(2) LA FILLA PERDUDA (THE LOST DAUGHTER) (2022), de Maggie Gyllenhaal

Mare antinatural

No sé si el trastorn que pateixen les dues protagonistes d'aquesta pel·lícula ha estat freqüent al llarg de la història, però, per estrany que sembli, aquestes persones es veuen immerses en un estat depressiu que les porta a allunyar-se dels seus propis fills, com una mena de "Saturn devorant el seu fill" en versió terrenal.

La pel·lícula retrata el turment que viuen aquestes mares, conscients que actuen egoistament i que fan mal als seus descendents. Des d'aquest punt de vista, la història resulta interessant, especialment durant la primera mitja hora, quan Leda Caruso, que passa les seves vacances en un lloc de Grècia, es reconeix en la mare d'una família que estiueja allà, evocant records de la seva època com a mare novençana.

El film presenta dues línies temporals diferenciades: una en el present i l'altra a través de flashbacks de quan la protagonista tenia les seves filles petites. Tanmateix, en la meva opinió, la part evocadora perd interès i esdevé tediosa amb les angúnies i infidelitats de la mare. L'obra sembla no acabar de trobar el seu to, ja que, tot i transmetre el patiment emocional d'una mare dividida entre l'amor i el desamor envers les seves filles, la resta de la història queda desdibuixada (com la família barroera que hi apareix o la relació amb l'encarregat, interpretat per Ed Harris). És una llàstima, perquè l'inici de la pel·lícula tenia molta força.

THE LOST DAUGHTER. 2022. Estats Units. Color. 120 Min.

Direcció: Maggie Gyllenhaal
Intèrprets: Olivia Colman, Jessie Buckley, Dakota Johnson, Ed Harris, Peter Sarsgaard, Paul Mescal, Dagmara Dominczyk, Alba Rohrwacher

Guió: Maggie Gyllenhaal. Novel·la: Elena Ferrante

Música: Dickon Hinchliffe

Fotografia: Hélène Louvart

(2) LA BANDA (2019), de Roberto Bueso

Trobar el nostre lloc

Moments en la vida en què, tot i aparentar el contrari, ens sentim desubicats i volem trobar el nostre lloc. Decisions que a vegades van en contra del nostre cor emocional. Decisions que, al capdavall, són difícils perquè no podem assumir-ho tot alhora. 

Són tantes coses les que hem de gestionar en la nostra existència… 

Que si el nostre futur professional, que si les amistats, que si l'amor. Ah! L'amor! L'amor, encara que el mirem de gaidó, és el centre de tot. L'amor per la família, pels amics i l'amor passional per aquella altra part que camina paral·lel a nosaltres. 

Les emocions, els sentiments, la solidaritat, la utopia incansable de la felicitat... 

"La banda" és tot això: un itinerari de reconstrucció fet amb senzillesa, igual que els actors no professionals que hi apareixen. La seua història enganxa des del primer instant, i dona prioritat als gestos, als silencis, a eixa comunicació no verbal que és la veu interior de la nostra ànima. 

Un film estimable que, malgrat no ser una producció extraordinària, atresora un sentit líric en el qual molts de nosaltres ens veurem reconeguts.

LA BANDA. 2019. Espanya. Color. 86 Min.

Direcció: Roberto Bueso
Intèrprets: Gonzalo Fernández , Charlotte Vega, Pepo Llopis, Xavi Giner, Hugo Rubert, Baiana Plana, Carlo Blanco, Enric Benavent, Inma Sancho

Guió: Roberto Bueso

Música: Vicente Ortiz Gimenez

Fotografia: Víctor Entrecanales

(3) LA REGLA DEL JOC (LA RÈGLE DU JEU) (1939), de Jean Renoir

Costumisme pactat

Jean Renoir fa, des d'un punt de vista psicològic, una dissecció de l'alta burgesia de la França de finals dels anys trenta per mostrar els comportaments emanats de les pulsions internes dels seus protagonistes. Conductes capritxoses, viratges ètics i raonaments puerils desfilen en una posada en escena on els costums morals són criticats en cada seqüència. Són regles de joc que cal respectar i, per tant, la hipocresia i la falsedat seran el denominador comú d'una vida allunyada de la candidesa i de l'honestedat.

El director utilitza intel·ligentment una fantàstica planificació on es reflecteix un fresc corall amb tints còmics. Així, una de les grans virtuts d'aquest film és la concatenació d'una gran quantitat de gèneres: la mateixa comèdia, el melodrama, el vodevil –en realitat és una obra molt teatral– o el slapstick.

Destaca, especialment, la seva innovadora manera de narrar —excel·lents diàlegs— les situacions en què s'allunya dels cànons clàssics. Per tot això, aquesta pel·lícula va tenir una notable influència en els directors europeus posteriors.

LA RÈGLE DU JEU. 1939. França. Blanc i negre. 113 Min.

Direcció: Jean Renoir
Intèrprets: Marcel Dalio, Nora Gregor, Roland Toutain, Jean Renoir, Mila Parély, Paulette Dubost, Gaston Modot, Julien Carette

Guió: Jean Renoir, Carl Koch

Música: Roger Désormières, Wolfgang Amadeus Mozart, Pierre-Alexandre Monsigny

Fotografia: Jean Bachelet