Una societat que menysprea a la dona
En els seus dos últims llargmetratges —l’anterior va ser Maixabel (2021)— la directora madrilenya ha optat per mostrar-nos petites grans històries de personatges que, malgrat les dificultats que van haver de superar, van tenir la valentia i la determinació de plantar cara a l’adversitat i lluitar pel que creien. Dos personatges femenins amb una fortalesa interior absolutament alliçonadora.
Tal com resa el títol de la pel·lícula d’aquesta crítica, la protagonista reivindica la seva dignitat en un ignominiós episodi de la societat espanyola ocorregut a principis d’aquest segle. La narració cinematogràfica és una sinècdoque que encarna el masclisme recalcitrant i l’assetjament sexual en l’àmbit laboral. Un masclisme encara molt arrelat en la nostra societat, sustentat per la connivència estatal, que va destruir la vida de Nevenka només pel fet de ser dona. I tot això, malgrat la seva preparació i formació en Economia.
El film denuncia la desigualtat de gènere, la cosificació de la dona i el sexisme malintencionat incorporat en la major part de les esferes del teixit social del país. Cal recordar que, gràcies a la seva audàcia, va ser la primera vegada que es va portar un polític influent i popular davant dels tribunals per assetjament sexual i laboral. Ismael Álvarez representa el prototip de masclista arrelat en els estereotips masculins des de temps immemorials. Aquell que pensa que la dona és un simple objecte. Hi ha molts homes així: dona’ls poder i suport social i la seva brutalitat no tindrà límits.
El preu que va haver de pagar Nevenka per denunciar va ser molt alt, ja que la societat de Ponferrada li va girar l’esquena i els mitjans la van sotmetre a un judici públic. Era l’any 2000; ara s’ha avançat una mica, però encara queda molt per fer per eliminar aquestes conductes testosteronitzades.
Amb una factura tècnica formidable (posada en escena i fotografia) i un text fílmic que manté l’interès durant tot el metratge, descriu de manera notable el tortuós camí que va haver de recórrer la seva protagonista. M’agradaria destacar l’excel·lent interpretació d’Urko Olazabal i, sobretot, de Mireia Oriol (no entenc com no ha estat nominada als Goya).
SOY NEVENKA. 2024. Espanya. Color. 94 Min.
Direcció: Icíar Bollaín
Intèrprets: Mireia Oriol, Urko Olazabal, Ricardo Gómez, Carlos Serrano, Lucía Veiga, Luis Moreno, Mercedes del Castillo, Font García, Mabel del Pozo, Pepo Suevos
Guió: Icíar Bollaín, Isa Campo. Novel·la: Juan José Millás
Música: Xavier Font
Fotografia: Gris Jordana
