(4) THE HIGH SIGN (EL GUARDAESPATLLES), de Buster Keaton i Edward F. Cline (1921)

Memorable escena final

No és fàcil barrejar a una persona corrent amb una banda de mafiosos, però Keaton embolica el guió per tal de convertir al protagonista en guardaespatlles i (potencial) assassí al mateix temps (com les contradiccions de la vida, però intensificades al màxim). És impressionant com en tan sols vint minuts la comicitat i el drama desfilen per les seves imatges al costat  d’una trama consistent. La seva escena final —en un espai tancat— és absolutament colpidora, trepidant i, alhora, divertida, cosa que fa palesa de la capacitat imaginativa i l'enginy d'aquest director (més si tenim en compte que es va rodar l'any 1921 amb recursos limitats).

En les primeres imatges ja hom s'introdueix en el seu univers visual (amb el seu sempitern rostre inexpressiu) i la seva àgil narració. Sense voler, la inèrcia de la seva proposta t'arrossega a un indret bastit d'alegries i penes. Rius, és clar que rius, però les seqüències et recorden l'element ambivalent que té la vida. Una lliçó de cinema de Keaton.

THE HIGH SIGN. 1921. Estats Units. Blanc i negre. 21 Min. Cinema mut.

Direcció: Buster Keaton i Edward F. Cline
Intèrprets:  Buster Keaton, Bartine Burkett, Charles Dorety, Al St. John

Guió: Buster Keaton i Edward F. Cline
Fotografia: Elgin Lessley

(3) EL TRIANGLE DE LA TRISTESA, de Ruben Östlund (2022)

Tot cap per avall

Östlund satiritza les relacions de poder a la màxima expressió i les filma amb una contundència que no deixa indiferent. D'aquesta manera, subverteix el sistema i posa cap per avall tot el que és políticament correcte. Al llarg de la història, les circumstàncies es transformen: s'imposa el matriarcat, i els rics queden relegats a un segon pla, supeditats a la classe treballadora.

En abordar aquest tema, el director posa de manifest com les persones canvien depenent de les circumstàncies. Així és; acatem el poder, i qui l'exerceix, n'accentua les prerrogatives. Sembla que és llei de vida, quelcom consubstancial a la naturalesa humana, i això es reflecteix en la pantalla convidant-nos a reflexionar. Perquè, si he de dir la veritat, aquesta pel·lícula m'ha colpit i no puc més que admirar la capacitat cinematogràfica del director. Primer, furgant en les profunditats psicològiques de les relacions humanes (com les discussions de la parella de models) i després en el canvi de perspectiva cap als altres, condicionat per les noves dinàmiques (quan Abigail esdevé capitana i deixa enrere el seu paper d'apocada netejadora de lavabos del iot). Els diàlegs, la part tècnica amb la posada en escena, la causticitat, la mala llet (amb el capità del iot comunista i el multimilionari rus capitalista) i el missatge inapel·lable, fan d'aquest treball una gran obra.

Em sap greu el que afegiré ara per tal de finalitzar aquesta crítica, perquè Triangle of Sadness no s'ho mereix atesa la seva immensa qualitat, però l'única taca que l'hi posaria seria els minuts escatològics amb el sopar del capità. En eixa escena Óstlund pretén ridiculitzar la cobdícia i la riquesa tot mostrant les misèries que, independentment de la classe social, compartim tothom: ho aconsegueix, sí, però he de confessar que eixos quinze minuts em van resultar incòmodes.

TRIANGLE OF SADNESS. 2022. Suècia. Color. 147 Min.

Direcció: Ruben Östlund

Intèrprets: Ilinca Manolache, Ovidiu Pirsan, Nina Hoss, Dorina Lazar, Katia Pascariu, Laszlo Miske, Uwe Boll

Guió: Ruben Östlund

Fotografia: Fredrik Wenzel

(3) COP DE SORT, de Woody Allen (2023)

  L'atzar

Creia que no em sorprendries una altra vegada. Una pel·lícula rodada en francès? Vinga!, això deu ser una boutade d'aquest director passat de rosca! —pensava—. En veure la cartellera em vaig dir: ja està aquí una avorrida calfada de cap, pretesament romàntica, d'una parella de jovenets. 

De vegades, els prejudicis emmudeixen la lògica i la raó, perquè tot i un inici una mica feixuc, a mesura que avançava el metratge, em vaig adonar que estava davant d'una altra mostra d'intel·ligència teva. Sempre he compartit eixa manera de veure l'atzar com una mena de divinitat. Com els personatges del film, una gran part dels episodis de la nostra vida —entre altres; l'amor, la mort i la felicitat— estan supeditats a la sort. Cosa que entra en clar conflicte, però, amb la idea de Jean, un home poderós i ric que creia que tot el que passava no estava determinat, sinó creat per ell mateix. Però tu, amic, li has donat una bona lliçó.

I la realització? Com sempre, senzilla però profunda, càlida, jazzística i suggerent. Com deia, a mesura que les imatges feien camí, l'interès pujava com l'escuma, fins i tot la tensió i el suspens. Company, una vegada més, ho has fet molt bé.

COUP DE CHANCE. 2023. França. Color. 96 Min. 

Direcció: Woody Allen

Intèrprets: Lou de Laâge, Melvil Poupaud, Niels Schneider, Valérie Lemercier, Elsa Zylberstein, Anne Loiret, Grégory Gadebois, Guillaume De Tonquedec, Jeanne Bournaud

Guió: Woody Allen

Fotografia: Vittorio Storaro

(3) LES VUIT MONTANYES, de Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch (2023)

Connexió més enllà de la cosa física

Senzilla com el cant espontani d'un ocell i honesta com la ingenuïtat d'un nadó. Així definiria aquesta obra que mostra el seu humanisme a través d'uns indrets absolutament acollidors on s'enalteixen valors terapèutics humans tan importants com l'amistat i l'amor.

Le otto montagne és una història de solidaritat incondicional revestida, això sí, dels problemes consubstancials a la nostra existència amb els que ens sentim identificats. Una oda a la vida, a la connexió espiritual de la natura  i a altres cultures que està acompanyada per uns belles imatges. Aquest bonic film ens recorda que és important abraonar, valorar i estimar tot allò que el destí ens ofereix. Molt recomanable.

LE OTTO MONTAGNE. 2023. Itàlia. Color. 147 Min.

Direcció: Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch

Intèrprets: Alessandro Borghi, Luca Marinelli, Filippo Timi, Surakshya Panta, Elena Lietti, Elisabetta Mazzullo, Lupo Barbiero, Cristiano Sassella, Andrea Palma, Elisa Zanotto, Chiara Jorrioz, Gualtiero Burzi

Guió: Charlotte Vandermeersch, Felix Van Groeningen. Novela: Paolo Cognetti

Música: Daniel Norgren

Fotografia: Ruben Impens

(2) AIR, de Ben Affleck (2023)

Tenir fe

Vull ser directe. M'ha agradat aquesta pel·lícula. Penso que el director ha sabut agafar-li el pols al guió i transmetre una història que enganxa a l'espectador des del primer instant. És veritat que la figura de Michael Jordan —un dels esportistes més llorejats des de sempre— ajuda bastant, però també ho és que, des d'un punt de vista artístic, està molt ben realitzada. A més, compta amb dues interpretacions fantàstiques, com la del Matt Damon (Sonny) i Viola Davis (Deloris Jordan).

És inevitable, doncs, identificar-se amb el seu protagonista i amb la mare. Ambdós venen des de baix, i aprofiten l'avinentesa per reivindicar la vàlua personal que cadascú té i que es personifica en el jugador de bàsquet. Deloris és un exemple d'abnegació i intel·ligència, mentre que Sonny representa la fe en un mateix i en els altres.

Aclarit això, he de confessar que se'm queda una sensació agredolça pel paper que ha tingut la marca Nike en relació amb els drets humans. De fet, encara que només es menciona de passada, la pel·lícula ho denuncia quan Strasser parla sobre la utilització de menors a Bangladesh en la fabricació de sabatilles. Una contradicció molt accentuada quan són els mateixos desafavorits els qui se n'aprofiten per a apujar en l'escalafó econòmic i social. Cal dir que aquest punt negre, plantejat com a reflexió en aquesta crítica cinematogràfica, no resta valor a tot el que m'ha aportat emocionalment la pel·lícula, inclosa la banda sonora, tan vinculada a l'època en què vaig ser partícip.

AIR. 2023. Estats Units. Color. 112 Min.

Direcció: Ben Affleck

Intèrprets: Matt Damon, Jason Bateman, Ben Affleck, Viola Davis, Chris Messina, Chris Tucker, Marlon Wayans, Matthew Maher, Julius Tennon, Gustaf Skarsgård, Barbara Sukowa, Joel Gretsch, Jessica Green, Dan Bucatinsky, Gabrielle Bourne, Asanté Deshon, Michael O'Neill, Jay Mohr

Guió: Alex Convery. Biografía sobre: Michael Jordan

Fotografia: Robert Richardson

(2) GODLAND, d'Hlynur Palmason (2023)

Dos regnes confrontats

La fe és un constructe intangible, eteri i volàtil, però, com les emocions i els sentiments, actua com una mena de motor del nostre comportament. Eixe és el senyal intern de Lucas, qui, en el seu viatge i compromís místic, s'hi troba en un munt d'entrebancs tant físics com psicològics. D'aquesta manera, malda enmig d'una confrontació entre dos regnes que estan molt lluny, però, molt prop alhora: la cosa divina i la cosa terrenal. Com sabem, cada ésser humà reacciona de forma diferent davant dels estímuls, i Lucas, en la seva situació particular acaba per rebentar.

No es pot negar que aquesta obra guarda dins de si molt de contingut que prové de la força de les seves imatges (impressionant la planificació, la fotografia i els paisatges) i de la seva trama introspectiva contextualitzada en un espai tan bell com claustrofòbic. He d'admetre que, com a espectador, m'interessa aquesta proposta del director amb la seva forma d'analitzar i observar la vida on les pors i les emocions tenen una influència capital. Tot i que allò que ocorre a l'exterior és rellevant, resulta apassionant explorar els processos que tenen lloc al nostre interior.

Ara bé, dit això, com ja em va passar en el seu anterior film, no acabo de connectar amb eixe ritme tan pausat i extremadament assossegat. De vegades crec que s'eixampla innecessàriament el metratge. Això sí, la seva potència, roman intacta amb mi.

VANSKABTE LAND. 2023. Islàndia. Color. 136 Min.

Direcció: Hlynur Palmason

Intèrprets: Elliott Crosset Hove, Vic Carmen Sonne, Ída Mekkín Hlynsdóttir, Ingvar Sigurdsson, Jakob Hauberg Lohmann, Friðrik Friðriksson

Guió: Hlynur Palmason

Música: Alex Zhang Hungtai

Fotografia: Maria von Hausswolff

(2) LAS CHICAS ESTÁN BIEN, de Itsaso Arana (2023)

Senzilla, però profunda

És molt gratificant experimentar com el cinema a vegades t'enganya per bé. Succeeix quan l'inici d'una pel·lícula és una mica feixuc i tens la sensació que t'avorriràs durant tot el metratge. Això és exactament el que m'ha passat amb aquest film. Després d'uns quinze minuts introductoris i dubitatius, es revela un cinema autèntic i de contingut on les converses profundes i les exploracions emocionals aconsegueixen connectar amb l'espectador (és inevitable veure'ns reconeguts en cadascuna de les coses que s'hi expliquen).

La història ens presenta quatre actrius i una escriptora que es tanquen en un antic molí per assajar una obra. A partir d'aquest moment, les emocions flueixen de manera natural a través de les seves vivències, abordant qüestions fonamentals de la nostra existència, com la mort, l'amor i l'amistat. Es tracta d'un cinema d'assaig que escapa del convencional, acompanyat d'una estètica fílmica senzilla i bella.

LAS CHICAS ESTAN BIEN. 2023. Espanya. Color. 85 Min.

Direcció: Itsaso Arana

Intérprets: Bárbara Lennie, Irene Escolar, Itziar Manero, Helena Ezquerro, Itsaso Arana

Guió: Itsaso Arana

Música: Li Tavor

Fotografía: Sara Gallego

(2) PARLA'M (TALK TO ME), de Danny Philippou i Michael Philippou (2023)

Entre mites i realitats

El tema de l'espiritisme en el cinema ha estat prou recurrent al llarg de la seva història. És fàcil caure en clixés gastats que, avui dia, no aporten res de nou. Aquesta pel·lícula barreja el cine adolescent junt amb dels fenòmens sobrenaturals i cal dir que a estones aconsegueix eixe punt de tensió que aquesta mena d'obres requereixen. Però també és veritat que presenta un cert to infantil i immadur que en alguns moments desentona. Em sembla encertada, però, la manera com s'integra la influència del dol en els adolescents en el desenvolupament de la trama, i el resultat final és correcte, tot i que no arriba a entusiasmar especialment.

TALK TO ME. 2023. Australia. Color. 95 Min.

Direcció: Danny Philippou i Michael Philippou

Intèrprets: Sophie Wilde, Alexandra Jensen, Joe Bird, Otis Dhanji, Miranda Otto, Marcus Johnson, Alexandria Steffensen, Zoe Terakes, Chris Alosio, Ari McCarthy, Sunny Johnson, James Oliver

Guió: Michael H. Beck, Danny Philippou, Bill Hinzman, Daley Pearson

Música:  Cornel Wilczek

Fotografia: Aaron McLisky

(2) BAJO TERAPIA, de Gerardo Herrero (2023)

                   Observació de les emocions
Quan una pel·lícula analitza i observa les emocions dels seus personatges —especialment quan està ben interpretada i acompanyada d'una bona posada en escena— sol exercir una poderosa influència en els espectadors. Aquesta adaptació de l'obra de teatre homònima actua com una catarsi oculta que busca salvar una víctima de la violència de gènere. Té la capacitat d'enganyar-nos i fer-nos pensar perquè gaudeix d'un fantàstic text que és, alhora, molt representatiu. A més, està impregnada d'altres elements que encaixen molt bé en la trama, com la comèdia i el drama. Entenem que no és gaire legal (ni ètic) la manera com s'aconsegueix atrapar l'assetjador, però ho acceptem com una llicència creativa. Recomanable.

BAJO TERAPIA. 2023. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Gerardo Herrero

Intèrprets: Malena Alterio, Alexandra Jiménez, Fele Martínez, Antonio Pagudo, Eva Ugarte, Juan Carlos Vellido

Guió: Gerardo Herrero. Obra: Matías del Federico

Música: Paula Olaz

Fotografía: Juan Carlos Gomez