(4) SORRY WE MISSED YOU, de Ken Loach (2019)

  Desmuntant el relat capitalista

La crisi financera del 2008 va causar estralls en una gran part del món. Famílies asfixiades pels deutes, acomiadaments, gent sense feina, desnonaments i retallades a tort i dret.El fet desubsistir —ja no la realització personal— es va erigir en l'únic i suprem objectiu a assolir. El món es va ensorrar com un castell de cartes, fruit d'un ferotge capitalisme que —en comptes de salvar les persones— va furgar més a la ferida amb el rescat als bancs i les minves socials.

Ken Loach reflecteix aquesta sordidesa a la figura de Ricky, un pare de família que, després de moltes dificultats i una entrevista esperançadora, aconsegueix trobar-hi feina. Al principi, se suposava que era autònom perquè dirigeix una franquícia com a conductor de repartiment, però realment està supeditat a la supervisió de Maloney, un ocupador dur i inflexible que tracta els conductors com a números. La cosa lamentable és que ha de treballar catorze hores de dilluns a dissabte i, si per qualsevol motiu un dia no ho pot fer (malaltia, força major, etc.), ha de buscar un substitut i pagar-lo, sota pena de sanció per part de l'empresa principal. A més a més , també será multat si no fa els lliuraments a temps.. Per tot això, Ricky està diàriament sotmés a una gran pressió i a un continu estrés.

Per la seua banda, la seua dona —Abby— treballa com a cuidadora a domicili. Ha venut el cotxe perquè el marit puga llogar la furgoneta. Per aquesta raó s'ha vist obligada a acudir al treball amb autobús amb el risc de no arribar a hora a les cases dels pacients que ha de visitar. Per acabar, el matrimoni té un fill idealista i rebel (se salta classes a l'escola i es reivindica com a grafiter) que discuteix amb el seu pare, i una filla d'onze anys que pateix la tensió familiar. Com es pot observar, el panorama per a la família és força descoratjador.

El realitzador exposa aquest drama social i, alhora, denuncia el gastat relat capitalista que qui és pobre és perquè s'ho mereix. Com una lletania, solem escoltar la faula que l'èxit s'aconsegueix només si ets emprenedor i lluites per superar-te. Precisament, la mateixa retòrica que li transmet Maloney, el seu encarregat, i que al final Ricky fagocita i assumeix (extrapolable, també, a la població en general).

A banda d'aquesta doble recriminació, el director britànic dissenya una supèrbia crònica vital —amb uns pares abnegats i uns fills que intenten solidaritzar-se amb l'entitat que conforma la família— on s'articulen les penúries, les alegries i els clarobscurs de l'esdevenir humà.

El treball actoral, l'expressió cinematogràfica i el seu encertat guió ajuden, encara més, a millorar aquesta pel·lícula que —al marge dels seus innegables mèrits— em sembla realment necessària.

SORRY WE MISSED YOU. 2019. Regne Unit. Color. 101 Min. 

Direcció: Kean Loach

Intèrprets:  Kris Hitchen, Debbie Honeywood, Rhys Stone, Katie Proctor, Alfie Dobson , Charlie Richmond, Ross Brewster, Julian Ions, Sheila Dunkerley, Maxie Peters, Christopher John-Slater, Dave Turner

Guió: Paul Laverty

Música: George Fenton
Fotografíi: Robbie Ryan

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)