(2) DESMONTANDO UN ELEFANTE (2024), d'Aitor Echevarría

Problemes que no s'enfronten

Em sembla molt encertada l’expressió que fa referència a l’elefant de l’habitació. Allò que està davant dels nostres ulls, tan gran i evident, però que s’ignora per por d'enfrontar el problema d’arrel. Això és precisament el que ens mostra aquesta pel·lícula, que se centra en Marga, una arquitecta d’èxit que torna a casa després de dos mesos en rehabilitació per una addicció que la seua família havia amagat durant anys. Ara intenta refer la seua vida, mentre Blanca, la seua filla petita, observa com l’atenció a la mare afecta les relacions familiars i els seus propis somnis de ser ballarina professional.

Durant el metratge, veiem la dura travessia que ha de viure la família, especialment Blanca, que, amb una germana que viu a França, assumeix gairebé totes les responsabilitats, cosa que la desgasta progressivament. Les escenes de les teràpies comunes entre addictes i familiars són molt interessants, ja que posen en primer pla el nucli del problema i mostren el sofriment, tant latent com manifest, en l’ambient familiar.

Així és..., coses importants que no es diuen i problemes que no s’enfronten tenen com a resultat un elefant constant que es queda com un més de la família.

El film senzill, quasi que diria que minimalista, està molt ben interpretat per les dues protagonistes. A més, aborda un problema molt comú com és l’addicció a l’alcohol, amb honestedat i sensibilitat.

DESMONTANDO UN ELEFANTE. 2025. Espanya. Color. 82 Min.

Direcció: Aitor Echevarría
Intèrprets:  Emma Suárez, Natalia de Molina, Darío Grandinetti, Alba Guilera, Milo Taboada, Maria Ribera, Marta Bessa, David Climent

Guió:  Aitor Echevarría, Pep Garrido
Fotografia: Pau Castejón

(1) EXHUMA (2024), de Jang Jae-hyun

Fluix embolic esotèric

Xamans contemporànis, geomància i un bon embolic d'assumptes esotèrics conformen aquesta història que, com a espectador, m’ha deixat totalment indiferent. Cap a la meitat del metratge ja havia perdut l’interés i ja no m’importava si no entenia què estava passant. La salva la seua atractiva factura tècnica, però, com a pel·lícula, resulta bastant fluixa.

Premi Especial del Jurat en el Festival de Sitges 2024.

EXHUMA. 2024. Corea del Sud. Color. 134 Min.

Direcció: Jang Jae-hyun
Intèrprets: Choi Min-sik, Kim Go-eun, Lee Do-hyun, Yoo Hae-jin, Hong Seo-jun, Jeon Jin-ki, Baek Seung-chul, Jang Eui-don, Kim Jae-cheol

Guió: Jang Jae-hyun
Música: Kim Tae-seong
Fotografia: Lee Mo-gae

(3) MEMÒRIES D'UN CARAGOL, d'Adam Elliot (2024)

No mirar enrrere

Les nostres pors solen paralitzar-nos al llarg de la nostra existència. Són rèmores que arrosseguem i que es coven dins nostre, tot formant una brutícia emocional que, en emergir, ens aboca inexorablement al malestar psicològic. 

La història que narra aquest magnífic film d'animació és profundament emotiva. Grace Pudel és una xica solitària i inadaptada. Ha passat moltes penúries: assetjament a l'escola, mort dels pares i la separació del seu germà bessó. No obstant això, l'encontre amb una excèntrica anciana li farà descobrir la vida des d’una nova perspectiva.

Tot i no allunyar-se del contingut de l'animació tradicional, aquesta pel·lícula s’atreveix a abordar la sexualitat amb una naturalitat i una dosi d’humor aclaparadora, sense embuts ni tabús, un enfocament encara poc habitual —i per això innovador— en el món de l’animació. Tot això sense perdre el seu caràcter didàctic i humà. 

És impossible quedar-se indiferent davant d'aquesta producció d'imatges tan poètiques, metafòriques i, alhora, realistes. És com un punt d'esperança i d'optimisme, un carpe diem etern, un mirar endavant i, sobretot,  una lliçó de vida. 

MEMOIR OF A SNAIL. 2024. Austrália. Color. Animació. 94 Min.

Direcció: Adam Elliot

Intèrprets: Animació

Guió: Adam Elliot

Música: Elena Kats-Chernin

Fotografia: Animació. Gerald Thompson

(2) BABY DOLL (2024), d'Elia Kazan

Candidesa manipulada

L'eix central d’aquest film és Baby Doll, la ingènua adolescent que està a punt de passar a l’edat adulta. Lliurada pel seu pare a un home molt més gran que ella, tots dos sellen l’excèntric pacte de no mantenir relacions sexuals fins que ella no complisca els vint.

Sense educació, sense figures paternals i amb una tia amb problemes psíquics, el personatge està a mercé d’un món alié. El seu marit i Silva Valcarro, terratinent administrador de les plantacions de cotó de la zona, seran dos elements distorsionadors que manipularan i regularan la seua vida. La relació imposada tindrà funestes conseqüències: Baby Doll serà la víctima d’una guerra sense treva entre dues personalitats competitives mancades d’emocionalitat.

Història de venjances i rancúnies, d’amors eteris i antinaturals que prenen forma sobre el paisatge del sud dels Estats Units, tenyit de masclisme i racisme. La pel·lícula, malgrat la seua proposta arriscada —capaç de mostrar i qüestionar temes tan escabrosos com la infidelitat, l’adulteri i el despertar sexual de la joventut—, no acaba de funcionar del tot, i deixa una freda sensació d’inversemblança.

BABY DOLL. 1956. Estats Units. Blanc i negre. 115 Min.

Direcció: Elia Kazan
Intèrprets: Carroll Baker, Eli Wallach, Karl Malden, Mildred Dunnock, Lonny Chapman, Eades Hogue, Rip Torn, Noah Williamson

Guió: Tennessee Williams. Teatro: Tennessee Williams
Música: Kenyon Hopkins
Fotografia: Boris Kaufman

(3) THE LAST SHOWGIRL (2024), de Gia Coppola

Crepuscle

El crepuscle, de qualsevol índole, no hauria de ser traumàtic. Com en la vida, tot té un inici i un final. És un procés pel qual tothom ha de passar, però la societat, en general, en fa un tractament irreflexiu que acaba afectant aquells que el viuen en primera persona. Cal dir que sovint va acompanyat d’una certa deixadesa, fruit de la creença que com més anys compleixes, menys serveixes per a la vida. D’aquesta manera, les empreses ja no volen contractar-te si en tens més de quaranta-cinc; si estàs retirat, d’alguna manera et converteixes en un zero a l’esquerra, i, en general, quan arribes a vell, la gent ja no et pren seriosament. Sé que és trist el que escric, però és la pura realitat.

La nostra protagonista és una ballarina experimentada que, als cinquanta-set anys, veu com el seu espectacle es tanca abruptament després de trenta anys de carrera. No sap què fer ni on podrà continuar treballant. Potser, al llarg de la seua vida, ho va bolcar tot en la feina de ballarina, i ara, quan ningú la vol a causa de la seua edat, es troba plena de dubtes sobre com planificar el futur. A més, viu als Estats Units, on la pensió de jubilació i la sanitat són privades, cosa que encara li complica més la situació. També és mare soltera i manté una relació tensa amb la seua filla, que li retreu haver-la deixat sovint en un segon pla per la seua carrera.

Gia Coppola dibuixa un retrat social de les persones que arriben a un punt de la seua vida en què es troben a la frontera entre el final de l’activitat professional i el tràngol que comporta la inactivitat laboral. És una reflexió interessant sobre el pas del temps i l’envelliment; sobre eixe crepuscle que, inexorablement, ens atraparà i per al qual hauríem d’estar preparats, perquè, malauradament, no serà l’únic.

Premi Especial del Jurat en el Festival de Donostia 2024.

THE LAST SHOWGIRL. 2024. Estats Units. Color. 86 Min.

Direcció: Gia Coppola
Intèrprets:  Pamela Anderson, Jamie Lee Curtis, Dave Bautista, Kiernan Shipka, Billie Lourd, Brenda Song, Jason Schwartzman, Patrick Hilgart, John Clofine

Guió: Kate Gersten
Música: Andrew Wyatt
Fotografia: Autumn Durald

(3) DAHOMEY, de Mati Diop (2024)

La mala bèstia colonial

El colonialisme, i tota la verinor que arrossega, ha esclafat pobles i cultures al llarg de la història de la humanitat, i això es pot veure clarament en aquest magnífic documental. El punt de partida és el novembre de 2021, quan 26 tresors reials del Regne de Dahomey estan a punt de deixar París per tornar al seu país d’origen, l’actual República de Benín. Aquests 26 objectes, juntament amb molts altres, van ser saquejats per les tropes colonials franceses l’any 1892.

M’agrada la manera dual amb què el director estructura la cinta. Primer, tenim la veu en off de l’estàtua que representa el rei Ghézo. Emergeix de la foscor i, amb una veu com ofegada, fa les seues reflexions al voltant del temps que ha passat i del que ha significat per a la seua terra el constant espoli francés.

Després —i per a mi, la part més interessant—, és quan els universitaris d'Abomey-Calavi debaten sobre aquest fet: és res històric? És un tripijoc de França per apaivagar els beninesos? 26 tresors de 7.000 és un insult? Caldria una mobilització africana perquè ho tornaren tot?

Em sembla un document necessari i didàctic, perquè ens mostra que el pitjor de la colonització —i hi estic d’acord— és la colonització mental: aquella que et roba l’ànima, que perdura eternament i que et converteix a tu i a les pròximes generacions en esclaus dels teus botxins.

Os d'Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale) 2024.

DAHOMEY. 2024. Senegal. Color. 67 Min.

Direcció: Mati Diop

Intèrprets: Intervencions de: Dowoti Desir, Micheline Ayinon, Bicarel Gnikpo, Nadia Vihoutou Kponadou. Veu: Lucrece Houegbelo, Parfait Viayinon, Didier Sedoha, Sabine Nassegande Badjogoumin

Guió: Mati Diop

Música: Wally Badarou, Dean Blunt

Fotografia: Josephine Drouin Viallard