Desencantada
Després de la seva separació i amb la custòdia compartida de la seva filla de quatre anys, Irene s'hi troba en una nova realitat que li costa deu i ajuda gestionar i pair. És per això que marxa a un petit poble del Pirineu català on té una casa. Irene tracta de retrobar-se amb si mateixa. Vol captar moments i espais que la reconforten interiorment. L'avi Agustí serà un suport incondicional i la Gina li farà entendre la crueltat de la vida. Tot i anar-hi acompanyada de l'Eric, la seva nova parella sentimental, Irene no se sent del tot bé. Encara més, se sent com perduda, desorientada com si li faltés alguna cosa. I això, clar està, ho percep l'Eric, perquè no calen les paraules. Tanmateix, la Irene vol enfrontar-se a les seves pors, i la falta de la seva petita (vol ser-hi amb ella, a tota hora) la sumeix en un estat permanent de melangia.La càmera d'Elena Trapé mira en l'interior de la Irene i els espectadors ho percebem com quelcom reconeixible amb eixa angúnia que no podem controlar després d'un canvi important a les nostres vides.
Els encantats, amb eixa bella metàfora de les escletxes dels éssers que viuen a la cova, em sembla una pel·lícula molt reeixida, tant formalment com en contingut, perquè mira dintre de nosaltres i té una interessant empremta humanista. Cal dir que va guanyant cada vegada que avança el metratge. L'escena final, fosca, amb el mòbil i el cotxe, és memorable perquè resumeix tot el patiment de la protagonista. Laia Costa, una vegada més, està formidable. És l'ànima de l'obra, bo i millorant la narració amb la seva interpretació. D'aquesta manera, eixa sensació de turment, juntament amb els dalts i baixos emocionals, li donen un punt brillant de credibilitat a la història.
ELS ENCANTATS. 2023. Espanya. Color. 108 Min.
Direcció: Elena Trapé
Intèrprets: Laia Costa, Daniel Pérez Prada, Ainara Elejalde, Pep Cruz, Aina Clotet
Guió: Miguel Ibáñez Monroy, Elena Trapé
Música: Anna Andreu
Fotografia: Pau Castejón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada