(2) CALLADITA, de Miguel Faus (2024)

D'opressors i d'oprimits

D'això es tracta aquesta pel·lícula, del que resa el títol a l'encapçalament. Estem davant de la sempiterna història de l'opressor contra l'oprimit, però ara contextualitzada en la nostra societat farcida de doble moral, aporofòbia (diguem-ne classisme) i racisme. Ana és de Colòmbia i treballa com a empleada domèstica en una mansió on estiueja una adinerada família de marxants d'art, tots molt presumptuosos i esnobs. Haurà de treballar tot l'estiu i després (diu la senyora) li ho compensaran en la tardor. El cas és que no té contracte. Només té una difusa promesa d'aconseguir els papers i un salari digne al final de l'estiu. Com a condició li posen que sigui treballadora, discreta i calladeta. En la seva estança hi podrem observar tots els tics discriminadors i xenòfobs que l'envolten.

El film reflecteix de manera encertada el contrast entre eixos dos mons amb una escenografia molt lluminosa que xoca amb la foscor interna d'Ana. Com a denúncia funciona, això és incontestable, ara bé; crec que el guió no resol molt bé algunes situacions importants com ara la revenja d'Ana a través de les criptomonedes del jove fill del matrimoni. Tot i aquests llacunes és just reconèixer que Calladita és una cinta que enganxa i que manté el seu interès.

CALLADITA. 2024. Espanya. Color. 92 Min.

Direcció: Miguel Faus

Intèrprets: Paula Grimaldo, Ariadna Gil, Luis Bermejo, Pol Hermoso, Violeta Rodríguez, Nany Tovar, Victor Rebull, Eduard Torres, Álvaro Maisons, Miguel Fernandez, Alejo De Soler, Ayoub El Hilali

Guió: Miguel Faus

Música: Paula Olaz

Fotografia: Antonio Galisteo

(2) BLOCK-NOTES DI UN REGISTA, de Federico Fellini (1962)

Una hora en el procés creatiu fellinià

Fellini reflexiona al voltant d'alguns projectes no nascuts que sempre va tenir presents, com “El viatge de Mastorna”, sobre escenes rebutjades com la de l'home del sac a “Les nits de Cabiria” i respecte dels seus treballs futurs (en aquell moment ja s'estava gestant “Fellini Satyricon”).

A través d'una imatgeria ad hoc i de personatges coneguts en la seva filmografia (Marcello Mastroianni, Giulietta Masina, etc.), el director italià reflecteix la seva metodologia i les seves preocupacions en el seu procés creatiu. L'obra està rodada en 16 mm per a televisió i majoritàriament en anglès, ja que el seu origen es remunta al moment en què el productor de televisió de l'NBC, Peter Goldfarb, decideix enregistrar un programa d'una hora de durada sobre la feina de Fellini. Un document interessant que ens permet conèixer i aprofundir en la seva manera de fer cinema.

BLOCK-NOTES DI UN REGISTA. 1969. Itàlia. Color. 52 Min.

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Personas documental

Guió: Federico Fellini, Bernardino Zapponi

Música: Nino Rota

Fotografia: Pasqualino di Santis

Crítiques de Fellini (clicar en aquest enllaç per a llegir-les)

(3) LA INFÀNCIA D'IVAN, d'Andrei Tarkovsky (1962)

Somnis en temps de guerra

La infància en temps de la Segona Guerra Mundial és la temàtica d’aquest primer llargmetratge (sense comptar els documentals) d’Andrei Tarkovski. Aquesta òpera prima va ser un film d’encàrrec, ja que va ser cridat per substituir un altre director que acabava de ser acomiadat per part de la productora Mosfilm.

A partir d’un relat breu de Vladimir Bogomolov, el realitzador rus plasma d’una manera molt encertada les diferents psicologies dels personatges, que van des dels sentiments més profunds fins a les diverses alteracions de l’ànim de cadascun d’ells. Les belles imatges, els forts contrastos entre el que realment hauria de ser la infància d’un xiquet (mare, platja, jocs…) i la crua realitat de la guerra (trinxeres, bombardejos…) doten l’obra d’un to amarg i descarnat.

Tarkovski planteja la trama com un teatre interior, on no podem observar escenes bèl·liques pròpiament dites. En canvi, el director mostra totes les emocions humanes que flueixen en el transcurs d’un conflicte. És en aquest punt que emergeixen les divergents motivacions de cada personatge: l’amor i el desig carnal amb la pugna per la conquesta femenina (una metgessa militar), i el pas de la infància a l’edat adulta que Iván pretén assolir juntament amb el seu afany de participar en la batalla.

IVANOVO DETSTVO. 1962. URSS. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky

Intèrprets: Nikolai Burlyayev, Valentin Zubkov, Yevgeni Zharikov, Stepan Krylov, Nikolai Grinko, Dmitri Milyutenko

Guió: Vladimir Bogomolov, Mikhail Papava

Música: Vyacheslav Ovchinnikov

Fotografía: Vadim Yusov

(4) ANORA, de Sean Baker (2024)

Quan les fades es perverteixen

Una jove prostituta. Un jove (Ivan), fill d’un oligarca rus, que disposa de diners a dojo. Un vertiginós enamorament. Un casament. Conte contat i ja s'ha acabat? Això és el que semblava en un principi. Després de la primera mitja, hora pensava que anava a veure una extensió de "Pretty Woman" amanida d'estampetes de videoclip de "Nine ½ Weeks", però res més lluny de la realitat: a partir d'aleshores tot comença, en el bon sentit del terme, a desvariar.

Anora és una pel·lícula profundament humana en la qual intervenen estats personals tan consubstancials a la nostra psicologia com ara la satisfacció, la il·lusió, la frustració, l'amor, el sexe, l'egoisme i la traïció. L'argument s'encarrega de dir-nos que la vida no és un conte de fades i, per això, escampa la mala llet a través del torbador comportament de la família que envolta a Ivan; un autèntic fill de papà, un ni-ni capritxós que aconsegueix enganyar la ment ingènua i romàntica d'Anora. A més, el film posa damunt la taula el tema de la prostitució, on es veu la seua aspror i la instrumentalització que el poder econòmic té sobre les persones.

Però darrere d'eixa road movie s'amaga l'amor secret que es personifica en Igor, l'escorta. Sembla mentida que aquell xic amb aspecte de bròfec que, de manera agressiva, irromp en la casa dels novençans puga tenir sensibilitat. Una sensibilitat que no es conta, sinó que es veu a través de gestos i mirades i que va desenvolupant-se d’una manera molt bonica al llarg de la relació d’amor i odi que tenen entre ells.

A banda, de totes aquestes reflexions de contingut, cal dir que la pel·lícula és trepidant, entretinguda i amb molta vivor. És impossible no quedar-te encastat en la seua trama i seguir les aventures del quartet que persegueix al protagonista. I sí, t'identifiques amb Anora, i sents pena per ella. Quantes vegades ens hem il·lusionat per a quedar-nos després completament decebuts? 

El final, amb l’explosió d’Anora sobre l’escorta, és absolutament amarg i colpidor, tancant una història amb un gran efecte emocional. Una gran obra que, per a mi, és una de les sorpreses cinematogràfiques del 2024.

ANORA. 2024. Estats Units. Color. 138 Min.

Direcció: Sean Baker

Intèrprets: Mikey Madison, Yura Borisov, Ivy Wolk, Lindsey Normington, Darya Ekamasova, Karren Karagulian, Mark Eidelshtein, Emily Weider, Luna Sofía Miranda, Vincent Radwinsky, Brittney Rodriguez, Sophia Carnabuci, Anton Bitter, Ella Rubin

Guió: Sean Baker

Música: Matthew Hearon-Smith

Fotografia: Drew Daniels

(2) SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez (2024)

Relacions personals en el procés creatiu

Amb un enfocament diferent dels clàssics biopics de tota la vida, aquesta pel·lícula (o no) sobre Los Planetas tracta sobre el procés de creació del seu tercer magnífic disc: "Una semana en el motor de un autobus". Sol passar que, de vegades, seguim als nostres grups de música favorits durant anys sense preguntar-nos com ha sigut el tracte personal entre ells; si hi ha hagut sinergia o, si, per contra, les relacions han sigut tempestuoses. Perquè, al capdavall, el seu comportament és com el d'una família, amb els seus clarobscurs i amb les seves sensacions agredolces.

Després dels dos primers discs —el primer amb èxit i el segon menys, a causa del seu caire psicodèlic— la banda perd gas. La seva baixista deixa el grup per a dedicar-se a estudiar i el guitarrista entra en un procés d'autodestrucció a través dels estupefaents. J., el cantant, lluita perquè les fades no l'abandonen i li mantinguin la inspiració en l’escriptura i en la composició. Dins de si sap que l'anhel per recuperar als dos (físicament i espiritualment) companys suposa un entrebanc gegant per a desenvolupar les seves idees creatives.

És molt interessant la seva narrativa farcida d'imatges introspectives en què es prioritza la psicologia dels personatges, així com la manera de mostrar-nos el dur treball com a músics que es barreja amb la hipnòtica sonoritat de la banda. Fins que a poc a poc, ens endinsem en el seu univers planetari que donarà pas a uns treballs que tindran una importància capital en l'escena musical de l'estat espanyol.

SEGUNDO PREMIO. 2024. Espanya. Color. 109 Min.

Direcció: Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez

Intèrprets:  Daniel Ibáñez, Cristalino, Stéphanie Magnin, Mafo, Chesco Ruiz, Eduardo Rejón

Guió: Isaki Lacuesta, Fernando Navarro. Biografia sobre: Los Planetas

Música: Susana Hernández 'Ylia'. Cançons: Los Planetas

Fotografia: Takuro Takeuchi

(2) EL 47, de Marcel Barrena (2024)

Gran treball d'Eduard Fernandez

Superació, determinació i fe, molta fe, és el titular que podria encapçalar aquesta història que comença des del número zero, exactament en el moment que arriben un grup d'immigrants extremenys i andalusos a la perifèria de Barcelona. Els entrebancs per unes lleis absurdes ("si no tenia el sostre posat, s'havia d'enderrocar la construcció") i la indiferència de les institucions fan que aquest segment de població hagi de viure amb unes condicions bastant precàries (talls d'aigua i de llum, mancança de fanals i d'asfalt...).

La història fa un salt des de l'any 58 fins al 78. En eixa el·lipsi es poden intuir les penúries per les quals hi van haver de passar. No obstant això, tant s'hi valia, perquè els veïns no van defallir i, agrupats, van lluitar clandestinament bo i reivindicant el seu dret a ser considerats parts de la ciutat (pintades a l'ajuntament incloses).

Després de molts intents infructuosos perquè posaren una línia fins al barri de Torre Baró, Manolo Vital, conductor d'autobús de la 47, amb gran empenta, pren la determinació de segrestar (“dicen que es un secuestro, pero yo creo que es una necesidad”) el vehicle i portar-lo fins al districte.

Tot i que la seva realització opta per un enfocament més acotat, prioritzant els primers plans i l'intimisme per sobre dels grans escenaris (això sí, amb una encertada intercalació d’imatges dels anys setanta) i reduint-ne l’autenticitat, és just reconèixer que la pel·lícula estremeix i emociona, però és en part gràcies a l'espectacular treball d'Eduard Fernández, en el paper de l'extremeny immigrant que somia en forjar-se un gran futur a Catalunya.

EL 47. 2024. Espanya. Color. 110 Min.

Direcció: Marcel Barrena

Intèrprets: Eduard Fernández, Clara Segura, Zoe Bonafonte, Salva Reina, Óscar de la Fuente, Betsy Túrnez, Carlos Cuevas, David Verdaguer, Vicente Romero, Aimar Vega, Carme Sansa, Lolo Herrero, Borja Espinosa, María Morera, Elena Fortuny

Guió: Marcel Barrena, Alberto Barini

Música: Arnau Bataller

Fotografia: Isaac Vila

(2) LA CASA, d'Álex Montoya (2024)

Quan la matèria cobra vida

De vegades, les coses materials tenen més vida que la mateixa vida. D'elles broten records que parlen i ens projecten imatges evocadores d'un temps que, malauradament, ja no podrem tornar a viure. Aquelles petites (gran) coses allotjades en un racó, en un paper o en un calaix —parafrasejant a Serrat— ens saluden en descobrir-les per a donar-nos una sorpresa tant inesperada com benvinguda. I de sobte, ens captura la nostàlgia. I comencem a valorar moments daurats que estaven amagats en algun lloc recòndit del nostre cervell.

Això és precisament el que els passa als tres germans, i les seves respectives famílies, després de la mort del seu pare quan es reuneixen a la casa de camp on passaven els caps de setmana i les vacances durant la seva infància. Una vegada han de decidir què fer amb la casa, començaran a sorgir els dubtes i a fluir un munt ingent d'emocions que hauran de gestionar. Com en cada família, existeixen caràcters i interessos diferents. Per això,els inevitables conflictes s'hi mostren com a part d'un procés natural pel qual han de passar, això és, assolir la mort del seu progenitor i tot el que hi comporta. 

Álex Montoya fa una atractiva adaptació de la novel·la gràfica de Paco Roca. Farcida de poesia, de referències metafòriques i d’imatges que transporten a aquell temps passat amb una deliciosa pantalla retro petitona. Tot i els seus dalts i baixos, penso que és un film per a degustar-lo tranquil·lament. Paga la pena.

LA CASA. 2024. Espanya. Color. 83 Min.

Direcció: Álex Montoya

Intèrprets: David Verdaguer, Óscar de la Fuente, Luis Callejo, Olivia Molina, María Romanillos, Lorena López, Marta Belenguer, Jordi Aguilar, Miguel Rellán, Tosca Montoya

Guió: Álex Montoya, Joana M. Ortueta. Novel·la gràfica: Paco Roca

Música: Fernando Velazquez

Fotografia: Guillem Oliver