Mentides feridores
Des d'un punt de vista psicològic, la personalitat d'Enric Marco és molt interessant. Efectivament, si deixem constant tot el mal que va fer, podem afirmar —sense cap gènere de dubtes— que es tracta d'una personalitat digna d'estudi. El fet d'indagar quins processos mentals es van generar dintre del seu cervell per a inventar-se una mentida d’eixe calibre i, a més, creure-se-la fins a la mort, ha de ser molt apassionant, la veritat. Perquè el personatge en qüestió de talent, en tenia. I tant que en tenia: capacitat d'oratòria, habilitats socials per fer estremir els altres i molta solvència organitzativa. Com se sap, tothom té les seves potencialitats, i Enric les aprofitava el màxim (cal dir que no en el lloc equivocat, però sí tenint unes conseqüències inefables per a terceres persones).
El fet de ser president l'Amical de Mauthausen d'Espanya i de donar un gran nombre de xerrades didàctiques sobre la seva pretesa vivència dels camps nazis (afirmava que era un supervivent del camp de concentració de Flossenburg) és tan colpidor com desconcertant. Enric era una mena de mentider compulsiu i patològic, i el seu comportament només s'explica a través d'un trastorn psicològic subjacent que arrossegava al llarg de tota la seva vida. Perquè en realitat, Marco enganya a tothom: al món en general, a la seva dona (li amaga que fa anys va tenir una família i un fill) i a la seva pròpia filla. En ser descobert i ser reprovat per la societat (la reprimenda de la filla és de mil dimonis), hom pensaria que es penediria i que, d'alguna manera, intentaria reparar tot el dany que va causar. Però no, ell continua justificant que la seva conducta era per defensar i donar veu als deportats.
Hi ha escenes clarificadores del seu poder de convicció i de manipulació (el dinar quan Enric deixa entreveure la seva intenció de fer el discurs a Mauthausen i que Pere li retrau que hauria de ser algú que hagués estat allí), de la seva tossuderia després de ser descobert (l'enfrontament amb Javier Cercas) i de com es forja la seva personalitat envoltada de falsedats (l'anterior família).
Marco és un film molt interessant, molt ben narrat i amb una interpretació —una vegada més— magistral d’Eduard Rodríguez. Aquesta història, a través de les seves imatges, transmet una mena de desassossec perquè, sense voler-ho, com a espectador, et poses en la pell del protagonista. I pateixes, perquè t’adones que, tard o d’hora, descobriran el frau. I quan passa, desitges fondre’t. L'Enric —impostor i peculiar— com bé sabem, fa tot el contrari.
MARCO. 2024. Espanya. Color. 98 Min.
Direcció: Aitor Arregi i Jon Garaño
Intèrprets: Eduard Fernández, Nathalie Poza, Chani Martín, Sonia Almarcha, Fermí Reixach, Júlia Molins, Vicente Vergara, Jordi Rico
Guió: Aitor Arregi, Jon Garaño, José Mari Goenaga, Jorge Gil Munárriz
Música: Aránzazu Calleja
Fotografia: Javier Agirre Erauso
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada