(3) EL GRAN DESFILE, de King Vidor (1925)

De la placidesa al patiment

Sorprèn observar com en aquest film apareixen conceptes mundans (amistat, amor, guerra, mort...) entrellaçats amb diferents gèneres cinematogràfics (comèdia, drama i cinema bèl·lic). Tot i que aquesta obra del cinema mut està creada als inicis del setè art, la seva estructura exposa escenes i situacions absolutament innovadores.

Estructurada en dues parts, a la primera es mostra el protagonista (Jim) —dropo i bohemi que viu amb la seva família acomodada i l'únic afany del qual és la diversió tot evitant qualsevol responsabilitat i compromís—, allistant-se de mala gana a l'exèrcit, únicament per complaure la seva xicota, amb l'objectiu de lluitar en la confrontació bèl·lica de la Gran Guerra. Jim viatja a França, però, els primers moments són de placidesa: la trobada inesperada de l'amor cap a una pagesa francesa (Melisande) dona peu a escenes còmiques en què es dona via lliure a l'hedonisme: amistat, enamorament i el carpe diem de la vida quotidiana fora del cor de la contesa.

Contràriament, a la segona part, es presenta l'aspecte més amarg, ja que és aquí on el realitzador plasma perfectament la metàfora de la vida amb dues cares d'una mateixa moneda. Al front podem advertir moments durs i crus amb escenes de guerra sorprenentment innovadores (va suposar una lliçó de cinema per a les generacions de realitzadors venidores) i amb seqüències doloroses magníficament rodades —gran posada en escena— que contrasten amb l'halo de dolçor de l'inici de la pel·lícula.

Es pot observar, a mesura que la cinta avança, una metamorfosi en Jim, el seu cor i la seva manera de percebre la realitat canvien en conèixer Melisande i en entrar al front amb el patiment i la mort dels seus companys.

Per concloure, cal recalcar la perícia a l'hora de gestionar els grans girs emocionals de l'obra que van des de la placidesa al patiment. Així, es genera una sinuosa trajectòria que s'inicia en la seva frivolitat  es desencadena en l'aspre final amb el protagonista mutilat. Totes aquestes peripècies van acompanyades d'un atractiu punt romàntic, poètic i antibel·licista.

THE BIG PARADE. 1925. Estats Units. Color. 126 Min.

Direcció: King Vidor

Intèrprets: John Gilbert, Renée Adorée, Hobart Bosworth, Claire McDowell, Claire Adams, Robert Ober, Tom O'Brien, Karl Dane, Rosita Marstini

Guió:   Harry Behn

Fotografia:  John Arnold

(3) THE FABELMANS, de Steven Spielberg (2023)

El poder transformador del cine

Prou habitualment em passa. Em quedo absort en el pensament d'una figura mundial que ha destacat per la seva intel·ligència. Em refereixo a eixe tipus de persones tocades per la divinitat o la màgia —vagi vostè a saber— que estan dotades d'una aptitud superior a la resta. El veus en l'actualitat amb tot el camí ja recorregut, tan segurs i tan tranquils, i penses que ha sigut tot molt fàcil. Evidentment, ni de bon tros ha sigut així, cosa que m'ha portat a fer-me recurrents qüestions: com seria la infantesa i adolescència d'aquests genis per adonar-se del potencial que tenien?, quines circumstàncies —tant atzaroses com planificades— els van portar a poder desenvolupar la vocació que tenien latent en el seu interior?

Afortunadament, Spielberg em contesta les preguntes en aquest film que parla de la seva vida. Cal dir que el fet de ser-hi semiautobiogràfic li dona un encant afegit. En la pantalla es poden veure les primeres passes i els primers temptejos els quals van donar peu a què s'introduís en el setè art. El que més m'agrada, però, és que tot això hi apareix reflectit d'una manera màgica, com un descobriment prodigiós de l'essència vital que l'empenta a concebre la seva creativitat: la càmera, els primers rodatges, les idees iniciàtiques i sobretot, la il·lusió per experimentar i descobrir.

El talent innat colpeix els seus pares i la influència de les seves primeres figures —els mateixos pares, el seu oncle, els germans— conformen la seva personalitat i el director que gaudirem en el futur. Un Spielberg noi i adolescent, amb dubtes, obsessions i problemes familiars, un talent innat que havia de forjar-se i aquesta pel·lícula ens explica com.

Spielberg fa una pel·lícula honesta amb una planificació extraordinària que homenatja al cinema i que reivindica el seu poder per canviar la consciència de les persones, un poder enèrgic i transformador que el va ajudar a consolidar la seva identitat.

THE FABELMANS. 2023. Estats Units. Color. 151 Min.

Direcció: Steven Spielberg

Intèrpretes: Gabriel LaBelle, Michelle Williams, Seth Rogen, Paul Dano, Gabriel Bateman, Oakes Fegley, Nicolas Cantu, Julia Butters, Judd Hirsch, Chloe East, Isabelle Kusman, Jeannie Berlin, Mateo Zoryon Francis-DeFord

Guió: Steven Spielberg, Tony Kushner

Música: John Williams

Fotografia: Janusz Kaminski

(2) L'INNOCENT, de Louis Garrel (2023)

Passió perillosa

Amb tots els ingredients que pot atresorar una pel·lícula més enfocada al públic majoritari, el guió d’aquest metratge harmonitza molt intel·ligentment la tragèdia (la mort de la dona del jove protagonista), el drama (els problemes maternofilials en l'acceptació de la relació), l'amor (l'enamorament quasi juvenil de la madura parella o entre els dos amics), la comèdia (amb les situacions gracioses que hi sorgeixen), la intriga (amb el dubte amb la vertadera identitat de l'expresidiari), i fins i tot, l'acció.

Això implica un còctel molt ben combinat que funciona molt bé perquè té ganxo fins a la darrera mitja hora. Després, malaurdament, decau i es perd en unes situacions un poc inversemblants i un romanticisme de cara a la galeria. Tot i això, podem afirmar que L'Innocent és un bon film, tant en contingut com aspecte formal, àgil i entretingut.

L'INNOCENT. 2023. França. Color. 100 Min.

Direcció: Louis Garrel

Intèrpretes:  Louis Garrel, Anouk Grinberg, Yanisse Kebbab, Roschdy Zem, Noémie Merlant

Guió: Louis Garrel, Tanguy Viel, Naïla Guiguet

Música: Grégoire Hetzel

Fotografia: Julien Poupard

(3) LA ESTRELLA AZUL, de Javier Macipe (2024)

De guitarrista a guitarrero

Si algú es troba molt malament, si la seua salut mental el supera, és difícil retrobar-se amb un mateix. No cal dir que el més recomanable és cercar ajuda professional, tanmateix, en la vida, hi ha vegades que la sanació de la nostra psique prové de l'energia humana. Sí, concretament, dels nostres iguals. Encara que no vulguem adonar-nos-en, els éssers humans som una immensa font de vitalitat. Som com una llum, com una calor que pot produir un efecte positiu en la resta de persones. És com pegar-li la volta a l'energia tòxica que tant solen accentuar els gastats i falsos llibres d'autoajuda. Qui de nosaltres no li ha passat alguna vegada que una persona ens ha obert els ulls amb una xerrada o amb algun comportament determinat?

És això el que li passa al rocker saragossà Mauricio Aznar qui desorientat per l'addicció a les drogues, en crisi creativa i, a punt, de perdre l'amor de la seua vida, es refugia en el folklore argentí que ja coneixia quan sa mare va comprar un disc d'Atahualpa Yupanqui. Marxa a Santiago del Estero i allí coneix a Carlos Carabajal, un vell músic que tot i de ser l'autor de les cançons més conegudes del folklore del seu país, amb prou feines pot pagar les seues factures.

La generositat i les bones vibracions que ofereixen aquest fantàstic grup d'argentins, marcats pel ritme, la música i la poesia donen una injecció de vida Mauricio, el qual reviscola gràcies a l'energia positiva que emanen. La metamorfosi i la transformació del protagonista és un dels aspectes més interessants d'aquest film, a més d'estar envoltat per una tendresa i un halo poètic molt entranyable que realça aspectes com el gaudi de la vida, l'alegria, la solidaritat i l'amistat. La pel·lícula t'endinsa dins de la seua atmosfera, de la seua música i de les seues ensenyances en el record de la mort del protagonista. 

Rock and Roll, Mas Birras, Bunbury, anys noranta, bars, tabac, alcohol i la companyia de la chacarera argentina. Els actors argentins són els mateixos que van estar amb Mauricio. A més, a més, tot aquest profund contingut està acompanyat per un atractiu registre formal. Paga la pena.

LA ESTRELLA AZUL. 2024. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Javier Macipe

Intèrpretes: Pepe Lorente, Bruna Cusí, Marc Rodríguez, Catalina Sopelana, Cuti Carabajal, Mariela Carabajal, Noelia Verenice López, Demi Carabajal, Aitor Domingo

Guió: Javier Macipe

Música: Peteco Carabajal, Alicia Morote

Fotografia: Álvaro Medina

(2) DISTURBIS, de Cyril Schäublin (2023)

Manca d'intensitat

L'arribada del capitalisme juntament amb els seus canvis socials, psicològics i conductuals en una època en què l'explotació laboral estava normalitzada conformava un còctel explosiu en el dret de les persones. Com sempre s'ha fet, les noves tecnologies, a banda de portar-hi avanços, també s'instrumentalitzaven per a treure rèdit a costa dels treballadors.

Cyril Schäublin trasllada tot aquest paisatge a una ciutat rellotgera del segle XIX a Suïssa on mostra un context social dicotomitzat entre les classes altes i la classe obrera. Els temps estan canviant, apareixen noves maneres d'organitzar els diners, el temps i el treball. No sorprèn, doncs, la reacció de moviments en contra, per tant, l'anarquisme estava palplantat i amb les urpes preparades per a fer front a la injustícia.

El director suís té una manera molt peculiar de plasmar les seves idees a la pantalla. D'aquesta manera utilitza una càmera molt distant en què els personatges parlen (de vegades costa saber d'on prové la conversa). A més fa servir un ritme pausat i assossegat i un continu joc metafòric que reforça el significat d'allò que vol transmetre. Això últim, es pot observar en el títol quan compara la roda de disturbis amb les activitats torbadores revolucionàries. Com es pot comprovar, tot el que es parla i ocorre té el seu sentit i la seva interpretació. A més a més, hi apareix la figura de Piotr Kropotkin: cartògraf, teòric del moviment anarquista i desenrotllador de la teoria del suport mutu, entre altres coses. Aquest, té un paper secundari, però la seva visita segurament va enfortir el seu idearI anarcocomunista i progressista pel bé comú.

Vist i escrit així, sembla tot molt interessant (i ho és), però com a espectador he de confessar que m'hi vaig quedar una mica desenganxat i desconnectat. A parer meu, al film li manca una mica més d'intensitat i d'ànima. Eixa va ser la meva sensació.

UNRUEH. 2023. Suïsa. Color. 93 Min.

Direcció: Cyril Schäublin

Intèrpretes:  Clara Gostynski, Alexei Evstratov, Valentin Merz, Mayo Irion, Li Tavor, Monika Stalder, Hélio Thiémard, Laurence Bretignier, Nikolai Bosshardt, Laurent Ferrero

Guió: Cyril Schäublin

Música: Li Tavor

Fotografia: Silvan Hillmann

(2) SAMSARA, de Lois Patiño (2023)

Experiència enriquidora

Cinema experimental que fa una aproximació a la reencarnació i a la migració de les ànimes basant-se en la filosofia oriental. Ens trobem davant d'una pel·lícula atípica, ja que l'espectador ha d'interactuar amb les imatges (a mitja pel·lícula, ha de tancar els ulls durant quinze minuts per travessar "el bardo", és a dir, "l'estat intermedi") i així percebre una sensació lumínica per acompanyar l'àvia en el seu viatge. L'obra es presenta com un fascinant espectacle de llums, carregat d'experimentació, que busca transmetre emocionalment la transició entre una vida i una altra. A més, ofereix un retrat de realisme social en llocs tan diferents com Laos i Zanzíbar, demostrant que, tot i la distància, estem universalment connectats. Cinema pausat, assossegat, existencial, reflexiu i diferent. Una experiència enriquidora que ha valgut la pena.

SAMSARA. 2023. Espanya. Color. 113 Min.

Direcció: Lois Patiño

Intèrpretes: Amid Keomany, Toumor Xiong, Simone Milavanh, Mariam Vuaa Mtego, Juwairiya Idrisa Uwesu

Guió: Lois Patiño, Garbiñe Ortega

Música: Xabier Erkizia

Fotografia: Mauro Herce, Jessica Sarah Rinland