(3) DAVID HOLMES: EL NOI QUE VA SOBREVIURE, de Dan Hartley (2023)

                 

Nus a la gola

David Holmes treballava com a doble de Daniel Radcliffe, a les pel·lícules de "Harry Potter", tenia una vida i una carrera d'èxit, però un accident al rodatge de l'última entrega de la saga, el va deixar paralític i postrat en una cadira de rodes.

Un nus en la gola, sí. Això és el que vaig experimentar amb aquest formidable documental que suposa un bany de realitat per a qualsevol persona que tingui la sort de visionar-lo i repari en quines són les coses importants que tenim al nostre voltant. És trist, però és així: ens passem la vida preocupats per coses trivials sense adonar-nos que hem de viure-la i de gaudir-la. Sé que aquesta sentència sona a tòpic, tot i això, és veritat: no som capaços de conscienciar-nos del miracle que suposa aixecar-se cada matí.

En el film, podem veure la seva evolució. Al principi, amb els seus primers temptejos del gran atleta que es va fer després, i amb el seu somni de ser un doble d'acció. Més tard, amb els rodatges i la forta amistat que va forjar amb l'equip de treball, fins a arribar al tràgic accident. 

David parla, des de la seva cadira de rodes, dels seus sentiments i les seves pors. En un principi no volia contar la seva història, però va pensar que si no ho feia, finalment no ho faria ningú. Tot i passar per un sofriment immens, com a espectadors sentim la força vital que emana en cada imatge. Tanmateix, no hi era en un camí de roses perquè els alts i baixos el van atapeir de dubtes i el van fer experimentar un tobogan d'emocions. Però David no volia buscar culpables: volia viure (en aquest sentit, la cinta remarca el treball que fa després el seu amic Marc amb la prevenció de riscos laborals amb l'objectiu d'evitar més accidents en el futur).

I, sí, David, malgrat tot, sabrà com trauré el cap. La seva modèstia no li deixa, però, reconèixer que aquest documental —a més de ser una oda a l'amistat i a les grans vinculacions que es generen entre els seus éssers volguts— és, per damunt de tot, un homenatge a ell. Per la lliçó de vida que ens dona i per l'emocionalitat que hi desprèn.

DAVID HOLMES: THE BOY WHO LIVED. 2023. Estats Units. Color. 83 Min.

Direcció: Nicolas Philibert

Intèrprets: Daniel Radcliffe, David Holmes

Música: Tandis Jenhudson

Fotografia: Tim Cragg, Peter Emery, Chris Openshaw, Kris Vankay

(3) MATRIA, d'Álvaro Gago Díaz (2023)

Malgrat tot, esperança

Quan els teus drets laborals no són respectats, quan veus que el rellotge no té més hores que aprofitar per a guanyar-te la vida, quan la família no va tan bé com tu pensaves, quan et sents ofegada i no trobes un bri d'alliberació..., sembla complicat, aleshores, sentir-te realitzada i poder tirar endavant amb un mínim de felicitat. Ara bé, si eres una lluitadora abnegada i valenta com Ramona —una persona que mai no es rendeix— hi apareixeran escletxes d'esperança en cada fosc racó que ensopegues. Serà, en eixe precís instant, quan brandaràs la teva espasa anímica per a enfrontar-te als entrebancs.

Ramona no deixa indiferent. El seu caràcter fort i la seva tímida bonhomia impacten en els que l'envolten (com en l'home gran que cuida, amb una transformació colpidora), cosa que crea un paisatge d'alts i baixos emocionals, de riure i plorar, de patir i gaudi: un mirall de la vida mateixa.

Matria és cine social perquè denuncia la precarietat laboral i el patriarcat. Cine farcit de llocs comuns gallecs que captura i evoca l'essència de la seva gent amb la mar, als bars, als carrers... Per damunt de tot s'hi mostra el rostre cansat de la classe treballadora esquitxada per l'estrès i l'angúnia. Dur en la realitat, però positiu en l'esperança i en l'amor incondicional que professa Ramona cap a la seva filla. Aquesta pel·lícula té un no sé què, una màgia que et captiva, tal volta perquè et sents identificat amb la sempiterna lluita obrera i en la lluita de David contra Goliat.

MATRIA. 2023. Espanya. Color. 99 Min.

Direcció: Álvaro Gago Díaz

Intèrprets: María Vázquez, Soraya Luaces, Santi Prego, Susana Sampedro, Eduardo R. Cunha ‘Tatán’, Francisca Iglesias Bouzon, Sergio Baleirón

Guió: Álvaro Gago Díaz

Música: Patricia Cadaveira, Marcel Pascual

Fotografia: Lucía C. Pan

(2) A L'ADAMANT, de Nicolas Philibert (2023)

Humanitzant la psiquiatria

Quantes vegades ens hem trobat amb persones amb diversitat funcional mental? Quantes famílies han de conviure amb eixa realitat? Quantes institucions s'encarreguen de tindre'n cura? Què sabem d'elles? Podem, per ventura, imaginar-nos com són els seus desitjos, les seves aspiracions o les seves emocions? Què senten, quines són les seves potencialitats?

Totes aquestes qüestions, normalment passen de gaidó i no ens parem a pensar-les. Aquest documental, però, ens recorda que aquests segments de població tenen un univers molt enriquidor que mereix ser conegut. Ens ho mostra a través d’un centre únic: L'Adamant. Ubicat al Sena, és una estructura flotant que acull adults que pateixen trastorns mentals amb una metodologia innovadora que atia les seves capacitats i fortaleses latents. Així podem descobrir com molt d'aquests pacients s'engrapen a la vida recreant-se en tot allò que tenen dins: la música, la poesia, el dibuix, els diàlegs, el cinema, etc. Una manera d'humanitzar la restrictiva cotilla que molts centres han aplicat a la psiquiatria.

SUR L'ADAMANT. 2023. França. Color. 109 Min.

Direcció: Nicolas Philibert

Intèrprets: Documental

Guió: Nicolas Philibert

Fotografia: Nicolas Philibert

(2) EL NOI I L'AGRÓ, d'Hayao Miyazaki (2023)

Dolor i canvi

Ambientada al Japó durant la Segona Guerra Mundial, en Mahito és un jove de dotze anys la vida del qual canvia profundament després de la mort de la seva mare en un incendi. Això porta el seu pare a mudar-se al camp per a refer la seva vida, mentre en Mahito s'enfronta al dolor i al trastorn que suposa la pèrdua, així com al procés d'adaptació a una nova vida.

Submergint-se en l'oníric, aquesta obra explora components existencials com la pèrdua d'un ésser estimat i el significat de la vida. Cal dir que la seva estructura és una mica complexa a causa del simbolisme constant, resultant de vegades feixuga i desconcertant. No obstant això, té molts encerts, especialment la seva estètica atractiva i el seu suggeridor contingut, condensat en dos mons paral·lels que contrasten i conviden l'espectador a reflexionar.

KIMITACHI WA DÔ IKIRU KA. 2023. Japó. Color. 124 Min.

Direcció: Hayao Miyazaki

Intérpretes: Animación

Guió: Hayao Miyazaki

Música: Joe Hisaishi. Cançó principal: Kenshi Yonezu

Fotografia: Animación, Atsushi Okui

(2) SCRAPPER, de Charlotte Regan (2023)

Lluitadora resilient

Tot i la seva cara amable aquest film conté drames socials que, irremeiablement, estan associats, a la vida. D'aquesta manera, l'orfandat, la desestructuració familiar i la problemàtica infantojuvenil s'agafen de la mà en una narració que té com a protagonista a una scrapper, una xiqueta de dotze anys, lluitadora i resilient qui, després de la mort de la seva mare, viu sola i feliç en el seu pis de Londres. Durant els seus temps morts, es dedica a robar bicicletes i fer tripijocs amb el seu amic. Amb la vinguda del seu pare, que es va separar temps enrere, les coses canvien per a ella, i a poc a poc, de forma sorprenent s'adonarà que existeixen molt de vincles entre tots dos.

La pel·lícula parla dels menors d'edat i de la necessitat que estiguin protegits tant per la gent del seu voltant (família o altres) i per les institucions. És veritat que Georgie tracta de fugir dels servicis socials, i en arribar el seu pare —atès que van a conviure junts— hom pot pensar que la xiqueta entrarà en un estat d’indefensió permanent. Tot i això, hi apareixeran altres valors intrínsecs a la nostra psicologia i començarà a fluir una volença de necessitat entre pare i filla. La trama, doncs, creix en intensitat emocional, tot mostrant els alts i baixos que inexorablement ens dona la nostra existència.

Tècnicament, el director hi utilitza recursos fílmics que resulten suggestius, com les converses entre els insectes i les imatges que només estan en la imaginació dels protagonistes. Entre unes coses i altres, el metratge resulta distret i instructiu.

SCRAPPER. 2023. Regne Unit. Color. 84 Min.

Direcció: Charlotte Regan

Intèrprets: Lola Campbell, Harris Dickinson, Cary Crankson, Carys Bowkett, Asheq Akhtar, Joshua Frater-Loughlin, Ambreen Razia, Aylin Tezel

Guió: Charlotte Regan

Música: Patrick Jonsson

Fotografia: Molly Manning Walker

(2) EL MAL NO EXISTEIX, de Ryûsuke Hamaguchi (2023)

Desigual

A parer meu, allò que predomina en aquesta pel·lícula és la desigualtat. M’explico. Per una part, mostra de manera brillant l'enfrontament dels veïns contra l'empresa que vol construir un glàmping per a turistes. És aquí quan el director deixa en calçotets a totes aquelles companyies que prioritzen els beneficis per damunt de les persones. D’aquesta manera, hi veiem com els habitants de la zona s'hi planten i no donen una resposta afirmativa, tret que l'empresa presenti unes propostes raonables. 

Fins a aquest punt, aquest treball em sembla molt interessant, atractiu i compromès. Ara bé, en la meva modesta opinió, li sobra metratge. Crec que Ryusuke Hamaguchi es recrea en excés amb les imatges paisatgístiques. És clar que vol donar-li un sentit metafòric, però al final resulta carregós.

En últim lloc, tot i que es començava a albirar una transformació en els portaveus de l'empresa, en eixe precís instant, el guió fa un gir radical i deixa un final obert amb múltiples interpretacions. Què he de dir? A mi no em convenç massa...

AKU WA SONZAI SHINAI. 2023. Japó. Color. 106 Min.

Direcció: Ryûsuke Hamaguchi

Intèrprets: Hitoshi Omika, Ryo Nishikawa, Ryuji Kosaka, Ayaka Shibutani, Hazuki Kikuchi, Hiroyuki Miura

Guió: Ryûsuke Hamaguchi

Música: Eiko Ishibashi

Fotografia: Yoshio Kitagawa

(1) LA IMATGE PERMANENT, de Laura Ferrés (2023)

Captura d'imatges

A qui no li agradaria fixar els nostres records i la nostra memòria en un punt exacte on mai ni ningú els pogués tocar? Tot el que hem passat: els errors, els encerts, la culpa i el penediment, ens ha portat a ser tal com som ara. Ens complagui més o menys, som fruit d'un passat que ens ha afaiçonat i forma part de la nostra vida.

Aquesta pel·lícula, amb una narrativa peculiar i exasperantment assossegada, ens conta el trobament entre Carmen —una directora de càsting, el treball de la qual és buscar persones que conten els seus records després de canviar de ciutat— i Antonia, una dona que fa cinquanta anys va desaparèixer d'un poble del sud deixant tot allò que tenia enrere. La confluència d'ambdues genera una rica varietat de sensacions i emocions humanes

Cal destacar l'exploració metafòrica que fa aquest treball en referència a la captura d'imatges. D'eixe punt surt una anàlisi psicològica que té el seu punt d'interès, això no es pot negar, tanmateix, el resultat em sembla —tal volta per la falta de ritme— una mica tediós.

LA IMATGE PERMANENT. 2023. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Laura Ferrés

Intèrprets: María Luengo, Rosario Ortega, Saraida Llamas, Claudia Fimia, Mila Collado, Dolores Martínez

Guió: Laura Ferrés, Carlos Vermut, Ulises Porra

Música: Sergio Bertran, Fernando Moresi Haberman

Fotografia: Agnès Piqué Corbera