Sentit i motiu
El que més destaca de la cinematografia de Tarkovski és la seua anàlisi detallada de les emocions humanes. La seua manera de considerar i avaluar la nostra psique és —al mateix temps excepcional— peculiar, perquè cap altre director de cinema examina amb tanta profunditat les nostres complexitats interiors. En una seqüència de la pel·lícula, l'escriptor li solta amb to irònic al científic: Un aparell que investiga les ànimes humanes! Un "almametre"! Doncs bé, aquesta eina imaginària la podríem extrapolar a la càmera i a l'ull observador del director sovièticLa Zona —una mena d'Ítaca, un paradís ple de perills— funciona en el film com un mer pretext, com una justificació perquè el trio protagonista busque el sentit de l'existència. L'oníric paisatge és l'oracle sobrenatural, l'esperança que els marca el camí per assolir qualsevol fita que s'assemble a la felicitat.
L'escriptor i el científic són éssers desesperats —com tots els que van a La Zona— en un món postapocalíptic. El seu pessimisme existencial els ha corcat l'ànima i necessiten un ordre supraterrenal que els traga del pou de pensament negatiu en què estan sumits. Tots dos són intel·lectuals amb punts de vista contraposats i amb converses profundes i substancials (genial la que fa referència al desemmascarament de la veritat per part de l'ofici de físic i d'escriptor). Stalker és la seua guia, l'únic que els pot portar al lloc on es podran redimir o morir. Aquest orientador, a banda de dirigir-los i aconsellar-los en l'ardu camí, està —també— ple de dubtes i precisa que els altres tinguen alguna cosa en què creure. Les converses dels tres són reflexions filosòfiques constants sobre el sentit de l'existència. S'hi aboca, a més, una subreptícia metàfora del lloc amb l'existència de Déu i la Fe: el pelegrinatge espiritual per assolir una veritat que turmenta els éssers humans.
La tècnica i els recursos cinematogràfics són sorprenents. L'ús del color sèpia i del color normal estan ajustats molt intel·ligentment a les pulsions dels personatges. D'altra banda, la càmera s'atura, llisca, s'acosta o s'allunya per donar més profunditat als sentiments que van aflorant en les diferents escenes.
El treball del realitzador rus és com un gran poema visual, ple d'apunts filosòfics i mundans molt interessants, on l'angoixa existencial mou els fils de les emocions dels protagonistes. Tarkovski reprodueix com ningú els nostres temors més profunds.
Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets: Aleksandr Kajdanovsky, Alisa Frejndlikh, Anatoli Solonitsyn, Nikolai Grinko, Natasha Abramova, Faime Jurno
Intèrprets: Aleksandr Kajdanovsky, Alisa Frejndlikh, Anatoli Solonitsyn, Nikolai Grinko, Natasha Abramova, Faime Jurno
Guió: Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy, Andrei Tarkovsky. Novela: Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy
Música: Eduard Artemyev
Fotografia: Aleksandr Knyazhinsky, Georgi Rerberg
Música: Eduard Artemyev
Fotografia: Aleksandr Knyazhinsky, Georgi Rerberg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada