(3) I ARA, QUÈ ENVAÏM, de Michael Moore (2015)

Un altre món és possible

S'ha de reconéixer que aquest documentalista té una gràcia especial per narrar i estructurar històries. Els seus treballs, didàctics, profunds i entretinguts alhora, combinen a la perfecció el drama amb notes d'ironia i humor, captant la mirada de l'espectador. Són tires i tires de metratge compromeses amb la idea d'un món igualitari i del bé comú que fugen del pamflet i s'endinsen en el rigor.

Aquesta vegada satiritza la paranoia invasora del seu país girant la truita: el seu objectiu és envair Europa, agafar les millors idees i aplicar-les als Estats Units. D'aquesta manera, el cineasta va visitant diferents indrets on es duen a terme mesures universals de benestar: salari digne, alimentació infantil, fre als delictes bancaris... i els compara amb l'actitud de l'imperi americà, tot recalcant que moltes d'eixes idees provenen originàriament d'allí.

La seua càmera càustica, farcida d'ironia i mala llet, es transforma també en un al·legat a favor de l'interés col·lectiu en què els conciutadans es protegeixen els uns als altres. Moore, com s'ha esmentat adés, sap contar-ho fantàsticament intercalant imatges d'arxiu i entrevistes amb les seues punyents i divertides aparicions.

Cal veure-la i revisitar-la de tant en tant per tal de no oblidar que un altre món és possible.

WHERE TO INVADE NEXT. 2015. Estats Units. Color. 106 Min.

Direcció: Michael Moore

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Michael Moore

Fotografia: Jayme Roy, Richard Rowley

(3) LA SINGULAR VIDA D'IBELIN, de Benjamin Ree (2024)

Emocionant documental

Que difícil que és desxifrar els corrents d'aigua que desfilen pel rierol de l'organisme humà. Existeix l'oralitat, sí, però moltes vegades resta òrfena de profunditat perquè les paraules no sempre faciliten la clau del que realment es vol transmetre. Per això, ha de ser molt turmentós per a una persona tractar d'esbrinar els pensaments del seu ésser estimat en els moments crítics, quan la fragilitat i l'angoixa s'apoderen del malalt: "Per què jo? Tant de bo no estiguera discapacitat per experimentar sensacions com la resta...". Són les injustícies de la vida que, envernissades pels capritxos de l'atzar, es repeteixen sovint i la seua gestió serà molt diferent entre unes persones i altres.

Aquest documental presenta una història força bonica, la de Mats Steen qui afectat de distròfia muscular de Duchenne, tracta de passar la vida el millor que pot en una cadira de rodes. Com a espectador se t'encolleix el cor observant el patiment de la seua família i d'ell mateix. 

Tot i que els pares tenien un incessant i constant plany interior a causa de la mort prematura i de la seua vida aïllada de les relacions socials, descobreixen un meravellós món paral·lel, ple d'amor, aprenentatge i petits moments de felicitat. No explicaré més perquè no vull fer espòiler. El que sí que m'agradaria és recomanar vivament aquest treball que t'emociona des del primer instant.

Molt ben documentat i amb una manera molt intel·ligent de contar part de la història a través de l'animació del videojoc, La singular vida de Ibelin és una autèntica joia, una injecció de vida i de mirar la vida positivament que ens ensenya la vertadera essència de la vida i de l'amor.

Premi del Públic - Documental (World Cinema) Festival de Cinema de Sundance 2024.

IBELIN. 2024. Noruega. Color. 106 Min.

Direcció: Benjamin Ree

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Benjamin Ree

Música: Uno Helmersson

Fotografia: Animación, Rasmus Tukia, Tore Vollan

(3) LA GUITARRA FLAMENCA DE YERAI CORTÉS, de C. Tangana (2024)

Poètica e inspiradora

M'agrada molt l’enfocament d’aquest documental perquè és profundament emocional. D’aquesta manera, la guitarra de Yérai es converteix en un objecte catàrtic capaç de testimoniar les ferides i batalles que li han estat imposades per la vida. Ell mateix ho confessa davant la càmera en afirmar que aquesta cinta és com una catarsi terapèutica que li permet homenatjar i honrar la memòria de la seua germana (de fet, la immensa majoria de les seues lletres es basen en la seua empremta, a més d’altres sentiments familiars).

Efectivament, el guitarrista necessitava verbalitzar tot el que sentia i habitava constantment a dins. Era una forma de sanar-se i, al mateix temps, de fer aflorar el record de la seua germana Tania, perquè considerava que ell i la resta de la seua família li ho devien.

C. Tangana filma amb una delicadesa sorprenent, realitzant un estupend i sensible document sobre la vida i la psicologia intrínseca que acompanya aquest jove guitarrista.

Tots som fills del nostre passat i el seu ha estat aspre: la separació dels seus pares, la mort de la seua germana (tia), el xoc de cultures, el desconcert identitari… En aquest viatge, Yérai ha buscat reconéixer-se, retrobar-se i reconstruir el seu lloc al món.

Fantàstics els plans, el joc amb la càmera (apropaments, distàncies…), la llum, la posada en escena i la música que l’acompanya. Tot batega alhora en un univers emotiu, poètic i inspirador.

Millor Documental - Premis Goya 2024

LA GUITARRA FLAMENCA DE YERAI CORTÉS. 2024. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: C. Tangana

Intèrprets: Yerai Cortés i personatges documental

Guió: C. Tangana

Música: Yerai Cortés, C. Tangana.

Fotografia: Oriol Barcelona, Nauzet Gaspar, Àlvar Riu, Diego Trenas, Arnau Valls Colomer

(2) SUGARCANE, d'Emily Kassie i Julian Brave NoiseCat (2024)

Imperialisme, supremacisme i pederàstia

Tenim a les mans una bona cassola per a barrejar ingredients: imperialisme, supremacisme i pederàstia. Ara, amb el cullerot, remenem-ho conscienciosament... i voilà!: el resultat és una "exquisida" llavor de maldat.

Francament, tot i ser cruel i inversemblant, el paràgraf esmentat adés descriu, en essència, la història de la humanitat. Una història que es disfressa de darwinisme social i antropològic on els més poderosos devoren els més petits només per engreixar la panxa dels seus interessos.

Aquest documental ens presenta la investigació sobre el sistema d'escoles residencials indígenes al Canadà. Des de 1894, el govern canadenc va obligar els infants indígenes a viure en internats gestionats per l’Església catòlica, amb 139 escoles al Canadà i 408 als EUA; l’última va tancar el 1997.

Els dos cineastes construeixen un interessant treball en el qual, a través d'arxius i testimonis directes, es mostren abusos sistemàtics, tortures i violacions. Fins i tot tombes trobades mitjançant tècniques geofísiques. 

Sugarcane és un documental necessari, perquè resulta alhora catàrtic i sanador per a les víctimes que han pogut abraçar una pau interior que mai no havien tingut.

SUGARCANE. 2024. Estats Units. Color. 107 Min.

Direcció: Emily Kassie i Julian Brave NoiseCat

Intèrprets: Intervencions de: Willie Sellars, Charlene Belleau, Whitney Spearing, Ed Archie Noisecat, Kyé7e, Jean William, Rosalin Sam, Julian Brave NoiseCat, Rick Gilbert, Anna Gilbert, Larry Emile, Martina Pierre, Laird Archie, Justin Trudeau, Papa Francisco, Louis Lougen

Guió: Emily Kassie

Música: Mali Obomsawin

Fotografia: Emily Kassie, Christopher LaMarca

(3) DAHOMEY, de Mati Diop (2024)

La mala bèstia colonial

El colonialisme, i tota la verinor que arrossega, ha esclafat pobles i cultures al llarg de la història de la humanitat, i això es pot veure clarament en aquest magnífic documental. El punt de partida és el novembre de 2021, quan 26 tresors reials del Regne de Dahomey estan a punt de deixar París per tornar al seu país d’origen, l’actual República de Benín. Aquests 26 objectes, juntament amb molts altres, van ser saquejats per les tropes colonials franceses l’any 1892.

M’agrada la manera dual amb què el director estructura la cinta. Primer, tenim la veu en off de l’estàtua que representa el rei Ghézo. Emergeix de la foscor i, amb una veu com ofegada, fa les seues reflexions al voltant del temps que ha passat i del que ha significat per a la seua terra el constant espoli francés.

Després —i per a mi, la part més interessant—, és quan els universitaris d'Abomey-Calavi debaten sobre aquest fet: és res històric? És un tripijoc de França per apaivagar els beninesos? 26 tresors de 7.000 és un insult? Caldria una mobilització africana perquè ho tornaren tot?

Em sembla un document necessari i didàctic, perquè ens mostra que el pitjor de la colonització —i hi estic d’acord— és la colonització mental: aquella que et roba l’ànima, que perdura eternament i que et converteix a tu i a les pròximes generacions en esclaus dels teus botxins.

Os d'Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale) 2024.

DAHOMEY. 2024. Senegal. Color. 67 Min.

Direcció: Mati Diop

Intèrprets: Intervencions de: Dowoti Desir, Micheline Ayinon, Bicarel Gnikpo, Nadia Vihoutou Kponadou. Veu: Lucrece Houegbelo, Parfait Viayinon, Didier Sedoha, Sabine Nassegande Badjogoumin

Guió: Mati Diop

Música: Wally Badarou, Dean Blunt

Fotografia: Josephine Drouin Viallard

(3) ADEU, SALVATGES, de Silje Evensmo Jacobsen

Cami propi

El concepte de llibertat individual és complex i està subjecte a molts condicionants. Hi ha una norma cultural que coneixem bé, l’estàndard que hem viscut sempre: primeres passes i després escolarització regida per unes regles que, si bé ens ensenyen disciplina, també limiten el nostre desenvolupament natural.

Els pares d'aquesta cinta expliquen: "Assumim que durant la infantesa hem de créixer cultes, civilitzats i socialitzats. Tot això està molt bé, però és a costa de la nostra llibertat i la nostra alegria. En part, per això no vull que els meus fills cresquen en les institucions. Pot ser tu mateix, però només si encaixes i segueixes les normes".

Així, aquesta família noruega busca una existència lliure i salvatge, educant els fills a casa i portant una vida allunyada dels costums habituals. Viuen en una granja llogada als boscos noruecs, treballant la terra, tallant arbres i fent feines rurals —algunes no gaire recomanables per a criatures tan menudes—. S’alimenten del que la terra els ofereix i paguen el lloguer gràcies a la feina de fotògrafa de la mare. La seua mort ho capgira tot, i la família haurà d’adaptar-se a les exigències de la societat contemporània.

Ens trobem davant d’un documental que, a més de mostrar els pros i els contres de viure en un univers propi o sota les normes dels altres, parla també —a través del dol de la mare— del buit i del dolor que deixa una figura tan essencial en la infantesa i l’adolescència. Hi ha imatges d’una bellesa serena i profundament poètica al voltant de la pèrdua maternal. Alhora, el film és didàctic i reflexiu, i convida a debatre la doble tessitura que planteja.

Jo mateix, en veure’l, m’hi reconec: m’atrauen i em rebutgen aspectes d’ambdós costats. D’una banda, considere fonamental el creixement lliure; de l’altra, la socialització també és crucial —i divertida— per al desenvolupament. Potser una combinació, com la que feia la xiqueta al principi, anant tres dies a l’escola, seria el camí? No ho sé…, però aquesta obra et porta a pensar i a mirar-te dins.

Un documental ple de sensibilitat i amb dolçor poètica.

A NEW KIND OF WILDERNESS. 2024. Noruega. Color. 84 Min.

Direcció: Silje Evensmo Jacobsen

Intèrprets: Maria Gros Vatne, Nik Payne, Ronja Bede Vatne, Freja Vatne, PayneFalk, Vatne Payne, Ulv Vatne Payne

Guió: Silje Evensmo Jacobsen

Música: Olav Øyehaug & Daniel Norgren

(2) BLACK BOX DIARIES, de Shiori Ito (2024)

Queda molta feina per fer

Tot el patiment que viu una persona, objecte d’una agressió sexual, no es pot descriure ni amb paraules ni amb imatges. L’únic consol és que aquest documental ajuda a comprendre i a empatitzar amb les víctimes d’aquesta atrocitat. I ho aconsegueix perquè resulta impossible no connectar amb l’afectada després del pou d’indefensió i impotència on cau quan intenta trobar ajuda i justícia.

Aquest film és una denúncia clara que deixa al descobert la fragilitat i l’endarreriment dels mecanismes judicials i socials del Japó actual.

El relat és colpidor. Entre els testimonis de les víctimes s’hi intercalen imatges d’arxiu, i a poc a poc es va desplegant una veritat ignominiosa. Davant l’angoixa de la víctima i la indiferència de les institucions, l’espectador resta commocionat. Però, afortunadament, també hi ha lloc per a la solidaritat, com la del porter de l’hotel, un autèntic bon samarità que li dedica unes paraules inesborrables: “Estic disposat a fer qualsevol cosa per ajudar-la. Pot revelar el meu nom. Res és comparable al patiment que ha suportat. No em preocupa res. Endavant, utilitzi el meu nom.”

Queda encara molta feina per fer. No només al Japó, sinó arreu del món.

BLACK BOX DIARIES. 2024. Japó. Color. 99 Min.

Direcció: Shiori Ito

Intèrprets: Shiori Ito

Guió: Shiori Ito

Música: Mark De Gli Antoni

Fotografia:  Yuta Okamura

(3) EL SOL DEL MEMBRILLO, de Víctor Erice (1992)

El codonyer com a testimoni de l'esdevenir

A priori és impensable que una pel·lícula de dues hores i vint minuts —una gran part amb càmera fixa— sobre el procés de creació d'un artista en l'elaboració pictòrica d'un codony puga mantenir-ne l'interés durant tot el metratge. No obstant això, quan ja fa una bona estona que estàs visionant el film, et preguntes: com és possible que aquest home (Erice) puga fer el que estic veient? I així transcorre l'esmentat procés de principi a fi: de manera curosa, minuciosa, detallista i ordenada.

Llenços i aquarel·les, l'espai, la ubicació, la perspectiva, la il·luminació... És octubre, però els raigs del sol no donen tot el dia al codonyat. Antonio Lopez, amb una personalitat entranyable i acollidora (cosa que crec que atorga més qualitat a la feina), tracta de trobar l'equilibri, el punt exacte que satisfaça les seues pretensions, que hi haja una concordança entre la matèria i la natura. Amb això, coexisteixen unes converses interessantíssimes amb els altres personatges sobre la pintura, però, especialment, sobre la vida que t'atrapen i t'introdueixen en la història.

La hi podríem catalogar com a inclassificable perquè és ficció i és documental alhora. Les seues belles imatges i el seu assossec conformen aquest estrany i atraient film que, al meu entendre, és un bell poema pictòric senzill, sincer i arriscat. Cinema d'autor, personal i suggestiu. Molt recomanable.

EL SOL DEL MEMBRILLO. 1992. España. Color. 139 Min.

Dirección: Víctor Erice

Intérpretes: Antonio López

Guion: Víctor Erice

Música: Pascal Gaigne

Fotografía: Javier Aguirresarobe, Ángel Luis Fernández, José Luis López-Linares

(2) DOMINGO DOMINGO, de Laura García Andreu (2024)

Les taronges de Domingo

L'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Això que escrivia el gran Miquel Martí i Pol és una autèntica veritat que es pot traslladar a qualsevol situació de la vida. 

Domingo és agricultor i, des de ben petit, ha mamat del món de les taronges. Així s'ha criat, a la roda de son pare. Però Domingo té una personalitat pròpia. Li agrada viure a tot gas: li entusiasmen la festa i les bicis, i és conscient que tot no es pot fer.  I així, contant les vicissituds de la vida del protagonista, aquest documental fa un didàctic repàs de les dificultats dels agricultors d'avui en dia per sobreviure en veure's fagocitats per les multinacionals. La cinta se centra en una nova obsessió de Domingo, amb una nova taronja que somia patentar. 

En definitiva, un documental amb aspectes interessants que destaca per la la naturalitat de les imatges, diàlegs i situacions.

DOMINGO DOMINGO. 2024. Espanya. Color. 71 Min.

Direcció: Laura García Andreu

Intèrprets: Intervencions de  Vicent Molés García, Juan Rafael Grau, Carles Peris Ramos, Domingo Domingo Vilar, José Silvestre Vilar

Guió: Laura García Andreu, Arunas Matelis

Música: Alberto Lucendo

Fotografia: José Luís González

(3) NO OTHER LAND, de Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor (2024)

Matrícules grogues, matrícules verdes

És complicat viure una vida plena, acaronada de tranquil·litat i esbargiment si a cada instant has d'estar a l'aguait perquè uns forasters no ocupen les teves terres ni enderroquen les teves cases. La justícia universal és en realitat una entelèquia que no s'aplica perquè els països més poderosos tenen la paella pel mànec. Teòricament, si envaeixo un país, està malament. Ara bé, la cosa canvia si m'invento que eixe país colonitzat va contra els meus interessos.

Basel adra, jove activista palestí de Massafer latta, a Cisjordània, ens mostra els constants atacs de les autoritats israelianes envers la seva població. Volen que se'n vagin per a construir zones d'entrenament militar i, sense cap mirament —no importa la xicalla, ni els malalts, ni les condicions infrahumanes— comencen a demolir cases, parcs i escoles. 

En un moment donat, coneix a Yuval Abraham, un periodista israelià que dona suport a la seva lluita. En aquesta relació, hom comprèn moltes coses: que no tot ciutadà israelià està a favor del que fa el seu govern, que és possible un món millor si existiren aliances vertaderes, que —tot i l'amistat— encara n'hi queda un, inevitable, bri de ressentiment i que perquè les reivindicacions tinguin èxit s'ha de tenir paciència i ser constant. Basel ho és. Amb la seva càmera recull tots els atacs dels colons jueus, però la indiferència de la comunitat internacional ho dificulta tot. Tanmateix, tossut que tossut continua amb la seva empresa fins a completar aquest excel·lent documental, dotat d'un realisme esgarrifós tant per les seves clarificadores imatges com pel relat cru i nu que presenta amb la seva veu en off, cosa que li atorga un realisme aclaparador. 

La connexió entre els dos protagonistes, l'un palestí, l'altre israelià és, a més de bonica, molt esperançadora, però com les matrícules grogues i verdes dels cotxes que passen prop de la casa de Basel, hi existeix una gran desigualtat: mentre un està totalment restringit, l'altre viu amb llibertat. 

S'ha de veure, tant per la seva qualitat com pel fet de prendre nota que a altres indrets del món el crim campa a tot plaer.

NO OTHER LAND. 2024. Palestina. Color. 94 Min.

Direcció: Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Basel Adra, Rachel Szor, Hamdan Ballal i Yuval Abraham

Música: Julius Pollux Rothlaender

Fotografia: Rachel Szor

(2) BLOCK-NOTES DI UN REGISTA, de Federico Fellini (1962)

Una hora en el procés creatiu fellinià

Fellini reflexiona al voltant d'alguns projectes no nascuts que sempre va tenir presents, com “El viatge de Mastorna”, sobre escenes rebutjades com la de l'home del sac a “Les nits de Cabiria” i respecte dels seus treballs futurs (en aquell moment ja s'estava gestant “Fellini Satyricon”).

A través d'una imatgeria ad hoc i de personatges coneguts en la seva filmografia (Marcello Mastroianni, Giulietta Masina, etc.), el director italià reflecteix la seva metodologia i les seves preocupacions en el seu procés creatiu. L'obra està rodada en 16 mm per a televisió i majoritàriament en anglès, ja que el seu origen es remunta al moment en què el productor de televisió de l'NBC, Peter Goldfarb, decideix enregistrar un programa d'una hora de durada sobre la feina de Fellini. Un document interessant que ens permet conèixer i aprofundir en la seva manera de fer cinema.

BLOCK-NOTES DI UN REGISTA. 1969. Itàlia. Color. 52 Min.

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Personas documental

Guió: Federico Fellini, Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota

Fotografia: Pasqualino di Santis

Crítiques de Fellini (clicar en aquest enllaç per a llegir-les)

(3) NO ME LLAME TERNERA, de Jordi Évole i Màrius Sánchez (2023)

Objectivitat

No entenc per què aquest documental ha creat tanta polèmica (tot i que, pensant-ho bé, amb el que va passar vint anys enrere amb el treball de Julio Medem, tot és possible a l’estat espanyol). Se l'acusa a Jordi Évole de blanquejar el terrorisme, afirmació amb la qual no hi estic d'acord perquè el curs de l'entrevista sempre camina per l'objectivitat, amb les preguntes escaients i amb una inevitable tensió. Una altra cosa és que l'entrevistat done respuestas que no li agraden al receptor —perquè, entre altres coses, l’entrevistat valida o justifica gran part de les accions— però el que és incontestable és que aquest documental està ben dirigit —formalment i de contingut— i  amb una intel·ligent manera de confrontar els dos punts de vista entre el botxí (Josu Urrutikoetxea) i una de les seues víctimes (Francisco Ruiz). 

En definitiva, un treball molt didàctic perquè afegeix documentació històrica del conflicte. Sempre he pensat que és important escoltar l'altre, i per això crec fermament que aquest tipus de documentals són necessaris. Cadascú pot extreure les seues pròpies conclusions, evidentment, però és important mantenir una actitud freda i distant perquè l'objectivitat impere durant el metratge, i això, Évole ho aconsegueix amb escreix.

NO ME LLAME TERNERA. 2023. Espanya. Color. 101 Min.

Direcció: Jordi Évole i Màrius Sánchez

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Jordi Évole, Màrius Sánchez, Júlia Badenes, Silvia Merino, Adriá Attardi

Fotografia: Paco Amate

(3) DAVID HOLMES: EL NOI QUE VA SOBREVIURE, de Dan Hartley (2023)

                 

Nus a la gola

David Holmes treballava com a doble de Daniel Radcliffe, a les pel·lícules de "Harry Potter", tenia una vida i una carrera d'èxit, però un accident al rodatge de l'última entrega de la saga, el va deixar paralític i postrat en una cadira de rodes.

Un nus en la gola, sí. Això és el que vaig experimentar amb aquest formidable documental que suposa un bany de realitat per a qualsevol persona que tingui la sort de visionar-lo i repari en quines són les coses importants que tenim al nostre voltant. És trist, però és així: ens passem la vida preocupats per coses trivials sense adonar-nos que hem de viure-la i de gaudir-la. Sé que aquesta sentència sona a tòpic, tot i això, és veritat: no som capaços de conscienciar-nos del miracle que suposa aixecar-se cada matí.

En el film, podem veure la seva evolució. Al principi, amb els seus primers temptejos del gran atleta que es va fer després, i amb el seu somni de ser un doble d'acció. Més tard, amb els rodatges i la forta amistat que va forjar amb l'equip de treball, fins a arribar al tràgic accident. 

David parla, des de la seva cadira de rodes, dels seus sentiments i les seves pors. En un principi no volia contar la seva història, però va pensar que si no ho feia, finalment no ho faria ningú. Tot i passar per un sofriment immens, com a espectadors sentim la força vital que emana en cada imatge. Tanmateix, no hi era en un camí de roses perquè els alts i baixos el van atapeir de dubtes i el van fer experimentar un tobogan d'emocions. Però David no volia buscar culpables: volia viure (en aquest sentit, la cinta remarca el treball que fa després el seu amic Marc amb la prevenció de riscos laborals amb l'objectiu d'evitar més accidents en el futur).

I, sí, David, malgrat tot, sabrà com trauré el cap. La seva modèstia no li deixa, però, reconèixer que aquest documental —a més de ser una oda a l'amistat i a les grans vinculacions que es generen entre els seus éssers volguts— és, per damunt de tot, un homenatge a ell. Per la lliçó de vida que ens dona i per l'emocionalitat que hi desprèn.

DAVID HOLMES: THE BOY WHO LIVED. 2023. Estats Units. Color. 83 Min.

Direcció: Nicolas Philibert

Intèrprets: Daniel Radcliffe, David Holmes

Música: Tandis Jenhudson

Fotografia: Tim Cragg, Peter Emery, Chris Openshaw, Kris Vankay

(2) A L'ADAMANT, de Nicolas Philibert (2023)

Humanitzant la psiquiatria

Quantes vegades ens hem trobat amb persones amb diversitat funcional mental? Quantes famílies han de conviure amb eixa realitat? Quantes institucions s'encarreguen de tindre'n cura? Què sabem d'elles? Podem, per ventura, imaginar-nos com són els seus desitjos, les seves aspiracions o les seves emocions? Què senten, quines són les seves potencialitats?

Totes aquestes qüestions, normalment passen de gaidó i no ens parem a pensar-les. Aquest documental, però, ens recorda que aquests segments de població tenen un univers molt enriquidor que mereix ser conegut. Ens ho mostra a través d’un centre únic: L'Adamant. Ubicat al Sena, és una estructura flotant que acull adults que pateixen trastorns mentals amb una metodologia innovadora que atia les seves capacitats i fortaleses latents. Així podem descobrir com molt d'aquests pacients s'engrapen a la vida recreant-se en tot allò que tenen dins: la música, la poesia, el dibuix, els diàlegs, el cinema, etc. Una manera d'humanitzar la restrictiva cotilla que molts centres han aplicat a la psiquiatria.

SUR L'ADAMANT. 2023. França. Color. 109 Min.

Direcció: Nicolas Philibert

Intèrprets: Documental

Guió: Nicolas Philibert

Fotografia: Nicolas Philibert

(1) LA IMATGE PERMANENT, de Laura Ferrés (2023)

Captura d'imatges

A qui no li agradaria fixar els nostres records i la nostra memòria en un punt exacte on mai ni ningú els pogués tocar? Tot el que hem passat: els errors, els encerts, la culpa i el penediment, ens ha portat a ser tal com som ara. Ens complagui més o menys, som fruit d'un passat que ens ha afaiçonat i forma part de la nostra vida.

Aquesta pel·lícula, amb una narrativa peculiar i exasperantment assossegada, ens conta el trobament entre Carmen —una directora de càsting, el treball de la qual és buscar persones que conten els seus records després de canviar de ciutat— i Antonia, una dona que fa cinquanta anys va desaparèixer d'un poble del sud deixant tot allò que tenia enrere. La confluència d'ambdues genera una rica varietat de sensacions i emocions humanes

Cal destacar l'exploració metafòrica que fa aquest treball en referència a la captura d'imatges. D'eixe punt surt una anàlisi psicològica que té el seu punt d'interès, això no es pot negar, tanmateix, el resultat em sembla —tal volta per la falta de ritme— una mica tediós.

LA IMATGE PERMANENT. 2023. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Laura Ferrés

Intèrprets: María Luengo, Rosario Ortega, Saraida Llamas, Claudia Fimia, Mila Collado, Dolores Martínez

Guió: Laura Ferrés, Carlos Vermut, Ulises Porra

Música: Sergio Bertran, Fernando Moresi Haberman

Fotografia: Agnès Piqué Corbera

(4) 20 DIES A MARIÚPOL, de Mstyslav Chernov (2023)

La guerra a casa

En començar la invasió russa un grup de periodistes ucraïnesos que estan atrapats en la ciutat assetjada de Mariúpol, decideix quedar-s'hi (tota la resta de reporters ja havien marxat) per a continuar treballant i documentar les atrocitats que es porten a terme amb la població civil.

Heus aquí, tres frases que hi apareixen les quals ens ajuden a comprendre la mesquinesa i la crueltat que es respira en cada imatge:

Una de les primeres frases de Chernov ja és esquinçadora: "Les guerres no comencen amb explosions. Comencen amb el silenci." És el Dia 1, el punt d'arrancada d'aquest documental que ens transportarà cap a les portes de l'infern. La càmera es passeja. Hi veus gent normal: mares amb xiquets i gent gran que estan sorpresos per la incertesa i per la por. Hi veus refugis antiaeris amb bebès. Tot reconeixible, però embrutat per l'horror. És aleshores quan l'espectador empatitza amb les víctimes i s’adona de com la injustícia s’apodera d’unes persones innocents.

"Fa mal, fa mal veure això, però ha de fer-ne", comenta la veu en off. I és veritat: tot és incòmode i costa d'assolir, però, és imprescindible el seu visionat per tal d'adonar-nos de la realitat. Una cosa és escoltar les notícies i altra, com aquesta, que et porten la guerra a casa, en primera línia.

Per últim, en una altra seqüència un metge comenta, després de mostrar un soterrani de nadons morts: "Al final t'hi acostumes a tot això, però a la nit no pots dormir". Si a un espectador normal ja li costaría dormir veien eixes imatges en la pantalla, ja podem imaginar-nos com li pot afectar a aquell que està, dia rere dia, al peu del desastre.

El documental està fragmentat en vint dies i, a través de la veu en off, ens va contant l'inici del conflicte i l'evolució de la guerra a Mariúpol. Amb una excel·lent narrativa el metratge ens apropa al més cruent de la confrontació. Imatges esgarrifoses que fan reflexionar i preguntar-nos fins a on pot arribar l'ésser humà. I és molt difícil no plorar, ni indignar-te'n... La ràbia que tens per dins es transforma en una veu interior: "No pot ser que un interès polític estigui per damunt de la vida humana. No es pot tolerar que això ho justifiquen les raons que porten a prendre el control d'un punt geoestratègic. No, no i no. Després de veure aquest documental, no. Després de veure morir a un xiquet de quatre anys, de veure morir a un adolescent que jugava al futbol, de veure al seu pare plorar-lo, de veure fosses comunes de nadons, no."

20 dies a Mariúpol és un documental commovedor i esborronador que conta les històries de la guerra i dona visibilitat i nom a les persones víctimes d'una barbàrie. De visió obligatòria.

20 DAYS IN MARIUPOL. 2023. Ucraïna. Color. 95 Min.

Direcció: Mstyslav Chernov

Guió: Mstyslav Chernov

Música: Jordan Dykstra

Fotografia: Mstyslav Chernov

(2) MENTRE SIGUIS TU, de Claudia Pinto (2023)

Tres ocells d'un tret

Amb aquest documental es maten tres ocells d'un tret. El primer; en la realització d'un producte cinematogràfic eminentment didàctic, el segon; en donar-li visibilitat a la terrible malaltia de l'Alzheimer i, finalment, el tercer; en l'autoconeixement, perquè gràcies a aquest projecte, l'actriu Carme Elías ha pogut gaudir d'un recés d'assumpció i comprensió del seu patiment.

De mutu acord amb Claudia Pinto, directora i amiga, s'han gravat els últims anys des que li van diagnosticar l'afecció. Al documental es reflecteix com la Carme va sent conscient de la pèrdua gradual del seu discerniment. Així, lluita per separar el seu jo plenament conscient del qual arribarà a ser, i per això parla d'escollir el moment de morir.

Ficció i realitat es confonen i s'encobreixen en un document dur, emotiu, que mostra la crueltat de la malaltia i que també és un homenatge a la trajectòria de l'actriu.

MENTRE SIGUIS TU. 2023. Espanya. Color. 72 Min.

Direcció: Claudia Pinto

Intèrprets: Carme Elías, Clauda Pinto, Juan Carlos Corazza

Guió: Claudia Pinto

Música: Vanessa Garde

Fotografia: Agnés Piqué Corbera

(3) MOONAGE DAYDREAM, de Brett Morgen (2023)

L'experimentació en el procés creatiu

Aquest documental fa una mirada introspectiva al procés creatiu de David Bowie, bo i afegint-hi entrevistes i imatges inèdites amb l'ajut de la seua família (la qual el va aprovar prèviament). Cal destacar l'enfocament diferent que el director ha donat al film, allunyant-se dels documentals convencionals i mostrant l'interior de l'artista, i les seues reflexions filosòfiques i existencials. Tot aixo, acompanyat d'actuacions en directe, de seqüències fragmentades i superposades de la seua carrera i de la seua vida que reforcen la seua força visual.

En resum, un treball molt interessant que compleix amb l'objectiu inicial del seu realitzador, Brett Morgen, qui va afirmar: "Bowie no es pot definir, es pot experimentar... és per això que vam crear Moonage Daydream, perquè siga una experiència cinematogràfica única". A parer meu, ho va aconseguir amb escreix.

MOONAGE DAYDREAM. 2022. Estats Units. Color. 135 Min.

Direcció: Brett Morgen

Intèrprets: David Bowie, etc.

Guió: Brett Morgen

Música: David Bowie, Tony Visconti

(3) LA MEMORIA INFINITA, de Maite Alberdi (2023)

La memòria como antídot

La construcció de la vida: tan fàcil d'escriure, però tan complex i costós de fer. Passat un bon grapat d'anys arribem a un punt en què som conscients del que hem deixat enrere. Una cosa que al principi era "ací i ara", per després catalogar-la com "una cosa recent". Aleshores, es tenia la sensació que era una quelcom quasi tangible i proper; com una possessió. Tanmateix, l'esdevenir del temps, s’encarrega de diluir-ho. Però per això tenim un antídot que és la memòria, la nostra memòria; aquella que congela els records i els moments que hem pogut gaudir a les nostres diferents etapes vitals.

Fa vint-i-cinc anys que l'Augusto i la Paulina estan junts. Huit anys enrere, li van diagnosticar Alzheimer. Tots dos senten temor davant la possibilitat que arribe el dia que ell deixe de reconéixer-la.

Aquest és l'eix central d'aquest bell documental. Un periodista i una actriu i política, que es van conéixer, es van enamorar i van decidir compartir la vida tots plegats. Després de la malaltia d'Augusto comença una lluita contra l'oblit, reforçant encara més l'amor que es professaven l'un a l'altre i conservant, en moments tan durs, la complicitat de la relació utilitzant l'humor com a arma inexpugnable.

L'obra combina imatges actuals amb vídeos casolans dels seus fills petits, l'adquisició de sa casa el 1999 i fragments de la seua feina com a periodista i entrevistador a la televisió xilena. Tot i això, s'enfoca principalment en la seua lluita per no oblidar i reviure moments crucials de la seua vida, com el seu activisme en contra de la dictadura de Pinochet (des d’ací també es reivindica la memòria histórica), l'impacte de l'assassinat d'un amic durant aquells anys i, sobretot, la seua vida juntament amb la seua parella Paulina, perquè en cada fotograma, Augusto intenta impregnar-se de la fragància de la dolçor de la seua estimada; la seua "linda" Paulina.

El millor com a espectadors és deixar-se emportar i deixar que les imatges discórreguen pel metratge. Aquesta és la manera més efectiva d'experimentar els  sentiments i emocions, que brollen lluminosos, com a blats en un camp etern.

LA MEMORIA INFINITA. 2023. Xile. Color. 85 Min.

Direcció: Pavel Giroud

Intèrprets: Augusto Góngora, Paulina Urrutia

Guió: Maite Alberdi

Música: Miguel Miranda, José Miguel Tobar

Fotografia: Pablo Valdés

(3) EL CASO PADILLA, de Pavel Giroud (2023)

Llibertat d'expressió

Sembla una mica, com a mínim, torbadora per a un espectador objectiu la compareixença del dissident Heberto Padilla a l'Havana, després de ser posat en llibertat per part del règim cubà. Més encara sabent que, anteriorment, va ser retallada la llibertat d'expressió, prohibint els seus poemaris i els seus articles en premsa contraris al règim. Així i tot, l'escriptor va entonar una autocrítica acusant-se de contrarevolucionari, i també a molts dels seus col·legues presents. L'avantguarda intel·lectual internacional es va posicionar a favor seu tot dirigint una carta a Fidel Castro, però, Padilla va declarar que estaven també equivocats i que ell havia traït a la revolució. Aquesta va ser la seua explicació demolidora: "La revolució cubana és superior a l'home amb la qual s'han solidaritzat"

En una gravació desclassificada que es mostra per primera vegada al públic, el sentir intern del poeta deixa molts interrogants: o bé el compromís per la revolució era cec, o es trobaven, d'alguna manera, amb les mans lligades, però la realitat és que la gran majoria donava la raó al poeta. Això no obstant, a les imatges posteriors es mostra l'escriptor ja a l'exili i amb les contradiccions que va mostrar des de sempre. Així, a Miami va ser reprovat per una part de l'exili en participar en un esdeveniment literari juntament amb escriptors afins al govern cubà.

Jorge Edwards opinava el següent: "Les revolucions quan estan en un moment crític, atacades des de fora, tendeixen a desenvolupar un sistema de vigilància i seguretat que en principi és necessari i que en cas de la revolució cubana s'ha demostrat que és més que necessari. Fins i tot hi ha hagut intents d'assassinar Fidel Castro. Però crec que aquesta preocupació per la seguretat es transforma en una obsessió. I aquest és el problema: aquest pas d'una preocupació —legítima— per la seguretat i la vigilància, a l'obsessió, al domini a tota la vida del país, de la policia, era el pas que calia evitar. Pense que, justament, la veu dels escriptors està perquè això no passe. Per tant, l'empresonament de Heberto Padilla és una intolerància del govern cubà a la crítica".

El document és molt didàctic, amb intervencions de Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Jean-Paul Sartre, Jorge Edwards i Fidel Castro. Tot plegat, la compareixença i els testimonis segueixen una suggestiva estructura, cosa que acompanyat als versos en màquina d'escriure del poeta, enforteixen aquest interessant reportatge on les esglaiadores declaracions obren les portes del desencís.

EL CASO PADILLA 2023. Cuba. Color. 78 Min.

Direcció: Pavel Giroud

Intèrprets: Heberto Padilla i personal entrevistat.

Guió: Pavel Giroud

Música: Pablo Cervantes