It's not your fucking body!
Va ser Sam Carter, cantant de la banda Architects, qui en el seu espectacle va presenciar com un xic palpava a una xica que estava fent crowdsurfing i immediatament va aturar el concert per a denunciar l'execrable acte, tot catalogant-lo d'intolerable. "It's not your fucking body!" (No és el teu maleït cos!), va cridar el vocalista, donant una solemne lliçó a l'agressor, bo i exemplificant com s'han de frenar en sec totes aquestes accions tan vomitives i irrespectuoses.
Mai no he pogut suportar el comportament abominable d'alguns homes envers les dones quan busquen obtenir plaer sexual sense el seu consentiment. No entenc com hi ha gent que es creu amb el dret de tocar altres persones sense el seu permís. Al final, però, tot té una raó. No podem obviar la societat patriarcal i masclista en la qual vivim. L'educació i tot allò que s'ha mamat des de la infantesa té un lligam cognitiu que és inseparable del context social.
Ho hem viscut darrerament. Encara que hi ha hagut polèmiques (algunes d'interessades) es necessitava una llei que blindés el dret individual de les dones. No entraré més en detall sobre això, ja que ens desviaria del tema. Ho menciono perquè aquesta pel·lícula hi va més enllà i qüestiona les interpretacions malintencionades que es fan posteriorment d'un delicte d'aquest tipus. Per això la defineixo com una cinta molt valenta perquè desafia la norma àmpliament acceptada que, si una dona actua d'una manera determinada, és perquè vol, o que l'home, com a figura masculina dominant, té tot el dret sobre la dona.
Cal dir que aquesta obra és una autèntica delícia. Malgrat de mostrar-hi un drama judicial bastant estandarditzat, compta amb una construcció narrativa molt ben fragmentada a base de flashbacks i el·lipsis. Les interpretacions són excel·lents, i la pel·lícula és tècnicament notable, amb un contingut molt interessant i didàctic. Tenint en compte això, t'enganxa des d'una de les seves primeres seqüències quan en un programa radiofònic, Claire, una assagista coneguda pel seu feminisme, discuteix amb una altra invitada sobre uns immigrants que havien violat a una dona. En assabentar-se, però, de la denúncia contra el seu fill Alexandre per violació, comença a tenir una lluita interna mental en la qual intervenen els seus principis i el fet que la víctima és la filla de la seva actual parella.
A parer meu, la gran virtut d'aquest treball és la seva capacitat per a fer-te reflexionar i dubtar en la línia tan fina que separa el fet legal i el fet moral. La càmera deixa que les coses passen i molt intel·ligentment actua de vegades fora de camp. Una eina que dota de més mestria a les imatges. Imprescindible.
LES CHOSES HUMAINES. 2022. França. Color. 132 Min.
Direcció: Yvan Attal
Intèrprets: Ben Attal, Suzanne Jouannet, Charlotte Gainsbourg, Mathieu Kassovitz, Pierre Arditi, Audrey Dana, Benjamin Lavernhe, Judith Chemla, Franz-Rudolf Lang, Laëtitia Eïdo, Camille Razat, Julie Fournier
Guió: Yvan Attal, Yaël Langmann. Novel·la: Karine Tuil
Música: Mathieu Lamboley
Fotografia: Rémy Chevrin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada