La nina de veritat
Es pot mirar aquesta pel·lícula de moltes maneres. Ja sigui des d'una perspectiva política, social o, especialment, psicològica. Perquè, parlant sense embuts, la història té la seva columna vertebral en la patologia d'una mare cap a la seva filla. És la típica frustració dels progenitors projectada cap als seus fills, però portada al paroxisme. La idea primigènia és malaltissa i frankensteiniana: engendrar un ésser per formar-lo sota les directrius del socialisme comunista, preparant-lo com un autòmat per a l'estudi, la revolució, la resolució de les desigualtats socials i l'emancipació de la dona en un context patriarcal. Res de festes ni diversions pròpies de l'adolescència: l'objectiu estava clarament definit.
La història d'Hildegart és real. Als dos anys ja llegia, escrivia als tres, i als divuit anys tenia importants èxits com la publicació de llibres i la impartició de conferències. A més, va obtenir la seva llicenciatura en Dret amb qualificació excel·lent, convertint-se en l'advocada més jove d'Espanya. Alhora, cursava dues noves carreres: Filosofia i Lletres, i Medicina. Però som éssers individuals i diferencials. Tenim la nostra manera particular de sentir i d'estimar, i res no odiem més que ocupin el nostre territori personal. Aurora, la seva mare, arrossegant els seus traumes infantils, volia des de petita una nina gran per dominar-la al seu gust. Va buscar un mascle reproductor, allunyat d'emocions i sentiments. Tanmateix, com tot segueix el seu curs natural, la filla va acabar allunyant-se de la mare.
La pel·lícula té un innegable interès, amb un guió correcte i una narració adequada. Ara bé, el seu ritme és irregular, ja que algunes parts del metratge estan molt encertades i d'altres decauen. No funciona bé el personatge del periodista: la seva incursió al bordell i el seu final amb el llançament del diari resulten una mica basts. Malgrat aquests dalt i baixos, la cinta és un suggerent testimoni sobre la llibertat individual, una reivindicació de l'emancipació personal i de poder triar el nostre propi destí.
MI HIJA HILDEGART. 1977. Espanya. Color. 109 Min.
Direcció: Fernando Fernán Gómez
Intèrprets: Amparo Soler Leal, Carmen Roldán, Manuel Galiana, Carles Velat, Pedro Díez del Corral, José María Mompín, Guillermo Marín, Maribel Ayuso, Queta Ariel
Guió: Rafael Azcona, Fernando Fernán Gómez. Libro: Eduardo de Guzmán
Música: Luis Eduardo Aute
Fotografia: Cecilio Paniagua
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada