Després, s'hi augmenta la intensitat fins a arribar al màxim esplendor del moviment. Al final, una gran instrumentació ens porta a la coda. 

Per últim, el quart moviment (Allegro con fuoco) l'entrada amb la trompa, acompanyada de l'orquestra, és monumental i formidable. Revestida d'una força incommensurable, la peça va marcant el seu ritme que abasta el seu punt àlgid amb les trompetes i després amb els violins i les fustes. Elements que donen pas a la variació melòdica i al maremàgnum instrumental produït pel seu caràcter enèrgic. Després, el clarinet exposa el segon tema, molt més melòdic i calmat, però amb una tensió que, acompanyada per la resta d'instruments, ens anuncia un creixement de l'enfortiment musical. En acabat, arriba el tercer tema amb un joc nerviós entre les cordes i el vent que va minvant la cadència a mesura que s'aproxima al tema central. En els minuts següents un collage de les melodies dels altres moviments van presentant-se fins que s'imposa el tema principal amb diverses variacions. Finalment, una bella tonada amb violins ens condueix cap a un final esplendorós. 

Es comenta que la traducció correcta hauria de ser Simfonia (des) del nou món. Dvořák la va compondre en la seua estança als Estats Units a finals del segle XIX (va estar-hi després d'acceptar el càrrec com a director del Conservatori Nacional de Música d'Amèrica). La seua idea era donar a conéixer a la vella Europa les seues experiències des de (subratlle des de) terres americanes tot aportant un punt de vista social i musical. I ho va aconseguir, vaja que ho va aconseguir. Es pot comprovar delectant-nos escoltant aquesta obra.

Duració: 41:49

Moviments: 4

1.- Adagio – Allegro molto 10:05

2.- Largo 11:35

3.- Scherzo: Molto Vivace – Poco sostenuto 8:26

4.- Allegro con fuoco' 11:43

(3) TRIANA "Hijos del agobio" (1977)

Qualitat, innovació i compromís

Andalusia ha sigut una terra prolífica i pionera pel que fa a l'experimentació de nous sons provinents de fora amb formacions com Smash o Expresión. D'aquesta manera, el fet que Triana irrompera en l'escena musical a mitjans de la dècada dels 70 va ser quelcom innovador que va significar un punt d'inflexió en el context del rock espanyol. La seua intel ligent manera d'unir el progressiu i la psicodèlia amb el flamenc, així com l'immens talent del seu líder Jesús de la Rosa van ser un clar senyal que alguna cosa històrica s'estava coent a través dels seus discos d'estudi i concerts en directe. Com a colofó, els seus dos restants components, Tele i Eduardo Rodríguez eren uns excel·lents músics que a través de, respectivament, la percussió i la guitarra van consolidar una proposta arriscada i complicada (cal tenir en compte que el progrock era una classe de música molt complexa d'executar). 

Quan pense en Hijos del agobio, sol venir-me al cap el crit desesperat i commovedor de Jesús de la Rosa a "¡Ya está bien!". Cada vegada que ho escolte me n’adone de les seues capacitats com a vocaliste i faig càbales de fins on hauria pogut arribar el seu procés compositiu. 

Encara que aquest segon disc del trio andalús no conté temes tan memorables com "Abre la Puerta niña" o "El Lago" de "El Patio" (1975) sí que podem afirmar que és un digne continuador de la seua excel·lent òpera prima. I és que Hijos del agobio compta amb huit superbes cançons, cadascuna amb els seus matisos, -a saber: l'elegància de "Sentimiento de amor", la fantàstica conjunció instrumental i vocal de "Rumor", el psicoflamenc de "Recuerdos de Triana" , el frenètic rock de "Necesito", la immensa bellesa melòdica de "Sr. Troncoso" o la progressiva bulería de "Del crepúsculo nacerá el rocío" cantada per Eduardo Rodríguez, són capaces de generar diferents sensacions cada vegada que les escoltes. 

I, finalment, el seu missatge compromès. La fi del franquisme i el començament de la transició dóna com a resultat el desencant generalitzat. Mateixos gossos amb diferents collars (fins als nostres dies, però això donaria per a un altre article). Perquè, en última instància, sempre pateixen els mateixos; els fills del desencoratjament i del dolor, subjugats als capricis del poder econòmic i els seus estaments. La lletra de "¡Ya está bien!" és absolutament clarificadora : 

¿Quién hablará? 

¿Quién nos dirá la verdad? 

Todos pretenden saber 

 y decir lo que piensa usted, 

con elegante palabras 

 y el gesto duro a la vez, 

 y queremos elegir 

 sin que nadie diga más 

 el rumbo que lleva a la orilla 

 de la libertad. 

Gravat en: Estudios Sonoland

Duració: 32:24

Cançons: 8

Segell discogràfic: Movieplay

Productor/s: Gonzalo García Pelayo

(3) FONTAINE D. C. "Skinty Fia" (2022)

Textos, ritmes i melodies

He de confessar que cada vegada que m'endinse en el pantanós terreny de les etiquetes musicals, hi acostume a perdre'm en un laberint del qual no puc sortir. Quin estil de música presenta aquest darrer disc de Fontaine D.C.? Jo no sabria què contestar. Si consulte a la Wikipedia trobe que és un grup de post-punk revival. Pel que sembla, un subgènere de l'indie-rock. En fi, multitud de —fútils— eufemismes per definir els vessants naturals del rock. 

Dita la meua opinió, en el preàmbul d'aquest article, sobre les palles mentals que existeixen al voltant de les nomenclatures musicals, és important donar valor a aquest treball dels irlandesos Fontaine D. C. Primer per les seues lletres treballades i profundes que van des del transcendental a l'existencial i després per la seua música, marcada per una bella i inquietant obscuritat. Sons esquinçats, distorsionats i hipnòtics forgen un fantàstic àlbum. No falten les seues preferències i homenatges al llenguatge gaèlic. De fet, el títol del disc Skinty Fia és una expressió gaèlica que significa literalment "La maledicció del cérvol", però s'usa en alguns entorns rurals per dir "Me cague en l'ou". El disc conté temes més ombrívols i experimentals; "How Cold Love is", "Bloomsday", "Big Shot", propers al pop; "Roman Holiday", "I Love You", tendents a mostrar un punt melodiós: "n àr gCroíthe go deo", "Nabokov", "Jackie Down The Line" i fins a una mena de nana; la bellíssima composició amb acordió "The Couple Across The Way". 

En definitiva, Skinty Fia és una interessant col·lecció de textos, ritmes i melodies per degustar i revisitar.

Gravat en: Dublín

Duració: 44:52

Cançons: 10

Segell discogràfic: Partisan Records

Productor/es: Dan Carey

(2) JANE WEAVER "Flock" (2021)

Cromatisme sonor

Jane Weaver ens presenta uns temes que destil·len efluvis popers per tot arreu i la seua veu envernissa de múltiples colors —com la portada del disc— les  diferents línies musical que el conformen. La il·luminació de sons pot variar a cada moment, així doncs el pop, l'electrònica, el folk i el disco es fonen en una abundor de musicalitat. Cromatisme sonor al llom d'un positivisme que en "Piramid Schemes" (fantàstica) abasta la seua màxima esplendor.

Gravat en: Eve Studios. Stockport.

Duració: 44:29

Cançons: 10

Segell discogràfic: Fire

Productor/s: Jane Weaver, Henry Broadhead, Andy Votel

(2) THE STROKES "Is This It" (2001)

Revisió rítmica

Guitarres trepidants amalgamades amb un pòsit melòdic podrien definir al primer àlbum d'aquesta banda novaiorquesa. La seua òpera prima és una crònica de la seua ciutat esquitxada d'històries lliurades a l'amor, d'emocions, de sexe i de crítica al convencionalisme social. 

Tres excel·lents esclafits com "Someday, Late Nite" o "The Modern Age", conformen la cúspide d'una piràmide que està acompanyada de grans temes com "Is This it" (fantàstica la seua línia de baix), l'al·legoria Huxeliana de "Soma" o la tornada acollidora de "Hard to Explain". 

Bon debut, de vegades una mica repetitiu, el mèrit del qual va ser el seu aprofundiment en els aspectes rítmics del rock amb el seu estil garatger, descurat i atrevit .

Gravat en: Transporterraum. Nueva York.

Duració: 36:28

Cançons: 11

Segell discogràfic: RCA

Productor/s: Gordon Raphael

(2) BILLY JOEL "Streetlife Serenade" (1974)

Entre la melancolia i la nostàlgia

La major part d'aquest treball es troba ubicat als terrenys de la malenconia i la nostàlgia. Amb passatges tenyits de blues i jazz el cantant novaiorqués homenatja els músics del carrer i el seu modus vivendi a la cançó que dóna nom al disc (shoppin'centre heros-working hard for wages. Herois del centre comercial-treballant de valent per un salari). Sentiment de tristesa a "The Great Suburbian Showdown", oda a aquells temps llunyans que se'ns queden enrere després d'un llarg període absents. Les mateixes coses, els mateixos llocs i passats els anys, ho veiem com una cosa aliena a nosaltres. No ens queda més que acomiadar-nos i acceptar la nova realitat deixant-ho tot al seu lloc adequat a l'espai i al temps. "Souvenir" té un aire similar, endinsant-se en els grats moments que gaudim de la vida, però que, tanmateix, es van esvaint al llarg dels nostres dies. 

En aquest treball també hi ha cabuda per a l'amor. "Roberta" parla d'una dura separació d'una parella acompanyada per uns acords molt emotius. També a "Last of the Big Time Spenders" l'artista executa una metafòrica declaració d'amor (el temps invertit en tu és la millor i més gran de les riqueses). 

"Los Angelenos" és un retrat sobre la diversitat de L.A. amb un constant i suggestiu piano elèctric. 

És molt interessant trobar en aquesta obra un Billy Joel mordaç i corrosiu a "The Entertainer", una mirada crítica amb aires de folk a l'efímer dels artistes que estan supeditats al caprici del públic oient i també una sàtira cap als executius de les indústries discogràfiques: "If you're gonna have a hit you gotta make it fit" "So they cut it down to 3:05" "Si vols tenir un hit, caldrà que l'ajustes". "Aleshores ells ho tallaran als 3:05". En la mateixa línia ens topem amb la crítica social a "Weekend Song", amb aires de rock, el tema presenta un personatge cremat de la feina que l'únic que pretén és evadir-se de l'àmbit laboral i sortir el cap de setmana. 

Finalment, el músic hi demostra el seu virtuosisme al piano en aquestes dues obres instrumentals: "Root Beer Rag" i "The Mexican Connection". 

Sense ser un gran disc, Streetlife Serenade, és una obra estimable amb aspectes d'interés, potser li falta alguna gran cançó: l'ombra de Piano Man és molt allargada.

Gravat en: Devonshire Sound. California

Duració: 37:41

Cançons: 10

Segell discogràfic: Columbia Records

Productor/s: Michael Stewart

(3) EL HOMBRE BURBUJA "Nadando a crol" (2000)

Nadant al nostre interior

Amb aspecte de mènsula rapera, Nadando a crol ofereix un rock fascinant emmarcat en una suggestiva atmosfera de peces lisèrgiques i textos filosòfics, transcendents, càustics i enigmàtics. "Cómprate un arma" ja ens parla del suïcidi i del sentit de la vida a través de la ironia amb un so entre zeppelià i poper. "Crol" és, juntament amb "Baby Sol", el seu millor tema: magnífica i hipnòtica amb un recurrent, superb i potent baix que, juntament amb la suggestiva veu de Julio de la Rosa, destapen un cant a la fe en un mateix mitjançant tints relativistes i existencials. A "¿Por qué no?" amb efectes de disc ratllat d'un DJ, el grup ens convida a gaudir de l'hedonisme i del coit com a solució als problemes mundanals. Tot seguit, amb "Mi Rulot and I" —ritmes setanters i grandiosos teclats— ens traslladem a una crida a l'alliberament personal, a fruir de la vida i a fugir dels convencionalismes socials que ens imposen. 

Per espantar els malastrucs, la banda recorre a "Trece"; tranquil·la i suau melodia que reivindica el carp diem. "Trampas" és una trepidant peça rock on parla dels perills que ens podem trobar a la nostra existència mitjançant les trampes esteses pel poder. Continuem amb guitarres rockeres a "Al zar lo que es del zar" que ens condueix a l'avarícia dels més acabalats. 

Després d'una mena d'interludi, apareix la fantasia distòpica, amb aires de hip-hop, "Kill the Mosquito": absolutament corrosiva. Compassos recurrents en una mena de sorna transcendent i finitud podem descobrir a "Suda la Soga". "Caprichosa" és un tema pusil·lànime i trist que aborda les diferents personalitats del nostre ésser (el nostre altre jo). "Sobras" —está todo, no sobra nada, ni tu ni yo, ni lo que tenemos—és una melodia inquietant que continua in crescendo fins a arribar al punt àlgid guitarrer. "Son tus fobias", psíquica cançó el so break final de la qual dóna peu al magistral epíleg lisèrgic i experimental de "Baby Sol", una oda al sol amb tots els seus vessants metafòrics al voltant de la seua claredat i la seua llum: al·lucinant la seua part final instrumental i progressiva.

Gravat en: -

Duració: 48:51

Cançons: 13

Segell discogràfic: Everlasting Records, S.L.

Productor/s: -

(3) MERCURY REV "Deserter's Song" (1998)

Estranyament bell

Des de los primers acords de "Holes" ens trobem immersos en una mena de mar hipnòtic i, a cada braçada que executem, el seu onatge ens condueix a l'illa mercuriana d'aquesta banda neyorquina perquè gaudim de quaranta-cinc minuts de delit harmònic. 

Deserter 's songs és psicodèlic ("Pick Up If You'r There" i, especialment, el final de "Delta Sun Bottleneck Stomp", surreal ("The Happy End, The Drunk Room"), melancòlicament antic ("I Collect Coins") , melòdic ("The Funny Bird", fantàstica la guitarra bruta), de vegades poppy ("The Hudson Line") i rar ("Tonite it Shows", "Endlessly"), però d'una bellesa estranya que ens atreu en cada tema que passeja pels seus solcs Les seues magnifiques bombes "Goddess on a Hiway" (magistral acoblament entre melodia i atmosfera) i "Opus 40" completen un disc amb un estil rotund i ple de bellesa.

Gravat en: Tarbox Road Studios, NRS Studios, Six Hours Studios

Duració: 44:39

Segell discogràfico: V2 Records

Productor/s: Dave Fridmann, Jonathan Donahue

(3) THE WHO "A Quick One" (1966)

Varietat compositiva

La frescor de l'escena mod emmarcada a The Who es plasma en aquest disc brillant que dimana diferents estils musicals. Rock, psicodèlia, pop i fins i tot el primer acostament de la història a l'òpera-rock en el tema de nou minuts que tanca el disc: "A Quick One, While He's away" —un preludi del que vindria després amb Tommy i Quadrophenia —que suposa un exemple pioner conceptual d'una cançó al servei d'una història. 

També trobem peces poperes com "I Need You", la fantàstica versió que fan del tema de Martha and The Vandellas "Heat Wave", música circense com a interludi "Cobwebs and Strange" i les dosis de pura psicodèlia a "See my Way", "Boris the Spider" o "Don't Look Away". Menció especial mereixen la magnífica "So Sad About Us" que uneix la força, energia i qualitat de la banda i, la peça que obre el disc, el trepidant rock "Run, Run, Run". 

La discogràfica els va obligar a compondre als quatre components de la banda. Bé és sabut que Pete Townshend era el que més habilitat compositiva tenia (només va compondre quatre temes: Run, Run, Run, Don't Look Away, So Sad About Us i la darrera cançó del disc) i això es nota una mica en el resultat final. 

Com a anècdota, en el tema que tanca el disc "A Quick One, While He's Away" la banda volia introduir un quartet de violoncel. Davant la negativa del productor que argumentava que no hi havia prou pressupost, el grup, com a resposta, va suplir aquestes parts on se suposava que hauria de sonar l'instrument de corda amb les seves veus, cantant, així, a cappella: Cel·lo, Cel·lo Cel·lo...! Irreverents i inconformistes, així eren The Who.

Gravat en: Londres (Estudios: IBC, Regent, Pye)

Duració: 31:48

Segell discogràfic: Reaction - Polydor (Europa)

Productor/s: Kit Lambert

(4) THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE "Are you Experienced" (1967)

Un punt d'inflexió en el rock

Are you Expierenced, és un disc absolutament trencador en la història de la música rock. La seva manera d'experimentar i innovar va obrir les portes al rock psicodèlic i al hard-rock. Ja des de les primeres notes del primer tema de l'àlbum, "Foxy Lady", la guitarra punxant —tan característica del geni de Seattle— va definint un territori impossible de reproduir en cap espai musical posterior. Quan a la dècada dels 50-60 li va arribar a Hendrix aquest instrument de sis cordes va saber —de forma sorprenent— reblar el clau, de manera que es va convertir en un dels guitarristes més influents en la història del rock. 

Al treball podem escoltar autèntiques obres mestres com la bomba bluesera "Red House", collita pròpia de l'autor, on la guitarra endimoniada va marcant uns compassos que s'impregnen al nostre cervell. A la nostra ment, també, quedarà per sempre —impossible d'oblidar— la increïble i genial peça rock "Puple Haze": cops de bateria, riffs i solos de guitarra, així com la lisèrgica veu acompanyant de Hendrix, conformen un tema imprescindible per la seva qualitat i ritme embogit. D'altra banda, en aquesta terna magistral, cal afegir que cada cop que s'escolta "Hey Joe" sembla que les coses passen més lentes, tot això gràcies al prisma pausat que el músic va imprimir en els arranjaments d'aquesta cançó tradicional. A més, per ací desfilen altres meravelles com ara l'acollidora "Remember", la trallada ardent que es mostra a "Fire", la potència de "Manic Depression", "Can you See me", "Love or Confusion" o "I Don 't Live Today", el viatge lisèrgic de "Third Stone from the Sun" i l'homònima "Are you Expierenced". Fins i tot, trobem, relaxants i entendridores balades com "May this be Love". 

En definitiva, un disc complet que va suposar un punt d'inflexió al'hora d'encarar el rock en creacions posteriors.

Gravat en: Londres

Duració: 40:12

Segell discogràfic: Track - Polydor (Europa)

Productor/s: Chas Chandler

(2) PORCUPINE TREE "Fear of a Blank Planet" (2007)

Sensació agredolça

Una sensació agredolça m'ha produït Fear of a Blank Planet, primer disc que escolte d'aquesta banda anglesa. El treball és una barreja de rock progressiu i sons envoltants que, si bé té moments interessants, al final es queda a mitat camí. 

El tema homònim que obre el treball és com una breu sinopsi dels trets que caracteritzen a la formació, com ara les guitarres constants i la música ambiental. “My Ashes” és una estimable balada simfònica amb una introducció de teclat que ens evoca al “No Quarter” de Led Zeppelin. Després ve a parer meu la millor cançó de les sis; la progressiva “Anesthetize”, els dèsset minuts dels quals donen peu a multitud de canvis de ritme i contrasts de melodies. D’aquesta manera, la peça pot anar des d’unes notes que ens recorden al Ok Computer de Radiohead fins a paisatges prenyats de metall. Cal ressaltar els excel·lents solos de guitarra conduïts per Robert Fripp de King Crimson. La resta de l’obra queda com més fluixa i mel·líflua; l’almivarada “Sentimental” que sembla que haja sigut prestada als Keane, la tediosa “Way Out of Here” i, per últim, “Sleep Together”, amb un atractiu punt hipnòtic oriental.

Gravat en: Londres y Tel Aviv

Duració: 50:48

Segell discogràfic: Roadrunner Records

Productors: Porcupine Tree

(3) TRAFFIC "Mr. Fantasy" (1967)

Després de Spencer Davis Grup, Steve Winwood, amb tan sols dinou anys, passaria a donar forma a un nou projecte anomenat Traffic. Aquesta banda de Birmingham va oferir, en el context de la música rock, un segell distintiu ja que, amb la seua manera de compondre i improvisar, van posar els fonaments d'això que a la fi del 67 i principis del 68 se li va començar a anomenar "música progressiva ". Des d'aquest punt de vista el grup ha estat un dels pioners en aquesta característica d'evolució del rock. 

Mr. Fantasy va ser l'àlbum de debut de la formació i suposa una interessant aproximació al blues-rock i més concretament al rock progressiu, especialment amb el seu tema més emblemàtic: la fantàstica "Dear Mr Fantasy". Aquesta peça conté un colpidor sol de guitarra conjugat a la perfecció amb un fons d'orgue i harmònica. Altres temes atractius són "Utterly Simple" amb efluvis orientals i una suggerent utilització del sitar, la cançó que obre el disc; la rítmica "Heavens is in your Mind", la simfònica "Dealer", la estranyament psicodèlica a manera de corda de rellotge; "House of Everyone" o la que tanca el disc; la jazzísitica "Giving to you". 

La resta del disc són la majoria cançons dignes com la carabetera "Berkshire Poppies", l’espiral "Coloured Rain", la coral "Hope I Never Find Me There". L’únic retret d’aquest treballa és “No Face, no Name, no Number”, una balada fallida, edulcorada i avorrida. 

En definitiva, un gran i influent feina que s'engrandiria amb la fastuosa carrera d'aquesta atractiva banda britànica. .  

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar):

Dr. Mr. Fantasy

Utterly Simple

Dealer

Giving to You

(2) ANTÒNIA FONT "Vostè és aquí" (2012)

Quaranta microcançons com a gotes escampades en una atmosfera hipnòtica. Així és com definiria al, lamentablement, últim treball d'aquesta excel·lent banda mallorquina. L'obra és una proposta heterodoxa, innovadora i conceptual amb estimables talls, encara que, francament, també arriscada. El fet que el treball oferisca temes que no superen els dos minuts fa que alguns d'ells es queden a mitat camí, trobant a faltar un major aprofundiment en cada peça.
Vosté és aquí no aconsegueix l'excel·lència d'anteriors treballs com Bafistato Katiuscas (06) o Lamparetes (11), no obstant això és un estimable disc i suposa un digne final que tanca una formidable carrera.  

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
Per jo i tots els ciclistes 
Leyenda negra 
Colors passant els cristalls 
Son Bonet estava controlat

(3) JEFFERSON AIRPLANE "SURREALISTIC PILLOW" (1967)

A San Francisco, fins al gener de l'any 1967 l'LSD estava permès i a partir d'aleshores es va il·legalitzar. Grups com Greatful Dead o Jefferson Airplane eren abanderats d'aquesta substància. Aquest "coixí surrealista" que comentarem el podríem definir com un extracte d'aquesta filosofia de vida abraçada a l'hedonisme. 

Surrealistic Pillow és un excel·lent treball de la banda californiana Jefferson Airplane composta per onze pinzellades psicodèliques embolicades per la inquietant veu de Grace Slick. 

Aquesta obra es caracteritza per ser un intent d'anar més enllà, és a dir; en cada tema la banda no s'expressa només passió pel blues, beat o rock, sinó que trobem alguna cosa nova, original i diferent que crida poderosament l'atenció: no s'assembla a res del que s'ha escoltat anteriorment. A més d'aquest tret innovador, el disc es distingeix per la guitarra àcida de Jorma Kaukonen trufada amb ritmes refulgents que estan condensats en un suggerent binomi folk-rock. 

Conegut com l'àlbum de l'"Estiu de l'amor" destaca per peces emblemàtiques com els hits "Somebody to Love" i la lisèrgica i himne del moviment hippy "White Rabbit": una fascinant lectura psicodèlica d'"Alícia al país de les meravelles" a través de l'àcid que va ser gravada el 1966 quan el LSD encara era legal. 

Així mateix compta amb melodies cadencioses com "How do You Feel", "Today" o "Come Back to me", animosos i enèrgics talls rock; "She Has a Funny Car", viatges cap a la lluminositat; "D.C.B.A.", psicodèlia poppy; "My Best Friend" i "3/5 of a Mile in 10 seconds" i hipnòtics instrumentals com "Embryonic Journey". La guinda a aquest fantàstic plàstic la trobem -valga la redundància- amb l'estupenda "Plastic Fantastic Lover", expeditiva trallada rockera i verbal amb una atractiva conjunció grupal.   

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Somebody to Love
White Rabbit
Plastic Fantastic Lover
D.C.B.A.

Per escoltar el disc complet:

Jefferson Airplane "Surrealistic Pillow" (1967)

(2) MOTÖRHEAD "ACE OF SPADES" (1980)

Un compendi de trallades en abundància conduïdes per la greu veu de Lemmy conforma el quart disc d'aquesta banda britànica. He de confessar que els Motörhead no entren dins dels meus intocables, no obstant això, és de justícia reconèixer la seua determinació a l'hora de proposar una pionera intensitat i contundència en els seus temes que van desfilant sense treva amb una gran vehemència.
A destacar el seu hit homònim i la magnífica "The Chase is Better Than The Catch".

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Ace of Spades
The Chase is Better Than The Catch

Per escoltar el disc complet:

Motörhead "Ace of Spades" (1980)