La mare boja
La directora Paula Ortiz, fidel al seu estil, revesteix aquesta història, basada en fets reals, d'una pulcra estètica i poesia lírica. Fernando Fernán Gómez ja va fer una estimable revisió del llibre d'Eduardo Guzmán en Mi hija Hildegart (1977). Ara bé, ambdues, tot i tenir la mateixa essència, són ben distintes. Si bé la primera era més directa i nua, aquesta està repleta de simbolismes i apunts filosòfics que inviten l'espectador a involucrar-se en la trama i a reflexionar.
Això sí, totes dues comparteixen la bogeria d'una mare envers la seva filla, creada per mitjans malaltissos, únicament, per a un objectiu com és la transformació de la societat. Per això, la mare recorre a l'acte sexual d'un retor (el pare impossible), i la instrueix en les diferents disciplines perquè abasti el major coneixement possible. Una projecció, en definitiva, de les seves frustracions.
Però, en aquesta vida, es necessari distinguir entre la entre la intel·ligència cognitiva i l'emocional (un exemple clar seria Hildegart i la criada: una està ben servida de la primera, i l'altra, de la segona). Així mateix, si se vol gaudir d'una vida plena, cal tastar i sentir l'amor, el divertiment i la socialització. Malauradament, Hildegart era una esclava sense llibertat, nugada al jou de la seva mare, la qual, contradiccions de la vida, aplicava la mateixa metodologia que els seus enemic.
A tall de conclusió, La virgen roja és un treball que utilitza de manera escaient els recursos fílmics, amb una imatgeria cromàtica i poderosa, per a reforçar el contingut d'aquesta pertorbadora història.
LA VIRGEN ROJA. 2024. Espanya. Color. 114 Min.
Direcció: Paula Ortíz
Intèrprets: Najwa Nimri, Alba Planas, Patrick Criado, Aixa Villagrán, Pepe Viyuela, Pep Ambrós, Claudia Roset, Jorge Usón
Guió: Eduard Sola, Clara Roquet
Música: Guille Galván, Juanma Latorre
Fotografia: Pedro J. Márquez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada