(3) DESCONEGUTS (ALL OF US STRANGERS) (2024), d'Andrew Haigh

El poder de l'amor

Té un mèrit enorme la manera com el director aglutina i entrellaça diferents conceptes en aquest film. Els fantasmes que ens persegueixen en la nostra existència es reflecteixen en la figura del protagonista, que, amb dotze anys, va perdre els seus pares en un accident d’automòbil. A partir d’aquí, la seua àvia materna es va fer càrrec d’ell i va haver d’afrontar una nova vida privada de la calidesa parental. A això se li suma la seua condició d’homosexual, de la qual en va ser conscient des de molt aviat, i l'assetjament escolar que va patir a l’escola.

En l’actualitat, Adam és una persona adulta que treballa com a guionista. D’alguna manera, continua turmentat per la desgràcia de la seua infància, cosa que el condueix a una vida de certa solitud. Quan coneix Harry, un misteriós veí, la seua rutina diària canviarà completament.

Andrew Haigh du a terme una introspectiva anàlisi de les emocions del personatge central, creant una mena de cinema poètic, amb les belles visites que Adam fa als seus pares. Els elements fantàstics no desentonen en absolut i encaixen perfectament en la història. 

Com hauria estat la meua vida si els meus pares hagueren estat presents? Perdre els progenitors ja és dolorós, però quan passa als dotze anys, la ferida es multiplica. És una tristesa instal·lada a l’ànima que perdura, i el director la tracta amb una cura excel·lent a través de les converses i dels encontres amb ells.

La pel·lícula és també un drama queer. En Harry, Adam troba una persona amb qui connecta, i la seua relació s’afegeix a la bella desfilada de sentiments i emocions que recorre la història.

Magnífica la posada en escena i la música, i especialment, aquest pòssit de solitud i aïllament voluntari que guarden els personatges. El “molest silenci” i el poder de l’amor es combinen de manera sublime, amb un final memorable acompanyat de la cançó de Frankie Goes to Hollywood.

ALL OF US STRANGERS. 2024. Regne Unit. Color. 105 Min.

Direcció: Andrew Haigh
Intèrprets: Andrew Scott, Paul Mescal, Jamie Bell, Claire Foy, Carter John Grout, Ami Tredrea

Guió: Andrew Haigh. Novela: Taichi Yamada
Música: Emilie Levienaise-Farrouch
Fotografia: Jamie Ramsay

(3) UNA QUINTA PORTUGUESA (2025), d'Avelina Prat

No entenc res

"Jo tampoc entenc res". Aquesta és la resposta de Fernando, el professor de Geografia, quan un alumne li pregunta per un aspecte de la seva explicació que no comprèn. Evidentment, l’estudiant és totalment aliè a tot allò que passa per dins del docent. Aquest últim està desconcertat, confós i destrossat perquè la seva esposa l’ha abandonat. És per aquest motiu que Fernando decideix fer un tomb complet a la seva vida: anar a Portugal un temps per desconnectar. Allà, una cadena de casualitats el porten a treballar de jardiner i conèixer Amàlia, una persona amb qui comparteix molts elements en comú.

No em va acabar de convèncer la seva òpera prima, Vasil; em va semblar una planificació massa forçada i em vaig sentir com desconnectat de la història que explicava. Tanmateix, en aquesta —malgrat alguna llacuna narrativa (com arregla els papers Fernando si ha suplantat en Manuel?)— traça un guió molt intel·ligent on explora les emocions humanes a través dels seus dos personatges. Dues persones que intenten fugir del seu passat per retrobar-se a si mateixes.

M’agrada el seu ritme assossegat, la seva pàtina reflexiva, pensativa i psicològica que està acompanyada pels càlids paisatges portuguesos en contrast amb la fredor del país d’origen del protagonista.

En aquest sentit, el film desprèn molta humanitat. És com si ens digués que no és necessari comprendre-ho tot. A vegades n’hi ha prou amb acceptar i assimilar i, en la mesura del possible, trobar el nostre petit espai de felicitat, com ho són aquella quinta portuguesa i les persones que l’habiten.

UNA QUINTA PORTUGUESA. 2025. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Avelina Prat
Intèrprets: Manolo Solo, Maria de Medeiros, Branka Katic, Ivan Barnev, Rita Cabaço, Luísa Cruz, Bianca Kovacs, Xavi Mira, António Mortágua, Morgan Blasco, Rui Morisson, Pedro Almendra

Guió:  Avelina Prat
Música: Vincent Barrière
Fotografia: Santiago Racaj

(3) ADEU, SALVATGES, de Silje Evensmo Jacobsen

Cami propi

El concepte de llibertat individual és complex i està subjecte a molts condicionants. Hi ha una norma cultural que coneixem bé, l’estàndard que hem viscut sempre: primeres passes i després escolarització regida per unes regles que, si bé ens ensenyen disciplina, també limiten el nostre desenvolupament natural.

Els pares d'aquesta cinta expliquen: "Assumim que durant la infantesa hem de créixer cultes, civilitzats i socialitzats. Tot això està molt bé, però és a costa de la nostra llibertat i la nostra alegria. En part, per això no vull que els meus fills cresquen en les institucions. Pot ser tu mateix, però només si encaixes i segueixes les normes".

Així, aquesta família noruega busca una existència lliure i salvatge, educant els fills a casa i portant una vida allunyada dels costums habituals. Viuen en una granja llogada als boscos noruecs, treballant la terra, tallant arbres i fent feines rurals —algunes no gaire recomanables per a criatures tan menudes—. S’alimenten del que la terra els ofereix i paguen el lloguer gràcies a la feina de fotògrafa de la mare. La seua mort ho capgira tot, i la família haurà d’adaptar-se a les exigències de la societat contemporània.

Ens trobem davant d’un documental que, a més de mostrar els pros i els contres de viure en un univers propi o sota les normes dels altres, parla també —a través del dol de la mare— del buit i del dolor que deixa una figura tan essencial en la infantesa i l’adolescència. Hi ha imatges d’una bellesa serena i profundament poètica al voltant de la pèrdua maternal. Alhora, el film és didàctic i reflexiu, i convida a debatre la doble tessitura que planteja.

Jo mateix, en veure’l, m’hi reconec: m’atrauen i em rebutgen aspectes d’ambdós costats. D’una banda, considere fonamental el creixement lliure; de l’altra, la socialització també és crucial —i divertida— per al desenvolupament. Potser una combinació, com la que feia la xiqueta al principi, anant tres dies a l’escola, seria el camí? No ho sé…, però aquesta obra et porta a pensar i a mirar-te dins.

Un documental ple de sensibilitat i amb dolçor poètica.

A NEW KIND OF WILDERNESS. 2024. Noruega. Color. 84 Min.

Direcció: Silje Evensmo Jacobsen

Intèrprets: Maria Gros Vatne, Nik Payne, Ronja Bede Vatne, Freja Vatne, PayneFalk, Vatne Payne, Ulv Vatne Payne

Guió: Silje Evensmo Jacobsen

Música: Olav Øyehaug & Daniel Norgren

(3) LA LLAVOR DE LA FIGUERA SAGRADA, de Mohammad Rasoulof

Dona, llibertat, vida

Veure aquesta pel·lícula és com endinsar-se dins de les portes de la inseguretat. Res no permet als protagonistes estar tranquils i satisfets. Això és el que li passa a la família del jutge d'instrucció que ens presenta aquesta història: ni l'ascens professional, ni la millora econòmica, ni les bones perspectives de futur laboral aconsegueixen millorar la vida de la dona ni de les seves dues filles adolescents. 

A primer cop d’ull, pot semblar inexplicable que, malgrat seguir un camí cap al benestar, aquest estigui ple d’obstacles constants. És precisament en aquesta pregunta on pren forma la denúncia que el director vol plasmar: una crítica demolidora a un sistema polític que priva el poble de llibertat, especialment les dones. “Dona, vida, llibertat” és un crit valent, desesperat i, alhora, optimista que qüestiona la manera de governar del règim teocràtic i patriarcal iranià.

El film burxa punyentment en la rebel·lió contra el sistema que alhora esdevé revolta familiar.  És absolutament curiós el paral·lelisme: la paranoia del règim es reflecteix en la bogeria del pare, mostrant fins a quin punt la societat i la cultura poden condicionar la personalitat i els actes individuals.

La tensió es percep en cada fotograma gràcies a un guió hàbil que entremescla imatges reals de les protestes juvenils amb la ficció familiar. Cal veure-la.

DANEH ANJEER MOGHADAS. 2024. Alemanya. Color. 168 Min.

Direcció: Mohammad Rasoulof

Intèrprets: Missagh Zareh, Setareh Maleki, Niousha Akhshi, Mahsa Rostami, Soheila Golestani, Shiva Ordooie

Guió: Mohammad Rasoulof

Música: Karzan Mahmood

Fotografía: Pouyan Aghababayi

(3) LA HABITACIÓN DE AL LADO, de Pedro Almodovar

La platja dels morts

Sense deixar de banda l’estructura formal, el director manxec signa el treball més madur de la seua carrera endinsant-se en la reflexió existencial. Conceptes com la mort, que la nostra cultura s’entesta a cobrir-nos amb una bena als ulls, són exposats obertament com una part més de la vida. És un retrat cru i nu, sostingut per una tessitura que resta suspesa a la frontera entre la vida i la mort, una mort que Ingrid ja ha acceptat i que és imminent.

Basada en la novel·la de Sigrid Nunez What Are You Going Through, el realitzador analitza des d'una postura entre filosòfica i poètica el sentit de la nostra existència. 

La visió de les coses canvia quan sabem que més tard o més prompte passarem a l'altre costat. La nostra protagonista necessita estar acompanyada en el moment de deixar aquest món per la presència d'algun ésser estimat. Queden moltes assumptes enrere: la relació amb la seua filla, la seua carrera professional, els amors del passat... Ara cal tancar-ho tot per a travessar la línia.

És en aquest espai de temps —tan dur com bell i humà alhora— quan flueix la sinergia entre les dues amigues de joventut. La solidaritat, l’empatia i l’enriquiment mutu esdevenen pilars fonamentals del desenvolupament de la seua relació.

La habitación de al lado és cinema de qualitat: profund, contemplatiu i assenyat (molt bonica la referència a Joyce). Una lliçó de vida que bufeteja el nostre còmode cervell, connectada a un imaginari visual tan propi del director i al seu disseny tan característic. Cal destacar també la formidable aportació musical d’Alberto Iglesias, que afegeix tensió a les imatges, i sobretot les magistrals interpretacions del tàndem protagonista: Tilda Swinton i Julianne Moore, que doten el relat d’un aire dramàtic i quotidià que deixa l’espectador bocabadat.

En veure aquest film, m’ha vingut al cap la lletra de la cançó de Lluís Llach:

“Quan l’onada em durà / a la platja dels morts / serà l’hora potser / de fer l’últim repàs / al grapat de records / que els sentits han robat / a cada un dels instants / que ha durat el camí…”

Només queda gaudir de la pel·lícula. Vos sorprendrà. Molt recomanable.

LA HABITACIÓN DE AL LADO. 2024. Espanya. Color. 106 Min.

Direcció: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Tilda Swinton, Julianne Moore, Alessandro Nivola, John Turturro, Juan Diego Botto, Raúl Arévalo, Melina Matthews, Vicky Luengo, Esther McGregor, Alvise Rigo, Sarah Demeestere, Anh Duong

Guió: Pedro Almodóvar. Novel·la: Sigrid Nunez: What Are You Going Through

Música: Alberto Iglesias

Fotografía: Eduard Grau

(2) GIRLS WILL BE GIRLS, de Shuchi Talati

Contradiccions

El despertar sexual és universal. El problema és que aquesta universalitat té uns condicionants que venen marcats per la societat i l'època en què es viu. A l'estat espanyol, per exemple, no seria el mateix una persona als anys cinquanta que als anys huitanta del segle passat.

En aquest cas, per contra, ens situem a l'Índia dels noranta, un context social bastant paternalista i repressiu respecte al desig, especialment el femení. Les actituds masclistes es consideren naturals i no són reprovades, com es veu en l’escena en què els xics fan fotos a les xiques mentre pugen les escales.

La nostra protagonista, Mira, es troba al bell mig d'eixa tessitura. Nota la pruïja del sexe a través de Sri, un company de l'institut i ensopega amb l'oposició de la família i l'internat. A més, es troba amb el comportament desconcertant d’Anila, la seua mare, que limita els encontres amb Sri, però, inesperadament, sembla mostrar certa atracció cap a ell quan aquest visita sa casa.

El film posa sobre la taula les contradiccions del comportament humà. Mira és víctima de l'entorn paternalista en el qual està envoltada, però, alhora, actua com a delegada en l'institut amb una actitud inhibidora.  D’altra banda, Anila recrimina la conducta de la filla amb els xics, però, d'alguna manera, flirteja amb el potencial nóvio.

I amb tot això es desenvolupa un metratge que, si he de ser sincer, m'ha deixat un poc despagat en el seu final. No reste mèrits a la seua anàlisi i denúncia esmentada, però sembla que la directora no l'ha acabat de tancar bé del tot. 

En definitiva, es tracta d’una cinta amb aspectes molt interessants i una bona mirada crítica, però que queda a mig camí en la seua resolució.

GIRLS WILL BE GIRLS. 2024. Índia. Color. 118 Min.

Direcció: Shuchi Talati

Intèrprets: Preeti Panigrahi, Kani Kusruti, Kesav Binoy Kiron, Kajol Chugh, Nandini Verma, Devika Shahani, Akash Pramanik, Aman Desai, Sumit Sharma, Jitin Gulati

Guió: Shuchi Talati

Música: Sneha Khanwalkar, Pierre Oberkampf

Fotografia: Jih-E Peng

(3) MOLT LLUNY, de Gerard Oms (2025)

Mirada interior

El començament té una aparença senzilla. Es tracta d’un aficionat ultra de l’Espanyol que viatja a Utrecht a animar al seu equip. L’endemà, però, Sergio pateix un atac d’ansietat i enganya el seu germà i els companys fent-los creure que ha perdut el carnet d'identitat. Amb aquesta excusa, decideix no tornar a Barcelona i trenca de soca-rel qualsevol vincle amb el seu passat. A partir d’aquest moment, comença a malviure, treballant en allò que pot i buscant, amb esforços, trobar-se a si mateix i definir la seva pròpia identitat.

El que més m’agrada del seu plantejament és que darrere d’aquesta forma planera de presentar la pel·lícula s’hi amaga una gran complexitat que s’endinsa en l’existencialisme d’aquest hooligan. 

A través de pensaments amagats i reprimits durant tota una vida, aquesta història fa palesa d’una societat hipermasculinitzada i el turment que viuen aquells obligats a dissimular sentiments i emocions per culpa de la cultura adquirida.El cas de Sergio és encara més punyent perquè pertany a una estirp on predomina la virilitat, i, en contraposició, conceptes psicològics com la sensibilitat o la reflexió són aliens i proscrits.

El film ens mostra aquest viatge personal a través de les diverses vicissituds que afronta el protagonista: el revers de la medalla de la immigració, l’amistat, el treball, l’oci, el sexe i l’amor. Però sobretot, ens convida a una mirada profunda del protagonista cap a ell mateix, una mena d’introspecció que sacseja bona part dels conceptes apresos. Sergio intenta acceptar-se tal com és, i fuig cap a un lloc on ningú el coneix, a la recerca d’una llibertat íntima. És fascinant observar la metamorfosi d’una persona tan esquerpa davant les pròpies emocions com davant les alienes.

En definitiva, una suggerent mirada interior acompanyada de paisatges dels Països Baixos que, de manera metafòrica, accentuen els contrastos que viu el protagonista.

MOLT LLUNY. 2024. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Gerard Oms

Intèrprets: Mario Casas, David Verdaguer, Ilyass El Ouahdani, Jetty Mathurin, Raúl Prieto, Hanneke van der Paardt, Nausicaa Bonnín, Daniel Medrán, Marcus Klück

Guió: Gerard Oms

Música: Silvia Pérez Cruz

Fotografia: Edu Canet

(3) LA LLUM QUE IMAGINEM, de Payal Kapadia (2024)

Metàfora de la quotidianitat

La llibertat individual és eixe concepte que tant anhelem i que, algunes vegades, és restringida per factors externs. Com si fos un miratge, creiem tocar-la, però s'esvaeix en acostar-s'hi. Una cosa tan senzilla i tan normal com és el fet de triar passar la vida amb algú que ens estima és una espinosa tasca en determinades societats.En Mumbau, les dues infermeres Prabha i Anu estan contaminades per aquest estigma. 

La primera té a un marit, fruit d'un matrimoni pactat en Alemanya que no dona gaires senyals de vida. Tot i que és conscient de la seva quimera, somnia en què torni i que la relació esdevingui amor vertader.

La segona, té com a nuvi a un musulmà. Sap perfectament que no serà acceptat a la seva família i es veuen de manera clandestina.

Ambdues tenen el desig de ser atrapades per la llum que els anunciï la seva felicitat. 

Per altra banda, Prabha intenta ajudar a Parvaty, la cuinera de l'hospital, a lluitar contra un especulador que vol ensorrar casa seva.  Vista la impossibilitat del cas, decideix deixar el treball i tornar al seu poble. Totes dues infermeres viatgen amb ella, per fer-li un cop de mà en la mudança. En eixe indret sorgirà la reflexió i l'esperança...

Amb una posada en escena molt poètica, la pel·lícula es recolza en la metàfora de la quotidianitat: els carrers, la foscor, els sentiments interns i el bri de confiança en què la llum cristal·lina que imaginen els brindarà un món millor. Un interessant film que il·lumina els sentits.

ALL WE IMAGINE AS LIGHT. 2024. Índia. Color. 118 Min.

Direcció: Payal Kapadia

Intèrprets: Kani Kusruti, Divya Prabha, Chhaya Kadam, Hridhu Haroon, Azees Nedumangad, Anand Sami, Lovleen Mishra, Madhu Raja

Guió: Payal Kapadia

Música: Dhritiman Das, Topshe

Fotografia: Ranabir Das

(3) EL BANY DEL DIABLE, de Severin Fiala i Veronika Franz (2024)

Això és cosa del dimoni

Els comportaments que han existit al llarg de les distintes èpoques de la història resulten més comprensibles si els analitzem i els contextualitzem. Al segle XVIII ni la ciència estava tan avançada com ara, ni la igualtat ni els drets humans estaven protegits. I què dir de les malalties psíquiques? Si algú actuava de manera estranya, només podia ser perquè ho feia a propòsit o perquè estava posseït per algun esperit maligne.

La nostra protagonista, Agnés, era una víctima fàcil d’aquelles creences injustes. Profundament religiosa i molt sensible, es casa amb Wolf, l’home que estima. Enllestida per a viure una vida feliç d’esposa, la decepció l’atrapa com una mosca en una teranyina: el seu marit no la correspon ni psicològicament ni sexualment; viu sota el sostre d’una sogra que la menysté constantment; desitja ser mare, però veu el futur cru. Tampoc se sent integrada en una comunitat tancada i patriarcal. Tot allò que havia imaginat es desfà com un gelat al sol de l’estiu.

És aleshores quan arriben la depressió i els pensaments suïcides. Com es podia tractar això en aquella època? Difícil solució... 

En aquells anys, hi havia qui, per aconseguir morir, cometia un assassinat per ser executat. D’aquesta manera, després de confessar-se i morir “net de pecat”, esperava entrar al cel. Es creia que els suïcides estaven condemnats eternament. La majoria d’aquests casos eren dones, i les víctimes, sovint, xiquets. Se n’han documentat més de quatre-cents només a les regions de parla alemanya.

Les imatges transmeten perfectament l’angoixa i la foscor de la història, amb una escenografia plena de paisatges boscosos, una fotografia excel·lent i una música que acompanya cada fotograma amb intensitat. El metratge és lent, rude, fosc, però t’atrapa a mesura que avança.

Un film dur, però profundament interessant.

DES TEUFELS BAD. 2024. Àustria. Color. 120 Min.

Direcció: Severin Fiala i Veronika Franz

Intèrprets: Anja Plaschg, David Scheid, Maria Hofstätter, Tim Valerian Alberti, Elias Schützenhofer, Natalija Baranova, Franziska Holzer, Elmar Kurz, Agnes Lampl, Claudia Martini, Camilla Schilia, Annemarie Schwarzenberger, Lukas Walcher

Guió: Severin Fiala i Veronika Franz

Música: Anja Plaschg

Fotografía: Martin Gschlacht

(2) BLACK BOX DIARIES, de Shiori Ito (2024)

Queda molta feina per fer

Tot el patiment que viu una persona, objecte d’una agressió sexual, no es pot descriure ni amb paraules ni amb imatges. L’únic consol és que aquest documental ajuda a comprendre i a empatitzar amb les víctimes d’aquesta atrocitat. I ho aconsegueix perquè resulta impossible no connectar amb l’afectada després del pou d’indefensió i impotència on cau quan intenta trobar ajuda i justícia.

Aquest film és una denúncia clara que deixa al descobert la fragilitat i l’endarreriment dels mecanismes judicials i socials del Japó actual.

El relat és colpidor. Entre els testimonis de les víctimes s’hi intercalen imatges d’arxiu, i a poc a poc es va desplegant una veritat ignominiosa. Davant l’angoixa de la víctima i la indiferència de les institucions, l’espectador resta commocionat. Però, afortunadament, també hi ha lloc per a la solidaritat, com la del porter de l’hotel, un autèntic bon samarità que li dedica unes paraules inesborrables: “Estic disposat a fer qualsevol cosa per ajudar-la. Pot revelar el meu nom. Res és comparable al patiment que ha suportat. No em preocupa res. Endavant, utilitzi el meu nom.”

Queda encara molta feina per fer. No només al Japó, sinó arreu del món.

BLACK BOX DIARIES. 2024. Japó. Color. 99 Min.

Direcció: Shiori Ito

Intèrprets: Shiori Ito

Guió: Shiori Ito

Música: Mark De Gli Antoni

Fotografia:  Yuta Okamura

(2) NO PARLES AMB ESTRANYS, de James Watkins (2024)

Excessivament truculenta

No m’agradaria que aquesta crítica quedara com que he vist una producció dolenta, perquè realment no ho és. Crec que té el mèrit —no gens fàcil— de mantindre l’espectador ancorat a la pantalla dins d’una història pertorbadora. 

Ara bé, dit això, la pel·lícula es perd en clixés ja vistos en el cinema, cosa que fa que moltes vegades la narració resulte predicible. El thriller té moments “Gossos de palla” o “The Shining”, però, a diferència d’aquests films, utilitza desencertadament el concepte de venjança. 

A favor seu està el joc de guió en els canvis d’escenaris i situacions, però el seu maniqueisme, amb uns personatges un pèl encartonats, i la violència gratuïta que hi mostra fan que esdevinga, especialment en el seu tram final, una successió d’imatges excessivament truculentes. 

Per finalitzar, cal puntualitzar que Speak no Evil es un remake de la cinta danesa de 2022 Gæsterne. No he pogut veure la original. Espere que, des de un punt de vista cinematogràfic, siga més honesta.

SPEAK NO EVIL. 2024. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: James Watkins

Intèrprets: James McAvoy, Aisling Franciosi, Mackenzie Davis, Scoot McNairy, Dan Hough, Alix West Lefler, Motaz Malhees

Guió: James Watkins, Christian Tafdrup, Mads Tafdrup

Música: Danny Bensi, Saunder Jurriaans

Fotografía: Tim Maurice-Jones

(2) BIKERIDERS, LA LLEI DE L'ASFALT, de Jeff Nichols (2024)

Motos, xuleria i testosterona

Entenc que ser aficionat a les motos és una forma de vida que pot esdevenir una passió, d’eixes sense les quals no entendríem l’existència. Molts caps de setmana m'hi trobo per la carretera a grups de motoristes gaudint, a la seva manera, del dia. La veritat és que mai no he posat esment amb ells, ni m'he parat a pensar sobre com seran les seves vides.

He de confessar que, en canvi, sí que tenia coneixements que als anys seixanta i setanta hi havia bandes de motoristes que circulaven per carreteres, anaven a concerts i, fins i tot, algunes eren la versió sobre rodes de bandes organitzades. 

Efectivament, Harley Davidson, Hells Angels..., sabia que això existia i, gràcies a aquesta pel·lícula, m'he pogut endinsar dins de les profunditats del cor d'aquesta realitat.

Entre el 1965 i el 1973 el fotògraf Danny Lyon va retratar i entrevistar els membres d'un club de motoristes de l'Oest Mitjà i va escriure un llibre amb les seves experiències. Anys més tard, Jeff Nichols agafa el testimoni i crea aquesta producció.

En realitat no puc dir res en contra del film, perquè té el seu interès, amb un cert pòsit de Scorsese pel que fa a l’atmosfera enrarida i violenta. La planificació, molt encertada, retracta a una societat misògina en un context marginal i, a més a més, està acompanyada per una excel·lent música de l’època. Potser els personatges manquen de profunditat, però en conjunt destaca la correcció i el bon ofici.

THE BIKERIDERS. 2024. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Jeff Nichols

Intèrprets: Jodie Comer, Austin Butler, Tom Hardy, Michael Shannon, Boyd Holbrook, Norman Reedus, Damon Herriman, Beau Knapp, Karl Glusman, Emory Cohen, Mike Faist, Toby Wallace, Mike Feist

Guió: Jeff Nichols, Novel·la: Danny Lyon

Música: David Wingo

Fotografía: Adam Stone