(1) TEOREMA, de Pier Paolo Pasolini (1968)

L'enfonsament de la burguesia

Una referència circular que porta a l'entrega de l'empresa del patró als obrers. Aquesta és la base d'aquest film que posa en dubte els valors de la burgesia a través de la presentació d'una família que es va deformant de mica en mica per la figura del visitant de la casa, Terence stamp: una mena de deïtat que fa treure el més fosc de cada membre familiar.

Després de marxar tots han de superar el trauma que suposa la seua absència. Amb això el director pretén mostrar la vacuïtat d'una classe i la seua aportació nul·la a la seua societat. Aspectes com el comportament de la criada que actua com a verge (amb capacitat de levitació, messiànica i amb el suport del poble) es contraposa amb la nimfomania de la mare i els desitjos ocults del pare.

Pasolini juga amb tot això, a través d'una mixtura entre el surrealisme i l'esperpent, amb la religió i l'existencialisme que, tanmateix —per a aquest espectador— no arriba en cap moment a tocar cap corda de la meua ànima cinèfila. En la major part del film em vaig sentir com desconnectat amb allò que l'obra em va intentar transmetre. Film fallit del director italià.

TEOREMA. 1968. Itàlia. Color. 93 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Silvana Mangano, Terence Stamp, Massimo Girotti, Anne Wiazemsky, Laura Betti, Andrés José Cruz Soublette, Ninetto Davoli, Carlo De Mejo

Música: Ennio Morricone

Fotografia: Giuseppe Ruzzolini

 

Críticas de Pier Paolo Pasolini (clicar en este enlace)

(3) ÈDIP REI, de Pier Paolo Pasolini (1967)

  L'abisme interior

Interessant recreació sobre el mite clàssic d'Èdip on el director italià impregna la seua empremta personal a cadascuna de les seuesatraients seqüències. Les concepcions filosòfiques i psicoanalítiques —que van sorgir després d'aquesta història de la mitologia grega de Sòfocles— ens condueixen a captivadores reflexions sobre la influència dels nostres progenitors en la nostra existència. Així, qüestions que es plantegen els éssers humans com el sentiment de culpabilitat (Èdip no va fer, al principi, més que néixer), la volença cap a allò maternal, el tabú de l'incest i la connotació de la frase "matar el pare" són entrellaçades molt intel·ligentment per Pasolini a través d'èpoques diferents per plantejar de manera subtil les teories de Freud. 

La pel·lícula presenta les significacions dels nostres comportaments influenciats per la nostra relació paternofilial, aspectes que hi són traduïts pel realitzador molt encertadament a través de la tempestuosa vida del protagonista (en la meua opinió, molt ben interpretat per Franco Citti, malgrat les crítiques que va rebre). 

Cal destacar el magnetisme que destil·la Silvana Mangano: absolutament aclaparador, tot sent capaç de transmetre multitud d'emocions amb les seues expressions facials i la seua suggestiva mirada (sorprenent l'escena després d'alletar el seu nadó, en un primer pla on veu passar el seu nefast futur). 

En definitiva, un film directe i descarnat, propi del seu estil, dotat d'un inquietant halo tens que, juntament amb la banda sonora de Mozart, Bach i melodies populars de diferents països (Marroc, Japó...), conformen una revisió excel·lent del mite.

EDIPO RE. 1967. Itàlia. Color. 104 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Franco Citti, Silvana Mangano, Alida Valli, Carmelo Bene, Julian Beck, Luciano Bartoli

Guió: Pier Paolo Pasollini. Obra: Sofocles

Música: Mozart, Beethoven, Masaru Sato

Fotografia: Giuseppe Ruzzolini

 

Críticas de Pier Paolo Pasolini (clicar en este enlace)

(3) L'EVANGELI SEGONS MATEU, de Pier Paolo Pasolini (1964)

Jesucrist xiula un blues

L'austeritat i la senzillesa són les pedres angulars d'aquesta cinta que es caracteritza per projectar un reflex simètric dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. Pasolini movent la càmera amb intel·ligència, a manera de fals documental, mostra les aventures d'aquesta figura central del cristianisme. Així, ho podem comprovar, especialment, en les escenes del judici i la crucifixió, on l'espectador es pot sentir com un personatge més del film. 

El director es basa en l'evangeli segons Sant Mateu i subratlla les doctrines de Crist tot posant èmfasi en els seus principis ètics, en la hipocresia dels fariseus (quelcom que arriba fins als nostres dies) i en la impossibilitat d'arribar a la glòria per aquells que ostenten el poder a costa dels altres. Conceptes com l'ajuda als més desfavorits i la deontologia cristiana —que ni s'ha seguit ni complert per aquells mateixos que propugnen les benevolències d'aquesta religió monoteista completen una proposta que suposa un retret a l'activitat humana al llarg de la història. En definitiva, es reivindica l'honestedat, la justícia i l'ètica: hi ha algú que complisca tots aquests principis? 

Per la resta, el realitzador mostra un retrat bastant fidedigne —un Pasolini diguem que un poc tou en aquest aspecte—, però, al mateix temps, personal des del punt de vista filosòfic i tècnic. 

Cal destacar la interpretació del barceloní Enrique Irazoqui i la música clàssica per emfatitzar el dramatisme dels fets. Resulta del tot innovador la utilització d'estils com el gòspel i blues. Tots dos són metaforitzats com l'art popular que emana del poble, lloc on en realitat hauria de residir la sobirania perquè les societats es puguen desenvolupar i evolucionar de manera real d'una vegada per totes. Aquesta és la doctrina i, per tant, el Crist personal de Pasolini.

IL VANGELO SECONDO MATTEO. 1964. Itàlia. Color. 137 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Enrique Irazoqui, Margherite Caruso, Marcello Morante, Susanna Pasolini, Mario Socrate, Settimio Di Porto, Alfonso Gatto, Luigi Barbini, Giacomo Morante  
Guió: Pier Paolo Pasolini

Música: Luis Bacalov, Varios.
Fotografia: Tonino Delli Colli

Crítiques de Pier Paolo Pasolini: 

Accatone (1961)
Uccelacci e uccelini (1966)

(3) ACCATTONE, de Pier Paolo Pasolini (1961)

 La Roma marginal de mitjan segle XX

Contundent òpera prima del realitzador italià que s'endinsa en un neorealisme esquerp i fosc. Si Fellini a Els Inútils (1953) ja va fer un retrat dur i profund de la Itàlia dels cinquanta, Pasollini fa ara un tractament més aspre, si cap, introduint-se dins de l'infern del proxenetisme. A partir d'ací, comença una mirada crítica envers aquest tipus d'actituds intimidatòries i violentes que comporten al patiment de les dones, veient-se abocades —a causa tant del context social com de certs comportaments inhumans— a la prostitució. 
El director mostra a una Roma marginal amb personatges allunyats de les normes socials establertes. Matar l'estona, mandrejar, fer apostes, extorsionar i aprofitar-se de les xiques que no tenen recursos, són l'única motivació d'un grup de joves buits de contingut (cosa que també que recorda a Els Inútils). El seu protagonista principal Vittorio és un personatge sense escrúpols que representa al patriarcat més masclista. En contraposició a ell es troba el seu germà, Renato, qui intenta, tot i les òbvies adversitats, portar una vida equànime. Tots dos simbolitzen la cara i creu d'una mateixa moneda, dues maneres diferents d'afrontar la vida.
Aquesta obra és, en definitiva, la visió de l'altra Roma, amb personatges que són víctimes de la misèria d'un context social determinat i que trien lucrar-se aixafant als seus iguals en compte d'enfocar la seua ira cap als veritables culpables.
Finalment, Vittorio intenta redreçar parcialment la seua vida. És en eixe precís instant quan es dóna pas al magistral somni de la mort. En les seqüències, dóna la sensació d'estar dins d'aquesta successió d'imatges reforçades per la respiració del protagonista. L'espectador es pregunta si aquest somni serà profètic o metafòric, si realment estem davant de la mort simbòlica de l'anterior Accatone o, si per contra és la conseqüència lògica d'una sèrie de comportaments que condueixen al punt més tràgic. Millor no explicar res més i que un mateix ho comprove, només avançar que estem davant d'un realista, valent, arriscat film que val la pena veure.

ACCATTONE. 1961. Itàlia. Blanc i Negre. 116 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Franco Citti, Silvana Corsini, Franca Pasut, Paola Guidi, Adriana Asti, Mario Cipriani, Roberto Scaringella, Adele Cambria

Guió: Pier Paolo Pasolini y Sergio Citti

Música: Johann Sebastian Bach 
Fotografia: Tonino Delli Colli

Crítiques de Pier Paolo Pasolini:

L'Evangeli segons Mateu (1961)

Uccelani e Uccelini (1966)

(3) UCCELACCI E UCCELLINI, de Pier Paolo Pasolini (1966)

 Pessimisme existencial

Faula pessimista sobre la vida plantejada per Pasolini en aquest, el seu quart film fora del documental, que dóna un viratge bastant gran pel que fa als seus plantejaments fílmics. Aquesta vegada s'aparta de la reescriptura del neorealisme que estava realitzant en els seus inicis, per endinsar-se en una sàtira simbòlica en la qual proposa un peculiar enfocament sobre la transcendència existencial. Tot això ho canalitza a través d'un intel·lectual d'esquerres personificat en el corb, fidel acompanyant de les aventures i peripècies del pare i el fill.
"La fe creu i la ciència ho veu", "els rics passen de la vida a la mort, els pobres de la mort a la mort". Com podem observar, els protagonistes deixen anar algunes frases memorables amb un punt amargament càustic que enllacen perfectament amb el missatge fatalista que emana el seu contingut. La pel·lícula, a més, està farcida de referències polítiques i socials situades dins d'un marc que suposa una barreja entre la comèdia, l'absurd el surrealisme i l'slapstick (carrer de l'aturat, adreces a Istanbul i a Cuba, baralles i moviments a càmera ràpida ...).
Mitjançant l'al·legoria el director realitza una sèrie de clares reflexions i anàlisi a diferents qüestions del món: les diferències de classes i les desigualtats socials (rics i pobres serien els falcons i els pardals), la impossibilitat de la pau (quan el Germà Cicillo i el Germà Ninneto evangelitzen als ocells i aquests al final es barallen entre ells), la propietat privada, la solidaritat, la fam...
El fatalisme, el derrotisme, el desànim i la desesperança van sobrevolant a través del metratge, especialment en l'última acció quan la parella protagonista es menja al corb, una manera de mostrar i il·lustrar la mort de la intel·ligència, de la vida reflexiva i contemplativa i de les ideologies. En conclusió, un film, difícil de digerir, però -encara que es quede a mig camí en les seues propostes- valent i arriscat.

UCCELACCI E UCCELLINI. 1966. Italia. Blanc i Negre. 87 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Ninetto Davoli, Totò, Femi Benussi, Rossana Di Rocco, Renato Capogna, Vittorio Vittori, Giovanni Tarallo, Umberto Bevilacqua, Renato Montalbano, Alfredo Leggi

Guió: Pier Paolo Pasollini 

Música: Ennio Morricone 

 

Crítiques Pier Paolo Pasolini:

Accatone (1961)

L'Evangeli Segons Mateu (1964)