(3) EL SOL DEL MEMBRILLO, de Víctor Erice (1992)

El codonyer com a testimoni de l'esdevenir

A priori és impensable que una pel·lícula de dues hores i vint minuts —una gran part amb càmera fixa— sobre el procés de creació d'un artista en l'elaboració pictòrica d'un codony puga mantenir-ne l'interés durant tot el metratge. No obstant això, quan ja fa una bona estona que estàs visionant el film, et preguntes: com és possible que aquest home (Erice) puga fer el que estic veient? I així transcorre l'esmentat procés de principi a fi: de manera curosa, minuciosa, detallista i ordenada.

Llenços i aquarel·les, l'espai, la ubicació, la perspectiva, la il·luminació... És octubre, però els raigs del sol no donen tot el dia al codonyat. Antonio Lopez, amb una personalitat entranyable i acollidora (cosa que crec que atorga més qualitat a la feina), tracta de trobar l'equilibri, el punt exacte que satisfaça les seues pretensions, que hi haja una concordança entre la matèria i la natura. Amb això, coexisteixen unes converses interessantíssimes amb els altres personatges sobre la pintura, però, especialment, sobre la vida que t'atrapen i t'introdueixen en la història.

La hi podríem catalogar com a inclassificable perquè és ficció i és documental alhora. Les seues belles imatges i el seu assossec conformen aquest estrany i atraient film que, al meu entendre, és un bell poema pictòric senzill, sincer i arriscat. Cinema d'autor, personal i suggestiu. Molt recomanable.

EL SOL DEL MEMBRILLO. 1992. España. Color. 139 Min.

Dirección: Víctor Erice

Intérpretes: Antonio López

Guion: Víctor Erice

Música: Pascal Gaigne

Fotografía: Javier Aguirresarobe, Ángel Luis Fernández, José Luis López-Linares

(3) LA SUBSTÀNCIA, de Coralie Fargeat (2024)

La quimera de la joventut eterna

La joventut eterna és una quimera, una utopia que hom persegueix tot i saber-se inassolible. El pas del temps cobra importància a mesura que anem fent anys. Ningú pensa, a pesar que ho veu, que envellirà. Però l'epifania arriba, ja sigui en forma de xacres, arrugues o cabells blancs. Mirem al voltant i descobrim que tota la gent que ens envolta és més jove que nosaltres. Tot això, per a una persona comuna, pot suposar un entrebanc. Tanmateix, també és cert que hi ha molta gent que ho assumeix amb serenitat i accepta l'inexorable pas del temps, tot vivint una vida plena i propera a la felicitat. No obstant això, altres no ho veuen així.  Aleshores apareix la síndrome de Peter Pan, amb bòtox inclòs, fins que s'adonen que estan davant d’un miratge. Tot i que, al final, cadascú es lliure de triar allò que li proporcioni un bri de complaença, la natura acaba per posar a cadascú en el seu lloc (cal dir que també hi ha un altre segment de població que viu de la imatge). Malauradament, la frescor i la gallardia són efímeres i si no se saben gestionar, qualsevol pot caure en un pou sense fons.

Tota aquesta reflexió ve al fil d'aquest estrany i impactant film, en el qual una estrella de Hollywood en decadència se sent arraconada en el seu programa de gimnàstica a la TV. De fet, s'assabenta que l'acomiadaran. En el seu lloc volen cercar a una jovençola ("tia bona" com deia el productor) que atragui a més públic. En descobrir, "La Substància" un producte revolucionari que crea un alter ego més jove, bell i perfecte, decideix consumir aquesta solució del mercat negre creant així una versió rejovenida i millora de si mateixa. El mal ús i la lluita amb el seu jo, tindrà uns efectes devastadors.

És així com aquesta història esdevé una diatriba contra la cultura de l'antiedat, contra aquells que prioritzen la matèria a l'esperit, contra l'accentuat edatisme actual i contra la fera ferotge del capitalisme que enalteix el cos en detriment de l'ànima. Tot això, acompanyant d'una estètica peculiar amb límpids plans generals i una música inquietant. En el seu metratge hi té cabuda diferents gèneres i és que aquesta cinta està repleta de referències a obres mítiques com ara L'home elefant, Carrie o els films de Cronenberg. I he de dir que m'ha semblat una estupenda producció, tot i tenir algunes errades de guió (l'entrada amb la carassa) i un final massa —però massa— visceral, en l'ample sentit de la paraula.

THE SUBSTANCE. 2024. Regne Unit. Color. 140 Min.

Direcció: Coralie Fargeat

Intèrprets: Demi Moore, Margaret Qualley, Dennis Quaid, Hugo Diego García, Oscar Lesage, Gore Abrams, Edward Hamilton-Clark, Robin Greer, Christian Erickson, Daniel Knight, Tom Morton, Vincent Colombe, Olivier Raynal, Joseph Balderrama

Guió: Coralie Fargeat

Música: Raffertie

Fotografia: Benjamin Kracun

(2) EMILIA PÉREZ, de Jacques Audiard (2024)

Errades i encerts

En acabar de veure aquesta pel·lícula em va envair una sensació agredolça, atés que les seves virtuts i els seus defectes hi romanen al llarg del metratge. Començant pels encerts, és difícil restar indiferent davant d’una proposta tan original que harmonitza conceptes com la modernitat, la musicalitat i la col·lectivitat transsexual. A més a més, les interpretacions —especialment de les dues protagonistes principals— ratllen a gran altura, cosa que accentua el seu plantejament. D'aquesta manera, durant les dues hores, hom es manté enganxat al seient gràcies a un guió que imprimeix bon ritme i molta tensió a les imatges.

Ara bé —endinsant-se en les errades— com a espectador trobo l'inici de l'enfocament inversemblant. No m'acabo de creure la història ni la transformació psicològica del temut líder del càrtel i, a partir d'eixe moment, és inevitable sentir-me condicionat. Tot i que les escenes i seqüències tenen una perfecta estructura que juga amb el sentiment i les emocions dels personatges, al final fa la impressió que algunes coses queden com postisses. Aquestes objeccions, però, no són obstacle per a afirmar que estem davant d’un producte agosarat, valent i molt entretingut.

EMILIA PÉREZ. 2024. França. Color. 132 Min.

Direcció: Jacques Audiard

Intèrprets: Zoe Saldaña, Karla Sofía Gascón, Selena Gomez, Adriana Paz, Édgar Ramírez, Mark Ivanir, Eduardo Aladro, Emiliano Hasan, Daniel Velasco-Acosta, James Gerard

Guió: Jacques Audiard. Novel·la: Boris Razon

Música: Clément Ducol, Camille

Fotografia: Paul Guilhaume

(3) THE BRUTALIST, de Brady Corbert (2024)

Gran potència visual

Les històries individuals apleguen una enorme font de coneixement. Si ens aturéssim en cada punt d'una imaginària línia semirecta que representés a una persona, segurament en podríem extreure un bon grapat de lliçons historicosocials, especialment si es tracta de personatges que hagin tingut una influència en qualsevol àmbit cultural o polític. La guerra, la deportació, l’estada en un camp de concentració i l'emigració a un país desconegut com els Estats Units —a banda que donen per a molt— aglutinen diversos períodes d'esdeveniments passats que han modelat la fisonomia psicològica de societats i territoris.

Aquesta pel·lícula se situa en una època convulsa de canvis de fronteres i règims. László Toth, hongarès que havia sigut un arquitecte reconegut al seu país, es veu forçat a separar-se de la seva muller Erzsébet durant la guerra. Ell s’estableix a Pennsilvània, mentre que ella queda retinguda a la frontera austrohongaresa. Un empresari adinerat, Harrison Lee van Buren hi veu en László un gran potencial per a l'arquitectura. A partir d’aquest entramat, l’espectador presenciarà un inquietant mosaic de desigualtat, crueltat i falsa bondat en què el director reflectirà les complexitats i contradiccions de l’ésser humà, un terreny en el qual les aparences maquillen la foscor perversa de l’ànima.  

El brutalisme era un moviment arquitectònic que es caracteritzava per emfatitzar la naturalesa expressiva dels materials. Era un art auster, sense ornamentacions i amb una presència imponent. Com s’hi pot observar, no té res a veure en el sentit violent de la paraula “brutal”. No obstant això, la narració sí que té unes grans connotacions violentes: la que usa el poderós sobre el necessitat en un temps on encara no estaven ben definits els drets igualitaris de les persones.

Amb aquest teixit, la cinta ja resulta força interessant, però és que a més està dotada d'una gran potència visual amb una estètica atractiva i aclaparadora. La seva banda sonora és fantàstica, enigmàtica, com si fora una part més dels personatges. Finalment, caldria afegir unes interpretacions absolutament convincents. En definitiva, tres hores i mitja de bon cine.

THE BRUTALIST. 2024. Estats Units. Color. 215 Min.

Direcció: Brady Corbert

Intèrprets: Adrien Brody, Felicity Jones, Guy Pearce, Joe Alwyn, Raffey Cassidy, Isaach De Bankolé, Jonathan Hyde, Emma Laird, Stacy Martin, Alessandro Nivola, Peter Polycarpou, Michael Epp

Guió: Jonathan Abrams

Música: Mark Mancina

Fotografá: Yves Bélanger

(3) JURAT Nº 2, de Clint Eastwood (2024)

Dilema moral

Justin Kemp, en unes de les primeres escenes del film, es queda sorprès enmig del judici per assassinat quan s’adona que ell és part activa de l’ocorregut —i nosaltres, com a espectadors, també—. Arran d’eixe instant, les coses canvien: la nostra mirada es transforma. Ja no observem des d’un pla objectiu, sinó que ens posem en la pell del protagonista, i la parcialitat i la subjectivitat esdevenen els denominadors comuns.

Aquest és, a parer meu, el punt més fort del film: el dilema moral. Què faríem nosaltres en la seva situació? No som realment culpables del que va passar, però, si callem, condemnem una persona innocent a la privació de llibertat —tot i que parlar també ens hi podria conduir—. Buf... difícil, molt difícil de pair.

Juror #2 és un drama judicial amb una proposta atractiva que t’enganxa des del primer moment. Tot i presentar alguns tòpics propis d’aquest tipus d’històries, la seva impecable narració fílmica i les sòbries interpretacions acaben configurant un film tan interessant com profundament humà.

JUROR #2. 2024. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Clint Eastwood

Intèrprets:  Nicholas Hoult, Toni Collette, J.K. Simmons, Chris Messina, Zoey Deutch, Kiefer Sutherland, Gabriel Basso, Leslie Bibb, Amy Aquino, Cedric Yarbrough, Drew Scheid, Adrienne C. Moore, Francesca Eastwood, Hedy Nasser, Chikako Fukuyama, Zele Avradopoulos, Rebecca Koon, Jason Coviello

Guió: Jonathan Abrams

Música: Mark Mancina

Fotografia: Yves Bélanger

(2) LA VIRGEN ROJA, de Paula Ortíz (2024)

La mare boja

La directora Paula Ortiz, fidel al seu estil, revesteix aquesta història, basada en fets reals, d'una pulcra estètica i poesia lírica. Fernando Fernán Gómez ja va fer una estimable revisió del llibre d'Eduardo Guzmán en Mi hija Hildegart (1977). Ara bé, ambdues, tot i tenir la mateixa essència, són ben distintes. Si bé la primera era més directa i nua, aquesta està repleta de simbolismes i apunts filosòfics que inviten l'espectador a involucrar-se en la trama i a reflexionar. 

Això sí, totes dues comparteixen la bogeria d'una mare envers la seva filla, creada per mitjans malaltissos, únicament, per a un objectiu com és la transformació de la societat. Per això, la mare recorre a l'acte sexual d'un retor (el pare impossible), i la instrueix en les diferents disciplines perquè abasti el major coneixement possible. Una projecció, en definitiva, de les seves frustracions.

Però, en aquesta vida, es necessari distinguir entre la entre la intel·ligència cognitiva i l'emocional (un exemple clar seria Hildegart i la criada: una està ben servida de la primera, i l'altra, de la segona). Així mateix, si se vol gaudir d'una vida plena, cal tastar i sentir l'amor, el divertiment i la socialització. Malauradament, Hildegart era una esclava sense llibertat, nugada al jou de la seva mare, la qual, contradiccions de la vida, aplicava la mateixa metodologia que els seus enemic.

A tall de conclusió, La virgen roja és un treball que utilitza de manera escaient els recursos fílmics, amb una imatgeria cromàtica i poderosa, per a reforçar el contingut d'aquesta pertorbadora història.

LA VIRGEN ROJA. 2024. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Paula Ortíz

Intèrprets: Najwa Nimri, Alba Planas, Patrick Criado, Aixa Villagrán, Pepe Viyuela, Pep Ambrós, Claudia Roset, Jorge Usón

Guió: Eduard Sola, Clara Roquet

Música: Guille Galván, Juanma Latorre

Fotografia: Pedro J. Márquez