(3) ELS INÚTILS, de Federico Fellini (1953)

  Traint  Epicur

Quan l'hedonisme es posa en pràctica per algú no qualificat és un fet que comporta, irremeiablement, danys col·laterals. Aquesta recerca deL plaer sol tenir un efecte terapèutic per a la persona, ja que habitualment condueix a una absència d'aflicció. No obstant això, pot ser que aquesta inexistència per a la psique —especialment si es té empatia— es convertisca en dolor per als altres. Fellini trasllada aquesta coneguda i constant exploració, per part de l'ésser humà, a una colla de joves de vint anys de la Itàlia dels anys cinquanta, la majoria dels quals intenten viure del sacrifici dels seus familiars o amics. Buits de contingut i d'expectatives, només tenen en la seua ment passar l'estona sense fer res, muntar festes i veure la vida deambular davant dels seus nassos, sense ser conscients de la seua finitud ni del seu significat.
No falten les diferents personalitats que conformen els grups, és a dir; el líder, l'espavilat, l'introvertit, l'irreverent (Alberto)... Un continu —que va del tret més egoista (Fausto) al més insolent (Moraldo) — ubicat en una societat paternalista on la dona és un simple objecte que és utilitzada per pur divertiment sexual (concurs de misses, la instrumentalització de Sandra, flirtejos al cinema ...). En definitiva, éssers humans que aporten molt poc a la societat; una inutilitat manifesta —extrapolable en l'actualitat— que té davant a la seua generació anterior: els seus pares. Aquests progenitors acaben avergonyits —després de tants anys de lluita (postguerra, condicions de vida, treball...)— de la conducta estèril dels seus descendents.
L'escena desesperada de la recerca de la Sandra i el bebé mostra la metamorfosi de Fausto. Amb cos d'home i ment de xiquet és conscient de la seua vacuïtat en adonar-se de les conseqüències catastròfiques que pot tenir el seu comportament. Conducta aquesta que li obre les portes a la seua redempció final (seqüència que, per cert, desentona una mica).
Els inútils, malgrat la seua aparença banal i festiva, és un retrat dur i profund que ofereix un indici d'esperança en l'escena del tren. En ella s'observa com apareixen dues generacions. Una, la del jove Moraldo; penedit, intenta fugir de l'opressió claustrofòbica de la seua ciutat habitual i, una altra; la de l'infant que intenta llaurar el seu futur treballant, capta amb la seua mirada el missatge subreptici que li emet Moraldo: "fuig i escapa de la inutilitat".

I VITELLONI. 1953. Itàlia. Blanc i Negre. 101 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Alberto Sordi, Franco Fabrizi, Franco Interlenghi, Leopoldo Trieste, Leonora Ruffo, Lida Baarova  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)