Somnis frustrats
Els nostres somnis —siguen els que siguen— tenen un objectiu clar i contundent: abastar la felicitat o, si més no, tractar de fregar-la amb la punta dels dits. Tant s'hi val les nostres circumstàncies o els designis que la providència (si s'admet l'accepció religiosa) ens haja proporcionat; l'important és resoldre la situació de forma lluïda.
Seria injust categoritzar o jerarquitzar els somnis: cap somni és millor que altre. En aquest cas, tots hi comporten el mateix nivell de satisfacció, si es culminen, és clar. Una altra cosa diferent seria la frustració generada quan les nostres esperances s'extravien pel camí.
Aquesta introducció té tota la intenció d'assenyalar als nostres protagonistes. Dos personatges marginals que tracten d'acomplir els seus somnis, barroers si volem, però somnis, al cap i a la fi. Amb un halo quixotesc, el gigoló traumatitzat i l'estafador d'anar per casa es refugien en l'amistat, una fèrria amistat que marca el ritme de la història, sent, a més a més, és el valor —entremig de tanta deixalla social i emocional— que excel·leix a la pel·lícula.
La narració és, per moments, totalment innovadora, utilitzant elements lisèrgics en els constants flashbacks (la infància de John Buck). No hem d'oblidar tampoc la fantàstica interpretació i la mítica cançó —Everybody’s Talking, de Harry Nilson— que acompanya a l'obra. Grats resultats fílmics que contrasten amb els somnis frustrats de John Buck i Rico Rizzo, tots dos antiherois, però valerosos —espcialment— en l'amistat.
MIDNIGHT COWBOY. 1969. Estats Units. Color. 113 Min.
Direcció: John Schlesinger
Intèrprets: Dustin Hoffman, Jon Voight, Sylvia Miles, John McGiver, Brenda Vaccaro, Barnard Hughes, Ruth White, Jennifer Salt, Gilman Rankin, Bob Balaban, Georgann Johnson, George Eppersen
Guió: Waldo Salt. Novel·la: James Leo Herlihy
Música: John Barry. Cançó: Harry Nilsson
Fotografia: Adam Holender
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada