More, és la banda sonora que va fer Pink Floyd per al film homònim de Barbet Schroeder qui, després, tornaria a reunir-los per a treballar amb La Vallée. Prova de l´admiració que tributava el director a la banda es aquesta frase seua: "Existeix en la música de Pink floyd una qualitat espacial que em sedueix".Aquest tercer disc de la seua discografia -quan Syd Barret ja s´havia tancat en la seua “càpsula lunar”- va suposar un èxit formidable. Encara que en realitat era fruit d´un encàrrec, la història del fim –un jove alemany que fa un viatge, primer a Paris i després a l'illa d´Eivissa a la recerca d´ell mateix, i el que realment troba serà la barreja letal del món dels estupefaents i l´heroïna junt a un amor impossible- va captivar el quartet.
L´escenificació i la trama implicaven una gran avinentesa per a poder musicar unes imatges que resultaven impactants. More suposa la primera unió audiovisual entre música rock i cine modern.
En ella hi trobem tots els ingredients floydians de la primera època (on estava molt present encara la influència de Syd Barret): la quietud de Cirrus Minor -amb un genial orgue de Rick Wright que recorda al “Celestials Voices” de A Saurcerful of Secrets-, "Crying song", "Green is the colour", la magistral malenconia de "Cymbaline", el rock potent de "The nile song" -amb una extraordinària veu esgarrada de David Gilmour- i de "Ibiza bar", el surrealisme de "Up the khyber" -amb un excel.lent conjugació de piano i orgue d´aire lisèrgic-, "Main theme" -que descriu musicalment, a l´inici de la pel·lícula, l´estimulant i al.lucinogen viatge que se li acosta al protagonista-, i la inquietant psicodèlia de "Quicksilver".
Per completar tenim incursions en el blues “More blues” i, fins i tot, en el flamenc "A spanish piece" on David Gilmour posa en practica els trucs de merda -com ell deia- per a poder eixir airós en eixe estil de musica tan complicat.
En ella hi trobem tots els ingredients floydians de la primera època (on estava molt present encara la influència de Syd Barret): la quietud de Cirrus Minor -amb un genial orgue de Rick Wright que recorda al “Celestials Voices” de A Saurcerful of Secrets-, "Crying song", "Green is the colour", la magistral malenconia de "Cymbaline", el rock potent de "The nile song" -amb una extraordinària veu esgarrada de David Gilmour- i de "Ibiza bar", el surrealisme de "Up the khyber" -amb un excel.lent conjugació de piano i orgue d´aire lisèrgic-, "Main theme" -que descriu musicalment, a l´inici de la pel·lícula, l´estimulant i al.lucinogen viatge que se li acosta al protagonista-, i la inquietant psicodèlia de "Quicksilver".
Per completar tenim incursions en el blues “More blues” i, fins i tot, en el flamenc "A spanish piece" on David Gilmour posa en practica els trucs de merda -com ell deia- per a poder eixir airós en eixe estil de musica tan complicat.
Valoració: 3,19
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada