(3) NO OTHER LAND, de Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor (2024)

Matrícules grogues, matrícules verdes

És complicat viure una vida plena, acaronada de tranquil·litat i esbargiment si a cada instant has d'estar a l'aguait perquè uns forasters no ocupen les teves terres ni enderroquen les teves cases. La justícia universal és en realitat una entelèquia que no s'aplica perquè els països més poderosos tenen la paella pel mànec. Teòricament, si envaeixo un país, està malament. Ara bé, la cosa canvia si m'invento que eixe país colonitzat va contra els meus interessos.

Basel adra, jove activista palestí de Massafer latta, a Cisjordània, ens mostra els constants atacs de les autoritats israelianes envers la seva població. Volen que se'n vagin per a construir zones d'entrenament militar i, sense cap mirament —no importa la xicalla, ni els malalts, ni les condicions infrahumanes— comencen a demolir cases, parcs i escoles. 

En un moment donat, coneix a Yuval Abraham, un periodista israelià que dona suport a la seva lluita. En aquesta relació, hom comprèn moltes coses: que no tot ciutadà israelià està a favor del que fa el seu govern, que és possible un món millor si existiren aliances vertaderes, que —tot i l'amistat— encara n'hi queda un, inevitable, bri de ressentiment i que perquè les reivindicacions tinguin èxit s'ha de tenir paciència i ser constant. Basel ho és. Amb la seva càmera recull tots els atacs dels colons jueus, però la indiferència de la comunitat internacional ho dificulta tot. Tanmateix, tossut que tossut continua amb la seva empresa fins a completar aquest excel·lent documental, dotat d'un realisme esgarrifós tant per les seves clarificadores imatges com pel relat cru i nu que presenta amb la seva veu en off, cosa que li atorga un realisme aclaparador. 

La connexió entre els dos protagonistes, l'un palestí, l'altre israelià és, a més de bonica, molt esperançadora, però com les matrícules grogues i verdes dels cotxes que passen prop de la casa de Basel, hi existeix una gran desigualtat: mentre un està totalment restringit, l'altre viu amb llibertat. 

S'ha de veure, tant per la seva qualitat com pel fet de prendre nota que a altres indrets del món el crim campa a tot plaer.

NO OTHER LAND. 2024. Palestina. Color. 94 Min.

Direcció: Yuval Abraham, Basel Adra, Hamdan Ballal i Rachel Szor

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Basel Adra, Rachel Szor, Hamdan Ballal i Yuval Abraham

Música: Julius Pollux Rothlaender

Fotografia: Rachel Szor

(3) RITA, de Paz Vega (2024)

A travès de la mirada infantil

El debut en la direcció de Paz Vega presenta una història repleta de sensibilitat, l'emblema de la qual traspua honestedat pels quatre costats. He de confessar que m'he quedat sorprès en la seva proposta —entre metafòrica i social— que aglutina l'univers infantil i adult. Efectivament, tot allò que hi succeeix està centrat en la ment de Rita, la xiqueta de protagonista del film. A través dels seus ulls, transsumpte de la càmera, processa els diferents comportaments de la seva família: una mare abnegada i un pare distant, masclista i de, vegades, sever. Juntament amb això, va paint els primers sentiments interns com són el primer amor (el xiquet, fill de divorciada i mal vist per la societat), la mort de la seva àvia, l'amor maternal, el joc i l'amistat. 

La realitzadora trasllada el context l'any 1984, una època tan propera com distant, sense la tecnologia actual, amb patrons de conducta molt arrelats i amb el tema de la igualtat completament inexistent. Hi acabava d'arribar la llei del divorci (1981) i la mare de Rita patia constants agressions psicològiques per part del seu marit, per la qual cosa comença a plantejar-se la idea de separar-se. Eren altres temps i la cosa no pintava molt fàcil (la conversa amb la germana és absolutament clarificadora), per la qual cosa les conseqüències seran bastant adverses.

A banda de tenir un guió molt ben treballat, els recursos que s'hi utilitzen doten a l'estructura fílmica l'atmosfera escaient. Parlo dels escenaris amb el seu inconfusible aroma dels huitanta, a la seva lluminositat que s'avé a la perfecció amb el món de Rita i Lolo, els dos germans, i de la càmera que està fora de camp en els constants abusos del pare contra la mare. 

La pel·lícula, que fusiona el bo (la puresa infantil) i el roín de la vida (el turment femení de l'època i el retracte esgarrifós de la violència de gènere), està embolicada d'un bell simbolisme a través del comportament i la imaginació infantil de Rita.

En definitiva, una interessant òpera prima que paga la pena conèixer.

RITA. 2024. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Paz Vega

Intèrprets: Sofía Allepuz, Alejandro Escamilla, Paz Vega, Roberto Álamo, Daniel Navarro, Paz de Alarcón, Amada Santos, Margarita Asquerino

Guió: Paz Vega

Música: Pablo Cervantes

Fotografia: Eva Díaz

(3) MARCO, d'Aitor Arregi i Jon Garaño (2024)

Mentides feridores

Des d'un punt de vista psicològic, la personalitat d'Enric Marco és molt interessant.  Efectivament, si deixem constant tot el mal que va fer, podem afirmar —sense cap gènere de dubtes— que es tracta d'una personalitat digna d'estudi. El fet d'indagar quins processos mentals es van generar dintre del seu cervell per a inventar-se una mentida d’eixe calibre i, a més, creure-se-la fins a la mort, ha de ser molt apassionant, la veritat. Perquè el personatge en qüestió de talent, en tenia. I tant que en tenia: capacitat d'oratòria, habilitats socials per fer estremir els altres i molta solvència organitzativa. Com se sap, tothom té les seves potencialitats, i Enric les aprofitava el màxim (cal dir que no en el lloc equivocat, però sí tenint unes conseqüències inefables per a terceres persones).

El fet de ser president l'Amical de Mauthausen d'Espanya i de donar un gran nombre de xerrades didàctiques sobre la seva pretesa vivència dels camps nazis (afirmava que era un supervivent del camp de concentració de Flossenburg) és tan colpidor com desconcertant. Enric era una mena de mentider compulsiu i patològic, i el seu comportament només s'explica a través d'un trastorn psicològic subjacent que arrossegava al llarg de tota la seva vida. Perquè en realitat, Marco enganya a tothom: al món en general, a la seva dona (li amaga que fa anys va tenir una família i un fill) i a la seva pròpia filla. En ser descobert i ser reprovat per la societat (la reprimenda de la filla és de mil dimonis), hom pensaria que es penediria i que, d'alguna manera, intentaria reparar tot el dany que va causar. Però no, ell continua justificant que la seva conducta era per defensar i donar veu als deportats.

Hi ha escenes clarificadores del seu poder de convicció i de manipulació (el dinar quan Enric deixa entreveure la seva intenció de fer el discurs a Mauthausen i que Pere li retrau que hauria de ser algú que hagués estat allí), de la seva tossuderia després de ser descobert (l'enfrontament amb Javier Cercas) i de com es forja la seva personalitat envoltada de falsedats (l'anterior família).

Marco és un film molt interessant, molt ben narrat i amb una interpretació —una vegada més— magistral d’Eduard Rodríguez. Aquesta història, a través de les seves imatges, transmet una mena de desassossec perquè, sense voler-ho, com a espectador, et poses en la pell del protagonista. I pateixes, perquè t’adones que, tard o d’hora, descobriran el frau. I quan passa, desitges fondre’t. L'Enric —impostor i peculiar— com bé sabem, fa tot el contrari.

MARCO. 2024. Espanya. Color. 98 Min.

Direcció: Aitor Arregi i Jon Garaño 

Intèrprets: Eduard Fernández, Nathalie Poza, Chani Martín, Sonia Almarcha, Fermí Reixach, Júlia Molins, Vicente Vergara, Jordi Rico

Guió: Aitor Arregi, Jon Garaño, José Mari Goenaga, Jorge Gil Munárriz

Música: Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

(2) L'AVIA i EL FORASTER, de Sergi Miralles (2024)

La cultura i la identitat es porta a dintre

Foraster o estranger, tant s'hi val. Tothom ho pot ser. En tant que te'n vagis a un altre país o localitat, seràs considerat com a tal. En un món ideal no hauria de passar-hi res, però malauradament no sempre és així, especialment en l'actualitat amb els corrents de xenofòbia que van proliferant i escampant-se per tot arreu. De vegades, el concepte de classisme fagocita al de racisme. Si resulta que eres una persona amb molt de possibles, segurament no seràs mal mirada. Ara bé, si les teves butxaques estan buides i provens d'una cultura aliena, les dificultats s'agreujaran.

En la pel·lícula coexisteixen dues trames. Una, la de Teresa, la cosidora del poble i la seva relació amb Samir, el pakistanès de la fruiteria que era sastre al seu país. L'altra, la d'Enric, net de Teresa, que viu a Manchester i torna al poble al seu soterrament. Teresa i Samir enceten una bonica amistat. 

El film denuncia la reticència i els comportaments discriminatoris cap a Samir. La història és un homenatge per a tots aquells immigrants que tenen la desgràcia de deixar el seu país, però que s'adapten, treballen i formen part de la comunitat on s’han instal·lat. Tot això es personifica en Samir i la seva filla. 

Per altra banda, Enric té a la seva parella alemanya que està embarassada a Manchester. En passar els dies, no sap si, en un futur, portar el seu fill al poble perquè creixi allí i no perdi la identitat. Quan ensuma els llocs comuns, Enric es deixa amarar per tot el que l'envolta, fins i tot fa reviure una antiga relació. No obstant això, les paraules de Samir el convencen: la cultura, la identitat es porta dins de tu, tant fa on visquis. 

Sergi Miralles presenta una cinta honesta i compromesa. Li reprotxaria un poc de moralina pel que fa a la conducta d'Enric i una posada en escena una miqueta plana; no obstant això, es pot afirmar que estem davant d'un estimable film.

L'AVIA i EL FORASTER. 2024. Espanya. Color. 116 Min.

Direcció: Sergi Miralles

Intèrprets: Carles Francino, Kandarp Mehta, José Javier Domínguez, Aïda Ballmann, Neus Agulló, Jordi Ballester, Manuel Canchal, Rosana Espinós, María Maroto, Empar Ferrer

Guió: Mila Luengo, Sergi Miralles, María Mínguez

Fotografia: Víctor Entrecanales

(3) CASA EN FLAMES, de Dani de la Orden (2024)

Família, mentides i soledat

Amb patrons socials tradicionals, hi ha famílies que, aparentment, semblen estar estructurades. Tanmateix, si ens endinsem en la seva realitat, ens adonem que tenen fetes malbé les bases de la seva psicologia col·lectiva. 

No es tarda gaire a descobrir que alguna cosa no va bé quan la Montse deixa a la seva mare en el pis. Res podia desbaratar el cap de setmana que havia de passar amb la seva família a la casa de Cadaqués. Els personatges van presentant-se a la pantalla i el que en un principi pareixia que anava a ser una estança idíl·lica, de sobte tot comença a desgavellar-se. Els secrets, les mentides, les neures i, especialment, la soledat de Montse conformaran un perillós còctel que explotarà en la casa. 

Molt teatral, repleta de diàlegs intel·ligents i profundament dramàtics, però salpebrats de comicitat, la pel·lícula indaga sobre la manera de sentir dels protagonistes i sobre les seves relacions. Però, abans de tot, aquesta obra és una reflexió sobre la soledat que prioritza l'espiritual sobre el fet material. De vegades, els nostres actes, per molt extravagants que siguin, tenen una explicació. Montse se sent sola. La seva ànima està deserta i la manca de reciprocitat en l'afecte la porta inexorablement a un estat de melangia interior. La casa està en flames, però paga la pena que es cremi si així pot recuperar-ho tot. Un film molt interessant que compta amb unes excel·lents interpretacions.

CASA EN FLAMES. 2024. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Dani de la Orden

Intèrprets: Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Clara Segura, José Pérez Ocaña, Macarena García, Flavio Marini, Noa Millán, Zoë Millan

Guió: Eduard Sola

Música: Maria Chiara Casà

Fotografia: Pepe Gay de Liébana

(2) LA INFILTRADA, de Arantxa Echevarría (2024)

 Vida condicionada

A parer meu, el cinema no només ha de mostrar la realitat, sinó que ha de furgar i aprofundir en la qualitat intrínseca de l'ésser humà. Per això, és important que empatitzi en allò que està contant —oblidant-se de qualsevol indici de maniqueisme— i reflexione al voltant del comportament humà davant de les diferents situacions en què es troba. 

Endinsant-se en el metratge, és molt fàcil emetre judicis irreflexius i superficials sobre aquesta agent de policia que s'infiltra en la banda terrorista ETA durant vuit anys. Més si tenim en compte que ha de conviure i relacionar-se amb gent que és la seva enemiga, que pot morir assassinada d'un tret al clatell en qualsevol moment i que ha d'estar allunyada de la seva família i el cercle d'amics durant tot eixe temps. Per la qual cosa, penso que el més important d'aquesta obra és la profunditat psicològica de la personalitat de la protagonista: com se'n surt, què pensa, què sent i com nosaltres, com a espectadors, podem inferir a través de la seva conducta —externa i gestual— el seu patiment intern. Perquè, al capdavall, no és tracta d'un simple blanc o negre, sinó d’un entramat de matisos i contradiccions inherents a la naturalesa humana. 

Aquest és, sens dubte, l’aspecte més meritori de la pel·lícula. Per la resta, ben bé es podria tractar d'un documental de ficció i perfectament se li podria reprotxar de ser una mica reduccionista pel fet de centrar-se únicament en una part del conflicte. Ara bé, se li ha de reconèixer que sap mantenir la tensió en tot moment i, especialment, perquè té en Carolina Yuste a un autèntic baluard el qual, amb la seva excel·lent interpretació, fa millorar tot els seus aspectes cinematogràfics.

LA INFILTRADA. 2024. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Arantxa Echevarría

Intèrprets: Carolina Yuste, Luis Tosar, Víctor Clavijo, Nausicaa Bonnín, Iñigo Gastesi, Diego Anido, Pepe Ocio, Jorge Rueda, Carlos Troya, Pedro Casablanc, Adrián Santos

Guió: Arantxa Echevarria, Amèlia Mora. Idea: María Luisa Gutiérrez

Música: Fernando Velázquez

Fotografia: Javier Salmones, Daniel Salmones

(3) LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero (2024)

Lliçó de vida

Resplandor viva i efímera, ràfega de llum que s’encén i minva o s’apaga gairebé instantàniament. Aquesta és la definició que recull el diccionari sobre centelleig, una paraula que es metaforitza en les sensacions d'Isabel, la protagonista. La seva vida actual dona un canvi quan la seva filla li demana que visiti regularment en Ramon, el seu exmarit, amb qui gairebé no té contacte des de fa quinze anys i que ara s'enfronta una malaltia terminal. Sense gairebé dirigir-se la paraula, l'incòmode silenci s'apodera de tots dos i es pot inferir un fracàs en els anys de relació. No obstant això, durant aquest temps ressorgeixen els records de la seva vida en comú, els ressentiments, les emocions inalterables i els llaços que, malgrat el temps i la distància, mai no desapareixen del tot.

"Los destellos" és una pel·lícula reflexiva, una bonica oda a la vida —que és també la mort— i que conté dues escenes especialment memorables. La primera, l'acompanyament de l'equip mèdic que ofereix una mirada lúcida i esperançadora sobre la nostra existència; i la segona, l'abraçada entre la filla i el pare, segellant així el seu amor etern.

Tot i alguns passatges amb un ritme irregular, la cinta té el seu aspecte més destacable en la lliçó de vida que ens mostra a través del carpe diem, el dol, la memòria i la reconciliació, com també aquests centelleigs fugaços que il·luminen, per un instant, la nostra història, la nostra identitat i la nostra experiència vital.

LOS DESTELLOS. 2024. Espanya. Color. 101 Min.

Direcció: Pilar Palomero

Intèrprets: Patricia López Arnaiz, Antonio de la Torre, Julián López, Marina Guerola

Guió: Pilar Palomero. Relato: Eider Rodríguez "Un corazón demasiado grande"

Música: Vicente Ortiz Gimeno

Fotografia: Daniela Cajías