dilluns, 15 de juliol del 2024

(4) 20 DIES A MARIÚPOL, de Mstyslav Chernov (2023)

La guerra a casa
En començar la invasió russa un grup de periodistes ucraïnesos que estan atrapats en la ciutat assetjada de Mariúpol, decideix quedar-s'hi (tota la resta de reporters ja havien marxat) per a continuar treballant i documentar les atrocitats que es porten a terme amb la població civil.
Heus aquí, tres frases que hi apareixen les quals ens ajuden a comprendre la mesquinesa i la crueltat que es respira en cada imatge:
Una de les primeres frases de Chernov ja és esquinçadora: "Les guerres no comencen amb explosions. Comencen amb el silenci." És el Dia 1, el punt d'arrancada d'aquest documental que ens transportarà cap a les portes de l'infern. La càmera es passeja. Hi veus gent normal: mares amb xiquets i gent gran que estan sorpresos per la incertesa i per la por. Hi veus refugis antiaeris amb bebès. Tot reconeixible, però embrutat per l'horror. És aleshores quan l'espectador empatitza amb les víctimes i s’adona de com la injustícia s’apodera d’unes persones innocents.
"Fa mal, fa mal veure això, però ha de fer-ne", comenta la veu en off. I és veritat: tot és incòmode i costa d'assolir, però, és imprescindible el seu visionat per tal d'adonar-nos de la realitat. Una cosa és escoltar les notícies i altra, com aquesta, que et porten la guerra a casa, en primera línia.
Per últim, en una altra seqüència un metge comenta, després de mostrar un soterrani de nadons morts: "Al final t'hi acostumes a tot això, però a la nit no pots dormir". Si a un espectador normal ja li costaría dormir veien eixes imatges en la pantalla, ja podem imaginar-nos com li pot afectar a aquell que està, dia rere dia, al peu del desastre.
El documental està fragmentat en vint dies i, a través de la veu en off, ens va contant l'inici del conflicte i l'evolució de la guerra a Mariúpol. Amb una excel·lent narrativa el metratge ens apropa al més cruent de la confrontació. Imatges esgarrifoses que fan reflexionar i preguntar-nos fins a on pot arribar l'ésser humà. I és molt difícil no plorar, ni indignar-te'n... La ràbia que tens per dins es transforma en una veu interior: "No pot ser que un interès polític estigui per damunt de la vida humana. No es pot tolerar que això ho justifiquen les raons que porten a prendre el control d'un punt geoestratègic. No, no i no. Després de veure aquest documental, no. Després de veure morir a un xiquet de quatre anys, de veure morir a un adolescent que jugava al futbol, de veure al seu pare plorar-lo, de veure fosses comunes de nadons, no."
20 dies a Mariúpol és un documental commovedor i esborronador que conta les històries de la guerra i dona visibilitat i nom a les persones víctimes d'una barbàrie. De visió obligatòria.

20 DAYS IN MARIUPOL. 2023. Ucraïna. Color. 95 Min.
Direcció: Mstyslav Chernov
Guió: Mstyslav Chernov
Música: Jordan Dykstra
Fotografia: Mstyslav Chernov

diumenge, 7 de juliol del 2024

(3) STALKER, d'Andrei Tarkovsky (1979)

    
  Sentit i motiu
El que més destaca de la cinematografia de Tarkovski és la seua anàlisi detallada de les emocions humanes. La seua manera de considerar i avaluar la nostra psique és —al mateix temps excepcional— peculiar, perquè cap altre director de cinema examina amb tanta profunditat les nostres complexitats interiors. En una seqüència de la pel·lícula, l'escriptor li solta amb to irònic al científic: Un aparell que investiga les ànimes humanes! Un "almametre"! Doncs bé, aquesta eina imaginària la podríem extrapolar a la càmera i a l'ull observador del director soviètic
La Zona —una mena d'Ítaca, un paradís ple de perills— funciona en el film com un mer pretext, com una justificació perquè el trio protagonista busque el sentit de l'existència. L'oníric paisatge és l'oracle sobrenatural, l'esperança que els marca el camí per assolir qualsevol fita que s'assemble a la felicitat.
L'escriptor i el científic són éssers desesperats —com tots els que van a La Zona— en un món postapocalíptic. El seu pessimisme existencial els ha corcat l'ànima i necessiten un ordre supraterrenal que els traga del pou de pensament negatiu en què estan sumits. Tots dos són intel·lectuals amb punts de vista contraposats i amb converses profundes i substancials (genial la que fa referència al desemmascarament de la veritat per part de l'ofici de físic i d'escriptor). Stalker és la seua guia, l'únic que els pot portar al lloc on es podran redimir o morir. Aquest orientador, a banda de dirigir-los i aconsellar-los en l'ardu camí, està —també— ple de dubtes i precisa que els altres tinguen alguna cosa en què creure. Les converses dels tres són reflexions filosòfiques constants sobre el sentit de l'existència. S'hi aboca, a més, una subreptícia metàfora del lloc amb l'existència de Déu i la Fe: el pelegrinatge espiritual per assolir una veritat que turmenta els éssers humans.
La tècnica i els recursos cinematogràfics són sorprenents. L'ús del color sèpia i del color normal estan ajustats molt intel·ligentment a les pulsions dels personatges. D'altra banda, la càmera s'atura, llisca, s'acosta o s'allunya per donar més profunditat als sentiments que van aflorant en les diferents escenes.
El treball del realitzador rus és com un gran poema visual, ple d'apunts filosòfics i mundans molt interessants, on l'angoixa existencial mou els fils de les emocions dels protagonistes. Tarkovski reprodueix com ningú els nostres temors més profunds.

STALKER. 1979. Color. 161 Min.
Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets:  Aleksandr Kajdanovsky, Alisa Frejndlikh, Anatoli Solonitsyn, Nikolai Grinko, Natasha Abramova, Faime Jurno
Guió:  Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy, Andrei Tarkovsky. Novela: Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy
Música: Eduard Artemyev
Fotografia: Aleksandr Knyazhinsky, Georgi Rerberg