(3) ELS ENCANTATS, d'Elena Trapé (2023)

Desencantada

Després de la seva separació i amb la custòdia compartida de la seva filla de quatre anys, Irene s'hi troba en una nova realitat que li costa deu i ajuda gestionar i pair. És per això que marxa a un petit poble del Pirineu català on té una casa. Irene tracta de retrobar-se amb si mateixa. Vol captar moments i espais que la reconforten interiorment. L'avi Agustí serà un suport incondicional i la Gina li farà entendre la crueltat de la vida. Tot i anar-hi acompanyada de l'Eric, la seva nova parella sentimental, Irene no se sent del tot bé. Encara més, se sent com perduda, desorientada com si li faltés alguna cosa. I això, clar està, ho percep l'Eric, perquè no calen les paraules. Tanmateix, la Irene vol enfrontar-se a les seves pors, i la falta de la seva petita (vol ser-hi amb ella, a tota hora) la sumeix en un estat permanent de melangia.

La càmera d'Elena Trapé mira en l'interior de la Irene i els espectadors ho percebem com quelcom reconeixible amb eixa angúnia que no podem controlar després d'un canvi important a les nostres vides.

Els encantats, amb eixa bella metàfora de les escletxes dels éssers que viuen a la cova, em sembla una pel·lícula molt reeixida, tant formalment com en contingut, perquè mira dintre de nosaltres i té una interessant empremta humanista. Cal dir que va guanyant cada vegada que avança el metratge. L'escena final, fosca, amb el mòbil i el cotxe, és memorable perquè resumeix tot el patiment de la protagonista. Laia Costa, una vegada més, està formidable. És l'ànima de l'obra, bo i millorant la narració amb la seva interpretació. D'aquesta manera, eixa sensació de turment, juntament amb els dalts i baixos emocionals, li donen un punt brillant de credibilitat a la història.

ELS ENCANTATS. 2023. Espanya. Color. 108 Min.

Direcció: Elena Trapé

Intèrprets:  Laia Costa, Daniel Pérez Prada, Ainara Elejalde, Pep Cruz, Aina Clotet

Guió: Miguel Ibáñez Monroy, Elena Trapé

Música: Anna Andreu

Fotografia: Pau Castejón

(1) TEOREMA, de Pier Paolo Pasolini (1968)

L'enfonsament de la burguesia

Una referència circular que porta a l'entrega de l'empresa del patró als obrers. Aquesta és la base d'aquest film que posa en dubte els valors de la burgesia a través de la presentació d'una família que es va deformant de mica en mica per la figura del visitant de la casa, Terence stamp: una mena de deïtat que fa treure el més fosc de cada membre familiar.

Després de marxar tots han de superar el trauma que suposa la seua absència. Amb això el director pretén mostrar la vacuïtat d'una classe i la seua aportació nul·la a la seua societat. Aspectes com el comportament de la criada que actua com a verge (amb capacitat de levitació, messiànica i amb el suport del poble) es contraposa amb la nimfomania de la mare i els desitjos ocults del pare.

Pasolini juga amb tot això, a través d'una mixtura entre el surrealisme i l'esperpent, amb la religió i l'existencialisme que, tanmateix —per a aquest espectador— no arriba en cap moment a tocar cap corda de la meua ànima cinèfila. En la major part del film em vaig sentir com desconnectat amb allò que l'obra em va intentar transmetre. Film fallit del director italià.

TEOREMA. 1968. Itàlia. Color. 93 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Silvana Mangano, Terence Stamp, Massimo Girotti, Anne Wiazemsky, Laura Betti, Andrés José Cruz Soublette, Ninetto Davoli, Carlo De Mejo

Música: Ennio Morricone

Fotografia: Giuseppe Ruzzolini

 

Críticas de Pier Paolo Pasolini (clicar en este enlace)

(2) MENTRE SIGUIS TU, de Claudia Pinto (2023)

Tres ocells d'un tret

Amb aquest documental es maten tres ocells d'un tret. El primer; en la realització d'un producte cinematogràfic eminentment didàctic, el segon; en donar-li visibilitat a la terrible malaltia de l'Alzheimer i, finalment, el tercer; en l'autoconeixement, perquè gràcies a aquest projecte, l'actriu Carme Elías ha pogut gaudir d'un recés d'assumpció i comprensió del seu patiment.

De mutu acord amb Claudia Pinto, directora i amiga, s'han gravat els últims anys des que li van diagnosticar l'afecció. Al documental es reflecteix com la Carme va sent conscient de la pèrdua gradual del seu discerniment. Així, lluita per separar el seu jo plenament conscient del qual arribarà a ser, i per això parla d'escollir el moment de morir.

Ficció i realitat es confonen i s'encobreixen en un document dur, emotiu, que mostra la crueltat de la malaltia i que també és un homenatge a la trajectòria de l'actriu.

MENTRE SIGUIS TU. 2023. Espanya. Color. 72 Min.

Direcció: Claudia Pinto

Intèrprets: Carme Elías, Clauda Pinto, Juan Carlos Corazza

Guió: Claudia Pinto

Música: Vanessa Garde

Fotografia: Agnés Piqué Corbera