(3) CONCLAVE, d'Edward Berger (2024)

Lluita de poder

A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. D'eixa dita no se n'escapa ningú, ni tan sols les altes esferes eclesiàstiques. Perquè, a les relacions interpersonals, com una epifania, sempre apareixen interessos i emocions que fan brotar conceptes tan mundans i sempiterns com l'enveja, l'avarícia o l'ambició, però també la solidaritat i l'empatia. 

Això és el que passa en aquesta pel·lícula, concretament en un microcosmos amb una onda expansiva de gran abast com és la sala de conclave del Vaticà, on s’enceta una pugna aferrissada entre distints cardenals. D’aquesta manera, a cops de colze, intenten aconseguir ser elegits “el nou papa”. Efectivament, els líders més poderosos de l'Església catòlica s’hi reuneixen per a dirimir qui serà el nou summe pontífex després de la inesperada mort del predecessor. El cardenal Lawrence, designat responsable per a menar tal procés, hi descobrirà una complexa conspiració que haurà d'anar esbrinant i resolent.

Intrigant, didàctica, i amb alguns apunts interessantíssims —el discurs del cardenal sobre la certesa com a mortal enemic de la tolerància i el diàleg entre els cardenals Tedesco i Vincent Benítez; una confrontació entre la intransigència del primer i l'humanisme del segon—, Conclave és una captivadora història sobre la lluita pel poder en la qual jauen totes les debilitats humanes. Postures diferents inexorablement unides a la política es coagulen en l’individualisme i l’egoisme, i eixa línia entre el bé i el mal —sempre tan difusa— la dilueix el cardenal Benítez que actua com a contrapunt.  

En definitiva, una cinta estupenda que compta amb unes majúscules interpretacions del seu planter actoral (Ralph Phienes, Sergio Castellito, Stanley Tucci, Isabella Rossellini...). A més, la seva posada en escena —sòbria, brillant i lluminosa— recolza el seu argumentari, i el final, valent i contundent, és com una maçada a un estament tan rígid com és l’eclesiàstic.

CONCLAVE. 2024. Regne Unit. Color. 115 Min.

Direcció: Edward Berger

Intèrprets: Ralph Fiennes, Stanley Tucci, John Lithgow, Isabella Rossellini, Brían F. O'Byrne, Jacek Koman, Sergio Castellitto, Lucian Msamati, Thomas Loibl, Carlos Diehz, Rony Kramer, Bruno Novelli

Guió: Peter Straughan. Novel·la: Robert Harris

Música: Volker Bertelmann

Fotografia: Stéphane Fontaine

(2) THE IRON CLAW, de Sean Durkin (2024)

Cor de ferro

El ring té un espai reduït i un temps limitat. És en eixe lloc concret on els contendents han de lluitar per tal de sortir airosos de la disputa, però només en pot guanyar un. La lluita lliure té cert paral·lelisme amb la vida: mig teatral, exagerada, ambiciosa i descarnada. En aquesta pel·lícula, però, actua com a element principal per on circulen conceptes terrenals, arrelats a la nostra idiosincràsia i a la nostra quotidianitat. Així, la noció de família i la gran quantitat de conseqüències —tant positives com negatives— que comporta, hi tenen un paper preponderant a través d’un pare sever i rígid, una mare religiosa i els seus quatre fills.

La figura paterna influeix fortament en els seus descendents. El pare, antic lluitador, mai no va aconseguir ser campió del món. Així les coses, projecta en la seva canalla les seves frustracions i, a més, vol que es preparin per a la vida: han de ser forts i estar enllestits per a totes les adversitats que vinguin, no han de mostrar els seus sentiments i, sobretot, no han de plorar, perquè els homes no ho fan. Per contra, la figura materna està molt capficada en el seu sentiment religiós i deixa que el seu marit s’encarregui de la criança. La seva visió tradicionalista fa que ella mateixa es limiti a les tasques de la casa. El resultat de tot això és una educació tòxica que impedeix que els fills desenvolupin totes les seves potencialitats, especialment el més petit, amb habilitats per a la música i les arts, a qui el seu pare mira de gaidó.

És del tot impossible no identificar-se amb els fills i amb tot el que pateixen. Tots hem sigut fills o filles i ben bé sabem quin efecte poden tenir en nosaltres els nostres referents.

He de confessar que no soc un amant d’aquesta especialitat esportiva, ni en sento la passió ni els seus esquitxos romàntics. Des d’eixe vessant, la pel·lícula no m’ha aplegat. Però, al capdavall, l'esport és una excusa que serveix per a centrar-se en el realment important: les emocions i sentiments d’aquesta família, perseguida per la mala sort —la maledicció dels germans Von Erich, amb tanta mort—, que tan bé reflecteix el sofriment psicològic humà.

Des del punt de vista tècnic, el film està realitzat amb gran solvència, destacant-ne tant la posada en escena com la planificació, així com una banda sonora plenament coherent amb l’època que retrata. "The Iron Claw" és un estimable film; una mirada trista, en definitiva, al decadent somni americà.

THE IRON CLAW. 2024. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Sean Durkin

Intèrprets: Zac Efron, Jeremy Allen White, Harris Dickinson, Lily James, Holt McCallany, Maura Tierney, Stanley Simons, Michael Harney, Scott Innes, Kevin Anton, Chavo Guerrero Jr.

Guió: Sean Durkin

Música: Richard Reed Parry

Fotografia: Mátyás Erdély

(2) DOMINGO DOMINGO, de Laura García Andreu (2024)

Les taronges de Domingo

L'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Això que escrivia el gran Miquel Martí i Pol és una autèntica veritat que es pot traslladar a qualsevol situació de la vida. 

Domingo és agricultor i, des de ben petit, ha mamat del món de les taronges. Així s'ha criat, a la roda de son pare. Però Domingo té una personalitat pròpia. Li agrada viure a tot gas: li entusiasmen la festa i les bicis, i és conscient que tot no es pot fer.  I així, contant les vicissituds de la vida del protagonista, aquest documental fa un didàctic repàs de les dificultats dels agricultors d'avui en dia per sobreviure en veure's fagocitats per les multinacionals. La cinta se centra en una nova obsessió de Domingo, amb una nova taronja que somia patentar. 

En definitiva, un documental amb aspectes interessants que destaca per la la naturalitat de les imatges, diàlegs i situacions.

DOMINGO DOMINGO. 2024. Espanya. Color. 71 Min.

Direcció: Laura García Andreu

Intèrprets: Intervencions de  Vicent Molés García, Juan Rafael Grau, Carles Peris Ramos, Domingo Domingo Vilar, José Silvestre Vilar

Guió: Laura García Andreu, Arunas Matelis

Música: Alberto Lucendo

Fotografia: José Luís González

(3) SOY NEVENKA, d'Icíar Bollaín (2024)

Una societat que menysprea a la dona

En els seus dos últims llargmetratges —l’anterior va ser Maixabel (2021)— la directora madrilenya ha optat per mostrar-nos petites grans històries de personatges que, malgrat les dificultats que van haver de superar, van tenir la valentia i la determinació de plantar cara a l’adversitat i lluitar pel que creien. Dos personatges femenins amb una fortalesa interior absolutament alliçonadora.

Tal com resa el títol de la pel·lícula d’aquesta crítica, la protagonista reivindica la seva dignitat en un ignominiós episodi de la societat espanyola ocorregut a principis d’aquest segle. La narració cinematogràfica és una sinècdoque que encarna el masclisme recalcitrant i l’assetjament sexual en l’àmbit laboral. Un masclisme encara molt arrelat en la nostra societat, sustentat per la connivència estatal, que va destruir la vida de Nevenka només pel fet de ser dona. I tot això, malgrat la seva preparació i formació en Economia.

El film denuncia la desigualtat de gènere, la cosificació de la dona i el sexisme malintencionat incorporat en la major part de les esferes del teixit social del país. Cal recordar que, gràcies a la seva audàcia, va ser la primera vegada que es va portar un polític influent i popular davant dels tribunals per assetjament sexual i laboral. Ismael Álvarez representa el prototip de masclista arrelat en els estereotips masculins des de temps immemorials. Aquell que pensa que la dona és un simple objecte. Hi ha molts homes així: dona’ls poder i suport social i la seva brutalitat no tindrà límits.

El preu que va haver de pagar Nevenka per denunciar va ser molt alt, ja que la societat de Ponferrada li va girar l’esquena i els mitjans la van sotmetre a un judici públic. Era l’any 2000; ara s’ha avançat una mica, però encara queda molt per fer per eliminar aquestes conductes testosteronitzades.

Amb una factura tècnica formidable (posada en escena i fotografia) i un text fílmic que manté l’interès durant tot el metratge, descriu de manera notable el tortuós camí que va haver de recórrer la seva protagonista. M’agradaria destacar l’excel·lent interpretació d’Urko Olazabal i, sobretot, de Mireia Oriol (no entenc com no ha estat nominada als Goya).

SOY NEVENKA. 2024. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Icíar Bollaín

Intèrprets: Mireia Oriol, Urko Olazabal, Ricardo Gómez, Carlos Serrano, Lucía Veiga, Luis Moreno, Mercedes del Castillo, Font García, Mabel del Pozo, Pepo Suevos

Guió: Icíar Bollaín, Isa Campo. Novel·la: Juan José Millás

Música: Xavier Font

Fotografia: Gris Jordana